BOUESIA 2013 VANDELLÒS. Inauguració pel Governador Civil, acompanyat per l’alcalde, el capellà, la Guardia Civil, i un afí al regim, del carrer LAPAO (Lengua Aragonesa Propia del Área Oriental). IIV edició de la Bouesia. Vandellòs 6-7-2013
La Franja
Actualitat sobre la Franja de PonentArchive
Category: LiteraturamitjançantCuentacuentos del Pirineo – 5º concurso pirenaico de narración oral | Todo el Pirineo en Internet.
Vuelven los cuentacuentos a Susín. Por quinto año consecutivo se celebra el concurso pirenaico de narración oral. La cita será este domingo 14 de julio en Susín, núcleo del municipio de Biescas.
Cuentacuentos del Pirineo es un certamen consolidado en el Pirineo aragonés que pretende difundir la cultura pirenaica.
El concurso Cuentacuentos del Pirineo está organizado por la Asociación Mallau Amigos de Susín y cuenta con la colaboración de la Comarca Alto Gállego y el Ayuntamiento de Biescas.
‘La lengua no es patrimonio de un grupo político’ – Escenarios – El Periódico de Aragón.
El alcoleano Ánchel Conte, que deslumbró con su poemario ‘No deixez morir a mia voz’ ya en el año 1972, es el escritor en lengua aragonesa más reconocido
D. M. B. 07/07/2013
Ánchel Conte reside en Barcelona aunque es natural de Alcolea de Cinca. Foto:EL PERIÓDICOConsidera que es absurdo tener que explicarlo por lo evidente pero aún así no se resiste a reivindicarlo: “Un libro tiene valor por lo que dice, esté escrito en el idioma que esté y eso es algo que deberían también tener en cuenta los que publican. En Cataluña ha pasado que se ha publicado mucha cosa mala solo por el hecho de ser catalán y en Aragón también han visto la luz muchas cosas en aragonés de un valor literario nulo y que jamás se hubieran publicado si se hubieran escrito en castellano. Hay que ser muy selectivo porque por encima de la lengua está la calidad literaria, una obra es buena o mala más allá de la lengua que utilice”. Lo dice Ánchel Conte que si de algo está cargado es de razones. No obstante, es el escritor aragonés que más ha trascendido y que lleva escribiendo desde la década de los 60 del siglo XX. En su haber, muchos premios, entre ellos, dos Saputos a las Letras Aragonesas o la medalla Santa Isabel de Portugal. “Yo escribo siempre en aragonés y no me planteo si se me ha reconocido el mérito. El Gobierno de Aragón me reconocío con la medalla de Santa Isabel de Portugal, me han hecho homenajes… Todo esto me satisfacen pero cuando escribo en aragonés no lo hago pensando en si se me va a reconocer sino porque tengo la necesidad de escribir”.
Eso le llevó ya en los 60 a escribir en aragonés. Entonces, Ánchel Conte, nacido en Alcolea de Cinca, estaba de profesor en Aínsa, tal y como recuerda él mismo: “Allí decidí escribir en esta lengua. Mis alumnos hablaban aragonés, y escribir en ese idioma fue un hecho reivindicativo, no estrictamente político”, arranca Conte que explica cómo era la situación entonces en la zona: “Estaba en un estado lamentable, con unas comunicaciones horribles, en proceso de destrucción, con cierres de escuelas… y esa situación se veía también en la cuestión lingüística. De la misma maenra que reivindicaba unas buenas comunicaciones, una revitalización social y económica de la zona, también hacía lo propio con la lengua porque era lo que hablaban mis alumnos”.
Ha pasado casi medio siglo y Conte no ve muchos avances en la situación del aragonés y, por consiguiente, en sus expresiones culturales: “No creo que se haya mejorado demasiado. Es verdad que hay más gente preocupada por el aragonés pero el número de hablantes se han reducido, chicos que me hablaban a mí en aragonés en los años 60, ahora me hablan en castellano, ellos mismos han dejado de hablar su lengua”, asegura apesadumbrado y prosigue: “Es verdad que han nacido muchas asociaciones que luchan por la lengua pero , en definitiva, el número de hablantes en las zonas que se hablan no ha aumentado. Hay mucha gente que ha aprendido aragonés y se ha hecho un esfuerzo enorme pero curiosamente ese esfuerzo no se ha reflejado de ninguna manera en las zonas en las que se habla”.
