Skip to content

Archive

Category: Matarranya

Origen: Teresa Maria Ballester Bielsa | L’ esmolet

Teresa Maria Ballester Bielsa

Dissabte, passades les 11, el company Carrégalo m’enviava per WhatsApp la noticia, terrible i inesperada, que la Teresa Maria havia mort. Increïble —perquè no ens ho podíem creure. Però malauradament era veritat.

No vaig poder evitar pensar en la mort sobtada d’en Toni Llerda, deu anys abans. I en la d’en Josep Galan, aquell mateix 2005. Morts de persones que, malgrat el tòpic, són insubstituïbles. Com la Teresa Maria. Tots ells activistes en la defensa de la nostra cultura, que no reclamaven altra cosa que la normalitat de la que gaudeixen nostres amics castellanoparlants. Només per aquest fet, voler ser normals, ens veiem abocats a fer d’activistes i, massa sovint, a ser titllats de radicals. És una animalada, però la ràbia em va fer venir el pensament que som pocs i ens morim de seguida. Com les espècies en perill d’extinció.

Amb la Teresa Maria ens unia també el veïnatge —bon veïnatge— de Mont-roig i Torredarques. Això feia que sovint, juntament amb el Javi, baixéssim a les juntes d’ASCUMA en el mateix cotxe. El «Serra Power», bromejàvem.

Després vingué el tràngol de la leucèmia. Nosaltres n’estàvem tot just eixint, i suposo que aquesta circumstància ens va apropar encara més. Ara ja era història —per a ella i per a natres— per això el cop de la mort sobtada ens ha deixat corglaçats.

De la seua lluita, des de Clarió, per a què no desaparegués la miqueta de classes de català de l’institut de Vall-de-roures, en recordo una conversa telefònica. Era l’aniversari de sa filla menuda i coincidia amb l’acte reivindicatiu. «Vaja quin cumple que li donaré a la Judit!», es lamentà. Però, tot seguit afegí «però és el regal mes bonico que li puc fer: que pugue estudiar la nostra llengua quan vaigue a l’institut». El que vol qualsevol pare. El que tothom amb una mica d’humanitat hauria d’entendre. Aquest és el llegat que ens deixa: el seu exemple.

Columna «L’esmolet», Temps de Franja digital 23, setembre-octubre 2015

Origen: Una avería deja sin suministro de agua a Beceite durante dos días

Origen: Omezyma apuesta por el aprovechamiento de restos para crear biomasa

Origen: Lliurament del Premi Franja a Javier Giralt | Lo Finestró

(Publicat al Diario de Teruel)

El passat diumenge, tal com s’havia anunciat en aquesta mateixa columna, es va celebrar a Aiguaïva la 25ª Trobada Cultural del Matarranya —enguany, del Matarranya i del Bergantes— organitzada per l’Associació Cultural del Matarranya i l’Associació de Pares Clarió. Un dels actes importants va ser el lliurament del “Premi Franja 2014. Cultura i Territori”, que convoca cada any alternativament l’Associació Cultural del Matarranya i l’Institut d’Estudis del Baix Cinca. El guardonat, ben mereixedor, va estar el Dr. Javier Giral, fill de la Franja i de pares catalanoparlants, director del Departament de Lingüística General i Hispànica de la Universitat de Saragossa. En el seu parlament, desprès de rebre el guardó, Javier Giral va fer, entre altres, una sèrie d’afirmacions força interessants que molt sintèticament resumeixo —gairebé podria posar-les entre cometes—: sovint causa sorpresa que a la universitat pública aragonesa s’ensenyin llengua i literatura catalanes. Quina pena! La fragmentació dialectal dificulta la identificació de la llengua autòctona amb el català, sobre tot entre la població adulta, cosa que és aprofitada hàbilment, també barroerament afegeixo jo, pels sectors socials de l’Aragó anticatalanista. Els polítics aragonesos no han tingut mai gaire clar quin camí seguir en matèria de política lingüística. La denominació del català en la Llei actual del PP-PAR mitjançant l’acrònim LAPAO ha estat motiu de befa en tots els àmbits acadèmics i culturals en general. Ens diuen pancatalanistes als que considerem el català com un signe d’identificació de la Franja. El abandó del català com a instrument de comunicació és un fet que es va consolidant malauradament. Cal tenir present que, per molt que es faci per part de l’administració, si no fem del català local la nostra llengua habitual, poca cosa s’aconseguirà. S’hauria de superar el temor que aprendre el català normatiu suposarà la desaparició de les varietats locals; només cal veure que, amb el castellà, no ha succeït. S’equivocarà qui pensi que les afirmacions de Javier Giral estan carregades de pessimisme, tot el contrari, penso jo, són ben realistes.

