Skip to content

Archive

Category: Matarranya

Origen: Immersió. Patrimonials | Lo Finestró

espanya plural

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 24 de noviembre del 2015)

Les llengües fortament minoritzades i discriminades, com és el cas, ací a l’Aragó, de l’aragonès i del català, només poden sobreviure, si als territoris on són llengües pròpies i/o històriques l’ensenyament és majoritàriament en aquestes llengües, amb immersió sense excepcions ja des de la guarderia, i vehicularització de la llengua minoritzada. Que aquests programes donen bons resultats és cosa provada –només cal mirar cap a Israel amb l’hebreu, i no és l’únic exemple: sense que calga anar lluny en tenim també, de bons resultats, entre els nostres veïns: al País Basc, al País Valencià i a Catalunya. I és per això, perquè és ben sabut que aqueixos programes donen bons resultats per a les llengües minoritzades, que molts dels nostres polítics, en llur afany per fer desaparèixer tota llengua que no siga la castellana, s’esforcen qui sap lo perquè no hi siguen aplicats els dits programes -és el que passa aci a l’Aragó on en el millor dels casos només hi ha un ensenyament irrisori de l’aragonès i del català-, o hi posen tants entrebancs com poden perquè no puguen funcionar bé els programes d’immersió i vernacularització allà on són presents –els casos del País Valencià i les Balears en són emblemàtics, i no pas únics, evidentment. Tenen aquests polítics molt de poder: una constitució que només pot ser interpretada com els convé, i en cas d’interpretacions no convenients disposen d’altres mitjans per a inutilitzar-les, com tothom sap. Nosaltres, els que no volem ser discriminats per raons de llengua, per parlar aragonès o per fer-ho en català, tenim la força de la raó, mentre que ells tenen la raó de la força –que val molt més, per més que no siga gens democràtica. Què ens queda davant de la força? Esperances, o potser utopies? Sabem que no es poden aplicar judicis de valor a les llengües, que no hi ha doncs llengües bones o dolentes, que totes són igual de vàlides, que al cap d’uns tres a quatre anys qualsevol llengua morta pot tornar a tenir parlants patrimonials, volem viure en democràcia… Tot això ho sabem, i ells ho saben. Eppur ... .