Todo ello lleva la conversación a la actual ley de lenguas aprobada en las Cortes de Aragón con los votos del PP y el PAR: “No ayuda en nada, pero tampoco lo hacía la anterior. Se había avanzado muy poco desde el momento en que se no se declaraba ni cooficial la lengua ni se declaraba su estudio obligatorio que, para mí, son las condiciones para que una lengua no esté condenada a muerte. La única diferencia con la anterior es que aquella hablaba del aragonés y el catalán y esta no habla ni del aragonés ni del catalán pero por lo demás el contenido no es muy distinto. Y en cuanto a las virtudes de una y otra, el poderlo estudiar esta no lo niega, el poderlo usar ante las autoridades, esta lo niega, el que los ayuntamientos la puedan usar, esta no lo niega… Es verdad que le da a los ayuntamientos la facultad de elegir en qué lengua hablan y eso es una monstruidad absoluta porque un ayuntamiento es un ente político, no científico y, por tanto, de lingüística no tiene porqué saber nada y eso tiene una finalidad política muy clara, que aparezcan tantas lenguas como pueblos y como serán tantas no se hará nada”, denuncia.
¿Se ha confundido lengua con política? “Uno de los dramas del aragonés ha sido el que ha habido gente que lo ha patrimonializado en exclusiva y ha politizado su uso. Actualmente, no sé si se ha politizado más, simplemente ahora hay un hecho evidente y es que el PAR se niega a reconocer que se habla catalán en Aragón y es lo que ha provocado que desapareciera el término. Pero para mucha gente antes, el aragonés lo ha tenido como signo de identidad nacional y lo ha patrimonializado, de tal manera que se ha llegado a decir que si yo era comunista cómo podía ser aragonesista. La lengua no es patrimonio de un grupo político, sino del que lo habla”, dice con claridad el escritor.
Y es que, defiende con vehemencia Conte, la lengua es un patrimonio de todos no de nadie en concreto: “Es que es tan evidente… –comienza su argumentación–. Los partidos políticos no tienen interés en hacer que sea así, otros lo han patrimonializado… ninguna de las dos opciones ha contribuido a preservar la lengua, me refiero sobre todo al aragonés porque el catalán no va a desaparecer, no está en peligro porque lo hablan 7 millones de personas. El problema es el aragonés que lo habla tan poca gente que difícilmente podrá sobrevivir sin la cooficialidad y sin la obligatoriedad de que se estudie en la escuela”. Un argumento en el que Conte insiste: “Una lengua que no tiene rango de cooficial y que no se estudia en las escuelas está condenada a muerte. Y esta es una ley que no le da un reconocimiento oficial a la lengua y, por tanto, proyecta que no hay que apoyarla. Es verdad que en muchas escuelas se estudia aragonés pero curiosamente en los centros en que se hace se nota que en primaria hay muchos alumnos que lo hacen pero luego en secundaria no lo hay, o sea, que algo falla ahí y es simplemente la no obligatoriedad de estudiarla”, concluye.
Trobada de la Bouesia al Matarranya | Lo finestró del Gràcia.
El diumenge 21 de juliol tindrà lloc al Matarranya la Trobada de Bouesia (Mont-roig, Pena-roja i Vall-de-roures). Poesia a la Frontera.
Veure programa aquí
Visita dels Calatravos a Pena-roja 2013 – Programa i cartell | Calatravos (Pena-roja).
Visita dels Comanadors de Calatrava a la Vila de Pena-roja: http://calatravos.wordpress.com/
13 de juliol de 20139.30 h. Esmorzar popular a la Taverna
10-18 h. Mostra d’Oficis Tradicionals
11 h. Activitats i Jocs Tradicionals
18 h. Pregó pels Carrers del Poble
18.30 h. Acens al Pont Xafat
19 h. Recepció dels Calatravos
19.30 h. Recepció al Rosari
20 h. Representació a la Plaça Major
22.00 h. Sopar Medieval al Pavelló
00.30 h. Bervena amb Orquestra
Esdeveniment a Facebook.
