Viles i gents.

Escriptors, paisatge, Cid i Calatravos (Natxo Sorolla)

Per a qui s’ho mire des de fora, la Cogulla és un tros de monte. Pot ser un bon paisatge, però n’és un entre tants que tenim. Fa uns dies presentàvem a Pena-roja l’últim topseller de la literatura matarranyenca: Licantropia, de Carles Terès.

D’una llegenda d’un pastor que misteriosament desapareix a la Cogulla renaix una exitosa història contemporània d’hòmens llops. L’obra no només arreplegue l’últim premi de literatura en català del Govern d’Aragó, si no que apareix ben ressenyada a la premsa del país. És fascinant veure com la nostra literatura relligue el passat, lo present, i el futur. I no només ho relligue en les històries que explique, si no també en una realitat que construïm dia a dia.

La Cogulla és coneguda a una banda com la Camiseta, nom que prové de la llegenda, i a l’altre com la Tossa. També és punt d’interseccions, perquè per la serra hi passe el meridià 0 (Greenwich), i es troben Torredarques, Mont-roig i Herbers. Com totes les puntes de frontera, unix simbòlicament. Gràcies a les recopilacions de Desideri Lombarte sabem que Menéndez Pidal hi situa allà la batalla de Tèvar, entre el Cid i el comte de Barcelona. Del botí que es va emportar el Cid hi ha l’espasa Colada que després s’atribuirà a Jaume I. Unes coses i altres són discutides, perquè el topònim Tèvar no s’ha mantingut viu, però les reflexions provenen del text de donació dels dominis de Mont-roig a l’Ordre de Calatrava, que situen Tèvar al límit en Pere Eroles (l’actual monte de Pereroles a Morella). 

I reprenent als Calatravos i els nostres escriptors, Desideri Lombarte va relligar d’una forma excel•lent la història dels Calatravos amb una obra de teatre, que este dissabte es representarà per tercera vegada a Pena-roja en el marc de la fira d’oficis. Sense els escriptors del territori només veuríem una serra i un pinar a on hi ha hòmens llop, lo Cid, l’espasa de Jaume I, les ordres de Calatrava o Greenwich.

Les coses de la Susanna Barquín: La memòria de les paraules.

Al bell mig de la calor, encara amb la ressaca de l’anunci d’un any sense estiu, decideixo que, definitivament, les persones no tenim memòria. Si més no, memòria meteorològica. Abans – i ves a saber quan era abans – les estacions de l’any eren tan capritxoses com ara, i si algú en té dubtes, només cal que consulti l’històric de l’Observatori Meteorològic. Passa que ens agrada rememorar altres temps, degudament modelats i maquillats, i decidim que aquell abans mantenia un ordre que ens feia sentir segurs: plovia, nevava, feia fred o calor segons un manament establert, sense arbitrarietats. La història oral, que són aquelles vivències que ens transmeten els nostres, són plenes de fets, sentiments i emocions. També de creativitat i d’imaginació. Les persones ens volem explicar contínuament, i ens agrada que les peces encaixin, per això, quan expliquem una anècdota, farcim els buits i omplim els silencis, perquè el resultat sigui satisfactori per a nosaltres o per a qui ens escolta. L’escriptura afegeix perdurabilitat a la narració. Es calcula que la transmissió oral de fets més o menys amanits no va més enllà de tres generacions que, a sobre, han condimentat a gust cada detall, cada espai en blanc o cada incongruència. Una xafarderia escrita dura més que una estona de safareig, i una notícia publicada arriba a més persones que un rumor de carrer. L’escriptura multiplicada, indexada, ordenada i amb una possibilitat de cerca des de qualsevol punt de connexió a la xarxa afegeix un plus de perdurabilitat encara més important. Per això, allò que un dia va quedar escrit, fins i tot si va quedar escrit en l’esplendor de la linotípia, reapareix només que sapiguem introduir alguna paraula màgica. La durada en el temps dels escrits i la possibilitat de trobar-los sense ni tan sols moure’ns de casa ens ha agafat amb el peu canviat, i ara no ens acabem de fer a la idea que un dia algú ens pugui tirar a la cara algun fet o malifet del passat, que hagi quedat degudament registrat i indexat a la xarxa. De moment, la confusió ha portat a una diferència d’opinions entre agències de protecció de dades i sant google sobre la privacitat. Des de països ben diferents, arriben a la seu del gran cercador peticions de retirada de determinats continguts, i sant google ha explicat en un informe que moltes d’aquestes peticions es refereixen a discursos polítics, i que moltes d’aquestes peticions arriben des de països indiscutiblement democràtics. Hi ha diverses reflexions que m’he anotat com a pendents. Una, si la memòria política té la mateixa capacitat que la memòria meteorològica. Una altra, si els discursos polítics són una voluntat de compromís o paper mullat. Una altra, si existeix el dret a oblidar. I, finalment, si el dret a oblidar és més important que el dret a recordar. Se’m gira feina.

D’arbres, flors, fruits i llavors… | Lo finestró del Gràcia.

