Ens mostrem en contra de la decisió d'eliminar la concessió de la línia Vielha-Benavarri-Lleida. És a dir, aquesta línia es mantindrà, però no pararà per les parades franjolines.#LaRibagorça#LaLlitera#FemFranjahttps://t.co/52Ajc2lBzW
Dissabte passat, vaig tenir la fortuna de ser convidat a la jornada «Lletres que són ponts», organitzada pel Grup d’Investigació Coses del Poble de Mequinensa. Es tractava d’una mena de marató de presentacions d’obres d’autores i autors de banda i banda dels rius que, en comptes de separar-nos, mos uneixen. Mos uneixen perquè a ambdues ribes fem servir les mateixes paraules, i estes paraules les escrivim amb lletres de les bones, malgrat la fal·lera mostrada al llarg dels segles per dificultar-nos-ho: ja se sap que «para escribir, ya está el castellano» (o, com es veu a la ja famosa foto de la pancarta dels nefastos ‘Fets de la Codonyera’: «Chapurriau parlat, no escrit»). Aquesta dificultat no es limita a la nostra banda del riu. Com ens recordava l’escriptora vallenca Margarida Aritzeta, els catalans nascuts abans de la mort del dictador, tampoc no van ser alfabetitzats en la llengua pròpia.
Però anem a les coses positives, perquè el que no han fet les nostres administracions (o ho han fet amb mooolta timidesa), ho fan les persones que s’estimen la cultura pròpia, com lo Grup d’Investigació Coses del Poble. Perquè, entre les “coses” del Poble hi ha la llengua, que ha excel·lit en la seua forma escrita en les mans del mequinensà Jesús Moncada.
La jornada estava plantejada de manera molt evocadora, atès que s’havia dividit en els ponts metafòrics que ens uneixen: Ponts de Fraga i de Segre, Pont d’Indívil i Pont d’Arnes.
Foto de família de participants i organitzadors. / Coses del Poble
Així, poc abans de les onze, a l’Espai Jove de la vila, la presidenta de Coses del Poble Lourdes Ibarz va donar la benvinguda a tots els assistents, amb un breu parlament on va fer un elogi encès del nostre idioma. Amb en Cinto Bonales de mestre de cerimònies, va obrir el foc Ramon Sistac, que va presentar l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua, amb una carta tramesa directament a l’auditori pel mestre Pompeu Fabra inclosa. Tot seguit, el sociolingüista pena-rogí Natxo Sorolla, ens il·lustrà amb una didàctica ponència de la situació i perspectives del català a Aragó. Les xifres i gràfics no convidaven a l’optimisme, però tot i això encara s’hi podien trobar petits brots que permeten l’esperança.
Ramon Sistac, membre de l’AAL, llegeix la carta d’en Pompeu Fabra als assistents. / Carles TerèsNatxo Sorolla en dos moments de la seua exposició. / C. T.
Després ja va començar la marató de presentacions pròpiament dita, amb autors, com he dit abans, de les dos ribes dels rius que mos uneixen. La sessió Ponts de Fraga i de Segre la va encetar la saidinenca Mercè Ibarz, que va parlar del seu llibre Tríptic de la Terra, que aplega les obres La terra retirada, La palmera de blat i Labor inacabada, on exposa la seua visió i experiències dels canvis que s’han produït a Saidí i el seu entorn rural. A continuació Ferran Sàez Mateu llegí un deliciós fragment del llibre de memòries que aviat veurà la llum. Finalment, la novel·lista Margarida Aritzeta ens posà la mel als llavis amb els detalls del seu llibre Encara hi ha flors.
Cinto Bonales, Mercè Ibarz, Ferran Sàez i Margarida Aritzeta. / C. T.
Després de dinar, els ponents i acompanyants vam poder gaudir d’una ruta fluvial Ebre avall per conèixer, de la mà dels textos de Moncada i les explicacions de l’historiador Cinto Bonales, les vicissituds de les mines i els mequinensans que hi treballaven.
Ruta fluvial pels paisatges moncadians. / C. T.
A les sis en punt de la vesprada, ens vam acomodar a la seu del Centre d’Estudis Jesús Moncada, en un ambient fresc i cordial. Com a la sessió matinal, es van omplir totes les cadires. Les arquitectes del Pont d’Indívil, Anna Sàez i Teresa Ivars, van fer llurs presentacions. La periodista Anna Sàez ens va parlar del recull d’articles Batre records, triats curosament entre els centenars de columnes «El retrovisor» que ha publicat al diari Segre, per tal que tinguin una continuïtat temàtica. Seguidament, la historiadora Teresa Ibars va endinsar-nos en la geografia dels records que és el seu Atles de l’oblit. Les dues autores ens van llegir fragments de llurs llibres i van conversar animadament amb els assistents.
