Trobada de la Bouesia al Matarranya | Lo finestró del Gràcia.
El diumenge 21 de juliol tindrà lloc al Matarranya la Trobada de Bouesia (Mont-roig, Pena-roja i Vall-de-roures). Poesia a la Frontera.
Veure programa aquí
La Franja
Actualitat sobre la Franja de PonentArchive
Category: LiteraturaVisita dels Calatravos a Pena-roja 2013 – Programa i cartell | Calatravos (Pena-roja).
Visita dels Comanadors de Calatrava a la Vila de Pena-roja: http://calatravos.wordpress.com/
13 de juliol de 20139.30 h. Esmorzar popular a la Taverna
10-18 h. Mostra d’Oficis Tradicionals
11 h. Activitats i Jocs Tradicionals
18 h. Pregó pels Carrers del Poble
18.30 h. Acens al Pont Xafat
19 h. Recepció dels Calatravos
19.30 h. Recepció al Rosari
20 h. Representació a la Plaça Major
22.00 h. Sopar Medieval al Pavelló
00.30 h. Bervena amb Orquestra
Esdeveniment a Facebook.
Ramón Meseguer: el poeta i dramaturg | Lo finestró del Gràcia.
Al Centre Aragonès de Barcelona, el passat dia 27 de juny, es va presentar l’obra poètica i teatral, Elegía por una sociedad maligna/Vozfulguravoz (poesia) i Pasta viviente/Tu voz y tu presencia (teatre) de Ramón Meseguer Albiac, professor universitari, doctor en filosofia i psicòleg clínic-psicoanalista, de mare de Nonasp i sempre vinculat amb aquesta vila franjolina, traspassat el 2012. Molts llibres havia publicat en vida, referents a la seua professió, però mai d’estricament literaris. Tots els apunts i notes —quaderns— que va deixar escrits Ramón Meseguer han estat revisats i recopilats per part de Merxe Llop —de forts lligams familiars amb Ramón Meseguer—, i fruit d’aquells treballs són les publicacions que es van presentar, editades per Gara d’Edizions.
Merxe Llop exercí de introductora i coordinadora de l’acte, al qual assistiren força amics, companys i interessats per l’autor. No mancaren familiars i persones de Nonasp.
El psiquiatra Roberto Goldstein, amic i company de l’autor es va referir a la especial relació que va mantenir amb Ramón Meseguer, per la qual cosa va tirar mà dels records i d’un ample anecdotari, sempre tendre, proper i imaginatiu.
José Toledo, psicoanalista i poeta, i també ben coneixedor de l’autor, va fer un profund anàlisi literari de les obres que es presentaven, incardinat a la personalitat psicoanalítica de Ramón Meseguer. Com a prologuista dels dos llibres, José Toledo diu, referint-se al llibre de poemes: “Se enfrentó a su propio cajón de basura, cual antaño hiciese Froid, al ir desvelando su inconsciente y fue mucho más intransigente consigo mismo que con los 
demás”. I del llibre de teatre: “Nuestro Ramón, excelente creativo y no menos sagaz psicoanalista, maestro de la gran parte de los entresijos del alma humana, nos muestra en esta ambiciosa y brillante obra de teatro los múltiples personajes que habitan en el interior del hombre, los que son psicoanalizados y cuestionados sistemáicamente, hasta que van rindiendo sus defensas una tras otra, gracias a la contundencia y precisión de sus interpretaciones.”
Un audiovisual amb imatges de l’autor, música de guitarra i poemes recitats pel propi autor va posar la fi a l’acte. Després unes copes de vi garnatxa de terres aragoneses.
Llibres bons per a l’estiu (més enllà de les llistes de vendes) | L’esmolet.
