Skip to content

Archive

Category: Recerca

DESCARGARREGAR ÀUDIO

El uso del catalán y del aragonés en la comunidad de Aragón

El uso del catalán y del aragonés en la comunidad de Aragón

27/02/2017Duración: 00:07:42 seg

Este 27 de febrero se ha presentado el informe ‘L’aragonés y lo catalán en l’actualidad’, el primero que se hace sobre todo el territorio aragonés, y no solo sobre los territorios de uso histórico de estas lenguas. Aragón Radio lo analiza con Natxo Sorolla, sociólogo y miembro del Seminario Aragonés de Sociolingüística del Grupo de Trabajo de la Asociación Aragonesa de Sociología, que ha elaborado el documento.

Origen: El uso del catalán y del aragonés en la comunidad de Aragón – Cultura y Sociedad – 5 – Especiales – Podcasts y Audios – Aragón Radio – Podcasts y Audios

Origen: Multiculturalidad: Catalán y aragonés sobreviven a la globalización y la multiculturalidad en Aragón | Diario Público

MULTICULTURALIDADCatalán y aragonés sobreviven a la globalización y la multiculturalidad en Aragón

El primer estudio sobre la transmisión familiar de las lenguas propias de la comunidad en sus zonas de uso diagnostica la vitalidad del primero, que se sigue heredando en el 80% de los hogares, y alerta sobre la pérdida de vigor del segundo, donde el legado baja al 56%.

La transmisión familiar del catalán alcanza grados del 80% en sus zonas de uso tradicional, como el Matarraña.

La transmisión familiar del catalán alcanza grados del 80% en sus zonas de uso tradicional, como el Matarranya.

El catalán y el aragonés sobreviven en Aragón a la era de la globalización y la multiculturalidad, aunque el uso de la primera comienza a tender a la baja en los sectores más jóvenes de la población mientras la ruptura de la herencia pone en peligro la permanencia de la segunda, según revela el primer estudio sobre el grado de transmisión de estas lenguas, elaborado por el Seminario Aragonés de Sociolingüística y que será presentado este lunes en la Universidad de Zaragoza.

El análisis, que se basa en los microdatos del Censo de Viviendas del Instituto Nacional de Estadística (INE) y el Insituto Aragonés de Estadística (Iaest), cifra en 8.425 los residentes en Huesca y el Pirineo que saben hablar el aragonés –el 5,3% de la población- y en 25.663 –el 53,6%- los catalanoparlantes de las comarcas orientales de las tres provincias de la comunidad. Ambos porcentajes crecen, hasta el 9,4% y el 64,6%, respectivamente, si se tiene en cuenta a quienes entienden esas lenguas habladas y/o escritas en sus zonas de uso predominante.

El 80% de los catalanoparlantes de Aragón sigue transmitiendo el idioma a sus hijos

En ambos casos, la utilización como vehículo comunicativo habitual es ligeramente mayor entre los hombres que entre las mujeres –la emigración femenina a la ciudad siempre fue más intensa que la masculina en el Pirineo-, mientras que los mayores porcentajes se dan en las franjas de edad que superan los 25 años. Más de la mitad de los catalanoparlantes y los hablantes de aragonés tienen estudios secundarios, y superan el 10% entre quienes han terminado los universitarios.

Continuidad incierta y umbral razonable

Esa extensión del uso en sus zonas tradicionales, sin embargo, no garantiza la continuidad de la lengua en el caso del aragonés, cuyo futuro consideran “incierto” los autores del estudio: en el 56% de las familias se mantiene la transmisión de la lengua de padres a hijos, mientras que ésta se pierde en casi un tercio -31%- de las unidades y, al mismo tiempo, otro 13% de hablantes se incorpora por otras vías, como el aprendizaje académico o a través del cónyuge. Las pérdidas superan al reemplazo.

La situación es mejor en el catalán. El grado de transmisión paterno-filial alcanza el 79% en las comarcas de la Franja oriental de la comunidad, donde la ruptura se queda en el 9% y se ve superada por la incorporación desde otras vías, que llega al 12%. “Se supera un umbral razonable para que haya dinámicas lingüísticas entre gente de diferentes localidades y comarcas”, señalan.

El primer estudio diagnostica la vitalidad del catalán y alerta sobre la pérdida de vigor del segundo, cuyo legado baja al 56%

“No hay pérdidas importantes entre los hablantes de catalán, aunque la situación de la lengua es más de mantenimiento que de vitalidad”, explica Natxo Sorolla, profesor de Sociología en la universidad Rovira i Virgili de Tarragona y coordinador del estudio, que destaca que, aunque en toda la Franja se mantiene la transmisión, se registran “pérdidas importantes” en comarcas del norte como La Llitera, La Ribagorçaa y en el suroeste, en El Mesquí.

En esas zonas se dan dos fenómenos como la reducción del uso de la lengua materna entre los más jóvenes –apenas el 25% de las interacciones entre catalanoparlantes adolescentes y jóvenes se producen en ese idioma en el Baix Cinca y La Litera- y el aumento de las relaciones personales –comerciales y administrativas también- con habitantes de áreas en las que apenas se utiliza, como ocurre con Graus en el caso de La Ribagorça y con Alcanyís en el caso del Mesquí.

