Torredarques. Imatges de festa i viatge | L’ esmolet.
[Aquesta és la primera columna de «Viles i gents» que vaig publicar a La Comarca, l’agost de 1995]
De bon matí, eixim de Torredarques i enfilem carretera avall. La son als ulls, la veu rogallosa. Són festes encara, i el poble viu animat per una força nova, provisional però intensa. Llargues converses pel carrer, a les penyes, a la intimitat de les cases. Balls, els balls de sempre, dibuixats pels torredarquins, els que ho són tot l’any i els que s’hi tornen eixos dies, embriagats per la màgia de la festa. I, més enllà, rere les suades esquenes dels músics, l’ample silenci, la foscor, les criatures innombrables que habiten el bosc i el barranc. Si algú fuig de la festa, potser per reposar el cos o potser per apagar-ne el desig, se sent colpit per la solitud sobtada, ingent, quasi sòlida, que envolta el cèrcol rutilant de la plaça. Hi ha el gos que lladra, el grill que calla al nostre pas, la carrasca obscurint més encara el seu retallet de cel. Però a la vila la festa continua, creix, es ramifica per dins els cors de tothom. I perdura fins que el dia trenca el vellut de les hores nocturnes, els més jóvens resistint-se a tornar al jaç solitari de la casa familiar.
Però es de matinet, i cal anar a la terra baixa a guanyar-se les garrofes.
El cel es manté equívoc, encoixinat de núvols baixos i grisosos. El sol s’escola per totes les bades, donant al fenàs i a la pinassa la fresca lluentor que ha dixat la rosada. Només cal reduir els ulls a una mínima fissura, desfocar la mirada, obrir el nas a les olors, la pell a la carícia de l’aire. La son s’adorm, el desig d’estar-se al llit s’esborra. Mont-roig, la Consolació, i més enllà, abans d’arribar a la Venta, una perspectiva llarga, dolça, que arriba fins a terres de Catalunya, al contorn inconfusible del tossal d’Horta, de les roques de Benet. I al cap de no res, ens enclavem en la frondositat brevíssima de la vall de Lluna. I altra volta per amunt, pinars que s’estenen cap a Ràfels primer, cap a Bellmunt després, i Santa Mònica, i el trencall de Fórnols i la Codonyera. Des que la carretera s’ha convertit en una línia recta –poc i mal asfaltada, però recta– hem perdut els punts de referència –«on era el pi dels gitanos?» pregunta algú–. S’ha guanyat en perspectiva, això sí. Bellmunt ens vigila des d’allà baix, Fórnols navega sobre les aigües revoltes del pinar i l’oliverar.
I aviat les Ventes. El Baix Aragó apareix en tota la seua magnitud. No podem evitar un lleuger calfred en veure aquelles planes d’aparença infinita, el verd que es difumina en ocres, grocs i aridesa. La serra queda a les nostres esquenes, i la carretera es precipita cap al darrer oasi, l’horta del Guadalop. En eixe moment no podem evitar de pensar en els pobles d’allà dalt, i pareix que ja enyorem la fresca, l’olor, els colors del bosc clapejat de bancals.
La Comarca, columna «Viles i gents», 25 d’agost de 1995
