La Franja

Source: Comienzan los trabajos de las estaciones depuradoras de Calaceite y Maella – La Comarca

Mont-roig, 28 de desembre de 2017

Mont-roig, 28 de desembre de 2017 Diferents generacions es reunixen a l’escola de Mont-roig. Les tradicions de nadal i les formes de comunicació anys enrere són el temes més cometats pels minuts. Els més petits i els més grans de Mont-roig es van reunir al col·legi de la localitat este passat 22 de desembre amb […]

Source: Grans i menuts compareixen experiències a l’escola de Mont-roig – Ràdio Matarranya

Calaceit, 28 de desembre de 2017 El passat 11 de desembre les obres per a la creació d’una estació depuradora d’aigües residuals a Calaceit va començar a càrrec de l’empresa ESPINA, adjudicatària de l’actuació. Un mateix projecte també s’està desenvolupant a Maella impulsat i finançat pel Govern d’Aragó. Les dues localitats corresponen a l’antiga zona […]

Source: Comencen les obres de la depuradora de Calaceit – Ràdio Matarranya

Mario Sasot s’alça amb este guardó literari de llengua catalana amb la seua obra ‘Espills trencats’

La casa de la cultura de Vall-de-roures va acollir este passat 22 la presentació de l’obra ‘Espills trencats’, l’obra guanyadora del certamen literari ‘Guillem Nicolau’ convocat pel Govern d’Aragó. L’acte va comptar amb la presència del mateix guanyador de la XXIII edició del certamen, Mario Sasot; el director general de política lingüística del Govern d’Aragó, José Ignacio López; l’editor de Gara d’Edizions, Chusé Aragüés; la regidora de cultura de l’ajuntament de Vall-de-roures, Asunción Giner; i el president de la Comarca, Rafael Martí.

Este certamen convocat pel Govern d’Aragó dirigit a obres escrites en llengua catalana havia quedat desert des del 2011 per haver-se fusionat amb el premi ‘Arnal Cavero’ en llengua aragonesa i en la qual s’havia retirat la seua dotació econòmica. José Ignacio López, director general de política lingüística, va explicar a Ràdio Matarranya que “es tracta de la recuperació d’un premi molt important per a la literatura aragonesa perquè valora la literatura d’una part d’Aragó, de la part oriental del territori que parla català. Un certamen que al costat de dos convocats en castellà i aragonés fomenten la literatura de les tres llengües d’Aragó“.

Un acte que va reconéixer la prosa de Mario Sasot tant en el seu estil com en el seu contingut. Una narrativa que manté les particularitats i varietats lingüístiques del Baix Cinca d’on procedixen els personatges de l’obra i el mateix escriptor. L’autor i periodista va comentar per Ràdio Matarranya que “la història travessa la meua infància, els meus avantpassats, la meua joventut i tots ells es basen en els meus records que són en català” al que ha afegit “he buscat un llenguatge més proper al valencià i al català de Lleida, però mantenint els localismes i la toponímia de la meua zona”.

‘Espills trencats’ tanca memòries i vivències de l’autor, personatges reals i tocs de ficció que recorren la transició espanyola, la vida al món rural i la immigració a la ciutat. Un relat que reviu este certamen literari ‘Guillem Nicolau’ i el reconeixement de la diversitat de la literatura aragonesa.

Source: L’obra guanyadora del XXIII certamen ‘Guillem Nicolau’ es presenta a Vall-de-roures – Ràdio Matarranya

La DGA denunciará en Fiscalía los fuegos intencionados de este mes

Matarranya, 28 de desembre de 2017 La consulta mèdica de cinc pobles del Matarranya reduïx hores per falta de personal Els serveis de salut del sud del Matarranya es troben al límit de la seua capacitat. La jubilació de la metgessa de Pena-roja de Tastavins el passat 14 de desembre ha provocat que Pena-roja, Fondespatla, […]

Source: El personal sanitari del Matarranya es troba al límit de la seua capacitat – Ràdio Matarranya

Source: Dos incendios provocados en el Matarraña originados con una hora de diferencia – La Comarca

Source: Tapar-se el cap, no el cervell | L’esmolet

Com a pare de dues filles, fa temps que tinc curiositat per esbrinar per què tantes dones musulmanes que viuen aquí es cobreixen amb el hijab, mentre els homes van vestits a la manera occidental. Tinc una edat i, tot i que encara queda moltíssim per fer, he vist el progrés que s’ha viscut en l’equiparació de gèneres del franquisme ençà. Per això no puc evitar el temor que això pugui significar una involució en els drets de la dona en un futur proper.

Per a desfer-me de prejudicis, he volgut parlar amb algunes dones musulmanes del meu entorn per a què m’expliquin la seua vivència.