“La transmisión familiar es el punto de inflexión”

“La transmisión familiar es el punto de inflexión de una lengua, y cuando éste cae es cuando la Unesco la señala como amenazada”, anota Sorolla, que estima en un 20% la pérdida de hablantes de aragonés que se da en cada generación. No obstante, sigue teniendo vitalidad en valles pirenaicos como los de Benasque, Echo y Ansó, además de en buena parte de La Ribagorza, la comarca trilingüe.

Los microdatos del censo también han permitido detectar la presencia real de ambas lenguas fuera de sus territorios históricos. En algunos casos, con resultados sorprendentes más allá de la fuerte presencia de colectivos de hablantes tanto de catalán como de aragonés en Zaragoza –supera en número a algunas zonas de origen, aunque con una obvia baja densidad-, principalmente causada por los movimientos migratorios hacia la capital.

Así, los catalanoparlantes suponen el 7,5% de la población en ciudades como la turolense Alcañiz, y alcanzan el 7,1% y el 4,7%, respectivamente, en las oscenses de Monzón y Barbastro, en las que los porcentajes de hablantes de aragonés son del 3,7% y el 3,8%. Es también reseñable la presencia de estos últimos en Ejea (Zaragoza).

El primer censo de estas lenguas revela que el aragonés está “amenazado” y el catalán estable pero en retroceso.

Origen: Más de 81.000 aragoneses hablan catalán o aragonés | Noticias de Aragón en Heraldo.es

P. Figols. Zaragoza26/02/2017 a las 06:00

En Aínsa (Sobrarbe) se habla aragonés.
En Aínsa (Sobrarbe) se habla aragonés.

Más de 81.000 aragoneses saben hablar catalán o aragonés (un 6% de la población total de Aragón), según el primer censo de estas lenguas, realizado por el Seminario aragonés de sociolingüística (vinculado a la Universidad de Zaragoza). Según este informe, elaborado a partir de los datos del último Censo de Población y Viviendas del INE (de 2011), en Aragón 55.513 personas saben hablar catalán y 25.556, aragonés.

“Es el primer censo completo que se realiza en Aragón del número de hablantes de catalán y aragonés y sus características sociodemográficas. El Censo de Población y Viviendas realizó 176.623 encuestas en Aragón, por lo que los datos tienen una gran fiabilidad estadística. Este estudio nos permite conocer y analizar la realidad lingüística de la comunidad autónoma”, afirma Natxo Sorolla, sociólogo, originario del Matarraña, profesor en las universidades Rovira i Virgili y Autónoma de Barcelona, y uno de los autores del estudio.

El censo -que se presenta este lunes en el Paraninfo de la Universidad de Zaragoza- es fruto del trabajo de varios años de los sociólogos Natxo Sorolla, Anchel Reyes, Chabier Gimeno, Miguel Montañés y Pep Espluga, y el profesor de ingeniería Juan Pablo Martínez, en colaboración con el Instituto Aragonés de Estadística.

El 10% de la población aragonesa entiende una de las dos lenguas minoritarias. La competencia oral es mucho mayor que la escrita. Muchos hablantes de catalán o aragonés no saben escribir en estas lenguas. En total hay 81.069 hablantes de ambas lenguas, pero solo 44.119 declaran que saben escribir (27.110 catalán y 17.009 aragonés).

¿Dónde se habla?

Las comarcas donde históricamente se habla catalán son seis: Ribagorza, La Litera, Bajo Cinca, Bajo Aragón-Caspe, Matarraña y Bajo Aragón. En esta zona, seis de cada diez habitantes entienden el catalán y cerca de la mitad lo saben hablar. Las comarcas con más hablantes son el Matarraña (56% de su población) y el Bajo Cinca (46%). Donde más gente sabe escribirlo es en La Litera (uno de cada tres habitantes).

Las comarcas donde el aragonés es propio son siete: Jacetania, Alto Gállego, Sobrarbe, Hoya de Huesca, Somontano de Barbastro y Cinca Medio. Las comarcas con mayor proporción de hablantes de aragonés son la Ribagorza (20%) y Sobrarbe (10%).

Un caso especial es el de la Ribagorza, la única comarca trilingüe de Aragón, según recoge el informe. El 17,5% de sus habitantes saben hablar catalán y el 20,7%, aragonés. En la encuesta no se preguntaba si se usaban las dos lenguas, por lo que los autores recomiendan que se incluya esta pregunta en el futuro.

En Zaragoza también se habla catalán y aragonés

El catalán y el aragonés estaban históricamente muy localizados, pero la emigración rural del siglo XX ha extendido su uso a otras zonas. Ahora, alrededor de una cuarta parte de los hablantes de aragonés o de catalán están en la comarca de Zaragoza.

