Skip to content

Archive

Category: Viles i gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 4 de maig del 2024)

Mireu el món i veureu el que passa. Conflictes amb guerres hi ha a Gaza, Ucraïna, Sudan, Birmània i una llarga llista més. El resultat de totes elles és la mort de soldats, civils, nens i persones grans –el resultat més cruel de tots–; destrucció d’estructures socials i econòmiques; fre o endarreriment del desenvolupament econòmic dels països en conflicte i distorsions a nivell mundial o regional. Tot i que, les guerres i conflictes armats produeixen resultats més que positius per alguns, els fabricants i proveïdors de material bèl·lic i els especuladors. I a més es permeten donar lliçons de moralitat i pacifisme. Coneixeu cap país –governs i institucions públiques– que dediqui tots els esforços exclusivament a resoldre els conflictes i a detenir les guerres? Jo no.

Continuar llegint… Les guerres que ens envolten | Viles i Gents

(Publicat a La Comarca el 3 de maig del 2024)

El títol d’avui, com bé saben els centenars de membres de les associacions de la Franja, que ja el tenen a les mans, fa referència a un llibre-disc molt recent que porta per títol: «Tomàs Bosque canta Desideri Lombarte». Amb música nostra i vuit lletres del gran poeta de Pena-roja, que ens va deixar ara fa trenta-cinc anys després d’escriure una obra monumental que el situa entre els autor més grans de la nostra llengua.

La primera de les cançons, amb lletra meua, està pensada per situar el nom del poeta i la seua magna obra, al centre geogràfic i cultural de les terres i viles del Matarranya absolut. Primer pas per apropar l’obra immensa de D. L. al centre de la cultura aragonesa, donant prestigi també a les moltes obres que es publiquen en la nostra llengua, el català d’Aragó. La lletra de la cançó que tanque la gravació, la hi vaig dedicar fa vint anys a Desideri i conta les virtuts d’una masovera com les que vivien als masos del Tastavins, quan el poeta ere un çagalet que corrie i jugava per l’era del mas del Molinar. Continuar llegint… Muntanyes del Matarranya | Viles i Gents

Fa 35 anys se va complir el que Desideri Lombarte havie escrit: «No faré anar la falç pel groc dels blats / ni esperaré si mou la garbinada, / ni aniré a pasturar més bous al prat». Mos va dixar. No tinc un sol record d’haver coincidit en ell. Per més que segur vam compartir temps i espai. Però la primera imatge que tinc d’ell és d’una commemoració de la seua mort a Pena-roja l’any 1990. En los meus 10 anys, estava a primer fila. Però ni per prodigi infantil ni per res paregut: encara no tenia prou vergonya per a amagar-me. Suposo que la meua ment infantil no devie aguantar les pallisses que s’hi devien repartir :-)

Però (re)descobrir Desideri Lombarte en l’adolescència va fer una marca profunda de per vida. Mai consumixco poesia, i Desideri explicave el meu món. Localisme, costumisme, ruralisme, i en llengua minoritzada. Tots aquells -ismes perseguits per l’homogeneïtzador globalisme, diana clara per al cosmopaletisme i el ciutadàdelmón®. Però Desideri, a més, és un escriptor universal. Té unes raïls que s’alimenten de l’economia de la subsistència dels Masos del Molinar, s’empelten a la Barcelona del desarrollisme, i acaben parlant-mos dels grans temes de la humanitat i la literatura: l’amistat, l’amor, la identitat, lo vincle de l’humà en la terra… i la mort. Mooolta mort!

