Òmnium Cultural a les Terres de l’Ebre i l’associació cultural Lo Fardatxo han organitzat actes de commemoració dels 25 anys de la publicació de Camí de sirga a les tres ciutats més vinculades amb Jesús Moncada: Tortosa; Mequinensa, la seva població natal, i Barcelona, on va viure. En els dos primers actes (els dies 22 i 24 de novembre, a Tortosa i a Mequinensa, respectivament) hi prendrà part l’escriptora i editora Rosa Regàs i la germana de l’autor, Rosa Maria Moncada. A Barcelona, l’homenatge a l’autor mequinensà tindrà lloc el dia 11 de desembre, al Palau Moja, amb la presència del periodista Jordi Basté (Rac1) i de l’escriptor Genís Sinca (premi Josep Pla 2013), entre altres. En totes aquestes tres cites hi haurà una lectura de textos i música en directe a càrrec de la cantautora Montse Castellà, que ha musicat diversos textos de Moncada. En tots tres també hi serà Rosa Maria Moncada, que es mostra molt satisfeta per l’homenatge: “Per mi, aquests actes són vida, perquè Jesús Moncada s’hi va deixar la pell amb la literatura.”
La Franja
Actualitat sobre la Franja de PonentArchive
Category: Literatura
La tarde del divendres 15 de novembre, el salo de plens de l’ajuntament de Calaceit va aplegar la inauguració de les 10enes Jornades Culturals organitzades per Comarca del Matarranya. La posada en marxa d’estes jornades, que enguany recorreran Arenys de Lledó, Calaceit, Queretes, Lledó, Massalió i la Vall del Tormo, va anar a càrrec de la presentació literària de ‘Licantropia’ a mans del seu autor, Carles Terès, i de Juan Luis Camps, de Queretes, que va introduir la novel·la guanyadora del Guillem Nicolau de 2011. El primer cap de setmana de Jornades Culturals també va començar la Mostra de Teatre Aficiona’t amb l’actuació de La Quiquereta a Massalió. A Queretes hi va haver activitats infantils, mentre que els actes de la Vall es van suspendre per la neu.
L’alcalde de Calaceit, Josep Maria Salsench, i el president de Comarca del Matarranya, Francisco Esteve, van inaugurar estes jornades. Durant la seua intervenció, Esteve va apuntar que “tindrem diferents actes per als xiquets” i que “és molt important implicar els xiquets de la comarca sobre la nostra cultura i la nostra llengua”. El president de la Comarca va parlar de la pintada ‘Yo parlo chapurriau’ que es va fer a Valderrobres i de la interpretació que en va fer FACAO. “Vull recalcar que ha tornat a la palestra el tema de la llengua. Cadascú pense d’una forma diferent. Però no m’agrade gens la manera en la que s’estan mesclant les coses. Hi ha qui intente barrejar la llengua en altres coses no sé per quines raons, i inclús posen a xiquets per davant”.
Estes declaracions arriben després de les malintencionades interpretacions que s’han fet d’una pintada que va aparèixer davant la seu de Comarca del Matarranya coincidint amb la ‘Trobada de saurins de pobles de parla catalana’. La definició de ‘parla catalana’ no va agradar a alguns veïns de Valderrobres, que van fer esta pintada. Per la seua part, FACAO va atribuir esta reivindicació als xiquets del poble, felicitant-los per l’acció. La pintada no la van fer xiquets, sinó adults del poble que tenen previst constituir-se en una futura associació denominada ‘Yo parlo chapurriau’. L’atribució de la pintada als xiquets tampoc va agradar alguns pares, que sabien qui eren els responsables. FACAO negue la realitat idiomàtica del territori, defensant que la nostra parla no és dialecte del català.
Esta función forma parte del ciclo “Teatro en las lenguas minoritarias de Aragón”, que se inició el pasado 26 de octubre con la representación de “Isto s’afunde” a cargo del grupo ansotano Dingolondango Teatro.
Más información en este enlace a nuestra web
Rolde de Estudios Aragoneses
L’Institut d’Estudis del Baix Cinca, centre col·laborador de l’Instituto de Estudios Altoaragoneses, celebrarà la seua gala anual el proper dissabte 23 de novembre, a les 19:00 hores, a la Casa Ferrabràs de Torrent de Cinca.
