La Franja

del seu poble barrejada amb elements d’origen europeu, com copaltes, armilles o sabatots. Aquests “indis” estrafolaris tant podien ser caps de tribus amansides pel whisky com rastrejadors al servei de la Cavalleria. Els rebels, en canvi, anaven mig despullats, lluïen plomes al cap i eren malcarats i amenaçadors. Sempre apareixien al caire d’un turó, alineats i preparats per a l’atac. Tot seguit es precipitaven costa avall, cavalcant uns preciosos cavalls clapats i udolant com animals. Les seues víctimes solien ser les caravanes de colons que es desplaçaven cap a l’Oest, amb famílies de gent bonhomiosa on mai no hi mancava un ancià venerable i, sobretot, una xicota ben plantada, plena de coratge i amb faldilles fins als peus. Els indis s’estaven una estona galopant al voltant de les carretes, disparant a l’aire i xisclant amb excitació, fins que arribava el setè de cavalleria o, millor encara, un genet solitari que amb mitja dotzena de trets increïblement precisos feia una estesa de morts entre els pellroges i enamorava la xicota de les faldilles. I sense despentinar-se.
Malgrat llur posat malèvol i brutal, aquests “salvatges” mantenien una dignitat que era a anys llum dels grotescos personatges del copalta i l’armilla. Per això, quan reproduíem aquelles escenes als descampats fangosos del barri, tots volíem ser els “indios” i ningú els “americanos” (ignorants de nosaltres, anomenàvem ‘americans’ als invasors). L’autenticitat que transmetien els guerrers indòmits era molt més estimulant que la fatxenderia dels cow boys. Els indis “renegats” ni tan sols apareixien en els nostres jocs -ningú hagués volgut fer un paper tan galdós-.
A voltes tinc la impressió que a les nostres terres hi ha massa indígenes abillats amb barrets de copa i armilles. Potser ens cal una mica més d’autenticitat i estima per la nostra manera de ser.

L’any que ve en farà cinquanta, i jo en comptava setze d’edat quan a mon pare, que havie aprovat unes oposicions funcionarials, li van adjudicar destí a un, aleshores desconegut, Santa Coloma de Farners, que vam haver de situar al mapa. Va ser per eixa raó que els pares van traspassar la tenda i la panaderia que regentaven a Mont-roig i ho van disposar tot per al trasllat.

Ere el vint de juny de 1967 quan, carregats los mobles, vaig muntar a la cabina del camió, a punt de partir cap a Santa Coloma ocupant el seient de l’ajudant. Tenia el cor encongit per sentiments contradictoris. Per un costat m’atreie el fet d’iniciar una nova vida, amb noves espectatives, en un lloc diferent. Pero, per un altre, m’afligie haver de dixar Mont-roig, amb totes les implicacions que tal circumstància comportave.

Em vaig adaptar prou bé a la vida en aquell poble. L’idioma, un cop superats els titubejos inicials, no va ser obstacle. I vaig fer amics de seguida. Pero no em podia traure Mont-roig del cap i no parava de cavil·lar sobre tot allò que tant m’estimava. I així va ser com, a poc a poc, la nostàlgia i la idealització provocades per la llunyania, van anar fent mella. En la distància tendia a magnificar-ho tot. Ere com una fal·lera. I me n’hi anava cada dos per tres, al poble. Fins i tot, molt a sovint, en autoestop.

Aquell vint de juny va representar un punt d’inflexió en la meua vida, un abans i un després determinants que encara no tinc superats. I haig de dir que, com a resultat, estos anys han transcorregut en un continu anar i vindre, enyorant-me de Mont-roig i delerant tornar-hi.

Vull pensar que tot açò respon a la dolça, pero intensa i constant, crida de la terra als seus fills absents.