En la ciudad de Zaragoza hay 12.291 hablantes de catalán y 7.183 de aragonés. En Huesca, 1.558 de catalán y 1.048 de aragonés. Y en Teruel, 671 de catalán y 488 de aragonés. Destaca el alto número de hablantes de catalán en la única ciudad del ámbito históricamente catalanohablante, Fraga (7.357), pero también en zonas de proximidad como Alcañiz (1.226). En Ejea hay 700 hablantes de aragonés por 50 de catalán. Otras ciudades aragonesas también tienen hablantes de ambas lenguas: en Barbastro, 799 de catalán y 649 de aragonés; en Jaca, 211 y 273; en Monzón, 1.208 y 629; en Sabiñánigo, 204 y 354.

Los hablantes de aragonés y catalán que viven en Zaragoza proceden en menor medida de zonas de uso histórico (11% y 7% respectivamente). Muchos proceden de otras zonas de habla catalana que por motivos de estudio o trabajo se han instalado en Zaragoza. Y hay un importante número de neohablantes, que han aprendido aragonés en cursos.

Los mayores conocen las lenguas más que los jóvenes

El censo analiza los datos según diferentes variables sociodemográficas. No hay mucha diferencia por sexo o por nivel de estudios, pero sí por edad. En las zonas de mayor vitalidad del habla aragonesa (Ribagorza, Hecho y Ansó), los mayores son los que más lo hablan (aunque lo escriben muchos menos). El 30% de sus hablantes tiene más de 65 años. Y solo el 5% tienen menos de 16 años.

En el caso del catalán no hay tanta diferencia. Los porcentajes de hablantes de la lengua son similares a la distribución de la población por franjas de edad. El 22% de los hablabantes de catalán tienen más de 65 años y el 9%, menos de 16.

Una novedad de este informe es el estudio de la transmisión de las lenguas en el ámbito familiar. Los autores advierten que la transmisión familiar del aragonés se está perdiendo, por lo que se convierte en una lengua “amenazada”. En las zonas de mayor vitalidad del aragonés, el 56% de los padres y el 50% de las madres lo transmiten a sus hijos. En el 32% de los casos se rompe la transmisión. Y en el resto, los jóvenes lo han aprendido por otras vías.

En el caso del catalán, casi el 80% de las familias lo transmiten a sus hijos. El informe atribuye este “éxito” al apoyo educativo desde los años 80, a una mayor visibilización social de la lengua y a la cercanía de territorios catalanohablantes (Lérida, Tarragona y Castellón). Sin embargo, sí se observa una reducción en las zonas más periféricas, como la Ribagorza, la Litera y el Mezquín (Bajo Aragón).

El aragonés, “amenazado”

“Tanto el catalán como el aragonés tienen una presencia importante en el territorio, más allá de sus zonas históricas. El estudio nos ha permitido constatar el proceso de sustitución lingüística del aragonés. Es una lengua amenazada, según la denominación de la UNESCO, y es urgente que las administraciones públicas lleven a cabo políticas de protección y promoción”, asegura Natxo Sorolla.

Los autores del estudio concluyen que la situación del catalán es “estable, pero en retroceso en algunas zonas”. Por ello piden campañas de divulgación de la lengua y “unas medidas educativas más ambiciosas”.

Tanto el catalán como el aragonés se ofrecen como asignaturas optativas en los centros escolares de las zonas de uso mayoritario de estas lenguas (Pirineo y Aragón oriental). Cerca de 800 alumnos estudian las distintas modalidades de aragonés y unos 4.500, de catalán.

Origen: Crece el interés por el Catalán en las aulas tras el fuerte impulso de DGA | La Comarca

valderrobres catalan instituto

El IES de Valderrobres ha iniciado el proyecto ‘Lo llibre gran del Matarranya’ en el que recopila actividades sobre la cultura y el patrimonio comarcal que se podrán utilizar en clase

Los profesores destacan el aumento de alumnos que eligen estudiar esta asignatura en la zona

La enseñanza del Catalán gana año a año alumnos en los centros escolares del Bajo Aragón Histórico. Los profesores de esta asignatura coinciden en que «son cada vez las familias concienciadas con las puertas que se les pueden abrir a sus hijos por aprender a escribir su lengua materna». Destacan que aumenta el alumnado de origen inmigrante que opta por esta vía. Éste último es el caso del colegio ‘Virgen del Portal’ de Maella, donde han detectado un incremento de estudiantes cuyas familias proceden de otros países.«Cuando son más pequeños no se lo aconsejamos porque tienen que aprender a hablar bien español pero más adelante se acaban apuntando. Por ejemplo, en Infantil tenemos dos niños holandeses nuevos y en 4º de Primaria se ha inscrito una niña de Pakistán», indica Irene Rubio, profesora de Catalán en Maella.
En Aragón los números se mantienen. Este curso estudian la lengua propia 1.202 alumnos en ESO y Bachillerato; y 3.155 en Infantil y Primaria.