Durant la gala tindrà lloc el lliurament dels XVII Premis Josep Galan a la Normalització Lingüística, que en aquesta edició han recaigut en les persones següents i grups:
- el Departament de Català de l’IES Bajo Cinca de Fraga, per la seua participació en el projecte ARCE “Viure la literatura a través de les TIC”, que ha suposat l’elaboració d’un mapa virtual literari en intercanvi i col·laboració amb altres centres de l’àmbit lingüístic català (Catalunya, València i les Illes) i al qual l’IES Bajo Cinca hi ha contribuït amb la creació de dos rutes literàries al voltant de l’obra de Jesús Moncada i de Desideri Lombarte;
- l’historiador Joaquín Salleras, pel seu espai radiofònic Notícies de la nostra història que emet Ràdio Fraga i per la difusió continuada d’episodis de la història local i comarcal a través d’altres mitjans de comunicació; i
- el grup de teatre Génesis 2.0, per la represa de la seua activitat en la nostra llengua amb l’aconseguida representació del sainet Nelo Bacora, de l’autor valencià Josep Peris Celda, dins i fora de la nostra comarca, sempre atents a la particular toponímia (partides) o antroponímia (motades) de cada lloc, i amb gran èxit entre el públic.
També es materialitzarà el lliurament del Premi Franja: cultura i territori 2012, que va recaure en la Fundació Jordi Cases i Llebot, amb seu a la Segarra, pel seu suport continuat a diferents entitats culturals franjolines, i es faran públics els projectes guanyadors de les Beques Amanda Llebot 2013.
Finalment, l’actriu i escriptora Marta Momblant, oferirà una lectura dramatitzada de textos de Jesús Moncada en un espectacle de petit format concebut per a commemorar els 25 anys de la publicació de Camí de sirga.
Fraga, 14 de novembre de 2013
La Junta de l’IEBC-IEA
Llibres i llibres | L’ esmolet.
La Comarca, columna «Viles i gents», 15 de novembre de 2013
Per provar el meu primer lector de llibres electrònic, vaig començar per baixar-me algunes narracions gratuïtes d’en Bierce, Poe i Stevenson. Els contes anglosaxons sempre han exercit sobre mi una atracció especial. A la meua adolescència me’n vaig comprar uns quants, al mercat de Sant Antoni. Gairebé tots d’editorials sud-americanes, impresos en paper infame i pitjor enquadernats. Les traduccions solien estar a l’altura del material. Me’ls imaginava, els traductors, malvivint en cambres enxubades, amb màquina d’escriure atrotinada i finestra abocada a un celobert clapat de floridura. Haig de confessar que aquestes traduccions macarròniques, en la meva tendra imaginació, hi afegien encant, a les històries. Aquells girs estrambòtics, les frases calcades de l’anglès, els mots argentins o mexicans, dotaven els contes d’un sabor exòtic, que l’allunyava del castellà anodí dels narradors patris que em feien llegir a l’institut.
Ara que ja tinc una novel·la de pagament, ben editada, reconec que és d’allò més pràctic, l’aparell. Menut com un llibre de butxaca, es llegeix força bé i, a dins, hi cap tota una biblioteca, diccionaris, ressenyes, etc. També et deixa subratllar, anotar i, si cal, fer una ullada a una enciclopèdia online. Tanmateix hi ha quelcom d’antipàtic o, si més no, de distant, en aquelles lletres negres sobre el fons gris clar. Sé que es un tòpic, això del paper imprès, però què voleu que hi faci: no és el mateix. Potser hi influeix, a banda de l’edat avançada, que em dediqui de fa tants anys a dissenyar i maquetar llibres. Tantes hores esmerçades en usar correctament cursives o versaletes, vigilar la punyetera partició de paraules, cercar una tipografia òptima i ajustar-ne l’interlletratge i l’interlineat… tot això, en la pantalleta no hi és. Però potser no li cal. Ja us ho diré d’aquí un temps.
El Punt Avui – Notícia: El món perdut de Moncada.
El món perdut de Moncada
Pere Calders el va encoratjar a escriure, i a fer-ho amb el català de la Franja de Ponent
‘Camí de sirga’ és una novel·la “sobre sentiments, sobre la pèrdua d’una vida”
A Moncada no li agradava que a la seva obra li posessin l’etiqueta de ‘novel·la rural’
Tenia més de quaranta anys quan es va quedar sense feina. Jesús Moncada (Mequinensa, 1941 – Barcelona, 2005) va haver de plegar de l’editorial amb seu a Barcelona en què treballava, i va decidir que aquell era el moment de dedicar-se de ple a la creació literària, a allò que ja havia anat fent “a estones”, per matar el cuquet. I va començar a bastir la que es convertiria en la seva obra magna, Camí de sirga, una novel·la que ha trepitjat el cim de la literatura catalana contemporània, que ha estat traduïda a quinze idiomes i que ha guanyat nombrosos premis literaris. Aquest novembre fa 25 anys de la seva publicació, a La Magrana, el 1988.
