Source: Presentació de la novel·la “Espills trencats” a Lleida | Mas de Bringuè
Imma Monsó
Ramon Sistac amb l’Anton Abad
Màrio Sasot
La Franja
Actualitat sobre la Franja de PonentArchive
Category: LiteraturaSource: Presentació de “Espills trencats” a Sabadell | Mas de Bringuè
Us convidem a la presentació del llibre Espills trencats (Gara d’Edizions- Govern d’Aragó) de Màrio Sasot, que va guanyar el Premi Guillem Nicolau 2017, lliurat pel Govern d’Aragó al millor llibre de l’any en català d’autor aragonès. L’acte es farà el divendres, 25 de maig de 2018, a 2/4 de 9 del vespre, a l’Espai Foc (via de Massagué, 5-7) de Sabadell.
A més de comptar amb la participació del mateix autor, tindrem l’acompanyament musical del Duo Recapte. Al final de l’acte, hi haurà degustació de pastes del Matarranya i vi bo de nous, d’aquesta mateixa comarca.
L’activitat és gratuïta, però cal reservar plaça amb anterioritat al telèfon 93 725 17 39 debut al limitat espai del local.
L’acte, organitzat per Òmnium Sabadell amb la col·laboració de l’Espai Foc, serà presentat pel membre d’Òmnium amb ancestres matarranyencs Josep Boltaina.
L’obra – És la crònica personal –reflex de fragments de vida–, d’un noi amb inquietuds, fill d’una família de Saidí establerta a Saragossa. Ressegueix els anys de formació del protagonista, la primera joventut, l’estada a Finlàndia, el servei militar a Jaca, els anys d’activisme polític a Saragossa i l’etapa d’activisme social, polític i cultural a Santa Coloma de Gramenet, uns anys que el marcaren intensament a molts nivells, sense trencar mai els lligams amb el Saidí natal. Les correries d’Andreu, el protagonista, reflecteixen al mateix temps els darrers anys del franquisme i els primers temps de la Transició.
L’autor – Nascut a Saidí (Baix Cinca. Osca) el 1951. Llicenciat en Filologia Romànica i en Ciencies de la Informació. Ha treballat de catedràtic de Lengua i Literatura Castellanas a l’IES Andalàn. És corresponsal de la Vanguardia a l’Aragó. Ha dirigit durant 11 anys la revista mensual Temps de Franja, editada per tres associacions culturals de la Franja, Ha coordinat, del 2000 al 2011, el Proyecto de Animación Cultural en las escoles de la Franja “Jesús Moncada”, organizat pel Departament d’Educación del Govern aragonès.
El Duo Recapte– El recapte era antigament un àpat molt comú a les comarques de la Franja, fet amb una gran varietat d’ingredients, molt de temps, dedicació i paciència, i que és tot un compendi de saviesa popular.
Aquest grup musical, format per Antoni Bengochea (veu) i Màrio Sasot (bandúrria), tenen també quelcom d’amalgama de cultures, temes o punts de vista diversos sobre la tasca i el sentir poètics. Tot això s’uneix amb un fil conductor comú, antic, quasi mil.lenari, com és la llengua catalana parlada a les comarques orientals del territori aragonès, des de la conca del Noguera Ribagorçana, passant per les les terres del Baix Cinca fins al Matarranya terolenc. La selecció de poemes que fan Antoni Bengochea i Màrio Sasot en la seva producció artística, inclou a molts autors de la comarca. La música que acompanya els poemes és una diversa barreja de gèneres, estils i melodies, i van, des de cançons del cantautor saidinès Anton Abad; la tocata en re menor de Johan Sebastian Bach; jotes populars aragoneses com La Olivera o Porque no nos ven hablar; l’exòtica Inner Light dels Beatles; fragments de Viatge a Ítaca o la mítica Abril del 74 , de Lluís Llach, Càntigues d’amigo del Segle XIII o el Cant dels Ocells .
FELIP BERENGUER
Vàries desenes de persones, en torn a seixanta, acudiren a la presentació de la novel·la biogràfica de Màrio Sasot “Espills trencats”, guanyadora del Premi “Guillem Nicolau 2017” atorgat pel Govern aragonès, al cinema Parcerisa de Saidí el passat 30 d’abril.
