Skip to content

Archive

Category: Literatura

image003

La Comarca del Matarraña/Matarranya organitza la quarta edició de ‘Quedaran les paraules…’. Esta activitat consisteix en una lectura pública continuada d’una obra literària d’un autor del Matarranya. En esta ocasió s’han escollit contes i historietes de la nostra literatura popular, recollits en la col·lecció Lo Molinar. Literatura popular catalana del Matarranya i Mequinensa, dedicat a la narrativa i al teatre. L’acte començarà a les 17:00 h a la plaça de l’ajuntament de Massalió, el dijous 23 d’abril, i estarà amenitza amb música a càrrec del grup Acordes del Matarraña. En este mateix marc tindrà lloc a les 19:00 h una activitat d’animació infantil organitzada per l’Assoc. Cultural Club de la Joventut.

Els interessats a participar en la lectura deuran inscriure’s abans del 20 d’abril en este correu cultura@matarranya.org o a través del telèfon 978 89 08 81.

COMARCA DEL MATARRANYA

www.comarcamatarranya.com

 

(13) SAN JORGE “QUEDARAN LES PARAULES”.+

Lo proxim 23 d’Abril celebrarem lo dia de Sant Jordi a Massalió en la lectura de contes i refranys a la plaça, amenitzat per la música de “Acordes del Matarraña”. També hi habra més activitats al llarg de la tarde:

Paradeta de llibres.
Exposició de dibuixos i redaccions del alumnes de l’escola de Massalió.
17h “Quedarán les Paraules” Lectures a la plaça.
19h Teatre al carrer: Animació infantil a la plaça.

ORGANITZE: CLUB DE LA JOVENTUT, AMPA DE MASSALIÓ y COMARCA DEL MATARRANYA.
COL·LABORE: ACORDES DEL MATARRAÑA

20 anys… no són res? | L’ esmolet.

Aquell 25 d’agost de 1995, quan vaig veure publicada la meua primera columna de Viles i gents, no podia imaginar-me que la iniciativa durés tant. Sempre havia anat escrivint, però el columnisme era un gènere que em semblava tremendament difícil. De fet tenia una carpeta amb intents fallits d’articles —fallits per manca de concreció, per excés de passió, per desestructuració. Per això quan els companys i el director d’allavons Ramon Mur em van proposar d’afegir-me al projecte, vaig sentir pànic. Però ja se sap que els autònoms funcionem a cop d’encàrrec, i una volta compromès no tenia altra eixida que complir.

Es tractava de posar un pedaç a l’anomalia secular de les nostres viles, on la immensa majoria parlem en català però escrivim només en castellà, que és l’únic oficial. Les paradoxes lingüístiques que aquest fet m’ha comportat al llarg de la meua vida ja les he anat desgranant precisament en aquest espai. Són estes paradoxes les que em van empènyer a afegir el meu grapadet de paraules per a (intentar) trencar esta diglòssia absurda que ens posseeix, posant per escrit i en registre literari les paraules que normalment fem servir els aragonesos de les comarques orientals.

Haig de confessar que el balanç que en faig és agredolç. D’una banda és positiu haver perdurat en aquest mitjà durant tant de temps, fins i tot haver-mos escampat a l’altre periòdic de la província; però de l’altra he constatat la força aclaparadora del sentiment d’inferioritat que ens han anat inoculant: ens han inculcat que xapurregem i que, per tant, la nostra parla és l’única del món que no es pot escriure. Viles i gents va ser literalment una iniciativa, és a dir, un inici que havia d’evolucionar, d’expandir-se. Però no tinc clar que les coses haiguen progressat gaire. Això sí, sóc vint anys més vell i estic més cansat. Em consolo pensant que si esta columna ha fet apreciar el valor de la llengua pròpia a una sola persona, l’esforç no haurà estat en va, i vint anys hauran donat algun fruit.

La Comarca, columna «Viles i gents», 10 d’abril de 2015

Torredarques. Imatges de festa i viatge | L’ esmolet.

[Aquesta és la primera columna de «Viles i gents» que vaig publicar a La Comarca, l’agost de 1995]

De bon matí, eixim de Torredarques i enfilem carretera avall. La son als ulls, la veu rogallosa. Són festes encara, i el poble viu animat per una força nova, provisional però intensa. Llargues converses pel carrer, a les penyes, a la intimitat de les cases. Balls, els balls de sempre, dibuixats pels torredarquins, els que ho són tot l’any i els que s’hi tornen eixos dies, embriagats per la màgia de la festa. I, més enllà, rere les suades esquenes dels músics, l’ample silenci, la foscor, les criatures innombrables que habiten el bosc i el barranc. Si algú fuig de la festa, potser per reposar el cos o potser per apagar-ne el desig, se sent colpit per la solitud sobtada, ingent, quasi sòlida, que envolta el cèrcol rutilant de la plaça. Hi ha el gos que lladra, el grill que calla al nostre pas, la carrasca obscurint més encara el seu retallet  de cel. Però a la vila la festa continua, creix, es ramifica per dins els cors de tothom. I perdura fins que el dia trenca el vellut de les hores nocturnes, els més jóvens resistint-se a tornar al jaç solitari de la casa familiar.