Fa uns quants anys vaig escriure el poemari D’arbres, flors, fruits i llavors…, el qual ha restat sense publicar fins avui. Durant aquest estiu i posteriorment aniré publicant-lo diàriament, bé poema a poema o a parells, intercalant-los entre les notícies diverses i altres posts.

POEMARI

Tot just acabat el meu poemari Dietari en groc i amb la floreta groga de l’aromer abillant-me de fragància encara el record, em guanyà el desig de parlar dels meus arbres, del sotabosc i de flors i essències metafísiques.

El plàtan

A la tardor d’un any escruixit,
una fulla de plàtan
hi dibuixava parabòliques formes
per sobre la multitud indolent
—passavolants de l’avinguda—,
farta de llibertat no desitjada.

LAPAO VII BOUESIA) – YouTube.

BOUESIA 2013 VANDELLÒS. Inauguració pel Governador Civil, acompanyat per l’alcalde, el capellà, la Guardia Civil, i un afí al regim, del carrer LAPAO (Lengua Aragonesa Propia del Área Oriental). IIV edició de la Bouesia. Vandellòs 6-7-2013

mitjançantCuentacuentos del Pirineo – 5º concurso pirenaico de narración oral | Todo el Pirineo en Internet.

‘La lengua no es patrimonio de un grupo político’ – Escenarios – El Periódico de Aragón.

D. M. B. 07/07/2013

Ánchel Conte reside en Barcelona aunque es natural de Alcolea de Cinca. Foto:EL PERIÓDICO

Trobada de la Bouesia al Matarranya | Lo finestró del Gràcia.

El diumenge 21 de juliol tindrà lloc al Matarranya la Trobada de Bouesia (Mont-roig, Pena-roja i Vall-de-roures). Poesia a la Frontera.

Veure programa aquí

Ruta literària licantròpica a Ràdio Barcelona | L’esmolet.

Visita dels Calatravos a Pena-roja 2013 – Programa i cartell | Calatravos (Pena-roja).

13 de juliol de 20139.30 h. Esmorzar popular a la Taverna
10-18 h. Mostra d’Oficis Tradicionals
11 h. Activitats i Jocs Tradicionals
18 h. Pregó pels Carrers del Poble
18.30 h. Acens al Pont Xafat
19 h. Recepció dels Calatravos
19.30 h. Recepció al Rosari
20 h. Representació a la Plaça Major
22.00 h. Sopar Medieval al Pavelló
00.30 h. Bervena amb Orquestra

Ramón Meseguer: el poeta i dramaturg | Lo finestró del Gràcia.

Al Centre Aragonès de Barcelona, el passat dia 27 de juny, es va presentar l’obra poètica i teatral, Elegía por una sociedad maligna/Vozfulguravoz (poesia) i Pasta viviente/Tu voz y tu presencia (teatre)  de Ramón Meseguer Albiac, professor universitari, doctor en filosofia i psicòleg clínic-psicoanalista, de mare de Nonasp i sempre vinculat amb aquesta vila franjolina, traspassat el 2012. Molts llibres havia publicat en vida, referents a la seua professió, però mai d’estricament literaris. Tots els apunts i notes —quaderns— que va deixar escrits Ramón Meseguer han estat revisats i recopilats  per part de Merxe Llop —de forts lligams familiars amb Ramón Meseguer—, i fruit d’aquells treballs són les publicacions que es van presentar, editades per Gara d’Edizions.

Merxe Llop exercí de introductora i coordinadora de l’acte, al qual assistiren força amics, companys i interessats per l’autor. No mancaren familiars i persones de Nonasp.

El psiquiatra Roberto Goldstein, amic i company de l’autor es va referir a la especial relació que va mantenir amb Ramón Meseguer, per la qual cosa va tirar mà dels records i d’un ample anecdotari, sempre tendre, proper i imaginatiu.

José Toledo, psicoanalista i poeta, i també ben coneixedor de l’autor, va fer un profund anàlisi literari de les obres que es presentaven, incardinat a la personalitat psicoanalítica de Ramón Meseguer. Com a prologuista dels dos llibres, José Toledo diu, referint-se al llibre de poemes: “Se enfrentó a su propio cajón de basura, cual antaño hiciese Froid, al ir desvelando su inconsciente y fue mucho más intransigente consigo mismo que con los demás”. I del llibre de teatre: “Nuestro Ramón, excelente creativo y no menos sagaz psicoanalista, maestro de la gran parte de los entresijos del alma humana, nos muestra en esta ambiciosa y brillante obra de teatro los múltiples personajes que habitan en el interior del hombre, los que son psicoanalizados y cuestionados sistemáicamente, hasta que van rindiendo sus defensas una tras otra, gracias a la contundencia y precisión de sus interpretaciones.”

Un audiovisual amb imatges de l’autor, música de guitarra i poemes recitats pel propi autor va posar la fi a l’acte. Després unes copes de vi garnatxa de terres aragoneses.

Llibres bons per a l’estiu (més enllà de les llistes de vendes) | L’esmolet.

