Origen: I ha res més autèntic que una llengua viva? | Viles i Gents
Aquestes vacances de la Setmana Santa he pogut constatar una vegada més l’ambient cada cop més turístic de la comarca del Matarranya. Si fa trenta o quaranta anys era visitada gairebé exclusivament per catalans, ara és més nombrosa la concurrència de gent del País Valencià o de l’Aragó, fins i tot de visitants d’altres comunitats de parla castellana. Als visitants els agrada tastar les coses típiques que ofereix la comarca: els paisatges dels rius i de la muntanya o dels camps d’oliveres i ametllers; l’arquitectura pròpia tan homogènia i característica, de vegades rústica, però també monumental i que compta amb esplèndids conjunts urbanístics, o la gastronomia i la rebosteria. Però també la cultura, la història, la etnologia o el folklore.
Però res hi ha més típic, més característic i més autèntic que la llengua que es parla des de gairebé mil anys a la zona. Només els elements de la natura són més antics que la nostra maltractada i fuetejada llengua. Paradoxalment a una bona part d’aquests turistes que ens visiten (cada cop menys, tot s’ha de dir) no els agrada tastar aquest element tan propi de la nostra terra, amb el que fan una excepció, i suposo que és perquè li troben dos defectes: formar part de la llengua catalana i estar viu (si fos una peça de museu etnològic, com un aladre de fusta, una sàrria o un trill de pedrenyera, molts es mostrarien més interessats). Fa poques setmanes que la Institució Comarcal del Matarranya ha demanat al Govern d’Aragó que reconegui com pròpia la llengua catalana i que reconegui que forma part del seu Patrimoni (del Matarranya i de l’Aragó). Aquesta declaració hauria de ser fonamental per reconèixer el nostre patrimoni lingüístic i començar a fer realitat aquell apartat de la Constitució Espanyola que diu que les llengües seran “oficials als territoris on es parlen”. De moment la pilota és al Govern d’Aragó i la nostra llengua té nom i aquest no és LAPAO (espero que no sigui només de moment). Què ens falta per a què la Constitució es pugui complir? Podrem ser finalment parlants “normals”?
Antoni Bengochea
MAGAZIN 29 d’abril de 2017.
LA VEU DEL BAIX MATARRANYA. 107.6 FM.FAVARA (Saragossa)
Pots escoltar-nos per internet anant a (google/la veu del baix matarranya).
Tel. 976 635 263
11- 11:40.- Efemèrides / Santoral/ Aemet (agència estatal de meteorologia) el temps / El cabals dels rius Matarranya i Algars/ Aigua als embassaments/ Les frases del dia/ Notícies de la setmana.
A les 11:15 comentarem amb la presidenta de Sarabastall, Mari Carmen Albiac, l’anuari d’activitats d’aquesta associació de l’any 2016.
11:40- 11:55.- Paraules per a la música. Mari Conchi Balaguer
11:55- 12:30.- Àgora :“Qu’e és una bona pel.lícula?”. Arancha Bielsa, Eduardo Satué, Joaquín Meseguer, Lifo Ros, Ramon Arbona i Elías Satué.
12:30-12:40.- Corresponsal a Maella. Yolanda Abad. Festa de “La Sartanè”a Maella.
12:40- 12:55.- Corresponsal a Casp. Néstor Fontoba.
12:55- 13:10.- Els esports. José Manuel Pelegrín, Ramón Oliver i Juan Carlos Valén
13:10- 13:25.- Natxo Sorolla, sociòleg; ens comentarà les eleccions franceses.
13:25- 13: 40.- Comença “L’operació biquini”; amb Laura Gandul, dietista-nutricionista.
13:40- 14.- Entrevista a Óscar Meseguer Socarrades, en la actualidad referente de Cooperación Internacional de Cruz Roja en Castellón, tiene amplia experiencia en el mundo de la cooperación, puesto que ha participado en múltiples misiones en China, Sudán del Sur, Filipinas, Indonesia, Haití, Corea del Norte y Paquistán…
Participants: Mari Conchi Balaguer, Arancha Bielsa, Eduardo Satué, Ramón Arbona, Joaquín Meseguer, Lifo Ros, José Manuel Pelegrín, Juan Carlos Valén, Ramón Oliver, Yolanda Abad, Néstor Fontoba, Natxo Sorolla, Laura Gandul, i Elías Satué.