Columna «L’esmolet», Temps de Franja 118, juliol-agost 2013
No tinc costum de fer ressenyes dels llibres que he llegit, però darrerament me n’he endut sorpreses tan gratificants, que no em puc estar de compartir-ho amb vosaltres. I més ara, que ja tenim l’estiu a sobre. Una de les satisfaccions que porta el publicar un llibre, és l’intercanvi que inevitablement acabes fent amb altres autors. No només de llibres, és clar, sinó de les coses diverses de la vida que, fet i fet, en un escriptor acabaran esdevenint literatura. Això m’ha brindat l’oportunitat de llegir-me’n de no gaire coneguts. En comentaré dos, per ordre cronològic de lectura: Narcolepsia (Alrevés 2012), de Jordi Ledesma, és una novel·la que t’atrapa a la primera pàgina i no et solta fins que te l’acabes. Narra la peripècia d’un xiquet de la Barceloneta que, de manera fortuïta, es converteix en narcotraficant. A partir d’aquí, el seu ascens és vertiginós. El periple vital i geogràfic del protagonista ens du de la misèria a l’opulència desmesurada, de Bellvitge a Sinaloa. Tot sense perdre la tensió ni la versemblança. Si no hagués conegut personalment l’autor, hauria cregut que es tractava d’un narco penedit. L’altre llibre, també en castellà, és Crisis de gran mal (El Aleph, 2011), de Jesús Gil Vilda, un aragonès establert a Barcelona. Aquesta novel·la és un altre periple vital, en aquest cas d’un enginyer que es va enfilant en els llocs de poder d’una gran multinacional. Ha d’executar decisions que van en contra del que creu, però té l’esperança que, en arribar més amunt, podrà canviar el curs de les coses. També ens trobem amb una narració addictiva, que et submergeix en el món dels taurons corporatius. Una altra obra que sembla escrita per un novel·lista anglosaxó de primer nivell, i que en canvi, per motius que se m’escapen, costa de trobar a les llibreries. No mireu les llistes de vendes i descobriu bons autors.
El Punt Avui – Notícia: Del català a la Lapao.
Del català a la Lapao
Canviar el nom de la llengua a llarg termini vol dir trencar llaços de germanor entre pobles separats per una frontera geogràfica artificial
Altres articles de l’autor
- 18/05/2013 Transparència i política
- 16/04/2013 Església i postmodernitat
Fa uns dies que vaig usar per primer cop la Lapao. De fet, la vaig trobar força fàcil. Insensats tots aquells qui ens pensàvem que, saltant la frontera i entrant a la Franja, també es parlava en català. Il·lusos de nosaltres… ¡Incultes i irresponsables els polítics de Saragossa que, quan els ha interessat, han obert una ferida on no calia anant en contra de la voluntat d’una comunitat lingüística que parla i s’expressa en català! La riquesa lingüística del català de la Franja és evident; tan sols assistint a la Pastorada de la festa major de Sant Medardo de Benavarri un se’n pot fer una idea: la Lapao és, a ulls dels satírics Amo i Pastor –protagonistes i recitadors dels versos de la Pastorada–, un artifici lingüístic per amagar i destruir la realitat cultural de la Ribagorça. Ras i curt.
De fet, l’opuscle que la comissió de festes repartia, publicant els versos d’aquest any, començava amb una introducció apuntant “algunes característiques del català parlat a la Ribagorça, i en aquest cas concret a Benavarri”. L’executiu autonòmic de Luisa Fernanda Rudi ha protagonitzat un dels episodis de deixadesa política més notoris dels últims anys, rebatejant el català oriental (Lapao) i l’aragonès (Lapapyp) prescindint del llegat cultural propi de cada zona del seu territori. Fins i tot, els populars de la Franja van quedar retratats havent de fer seguidisme d’una acció política que, de facto, els deixa amb el cul a l’aire davant dels seus electors.
posar fi a la Llei de Llengües del 2009 –que ja no considerava el català llengua oficial, però sí “llengua pròpia, original i històrica”– és un pas gairebé definitiu per aconseguir que la Franja normalitzi la seva quotidianitat en castellà. La llengua és un dels eixos bàsics per a la vertebració d’una comunitat nacional i, per tant, canviar el nom d’aquesta significa molt més del que molts es poden pensar: a llarg termini vol dir posar fi a un imaginari simbòlic compartit, trencar els llaços de germanor entre pobles separats per una frontera geogràfica artificial. De fet, és una evidència que per a la majoria de pobles de la Ribagorça la seva ciutat de referència és Lleida, i molts dels joves han acabat treballant al Principat. Fins i tot, els mitjans de comunicació catalans són, per a moltes llars, els que acaben construint l’agenda diària.