José Miguel Gràcia

Origen: Seis días en los que Cretas no interrumpe la fiesta

Origen: Las obras del tramo entre Ráfales y el límite provincial finalizarán en 2018

El mejor museo de guerra de España

Río arriba, el Ebro se interna en tierras de Aragón. El pequeño pueblo de Fayón, en la provincia de Zaragoza, fue uno de los puntos clave de la ofensiva republicana y uno de los escenarios de batalla más importantes de los primeros días de la batalla. El  Museo de la Batalla del Ebro de Fayón (Dirección: C/ Bajada a la Fábrica sn. Fayón; Tel: (+34) 976 635 775; E-mail: info@labatalladelebro.com) es, sin duda alguna, el mejor espacio museístico de España dedicado a la Guerra Civil que cuenta con el valor añadido de ser una iniciativa de los propios vecinos de la localidad. La colección de armas, piezas de artillería, uniformes y objetos de la época es impresionante. Fayón se encuentra a sólo 38 kilómetros de Corberá de Ebro (20 minutos) y el museo merece la pena para completar la totalidad del escenario bélico.

Continuar llegint: Un paseo por la memoria en los escenarios de la Batalla del Ebro

 

Origen: La resta d’actes de la Trobada Cultural del Matarranya a Aiguaïva | Lo Finestró

En dos posts anteriors ens hem referit a dos actes importants de la Trobada Cultural del Matarranya i del Bergantes del passat diumenge 4 d’octubre, el lliurament del “Premi Franja” i la presentació de la reedició del llibre Bernat Corremón; ara bé, el programa va ser molt més ample, i per això ara ens volem referir a la resta dels actes. Puntualment va comença la jornada amb la benvinguda de l’alcalde, un jove eixerit, preocupat per la cultura i la llengua dels seu poble, i la presentació d’Ascuma per part del president, Joan Lluís Camps. Com no podria ser d’una altra manera, vam dedicar uns minuts a recordar Teresa Maria Ballester de Mont-roig, professora, activista de la nostra llengua i sòcia d’Ascuma, traspassada recentment.

L’amplia xerrada sobre micologia que va fer Víctor Vidal, substituint Agustí Amela per infermetat, suscità molt d’interès entre els assistents, que van participar i gaudir de debò. Xocs tradicionals i la preparació d’un bolet gegant van tenir entretinguts els xiquets.

Amb un bon vi de Queretes i un bon recapte de la vila a la Plaça vam arribar a dos quarts de tres de la tarda. Després el dinar de germanor.

A les 18 hores i com a cloenda començà l’actuació del duo Rakel que omplí de música pop, boleros i música d’autor una hora i escaig per a delectança dels assistents. Una molt bona Trobada i força concorreguda.

Aiguaivans, salveu el riu i la llengua!

Veieu aleatòriament totes les fotos de la Trobada:

 

Origen: Alcañiz defenderá sus 29 kilómetros de vía verde en Madrid

Origen: Concluye la remodelación de la plaza de La Fresneda

Origen: Imputados dos técnicos de la DPT en el caso del jamón

Origen: Finalizan los trabajos de mejora de la red eléctrica en Calaceite y Mazaleón

Origen: Trobada Cultural d’Ascuma a Aiguaviva | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 3 d’octubre del 2015)

Demà, diumenge 4 d’octubre, l’Associació Cultural del Matarranya (Ascuma) celebra la seua XXV Trobada Cultural a Aiguaviva de Bergantes. L’associació, que precisament va ser fundada l’any 1989 durant la II Trobada Cultural a la Freixneda, les anat repetint anualment, així que la de demà constituís les seues bodes de plata. Amb estes celebracions se pretenen dos objectius: per un costat, reunir los seus socis dispersos en un entorn lúdic, i per l’altre, fer difusió del patrimoni lingüístic i cultural de la seua zona d’actuació, obrint-se a la societat de la comarca del Matarranya i les poblacions catalanoparlants del Baix Aragó a la zona del Mesquí i Bergantes. Al cartell d’enguany lo lema “en defensa del patrimoni cultural d’Aragó” figura sobre una bella imatge del riu Bergantes, davall d’un pont entre unes penes imponents molt característiques, símbol d’una altra lluita, la salvar lo patrimoni natural davant polítiques hidràuliques agressives.