Todos los centros de la Franja imparten Catalán e incluso el curso pasado se sumó el aula de Bordón, una localidad castellanohablante del Maestrazgo integrada en el CRA Olea, con aulas en Aguaviva y La Ginebrosa. Los padres de los seis alumnos, todos nuevos pobladores que proceden de Cataluña y Castellón, querían que sus hijos pudieran aprender a escribir su lengua materna. «Lo hacemos por su futuro, porque en el día de mañana les puede venir muy bien saber redactar la lengua que hablan en casa», explica Esther Medina, alcaldesa y madre de dos niños.

bordon colegio catalan

Los seis alumnos del CRA de Bordón estudian catalán desde el curso pasado porque sus padres proceden de Cataluña y Castellón

En total, en el territorio bajoaragonés se puede aprender catalán en los institutos de Valderrobres y Maella; y en nueve centros de Primaria a los que asisten estudiantes de 25 localidades de las comarcas del Bajo Aragón, Matarraña y Bajo Aragón-Caspe.

Integrados en el currículo

Estos datos coinciden con la fuerte apuesta del departamento de Educación del Gobierno de Aragón por aumentar la presencia de las lenguas propias de la comunidad en los centros educativos. Desde este curso, el catalán y el aragonés se han integrado en el currículo de Primaria, Secundaria y Bachillerato. Por primera vez se permite que los centros utilicen el catalán o el aragonés como lengua vehicular equiparándolas con el Inglés y Francés, dos idiomas que son vehiculares junto al castellano en los colegios bilingues. Por el momento, los nueve centros que imparten este curso clases de otras asignaturas en su lengua materna son todos de la provincia de Huesca.

No obstante, el instituto de Valderrobres ha formado un grupo de trabajo para desarrollar un proyecto lingüístico de centro para implantarlo el próximo curso. Los profesores que lo integran realizarán una propuesta que será votada al final del presente curso por los padres. Este documento constará, entre otros, de un protocolo para los alumnos recién llegados aunque el apartado más importante será la integración del Catalán en el currículo. Es decir, cómo se oferta porque dependiendo de a qué asignatura se contrapone las matrículas varían. «El objetivo es contar con una propuesta de consenso para septiembre», explica la profesora de Catalán del centro, Pepa Nogués. Actualmente, es una optativa que se contrapone al Francés aunque Nogués destaca que hay más opciones, entre ellas, ser un centro bilingüe o trilingüe. «Se podría introducir el Catalán como lengua vehicular de las clases. En otros centros no es una optativa al Francés como en nuestro caso», afirma.

maella colegio catalan

La profesora Irene Rubio, impartiendo Catalán a 3º de Primaria del colegio Virgen del Portal de Maella

Más demanda que oferta

Lo que sí ha tenido una gran acogida es la recuperación del programa ‘Jesús Moncada’ para la difusión de la lengua catalana mediante actividades que fomenten la cultura y el patrimonio. La demanda ha sobrepasado con creces el presupuesto del departamento, 7.000 euros. Esto ha provocado que solo se aceptaran 42 de los 89 proyectos presentados. Uno de los centros que sí que recibió el visto bueno fue el CEIP ‘Virgen del Portal’ de Maella, que puede realizar un taller de barro. En su caso, la media de alumnado que escoge Catalán es del 80%. No obstante, el porcentaje es más alto en los primeros cursos y se reduce a medida que ascienden. «Cuando son pequeños se apuntan casi todos y después si se les complican los estudios prefieren asistir a clases de refuerzo», explica la profesora de Catalán del colegio, Irene Rubio. Dependiendo de cada clase, la oferta alternativa es distinta. Si coincide que es un curso que necesita refuerzo, se les apoya en las asignaturas que fallan y si no, llevan a cabo actividades más lúdicas.

Se unifican las dos clases

Otro de los cambios de este curso es que se ha unificado el número de clases, dos a la semana que varían entre la hora y media y las dos horas según el centro. Los colegios de la provincia de Zaragoza ya impartían este número de horas pero no ocurría lo mismo en Teruel. Un ejemplo es el CRA Olea, donde restan una hora a Lengua Castellana y desde este curso, media a Religión. En su caso, los que no lo escogen reciben refuerzo de castellano.

La lengua materna del 64,8%

En las tres comarcas de la Franja bajoaragonesa el 64,8% de sus habitantes tienen el catalán como lengua materna aunque su conocimiento es mucho mayor porque se aprende en la calle (un 87,5%). «Esta dinámica favorable que se ve en el alto y bajo Matarraña y en el Mezquín-bergantes es la histórica de la Franja, pero se está rompiendo en las comarcas del norte de Aragón y seguramente acabará pasando en nuestra zona», explica el sociólogo Natxo Sorolla.

Origen: Las asociaciones del estudio del aragonés conocen una propuesta de grafía común – Aragón_hoy

Origen: Un estudio de la UZ evalúa la situación del catalán y el aragonés en Aragón | Noticias de Aragón en Heraldo.es

El informe analiza la situación sociolingüística de la Comunidad y detalla cuántos hablantes de las dos lenguas minoritarias hay.

Un estudio del Seminario Aragonés de Sociolingüística revela la presencia de comunidades de hablantes de aragonés y catalán en ciudades de tamaño mediano de Aragón surgidas de la inmigración de catalanoparlantes o aragonesoparlantes.