La desprotecció del català a la Ribagorça, a més a més, es suma a un altre fenomen social rellevant i, sobretot, preocupant: la despoblació. Roda món i torna al born per la festa major, però durant l’any (sobretot a l’hivern) la població resident està cada vegada més envellida i, a mitjà termini, això es pot convertir en una altra amenaça per a la preservació de la identitat local més pròpia del lloc. Amb la modificació de la llei de llengües, presentada el 2012 pel PP, s’obre la porta a una uniformització cultural, en castellà, que pot impedir a les noves generacions viure el dia a dia amb la llengua dels seus avis.
L’Espanya més centralista, la d’herència més jacobina, ha estat incapaç d’entendre que el seu projecte d’estat ha de ser compatible amb realitats territorials divergents. La seva manera d’entendre la nació no preveu la diferència, més enllà d’un folklore propi del franquisme sociològic i el blanc i negre del No-Do. I, amb una Catalunya que va en direcció contrària, els executius conservadors dels seus territoris veïns s’afanyen a alçar murs contra qualsevol intent d’articular un discurs sòlid en defensa de la pluralitat de l’Estat; a la Franja, igual que al País Valencià o a les illes Balears, acaben rebent els danys col·laterals de l’enfrontament entre els executius de Barcelona i Madrid.
Un relat de Marta Momblant Ribas | Lo finestró del Gràcia.
Marta Momblant va escriure el 2009 per a “Galeria ebrenca” el relat La Invocació de les Aigües. “…Tres rius baixen. Tres rius com tres germans, saltironen, serpegen, s’afonen i emergeixen. …” Ara podeu llegir-lo aquí
La setmana passada va fer vuit anys que Jesús Moncada, l’escriptor més important de les terres aragoneses de parla catalana, va morir a l’edat de 63 anys, 39 dels quals va passar-los a Gràcia, primer al carrer Camprodon i després al Torrent de l’Olla. Jesús Moncada, per tant, és un dels nostres. Vivia una vida quotidiana de minibarri, al número 155 del Torrent, amb sa mare, i amb la germana ben a prop, i feia arribar els seus llibres, abans que enlloc, a la papereria de l’Agustí del mateix carrer, on petava la xerrada amb amics com l’actual director del Museu Etnològic i activista gracienc, Josep Fornés. “Cada cop que començo un llibre em sento tan desvalgut com la vegada que vaig començar el primer”. Així s’expressava l’escriptor en una entrevista al número 6 de l’Independent. Era l’any 2001. Han passat els anys i un bon dia del passat novembre els familiars de l’escriptor i Fornés es van trobar pel carrer; fruit d’aquell contacte ha sortit a la llum el tresor que avui despleguem en exclusiva per als lectors: un terç de la trentena de fotografies es mostra ara a les nostres pàgines i enguany s’acabarà exposant a Gràcia o a Mequinensa amb textos de Camí de Sirga com a il.lustració indispensable. Ens sentim orgullosos de col.laborar en aquesta difusió d’un autèntic monument cultural. Fem els deures que ens pertoca. Però quan la societat civil, tothom i cadascu des del seu lloc, fa els deures amb un dels fills que tant l’ha alimentat, és l’ogic demanar alguna cosa a canvi. Jesús Moncada va viure 39 anys a Gràcia, més que a la seva estimada Mequinensa. Tant és. Creiem, en qualsevol cas, just i necessari que l’Ajuntament de Barcelona i el Districte de Gràcia i totes les entitats i agents socials que s’hi vulguin afegir promoguin de manera immediata un reconeixement local a la figura de Jesús Moncada, un senyor de Mequinensa i de Gràcia, que mereix tots els honors de les viles on va créixer. Una placa a la façana del número 155 del Torrent de l’Olla seria el mínim que podríem fer. I fa vuit anys que anem tard.
