Skip to content

Archive

Category: Matarranya

Origen: Espanya, potser la història d’un fracàs | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 21 d’0ctubre del 2017)

Malgrat l’esforç dels adoctrinadors espanyolistes, que ens han intentat convèncer amb bastant d’èxit d’una Espanya unida de més de cinc cents anys, la veritat és que l’Estat Espanyol neix l’any 1716 quan el primer rei Borbó Felip V de Castella promulga el Decret de Nova Planta, després de derrotar militarment el  Principat de Catalunya, al que li treu les seves lleis i administració i, imitant el model centralista francès, l’imposa les de Castella, així com la oficialitat de la llengua d’eixe regne. També es confirma oficialment la numeració ordinal dels reis de Castella com a reis d’Espanya. Aquests fets van ser el principi del projecte de la futura i utòpica nació espanyola. Curiosament pel que fa a la numeració dels reis tot continua igual. L’actual rei Felipe, que només va tindre quatre antecessors amb el seu nom com a reis d’Espanya, regna com Felipe VI, i gairebé tothom ho troba normal, però a molts catalans els costa de pair-ho.

Molts avatars han passat des d’allavons.  Raons d’espai m’obliguen a esmentar-ne nomes alguns : prohibició de l’ús públic del català per part de Carlos III; afusellament de Lluis Companys, l’únic cas d’assassinat d’un governant europeu elegit democràticament; franquisme ; reinstauració de la monarquia  (a més a més borbònica) per part del dictador i genocida que és acceptada per la Constitució del 78, constitució que es va votar com un nou projecte de nació sota l’espasa de Damocles del soroll de sables (moltes vegades qualificada com “exemplar” i que jo anomeno “possibilista”);    gran castellanització de Catalunya des de l’emigració dels cinquanta, amb una integració variable i que accepta el model lingüístic català amb aparença de normalitat fins al segle XXI i a l’ascens d’un partit polític anomenat “Ciutadans”; rebuig de l’Estatut de Catalunya el 2010; multiplicació de l´independentisme quan governa el PP; crisi econòmica i retallades generals en paral·lel a la recerca del “Dret a decidir”; 1-O: insurrecció catalana, represió i 155.

Gràcies, senyor Rajoy (i companyia) per ser l’últim responsable del fracàs d’aquest projecte nacional i que els darrers anys ens ha conduit del fi de l´estat del benestar a l´estat del malestar.

Antoni Bengochea

//Carles Terès El ball del Poll és una dansa molt antiga que es ballava, que nosaltres sapiguem, en molts pobles de les comarques aragoneses, valencianes i catalanes de la zona dels Ports-Matarranya-Maestrat. L’origen és boirós, com tantes tradicions que venen d’antic. El pena-rogí Maties Pallarès en parla a l’article “Costums que es perden”, publicat al Butlletí del Centre excursionista de Catalunya, vol. 24 (Barcelona, 1914)*. Especula que, per la seua naturalesa de dansa individual,  potser cal cercar l’origen en temps ‘protohistòrics’ dels ibers, «de més de tres o quatre segles abans de Jesucrist».

 

 


 

Continuar llegint… 20 anys del ball del Poll a Torredarques » Temps de Franja

MAGAZIN 4 de novembre de 2017.
LA VEU DEL BAIX MATARRANYA. 107.6 FM.FAVARA (Saragossa)
Pots escoltar-nos per internet anant a (google/la veu del baix matarranya).
Tel. 976 635 263
11- 11:40.- Efemèrides / Santoral/ Aemet (agència estatal de meteorologia) el temps / El cabals dels rius Matarranya i Algars/ Aigua als embassaments/ Les frases del dia/ Notícies de la setmana.
11:40- 11:55.- Paraules per a la música. Mari Conchi Balaguer
11:55- 12:30.- Àgora :“La reconciliació. Reconciliar-se…, o no.” Joaquín Meseguer, Eduardo Satué, Ramón Arbona i Elías Satué.
12:30-12:40.- El cuiner maellà Rubén Catalán
12:40- 12:55.- Corresponsal a Maella. Yolanda Abad.
12:55- 13:10.- Els esports. José Manuel Pelegrín i Ramón Oliver.
13:10- 13:25.- El sociòleg Natxo Sorolla.
13:25- 13: 40.- El cine. Lifo Ros
13:40- 14.- Nonaspins pel món. Entrevista a Graciela Vicente, nonaspina que viu a la ciutat de Talca a Xile.
Participants: Mari Conchi Balaguer, Joaquín Meseguer, Eduardo Satué, Ramón Arbona, Rubén Catalán, Yolanda Abad, José Manuel Pelegrín, Ramón Oliver, Natxo Sorolla, Lifo Ros, Marcos Calleja i Elías Satué.