Continuar llegint… Quan Desideri ja no fa anar la falç pel groc dels blats | Xarxes socials i llengües

En aquestes línies aplicaré tan sols el sentit comú, perquè estic convençut que no calen altres coneixements per opinar sobre el comportament dels jutges, d’alguns jutges vull dir, sobre el tema de la Llei d’Amnistia per als implicats en el procés català. On s’ha vist que abans d’aprovar una llei pel Parlament, gran part dels magistrats que conformen el Consell del Poder Judicial, altres magistratures, associacions o a títol individual, s’oposin a la futura llei? Un Consell caducat fa cinc anys, que repugna per inconstitucional i per la seua unilateral politització, s’aixeca com a garant de la Constitució, marcant les línies d’actuació del poder legislatiu. Continuar llegint.. Terrorisme a la carta | Viles i Gents

Los nous governs autonòmics de coalició entre dreta i ultradreta han encomençat a ficar en pràctica polítiques regressives pel que fa al català i enfortir la presència del castellà, que creuen amenaçat o, simplement, superior. Actuen en llicència per anular qualsevol diferència, seguint un modus operandi que es concreta en la supressió de subvencions a les associacions que treballen per la llengua i cultura autòctones, en l’acció restrictiva a l’ensenyament i en eliminar distincions o activitats culturals en català. Continuar llegint… La nosa o la por | Viles i Gents

Les belles paraules

L’altre dia, ma germana em va enviar uns fragments d’El temps de les Cireres, de Montserrat Roig; uns paràgrafs amb un vocabulari riquíssim usat amb naturalitat i precisió. Estava encantada amb els nous mots que hi descobria. Conec la sensació, ja que soc dels que experimentem plaer quan trobem una paraula que ens és desconeguda, una expressió que descriu amb exactitud un objecte, un estat, una acció, un sentiment o qualsevol altre aspecte de la vida i del món que ens envolta. Quan d’adolescent vaig decidir que havia d’escriure en el meu idioma —precisament per això, perquè era el meu—, em va tocar d’aprendre tot el vocabulari que no m’ensenyaven a estudi. Les paraules que emprava eren les domèstiques, les més íntimes, i em mancaven tots els registres literaris, tècnics o formals. Llegir sempre havia estat un plaer, però va fer-se més gran quan em servia per eixamplar els límits de la llengua de la meua família. Continuar llegint… Les belles paraules

Vam cursar l’ESO tenint la sort —ara en som conscients— de trobar-mos al nostre camí a la professora de català (i també de plàstica!) Teresa M. Ballester (E.P.D.) En lo compromís i l’orgull per davant de ser d’esta terra, concretament del poble de Mont-roig de Tastavins, mos va intentar transmetre la seua passió per la nostra llengua catalana, donant-mos a conèixer l’obra d’alguns dels paisans que hi han escrit

Si no fore perquè

Projectada a la paret de classe, un dia mos va mostrar la fotografia d’un home en bigot llegint un llibre; ere Desideri Lombarte (Pena-roja, 1937-Barcelona, 1989). No recordo gaire cosa més que este detall del dia que mos lo va presentar Si no fore perquè. En lo temps, ataüllant los llibres que tenim per casa, em vaig començar a familiaritzar amb aquell desconegut Desideri.

 

Continuar llegint… Si no fore perquè

Poeta emocionant i proper, narrador irònic i captivador, autor teatral eficaç, assagista precís, polivalent i meticulós, dibuixant, activista cultural i no sé quantes coses més

Un seductor, un líder

Totes estes capacitats se li poden atribuir merescudament a l’escriptor de Pena-roja Desideri Lombarte, aprofitant el 35 aniversari de la seua desaparició. Llàstima. Quantes aportacions més a la nostra cultura, la del Matarranya, haguere pogut donar si no haguera mort massa prompte!

Continuar llegint… Un seductor, un líder

Els masos, testimonis silenciosos d’històries antigues, són com poemes gravats en pedra i fusta, narrant les vivències dels seus habitants al llarg dels segles

Entre pedres i versos: Desideri Lombarte i la poesia de les masies

Desideri Lombarte, amb la seva ploma inspirada, ha capturat l’essència d’aquestes construccions rurals en la seva poesia, transportant-nos a un temps passat, ple de simplicitat i lligams profunds amb la terra.