Moltes d’elles ja venien amb el llibre comprat dies abans aprofitant el dia de la Fira i la presència d’exemplars als quioscs de la vila i l’autor ja va tindre que signar exemplars a la porta abans d’entrar a uns quants lectors puntuals i ansiosos.
Des de la petita taula que presidia l’acte, l’alcalde de la vila, Marco Ibarz destacà l’abundant activitat cultural que desenvolupa habitualment Màrio Sasot i la seua participació en actes i institucions culturals del poble, entre elles en la rondalla local San Anton, que dos dies abans, el 28 d’abril, oferí en aquell mateix local, un concert de pols i pua.
Seguidament, el professor i escriptor veí de Saidí, Vicente Casasús, assenyalà el caràcter “real” i no fictici dels fets que en el llibre de Sasot es narren, “on lo que apareixen són persones, no personatges” i valorà la valentia i la honestedat de l’autor a l’hora de contar-los.
Sasot agraí la resposta del públic i de l’Ajuntament del seu poble natal davant la publicació d’aquet llibre, on va voler recollir fets de la seua vida passada amb el poble com a primer punt de referència, per a explicar-se a ell mateix “com hai arribat a ser el que sic”. Al mateix temps comentà anècdotes i dedicà el llibre “a algunes de les persones del poble que ixen en aquestes pàgines i en el transcurs d’aquests annus, ja ens han deixat”.
Després d’un interessant col·loqui, els assistents van poder prendre un pica-pica, gentilesa de l’Ajuntament.
Bona resposta del públic a l’actuació de la rondalla “San Anton”
També va tindre molt bona afluència de públic el concert de pols i pua que va donar la secció instrumental del grup de jota San Anton de Saidí al cinema del poble el passat 28 d’abril.
Començà l’actuació el grup invitat, la rondalla San Jorge de Bellver que delectà al públic am peces melòdiques inoblidables com “Resistiré”, “Mi gran noche” o “Y nos dieron las diez”, amb uns arranjaments molt delicats i adients.
A continuació, el grup local inicià la seua part amb unes peces tretes del folklore aragonès; continuà amb melodies clàssiques com “Romance anónimo” i “Torna a Surriento”, i finiren amb un tema dels Beatles (“Hei Jude”) i “Los ojos de la española”. Finalment, les dues rondalles, sota la direcció del seu professor, Miguel Ángel Hervás, atacaren dos temes conjunts: “La vida es bella” i la ranxera “Homenatge a Jorge Negrete”, que arrencaren els entusiastes aplaudiments del públic.
Un moment de l’actuació.
Source: Dies de llibres i roses | Viles i Gents
(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 28 d’abril del 2018)
La festa doble de Sant Jordi i la celebració dels llibres del 23 d’abril ha inaugurat esta setmana. Des de fa uns quants anys lo dia d’Aragó coincidís en la commemoració de l’aniversari de mort de Cervantes. I podríem dir que este guanya simbòlicament al sant llegendari, patró de l’estament nobiliari de l’antiua corona aragonesa i ara de la comunitat autònoma. Ací van unes quantes dades pròximes. Organitzat per la comarca, Mont-roig va acollir la VII Lectura continuada d’obres literàries del Matarranya a càrrec de xiquets i adults, seguida de la presentació de dos publicacions: Qüentos encadenats i El arca de Moret, de David Albesa (traducció al castellà de Quin món més bèstia, Ascuma/IEBC, 2003). A Saragossa, lo passeig de la Independència se va omplir de paradetes de llibreries, igual que els carrers principals de les poblacions catalanes, a on conviuen la tradició de comprar llibres i la de regalar roses. A la Fira del Llibre de Fraga, Mario Sasot, escriptor de Saidí, signava la seua novel·la Espills trencats, premi Guillem Nicolau 2017 en llengua catalana del Govern d’Aragó. I una mica més lluny, al paranimf de la Universidad de Alcalá de Henares, ciutat natal de l’autor del Quixot, l’escriptor nicaragüenc Sergio Ramírez rebia amb solemnitat lo prestigiós Premi Cervantes. Com a preliminars de la celebració llibresca, a Saragossa lo passat dissabte 21, Diago Lezaun presentava En os bandiadors, finalista del Premio Arnal Cavero 2017 en llengua aragonesa, al Museu Pablo Serrano; i el diumenge 22, a la plaça del Pilar, se celebrava el Dia de la Cultura Aragonesa. Continuant la festa, l’endemà 24 Merche Llop, poeta de Nonasp, presentava al Museu de Saragossa el poemari Esclat, finalista del rader Guillem Nicolau, acompanyada pel director general de Política Lingúística, Ignacio López Susín; per Chusé Aragüés, de Gara d’Edizions; i pel rapsoda Luis Felipe Alegre. Tots estos esdeveniments culturals, ben presents als mitjans de comunicació i xarxes socials, mos transporten sobre lluites quotidianes i grans problemes insolubles als mons millors de la ficció literària.