Segons costum, hi haurà un programa variat, que s’iniciarà amb la benvinguda de l’alcalde de la vila i del president d’Ascuma. En l’apartat cultural l’expert boletaire Agustí Amela farà una xerrada sobre la recollida dels pebrassos, en plena campanya; a continuació se presentarà la reedició del còmic Bernat Corremón pel Matarranya, del dibuixant Nèstor Macià Fontanilles.

Mentrestant, l’associació de pares “Clarió” guiarà un programa paral·lel pels xiquets: al matí una gimcana de jocs tradicionals i l’elaboració del mural “Paraules boniques”, i a la tarde un taller de construcció d’un bolet pebràs gegant.

Com a acte central destaca lo lliurament del VIII Premi Franja i Territori —concedit per Iniciativa Cultural de la Franja, de la qual forma part Ascuma— al Dr. Javier Giralt, director del Departament de Lingüística General i Hispànica de la Universitat de Saragossa, en reconeixement als seus estudis dels dialectes del català a l’Aragó i a la seua defensa del patrimoni lingüístic autòcton des de l’àmbit acadèmic.

Un vi d’honor oferit als habitants de Aiguaviva, un dinar de germanor i la cloenda amb l’actuació de la cantant Rakel completaran una intensa i il·lusionant jornada.

María Dolores Gimeno

Origen: Voluntat de no voler entendre’s | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel  el disabte 26 de setembre del 3015)

Com s’ha arribat fins aquí? Es pregunta molta gent, fent referència al tema secessionista català.

En realitat no sé fins on hem arribat, ni on arribarem, però és ben cert que la confrontació de nacionalismes ja fa pudor. Quan la legislatura del president Aznar era el “Plan Ibarretxe”, ara és la “hipotètica” independència de Catalunya. Macroeconòmicament la economia “va bé” (o això diuen) i territorialment sempre hi ha problemes: un tros del que encara és Espanya vol “fotre el camp”, ara Catalunya, abans el País Basc (no sé si això forma part de l´ADN del PP).

El nacionalisme català diu que tots els que parlen català no són espanyols, són catalans. El nacionalisme espanyol no reconeix la llengua catalana a l’Aragó perquè considera que en una comunitat veritablement espanyola és impossible que es pugui parlar català; considera aquesta llengua aliena a la espanyolitat (disfressada d´aragonesitat). Si no fos així no tindria cap inconvenient en reconèixer-la. Doncs els dos nacionalismes pensen el mateix. El nacionalisme espanyol reivindica des de fa una vintena d’anys les obres d’art religiós que hi ha als museus catalans, i no ho fa amb les obres que hi ha als museus madrilenys, i fins i tot al museu de Navarra (on hi ha bastant material de les “Cinco Villas”) Per què? Doncs, perquè en un cas considera que les obres són en un territori que tots compartim i que és semblant, i en l’altre cas, no, el territori és considerat aliè, per tant, usurpador.

Com vaig dir a un altre article, són aquestes ARRELADES XENOFÒBIES (odi o mania a allò que ens és estranger o que no sentim com a propi) que tan necessiten els nacionalistes per sobreviure i que tan ens empudeguen als que no ho som. I tan pudent és el tòpic victimisme català (especialment l’econòmic) com la hipocresia dels que avisen als catalans de les futures penúries econòmiques, socials, culturals o esportives en cas d’independitzar-se, i en realitat els preocupa la pèrdua econòmica, social, cultural o esportiva d’Espanya en cas de la secessió catalana.

En una cosa també tots coincideixen: en la voluntat de no voler entendre’s.

Antoni Bengochea

La Franja