Recordo la K. de quan venia per casa quan estudiava primària amb la meua filla gran. Era una nena simpàtica, desperta i intel·ligent. M’explica que es va posar el hijab als 16 anys perquè sentia que volia seguir els preceptes de l’Alcorà, que considera la religió perfecta. Em remarca que, en contra del que pensa molta gent, l’Islam no és una religió masclista, sinó que la dona hi és molt valorada. “Per als homes també hi ha indumentària islàmica que han de portar”, assegura. Es lamenta que darrerament ha notat “males mirades, murmuris” que en part entén per causa del terrorisme, tot i que ella no s’atreveix “ni a tocar una mosca”. Diu que “mai no havia escoltat res de la gihad fins que va començar a sortir per la TV”.

S. és una estudiant de 18 anys. El seu motiu per a lluir el hijab és principalment religiós, però remarca que també és una manera d’afirmar la seua identitat, cosa que la fa sentir molt bé. Això compensa les vegades que no s’ha sentit prou respectada. Em comenta que cada dia que surt al carrer amb el hijab és una oportunitat per a què la gent ho vegi com una cosa normal. “Només és un simple vel que tapa el meu cap però no el meu cervell”, rebla.

A. fa pocs anys que va venir del Marroc. És casada i mare de dues criatures. Acollidora, espavilada i dinàmica, li agrada relacionar-se amb persones de fora del cercle dels seus compatriotes. Vaig conversar amb ella i el seu marit una bella estona. També du el hijab per una qüestió religiosa, però no ho sent com una obligació, sinó com l’expressió que és digna de dur-lo perquè fa el bé als seus semblants. M’explica amb vehemència que a la seua ciutat tenia més llibertat perquè ningú li deia res sobre com anava vestida. En canvi aquí sempre surt de casa amb el cap cobert perquè la comunitat musulmana és molt més tradicional. Diu amb ironia que al seu país mai no havia vist tantes ‘haimes’ (comparant la vestimenta amb la tenda dels beduïns) com a Espanya. El marit afirma que això és degut a què la majoria provenen de zones rurals on es mantenen les tradicions d’una manera més estricta.

Tres dones joves del meu entorn que porten el hijab, cadascuna amb la seua visió, però amb el denominador comú de viure la seua religió com una part fonamental de la seua vida, de la seua identitat. Les seues paraules han posat llum sobre les imatges distorsionades pels prejudicis que encara persistien en mi. Conèixer és estimar, certament.

(Alcanyís, octubre-novembre de 2017) Publicat a El Salto Aragón, n.8, desembre de 2017

Source: La Portellada busca mecenas para publicar su historia fotográfica del último siglo | Noticias de Teruel en Heraldo.es

Foto de la ermita de San Miquel de La Portellada de 1920, una de las que se incluirán en el libro.Rostoll

La Asociación Cultural Q-68/Peña Rostoll de La Portellada ha iniciado durante los meses de noviembre y diciembre del 2017 la segunda campaña de micro mecenazgo para recaudar fondos destinados a la publicación del libro fotográfico “La Portellada 1884-1984: 100 años de historia en retratos”.

Cualquier persona que esté interesada en colaborar puede hacerlo mediante la aportación de 150,00 euros, hasta el 31 de diciembre de 2017, a la Fundación Valderrobres Patrimonial, editora del libro.

De esta aportación se puede desgravar el 75% en la declaración de renta del ejercicio 2017 (112,50 euros), y con los 37,50 euros restantes cada colaborador se asegura tener un ejemplar del libro de 400 páginas a todo color tamaño DIN A4 más un DVD con el total de las más de 4.200 fotografías y prologado por el prestigioso escrito mexicano Juan Villoro con raíces en La Portellada, que será presentado en la localidad el 8 de agosto de 2018.

Los interesados pueden contactar directamente con cualquier miembro de la Asociación Cultural.

Source: Assemble General d’ASCUMA | Lo Finestró

Source: Paradoxa de paradoxes | Lo Finestró

Source: Papá Noel y el Tronc de Nadal llegan al Matarraña – La Comarca

Source: El piloto Sergio Puyo, a sus 40 años seguirá compitiendo aunque “levantará el acelerador” – La Comarca

Source: Una tierra prometida sin salir de Aragón | Noticias de Teruel en Heraldo.es

Enrique Angosto y Josefina Andreu, fotografiados con sus vacas en 1952 en Albelda, a dónde llegaron procedentes de Fuentespalda.Santiago Torres

Decenas de familias campesinas del Maestrazgo y el Matarranya emprendieron durante la primera mitad del siglo XX un largo camino en busca de su tierra prometida sin salir de Aragón, concretamente en la Litera, una comarca que gracias a su pujante agricultura ofrecía las posibilidades de una vida digna que no tenían en sus pueblos de origen. Son conocidos hoy como «teruelinos» y se les considera un ejemplo de trabajo, austeridad y ganas de progresar.