Continuar llegint… Entre pedres i versos: Desideri Lombarte i la poesia de les masies

Una pàtria «ben menudeta»

Un dels problemes endèmics d’Espanya es la macrocefàlia de les capitals

Una pàtria «ben menudeta»

 El contrast existent entre les grans ciutats, urbanites i industrials, i les microscòpiques aldees que jalonen el món rural, com vestigis d’un passat que tothom pareix haver oblidat.

Continuar llegint… Una pàtria “ben menudeta”

Amb motiu dels 35 anys de la mort de Desideri Lombarte, els membres del col·lectiu Viles i gents li dedicaran les seues properes columnes

Sentències comentades de Desideri Lombarte

Comencem amb la transcripció d’algunes de les Sentències comentades del poeta, publicades el 1993 a la col·lecció ‘Lo Trull’.

Continuar llegint… Sentències comentades de Desideri Lombarte

Natxo Sorolla

(Viles i gents, publicat a La Comarca, 8/3/2024)

(Primera part: Lo llop i les seues creus (I))

Que el llop torno als Ports de Beseit, un segle després que el vam extingir, encén debats entre els que volen la seua recuperació i els que temen los atacs al seu bestiar. I tots tenen raó. Lo llop té el seu paper en mantindre la biodiversitat. I és un depredador. Lo llop té cares i creus. Com qualsevol espècie, també natres los humans.

Los últims anys hi havie sobrepoblació de cabra montesa als Ports que plantegen problemàtiques per als cultius. Però si hi ha molta densitat permet que s’estengue a altres territoris. La presència del llop ajudarie a regular les poblacions d’esta cabra. I el llop ibèric arribe aquí quan ha pogut eixir del racó cantàbric a on l’havíem reclòs, allà a on a alguns ja els pareix que n’hi ha massa. I és probable que aquí acabo creuant-se en lo llop itàlic, que de la pressió de quedar-ne només un centenar d’exemplars, s’ha acabat recuperant gràcies a que als humans mos ha entrat (una mica) lo coneixement i protegim mínimament les espècies amenaçades. Si es creuare aquí la parella de llops ibèric i itàlic, diversificarie l’embut genètic que afronte l’espècie. Però este equilibri entre espècies només és possible ajustant i tornant a ajustar. Allà s’ha desequilibrat, aquí n’hi ha una mica massa…

L’equilibri entre el llop i els humans també requerix ajustar les mides. O si ho voleu: negociació, negociació, i negociació! No oblidem que el llop també represente un perill per al bestiar domèstic. Los atacs de llops a ovelles no són estranys. I crec que l’essència està en trobar un (difícil) equilibri entre la protecció del bestiar i els pastors, i la conservació del llop. I és que qui alguna cosa vol, alguna perra li coste. No podem fer pagar als pastors lo preu de conservar el llop. Cal millorar les defenses davant lo depredador, i incrementar les indemnitzacions pels atacs de llops. I evitar a tota costa que qui pateix mals sigue qui pago els costos del llop.

Cal promoure la col·laboració entre pastors, administracions, ciutadans conscienciats i científics per a elaborar estratègies de protecció de l’economia i el llop. I si cal, arribar a acords per a liquidar els exemplars de llop que de manera recurrent ataquen lo bestiar. I cal conscienciar a la població sobre la importància del llop per al medi ambient, a l’estil de Rodríguez de la Fuente, i donar-li un valor econòmic. Potenciar el turisme per a l’ataüllar el llop i les seues llegendes pot ser un atractiu per al turisme de qualitat, com ho fan a Somiedo en l’onso. Tenim un repte important, i el camí no és fàcil. Però com ja ham demostrat gestionant l’aigua del Matarranya, la voluntat, les bones idees, lo diàleg, la negociació, i els acords són possibles. Aixina que a la faena!