Origen: Llega la colección de pertenencias de Elvira Hidalgo a Valderrobres | La Comarca

Origen: Catalanes del Matarraña | La Comarca

Somos unas cuantas familias que alguno de sus miembros o todos tuvimos que emigrar de nuestros pueblos e instalarnos, voluntariamente o no, en Cataluña. Somos unos cuantos, quizás la mayoría, que nos sentimos tan aragoneses como catalanes. Si, también nos sentimos catalanes. Somos otros cuantos que nos sentimos muy incómodos con el proceso catalán y sobre todo muy incómodos ante los insultos indiscriminados contra Cataluña y sus gentes, donde hemos encontrado acogida, trabajo y prosperidad. Lo malo es que esto, apunto, viene de lejos, no es cosa de hace cuatro días si bien ahora se ha acentuado. Somos unos cuantos que gran parte de los ahorros obtenidos por el trabajo de toda una vida en Cataluña lo hemos invertido en nuestros pueblos, donde quisiéramos también jubilarnos y que seguimos considerando nuestro hogar. No somos simples turistas que pasan unos días y ya no se ven más. Esta inversión ha supuesto la mejora de los núcleos urbanos y también una ayuda en el mantenimiento del nivel de vida de sus habitantes. También somos unos cuantos que tenemos hijos que ya se consideran catalanes, catalanes, algunos manteniendo el amor al pueblo que siempre les hemos inculcado.

No tengo ninguna bola de cristal que me indique el futuro pero a nadie le gusta vivir donde no es querido o simplemente bien recibido. Y es que la generalización de los despropósitos que están apareciendo en las redes sociales y podemos escuchar en cualquiera de los foros de reunión de nuestros pueblos, en ningún caso ajustados a la realidad de lo que vivimos día a día en Cataluña, duele y duele mucho. A mi entender esto puede suponer un nuevo factor de despoblación de la Comarca del Matarraña. Yo siempre he defendido que la población de estos pueblos no podía contabilizarse exclusivamente con las personas empadronadas, sino que había que contar también aquellos que como yo mismo trabajamos en Cataluña pero realmente vivimos en el Matarraña, en mi caso en Cretas. Sentimos el pueblo como nuestro y colaboramos en mayor o menor medida en todos sus eventos. Yo creo que conseguiré que mis hijos sigan siendo tan cretenses como yo, pero veo ejemplos en otras familias muy diferentes, con una desvinculación progresiva. Y eso me preocupa.

En pocos años el cambio sociopolítico de los descendientes de la gran avalancha de emigrantes que se produjo a partir de los años cuarenta del siglo pasado será efectivo. No es necesario ser independentista ni siquiera nacionalista moderado para sentirse ofendido cuando se generalizan los insultos y la culpabilización de las tendencias políticas de una parte de la población catalana, que hoy, recuerdo, no llega ni al cincuenta por ciento. Habrá que hacer esfuerzos para comprender, dialogar y sobre todo no faltar al respeto ni insultar a nadie. El Matarraña es tierra aragonesa con una relación muy estrecha con la vecina comarca catalana de la Terra Alta. Compartimos amistad, familia y muchas relaciones e intereses. Quizás la importante misión de los habitantes de estos territorios en un momento tan difícil, sea la de tender puentes, no la de dinamitarlos. Y lo mismo demando para amigos y familiares ya vivan en Aragón o en Cataluña. Mi deseo es que los que nos sentimos tan aragoneses como catalanes, y nuestros descendientes, podamos seguir viviendo en alegría y amistad en esta maravillosa tierra que es el Matarraña.

