La Franja
Actualitat sobre la Franja de PonentArchive
Category: Temps de Franja
Source: Les notícies de Temps de Franja 120
|
La Catxipanda
// Patrici Barquín
La catxipanda é un plat molt popular a la cuina fragatina i a d’altres cuines del voltant, com correspon a la cuina popular, que, bàsicament, consisteix a collir les verdures més abundants de l’hort i fer un bon estofat. Ja sé que ara, que som persones més cartesianes, la catxipanda queda una mica més limitada quant als ingredients, però aquelles que inventaren eix plat no eren tan mirades a l’hora d’establir los canons del bon menjar. Així podem dir que los ingredients més ortodoxes serien: una bona ració d’albergines, pebrots, cebes, tomates, alls i, depenent de les possibilitats, un tall d’abadejo, o bé un tros de llonganissa, o bé una mica de conill, o bé uns cargols… Però queda clar que lo principal de la recepta ve donat per l’abundància de determinats ingredients que serien les verdures de l’hort, ja que, com tothom sap, l’abadejo i la llonganissa no són massa propicis a brotar per estes terres, sigue per que són massa argiloses, per la falta de precipitacions o perquè se planten massa fondos. Continuar llegint… La Catxipanda » Temps de Franja
Source: Presentació de Memòria ofegada a Mequinensa » Temps de Franja
// Carme Messeguer
Dissabte 6 de setembre, la Sala Goya de Mequinensa va acollir la presentació de Memòria ofegada. Reivindicació laboral i repressió política a Mequinensa i la conca minera (1889-1963) de l’historiador Jacinto Bonales, edició conjunta de l’Institut d’Estudis del Baix Cinca i de l’associació mequinensana Coses del Poble, amb la col·laboració de l’Ajuntament de Mequinensa.
Tot i que va eixir d’impremta a l’abril i es va donar a conèixer a les xarxes –llegiu-ne la ressenya al digital Les notícies de Temps de Franja 97–, la presentació del llibre en societat no s’havia pogut fer fins ara per les restriccions en les trobades socials de tots conegudes.
Després de la projecció d’un audiovisual introductori, Lourdes Ibarz, en representació de Coses del Poble, va repassar l’extens currículum de Bonales, trempolí afincat a Mequinensa, i la seua implicació en Coses del Poble, mentre que Pep Labat, per l’Institut d’Estudis del Baix Cinca, va donar compte de les accidentades circumstàncies motivades per la pandèmia que van fer endarrerir la que havia de ser la novetat de Sant Jordi 2020.
Cinto Bonales signant exemplars de la seua obra. / Carme Messeguer
Bonales va explicar que la inquietud per la recerca del passat recent mequinensà va estar originada per la incongruència entre els comentaris que li arribaven, una vegada establert al Poble, sobre els tèrbols motius de la construcció d’un pantà (el de Riba-roja) que hauria de negar la vila i l’absència d’estudis sobre la conca minera de l’Ebre i Segre en aquest període tan turbulent a la resta d’Espanya, que s’explica a priori per la situació perifèrica de les poblacions que formen la conca respecte als respectius centres provincials de referència. Així, a partir d’entrevistes, de la recerca en la premsa de l’època i de la consulta de diversos arxius, va anar reconstruint la memòria laboral i reivindicativa de la Mequinensa de finals del segle XIX fins a 1963, moment en què la imminent construcció de la presa de Mequinensa va deixar en segon pla la problemàtica vinculada a les explotacions mineres que, d’altra banda, anaven en decadència. Bonales va fer esment dels entrebancs que va trobar a l’hora de consultar determinats arxius públics i va agrair la disponibilitat de persones particulars i dels seus arxius familiars per poder anar teixint la història del moviment obrer de la conca minera mequinensana.
La meitat del volum la constitueix el recull de breus històries de vida de gairebé dos-cents mequinensans i mequinensanes protagonistes dels moviments socials estudiats a manera de memorial.
Vides de telenovel·la
Si aquest estiu heu seguit la telenovel·la de sobretaula de la televisió autonòmica aragonesa o catalana, una sèrie sobre un magatzem de modes en la Milà dels anys 50, recordareu un jove personatge supervivent de l’incendi de la mina de Marcinelle, districte de Charleroi, a Bèlgica, que va acabar amb la vida de 262 treballadors.
Segons explica el company Lluís Rajadell a TdF 138 (de juliol-agost de 2018), la catàstrofe de 1956 a Marcinelle va posar fi a l’arribada de mà d’obra procedent d’Itàlia, que va ser substituïda per treballadors espanyols, entre els quals miners procedents de Mequinensa i Vall-de-roures.
De Mequinensa van marxar una dotzena de treballadors, en un moment en què la mineria del carbó es va veure afectada per la construcció del pantà de Riba-roja, que acabaria negant algunes explotacions. Entre aquests, José Soler Cuchí, que havia treballat de llaüter transportant carbó, però que coneixia el treball de la mineria. A Charleroi, Soler no va fer de picador, sinó de mecànic, per passar posteriorment a treballar en una fàbrica de maquinària pesada. Soler estava casat amb la mequinensana Montserrat Vidallet Roca, una de les “nenes de la guerra” que havia estat evacuada a Bèlgica durant la Guerra Civil espanyola. La noia va mantenir el contacte amb la família belga que l’havia acollit com a refugiada i va poder comptar novament amb el suport d’aquesta família ara com a emigrada econòmica.
La Montserrat ha estat una de les informants de Bonales per al seu estudi.
Source: Les notícies de Temps de Franja 113
|
Source: Les notícies de Temps de Franja 111
|
Source: Les notícies de Temps de Franja 112
|
Source: Les notícies de Temps de Franja 95
|
Source: Les notícies de Temps de Franja 89
|
Source: Les notícies de Temps de Franja 88
|
