Fa temps que segueixo amb interés la iniciativa de Marta Lloret, coneguda com La Caçadora de masies. La seva història és ben curiosa. Va descobrir la seva passió pel món de les masies mentre estudiava Humanitats, a través d’una primera feina amb la Fundació Mas i Terra. Des d’aleshores, aquesta fascinació s’ha convertit en una missió personal: salvar masies deshabitades i recuperar la seva memòria.
Lloret combina el seu treball amb el projecte Masiaire, que connecta propietaris de masies amb possibles masovers. Això no només evita l’abandonament, sinó que també revitalitza el patrimoni rural. La seva tasca és admirable, i el seu llibre Masies de Barcelona, acompanyat d’una exposició al Palau Robert, n’és una bona mostra.
Com ja és una vella costum, enguany al nostre poble també ens hem abocat al més que incert 2025, fent gambirots en totes les formes possibles: equipats en barrets de plàstic, garlandes i cabelleres de colors, mata-sogres desafinats, o la prova pràctica de la roba íntima de color roig.
Com les aventures dels joves la nit radera de l’any mereixen tractament a part, ens centrarem en els dos grups de més edat.
Hi ha tot de saberuts (ara en diuen ‘coachs’) que ens exhorten a abandonar la nostra ‘zona de confort’. És una cosa que em costa d’entendre, perquè tinc la impressió que les persones tendim a buscar precisament aquest confort, que jo considero un sinònim de benestar (una altra de les paraules màgiques dels nous gurus). Es veu que, per sentir-nos realitzats, hem d’anar sempre més enllà, iniciar projectes, afrontar nous reptes. Per a què? Suposo que no serà per arribar a la blasmada zona de confort, no? Els que segueixen aquestes premisses, és a dir, els que no paren mai de marcar-se nous objectius, en realitat ja han trobat la seua zona de confort: el seu estat ideal és la superació continua; per tant, quan arriben a un punt que altres considerarien de plenitud, cauen en la insatisfacció. I això és perquè, paradoxalment, han eixit de la seua zona de confort, que no és altra que, oh sorpresa!, la fugida constant de la zona de confort. Continuar llegint… Zona de confort
Pels carrers de València ressonaran durant molt temps els crits de ràbia de la gran manifestació del 9 de novembre, d’un poble que se sent humiliat per una casta de governants que només ocupen els càrrecs polítics pensant, sobretot, en…
La recent Dana, que ja ha segut més mortífera que els atemptats del 11 de Març de 2003, està sent un espill de la nostra societat actual: l’aparença és més important que la realitat
El principal portal immobiliari del país, idealista.com, publicava fa pocs mesos un estudi al voltant de l’oferta residencial de les tres províncies més despoblades d’Espanya: Terol, Sòria i Conca
Quina llengua parlen a Bèlgica? Algú dirà: «belga». Un altre el corregirà: «francès, no?». Bèlgica és una mica més complexa. És considerat un Estat-coixí, que amortigüe la frontera cultural entre l’Europa germànica i l’Europa llatina: los parlants de neerlandès a Flandes, que representen aproximadament 6 de cada 10 belgues, i els parlants de francès a Valònia, que representen aproximadament 3 de cada 10 belgues. I també tenen un coixí intern, Brussel·les, considerada una regió bilingüe, que aplegue 1 de cada 10 belgues, i fa de capital de Bèlgica i d’Europa. Una àrea originàriament neerlandòfona, però que a efectes pràctics actualment té una majoria francòfona.
Però en realitat la delimitació actual de Bèlgica té la seua història: múltiples guerres entre les grans potències europees com França i Anglaterra pel control dels Països Baixos, i les tensions internes entre catòlics i protestants, acaben per desembocar en la creació d’un estat belga de nova creació l’any 1830. Lo nou rei belga situe el francès com a llengua de Bèlgica i de l’elit. Lo neerlandès, tot i ser la llengua majoritària de la població, quede relegat a llengua popular i rural.
I les tensions no es fan esperar, perquè els flamencs exigeixen més reconeixement del neerlandès. Los censos incorporen preguntes lingüístiques des de 1846 fins 1947. I després de la segona guerra mundial lo conflicte intern creix, les fronteres entre flamencs i valons se mouen a cop de resultat censal, fins lo punt que hi ha qui considere que el cens, més que una estadística objectiva, s’està convertint en un referèndum subjectiu. La sensació dels flamencs que el seu territori es va aprimant per l’expansió de la conurbació bilingüe de Brussel·les fa augmentar les tensions. I finalment, l’any 1962 arriben a un pacte tàcit de deixar com estan los límits entre francòfons (Valònia) i neerlandòfons (Flandes), i decidiran no fer mai més cap cens lingüístic. Lo que alguns han definit com un bàlsam de la ignorància. I que ha anat desembocant en un Estat que té dos comunitats lingüístiques que viuen d’esquena, cada una en la seua llengua.