Vegueu les fotos a Independent_489.pdf.
«El Matarranya, la nostra Transilvània» | L’esmolet.
En Tuli Márquez, escriptor i professor d’escriptors (futurs i presents), i autor de «L’endemà» (Ed. del Periscopi, 2013), fa una crítica força interessant, ambientada amb una música de l’època psicodèlica de debò (ja tenim una edat). Interessant per resseguir l’entrellat de la novel·la. La podeu llegir aquí, però és millor visitar el blog original i pegar-hi una volta (i sentir-hi la cançó dels H.P. Lovecraft). M’ho agraireu.
Font: Tuli Márquez
Licantropia – Carles Terès (2013)
Una primera novel·la és com una gimcana. D’il·lusions i entrebancs. El fil narratiu tira endavant en la foscor, perd el rumb i el recupera, com el vaixell que lluita amb les onades. Gangues de l’ofici. A partir del patiment, la història desprèn suor d’hores de picar pedra. “Licantropia” del Carles Terès barreja esforç i nervi, també un trot narratiu que el lector haurà d’acceptar si vol arribar a la darrere pàgina, agafat a la crin i prement les cames contra el llom per tal de no caure. Si comença amb la promesa d’una d’aquestes novel·les històriques tant d’ara, continuarem la cursa d’obstacles sortint de la carretera cap a una casa abandonada plena de sabates. Com si plantéssim la llavor d’una planta i ens en creixés una altra.
Llavors, la família i el secret. En aquest cas, escampat pel temps i una geografia que abans es cavalcava i ara es fa en cotxe. L’escenari es belluga pel territori com es mouen les ferides per la pell amb el pas dels anys. Per a complicar la trama i la investigació.
Llavors, el missatge. Que transcendeixi la història, que l’enriqueixi, com un factor de risc afegit en la cursa d’obstacles. Les intencions que es trobin en aquest transvestisme de carn i ossos, obra de la mare natura en un dels seus deliris. Tot plegat forma part de l’aventura de la lectura. Com l’alè dels monstres, els armaris oblidats, els banys en parella, l’actual i molt moderna manca de cobertura dels telèfons mòbils. Les veritats incòmodes que donen vida a la literatura.
A partir d’aquí, la lluna plena i el moment d’esquinçar-se la roba. L’esforç admirable d’explicar el cas, la marca de naixement i la maledicció indestriable.
Ni brillen en l’obscuritat ni fan sexe per a l’excitació lectora. Coses més de la terra, estil Jesús Moncada, per allò dels orígens. Com un HP Lovecraft, tirant cap al Matarranya.
Des d’ara, la nostra Transilvània.
La Pastorada de Benavarri (la Franja) del 8 de juny de 2013 va burlar-se de les denominacions LAPAO i LAPAPYP. El públic se va descollonar bona mira. De feit, se va descollonar tant que l”actor que feva d’AMO se va veri forçat a fer una pausa abans dels dos darrers versos i, com que el públic no parava de riure, els va haver de dir com va podre.
_______________________________
__________________________
AMO:
O aquell tros de Pastorada
de fa temps que diva així:
(Pausa xica.)
“Quan miram las giradas d’este lloc,
podem veri las cosas ja passadas,
que creuévam eternament fundadas,
desfer-se entre las pedras poc a poc.
Agon està la una i el seu toc?
Va gent a las cadollas apartadas?
Quan fa que als tarroquets no nyai aladas?
Qui conta qüentos vells davant del foc?
De tant que corre el temps devorador,
pareix que tot se perde pel camí
i que de res mos queda la llagor;
però, mentras pugam parlar i sentir
el nostre català d’Amo i Pastor,
cap vida del passat no ha de morir.”
(Pausa.)
PASTOR:
Ai, ai, ai, me’n vaig, me’n vaig!
AMO:
Quieto i vine cap a ací.
He dit res pa que t’espantes
i no pugas ni tartir?
PASTOR:
Ospa, “el nostre català”!
