L’incendi es va declarar la matinada de diumenge a les 4.30 hores i va ser intencionat. Una persona de nacionalitat espanyola és identificada com la responsable directa del succés Disgust, i dels grossos, el que es va viure la matinada del dissabte al diumenge a Pena-roja. Un foc intencionat va cremar dos cotxes a la […]
Origen: Un foc intencionat creme dos cotxes a Pena-roja – Ràdio Matarranya
Origen: “Són tots iguals” | L’esmolet
A principis dels noranta, una amiga nostra i sa germana travessaven el Massís Central francès de retorn a Alemanya. Volien estalviar-se l’autopista, atès que viatjaven a bord d’un atrotinat Volkswagen Passat que, cada volta que apagaven el motor, necessitava més d’un quart d’hora per a engegar-se de nou.
Van parar a fer gasolina en una estació de servei. Quan el matrimoni que la regentava va adonar-se que eren alemanyes, els van fer mala cara, però els van omplir el dipòsit. Havent pagat, van obrir el capó per a què el motor es refredés. El propietari, un home corpulent, les va instar de males maneres a que marxessin immediatament. Sense voler escoltar les seues raons, va tancar-los el capó d’un cop de puny i les amenaçà amb un bastó. El cotxe encara no podia engegar-se, o sigui que van retrocedir cap a la carretera ben espantades. La fortuna va voler que en aquell moment passés un vehicle amb matrícula alemanya. En veure els seus gestos desesperats, els joves que hi viatjaven van aturar-se per veure què passava. Les van protegir i van ajudar-les a revifar el Volkswagen tot empenyent-lo.
La nostra amiga diu que el motiu de tal actitud prové de l’època de la segona guerra mundial. En aquella zona els nazis combateren la Resistència a base d’aplicar el terror sobre la població civil. Passats més de quaranta anys, les ferides encara restaven obertes. Elles havien crescut en l’horrible postguerra alemanya, amb tantes carències que fins i tot li havien quedat seqüeles físiques per a tota la vida. Podia entendre, doncs, que els gasoliners mantinguessin el record del dolor, però li era inconcebible que els ho fessin pagar a dues dones que en temps del conflicte eren unes xiquetes.
Culpar els habitants d’un país del que van fer els seus avantpassats no té cap sentit, però discriminar algú pel sol fet de pertànyer a un col·lectiu és una aberració.
És com allò que alguna volta ens han dit als frangencs quan eixim fora: “Pues para ser polaco no eres mal tío”. “No, que soy de Aragón”. “Ah, pues para ser maño no se te ve muy tozudo, no?”.
La Comarca, columna «Viles i gents» 11 d’agost de 2017
@cristina_pardo a ver guapa, como cojones haces para traducir del catalán al "castellano" en directo siendo de Pamplona?? Valiente 😜😜
— Escarlata (@lafava) August 23, 2017
Mi padre es de la franja y a mí me gusta el catalán. Saludos. https://t.co/C7pae2in1x
— Cristina Pardo (@cristina_pardo) August 23, 2017
Origen: A la recerca de la poesia infinita. (Obituari de Pilar Gómez Vedate) | Mas de Bringuè
FOTO: Pedro Madueño. La Vanguardia.
Les tòrrides terres del cementeri de Calaceit ja allotgen, des de fa uns dies, les cendres de Pilar Gómez Bedate, professora de literatura, poetessa, crítica literària, editora i traductora. Les seves restes reposen al costat de les del seu marit, el poeta simbolista i traductor Ángel Crespo.
Des de la mort del seu marit han estat uns quants els actes que s’han fet en aquesta vila del Matarranya rememorant la seva vida i la seva obra. A Calaceit es va presentar per primera vegada l’edició de l’obra poètica completa d’ Ángel Crespo, amb la presència imprescindible de la seva dona, i a finals del mes de juliol passat Pilar Gómez mateixa va coordinar a Calaceit la I Biennal de Poesia i Traducció, organitzada en homenatge al seu marit. Durant aquesta aquella última visita en terres aragoneses, l’escriptora va patir un vessament cerebral que es va complicar amb una pneumònia. Va haver de ser traslladada d’urgència a l’hospital Miguel Servet de Saragossa, on va morir el dia 13 d’agost.