Artur Quintana  

Origen: Reunión por el conflicto de las depuradoras

UGT – Les notícies de llengua i treball – Octubre de 2015 – Pàgina 59

Ressenya Assaig polític

La Franja de Ponent: aspectes històrics i jurídics

Joaquim Montclús i Esteban

Institut d’Estudis Catalans

Des de fa gairebé quaranta anys, l’historiador i periodista calaceità Joaquim Montclús s’ha ocupat –i preocupat– públicament de les terres –i dels seus habitants, pretèrits i presents– administrativament aragoneses de llengua catalana, i ho ha fet de tal manera que ha arribat a comptar amb una obra bibliogràfica prou extensa que comprèn innombrables col·laboracions a la premsa catalana i en diverses publicacions col·lectives, així com l’edició de diferents obres signades individualment. Una bibliografia que, en volum, s’inicià el 1983 –fa més de trenta anys!– amb la publicació de La Franja de Ponent avui, títol al qual han seguit Una vila medieval entre fronteres (1987), La catalanitat de la Franja de Ponent. Crònica de 20 anys (1999), Matarranya. Crònica de viatge (2012), i la miscel·lània obra que ara ens ocupa: La Franja de Ponent: aspectes històrics i jurídics (2014). Doncs bé, en aquesta darrera obra en volum, Montclús vol projectar-hi un retrat històric, jurídic i –afegim–, sociològic i polític d’un territori que té, ara per ara, una difícil articulació i que mai ha constituït una unitat politicoadministrativa. En concret es tracta del conjunt de poblacions que conformen la coneguda Franja (Oriental, si qui se la mira ho fa des de l’Aragó interior; de Ponent, si la mirada es fa des de la franja de la Catalunya marítima; i d’Aragó si qui l’observa és una entitat acadèmica que aspira a l’objectivitat científica). I vet ací la primera sorpresa d’aquesta, en principi, prou desconcertant obra, ja que en el títol mateix s’obvia la denominació que l’entitat editora –Institut d’Estudis Catalans– ha emprat institucionalment i tradicional, tal com encara ara fan moltes altres institucions acadèmiques catalanes: La Franja d’Aragó. Cal dir que molt sovint –per evitar polèmiques nominalistes– es recorre a denominar simplement, per tal d’evitar complements denotatius, aquest territori com la Franja. Tot i deixant de banda la denominació del territori administrativament aragonès i lingüísticament català, trobem que aquesta obra és un vast conjunt impressionista de reflexions i descripcions de caràcter subjectiu i extensió desiguals. Així, al costat d’un intens i vast detallisme en la descripció d’unes comarques –Matarranya i, en menor mesura, la Ribagorça–, d’unes etapes històriques –l’Edat Mitjana– o de determinades institucions –gairebé nominals– i tímides accions reivindicatives a favor de la llengua i la cultura catalanes d’aqueix territori i dels seus habitants, trobem que s’hi fa una descripció massa prima d’unes altres comarques, fets històrics o iniciatives culturals i reivindicatives directament relacionades amb el territori i la societat –present i pretèrita– descrits. És clar, que en els «aspectes» del títol potser ja es vol manifestar la parcialitat que caracteritza l’obra. Sembla com si massa sovint s’haja pretès elevar anècdotes fugisseres a categories permanents; de magnificar fets de poca volada i d’escassa incidència en la societat del territori descrit. Això passa –per assenyalar només dues afirmacions prou controvertides–, quan s’apunta que la llengua catalana era parlada a Graus, Casp o a l’oest d’Alcanyís, però, això sí, sense aportar altra cosa que comentaris escadussers i opinions impressionistes (és a dir, no documentades) fetes fa cent o cent cinquanta anys en un context no gaire acadèmic. També pot resultar desconcertant (i en aquest cas molt més que controvertit) afirmar, per exemple, que a la que es denomina Franja de la Franja, és a dir a les poblacions de «Benasc, Bissaürri, Castilló de Sos, Gia, Saünc, Sessué i Vilanova d’Éssera […] encara parlen una forma dialectal catalana –per més que algunes persones i, fins i tot, alguns filòlegs vulguin negar-ne l’evidència– que a poc a poc es va perdent». Evidentment, si es vol ser prou rigorós, hauria calgut apuntar que cap filòleg ni sociòleg/sociolingüista de formació (ni cap dels parlants nadius d’aquestes localitats) subscriurien la tesi que pretén sustentar les paraules citades. No es pot, repetim, intentar elevar anècdotes esmunyedisses a categories irrefutables. Només caldria haver llegit amb atenció i profit les anotacions de Joan Coromines –reconegut i rigorós científic de la llengua– quan escrivia el 1970 que: «En acabar observem que és totalment infundada (llevat potser d’algun poble escadusser com Binèfar, on altrament tampoc és segura, i en tot cas no se n’ha donat una demostració satisfactòria), l’opinió vulgar segons la qual havia estat català a l’Edat Mitjana tot el territori a l’Est del Cinca, i pel que fa a altres valls més enllà i tot. Ben al contrari, la frontera actual sembla haver-se mantingut intacta durant molts segles». En definitiva, potser millor que ens deixem acomboiar un cop més pels clàssics –Amicus Plato, sed magis amica veritas– per afirmar que l’obra que ens ocupa ens presenta, en essència, una anàlisi controvertida, peregrina, feble, parcial i molt poc aprofundida. No es traca sinó d’un seguit d’anotacions impressionistes a propòsit de la societat de la Franja i de la seua història que serveixen per confeccionar un relat no sempre prou matisat, un discurs destinat fonamentalment a ciutadans lectors de l’àrea metropolitana de la franja marítima de Catalunya, intel·lectualment inquiets i força motivats en la (re) construcció de la nostra nació. Però encara que ja se sap que, com diuen per la part meridional de la Franja, tota brossa fa paret, potser que ens comencem a preguntar quina és la paret que volem bastir, quina és la nació que volem (re)fer. Amb tot, és d’agrair que el màxim organisme cultural del país haja volgut afavorir una aproximació a la societat catalana en general –ni que sia d’una manera poc convencional i potser amb una mirada un xic esbiaixada– d’un territori de difícil articulació, un territori –i els seus habitants– sovint desatès per totes bandes i de perenne discussió a propòsit de la seua identitat nacional i cultural, com és l’anomenada Franja (de Ponent/Oriental/d’Aragó: trieu el complement del nom que més us plaga, si és que us cal).