Ramón Meseguer: el poeta i dramaturg | Lo finestró del Gràcia.
Al Centre Aragonès de Barcelona, el passat dia 27 de juny, es va presentar l’obra poètica i teatral, Elegía por una sociedad maligna/Vozfulguravoz (poesia) i Pasta viviente/Tu voz y tu presencia (teatre) de Ramón Meseguer Albiac, professor universitari, doctor en filosofia i psicòleg clínic-psicoanalista, de mare de Nonasp i sempre vinculat amb aquesta vila franjolina, traspassat el 2012. Molts llibres havia publicat en vida, referents a la seua professió, però mai d’estricament literaris. Tots els apunts i notes —quaderns— que va deixar escrits Ramón Meseguer han estat revisats i recopilats per part de Merxe Llop —de forts lligams familiars amb Ramón Meseguer—, i fruit d’aquells treballs són les publicacions que es van presentar, editades per Gara d’Edizions.
Merxe Llop exercí de introductora i coordinadora de l’acte, al qual assistiren força amics, companys i interessats per l’autor. No mancaren familiars i persones de Nonasp.
El psiquiatra Roberto Goldstein, amic i company de l’autor es va referir a la especial relació que va mantenir amb Ramón Meseguer, per la qual cosa va tirar mà dels records i d’un ample anecdotari, sempre tendre, proper i imaginatiu.
José Toledo, psicoanalista i poeta, i també ben coneixedor de l’autor, va fer un profund anàlisi literari de les obres que es presentaven, incardinat a la personalitat psicoanalítica de Ramón Meseguer. Com a prologuista dels dos llibres, José Toledo diu, referint-se al llibre de poemes: “Se enfrentó a su propio cajón de basura, cual antaño hiciese Froid, al ir desvelando su inconsciente y fue mucho más intransigente consigo mismo que con los 
demás”. I del llibre de teatre: “Nuestro Ramón, excelente creativo y no menos sagaz psicoanalista, maestro de la gran parte de los entresijos del alma humana, nos muestra en esta ambiciosa y brillante obra de teatro los múltiples personajes que habitan en el interior del hombre, los que son psicoanalizados y cuestionados sistemáicamente, hasta que van rindiendo sus defensas una tras otra, gracias a la contundencia y precisión de sus interpretaciones.”
Un audiovisual amb imatges de l’autor, música de guitarra i poemes recitats pel propi autor va posar la fi a l’acte. Després unes copes de vi garnatxa de terres aragoneses.
Llibres bons per a l’estiu (més enllà de les llistes de vendes) | L’esmolet.
Columna «L’esmolet», Temps de Franja 118, juliol-agost 2013
No tinc costum de fer ressenyes dels llibres que he llegit, però darrerament me n’he endut sorpreses tan gratificants, que no em puc estar de compartir-ho amb vosaltres. I més ara, que ja tenim l’estiu a sobre. Una de les satisfaccions que porta el publicar un llibre, és l’intercanvi que inevitablement acabes fent amb altres autors. No només de llibres, és clar, sinó de les coses diverses de la vida que, fet i fet, en un escriptor acabaran esdevenint literatura. Això m’ha brindat l’oportunitat de llegir-me’n de no gaire coneguts. En comentaré dos, per ordre cronològic de lectura: Narcolepsia (Alrevés 2012), de Jordi Ledesma, és una novel·la que t’atrapa a la primera pàgina i no et solta fins que te l’acabes. Narra la peripècia d’un xiquet de la Barceloneta que, de manera fortuïta, es converteix en narcotraficant. A partir d’aquí, el seu ascens és vertiginós. El periple vital i geogràfic del protagonista ens du de la misèria a l’opulència desmesurada, de Bellvitge a Sinaloa. Tot sense perdre la tensió ni la versemblança. Si no hagués conegut personalment l’autor, hauria cregut que es tractava d’un narco penedit. L’altre llibre, també en castellà, és Crisis de gran mal (El Aleph, 2011), de Jesús Gil Vilda, un aragonès establert a Barcelona. Aquesta novel·la és un altre periple vital, en aquest cas d’un enginyer que es va enfilant en els llocs de poder d’una gran multinacional. Ha d’executar decisions que van en contra del que creu, però té l’esperança que, en arribar més amunt, podrà canviar el curs de les coses. També ens trobem amb una narració addictiva, que et submergeix en el món dels taurons corporatius. Una altra obra que sembla escrita per un novel·lista anglosaxó de primer nivell, i que en canvi, per motius que se m’escapen, costa de trobar a les llibreries. No mireu les llistes de vendes i descobriu bons autors.