María Dolores Gimeno
Source: · CRÍTICA EN SILUETA: EL CASO DE LAS LENGUAS EN ARAGÓN – Lenguas de Aragón
SEMINARIO CRÍTICA Y CONTRACRÍTICA
Comunicación cultural en España
Organizado por ARCE y GOBIERNO DE ARAGÓN
IACC Pablo Serrano. 3-4 de mayo de 2018
3 de mayo a las 17:30
Antonio Pérez Lasheras, Hèctor Moret, José Ángel Sánchez Ibáñez
MESA 5. (Moderador: Pepe Verón)
¿Qué papel desempeña aquella crítica vinculada con unas literaturas que se gestan y componen en lenguas minorizadas? ¿Y qué papel, en verdad, le corresponde? Es más, ¿qué tipo de crítica se puede, o acaso se debe, ejercer, cuando dichas literaturas ocupan el segundo plano en el seno productivo de unas lenguas que, de por sí, están ya en un segundo plano? Y, en todo caso, crítica… ¿para qué destinatarios? Porque –discúlpese la tardía intertextualidad– ¿quién es su público y dónde se encuentra exactamente? ¿Y cuál es el lugar –en más de un sentido– de la crítica literaria, en tesituras tales? ¿Hay objetividad ceñida al texto y sus contextos, voluntarismo militante o quizás ambas cosas en una? ¿Qué se hace en los medios tradicionales? ¿Son alternativa eficaz las profusas vías telemáticas? En esta(s) encrucijada(s), ¿no será la crítica víctima de alguno de aquellos “provincianismos” socioculturales a que tan agudamente se refería, hace ya algunos años, Milan Kundera?
Muchos interrogantes, sin duda, que apuntan a un estado de cosas movedizo. O tal vez inmóvil. El caso de la comunidad autónoma de Aragón resulta sumamente ilustrativo, si no paradigmático, de cómo la crítica va, viene, va, siempre en el telar, hecha hilos que apenas llegan a ser urdimbre. La coexistencia en Aragón de una lengua “maior”, el castellano, junto a otras dos, minoritarias y minorizadas, que a su vez presentan un distinto grado de incardinación social y de vitalidad comunitaria, ofrece con todo ello un sugestivo terreno para la reflexión sobre las prácticas del ejercicio crítico.
Source: des dels nostres anys: 7ena edició de “Quedaran les paraules”
7ena edició de “Quedaran les paraules”
Lo meu equip i jo, hem realitzat un videoreportatge de la setena edició del “Quedaran les paraules“ d’enguany, que es va desenvolupar lo passat dilluns, dia de sant Jordi i Dia d’Aragó, a lo poble de Montroig, organitzat per la Comarca del Matarranya, en la participació d’alumnes de la Banda musical Comarcal san Anton, i de membres d’ASCUMA..
L’acte ha estat molt animat en les lectures en ambdos llengües que es parlen al Matarranya: lo castellà i lo català.
Primer, i despuès de la introducció de lo president comarcal, es va presentar l’ edició d’enguany, a càrrec de la Comarca de los: “Qüentos encadenats“, en parlaments de lo dissenyador i la il·lustradora gràfics de los esmentats “Qüentos…”, per a continuació llegir-los publicament.