Va ser Pere Calders, escriptor a qui admirava (i amb el qual va treballar a l’editorial Montaner i Simon), qui el va encoratjar a escriure, i a fer-ho amb el seu català, el que es parlava i es parla al Baix Cinca, en aquesta banda de l’Ebre que administrativament correspon a l’Aragó. A Moncada no li calia aquesta recomanació, perquè la seva fixació per conservar, recuperar, parlar, estudiar i escriure en català, en el seu català, era ferma. I quan va començar a posar sobre el paper Camí de sirga ja feia temps que en tenia al cap el seu contingut i la seva llengua. “Va vomitar tot el que portava a dins; tenia la novel·la al cap des de tota la vida i feia molts anys que havia començat a fer una recerca: de paraules, de noms de les eines del riu, de les eines de la mina…”, explica la seva germana, Rosa Maria Moncada, que va viure amb ell tant la gestació de la novel·la com els fets que allà s’hi descriurien: la desaparició de Mequinensa sota les aigües per la construcció d’un pantà.
El poble vell, la mítica Mequinensa de la infantesa de Moncada, situada allà on s’aiguabarregen les aigües de tres rius ( l’Ebre, el Segre i el Cinca), i que estava dominada per les mines de lignit i per la navegació fluvial, va quedar ofegada pel pantà construït durant el franquisme. L’any 1957 començava la construcció per part de l’empresa Enher de la presa de Mequinensa, situada Ebre amunt, i del pantà de Riba-roja (a la Ribera d’Ebre), la cua del qual faria desaparèixer el poble antic. Al 1971 el poble es trasllada i es reconstrueix de nou al marge del riu Segre, on és actualment.
A partir d’aquest fet, l’autor mequinensà converteix els antics habitants en personatges literaris i s’endinsa en la història del poble, des de la guerra del Francès fins a la construcció de les cases noves. I tot prenent com a nexe el camí de sirga, aquell senderó situat a la vora de l’Ebre des d’on ases i homes controlaven el rumb dels llaguts amb l’ajuda de cordes.
Però Camí de sirga és molt més que el relat sobre un poble condemnat i abocat a la destrucció. “És una novel·la sobre sentiments, sobre la pèrdua d’una vida; sobre una gent que es queda sense passat; i aquests sentiments són universals, d’aquí la bona acollida de la novel·la aquí i al Japó”, exposa Rosa M. Moncada. Ella en fa una lectura molt personal, de Camí de sirga: “És com si hagués deixat escrit tot el meu passat”, assegura.
Rosa Regàs
Per l’escriptora Rosa Regàs, amiga de Moncada (i que els dies 22 i 24 de novembre participarà en els actes d’homenatge a Tortosa i a Mequinensa), “la qualitat i la intensitat“ de l’obra no ve “només per les coses que explica i pel món que construeix entorn del seu propi país i la seva pròpia història, sinó sobretot per la cura que té del llenguatge”. Per Regàs, el de Moncada és “un llenguatge que ens fa disfrutar constantment perquè no és un llenguatge adotzenat; ni que rebi cap instrucció de ningú. És la pura creació a través del llenguatge; una delícia”, explica. I afegeix: “El català de Moncada és un català autèntic; no segueix normes. A ell no li ha fet cap falta la normalització de la llengua, perquè parla des de la profunditat i autenticitat de la llengua i això és d’una intel·ligència literària impressionant.”
Regàs va conèixer Moncada a finals dels anys setanta i van viure una amistat que s’estrenyia també amb la relació epistolar que van mantenir, a través de la qual intercanviaven les seves opinions sobre literatura. Ara es mostra crítica i pensa que encara no s’ha fet prou per ell: “Si als Estats Units o a Anglaterra o a França haguessin tingut un autor com Moncada estaria infinitament més ben considerat del que està al nostre país. A aquests catalans que surten de la força de la llengua i de l’arrel no els fem cas; i en canvi sí que en fem a aquestes altres persones que el que fan és seguir les normes del poder del moment; és una pena.” I sentencia: “No es jutja els autors per la seva qualitat literària, sinó per si estan o no al costat del poder, i això és un desastre no només per a les persones sinó per al propi país.”