AMO:
“d’Amo i Pastor”. Sí ho he dit.
É una Pastorada vella.
PASTOR:
Pues ja la pot corregir.
Ha de dir “el nostre LAPAO”,
AMO:
Quin LAPAO? Que has begut vi?
PASTOR:
Acabarem beuen oli
si no fa lo que li dic.
Las Cortes de Saragossa
farà un mes van decidir
que a la Franja cal parlar
un LAPAO bonico i fi.
I que, si no ho acceptàvam,
igual veniva hasta ací
la Luisa Fernanda Rudi
pa sacar-mos el fullí.
(Fa el gest de pegar.)
AMO:
Vine, xiqeut, vine, vine.
(Agafa el PASTOR per l’orella.)
Que hi tins un cervell tu astí?
Com hem d’aprendre LAPAO
si ni existe ni ha existit?
PASTOR:
Ai, quin mal! Que sí que existe:
el LAPAO i el LAPAPYP.
(L’AMO, sorprès, el deixa anar.)
AMO:
Com?
PASTOR:
Ací parlam LAPAO
i a Graus parlan LAPAPYP.
AMO:
Home, pos ja me conformo,
perquè jo solet me’n ric
pensant que al seu institut
el català l’han prohibit
i ara passaran vergonya
ensenyant el LAPAPYP,
que deu ser lo que jo ensenyo
si alguna vine al meu llit.
(Pausa.)
Lectors de Jesús Moncada promouen un manifest contra la llei de llengües de l’Aragó – VilaWeb
juny 5Lectors de Jesús Moncada promouen un manifest contra la llei de llengües de l’Aragó – VilaWeb.
Alerten de l’estratègia de desmembrament d’una realitat cultural que uneix els territoris de parla catalana
‘Reivindiquem el català de Jesús Moncada, no a LAPAO‘. Amb aquest títol un grup de lectors de l’escriptor de Mequinensa ha promogut un manifest de defensa de la llengua i contra la llei de llengües aragonesa. Ja han arreplegat més de vuit mil signatures, entre les quals es destaquen les de Jaume Cabré, Pep Coll, Marcel Fité, el president de la Diputació de Lleida, Joan Reñé, diputats, batlles i professors universitaris, i gent de tot el país.
El manifests rebutja ‘la ignominiosa llei que promou la fragmentació de la llengua’ i avisa que la LAPAO ‘no és només un insult per als parlants de la llengua catalana’ sinó també ‘una estratègia de desmembrament d’una realitat cultural que ens uneix arreu dels territoris de parla comuna’. Alerta del genocidi cultural, que ‘atempta contra la literatura, esbiaixant un cànon literari comú’, i recorda que Jesús Moncada ‘ha aportat al cànon literari català una gran diversitat de mots i d’expressions del català occidental, per la qual cosa ha enriquit el vocabulari i ha creat lligams entre els territoris de parla catalana que, sistemàticament, s’intenta de trencar’.
Notícies relacionades
- La Franja es rebel·la contra el LAPAO (02.06.2013)
- Els socis del PP a l’Aragó emeten el primer comunicat en LAPAO (01.06.2013)
- El poble de Duran i Lleida, el primer de condemnar el LAPAO (19.05.2013)
- ‘A les corts generals de la corona s’hi parlava català!’ (10.05.2013)
- La fi del català a la Franja? (09.05.2013)
- ‘A la Franja han fet igual com els blavers al País Valencià’ (09.05.2013)
Els Comanadors de Calatrava tornaran a Pena-roja el pròxim 13 de juliol | Comarques Nord.
Ja han passat tres anys. I els Comanadors de Calatrava han confirmat que el pròxim 13 de juliol tornaran per les nostres contrades. Rendiran comptes a la vila de Pena-roja. I per a l’ocasió, l’Associació de Jóvens de Pena-roja, l’Associació Cultural Tastavins i l’Associació de la Dona Pena-rogina han preparat un programa d’allò més entretingut. Pena-roja celebrarà este estiu la ‘Representació commemorativa d’una de les visites dels Comanadors de Calatrava a la vila de Pena-roja, segle XIV’, obra de teatre de Desideri Lombarte que es va interpretar per primera vegada l’any 2007 
gràcies a l’interès mostrat des del jovent de Pena-roja en una clara aposta per la cultura del poble.