Origen: Independentistes en la nostra història | Viles i Gents

(Publicat a La Comarca el 20 d’octubre del 2017)

A poc que regirem en el passat de cada poble, estat, regió o ciutat de l’ample món, veurem que els conflictes socials, les lluites, inclús guerres fratricides, per aconseguir l’emancipació, l’autonomia, l’alliberament o la independència, s’han repetit de manera general en totes les èpoques de la humanitat. I no sempre han guanyat les forces renovadores.

Veiem sinó el final que va tindre el nostre Justícia (1591) per defensar els Furs i les Llibertats d’Aragó fins a les raderes conseqüències, enfront de la Monarquia Absoluta, que lo va portar al patíbul de la decapitació. Ara, a Juan de Lanuza el tenim com exemple de patriota aragonès en alt pedestal a la Plaça d’Aragó, precisament on acaba el Passeig de la Independència, carrer designat així per honrar el valor i els sacrificis dels herois d’aquella gesta: Palafox, Agustina d’Aragó, Casta Álvarez, Basilio Boggiero… i de tota una ciutat aixecada en armes contra les tropes de Napoleó. Guerra terrible -1808-1809- de la que encara en queden senyals de les bombes a una cantonada del Pilar i per alguna casa del barri de la Madalena, acostat a l’Ebre.

Santiago Vidiella (1860-1929 ) escriptor calaceità, advocat, regeneracionista i bon coneixedor de la història del Baix Aragó, ens ha fet crònica certa i detallada de les lluites i sacrificis dels nostres pobles i del propi Alcanyís, per aconseguir l’emancipació dels senyors i de l’ordre de Calatrava, que no deixaven respirar al pobles, mantenint el control absolut del territori i les poblacions, que no tenien autonomia ni per a moldre el blat als seus molins, xafar les olives a les seves lliures o replegar llenya del tossal per calentar-se.

Alguns dels episodis del nostre passat de lluites per l’emancipació, actualment s’hi recorden al Baix Aragó Històric en festes i teatralitzacions, en la intenció de no oblidar la nostra rica història. Les festes de la Independència d’Alcorisa respecte d’Alcanyís, al segle XVII, és el primer que em ve a la memòria.

Tomàs Bosque

Origen: Màrio Sasot premi Guillem Nicolau 2017 | Viles i Gents

(Publicat a La Comarca el 13 d’octubre del 2017)

La novel·la ‘Licantropia’, del nostre company de columna Carles Terès, va ser l’últim premi Guillem Nicolau convocat el 2011. Durant els sis anys posteriors va estar suspès. Ara, reprès el guardó concedit pel Govern d’Aragó per a treballs escrits en català, el professor i periodista Màrio Sasot Escuer (Saidí 1951) amb l’obra ‘Espills Trencats’ acaba de guanyar el premi Guillem Nicolau convocat enguany. La novel·la, segons el jurat, “és un relat en el què juga un paper decisiu la memòria i la xarxa de relacions familiars i de veïnatge, tant en l’entorn rural com en l’urbà -amb especial presència de Saragossa i Barcelona- a la fructífera època de la Transició. El llenguatge emprat recull la riquesa i les peculiaritats del català parlat a les comarques orientals d’Aragó”.