Al mateix Moncada no li agradava que posessin etiquetes a la seva obra; i que la titllessin, per exemple, de novel·la rural. Per ell, una novel·la era bona o dolenta, però al marge de si parlava sobre Mequinensa o sobre el passeig de Gràcia barceloní.
Una altra persona lligada amb la figura de Moncada, la cantautora ebrenca Montse Castellà, que ha musicat diversos textos de l’escriptor i que ara n’ha impulsat els actes d’homenatge, qualifica Camí de sirga “d’obra mestra”, i indica que “representa un univers literari basat en una manera de ser que ja no recuperarem; i en una sostenibilitat i estima cap al riu que intentem mantenir”.
per la cura del llenguatge
LES FRASES
Actes a Tortosa, Mequinensa i Barcelona
Moncada diria que aquesta llei “és una collonada”
Un grup de lectors de Jesús Moncada van impulsar al maig passat un manifest i una recollida de signatures per rebutjar la denominació de Lengua Aragonesa Propia del Área Oriental (Lapao), que la llei de llengües de l’Aragó, aprovada pel PP i el PAR, dóna al català que es parla a la Franja de Ponent. Moncada, que va morir fa vuit anys, “estaria molt emprenyat amb això de la Lapao”, assegura la seva germana, Rosa Maria. “Després pensaria ‘que diguin el que vulguin, que jo continuo escrivint en la meva llengua com ho he fet fins ara’ i diria que la denominació de Lapao és una autèntica collonada”, afegeix la seva germana, que confessa que quan pensa en l’independentisme català se n’adona que ella “en realitat” és aragonesa “i que Mequinensa es quedaria a l’Aragó”. “La gent de la Franja de Ponent tenim aquest problema; ho tenim tot més complicat”, diu.
La cantautora ebrenca Montse Castellà, que ha posat música a diversos textos de Moncada, també creu que si a l’escriptor “no se l’ha tingut prou en compte” és per una raó que té a veure amb la llengua i amb la seva procedència geogràfica. “Escriure en català des de l’Aragó és complicat: perquè allà l’obvien i des de Catalunya se’l veu llunyà”, assegura. Per això, ella, que juntament amb Òmnium Cultural a les Terres de l’Ebre és una de les impulsores dels actes que en els pròxims dies es faran a Tortosa, a Mequinensa i a Barcelona, assegura que, a més d’homenatjar l’escriptor, aquests actes també serviran per “reivindicar la unitat de la llengua, perquè Moncada era una aragonès que escrivia català”: “La realitat lingüística de la Franja de Ponent és que es parla un català molt ric i molt sa, i Jesús Moncada sempre va reivindicar que parlava català.”
La novel·la històrica al Born | Lo finestró del Gràcia.
Dins dels actes de la primera edició “Barcelona Novel·la Històrica”, el passat 14 de novembre va tenir lloc a El Born Centre Cultural de Barcelona la taula rodona “FORA MURALLES: LA NOVELA HISTÒRICA QUE NO PASSA PER BARCELONA”. Intervingueren Carles Terès, autor de Licantropia, Miquel Esteve, autor d’El Baphomet i la taula esmaragda, una aventura història trepidant, Francesc Miralles, autor d’El secret de Picasso i Octavi Serret, llibreter. Va moderar la taula David Martí, autor de Les bruixes d’Arnes. Obrí l’acte el periodista i escriptor Enric Calpena, comisari de les jornades, organitzades per l’Ajuntament de Barcelona. Institut de Cultura.. A preguntes del moderador i després de la presentació dels intervinents, els tres autors parlaren de les seues novel·les: gènesi, personatges, territori i continguts; mantenint tot seguit un interessant col·loqui. Octavi Serret va fer un al·legat dels escriptors ebrencs i de tota la seua il·lusió en la promoció i venda de llibres, i anuncià la creació del premis literaris que està a punt de promocionar. Força avançat l’acte s’afegí a la taula el periodista i escriptor Víctor Amela.
El plaer de les coses velles | L’ esmolet.