Tot seguit los xiquets i xiquetes ens varen deleitar en lectures variades i en la música de los alumnes de la Banda san Antón… A continuació varen llegir los adults, i poc després es va presentar lo nou llibre de David Albesa: la Arca de Moret, una edició ampliada i en castellà de los qüentos que li van publicar a ASCUMA, en un llibret, en català, de la col·lecció: Quaderns de les Cadolles, titulat “Quin món més bestia“, ara feia una bon grapat d’anys; després de la intervenció de lo mateix autor, es va passar a fer lectura pública de les breus narracions d’ambdós llibres,…i en ambdues llengües, acte en el que hi vaig participar en la lectura d’un conte curt en català titulat: “amnèsia”, una terrorífica historieta sobre una abella atropellada per un cotxe…
Per finalitzar, hi va haver xocolatada per a tothom, però, jo no hi vaig poder restar-hi…
Per finalitzar, hi va haver xocolatada per a tothom, però, jo no hi vaig poder restar-hi…
Aquí us deso l’enllaç a l’ adreça web per a visionar lo videoreportatge al YouTube, i al Facebook, on hi trobareu un munt de detalls que aquí resulten superflus.
Source: Presentació de “Espills trencats” a Saidí | Mas de Bringuè
Lo pròxim dilluns, 30 d’abril, a les 20,00 hores, tindrà lloc al Cinema Parcerisa de Saidí, la presentació de la novel·la autobiogràfica “Espills trencats”, del saidinès Màrio Sasot, guanyadora del premi Guillem Nicolau 2017.
L’acte, otganitat per l’Ajuntament de Saidí i la seua Concejalía de Cultura. estarà presidit per l’alcalde la la vila, Marco Ibarz, i hi intervendrà, a més de l’autor, el professor i escriptor veí de Saidí, Vicente Casasús.
Després de les presentacions realitzades a altres localitats del Baix Cinca, com Mequinensa, Torrent i Fraga, el llibre “Espills trencats” es presenta al poble natal de Sasot, on s’ha registrat, des del primer moment de la seua aparició, un bon número de vendes i de lectors.
Al final de les intervencions, s’obrirà un col·loqui amb els assistents
Source: Merche Llop presentà a Saragossa el seu poemari “Esclat” | Mas de Bringuè
La professora, escriptora i activista cultural i feminista Merche Llop presentà, a la sala d’actes del Museu de Saragossa, lo seu llibre de poemes “Esclat”, obra finalista del Premi “Guillem Nicolau 2017”, editada pel Govern d’Aragó i Gara d’Edizions.
A l’acte intervingueren, fent costat a l’autora, el director general de Política Lingúística, Ignacio López Susín, el qual assenyalà la importància cultural de la recuperació dels Premis Guillem Nicolau i Arnal Cavero per part del Govern aragonès; el responsable de Gara d’Edizions, Chusé Aragüés; la tècnica de l’àrea d’Ensenyament de Català de la DGA, Azucena López, i el veterà rapsode i dinamitzador cultural Luis Felipe Alegre.
Azucena López destacà els valors personals i ètics de l’autora, “una dona valenta, audaç, lluitadora i feta a si mateixa” i els valors literaris i vitals dels poemes publicats al llibre, dels quals llegí els que a ella més la van colpir “per la seua sensualitat, la seua sinceritat i el seu lirisme”.
Finalment, Merche Llop, després d’agrair la presencia als assistents a l’acte, entre els que es trobaven nombrosos amics, familiars i antics alumnes i companys d’escola de l’autora, va llegir, conjuntament amb Luis Felipe Alegre un seguit de versos del poemari. La nonaspina Llop ho va fer en la seua versió original en català, i Alegre, en la corresponent translació al castellà. .
Una simfonia bilingüe de sensacions, suggeriments, crits de protesta i d’esperança que embruixà l’auditori.
Source: Adelanto de Los que dejaron su tierra – Editorial Libros.com
“Ho havia sentit a dir però volia creure que allò no arribaria mai”. El viejo Nelson de Camí de Sirga, la gran novela del mequinenzano Jesús Moncada, se resistía a pensar que su pueblo iba a desaparecer bajo las aguas de un pantano. La vieja villa sucumbió a la piqueta, pero su memoria jamás lo hizo. Se mantiene en la literatura del escritor, y en los mequinenzanos que hoy habitan un pueblo nuevo que, a pesar de construirse sobre los escombros del infortunio, sigue vivo y ha sabido reconvertirse en localidad ‘costera’. El Aragón vacío es consciente de que habita bajo la amenaza de una demografía menguante, pero no solo quiere creer que “aquello” no llegará nunca, sino que sueña con un mañana mejor.