Màrio Sasot ja va guanyar este mateix premi el 1995 amb l’assaig ‘Joglars de frontera. La cançó d’autor a l’Aragó catalanòfon’. Estos guardons van instaurar-se el 1986 amb motiu del Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana i el lliterà Josep Anton Chauvell va tindre l’honor de ser el primer premiat amb la novel·la ‘L’home de França’. El guanyador d’enguany, Màrio Sasot, a més d’escriptor, també posa la música als poemes recitats pel calaceità Antoni Bengochea en el ‘Duo Recapte’, escampant pel territori l’obra poètica escrita en la nostra llengua. Com a periodista és corresponsal de la Vanguardia a l’Aragó i director de Temps de Franja durant la seua primera dècada de vida. Ha publicat ‘Així s’escriu a la Franja, antologia i guia didàctica d’autors aragonesos en català’ (1995), ‘Aproximació Descriptiva a la Llengua de Saidí’, amb Hèctor Moret (2013), ‘Cobles d’anar i tornar. Dotze anys del Concurs de Cobles Aragoneseses en Llengua catalana de l’Ajuntament de Saragossa’ (2009), ‘Guia de lectura de “El cafè de la granota”, de Jesús Moncada'(1993) i ‘Guía turística de Fraga y Bajo Cinca'(2004). El premi atorga 3.000 euros al guanyador i el compromís de la publicació de l’obra.

Carles Sancho Meix

Origen: Records del Mas de Llaurador | Viles i Gents

(Publicat a La Comarca el 6 d’octubre del 2017)

Fa uns dies a l’ajuntament de Valljunquera li ha arribat una comunicació de la DGA que tenen la intenció de fer obres a l’església del Mas per consolidar l’edificació. Quina bona notícia!

De seguida en vénen al record unes imatges de quan era menut. Acabada la missa del domenge a la Vall del Tormo, els dos escolanets vam acompanyar a mossèn León a casa per a engegar la vespa i pujar al Mas. Era el ritual de cada setmana del capellà: a dos quarts de deu missa a la Vall i a les dotze al Mas. Un al seient del darrere i l’altre, el més menut, encaixat entre el frontal de la moto i el conductor. Es tractava de fer un trajecte curt per la carretera, uns tres quilòmetres que separaven les dos viles. A la plaça de l’església vam baixar de la vespa i vam anar a buscar la clau a l’única casa que encara quedava habitada al carrer del Cobert on hi vivien Benigno Serrano, Leonor Fuster, i Pilar, la filla. En aquell moment arribava amb la bicicleta Jesús des de Valljunquera, on residia el carter, per a escoltar missa i portar la correspondència. Oberta l’església, vaig agarrar la campaneta de mà, per a eixir a tocar el primer toc, cinc minuts més tard, el segon i passats deu, el tercer. En eixe moment un cotxe aparcava al costat de l’església, dins un matrimoni i dos xiquetes que també venien a missa al Mas. Entràrem tots a l’interior de recinte religiós i començà la celebració. A l’altar el mossèn i els dos escolanets i en els bancs: la família del cotxe, el tio Jesús i la família del Cobert. Acabada la missa, davant de l’església ens esperàvem com cada diumenge per conversar una estona, el matrimoni del cotxe eren catalans que estaven estiuejant a la Vall i com que quan havien anat a l’església se l’havien trobat tancada, el veïns els hi havien dit que podien anar a missa al Mas. L’animada conversa tenia lloc a l’ombra que donava la paret de l’antiga escola-residència del capellà valldesgorfà José Pellicer que va tancar a l’inici de la República. A conseqüència del bombardeig italià durant la guerra civil, ara només hi quedava la frontera, per l’interior encara es veia part de la pissarra escrita amb guix com si no haguera passat el temps.

Carles Sancho Meix

Origen: L’origen de la denominació “Franja”: Barcelona, RAE o la Revista de Filologia Española? (REVISAT) | Xarxes socials i llengües

Revisant l’origen de la denominació “Franja” per al territori on se superposen la llengua catalana i Aragó, m’haig trobat amb algunes inconcrecions. Moret (1998:12) apuntava al seu magnífic llibre que la denominació té el seu origen en la transició, en cercles de jóvens de la Franja i catalans que es trobaven al Centre Comarcal Lleidatà de Barcelona, cap a 1977-78. Això seria coherent amb que la primera referència escrita que es troba és Camps (1976), que parla de franja aragonesa (de fet, parla dels catalans de la franja aragonesa), i en una resposta de Pons, Sistac (1977), que citen la denominació.