Enguany, els Comanadors de Calatrava entraran per un dels accessos més emblemàtics de Pena-roja: el ‘Pont Xafat’. Ho faran a partir de les 6 de la tarde, acompanyats del seu seguici de monjos, vestits d’època i amb antorxes. Prèviament, el pregoner informarà per tot el poble de l’arribada dels Comanadors, que recorreran per la part alta de Pena-roja. La recepció oficial pels Jurats i el Notari es farà al Roser, l’antiga Ermita de Sant Miquel, per a després baixat tots junts a la Plaça Major a viure l’acte central de l’obra, davant la façana de l’església de Santa Maria la Major. Cavallers, trobadors, músics i presos ambientaran una vila que tornarà per un dia al segle XIV.
La representació teatral es complementarà amb la Mostra d’Oficis Tradicionals, que es repartiran pel casc històric de Pena-roja. Fusters, ferrers, picapedres, forners, treball de roba, dolços… inclús una taverna medieval ambientarà la festa. La mostra obrirà durant el matí i la tarde, a la que s’hi sumaran jocs tradicionals i activitats per a xiquets. A la Casa de la Vila hi haurà també una exposició d’armes i d’oficis antics, mentre que el Museu Etnològic ‘Lo Masmut’ celebrarà jornada de portes obertes. La presó medieval també s’obrirà al públic, encara que no es descarta que tanquen algú. I els animals tenen 
bastant protagonisme durant el dissabte 13 de juliol, amb mostra d’oficis ramaders.
L’Associació de Joves de Pena-roja, l’Associació Cultural Tastavins i l’Associació de la Dona Pena-rogina són els organismes conductors d’una festa en la que participa molta gent del poble. Darrere la música estan els Dolçainers de Pena-roja i la Banda Musical Peñarbés. Darrere els balls, l’Associació ‘Amigos de la Música’. Molts dels actors de La Quiquereta estan darrere de la representació teatral. L’Ajuntament també hi col·labora i cedeix espais. I també hi col·laboren els jubilats, els més jóvens i els veïns que tenen animals. Un treball conjunt per a una festa educativa i divertida. La representació dels Comanadors de Calatrava es tancarà amb un sopar medieval i posterior ball al pavelló.
Llengua i territori: taula rodona a Calaceit | Lo finestró del Gràcia.
El passat u de juny, dins dels actes de “Passeig per la vida i per l’obra” de l’escriptor i professor, Josep Vallverdú, jove de 90 anys, la Diputació de Lleida a través de l’IEI, i l’Associació Cultural del Matarranya, van presentar la taula rodona “Llengua i territori al Teatre de la Germandat de Calaceit. Després de les paraules de benvinguda de l’alcalde de Calaceit i del President de l’Associació Cultural del Matarranya començà la taula rodona. Intervingueren la vicepresidenta de l’IEC, Rosa Pujol i el director de l’entitat José M. Solé i Sabater.
Tal com estava previst a la taula rodona van participar el mateix Josep Vallverdú; la presidenta d’Òmnium Cultural, Muriel 
Casals; el president d’Acció Cultural del País Valencià, Joan Francesc Mira; el president de l’Obra Cultura Balear, Jaume Mateu; el membre de l’Associació Cultural del Matarranya, José Miguel Gràcia, representant a la Franja; i va està moderada pel periodista i director de Vilaweb, Vicent Partal. Si volguéssim destacar la idea matriu de totes les intervencions hauríem de coincidir en “la unitat de la llengua en tots el territoris de parla catalana” i les referències i crítiques a la recentment aprovada Llei de Llengües d’Aragó.
El dinar dels participants i promotors, previ a l’acte públic, va resultar tan entranyable com positiu per coordinar la taula i intercanviar idees, totes ben coincidents.
–
–