Esteve Betrià

Origen: “Patrimoni oblidat, memòria literària” | Lo Finestró

Molí Siscar. Sigrid 13

La Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana i l’Institut Ramon Muntaner han impulsat el projecte d’una exposició o web virtual i de l’exposició física itinerant sobre patrimoni oblidat i la memòria literària. D’entre les institucions i persones que han col·laborat em complau fer esment a Carles Sancho i jo mateix, preparant cinc béns del patrimoni de la Franja –concretament del Matarranya i de la Vall del Mesquí–:

1) Santuari de la Mare de Déu de Gràcia. La Freixneda (J. M. Gràcia)

2) La Valera, la campana de la Codonyera (J. M. Gràcia)

3) Lo Molí Siscar de la Codonyera (J. M. Gràcia)

4) Lo Trinquet de la Codonyera (J. M. Gràcia i C. Sancho)

5) El Mas de Llaurador (C. Sancho)

Josep Santesmases i Ollé, President de la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana i Vicepresident de l’Institut Ramon Muntaner, ha escrit un interessant article al diari El Punt Avui sobre el tema que tractem, el qual acaba així. (llegiu article:

“Són aquests exemples, en clau de mostra, del projecte Patrimoni oblidat, memòria literària que impulsen la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana i l’Institut Ramon Muntaner de l’exposició o web virtual i de l’exposició física itinerant, amb voluntat de fer un llarg recorregut en el temps i l’espai del país gran, que a primers d’any veurà la llum amb la col·laboració d’institucions, entitats de tota mena i moltes persones que treballant-hi faran possible lligar la feblesa del patrimoni oblidat amb el respecte, el suggeriment i la creativitat de la memòria literària.”

Origen: Fayón busca inversores para reconvertir las antiguas viviendas de Renfe en hotel

Origen: Encuentro de empresas agroalimentarias en Tarragona

Origen: Adéu Teresa Maria!

Adéu Teresa Maria!

Escrito por  Carles Sancho

A la XXV Trobada Cultural del Matarranya i III Alifara Clarió a Aiguaviva celebrades el primer diumenge d’octubre vam trobar a faltar a una de les persones que més ha fet per la dignificació i promoció de la nostra llengua: la Teresa Maria Ballester Bielsa de Mont-roig.

Mos va deixar feia només quinze dies però el record de la seua absència va ser molt present en tot moment. Els presidents de les dos associacions que promogueren els actes i de les que n’era sòcia la Teresa Maria van fer esment del seu important testimoni. Un magnífic targetó, a tot color, amb dues fotos plenes d’alegria que reflectien el seu caràcter positiu i engrescador, ben complementat per un molt emotiu text de la seua amiga de Clarió Cristina Saura recordaven la seua presència en la convocatòria. Al final dels actes a la sala de projeccions, la cantadora de jotes de Nonasp Laura Satué, amb qui havia coincidint moltes vegades amb la mont-rogina en les activitats docents programades des de l’Institut de Maella, d’on Teresa Maria era la professora de català, li va dedicar un breu parlament que va finalitzar amb un parell d’emotives jotes cantades amb una potent veu afectada pel sentiment de les lletres per homenatjar l’activista cultural desapareguda.
Deia al final del text escrit que mos va fer arribar la Laura: ‘Allà on estigues sé que continuaràs disfrutant i defensant la nostra identitat i sempre estaràs als nostres pensaments de les persones que continuarem lluitant i defensant lo que tu tant volies”. Les dos jotes dedicades a la nostra amiga en veu de la cantadora deien així: ‘En la jota per bandera/ un àngel mos puge al cel/ de nom Teresa María/ de cognom la Ballester’ i ‘Ha marxat Teresa Maria/ de la Franja cap al cel/ et dedico avui esta jota/ perquè mai t’oblidarem’.
I reprodueixo un tros del text de la Cristina del targetó per tancar la columna: ‘Sempre quedarà la paraula i sempre quedaràs tu, Teresa Maria, al nostre cor’.