Dona de gran sensibilitat intel·lectual i molt treballadora, va bolcar la seva activitat en la seva gran passió, la literatura, en les seves diverses facetes d’investigadora, divulgadora i docent. Doctora en Filosofia i Lletres, va ser catedràtica de Literatura Comparada a la Universitat de Puerto Rico (1967-1988), professora titular de Filologia Espanyola a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona i catedràtica de Literatura Espanyola a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, on es va jubilar.
Els últims anys va decidir traslladar la seva residència de Barcelona a Madrid, on va mantenir constant relació amb els seus amics escriptors i preparava diferents edicions de l’obra del seu marit, el poeta i traductor Ángel Crespo, i escrivia els seus propis contes i poemes que apareixeran la tardor que ve al segell Polibea.
Pilar Gómez Bedate va néixer a Zamora el 1936. Es va traslladar a Madrid als anys seixanta, on va exercir la crítica d’art en revistes com Ínsula i Cuadernos Hispanoamericanos. En aquella època va conèixer i va unir el seu destí al d’ Ángel Crespo. Junts van viure posteriorment a Puerto Rico, a Uppsala ( Suècia), al Brasil i finalment a Barcelona.
A mitjan dels anys vuitanta, i seguint els passos que abans van emprendre altres amics seus com l’escriptor José Donoso, el pintor Ràfols Casamada, l’editor i narrador Toni Marí o l’escultor Fernando Navarro, la parella va començar a visitar la vila de Calaceit, al Matarranya, on van acabar comprant una casa on passaven llargs estius llegint, escrivint i organitzant activitats culturals que van dinamitzar la vida social d’aquesta població.
Com a filòloga i crítica literària, Pilar Gómez Bedate es va especialitzar en llengües romàniques. Va editar i va traduir Giovanni Bocaccio, entre d’altres la seva obra mestra, El , i Stéphane Mallarmé, un dels seus poetes favorits. Va preparar l’edició de diversos llibres de Juan Ramón Jiménez, José Luis Giménez Frontín i Carlos de la Rica i és autora d’una antologia de la poesia modernista. Aquests darrers anys va coordinar la reedició de diversos llibres del seu marit, poeta d’inspiració simbolista. Així mateix, va participar en el consell de redacció de diverses revistes literàries i va pertànyer al comitè assessor d’editorials com Igitur. Des de la seva inauguració el 1984, va col·laborar activament en les sessions de les Jornades de Poesia de Cuenca, patrocinades per la delegació provincial de la Conselleria d’ Educació i Cultura de Castella-la Manxa, i ha format part del consell de redacció de la revista Hora de Poesía (Lentini Editor, Barcelona) i de la revista Salina, editada per la facultat de Lletres de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona. Va ser sòcia de l’ ACEC i va formar part de la junta directiva. Com a traductora, va traslladar a l’espanyol l’escriptor João Guimarães Rosa i els italians Primo Levi i Natalia Ginzburg.
Autora del poemari La peregrinación (1966), els darrers anys va decidir publicar Las aguas del río (2011) a la prestigiosa editorial aragonesa de poesia Olifante. D’aquesta obra, el poeta i crític José Corredor Matheos va dir: “Un homenatge, ja explícit, rememoració d’una vida en l’espera de l’estimat i de ràpid recorregut vital en la seva companyia, que finalitza en la solitud del seu record. Però no es tracta d’un llibre elegíac, perquè, encara que l’enteli sovint la tristesa, pot més la presència de l’ Absent, que continua marcant amb força la seva silueta”.
