La Franja

Font: Amics del Chapurriau y FACAO se refugian en el PAR, PP y Ciudadanos | Lo Cacao de la FACAO

Estuvo disputado el puesto de nombre más silbado. A nivel autonómico el premio se lo llevó «nuestro engominado alcalde, rechazado por su sectarismo, Pedro Santisteve», como le definió Morón, aunque seguido de cerca por el presidente Javier Lambán, al que afeó que pese a abominar de los independentistas, diga que en Aragón se habla catalán. A nivel nacional, poco se llevaron los silbidos dedicados a Pablo Echenique y al «okupa de la Moncloa» Pedro Sánchez.

Source: Vox llena el Auditorio y la protesta por su mitin deja seis detenidos – Aragón – El Periódico de Aragón

Santiago Morón, presidente de Vox en Zaragoza, reiteró su rechazo al Estado autonómico y las comarcas, como agencias de colocación, y censuró el escaso eco que se dio el 18 de diciembre al 900 aniversario de la reconquista de Zaragoza por Alfonso I el Batallador. Cargó contra el presidente de Aragón, Javier Lambán, que “ya no engaña a nadie”, por reconocer el catalán como lengua oficial.

Source: Abascal: “El sentido común es imparable y Vox es ganador porque España es ganadora”

Source: Ciutadans apoya el grupo acientífico “Amics del Chapurriau” | Lo cacao de la FACAO

Source: L’home de fraganyó » Temps de Franja

// Parici Barquín

Va passar. Juro que no ho he somiat. Va passar i, a més a més, va passar durant un concert de “Los Trogloditas”. Ni en los meus somnis més humits podria haver arribat a imaginar una conversa de tal envergadura a un concert de “Los Trogloditas”, i és que, a camins, la columna del Temps de Franjame la regalen pel carrer i no tinc ni que esforçar-me lo més mínim, només he de passejar o assistir a esdeveniments pa sentir-me com aquell pagès que camina per un bancal de mullarerers que ja havia collit, i va trobant aquells mullareros que, oblidats, han madurat a l’arbre i li regalen un moment de dolçor sublim.

Així que sento algú que diu: “lo fragatí no se pot escriure”. Me vaig quedar com lo gat al mondongo i vaig intentar parar més orella i mirar qui era, però los primers acords de “El ritmo del garaje” m’ho van impedir. Allí havíem anat a escoltar i a ballar a “Los Trogloditas” i me vaig ficar a ballar, però no me van impedir reflexionar sobre lo que acabava de sentir:

Al cap me van vindre imatges dels habitants de Fraga passejant pel poble, com si fossin autèntics “homes de fraganyó”. Vestits en pells de bèsties i fent valls rituals al voltant de fogueres i comunicant-se únicament en llenguatge oral, ja que no podem escriure la nostra llengua. L’única manera que tenim eixos habitants de Fraga é aventurar-mos a les fosques coves de les serres del voltant i, il·luminats per la tènue llum d’oli, tractar de deixar alguna empremta que no desparegue de la memòria. Tal que allí trobarem representada una sèrie de figures que figura que són una revista: “Temps de Franja” li diuen. També trobarem enmig de tot una bestiola en cap de suro, representant un tarat que escriu mentre va solsint.

Confesso que, com que tinc certs pensaments primitivistes de connexions en la natura i demés “jipiades”, me vaig seduir a mi mateix en eixa elucubració alcohòlica, però alguna cosa me va fer tornar a la realitat. La realitat é que no veig un gran moviment de persones cap a les coves de les serres, armats en llums d’oli i pigments, preparant una gran performance prehistòrica, cosa que ben mirat me resultaria atractiva. Lo que veig són colles de joves en cares de son, anant cap a mestra a aprendre a escriure correctament una llengua que els é pròpia. I ja ficats també veig reflectit al vidre de la finestra, a un cap de suro que fa cara de bestiola mentre pica tecles com si sàpigues de què està parlant. Però això encara ho ha d’anar solsint.

L'home de Cromanyó. / CC Dr. Hans-Günter Wagner

La Consejería de Educación ha pedido a los municipios de la zona oriental si aceptan esta denominación para designar lo que hablan en estas localidades. En las comarcas del Bajo Aragón-Caspe y el Matarraña, la respuesta es de lo más variada

Source: ¿Lo llamamos “catalán de Aragón”? | Radio Zaragoza | Cadena SER

L’etimologia és l’estudi de l’origen i evolució de les paraules. És una disciplina molt útil per a entendre el món que ens envolta, atès que el llenguatge és la representació de la realitat en tots els seus aspectes, des de l’objecte més banal al sentiment més complex.

CARLES TERÈS | 21 octubre, 2018 07.10

Aquest és un dels motius pel que considero que no s’hauria d’abandonar l’estudi de les llengües clàssiques en l’ensenyament obligatori, perquè, entre altres coses, ens permeten conèixer d’on ve allò que diem, que tot sovint equival a saber d’on venim nosaltres. El món esdevé més ple, més diàfan, més entenedor.