Origen: Fuentespalda elimina todas sus granjas en activo del casco urbano

Origen: Exigen la N-232 como nexo lógico Mediterráneo-Cantábrico

  • Escrito por  La Comarca / B. Severino

Los presidentes de Aragón y Valencia critican las políticas que «fomentan el centralismo». Este lunes se reunieron en el Pignatelli para hablar de las relaciones entre ambos territorios.

Las relaciones entre Aragón y Comunidad Valenciana siguen estrechándose y ayer fueron los presidentes de ambas Comunidades Autónomas los que acordaron reivindicar de forma conjunta las infraestructuras que afectan a ambos territorios.
Se abordó el desdoblamiento de la N-232, una situación calificada por el presidente valenciano de «escándalo». Ambos pidieron un compromiso al Gobierno Central con las relaciones entre los dos territorios y recriminaron las políticas que apuestan por la centralización de los servicios. «La N-232 se adjudicó en 1993 y estamos igual porque en estos años se ha invertido en servicios que fomentan el refuerzo del centro de la Península pero no fomentan la lógica», dijo el presidente valenciano Ximo Puig. Se refirió a la N-232 como el camino más recto en el eje Mediterráneo-Cantábrico. «Además de que es la lógica, este corredor será bueno para Aragón, para Valencia pero también para España», dijo.
El presidente de Aragón, Javier Lambán, aseguró que el gobierno no renunciará a luchar por cualquier forma de conexión con los puertos marítimos tanto a través de ferrocarril mejorando la línea Sagunto-Zaragoza, como de carretera. «Renunciar a estas posibilidades sería ponerle puertas al monte si no podemos apostar por la Travesía Central del Pirineo como proyecto estratégico de primera magnitud», aseguró. Insistieron en que la N-232 es la vía de acceso a los hospitales de referencia como el de Alcañiz y Vinaròs y a otros servicios básicos, así como la vía de comunicación de la industria y el comercio de la zona y del sector del turismo.

Colaborar en todas las áreas
El encuentro fue la continuación al que mantuvieron los consejeros de Obras Públicas de ambos territorios hace unas semanas en Valencia. De hecho, la nueva etapa abierta se verá plasmada en una sistematizada red de relaciones entre departamentos de ambos ejecutivos en materias como la sanidad, el turismo, la cultura y la juventud. «Es muy importante que se establezcan relaciones de gobierno de manera sistemática en todos los departamentos para buscar posibilidades de colaboración», concluyó Lambán.

Origen: Premi d’Actuació Cívica de la Fundación Carulla 2015 a Artur Quintana | Lo Finestró

logo_fundaci_llus_carulla

Un altre premi per a Artur Quintana. Ens ha arribat la notícia de la concessió del Premi d’Actuació Cívica de la Fundació Carulla 2015 a Artur Quintana. El Premi serà lliurat a Barcelona el dia 24 de novembre a les 19 hores a l’Auditori del Disseny Hub Barcelona, a la Plaça de les Glòries Catalanes.

Novament la nostra enhorabona a Artur Quintana.

Entre tots els premiats d’anys precedents es troben tres persones de la Franja: Maria Zapater (Fraga), Josep Galan (Fraga) i Joaquim Monclús (Calaceit).

Fundació Carulla

Creada l’any 1973, la Fundació Carulla treballa per promoure la llengua, la cultura i els valors que configuren la societat catalana, amb la voluntat d’enfortir el sentit de pertinença.

La Fundació Carulla (abans, Fundació Jaume I) va néixer a partir de la iniciativa emprenedora de Lluís Carulla i Canals, mentre la repressió franquista imposava un gran silenci públic a la llengua i la cultura catalanes. Calia defensar-les i promoure’n l’ús per mantenir viva la identitat nacional catalana.