Source: Presentació d’”Esclat”, poemari de Merxe Llop | Lo Finestró
El Govern d’Aragó i Gara d’Edizions es complauen en convidar-vos a la presentació del llibre, Esclat, el proper dimarts dia 24 d’abril, a les 19,30 hores al Museo de Zaragoza, Plaza de los Sitios, 6. L’acte serà càrrec del director general de Política Lingüístic, José Ignacio López Susín; d’Azucena López, assessora docent de Política Lingüística; Chusé Aragüés, editor de Gara d’Edizions i coeditor juntament amb el Govern d’Aragó; i Merxe Llop, autora del poemari. Recitaran uns poemes: Merxe Llop i Luis Felipe Alegre, d’El Silbo Vulnerado.
Source: Moretto chanel: Lo xic de la Regina
A vegades tinc crisis de personalitat. No sé si a vatres vos passe, però a mí me passe a suavint.
Mentres visc a Mont Roig, que es la nostra residéncia habitual, los uns me diuen David, los atres Moret, uns atres Moretto, la dona me diu amor y los fills papá. Però quan vaig de tant en tant a la vila de la surullera, sempre me diuen de la mateixa manera, lo xic de la Regina.
Avui m´ha tornat a passar:
I este xic quí es?- l´hi ha preguntat una dona a l´Ascensión. Ah! tu eres lo xic de la Regina, si te la mateixa careta que sa mare.
Si soc lo xic de la Regina- he contestat alegrement i una mica sorprès perque tots me coneixen i jo ja casi no conéc a ningú, alguns los reconec però a molts no sé ni com els diuen.
Me done una mica de vergonya reconeixeu, però casi que no conéc a ningú quan vaig a la vila.
De ben menudet, sempre estava per la vila, casi tots los fins de setmana feiem la visita a la iaia Marina i al iaio Antonio, encara recordo en gran amor lo sofá i la tele, i l´aparador on sempre guardave la iaia alguna dolsaina per al net. Los paseos en bicicleta pel carrer plà, los columpios, la consulta del sinyor dotó, l´escombrera, los bassiols i les eres. Fent memoria encara recordo als meus bisagüelos al Laureano i la Delgadina, i a la iaia Carmen.
Van pasar los anys i poc a poc vaig dixar d´anar a la vila que tant m´estimava i m´estimo. De fet, al meu ADN tinc tres parts de la surullera, per una de Mont roig, Mon iao Antonio, ma iaia Marina i mon iaio Federico eren los tres fills de la surullera, lo primer de casa Pampolí, la segunda del mas de Lluis (més conegut com a mas del sastre) i lo Federico del mas de Roque tots del terme de la Sorollera. Tan sols ma iaia Manuela ere del mas de Moret, del terme de Mont roig.
Mon iaio Federico al casarse ja va vindre a viure al mas de Moret, i al cap dels anys van vindre a viure al poble, desgraciadament, ma iaia Marina va morir massa jove, jo només tenía 13 anys i recordo en gran tristesa lo moment en que la casa va quedar vuida, tinc la darrera imatge de l´ataud a la entrada de la casa i com después d´allò ja no vam tornar més a n aquella casa.
Al morir ella ja se van acabar les dolsaines i la infantesa, ja vaig entrar a l´adolescencia i se van acabar les visites a la Surullera…
Al tornar de Perú, una de les primeres coses que vaig fer va ser anar a vore a la tía Arsenia. La tía Arsenia ere una de les germanes de ma iaia Marina, la dona més adorable que hi havie davall la capa del cel. Vam tindre la sort de que poguere coneixer a la meua filla Nadine i al meu fill Manuel, desgraciadament, l´any pasat va morir i ara ja es una estél més al cel, com diu la meua filla:
Esa estrella de ahí es la tía Arsenia. Segurament quan la meua filla sigue gran, recordo en lo mateix amor que jo les visites a la Surullera, los ous Kinder i pastelets que sempre teníe guardats pa quan li feem visita, sempre tenie lo bosinet amanitat la bona de l´Arsenia.
