La Franja

Del encuentro se desprendió la voluntad de constituir jurídicamente la Asociación Tres Territoris y seguir trabajando desde la unión entre las tres comarcas, de tres comunidades diferentes, pero con una identidad común. Además se puso de manifiesto la intención de seguir impulsando proyectos turísticos desde las tres administraciones.

Però el temps ha passat i el partit naixcut dels moviments indignats s’ha establert a les institucions com qualsevol altra formació política. Si se vol, amb plantejaments neoregeneracionistes i alternatius des d’un lloc ideològic situat una mica més a l’esquerra del PSOE, però un partit més. L’aparició de Podem recorda l’entrada en escena de Els Verds a l’Alemanya dels anys vuitanta del segle passat, quan pareixia que res tornarie a ser igual al gegant europeu. La realitat ha estat que l’onada revolucionària-ecologista ha acabat reduïda a una força residual, o quasi.
Els partits clàssics, els del sistema, mentre desqualifiquen als jovenets ‘perroflautas’ de Podem, segueixen sense renegar de les seues pràctiques corruptes de finançament, com revelen casos com la Caixa B, Bárcenas o Gürtel, pel que fa al PP, l’escandalós 3% de CiU o els més llunyans Filesa, Malesa i Time-Export del PSOE. I coses paregudes s’han destapat al PNV, Unió Democràtica o Coalición Canaria. Per no parlar de la guerra bruta dels governs socialistes contra ETA o de les arrels franquistes, mai repudiades, del PP. En resum, un compendi de pecats mortals per al sistema democràtic, tal com estos mateixos partits l’han construït. Tot a les antípodes de l’exemplaritat exigible als nostres governants.
I ara, vistes les trajectòries, ¿quins son els veritables partits antisistema?

Algunes veïnes baixaven lo caçol de la verdura del sopar o el topí del caldo de gallina si hi havie algun malalt, perquè havent-hi un foc encès a la porta de casa no calie gastar llenya a la llar.
Les fogueres del Pilar eren una celebració popular, en ben poca participació dels rics de la vila, molt lligada a les nostres costums; tan arrelada que encara se’n segueixen encenent algunes la vespra del 12 d’octubre, fent bones rostides de carn i llonganisses, rematats en begudes, cafè i dolços variats; perquè ara hi ha més quartos que en aquells temps de l’autarquia on tot estava escàs. Però abans les viles eren un belluguer d’animalets i bèsties de càrrega, de llenya i brutícia pels racons, canturiales de pollastres, bramits de rucs, gossos esgacilant, misses i rosaris a totes les hores en fum de l’incens i candiales cremant, tricornis dels civils quan menys ho esperaves… i aquella fortoreta amable i persistent a la nostra memòria, de les olors naturals de les feines que feie la gent i de les collites que es replegaven en cada moment. Olor que arribave a la categoria de farum insuportable quan els llauradors sacaven lo fem de la mitjalluna i el corral de les cavalleries.
La veritat és que entre el fum de les fogueres i la pobra il•luminació dels carrers, el rosari dels diumenges d’octubre a bocanit imponie: files d’homes i dones en vestimentes obscures cantant monòtones avemaries, escolanets en farols, les “esclaves de Maria” en lo seu escapulari al coll, i el capellà recordant al sofrit poble que davant de la omnipotència divina res millor que ser ben creguts i obeients a la santa mare Esglesia.