El informe, que será presentado el próximo día 27 en el Edificio Paraninfo de Zaragoza, analiza la situación sociolingüística de la Comunidad y, en particular, cuántos hablantes de las dos lenguas minoritarias existen.

La investigación parte de los datos del censo de 2011 y en ella han colaborado profesores de las universidades de Zaragoza, Rovira i Virgili de Tarragona y Autónoma de Barcelona.

Entre los aspectos analizados, figuran los censos de hablantes de catalán y aragonés, sus características socioeconómicas, nivel de uso de ambas lenguas y transmisión familiar de las mismas. El trabajo ha sido desarrollado en el seno del Seminario Aragonés de Sociolingüística, dependiente de la Universidad de Zaragoza.

Entre sus conclusiones, figuran los primeros indicios de la “erosión” del catalán al sur de la Franja o el fenómeno de los “nuevos hablantes”, que se incorporan al aragonés y el catalán sin que estos idiomas hayan sido sus lenguas maternas.

Acto de presentación. L’ARAGONÉS Y LO CATALÁN EN L’ACTUALIDAT.  Analisi d’o Censo de 2011. Censo de hablantes de aragonés y catalán en Aragón. Características sociodemográficas de los hablantes. Nivel de uso de las lenguas. Transmisión familiar de las lenguas.

Anchel Reyes. Chabier Gimeno, Universidad de Zaragoza. Miguel Montañés, Universidad de Zaragoza.  Natxo Sorolla, Universitat Rovira i Virgili. Pep Esgluga, Universitat Autònoma de Barcelona. Juan Pablo Martínez, Universidad de Zaragoza. Modera: José Ángel Bergua (Universidad de Zaragoza).

Lunes, 27 de febrero de 2017, 11 h. Sala Joaquín Costa – Edificio Paraninfo. c/ Plaza Basilio Paraíso, Zaragoza.

Seminario Aragonés de Sociolingüística. Vicerrectorado de la Universidad de Zaragoza.

https://twitter.com/chabiergimeno/status/830047827036364801

 

El potencial de les xarxes en sociolingüística: la Franja

Dijous, 23 de febrer de 2017 a les 19:00. Sala Puig i Cadafalch de l’IEC. Carrer del Carme 47 de Barcelona

Natxo Sorolla
CUSC-UB, URV, UAB, Xarxa CRUSCAT-IEC
Durant els anys 80 i 90 s’explorà el potencial que l’anàlisi de xarxes socials tenia en sociolingüística (Gal, Milroy, Li Wei). Aflorà l’evidència que els atributs dels individus (sociodemogràfics, competències o actituds) no són suficients per a entendre les tries lingüístiques. Si la comunicació és bàsicament interacció social, per entendre-la no només cal estudiar l’emissor, sino també el receptor. Així, les xarxes funcionen com a plataforma sobre la qual flueixen les llengües. Quan la xarxa és densa, la cohesió social permet mantenir els vernacles enfront de les llengües i varietats difoses pels Estats-nació. Amb tot, el fort desenvolupament metodològic que l’anàlisi de xarxes ha tingut en les ciències socials no s’ha difós en la recerca sociolingüística.
En la nostra recerca, amb 245 alumnes de diferents poblacions de la Franja (Sorolla, 2016), ens hem servit d’esta metodologia per millorar la descripció dels rols sociolingüístics que desenvolupen els parlants, dibuixant amb major precisió els límits etnolingüístics. Això ens ha permès detectar un punt d’inflexió en l’hegemonia del català a la Franja, i l’emergència d’un procés de substitució lingüística. Acompanyarem esta exposició amb una reflexió sobre el potencial metodològic de l’anàlisi de xarxes socials en sociolingüística, especialment en els nous àmbits oberts en la societat informacional, o la societat xarxa.

Origen: Torna el LAPAO | Lo Finestró

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 4 de febrer del 2017)

Aquest dies observo renovada activitat del lapaisme, moviment de lingüísticaficció promogut pels partits de govern de l’anterior legislatura, especialment pel PAR, segons el qual a l’Aragó no es parla català, sinó LAPAO. El líder facaista Héctor Castro ha presentat amb èxit el seu programa de lingüísticaficció lapaista a Montsó, i quan aquesta columna es publicarà, probablement també ho haurà fet a Saragossa i a altres indrets del nostre país. La seua ideologia ha provocat el just rebuig per part de la lingüística i romanística internacionals, però malgrat això ha estat molt influent a la darrera legislatura i continua sent-ho ara gràcies a l’heretada Llei de Llengües. Per a polir una mica la mala imatge que té el glotònim LAPAO (Llengua Aragonesa pròpia de l’Àrea Oriental), pel cas també LAPAPYP (Llengua Aragonesa pròpia de les Àrees Pirenaiques i Prepirenaiques) per a l’aragonès, Castro faria bé d’adoptar la terminologia que li ofereix l’anònima lletra als lectors de la pàgina 5 del volum 5/6 de 2009-2010 de la revista De Lingva Aragonensi, òrgan de la Sociedat de Lingüística Aragonesa. S’hi declara que “Els objectius que mos vem marcar … preteneven afondir en el coneixement de les dos grans llengües romàniques originals d’Aragon (el ribagorçano i el aragonés)”. Com podeu veure de l’aragonès se’n diu “aragonès”, com cal, i no LAPAPYP, mentre que del català no se’n diu “català”, com caldria, ni tampoc LAPAO, sinó “ribagorçà”. Convindreu que “aragonès” i “ribagorçà” són més fàcils d’acceptar per la lingüística i la romanística internacionals que no LAPAPYP i LAPAO: “aragonès” és la correcta denominació per a la llengua aragonesa, “ribagorçà” segueix sent una denominació de lingüísticaficció per al català, però és un mot que existeix –s’anomenen així un dialecte de l’aragonès i un altre del català–, malgrat que segueix sent de lingüísticaficció: és com si per a anomenar el castellà en diguéssem “borjano” i per a l’aragonès “ansotano”. El terme “ribagorçano” per al català ve avalat per un important nombre de prestigiosos lingüistes, majoritàriament romanistes, com Saura, Flores, Colón, Casanova, Gargallo, Holtus, Metzeltin, Kremer, Lamuela, Moreno, Mott, Sistac i Suïls, entre altres. Tota una garantia de lingüísticaficció.