Ara només mos quede lo tio Eugenio a qui poder visitar, i d´aquí a Déu sap quan ja ni això, la Surullera ja només serà un record. Ja no hi haurà ningú a qui visitar, ni que mos digue que mos quedem a fer lo bossinet, este fet me produix una tristesa molt gran, perque per a be o per a mal, sempre seré lo xic de la Regina i això no ho dixaré de ser mai.
Source: Lo gat malraçat | Contalles de Fórnols
Lo gat malraçat
(Versión en espanyol al final del relato)
SIMBIOSIS
Lo concepte actual de “mascota” ere desconegut a l’ambient rural de Fórnols al que jo me vaig criar. Ni persones ni animals vivíem de vades, formàvem part d’un “ecosistema” integral de treball adaptat a les necessidats de la vida que portàvem.
Los xiquets, a part de jugar, a les hores lliures que mos dixave l’escola, faem faenes complementaries que aforraven temps a les persones grans: faem recados, anavem a omplir la cantrella i collíem herva per als conills; a la sega risclarvem lo rostoll i replegavem espigues perdudes i a la era muntavem al trill ; al estiu anàvem a guardar l’aigua i, quan ja podíem, regàvem l’hort sense ajuda dels grans; anàvem al forn a traure número i, quan podíem, ajudàvem a les dones a portar les canastes al forn; al temps de les olives replegàvem les que caíen fora de la borrassa; anàvem a abeurar les burres i moltes coses que me venen a la memòria, que no vull apurar. Los pares i els agüelos, faen les faenes importants según los coneixements, les habilidats i les forces de cada un.
Xiquets portant lo trill
Los animals domèstics vivien en “simbiosis” en les persones. Los burros i els matxos mos prestaven la seua força física per a estirar del aladre, del trill i lo roll de la era, del carro, de nories i molins, rastraven pedra i rossegaven llumeres. Albardats portaven cuallquere càrrega que mos fore util, aigua en argadells i cànters, llenya per al foc en los carrejadors, olives i ameldes en sacs, pataques i remolatxes del hort a la saria o en banastes. Garbes al temps del batre, sacs i taleques de blat i civada, borrasses de palla i portadores plenes de raïms a la vrema. I tamé a natros mateixos, quan los muntàvem a caball.
Rollant la era
Les les cabres mos donaven lleit poc abundanta i cabridets. Les ovelles mos donaven corders i llana per a fer coltxons, peücs i algun jersey. Les gallines ous per a minjar, fer truites , pastes i taméalguns pollastres per a matar. Los conills carn i pells, que les dones venien als “pieleros” barat a agulles didals i estirores per a cosir. En lo gorrino teníem magre i cansalada, xoriços, llenguanisses i borrifaldes i manteca per a untar i fer les mantecades.
Ramat de cabres
Los gossos mos vigilaven cases i propiedats, ajudaven als pastors a guardar el bestiar i als caçadors a aixecar les peces i a portar-les -hi al amo quan les havie matat. Tots estos animalets vivien a costa nostra i, per a mantindrels, cultivavem per a en ells civada, avena, panís, remolatxes, cols i alfals, dedicant-los temps i cuidados com los pastors que els dedicaven la jornada completa.
LOS GATS
Los gats eren un mon a part i complien una funció que els permetie una vida privilegiada. Sense horaris establits, ells mantenien la casa lliure de rates i atres animals molestos, com les sargantanes o les serps, que haurien entrat, com entren als masets, sense la presencia del gat. Hi havie gateres a totes les portes que els permetien circular lliurement per tota la casa i entrar i eixir al seu gust. Ere l’unic animal que podíe entrar i passejar-se per la Iglesia, a on tamé hi havie gatera. Quan fae fred s’acotxonaven al racó del foc o damunt de la planxa i quan fae bon temps corrien lliurement de casa en casa o pel carrer a buscar emocions o aventures amoroses en los de cases veïnes. Eren animals molt pillos i, com no s’els donave minjar per a que tingueren afany per les rates, les dones havien de controlar que no s’els emportaren alguna tallada quan fregien carn o peix a la bora del foc.
La gatera
Eren animals bastat llimpios, però a voltes faen les seues necessidats a puestos inoportuns. I ací escomence la contalla que tos volia fer avui.