Però també és cert que la denominació apareix en la ratificació que membres de la RAE fan del valencià dins el seu àmbit lingüístic, referint-s’hi com “franja de Aragón”. El document aparentment és de 1975, anterior al citat aquí de Camps, però el document està ratificat l’any 1980. Desconeixem si en la redacció inicial apareix la denominació, o és incorporada posteriorment. Algun arqueòleg de documents que ho puga resoldre? ;)

Atenció! L’investigador Max Wheeler m’avisa que hi ha referències escrites de la denominació “Franja” anteriors a les que jo citava. És de 1968, a l’annex de la Revista de Filología Española “… Lérida ciudad (es sabido que los pueblos, especialmente los mas aislados, mantienen fases lingüísticas superadas en las ciudades) y sólo han sobrevivido en algunas comarcas conservadoras, como la franja aragonesa, el Maestrat, etc” Revista de Filología Española, Anejo, 1968 p. 1025. L’annex no es pot consultar en línia.

Camps, F. (1976, desembre 1). Els catalans en terres d’Aragó. Canigó, (478). https://web.ua.es/va/revista-canigo/setmanari-canigo-1975-1983.html

Moret i Coso, H. (1998). Indagacions sobre llengua i literatura catalanes a l’Aragó. Fraga: IEBC. Recuperat de http://books.google.es/books?hl=en&lr=&id=9C0J3omPM18C&oi=fnd&pg=PA5&dq=indagacions+moret&ots=g09iwa5qZZ&sig=gpIRTt_AeGMm0VWet114Z3gu5RI&redir_esc=y

Pons, J. M., & Sistac, R. (1977). Per uns límits oficials i reals entre Catalunya i Aragó. Canigó (Número 482, pag. 15. 1/1/1977). Republicat per Enllaçats no acatem. Recuperat de http://noacatem.blogspot.com.es/2016/04/article-historic-per-uns-limits.html

Real Academia de la Lengua Española: de la franja de Aragón (La lengua de los valencianos, 1975).

 

 

Las estadísticas de las declaraciones de IRPF que publica la Agencia Tributaria permiten conocer el nivel de renta de los aragoneses.

Origen: Cara y cruz: estos son los municipios más ricos y los más pobres de Aragón | Noticias en Heraldo.es

Los pueblos de menos de 1.000 habitantes no sobrepasan los 12.000 euros entre sus vecinos en edad de trabajar, por los más de 20.000 de los núcleos grandes.

Origen: De 20.000 a 12.000 euros: los municipios más pequeños de Aragón son también los que menor renta tienen | Noticias de Aragón en Heraldo.es

 

1. Maella

Habitantes: 1.970

Número de declaraciones: 1.129

Renta bruta media: 14.707

Renta disponible media: 13.018

2. Fabara

Habitantes: 1.184

Número de declaraciones: 620

Renta bruta media: 15.262

Renta disponible media: 13.510

 

4. Calaceite

Habitantes: 1.039

Número de declaraciones: 529

Renta bruta media: 15.737

Renta disponible media: 13.853

8. Zaidín

Habitantes: 1.783

Número de declaraciones: 910

Renta bruta media: 16.054

Renta disponible media: 14.102

Origen: Reutilizar para componer música en la Ecofiesta del Matarraña | La Comarca

Origen: Els meus amics catalans – AraInfo | Diario Libre d’Aragón

Els meus amics catalans
Onze de Setembre 2013. Foto: Carles Terès

No m’agrada parlar de la política catalana per diverses raons. Els meus anys barcelonins ja són molt lluny i el país d’ara té poc a veure amb el de fa un quart de segle. A més, la meua perspectiva està distorsionada per afectes i desafectes, per la qual cosa no em sento autoritzat a opinar-ne fora del meu cercle d’amistats.

En vista de l’estat de les coses, però, m’abelleix de reflexionar-hi a partir de les converses que he anat mantenint amb amics i familiars que viuen a Catalunya. Per a mi són una font més fiable que el que expliquen els mitjans de comunicació, condicionats per la seua línia editorial i, sobretot, pel que els marquen les empreses i institucions que els financen.