Artur Quintana

Origen: Este i aquest – Pren la paraula

elegir-tu-casa

Hi ha paraules que, no se sap exactament per què, esdevenen símbols: símbols d’unitat de la llengua, símbols de genuïnitat, símbols de formalitat. Però, en qualsevol disciplina científica —i especialment en filologia—, caldria assumir com a mesura profilàctica que tots els símbols, en major o menor mesura, són falsos. Les paraules no són més que simples cadenes de fonemes que emeten els parlants per a comunicar alguna cosa, i totes tenen la seua història particular, forjada per avatars i circumstàncies diverses; però quan, en compte d’aprofundir en el coneixement de les paraules, per a poder usar-les adequadament, les transformem en símbols, sovint carregats de connotacions ideològiques, i els atribuïm un valor quasi sacre, en la pràctica les esclerotitzem. La rigidesa de plantejaments ens impedix que puguem utilitzar-les amb ductilitat i coherència en contextos comunicatius variats.

Probablement, les formes este i aquest en l’actualitat són els grans tòtems del valencià. Per motius diversos, que no és pertinent explicar ara, perquè ens obligaria a fer una digressió massa llarga, estes paraules han esdevingut símbols de confrontació. Amb tot, o precisament per això, val la pena repassar amb deteniment la història d’estes paraules amb dades i raonaments filològics per a intentar dissipar idees espúries basades en informacions poc o gens contrastades.

La forma este prové de la paraula llatina ĭste (que significa ‘el que està prop de tu’), i aquest, de eccum ĭste (que ve a ser una cosa així com ‘vet ací este’). Des de les primeres manifestacions escrites de la llengua, les formes est i aquest s’han usat amb relativa normalitat, i sovint alternant en el mateix text. Vegem, com a exemple il·lustratiu d’esta pràctica, estos dos fragments extrets del Llibre de la Cort del Justícia d’Alcoi, de l’any 1263: «Demanat fo de temps e dix que a entorn d’est Avent que avem passat» i, alhora, «que restituesque XX sous de reals al dit Pere Figuera per messions e per destrics que à feyt en aquest pleyt». Esta duplicitat formal també existix en altres llengües. En castellà, per exemple, les formes este i aqueste alternen de manera habitual en una determinada fase de la llengua, i de fet aqueste s’ha mantingut en el diccionari de la Real Academia Española fins a l’edició de 1992, amb la indicació, això sí, que «ya solo se usa en poesía». En italià coexistixen igualment les formes questo i esto en els diccionaris actuals.

Fruit d’esta tradició, les formes est i aquest han estat permanentment en tots els diccionaris de la nostra llengua. Però la formaeste, amb l’afegiment d’una ­­‑e epentètica a final de mot, durant molt de temps es va creure que era fruit de la influència del castellà. I encara n’hi ha molts que s’ho pensen. Però no és cert. En realitat, es tracta d’un recurs espontani de la llengua per a facilitar-ne la pronunciació en determinats contextos. És el mateix procés que es va seguir en la primera persona del present d’indicatiu dels verbs de la primera conjugació. Antigament, de fet, es deia jo protest a tot arreu (com encara es diu actualment a les illes Balears) i, a partir d’un moment determinat, en valencià es passà a dir jo proteste o jo protesto, segons les zones. Amb les formes est i este va ocórrer exactament igual. Sant Vicent Ferrer, en 1413, ja utilitza la forma este: «e no sabeu que si no fos de Déu, no poria fer este miraccle?». La seqüència «est miraccle» és impronunciable. O bé s’havia d’emmudir la t final de est o bé s’havia d’afegir una vocal de suport a fi de mot. La disjuntiva es resolgué a través d’esta segona via, afegint una ‑e a l’antiga forma est, primer només en certs contextos, però gradualment esta nova variant amb ‑e final (este) es generalitzà en tots els casos.