El Punt Avui – Notícia: Del català a la Lapao.
Del català a la Lapao
Canviar el nom de la llengua a llarg termini vol dir trencar llaços de germanor entre pobles separats per una frontera geogràfica artificial
Altres articles de l’autor
- 18/05/2013 Transparència i política
- 16/04/2013 Església i postmodernitat
Fa uns dies que vaig usar per primer cop la Lapao. De fet, la vaig trobar força fàcil. Insensats tots aquells qui ens pensàvem que, saltant la frontera i entrant a la Franja, també es parlava en català. Il·lusos de nosaltres… ¡Incultes i irresponsables els polítics de Saragossa que, quan els ha interessat, han obert una ferida on no calia anant en contra de la voluntat d’una comunitat lingüística que parla i s’expressa en català! La riquesa lingüística del català de la Franja és evident; tan sols assistint a la Pastorada de la festa major de Sant Medardo de Benavarri un se’n pot fer una idea: la Lapao és, a ulls dels satírics Amo i Pastor –protagonistes i recitadors dels versos de la Pastorada–, un artifici lingüístic per amagar i destruir la realitat cultural de la Ribagorça. Ras i curt.
De fet, l’opuscle que la comissió de festes repartia, publicant els versos d’aquest any, començava amb una introducció apuntant “algunes característiques del català parlat a la Ribagorça, i en aquest cas concret a Benavarri”. L’executiu autonòmic de Luisa Fernanda Rudi ha protagonitzat un dels episodis de deixadesa política més notoris dels últims anys, rebatejant el català oriental (Lapao) i l’aragonès (Lapapyp) prescindint del llegat cultural propi de cada zona del seu territori. Fins i tot, els populars de la Franja van quedar retratats havent de fer seguidisme d’una acció política que, de facto, els deixa amb el cul a l’aire davant dels seus electors.
posar fi a la Llei de Llengües del 2009 –que ja no considerava el català llengua oficial, però sí “llengua pròpia, original i històrica”– és un pas gairebé definitiu per aconseguir que la Franja normalitzi la seva quotidianitat en castellà. La llengua és un dels eixos bàsics per a la vertebració d’una comunitat nacional i, per tant, canviar el nom d’aquesta significa molt més del que molts es poden pensar: a llarg termini vol dir posar fi a un imaginari simbòlic compartit, trencar els llaços de germanor entre pobles separats per una frontera geogràfica artificial. De fet, és una evidència que per a la majoria de pobles de la Ribagorça la seva ciutat de referència és Lleida, i molts dels joves han acabat treballant al Principat. Fins i tot, els mitjans de comunicació catalans són, per a moltes llars, els que acaben construint l’agenda diària.
La desprotecció del català a la Ribagorça, a més a més, es suma a un altre fenomen social rellevant i, sobretot, preocupant: la despoblació. Roda món i torna al born per la festa major, però durant l’any (sobretot a l’hivern) la població resident està cada vegada més envellida i, a mitjà termini, això es pot convertir en una altra amenaça per a la preservació de la identitat local més pròpia del lloc. Amb la modificació de la llei de llengües, presentada el 2012 pel PP, s’obre la porta a una uniformització cultural, en castellà, que pot impedir a les noves generacions viure el dia a dia amb la llengua dels seus avis.