Anna Sàez i Teresa Ibars. / C. T.Bonales amb la tresena de «Guillems Nicolaus»: Rajadell, Llop i Terès. / Natxo Sorolla
Després va tocar-nos el torn als del sud, habitants del Pont d’Arnes que travessa l’Algars. Va començar l’escriptora i mestra nonaspina Merxe Llop, que ens va descriure la gènesi de la novel·la Sílverti, mereixedora del premi Guillem Nicolau l’any 2020. Lluís Rajadell, periodista de Vall-de-roures, ens va parlar dels ingredients dels contes que componen el magnífic Terra agra, darrer guanyador del mateix premi (2021). Ambdós autors matarranyencs van regalar al públic uns fragments de llurs obres. I finalment, un servidor va poder parlar, deu anys després, de la peripècia de Mossèn Magí i tota la petita tropa que encara viu entre les pàgines de Licantropia, premiat també amb el Guillem Nicolau l’any 2011.
Marc Biosca i Hèctor Moret. / C. T.
Va cloure l’extensa i fructífera jornada Marc Biosca qui, en conversa amb Hèctor Moret, va desgranar alguns dels episodis de l’itinerari vital i literari d’en Jesús Moncada, inclosos en la seua monografia Jesús Moncada, mosaic de vida. Un colofó imprescindible al poble d’un dels millors escriptors aragonesos que es va expressar, com no podia ser d’altra manera, en la seua llengua catalana. I així la va fer encara més gran.
Part dels columnistes i col·laboradors de ‘Temps de Franja’ (P. Barquín, N. Sorolla, Ll. Rajadell, H. Moret, M. Llop, R. Sistac i C. Terès). / Marina Barrafon
De tornada cap al sud, enmig de la nit solitària de la N-211, no vaig poder evitar de sentir-me optimista. Els ponts que basteixen les nostres paraules, parlades i escrites, es mantenien sòlids, no només a banda i banda de les fronteres artificials, sinó també entre el passat i el futur.
Javier Lambán: "Con esta candidatura se pretendía que el independentismo catalán volviera al redil constitucional, por medio de implicarlos en un proyecto de Estado. Y Aragón se prestaba encantado a esa operación". #stopjjoopic.twitter.com/0moVJQRZ8i
“Jo era allà i pensava que ni a la iaia Mariana ni a la iaia Pilar no els hauria passat pel cap una cosa així”
Vista de Beseit (fotografia: Jome / Wikimedia Commons / CC BY-SA 3.0).
Quan vaig llegir A peu pel Matarranya, de Josep Maria Espinàs, vaig tenir una decepció: no havia passat per Beseit. Ell deia que tenia una norma autoimposada que li impedia de passar dos cops pel mateix lloc i Beseit no és un lloc de pas, per tant, si hi vas, has de tornar pel mateix lloc. Aquells recorreguts a peu de l’Espinàs permetien que, aquells que som de pobles on no passa mai res, poguéssim veure’ls en lletra impresa, en un llibre, vaja. I jo cercava sempre notícies d’aquell poble de la mitologia familiar, alguna mirada externa que em digués que Beseit també existia.
De Beseit se’n van anar, a principi del segle XX, la meva besàvia Mariana Jordan i les seves filles, la tia Dolores i la iaia Pilar. La tia Dolores ja estava casada i ben aviat se’n va tornar a Beseit, on el seu home s’acabaria morint en un accident a la mina. La iaia Pilar va conèixer el meu avi i crec que no va tornar mai més a Beseit. Quan es van casar, la Mariana devia pensar que ja no la necessitava i se’n va tornar. Malgrat la distància prohibitiva d’aquells anys entre Piera i Beseit –els meus pares hi van anar de viatge de nuvis–, ambdues germanes van estar sempre molt unides i aquell vincle el van transferir als fills i als néts, de manera que Beseit sempre ha estat molt present a la meva vida. Ara que les distàncies jo no es fan tan llargues, vam agafar el costum de fer una trobada anual de cosins i Beseit ha estat una mica més a prop en tots els sentits, excepte en un.
Part del ritual de les visites a Beseit era anar a la llibreria Serret de Vall-de-roures, en què mai vaig veure cap llibre meu. Tampoc no hi havia fet mai cap xerrada, per bé que sí que n’he fet alguna a Fraga –vull dir que sí que havia posat un peu a la Franja professionalment. Havia arribat fins a Gandesa fent xerrades (i a Tortosa, Amposta, Alcanar, Ulldecona, Vinaròs…), però al Matarranya res de res. I em dolia. És clar que era un sentiment irracional, ja ho sé, però jo hi tenia un buit.
I vet-ho aquí que la Pepa Nogués, una dels autors d’El català, la llengua efervescent, em va proposar de presentar el llibre al Matarranya. Després la cosa es va complicar amb els confinaments i les noves varietats de la covid i ho vam haver d’ajornar fins que el cap de setmana passat hi vaig poder anar.