Però es de matinet, i cal anar a la terra baixa a guanyar-se les garrofes.

El cel es manté equívoc, encoixinat de núvols baixos i grisosos. El sol s’escola per totes les bades, donant al fenàs i a la pinassa la fresca lluentor que ha dixat la rosada. Només cal reduir els ulls a una  mínima fissura, desfocar la mirada, obrir el nas a les olors, la pell a la carícia de l’aire. La son s’adorm, el desig d’estar-se al llit s’esborra. Mont-roig, la Consolació, i més enllà, abans d’arribar a la Venta, una perspectiva llarga, dolça, que arriba fins a terres de Catalunya, al contorn inconfusible del tossal d’Horta, de les roques de Benet. I al cap de no res, ens enclavem en la frondositat brevíssima de la vall de Lluna. I altra volta per amunt, pinars que s’estenen cap a Ràfels primer, cap a Bellmunt després, i Santa Mònica, i el trencall de Fórnols i la Codonyera. Des que la carretera s’ha convertit en una línia recta –poc i mal asfaltada, però recta– hem perdut els punts de referència –«on era el pi dels gitanos?» pregunta algú­–. S’ha guanyat en perspectiva, això sí. Bellmunt ens vigila des d’allà baix, Fórnols navega sobre les aigües revoltes del pinar i l’oliverar.

I aviat les Ventes. El Baix Aragó apareix en tota la seua magnitud. No podem evitar un lleuger calfred en veure aquelles planes d’aparença infinita, el verd que es difumina en ocres, grocs i aridesa. La serra queda a les nostres esquenes, i la carretera es precipita cap al darrer oasi, l’horta del Guadalop. En eixe moment no podem evitar de pensar en els pobles d’allà dalt, i pareix que ja enyorem la fresca, l’olor, els colors del bosc clapejat de bancals.

La Comarca, columna «Viles i gents»,  25 d’agost de 1995

Torredarques, foto de premsa del 1993

Fugida cap al no-res | L’ esmolet.

Estic llegint Punts de fuga (Males Herbes, 2015), una antologia de 26 narracions de 26 autors amb el tema dels viatges en el temps. Hi he col·laborat amb un relat molt breu, que retrata un salt en el temps tan ràpid (instantani, diria), que passa sense adonar-te’n, sense túnels estel·lars ni forats de cuc.

Encara no l’he acabat, però fins ara la majoria d’històries em resulten força estimulants, i el curiós és que cap d’elles repeteix l’enfoc de la temàtica. N’hi ha una —Zulufita o els millors anys de la nostra espècie, d’Albert Pijuan— que planteja un futur on la inoculació d’una substància, la Zulufita, permet assolir mentalment tots els desitjos d’aventura i evasió, que a efectes de percepció és el mateix que haver-ho viscut. La premissa és semblant a la del film Total Recall (P. Verhoeven, 1990), basada en un conte de Philip K. Dick.

La lectura m’ha tornat a evidenciar cap a on sembla que ens aboca la societat: cap a una letargia de la nostra capacitat de raonar a canvi d’un plaer instantani i insubstancial. Ho veig quan haig de barallar-me amb la filla menuda per a evitar que vegi alguns programes (abans ja ho havia fet amb la gran) o quan em deprimeixo per la música adotzenada que tendeix a escoltar. És només un símptoma: espero que més endavant redreci el rumb i tingui un criteri més acurat. N’hi ha prou de mirar al voltant, però, per a comprovar que, inexorablement, el que descriu en Pijuan o P. K. Dick s’acosta perillosament a la veritat. Tots els esforços per a capgirar-ho acaben absorbits per la potència de la manipulació a la que som sotmesos.

Columna «L’esmolet», Temps de Franja 125, abril 2015

Coberta de "Punts de fuga" (Males herbes, 2015)

Programa Especial de la Franja de Ponent i el Català a l’Aragó – Marc Blasco – NousCatalansRKB

franja1 franja10 franja11 franja3 franja4 franja5 franja6 franja7 franja8 franja9