(Publicat al Diario de Teruel el 21 de setembre del 2024)
L’agost del 2021 Vox va entrar a les Corts d’Aragó una Proposició no de Llei per a suprimir la Direcció General de Política Lingüística i els Instituts de l’Aragonès i del Català de l’Academia Aragonesa de la Lengua. Vox ho feia per a destruir les nostres llengües pròpies i històriques, uns dels més ferms puntals de la identitat aragonesa. Aleshores aquesta Proposició no prosperà però sí ara –juny del 2024– amb Vox al Govern aquest desficaci és a punt de consumar-se, o ja s’haurà consumat del tot en el moment de publicar-se aquest text. Tanmateix els aragonesos amb dignitat no han quedat de braços caiguts, han –i hem– denunciat l’afany de Vox i del Partit Popular, el seu soci al Govern, de anorrear-nos. Uns 300 professors de la Universitat de Saragossa ho han fet, moltes acadèmies i associacions d’estudi i foment de les nostres llengües s’hi han afegit, partits polítics, mitjans, grups musicals, poetes, assagistes …, que d’aragonesos amb dignitat, encara que no ho parega prou, també n’hi ha força. I ja el juny del 2023 en José Ignacio López Susín havia publicat El Valle de las Brujas/A Val d’as Broixas una breu i impactant, profunda novel·la ambientada en el darrer terç del segle XVI a la Vall de Tena quan les autoritats, reunides el 1582 al Caxicar de l’Artica, decidiren d’aplicar el Contrafur, passant per damunt dels Pactes, ço que va provocar aquell mateix any les tortures i assassinats de tres dones tensines: Orosia, Graziana i Narbona, i en aquest darrer cas també del seu fill nonat. La justícia i els jurats tensins ho decidiren per molt que sabesssen que Aragón serà o que siga o suyo dreito, un dreito que ells trepitjaven amb els peus. Com a contrapunt a la farsa d’aquell judici i al cru realisme dels maltractes i tortures de les acusades, us recomano que llegiu la cançó de bres de na Narbona (pàgina 155). En aquesta novel·la també podeu llegir en transparència l’afany de l’actual Govern Aragonès per destruir aquests trets tan característics de la nostra identitat aragonesa: la llengua catalana i l’aragonesa.
(Publicat a La Comarca el 27 de setembre del 2024) A les terres del Mesquí sempre ha faltat l’aigua a tots los pobles. Fa cinquanta o seixanta anys, quan plovia més que ara, entre les sèquies del Molí, els açuts de la riera i les fontetes de les valls de més caiguda, s’anave apanyant la necessitat d’aigua per mantindre els animalets, poder cultivar alguns fruiters i tindre fato suficient per anar passant la gent llauradora. I si ere l’any prou bo es regaven, després de replegar la collida ja en primavera,
(Publicat al Diario de Teruel el 28 d’agost del 2024) Any 2014: cop d’estat contra el president electe d’Ucraïna Yanukovich, a causa de la política prorussa que duia a terme. Aquest senyor era anti-OTAN i la oposició pro-OTAN. No cal ser un superdotat per ataüllar qui hi havia al darrera del cop, els de sempre. En aquell moment els russos ucraïnesos eren el 30 %, la majoria concentrats en les regions properes al mar Negre. Moltes d’aquestes regions romangueren fidels al president derrocat, i van fer referè
Espitlleres (Publicat a La Comarca el 4 d’octubre del 2024) Un dels elements més inquietants que es troben a les construccions rurals són les espitlleres, unes obertures estretes i allargades, fetes en un mur d’una fortificació o en una altra construcció, per exemple, una masia, per la qual es podia mirar a l’exterior i llançar projectils de diversos tipus sense tenir gaire perill de ser ferit pels que els llencen des de fora. Al llarg del terme existeixen masies que demostren que va haver un passat bel•
(Publicat a La Comarca el 11 d’octubre del 2024) Existeix, de forma general, la creença que la història és una matèria avorrida i sense sentit. Una assignatura que no cal estudiar, ja que no té cap finalitat. La culpa no és dels estudiants. Tots sabem què porta el riu quan sona. Són els professors, i especialment l’Estat, qui s’haurien d’encarregar de proporcionar una formació més pràctica i activa. De res val forçar als sagals a memoritzar tones de dades i nombres, si porten tots a la butxaca un mòbil do