LA MALIFETA
Jo vaig ser un xiquet molt afortunat, per que ma mare tenie lleit abundanta i de mol bona calidat, ademés vaig ser lo rader de quatre germans i no hi havie coa detrás de mí per a cedir la mamella. Lo meu temps de lactància va durar casi vint mesos i no hauria tengut cap límit de temps si no fore per la malifeta que me van fer.
Jo vaig naixer lo primer día de giner de l’any 1945 i v aig mamar a gust des de el primer dia. Va arribar l’estiu de 1946 i jo encara mamava. Però va resultar que aquell any, per al 15 d’agost, tocave celebrar a Morella les festes de sexenari. Mon pare i ma mare van fer intenció d’assistir a en aquelles famoses festes, però tenien lo problema del xiquet que encara mamave i el van resoldre d’una manera una mica peculiar.
Festes del sexenari de Morella
Van pensar que ere una bona ocasió per a desmamar-me i no s’els va acudir millor idea que enganyar-me. Van agarrar un tros de metja cremada del cresol, ma mare se va untar la mamella en oli brut de follí i hi va enganxar la metja cremada. Quan vaig anar a mamar me va amostrar lo seu pit tot brut i me va dir que s’hi havie cagat lo gat malraçat. Jo vaig tindre un gran sofoco i vaig avorrir la mamella per a sempre. Des d’aquella malifeta…¡Sempre hai odiat als gats malraçats!
Lo gat malraçat
Source: Moretto chanel: Temps de gribes i merles
Avui he estat en mon iaio per la finca dels ombrions. Mon iaio va naixer a la vila de la surullera fa 87 anys. En tan sols 5 anys va ser testimoni de la maleïda guerra civil que va assolar este país. Jo tinc una filla de la mateixa edad en estos moments. Imagino a mon iaio en aquells temps patin les misseries d´una guerra que no va buscar, que se va trobar com tans d´altres, i a la que va tindre la sort de sobreviure. Havent tingut la sort de sobreviure, va quedar marcat, com qualsevol xiquet que patixque les consecuències del pitjor de tots los mals, l´extermini entre essers húmans per no tindre els mateixos ideals, per partidismes polítiques i per interesos económics.
Van ser temps difícils aquells anys, i els que van vindre detrás. No hi ha res pitjor que patir gana i en aquells temps sen va patir molta. De totes maneres que parla de açó no té ni cap ni peus, perque no parlo desde l´experiència, seríe millor que ho contare ell, només vull fer menció per a contextualitzar lo blog que avui se m´ha ocurrit escriure.
Están a la finca (que ere la primera volta a la vida que la vea) hem estat parlan de moltes coses, mentres fea un cop d´ull observan lo que em voltae, un portell s ´havie tornat a fer allí on fa anys que ja va caure, pero la part de pedra que es conservave, m ha dixat ben parat de lo bé que la treballaven, la finca tota herma com podreu compendre, creixen los pins per tot arreu, doncs clar, depues de més de 20 anys sense llaurala com compendreu tot es pert, la naturaleza tard o pronte torne apoderarse quan l ´home dixe de ficar la má. Hi havie una caseta al monte ara assolada, on m´agüelo me contave la de voltes que allí va fer la migdia, que eixa caseta la van alsar los iaios d´ell, los meus bisagüelos ja feen allí la migdia, cuinaven pataques al topí i menjaven conill escabechat.
Caçaven gribes i merles en un métode que avui m´ha vullgut amostrar, estes coses ni a l´escola ni a l´institut, mos van voler amostrar mai. Tampoc ganadería ni a fer l hort, només histories que de poc mos serviran.
La finca no es que sigue molt gran, ni de bon accés, per a l´agricultura actual totalment desaconsellà, pero en aquells temps, ere part del sustent de la casa. Si tinguerem que mantindremos ara d ´ella, encara no sé per a on ni com emprendreu. Suposo que mos tocaríe espabilar, pero vamos que la portariem clara.
De poc val parar rateres si ja no hi han gribes ni merles que poder caçar, ni conills de monte, ni machos ni burros en los que poder treballar. Afortunadament, la vida continue per avant, i no mos encantem, que si nem per atrás, les pasarem una mica putes, fins a que mos acostumen a viure com abans.