La majoria dels meus amics catalans es decanten a favor de poder votar, i d’aquests, una proporció important ho fan directament per la independència. Alguns —pocs— ja eren independentistes ‘de sempre’, però la resta formava part d’això tan difús que és el catalanisme, en els seus diversos graus d’intensitat. El catalanisme (com l’aragonesisme) l’entenc com un sentiment de pertinença a una col·lectivitat, amb el consegüent desig de reconeixement dels seus trets culturals i socials. Molts d’aquests ‘catalanistes’, arran de la sentència del TC que escapçava l’Estatut, han virat cap a l’independentisme. És un independentisme que jo defineixo ‘per cansament’, en considerar que Espanya (la social i la política) mai no assumirà les cultures no castellanes com a part intrínseca del seu ésser, sinó com una nosa o amenaça a la desitjada uniformitat —que no té res a veure amb la igualtat.

Un altre grup no vol la independència perquè conserva l’esperança que algun dia hi haurà a Madrid un govern que recuperi l’estima per les diverses identitats que convivim dins d’Espanya. La situació d’aquests és complexa. D’una banda, la pressió ambiental dels independentistes se’ls fa asfixiant, i això els provoca rebuig cap a aquest moviment. De l’altra només hi troben un govern central (i la majoria de partits que poden accedir-hi) que es nega en rodó a negociar res de substancial. En les tertúlies de sobretaula o de WhatsApp, el seu principal argument enfront els interlocutors sobiranistes és el daltabaix que patiria l’economia catalana amb una hipotètica independència i les conseqüències nefastes que ocasionaria l’eixida de la CE. Al final tot es redueix a una batalla entre la por i la il·lusió —entesa aquesta en la seua doble accepció d’engrescament i de miratge.

Tinc també amics catalans a qui ja els està bé de viure en una comunitat autònoma sense cap tret identitari especial, supeditada a un poder central que és qui hauria de tenir l’última paraula a l’hora de legislar. Consideren, per exemple, que la llengua catalana està subordinada a la castellana, que és la comú a tots els espanyols i és molt més útil, atès que és parlada per centenars de milions de persones.

Tot plegat forma un mosaic ben interessant, dinàmic i enriquidor. Jo me’ls escolto a tots i n’aprenc els motius i els arguments. I, com aragonès, en trec les meues conclusions.

(Alcanyís, 10 de setembre de 2017)

Origen: Valderrobres y Peñarroya acogen las Jornadas de Patrimonio del Sénia | La Comarca

La Taula del Sénia constituye un ejemplo de cooperación entre administraciones

La Mancomunidad de la Taula del Sénia volvió al Matarraña con la celebración en Peñarroya de Tastavins y Valderrobres de una nueva etapa las Jornadas Europeas de Patrimonio. En torno a cuarenta personas participaron durante la jornada del sábado en un programa de actividades con un fin divulgativo.
El objetivo de estas jornadas es dar a conocer patrimonio histórico,artístico y cultural que, principalmente, a pesar de su gran valor resulta actualmente desconocido para la mayoría de los vecinos y visitantes del territorio. En esta ocasión y después de haber transcurrido en otras localidades del Territorio Sénia, las jornadas tuvieron como protagonistas a la Teulería de Peñarroya y a la Cueva del Penal de Valderrobres.
La jornada comenzó en la localidad peñarrogina a las 10.00 con una marcha senderista cuyo objetivo final fue la visita a La Teulería, una antigua tejería que se encuentra enpleno corazón de los Puertos. La visita además contó con la presencia del dueño de la Teulería, Rogelio, propietario de la tejería y nieto del último tejero que mantuvo en activo la fábrica a principios del siglo XX. La comitiva visitó el antiguo horno de la tejería, así como el pozo que servía a la fábrica para abastecerse de agua. «Hemos conocido la gran importancia que tenían las tejerías en el territorio. Algo que ahora se desconoce», explicó Tere Adell, gerente de la Taula del Sénia.
La visita continuó por la tarde en la capital del Matarraña. Los asistentes a las jornadas fueron, esta vez en automóviles, hasta la Cueva del Penal.
Se trata de una antigua vivienda excavada en la roca por un combatiente de las Guerras Carlistas, en el siglo XIX. Allí vivió durante años como ermitaño en esta curiosa construcción, tal y como relató durante la visita el teniente de alcalde del Ayuntamiento de Valderrobres, Enrique Segurana. En las proximidades se encuentra además el denominado Corral del Penal, segunda parada en el encuentro valderrobrense. A pesar de la similitud en la denominación, el origen de esta construcción se remonta a tiempos de la orden de Calatrava. «Tenemos un gran patrimonio antropológico que se desconoce y nuestro objetivo es difundirlo y ponerlo en valor», añadió Adell.