El tour va començar a la Fàbrica de Solfa de Beseit, amb la presentació del Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou. Ja coneixia el lloc, una antiga fàbrica convertida en hotel i restaurant on es barreja cultura i gastronomia. Jo era allà i pensava que ni a la iaia Mariana ni a la iaia Pilar no els hauria passat pel cap una cosa així. No tan sols que anés a Beseit a presentar un llibre, la mateixa idea que en pogués escriure un els era totalment aliena (i no sé si els hauria agradat gaire).
L’Octavi Serret fa uns anys va reconvertir la llibreria en un espai cultural –Camins Serret– on també lliga cultura i gastronomia. Així, la presentació del Som dones es va fer simultàniament amb un tast d’oli. Casualitats de la vida, l’oli en qüestió es diu Marian en homenatge a una altra Mariana que es va quedar vídua amb dos fills. Com que l’Octavi no para mai, ja em va proposar de fer una trobada d’autors a Vall-de-roures i una altra presentació a Arnes.
La Pepa Nogués és membre de l’Associació Cultural del Matarranya, una associació activíssima gràcies a la qual vaig anar trobant finalment el nom de Beseit en lletra impresa. Van organitzar una taula rodona sobre la situació de la llengua a la sala de plens de l’Ajuntament de Calaceit. Hi participaven quatre dels autors del llibre: Pepa Nogués, Ramon Sistac, Natxo Sorolla i Carles Terés. Quin goig poder discrepar sense fer-se mala sang. I quin goig poder anar a Beseit i a Calaceit a parlar de llengües africanes, d’escriptors africans, del gènere en les llengües del món i també de la iaia Mariana i de la iaia Pilar.
Aquest era un dels meus somnis no confessats, una de les coses que volia fer abans de morir-me, però que no depenia de mi i que ara podria esborrar de la llista. Però no ho faré perquè, qui ho sap, potser encara hi tornaré. Sigui com sigui, sóc a punt de complir un altre somni. Us l’explico la setmana que ve.
Autògraf de Domingo Marçà, notari de Pena-roja, al Matarranya (1460).
Fa constar que Ramon Roda, del Boixar, és nomenat procurador per son pare per rebre els béns que na Guiamona, muller de Domingo Conchello, de Tortosa, difunt, li ha deixat.
El Conqueridor té mala premsa entre nosaltres. El venerat historiador i filòleg Antonio Ubieto, sí, aquell que diu que el valencià es parlava abans de la conquesta jaumina, i que en aqueixa el percentatge de catalans hi oscil·lava entre el 0% i l’1,2%, no fa tant anys ens recordava que el rei parlava diversas lenguasy ninguna bien, …. era analfabeto, i a Montsó, sota tutela templera, convenía que el rey fuese lo más bruto posible. Si hi afegim allò que tots sabem: que el rei mos furtà el País Valencià en crear-n’hi un Regne nou, repoblant-lo amb catalans, no ha d’estranyar que la commemoració el 2008 del vuitè centenari del seu naixement passés amb ben poca glòria, i a les escoles els mestres en donessen aquella informació que provocava que els alumnes, cercant-ne confirmació, preguntessen,: “Oi, pare, que Don Jaime era un traïdor al nostre país?.” Resumint: el Conqueridor queda com un drap brut en el nostre imaginari, per més que arrabassés als infidels –es diu així, verdat?- Mallorca, el País Valencià, i Mùrcia de bestreta. Tot plegat no és cap originalitat ni de n’Ubieto, ni d’educadors. Venia dels Trastàmares, que trobaren, en el bisbe d’Albarrassí, l’ humanista alcanyissà Bernardino Gómez, un gran difusor d’aqueixa ideologia. Sa Il·lustríssima traduí al llatí (1582) i castellà (1584) la Crònica jaumina, i hi declarava que, malgrat que escrita en la lengua corta y peregrina del rei, me atreví a ponerla … en las dos más generales y más extendidas … en el universo, latina y española, afegint: el rey … quiso que [els Furs de València] se escribiesen en su propia lengua materna, que fue la limosina como se hablaba en Cataluña … los aragoneses … se tuvieron por muy agraviados de que los fueros y leyes de Valencia se escribiesen en lengua catalana o limosina, tan oscura y grossera, y que fuera harto mejor en la latina, o al menos, aragonesa. Sorprén aquest mot final, quan ja feia més de cent anys que els Trastàmares havien anorreat l’aragonès com a llengua escrita i s’afanyaven a fer-ho de la catalana. N’Ubieto i educadors disposaven d’esplèndids predecessors.
Vista de Beseit (fotografia: Jome / Wikimedia Commons / CC BY-SA 3.0).