En un procés paral·lel, les formes reforçades dels demostratius de primer i segon grau (aquest i aqueix) començaren a decaure fins a desaparéixer totalment del valencià oral. Fou a finals del segle XIX, en el període literari anomenat Renaixença, que alguns autors recuperaren molts recursos de la llengua clàssica per a l’ús literari contemporani, entre altres qüestions els demostratius reforçats. Però esta recuperació no suposà de cap manera el bandejament dels demostratius simples en la literatura. Unes formes i altres alternaven indistintament en el mateix text. Teodor Llorente, per exemple, com a màxim representant d’este moviment literari, en el conjunt de la seua obra poètica utilitza 117 vegades les formes reforçades dels demostratius i 389 les formes simples. Estes mateixes pautes d’ús es mantenen durant la primera mitat del segle XX. A partir de la dècada dels seixanta, però, es va produir un canvi radical en la concepció de la llengua literària. Els models de referència passen a ser autors catalans, i això féu que s’impulsara aclaparadorament l’ús dels demostratius reforçats, així com moltes altres variants lèxiques estranyes en la història del valencià. Però la història de la llengua està plena de vaivens. La implantació del valencià en el sistema educatiu i la posada en marxa de la radiotelevisió valenciana féu que, en part, es recuperaren moltes formes tradicionals valencianes, entre altres els demostratius simples. La Generalitat i altres administracions públiques, així com molts escriptors, també passaren a utilitzar-los amb naturalitat. I tots els diccionaris —tant els valencians com els catalans—, de manera unànime, han incorporat les formes este i eixe.

Cal apuntar també, en relació precisament amb la forma eixe, que l’afegiment de la ‑e epentètica al demostratiu de segon grau es produí prou més tard que en el de primer grau, este. No té, per tant, cap fonament lingüístic considerar que eixe és una forma genuïna i este un castellanisme. Les coincidències amb el castellà són simplement això: coincidències; però no haurien de servir de base per a marcar les pautes d’ús del valencià. Rebutjar la forma este perquè coincidix amb el castellà i usar eixe perquè, al ser diferent de la forma ese, no es percep com a castellanisme és simplement absurd. I passar a utilitzar sistemàticament les formes reforçades dels demostratius en un estàndard valencià és una solució dubtosa. Les formes reforçades de segon grau (aqueix, aqueixa, aqueixos, aqueixes) són arcaismes a tot arreu. Un estàndard constituït per formes antigues és una contradiccióin terminis.

La qüestió fonamental que cal dirimir en estos moments és precisament el paper que es vol assignar al valencià en la societat actual. La literatura és important, sens dubte. Però el camí de la normalitat passa per assumir que la llengua ha de ser usada amb naturalitat en els usos interpersonals, en les botigues, en les comunicacions de les administracions públiques, en els mitjans de comunicació, en l’escola. La llengua culta no pot quedar reclosa en l’expressió literària, amb ressonàncies medievalitzants i desvinculada de la resta d’usos formals.

D’altra banda, la cohesió de la llengua no queda fragmentada per l’ús dels demostratius simples enfront dels reforçats. Això és un prejuí derivat de la projecció simbòlica que els hem atribuït. Els demostratius són simplement una determinada categoria gramatical. Com els possessius o com els verbs. La unitat de la llengua no es trenca perquè en uns llocs s’utilitze meua i en uns altres meva. Tampoc passa res perquè en uns territoris es diga siga i en uns altres sigui. I no hauria de resultar tampoc cap problema que uns parlants usen este i uns altres aquest. Unes formes són tan dignes com les altres. No hi ha cap raó lingüística que justifique el relegament de les variants actuals dels demostratius a registres informals. Hem de saber construir una llengua adaptada a les nostres necessitats globals, coherent i assumible pel conjunt de ciutadans que tenen voluntat d’utilitzar el valencià amb normalitat en qualsevol situació.

Josep Lacreu

Josep Lacreu

Cap de la Unitat de Recursos Lingüisticotècnics de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

Reflexions sobre llengua, normativa i sociolingüística. Per a construir, des del diàleg, un valencià adaptat a les necessitats de la societat actual.

Origen: Panorama de la ciencia del lenguaje. Primer sexenio de ZL | Zaragoza Lingüística

V Reconstruyendo el pasado lingüístico de Aragón

17. ¿Qué se hablaba en Aragón antes de la romanización? (Carlos Jordán Cólera)

18. Tres hitos en la historiografía de las lenguas minoritarias de Aragón (José Luis Aliaga Jiménez, Javier Giralt Latorre, M. Teresa Moret Oliver).