El plaer de les coses velles
Columna «L’esmolet», Temps de Franja 119, novembre 2013
Escrivia J.V. Foix en el magnífic poema Sol i de dol «M’exalta el nou i m’enamora el vell». A mi també. Les coses noves m’agraden, com a tothom, pel que tenen de novetat (disculpeu la redundància), d’expectatives per complir, de lluentor i frescor. M’exalten, vaja. Però davant d’aquella peça de roba amorosida per l’ús, de la ploma gastada de tant escriure, de la bicicleta mil voltes apedaçada, del rellotge impassible que va sumant dècades… el sentiment és d’afecte profund, d’agraïment, de complicitat.
Tanmateix, ai las! en el meu ofici (com en tants d’altres, suposo) això ja no té vigència. Els aparells informàtics tenen una vida curta, efímera com una bombolla de sabó. Las càmeres fotogràfiques en són el paradigma: fa vint anys, una Hasselblad ben cuidada era una inversió per a tota la vida, una màquina perfecta i longeva. Ara és desesperant l’haver de renovar tots els aparells (des de l’ordinador a qualsevol perifèric) periòdicament si es vol tenir accés a les noves funcionalitats. Recordo que, si vaig poder instal·lar-me professionalment a Alcanyís va ser precisament gràcies als ordinadors, concretament als miraculosos Macintosh. Era al principi del 93. Només quatre o cinc anys abans, per a fer la meua feina, precisava, a banda de molt d’espai (grans arxivadors per a fotolits, originals, documentació, negatius, repromaster, taules de dibuix i kit de regles, calaixos plens de gouache, aquarel·les, pinzells, Letrasets, aeròraf…), es necessitava una constel·lació de proveïdors (fotocomposició, fotogravadors i totes les botigues especialitzades en materials) que fora d’una ciutat gran era difícil tenir a mà. El que no sabia era que el preu d’aquesta «independència» és l’esclavitud d’haver de comprar màquines noves cada pocs anys. I cada volta és pitjor.
Què hi farem. Per cert, algú recorda quan l’escombrera del poble era un indret ple de tresors amagats? Doncs això.
Jornades a Barcelona sobre la Novel·la històrica | Lo finestró del Gràcia.
Tindran lloc al Born del dia 11 al 16 de novembre. El dijous 14, a les 16 h, Carles Terès serà a la taula rodona FORA MURALLES: LA NOVEL·LA HISTÒRICA QUE NO PASSA PER BARCELONA. Parlarà de la seua novel·la “Licantropia”, la qual, si be no és gaire històrica, sí molt “fora muralles”.
Veieu el Programa.
Dijous 14/11, a les 16 h, Carles Terès i Octavi Serret estaran a la taula redona FORA MURALLES: LA NOVEL·LA HISTÒRICA QUE NO PASSA PER BARCELONA. Programa sencer en PDF.
L’univers creatiu de Jesús Moncada a la URV | Lo finestró del Gràcia.
Des del 4 de novembre al 20 de desembre del 2013 tindrà lloc l’exposició “L’univers creatiu de Jesús Moncada, al vestíbul del campus Terres de l’Ebre de la Universitat Rovira i Virgili (URV) (horari, de 8,00 a 22,00, de dilluns a divendres)
Refranes del Aragón que se fue | Zaragoza Lingüística.
Ya está disponible el vídeo de la última sesión de Zaragoza Lingüística, que se produjo el día 25 de septiembre de 2013 a cargo del profesor José Luis Aliaga, de la Universidad de Zaragoza. Esperamos que lo disfrutéis tanto como lo hicimos quienes asistimos a la amena e instructiva charla.
Ens complaem en invitar-vos a la presentació de la novel·la “El museu de l’elefant” de Joan Peruga, editat per l’Editorial Andorra d’Andorra la Vella. Tindrà lloc al Saló de Plens de l’Ajuntament de Calaceit el dissabte dia 26 d’octubre a les 8 del vespre.
ASCUMAASSOCIACIÓ CULTURAL DEL MATARRANYA
C/ Major, 4
44610 CALACEIT
Twitter / natxosorolla: Avui fa 24 anys que va morir ….
Natxo Sorolla
Avui fa 24 anys que va morir Desideri Lombarte. La mort: “Ara vindrà un bon temps dolç i suau” http://www.youtube.com/watch?v=lcN2NJ4RSYI … (3/10/1989)
Lo Raconet Calaceite El @natxosorolla m’ha fet recordar paraules de Desideri Lombarte sobre l’estimada terra del #matarranYA… http://fb.me/2rpOHdTru
Anchel Otín 
@natxosorolla Gran, gran. Per la seva carrera autodidacta, un altre Miguel Hernández que vam tenir als PPCC.