La próxima cita en el Matarraña tendrá lugar en Beceite el próximo 4 de noviembre con la subida al Mas de San Miguel.

Cooperación entre administraciones

La Mancomunidad Taula del Sènia constituye uno de los numerosos ejemplos que existen en el territorio de cooperación entre municipios de Aragón Comunidad Valenciana y Cataluña además de entre las distintas administraciones comarcales, autonómicas, nacionales y europeas. Desde su nacimiento y constitución en 2003 el número de municipios del entorno de la cuenca del río Sénia, que da nombre a la mancomunidad que la integran, no ha parado de crecer. De las 27 localidades que la componen tres – Beceite, Peñarroya de Tastavins y Valderrobres – son aragonesas.
El objetivo de la Taula pasa por promocionar y poner en valor el patrimonio histórico, cultural, antropológico, paisajístico y cultural que las tres comarcas comparten y tienen en común. De igual modo, explican, la mayor parte del Territorio Sénia comparte problemáticas como, la emigración de los jóvenes y el envejecimiento de la población a lo que se suma la lejanía de los centros de poder, sumada a un fuerte déficit de infraestructuras. «A veces vemos todos los días construcciones a las que no damos importancia pero que esconden una gran historia detrás», añadió la gerente de la Taula.
Entre todos los municipios que la componen superan los 111.000 habitantes en 2.070 km2. Asimismo sus alcaldes pertenecen a prácticamente todo el espectro político que puede encontrarse en las tres regiones: PSOE, PP, CiU, ERC, Podemos, IpC, Compromís y PAR.
Al igual que en el caso del río Algás, que en casi todo su recorrido hace de divisoria entre Aragón y Cataluña, el río Sénia o Cénia, que nace en la vertiente Sur de los Puertos de Beceite, constituye un límite natural entre las comunidades autónomas de Valencia y Cataluña hasta su desembocadura en el mar Mediterráneo.

MAGAZIN 28 d’octubre de 2017.
LA VEU DEL BAIX MATARRANYA. 107.6 FM.FAVARA (Saragossa)
Pots escoltar-nos per internet anant a (google/la veu del baix matarranya).
Tel. 976 635 263
11- 11:40.- Efemèrides / Santoral/ Aemet (agència estatal de meteorologia) el temps / El cabals dels rius Matarranya i Algars/ Aigua als embassaments/ Les frases del dia/ Notícies de la setmana.
11:40- 11:55.- Paraules per a la música. Mari Conchi Balaguer
11:55- 12:30.- Àgora :“Relacions familiars” Arancha Bielsa, Ramón Arbona, Luis Valén i Elías Satué.
12:30-12:40.- L’opinió de Pepe Bada.
12:40- 12:55.- Cunicultura. Michel Campanales
12:55- 13:10.- Els esports. José Manuel Pelegrín, Ramón Oliver i com a convidat el nou entrenador del Mediterráneo Innova Fabara Futbol Sala.
13:10- 13:25.- Corresponsal a Nonasp. Josep Mª Ráfales “Lo Gravat”
13:25- 13: 40.- Corresponsal a Casp. Néstor Fontoba
13:40- 14.- Entrevista a Jaime Rebenque, director del Col.legi Públic de Maella.
Participants: Mari Conchi Balaguer, Arancha Bielsa, Ramón Arbona, Luis Valén, Pepe Bada, Michel Campanales, José Manuel Pelegrín, Ramón Oliver, Josep Mª Ráfales, Néstor Fontoba i Elías Satué.

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.

La Franja