Micolau

 

bandera

El passat mes de gener es van convocar els premis literaris d’Aragó: “Premio de las Letras Aragonesas 2014”, “Premio Miguel Labordeta 2014” i “Premio Arnal Cavero-Guillem Micolau 2014”. Tal com va aprovar el govern PP-PAR el febrer del 2013, aquests tres premis són honorífics, això sí, als guanyadors se’ls lliurarà un magnífic diploma. Algú podria pensar que només amb estímuls crematístics es podia fomentar la creació literària? I per això es diu a la convocatòria “el premio és honorífico, entregándose un diploma acreditativo”; heus aquí la clau de l’èxit. No entenc com es van declarar deserts l’any passat. Tot i que, d’altra banda, el govern no es mostra pas del puny estret quan diu al decret que: “La obra premiada estará libre de derechos de edición para que pueda ser publicada”. Queda prou clar, doncs, que no vol perjudicar els autors apropiant-se dels seus drets. Amb aquest estímul no restarà de braços caiguts cap persona amb afició a l’escriptura; és més, empenyerà a escriure aquells aragonesos que no ho han fet mai, cercant el diploma honorífic i la llibertat de publicar les seues obres en qualsevol editorial, amb la qual, de ben segur, podran arribar a avantatjosos acords. Continuar llegint… Surrealistes premis literaris del govern d’Aragó | Lo Finestró.

ORDEN de 14 de enero de 2015, del Departamento de Educación, Universidad, Cultura Deporte, por la que se convoca el “Premio Arnal Cavero-Guillem Nicolau 2014”.
Mediante Decreto 22/2013, de 19 de febrero, del Gobierno de Aragón, se han regulado los premios a la creación literaria y al sector del libro de Aragón, entre ellos el “Premio Arnal Cavero-Guillem Nicolau”, dirigido a estimular la creación literaria en cualquiera de las lenguas y sus modalidades lingüísticas propias de Aragón.

Bases del Premi (arxiu pdf)

B7eYkWoCIAAQSre

JPEG CARTELL DIJOUS SERES

La pell de la frontera Francesc SerésL’Institut d’Estudis del Baix Cinca, en col·laboració amb la Llibreria Badia de Fraga, us convida a la presentació del nou treball de Francesc Serés La pell de la frontera, un llibre de cròniques sobre la empremta de la immigració al Baix Cinca i en nosaltres mateixos. L’acte tindrà lloc dimecres 28 de gener a les 19:30 a la Llibreria Badia de Fraga.

Institut d’Estudis del Baix Cinca – IEA

Fraga

iebc@iebc.cat

Dinar-tertúlia amb l’escriptor Francesc Serés.

El CPC Lleida programa de nou un Dinar-Tertúlia en aquesta ocasió amb l’ escriptor i col·laborador periodístic Francesc Serés.


Dia: dimarts 27 de gener

Hora: 14:30 hores

Lloc: Hotel Zenit- Restaurant El Bistrot

Preu: 14 € col·legiats / 16 € no col·legiats

Durant el dinar els assistents podreu preguntar a Francesc Serés sobre la seva experiència professional. Aquell mateix dia, a la tarda, Serés presenta a Lleida el seu llibre ‘La pell de la frontera’, en el qual  analitza la vida a les zones limítrofs entre Lleida i Osca, i posa especial èmfasi al tema de la immigració.

El dinar-tertúlia està obert a col·legiats i col·legiades i altres companys de la professió.

Confirma la teva assistència abans del 23 de gener.

Lleida, 27 gener 2015

Via llibre – capítol 121.

FRANCESC SERÉS ENS MOSTRA A “LA PELL DE LA FRONTERA” ELS CANVIS QUE HAN VISCUT EL BAIX CINCA I EL SEGRIÀ.

Vídeo

Francesc Serés: Home de frontera on Vimeo on Vimeo

L’escriptor i periodista Francesc Serés conversa amb Màrius Serra per a la Revista Esguard 122 – Gratis per iOS: ves.cat/eel5 i Android: ves.cat/b8GE

Moncada Estruga, Jesús.

 

Moncada Estruga, Jesús

  • Mequinensa, Baix Cinca, Saragossa 01-12-1941
  • Barcelona, Barcelonès 13-06-2005
  • Nom/s de ploma: Jesús Moncada
  • Professió: Escriptor

Altres dades biogràfiques

ESTUDIS: Magisteri
ALTRES ACTIVITATS PROFESSIONALS: Traductor, treballs editorials i ensenyament

Premis literaris

Honors

  • Creu de Sant Jordi, 2001
  • Premio de las Letras Aragonesas, 2005

Llengües a les quals ha estat traduïda la seva obra

alemany, anglès, castellà, danès, eslovac, eslovè, francès, gallec, neerlandès, portuguès, romanès, rus, suec, vietnamita

Llengües de les quals ha traduït al català

anglès, castellà, francès

Altres dades literàries

Les ‘Històries de la mà esquerra’ van ser publicades, inicialment, dins un volum col·lectiu. Albert Roig i Xicu Masó han confegit l’espectacle teatral ‘L’aigua’ a partir d’alguns dels seus contes (2007). Mercè Biosca ha recopilat ‘Dibuixos i caricatures de Jesús Moncada’ (2011).

Llibres publicats

Actualitzat per última vegada:

Dilluns, 27 Octubre 2014

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.

La Franja