L’Espanya més centralista, la d’herència més jacobina, ha estat incapaç d’entendre que el seu projecte d’estat ha de ser compatible amb realitats territorials divergents. La seva manera d’entendre la nació no preveu la diferència, més enllà d’un folklore propi del franquisme sociològic i el blanc i negre del No-Do. I, amb una Catalunya que va en direcció contrària, els executius conservadors dels seus territoris veïns s’afanyen a alçar murs contra qualsevol intent d’articular un discurs sòlid en defensa de la pluralitat de l’Estat; a la Franja, igual que al País Valencià o a les illes Balears, acaben rebent els danys col·laterals de l’enfrontament entre els executius de Barcelona i Madrid.
Un relat de Marta Momblant Ribas | Lo finestró del Gràcia.
Marta Momblant va escriure el 2009 per a “Galeria ebrenca” el relat La Invocació de les Aigües. “…Tres rius baixen. Tres rius com tres germans, saltironen, serpegen, s’afonen i emergeixen. …” Ara podeu llegir-lo aquí
La setmana passada va fer vuit anys que Jesús Moncada, l’escriptor més important de les terres aragoneses de parla catalana, va morir a l’edat de 63 anys, 39 dels quals va passar-los a Gràcia, primer al carrer Camprodon i després al Torrent de l’Olla. Jesús Moncada, per tant, és un dels nostres. Vivia una vida quotidiana de minibarri, al número 155 del Torrent, amb sa mare, i amb la germana ben a prop, i feia arribar els seus llibres, abans que enlloc, a la papereria de l’Agustí del mateix carrer, on petava la xerrada amb amics com l’actual director del Museu Etnològic i activista gracienc, Josep Fornés. “Cada cop que començo un llibre em sento tan desvalgut com la vegada que vaig començar el primer”. Així s’expressava l’escriptor en una entrevista al número 6 de l’Independent. Era l’any 2001. Han passat els anys i un bon dia del passat novembre els familiars de l’escriptor i Fornés es van trobar pel carrer; fruit d’aquell contacte ha sortit a la llum el tresor que avui despleguem en exclusiva per als lectors: un terç de la trentena de fotografies es mostra ara a les nostres pàgines i enguany s’acabarà exposant a Gràcia o a Mequinensa amb textos de Camí de Sirga com a il.lustració indispensable. Ens sentim orgullosos de col.laborar en aquesta difusió d’un autèntic monument cultural. Fem els deures que ens pertoca. Però quan la societat civil, tothom i cadascu des del seu lloc, fa els deures amb un dels fills que tant l’ha alimentat, és l’ogic demanar alguna cosa a canvi. Jesús Moncada va viure 39 anys a Gràcia, més que a la seva estimada Mequinensa. Tant és. Creiem, en qualsevol cas, just i necessari que l’Ajuntament de Barcelona i el Districte de Gràcia i totes les entitats i agents socials que s’hi vulguin afegir promoguin de manera immediata un reconeixement local a la figura de Jesús Moncada, un senyor de Mequinensa i de Gràcia, que mereix tots els honors de les viles on va créixer. Una placa a la façana del número 155 del Torrent de l’Olla seria el mínim que podríem fer. I fa vuit anys que anem tard.
Vegueu les fotos a Independent_489.pdf.
«El Matarranya, la nostra Transilvània» | L’esmolet.
En Tuli Márquez, escriptor i professor d’escriptors (futurs i presents), i autor de «L’endemà» (Ed. del Periscopi, 2013), fa una crítica força interessant, ambientada amb una música de l’època psicodèlica de debò (ja tenim una edat). Interessant per resseguir l’entrellat de la novel·la. La podeu llegir aquí, però és millor visitar el blog original i pegar-hi una volta (i sentir-hi la cançó dels H.P. Lovecraft). M’ho agraireu.
Font: Tuli Márquez
Licantropia – Carles Terès (2013)
Una primera novel·la és com una gimcana. D’il·lusions i entrebancs. El fil narratiu tira endavant en la foscor, perd el rumb i el recupera, com el vaixell que lluita amb les onades. Gangues de l’ofici. A partir del patiment, la història desprèn suor d’hores de picar pedra. “Licantropia” del Carles Terès barreja esforç i nervi, també un trot narratiu que el lector haurà d’acceptar si vol arribar a la darrere pàgina, agafat a la crin i prement les cames contra el llom per tal de no caure. Si comença amb la promesa d’una d’aquestes novel·les històriques tant d’ara, continuarem la cursa d’obstacles sortint de la carretera cap a una casa abandonada plena de sabates. Com si plantéssim la llavor d’una planta i ens en creixés una altra.