Subidos en carros en los que cargaron todas sus pertenencias, padres, hijos y abuelos se marcharon en la segunda década del siglo XX desde Cantavieja, Mirambel, Villarluengo, Mas de las Matas, Molinos o La Iglesuela del Cid para recalar, después de tres o cuatro días de caminata, en Binéfar, principalmente. Fue la primera oleada de emigrantes turolenses asentada en tierras literanas. La investigadora Silvia Isábal, descendiente de «teruelinos», recoge aquella peripecia migratoria en un reportaje publicado en la web laliterainformación.com.

Entre los motivos que propiciaron la partida, destacan las precarias condiciones de vida de los masoveros turolenses –que, en algunos casos, eran solo aparceros–, las informaciones recibidas de conocidos y familiares sobre las buenas expectativas en el destino y también la construcción del pantano de Santolea. Víctor Blasco, hijo de «teruelinos» –su padre partió de Las Parras de Castellote con 3 años–, explica que sus abuelos paternos se embarcaron con sus siete hijos en la aventura migratoria empujados por el pantano de Santolea, que inundó sus fincas. «Cargaron en un carro sus pocos muebles, las sartenes, las ollas y todo lo que les cabía», recuerda Blasco. El desencadenante de la partida fue un familiar suyo que había llegado a Binéfar desde Las Planas de Castellote cuatro años antes y que les avisó de que allí «había tierras de regadío y medios para ganarse bien la vida».

La integración en el lugar de destino fue difícil, porque los depauperados inmigrantes turolenses «parecían grupos de nómadas» al llegar a Binéfar. Con el importe de las indemnizaciones del pantano compraron tierras y se instalaron como agricultores y ganaderos. «Estaban acostumbrados a trabajar duro y salieron adelante», recuerda Víctor Blasco, que cambió el oficio de sus padres y abuelos por el de panadero y pastelero.

A aquel primer contingente, que empezó a llegar en 1916, seguiría unas décadas después otra oleada que tuvo su origen en localidades del Matarraña como Fuentespalda, Peñarroya de Tastavins, Ráfales, Monroyo, Valderrobres y La Cerollera –esta también catalanoparlante, pero del Bajo Aragón–. Su destino se repartió entre Albelda, Altorricón y Tamarite.

Santiago Torres Angosto, hijo de «teruelina», recuerda que su madre, Engracia Angosto –tenía 2 años al partir–, y sus abuelos «tuvieron que emigrar por la pobreza». Partían de una masía de Fuentespalda que no daba para mantener a una familia. Cargaron todas las pertenencias en un camión y se subieron también la madre y los niños, mientras que el padre tomó las riendas del mulo de la masía y emprendió un viaje a pie de 190 kilómetros que duró cuatro días hasta llegar a Albelda.

Engracia recuerda que el cargamento del camión de mudanzas incluía «un cerdo pequeño» destinado a proporcionar alimento a la familia tras engordar en el lugar de destino. Explica que las expectativas de progreso llegaron a oídos de sus padres gracias a un familiar de La Cerollera que ya estaba asentado en Albelda desde 1946 y que hizo de avanzadilla para la emigración del Matarraña. «Uno se lo contaba a otro y así se marchaban todos a la Litera», rememora.

José Manuel Pallarés, propietario de Carn Nature, una empresa agropecuaria de Albelda con 52 trabajadores, es hijo de una pareja llegada del alto Matarraña en 1952. Su padre era de Fuentespalda y su madre, de Monroyo. Llegaron a Albelda «con una mano delante y otra detrás». El progenitor de José Manuel tardó cuatro días en hacer el viaje andando y tirando de las riendas de un burro, mientras que el resto de la familia se adelantó en un camión cargado con muebles y utensilios del hogar.

Al llegar a su meta, compraron 2,5 hectáreas de regadío gracias a las «buenas condiciones» de compra que les ofrecieron y salieron adelante porque, como todos los «teruelinos», eran «muy honrados y trabajadores», asegura Pallarés. El empresario cifra en 80 las familias del Matarraña que se trasladaron a la Litera. Según sus informaciones, el pistoletazo de salida lo dio un vecino de Albelda que hizo la mili como minero en La Cerollera y difundió una imagen de su lugar de origen como «una tierra prometida en la que, trabajando, se podía ganar dinero». El boca a boca hizo el resto.

Source: Presentan en Valderrobres el último Guillem Nicolau de lengua catalana – La Comarca