El mar exerceix un influx poderós sobre la majoria de persones

Mar

El mar exerceix un influx poderós sobre la majoria de persones. Se l’associa amb la llibertat; tot i que, si ho mirem fredament, això no té cap sentit: el mar és una barrera que no ens permet anar més enllà amb els nostres mitjans anatòmics. Malgrat aquesta evidència, quan vaig decidir anar a viure terra endins, sentia, de vegades, una sensació d’ofec. Alguna nit m’abocava al balcó i imaginava que, en la foscor, el mar llepava els contorns del tossal on hi ha el poble.

La gent s’apinya a les costes, busquen els habitatges amb vistes al mar, s’hi asseuen a la vora per relaxar-se. Jo també —les poques voltes que puc i quan no hi ha gaire gent— en gaudeixo. Tanmateix, sempre recordaré la vegada que vaig sentir que podia ofegar-me, no solament jo, sinó també les meues filles, quan vam deixar de fer peu i un corrent silenciós impedia que avancéssim cap a la platja. Tot estava en calma, però aquella massa d’aigua va jugar amb nosaltres una estona massa llarga. Després de moltes braçades amb la menuda enganxada al coll, vaig tocar el fons amb la punta del dit gros. Terra ferma!

Continuar llegint… Mar

Recentment, s’ha ficat damunt la taula lo debat de la regulació de l’ús dels telèfons mòbils entre els xiquets i adolescents

Mòbils

Recentment, s’ha ficat damunt la taula lo debat de la regulació de l’ús dels telèfons mòbils entre els xiquets i adolescents. Per parlar-ne partiré d’un cas personal:

L’any 2007 vaig fer la comunió i, a mi i a pràcticament tots los meus quintos, algun familiar (oncles, padrins…) mos va regalar lo nostre «primer mòbil». Teníem 8 / 9 anys en aquell moment. Lo meu ere un NOKIA blau marí i platejat amb tapa, teclat i sense càmera de fotos ni, evidentment, internet. De manera que no servie per gaire cosa més que per telefonar i enviar algun SMS, si tenies «saldo» (sinó ni això).
La verdat és que recordo que a aquell mòbil primitiu no li’n vaig fer gaire, de cas. Passada la comunió, a casa em van dir que no el necessitava per res (totalment d’acord), quedant-se d’esta manera apagat i guardat a la seua caixa, i utilitzat únicament i convenientment quan mons pares anaven de viatge.
Regalar un telèfon mòbil, és a dir, un objecte nou que en aquella època s’estave democratitzant, ere sinònim de fer un bon regal al xiquet o xiqueta en qüestió (sense cap mala intenció). Però, pensant-ho bé, què fa amb un mòbil un infant de 9 anys?

Continuar llegint… Mòbils

Pots parlar amb ell per telèfon i et contarà coses d’en Francesc Boix, el fotògraf de Mauthausen, perquè van passar la Guerra Civil junts a Terol»

La darrera flama

Pots parlar amb ell per telèfon i et contarà coses d’en Francesc Boix, el fotògraf de Mauthausen, perquè van passar la Guerra Civil junts a Terol». Josep Cruanyes, expert en la vida i obra d’en Boix, em remetia el desembre de 2023 a Miquel Morera, l’últim supervivent de la 30 Divisió republicana, la unitat destinada a les Conques Mineres on Boix va «fer la guerra».

Miquel Morera, amb 103 anys, em va atendre telefònicament i em va donar detalls sucosos del seu company de trinxera, que va saltar a la fama en acabar la II Guerra Mundial. Com a deportat i fotògraf de Mauthausen, el seu testimoni va ajudar a condemnar a dirigents nazis al judici de Nuremberg.
Encara que han passat més de 80 anys del seu pas per Alcanyís, Montalbán, Utrillas, Martín del Río o Vivel del Río, Morera se’n recordava perfectament d’aquells perillosos dies on tenia com a company al «fotògraf de Mauthausen», amb el qual coincidia també en edat i procedència.

Continuar llegint… La darrera flama

 

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.