Llavors, la família i el secret. En aquest cas, escampat pel temps i una geografia que abans es cavalcava i ara es fa en cotxe. L’escenari es belluga pel territori com es mouen les ferides per la pell amb el pas dels anys. Per a complicar la trama i la investigació.
Llavors, el missatge. Que transcendeixi la història, que l’enriqueixi, com un factor de risc afegit en la cursa d’obstacles. Les intencions que es trobin en aquest transvestisme de carn i ossos, obra de la mare natura en un dels seus deliris. Tot plegat forma part de l’aventura de la lectura. Com l’alè dels monstres, els armaris oblidats, els banys en parella, l’actual i molt moderna manca de cobertura dels telèfons mòbils. Les veritats incòmodes que donen vida a la literatura.
A partir d’aquí, la lluna plena i el moment d’esquinçar-se la roba. L’esforç admirable d’explicar el cas, la marca de naixement i la maledicció indestriable.
Ni brillen en l’obscuritat ni fan sexe per a l’excitació lectora. Coses més de la terra, estil Jesús Moncada, per allò dels orígens. Com un HP Lovecraft, tirant cap al Matarranya.
Des d’ara, la nostra Transilvània.
La Pastorada de Benavarri (la Franja) del 8 de juny de 2013 va burlar-se de les denominacions LAPAO i LAPAPYP. El públic se va descollonar bona mira. De feit, se va descollonar tant que l”actor que feva d’AMO se va veri forçat a fer una pausa abans dels dos darrers versos i, com que el públic no parava de riure, els va haver de dir com va podre.
__________________________
__________________________
AMO:
O aquell tros de Pastorada
de fa temps que diva així:
(Pausa xica.)
“Quan miram las giradas d’este lloc,
podem veri las cosas ja passadas,
que creuévam eternament fundadas,
desfer-se entre las pedras poc a poc.
Agon està la una i el seu toc?
Va gent a las cadollas apartadas?
Quan fa que als tarroquets no nyai aladas?
Qui conta qüentos vells davant del foc?
De tant que corre el temps devorador,
pareix que tot se perde pel camí
i que de res mos queda la llagor;
però, mentras pugam parlar i sentir
el nostre català d’Amo i Pastor,
cap vida del passat no ha de morir.”
(Pausa.)
PASTOR:
Ai, ai, ai, me’n vaig, me’n vaig!
AMO:
Quieto i vine cap a ací.
He dit res pa que t’espantes
i no pugas ni tartir?
PASTOR:
Ospa, “el nostre català”!
AMO:
“d’Amo i Pastor”. Sí ho he dit.
É una Pastorada vella.
PASTOR:
Pues ja la pot corregir.
Ha de dir “el nostre LAPAO”,
AMO:
Quin LAPAO? Que has begut vi?
PASTOR:
Acabarem beuen oli
si no fa lo que li dic.
Las Cortes de Saragossa
farà un mes van decidir
que a la Franja cal parlar
un LAPAO bonico i fi.
I que, si no ho acceptàvam,
igual veniva hasta ací
la Luisa Fernanda Rudi
pa sacar-mos el fullí.
(Fa el gest de pegar.)
AMO:
Vine, xiqeut, vine, vine.
(Agafa el PASTOR per l’orella.)
Que hi tins un cervell tu astí?
Com hem d’aprendre LAPAO
si ni existe ni ha existit?
PASTOR:
Ai, quin mal! Que sí que existe:
el LAPAO i el LAPAPYP.
(L’AMO, sorprès, el deixa anar.)
AMO:
Com?
PASTOR:
Ací parlam LAPAO
i a Graus parlan LAPAPYP.
AMO:
Home, pos ja me conformo,
perquè jo solet me’n ric
pensant que al seu institut
el català l’han prohibit
i ara passaran vergonya
ensenyant el LAPAPYP,
que deu ser lo que jo ensenyo
si alguna vine al meu llit.
(Pausa.)