Origen: des dels nostres anys
Mezquita de Jarque y Fayón están envueltos en pleitos por el uso de su suelo que, hasta la fecha, les dan la razón.
Origen: Moviment Franjolí per la Llengua: 5 anys de Moviment Franjolí per la Llengua
Editorial
5 ANYS DE MOVIMENT FRANJOLÍ PER LA LLENGUA
El passat 5 d’abril va fer cinc anys. Encara recordo quan vaig tenir la idea de crear el Moviment Franjolí per la Llengua, llavors no gaire més que un simple blog. Eren els anys de Luisa Fernanda Rudi i de la Dolors Montserrat, la consellera d’Educació (d’origen català per a més inri) que va presentar el LAPAO i el LAPAPYP just quant, després de 30 anys esperant, havíem obtingut el reconeixement de llengua pròpia pel Català de la Franja. Fou el llunyà 2009 amb l’anterior govern i a corre-cuita, però es va fer realitat, tot i que fos efímera. Dos anys més tard nos lo van treure, sentint-nos com la riota de tota Europa. També recordo que en aquells temps es barallaven els governs català i aragonès per l’art sacre dels franjolins, per l’assistència mèdica a l’Arnau de Vilanova de Lleida i el govern aragonès “donava guerra” contra tot aquell que pensava que existia la Franja i la seua singularitat com a territori, i el seu pensar com a poble. Contra l’actitud normal de mantindre’s al marge de tota discussió, la nostra neutralitat en què l’única frontera era l’administrativa; quan un d’Almacelles s’ajuntava amb els de Tamarit i els de Fraga tenien relació amb els de Seròs o Alcarràs, o tot el marge nord de la Franja anava sense sentir-se’n foraster a Lleida, com un més, o els del sud anaven a Tortosa o Tarragona. Això feia nosa i ho volien treure, perquè tinguéssim que relacionar-nos amb unes capitals artificials que només existien per a la qüestió administrativa.
En aquestes circumstàncies va néixer el Moviment Franjolí; amb vocació de ser la veu a la xarxa de tots els nostres ciutadans i de les nostres associacions que defensen el català al nostre territori, mètode que estava per explotar en l’ àmbit del catalanisme franjolí. I encara recordo quan vaig conèixer al meu company de travessia, l’Òscar. Sent de Badalona, em va demostrar que tenia ganes de lluitar pel territori al meu costat i poder muntar alguna cosa nova en aquest aspecte. Sempre li he agraït lo que sempre ha fet per la causa i encara estic en deute emocional amb ell.
Això me demostra que ser de la Franja o de qualsevol altre lloc no és impediment per a defensar la nostra terra i la nostra llengua comuna, sempre pensant que la unió fa la força i que si estem dividits mai no ho aconseguirem.
Els franjolins sempre hem anat a la nostra, de manera individual o cada grup de gent estava barallada l’una amb l’altra, per petits matisos: uns més aragonesos, altres més catalans… i les institucions d’Aragó sempre ha aprofitat això per fer valdre la seua idea d’un Aragó centralitzat en Saragossa i de manera castellana. Naltres hem fet molt per la nostra terra quan hem estat units, amb la Declaració de Mequinensa, lluitant per mantindre l’assistència sanitària a l’Arnau, que puguem veure TV3 a les nostres cases i moltes coses mes. Però no es suficient, hem de estar units per a que nos reconeguin com allò que som, i això significa que la nostra llengua sigui oficial, que el català tingui els mateixos drets que el castellà, hem de dir prou a l’ensenyament en castellà i a les dos hores voluntàries de català, no estem als anys 80! tenim dret a que nos ensenyin tant en castellà com en català. I això és només un exemple del que hem de defensar: la retolació en català dels carrers i dels pobles, que los nostres béns estiguin en les parròquies franjolines i no se les quedin a Basbastre, i un llarg etcètera.
Separats no aconseguirem res, naltres mereixem més i per això hem de caminar units. És una qüestió de drets, de drets lingüístics que no ens paren de trepitjar. La dignificació de la llengua encara espera passats aquests cinc anys, però astí som: en Moviment per la llengua i per la Franja. Amb veu pròpia, creixent.
José Ramón Noguero de Llano, fundador del Moviment Franjolí per la Llengua