Origen: Qüestió de noms | Lo Finestró

Qüestió de noms

(Publicat al Diario de Teruel)

No  cal necessàriament que les llengües tinguen nom. Diverses causes –aïllament, tabús, … – poden provocar que certes llengües no en tinguen. Quan en el passat els parlants d’una llengua vivien del tot aïllats, o quasi, possiblement no sentien necessitat de donar-li’n un, perquè no els calia identificar-se davant de ningú. Actualment és la tabuïtzació de certs noms que provoca que hi haja llengües sense nom. Així davant la tabuïtzació del mot “català” al nostre país, bastants parlants no gosen fer-lo servir, i com que, altrament, no tothom accepta el qualificatiu infamant de “xapurriau” que d’altres els han encolomat, l’eviten dient, “ací se diu …”,  “natres diem …”, o com a molt: “en la nostra llengua …”, “parlen com natres/com ací”, … . Tanmateix la gran majoria de llengües sí que en tenen, de noms. Uns noms que poden canviar en ben poc de temps, com el serbo-croata que en quatre dies s’ha transformat en bosni, croata, montenegrí i serbi, o mantenir-se durant milennis, com el grec, el persa o el xinès, tot i que poden haver canviat bastant en el transcurs ininterromput de les generacions de parlants, encara que no sempre és així: l’hebreu i l’islandès no han canviat gaire amb el pas del temps. El llatí, la nostra llengua, s’ha esmicolat en multitud de noms: aragonès, asturià, castellà, català, gallec, occità, … , si bé en alguns casos ha mantingut el nom: el “ladin” de suïssos i tirolesos, o el “ladino” dels sefardites, … . L’abandonament del nom comú, “llatí” o el seu sinònim “romà”, no ens ha estat fàcil, ens recava, i molt, de deixar-los: en ple segle XIII l’Alt Rei en Jaume diu “lo nostre llatí” per al català, conscient com era que la llengua que parlava li havia arribat ininterrompudament des del temps mític de l’Imperi Romà. En el cas de l’àrab, malgrat haver-se esbocinat possiblement en més llengües neoaràbigues que no pas el llatí en les dites neollatines, ha mantingut el nom d’àrab per a quasi totes. Una de les poques excepcions n’és el maltès, pròpiament una llengua àrab magrebina.

Artur Quintana i Font    

Origen: La pluralitat lingüística d’Aragó, a examen al Centre de Premsa de Saragossa | Mas de Bringuè

jornades-plur-ling-2

Una quinzena de periodistes provinents de diferents punts d’Aragó i amb  diferents situacions professionals assistiren, a la sala de conferències de l’Associació de Periodistes d’Aragó a Saragossa, a un seguit de tres Jornades de Treball que portaven com a tema: ”Informar  sobre pluralitat lingüística a l’Aragó”.

Les Jornades estaven patrocinades i organitzades per la Direcció General de Política Lingüística de la Conselleria d’Educació, Cultura i Esports del  Govern d’Aragó, en col·laboració amb l’Associació de Periodistes d’Aragó.

Les sessions,  que  van tindre lloc los dies  21 i 28 de novembre i el 12 de desembre de 2016, tenien com objectiu donar a conèixer als professionals de la comunicació i la informació   la realitat plurilingüe d’Aragó i dotar-los de les eines necessàries per a poder informar amb rigor sobre aquestes qüestions.

 

En la  sessió que obria el cicle, la qual  tenia com a títol “La realitat lingüística d’Aragó, una aproximació històrica i legal” intervingué  en primer lloc el director general de Política Educativa, Ignacio López Susín, que parlà dels diferents canvis, avenços i retrocessos, que dins de l’Estatut d’Autonomia i altres àmbits de la legislació aragonesa havia tingut el reconeixement i el suport de les llengües minoritzades en aquesta comunitat autònoma. La periodista Amaya Gàllego parlà de l’origen històric  de l’aragonès i de les principals fites assolides per aquesta llengua en les primeries del segle XX. .

En la segona sessió, el periodista Rubén Ramos exposà el tema: “Camino de nada? La llengua aragonesa.” on parlà de la precària situació d’aquesta llengua i del tradicional menyspreu  que ha tingut fins i tot entre els mateixos parlants. També despertà força l’ interès  dels assistents la tensió existent entre els partidaris de la elaboració d’un aragonès comú vàlid per a totes les varietats o mantindre l’ús de les varietats de forma aïlllada una de l’altra.

Màrio Sasot va iniciar la seua exposició titulada “La llengua catalana a l’Aragó, la gran desconeguda”,  fent una mapa de situació d’on es parla el català a l’Aragó, i quines característiques presenta al llarg de la Franja . Va descriure un panorama de la llengua escrita, des de l’edat mitjana fins l’actualitat i donà a conèixer els principals escriptors aragonesos en llengua catalana, així com intel·lectuals,  periodistes i altres personalitats rellevants d’origen franjolí.

Va ser destacat, en l’apartat de precs i preguntes, l’ interès que  els periodistes assistents van mostrar durant les jornades per conèixer la situació i l’existència d’aquestes llengües a l’Aragó i coincidiren en la necessitat de que des dels mitjans de comunicació hi haja més visibilitat i sensibilitat cap  aquesta part important del nostre patrimoni.

jornades-plur-ling-1

This website stores cookies on your computer. These cookies are used to provide a more personalized experience and to track your whereabouts around our website in compliance with the European General Data Protection Regulation. If you decide to to opt-out of any future tracking, a cookie will be setup in your browser to remember this choice for one year.

Accept or Deny

La Franja