Columna «L’esmolet», Temps de Franja 118, juliol-agost 2013

No tinc costum de fer ressenyes dels llibres que he llegit, però darrerament me n’he endut sorpreses tan gratificants, que no em puc estar de compartir-ho amb vosaltres. I més ara, que ja tenim l’estiu a sobre. Una de les satisfaccions que porta el publicar un llibre, és l’intercanvi que inevitablement acabes fent amb altres autors. No només de llibres, és clar, sinó de les coses diverses de la vida que, fet i fet, en un escriptor acabaran esdevenint literatura. Això m’ha brindat l’oportunitat de llegir-me’n de no gaire coneguts. En comentaré dos, per ordre cronològic de lectura: Narcolepsia (Alrevés 2012), de Jordi Ledesma, és una novel·la que t’atrapa a la primera pàgina i no et solta fins que te l’acabes. Narra la peripècia d’un xiquet de la Barceloneta que, de manera fortuïta, es converteix en narcotraficant. A partir d’aquí, el seu ascens és vertiginós. El periple vital i geogràfic del protagonista ens du de la misèria a l’opulència desmesurada, de Bellvitge a Sinaloa. Tot sense perdre la tensió ni la versemblança. Si no hagués conegut personalment l’autor, hauria cregut que es tractava d’un narco penedit. L’altre llibre, també en castellà, és Crisis de gran mal (El Aleph, 2011), de Jesús Gil Vilda, un aragonès establert a Barcelona. Aquesta novel·la és un altre periple vital, en aquest cas d’un enginyer que es va enfilant en els llocs de poder d’una gran multinacional. Ha d’executar decisions que van en contra del que creu, però té l’esperança que, en arribar més amunt, podrà canviar el curs de les coses. També ens trobem amb una narració addictiva, que et submergeix en el món dels taurons corporatius. Una altra obra que sembla escrita per un novel·lista anglosaxó de primer nivell, i que en canvi, per motius que se m’escapen, costa de trobar a les llibreries. No mireu les llistes de vendes i descobriu bons autors.

El Punt Avui – Notícia: Del català a la Lapao.

Del català a la Lapao

Canviar el nom de la llengua a llarg termini vol dir trencar llaços de germanor entre pobles separats per una frontera geogràfica artificial

Xavier Ginesta Portet

Altres articles de l’autor

• 18/05/2013 Transparència i política
• 16/04/2013 Església i postmodernitat

Més articles …

Notícies de …

• Barcelona
• Benavarri
• Lleida

Un relat de Marta Momblant Ribas | Lo finestró del Gràcia.

Marta Momblant va escriure el 2009 per a “Galeria ebrenca” el relat La Invocació de les Aigües. “…Tres rius baixen. Tres rius com tres germans, saltironen, serpegen, s’afonen i emergeixen. …” Ara podeu llegir-lo aquí

Llegir el relat (en issuu)

(en pdf)

La setmana passada va fer vuit anys que Jesús Moncada, l’escriptor més important de les terres aragoneses de parla catalana, va morir a l’edat de 63 anys, 39 dels quals va passar-los a Gràcia, primer al carrer Camprodon i després al Torrent de l’Olla. Jesús Moncada, per tant, és un dels nostres. Vivia una vida quotidiana de minibarri, al número 155 del Torrent, amb sa mare, i amb la germana ben a prop, i feia arribar els seus llibres, abans que enlloc, a la papereria de l’Agustí del mateix carrer, on petava la xerrada amb amics com l’actual director del Museu Etnològic i activista gracienc, Josep Fornés. “Cada cop que començo un llibre em sento tan desvalgut com la vegada que vaig començar el primer”. Així s’expressava l’escriptor en una entrevista al número 6 de l’Independent. Era l’any 2001. Han passat els anys i un bon dia del passat novembre els familiars de l’escriptor i Fornés es van trobar pel carrer; fruit d’aquell contacte ha sortit a la llum el tresor que avui despleguem en exclusiva per als lectors: un terç de la trentena de fotografies es mostra ara a les nostres pàgines i enguany s’acabarà exposant a Gràcia o a Mequinensa amb textos de Camí de Sirga com a il.lustració indispensable. Ens sentim orgullosos de col.laborar en aquesta difusió d’un autèntic monument cultural. Fem els deures que ens pertoca. Però quan la societat civil, tothom i cadascu des del seu lloc, fa els deures amb un dels fills que tant l’ha alimentat, és l’ogic demanar alguna cosa a canvi. Jesús Moncada va viure 39 anys a Gràcia, més que a la seva estimada Mequinensa. Tant és. Creiem, en qualsevol cas, just i necessari que l’Ajuntament de Barcelona i el Districte de Gràcia i totes les entitats i agents socials que s’hi vulguin afegir promoguin de manera immediata un reconeixement local a la figura de Jesús Moncada, un senyor de Mequinensa i de Gràcia, que mereix tots els honors de les viles on va créixer. Una placa a la façana del número 155 del Torrent de l’Olla seria el mínim que podríem fer. I fa vuit anys que anem tard.

Vegueu les fotos a Independent_489.pdf.

ISSUU – Temps de Franja. D10 by Temps de Franja.