La Fundació Carulla ha dut a terme una labor cultural i educativa important i continuada, que ha tingut una repercussió social positiva i que ha rebut destacats reconeixements institucionals i socials. Tot això queda ben reflectit, per exemple, en els volums publicats per l’Editorial Barcino, les nostres Nadales o les successives edicions dels Premis Baldiri Reixac, els Premis d’Honor Lluís Carulla i els Premis d’Actuació Cívica.

Origen: La N-232 avanza a buen ritmo y ya se ha ejecutado el 30% del total

Activitats que es van a organitzar en els municipis de la Comarca del Matarraña/Matarranya esta segona quinzena del mes d’octubre: http://www.comarcamatarranya.es/images/banners/cultural/2OCTUBRE15.pdf

Us recordo que el proper 25 d’octubre finalitza el concurs de fotografia ‘Valors del Matarranya’ que està destinat este any a les festes patronals dels pobles de la comarca.  Us adjunto les bases per si algú està interessat.

COMARCA DEL MATARRAÑA/MATARRANYA

Departamento de Cultura

www.comarcamatarranya.com

 

Origen: Premi “Lo Grifonet” per al Dr. Artur Quintana | Lo Finestró

El premi “Lo Grifonet” té caràcter honorífic i consisteix en una peça artística al·legòrica.

El premi “Lo Grifonet” s’atorga a una persona que per la seua trajectòria cultural o científica i per la importància i exemplaritat de la seua tasca intel·lectual, social o humana, hagi contribuït de manera notable i continuada a la vida cultural, social o científica de les Terres de l’Ebre, i no hagi rebut fins a l’actualitat el merescut reconeixement.

La nostra enhorabona a Artur Quintana.

L’entrega es farà el 28 de novembre a Arnes

Lliurament del Premi Franja a Javier Giralt

Lliurament del 8è Premi Franja a Javier Giral

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 10 d’octubre del 2015)

El passat diumenge, tal com s’havia anunciat en aquesta mateixa columna, es va celebrar a Aiguaïva la 25ª Trobada Cultural del Matarranya —enguany, del Matarranya i del Bergantes— organitzada per l’Associació Cultural del Matarranya i l’Associació de Pares Clarió. Un dels actes importants va ser el lliurament del “Premi Franja 2014. Cultura i Territori”, que convoca cada any alternativament l’Associació Cultural del Matarranya i l’Institut d’Estudis del Baix Cinca. El guardonat, ben mereixedor, va estar el Dr. Javier Giral, fill de la Franja i de pares catalanoparlants, director del Departament de Lingüística General i Hispànica de la Universitat de Saragossa. En el seu parlament, desprès de rebre el guardó, Javier Giral va fer, entre altres, una sèrie d’afirmacions força interessants que molt sintèticament resumeixo —gairebé podria posar-les entre cometes—: sovint causa sorpresa que a la universitat pública aragonesa s’ensenyin llengua i literatura catalanes. Quina pena! La fragmentació dialectal dificulta la identificació de la llengua autòctona amb el català, sobre tot entre la població adulta, cosa que és aprofitada hàbilment, també barroerament afegeixo jo, pels sectors socials de l’Aragó anticatalanista. Els polítics aragonesos no han tingut mai gaire clar quin camí seguir en matèria de política lingüística. La denominació del català en la Llei actual del PP-PAR mitjançant l’acrònim LAPAO ha estat motiu de befa en tots els àmbits acadèmics i culturals en general. Ens diuen pancatalanistes als que considerem el català com un signe d’identificació de la Franja. El abandó del català com a instrument de comunicació és un fet que es va consolidant malauradament. Cal tenir present que, per molt que es faci per part de l’administració, si no fem del català local la nostra llengua habitual, poca cosa s’aconseguirà. S’hauria de superar el temor que aprendre el català normatiu suposarà la desaparició de les varietats locals; només cal veure que, amb el castellà, no ha succeït. S’equivocarà qui pensi que les afirmacions de Javier Giral estan carregades de pessimisme, tot el contrari, penso jo, són ben realistes.

José Miguel Gràcia

Origen: La beceitana Mari Lorente, nueva presidenta de OMEZYMA

La Franja