Una mostra ben clara de l’interès que pot suscitar l’etimologia, és la il·lusió que ens fa als pares saber la procedència dels noms que posem a les nostres criatures. Volem noms bonics, a voltes arrelats a la tradició familiar, però també que el seu significat s’acosti a la idea que ens hem fet de la seua personalitat.

L’etimologia és també matèria de reivindicació. Fa uns mesos, uns amics bascos, ens enviaren un fil de Twitter amb un llistat de més de trenta paraules en eusquera amb la seua explicació en castellà. S’hi podia llegir, per exemple «En euskera no decimos “febrero”, decimos “otsaila”, que más o menos se traduce como “mes de los lobos”, and I think that’s beautiful»; o «En euskera no decimos “oficio”, decimos “ogibide”, que más o menos se traduce como “camino hacia el pan”, and I think that’s beautiful». Molta gent ho va pensar, que era ‘beautiful’, perquè el fil es va fer viral, amb més de 8.000 repiulades i 15.000 likes, i va animar a euskalduns i euskofílics a fer més aportacions. M’atreviria a pronosticar que més d’una es va sentir esperonada a aprofundir una mica més en la bellíssima llengua basca. L’autor del fil, per si el voleu consultar, és un poeta i filòleg anomenat Jásier (@TheJasier).

Si ens centrem en aquest nostre país aragonès, estic segur que quan esbrinem l’origen de la denominació “chapurreau”, entendríem moltes coses. El significat ja el sabem, ens l’explica la RAE (Chapurrear: Hablar una lengua con dificultad y cometiendo errores). Però, amb el cor a la mà… algú pot creure que una comunitat de parlants, espontàniament, prengui la decisió de denominar despectivament l’idioma que els han transmès a casa, que defineix el món que els envolta? Només se m’acut que l’ocurrència la tingués un foraster, indignat en comprovar que la gent dels nostres pobles feia servir una llengua que desmentia la imatge d’un Aragó definitivament castellanitzat. No és un fenomen exclusiu del nostre país: la història és plena de viatgers que han definit com a «lladrucs», «brams», «galimaties» o «xapurrejats» les parles diferents de la seua, tan polida i civilitzada. És allò del supremacisme.

Sé que, en llegir això, els meus amics sociòlegs m’il·luminaran sobre els motius que porten els membres d’una comunitat a assumir aquests prejudicis cap a la llengua pròpia. Però no us canseu; continuaré sense entendre-ho.

Source: Etimologia – AraInfo | Diario Libre d’Aragón

Source: Moncho, el “superaragonés del chapurriau” que habla “catalán de la franja” |

3102018

Source: Un periódico promociona a Moncho, el filofalangista del Chapurriau || Lo Cacao de la FACAO

Un periódico promociona a Moncho, el filofalangista del Chapurriau

30092018

Source: Valderrobres en contra de ser incluido en la zona del catalán – La Comarca

Source: Jo no parlo chapurriau » Temps de Franja

// Ana Soriano Barberán

Vaig nàixer a Vall-de-roures el 1955 i vaig anar al col.legi de les monges fins els 12 anys, que vaig anar interna a Alcanyís. En aquella època, estave mal vist parlar la nostra llengua; sovint, si mos sentien, aquelles santes dones saltaven: “¡Hablad cristiano!”. Jo, innocent, pensava que els que parlaven castellà eren més cultes, més educats, més distingits, més rics…

Una vegada, a mitjans dels 60, no recordo com ni perquè, vaig copsar que una de les monges mos entenie quan les xiquetes parlàvem entre natres en el que anomenàvem “chapurriau”, i a més no mos renegave. La sorpresa va poder més que la timidesa: “vostè mos entén!”, li vaig dir un dia, i ella, rient: “És clar!, sóc catalana”. Així que allò que parlàvem no ere ‘chapurriau’, ni ‘balbuciau’, ni ‘susurrau’… ere català!

Aquella monja, que es deie Gertrudis Castells i ere de Vilassar de Mar, mai més va voler parlar català en mi; ni Déu la lliurave de tindre por. Però en va haver prou, perquè vaig comprendre que aquell parlar nostre no ere el que mos volien fer creure, un costum estrany de gent inculta, i mai més em vaig avergonyir de la meua llengua materna. Més tard, a Barcelona, la vaig estudiar i vaig saber que és extensa i variada. I ara, si viatjo a qualsevol lloc on es parle català, no puc evitar escoltar les converses de la gent gran, només fixant-me en les paraules; en trobo de noves, de conegudes que deien los meus iaios i feie temps que no sentia, algunes que no volen dir lo que pareix i em fan buscar al diccionari… I és que estimar és conèixer, no?

Detienen por odio y tenencia de armas el falangista aplaudido por el Chapurriau https://t.co/0gVbPdeVXZ Moncho Beseit, Ramón Guimerá Lorente

— Speak Lapao (@SpeakLAPAO) July 3, 2018