(Publicat a La Comarca el 18 d’octubre del 2024)

Pos, a la Societat», «quan estave la Societat», «lo ball de la Societat», «a la biblioteca de la Societat»… La Societat, un referent permanent a la memòria dels nostres iaios i una referència ineludible per a qualsevol historiador del Vall-de-roures contemporani, particularment del primer terç del segle XX.

La Societat, oficialment la Unión Valderrobrense, era un organisme que es va crear l’any 1916 i que va arribar a aglutinar la major part del poble. Va tindre un màxim de socis superior als 500. Només podien associar-se els hòmens de més de 14 anys, el que suposa que la massa social representava, com a poc, unes 2.000 persones, dos terceres parts del total d’habitants del poble, uns 3.000 llavors.

Però la definició de la Societat no és fàcil ni ho era per als propis socis. Estava a mig camí de la cooperativa, el centre recreatiu, l’ateneu cultural i la societat d’auxilis mutus —d’aquí el nom popular, probablement—. Tenia cafeteria, ball, biblioteca, cooperativa de consum, mestre d’escola i societats d’auxilis mutus per a les baixes laborals i per a la mort de les cavalleries de la llaurança.

Era, en tot cas, la clau de la supervivència de les classes menys afavorides, els jornalers, els petits propietaris i els artesans. A més, era un focus de promoció cultural i educativa.

Quan, durant la Guerra Civil, la CNT-FAI se’n va apoderar, la Societat va rebre la primera ferida i, al arribar les tropes franquistes la primavera de 1938, va patir una mort traumàtica. L’edifici que n’era la seu i els seus bens es van espoliar sense miraments per a repartir-se’ls entre els guanyadors a punta de pistola. Va acabar així una experiència de progrés i benestar autogestionada, però va quedar per a sempre el seu record inesborrable a utopia realitzada.
«Quan estave la Societat»…

Lluís Rajadell.

Source: La Societat utópica | Viles i Gents

(Publicat a La Comarca el 25 d’octubre del 2024) L’any 2022, quan ja pareixie que havíem dixat enrere la pandèmia, l’associació Amics de Nonasp vam iniciar una nova «aventura». Es tractave de la Trobada de Cultura Rural, una jornada que, des d’aquell moment, celebram anualment i que està dedicada a la cultura, convidant a Nonasp a entitats i projectes per a compartir la seua manera de fer i la seua trajectòria. Enguany, la vam fer lo diumenge 6 d’octubre i vam comptar amb la participació de nou entitats,

Source: III Trobada de Cultura Rural | Viles i Gents

(Publicat a La Comarca l’1 de novembre del 2024) A la columna anterior explicava els motius pels quals, malgrat la important dosi de creativitat que necessito en el meu ofici, no em considero un artista. Haig de confessar, però, que hi va haver una època en què vaig exercir-ne, d’artista, quan vaig escriure (ep! per encàrrec!) la novel·la Licantropia, l’èxit de la qual, tot i la seua modèstia, em va sorprendre gratament: de cop i volta em vaig trobar que em cridaven de molts indrets per presentar-la. Va se

Source: Art i artistes (i 2) | Viles i Gents

Publicat a La Comarca, el 20/9/2024

Natxo Sorolla

Quina llengua parlen a Canadà? Algú dirà: «canadenc». Un altre el corregirà: «anglès!». Canadà és una mica més complex. Damunt d’un substrat de centenars de llengües aborígens van desembarcar els colons francesos i britànics. Durant dècades van lluitar i lluiten pel control del territori. Quebec, la província en més concentració de francòfons, estave davall lo domini de l’imperi britànic. I Canadà rebie des dels Estats Units, recentment independitzats, onades de colons britànics fidels a l’imperi. En conjunt, la dinàmica històrica ha donat com a resultat un Canadà contemporani de domini anglòfon (més de la meitat de la població), però en una minoria francòfona que ha pogut preservar la seua presència i reconeixement a Canadà (una cinquena part de la població), una important immigració contemporània, i unes llengües aborígens perifèriques en la política lingüística canadenca. La població francòfona se concentre sobretot a la província de Quebec, en més de tres quartes parts de la població que té el francès com a llengua primera, i una de les principals aglomeracions francòfones del món a Montreal.

L’any 1969 se va aprovar la Llei sobre les Llengües Oficials, que feie oficials lo francès i l’anglès a Canadà, basada en lo principi de personalitat. Això permetie rebre serveis federals en una de les dues llengües oficials en qualsevol lloc de Canadà, a condició que la demanda fore suficient. I ha fet que censos lingüístics siguen cabdals per a establir a on hi ha «suficient població» parlant d’una llengua o una altra per a assegurar l’adequació lingüística dels funcionaris. En paral·lel, l’any 1977 lo parlament Quebequès va aprovar la Llei 101, coneguda com Carta de la Llengua Francesa, que desplegue polítiques en consciència de la potència de cada llengua: l’anglès és una hiper-llengua global, i majoritària a Canadà, mentre que el francès és una llengua minoritzada durant anys a nord-amèrica. Una política bilingüista de deixar fer portarà a la reculada de la llengua minoritària a Canadà, i fins i tot del francès al propi Quebec. Per això estableixen algunes regulacions que promouen la immigració francòfona, que la llengua d’integració de la immigració sigue el francès, o la promoció del francès com a llengua al món del treball.

En l’anterior Viles proposava que a Suïssa els límits clars entre cantons havien fet bons veïns (principi de territorialitat). A Canadà una política de reconeixement de la diversitat lingüística a nivell individual (principi de personalitat) no ha aconseguit reduir el conflicte i la tensió entre anglòfons i francòfons. Però no penseu que les solucions són màgiques. Al proper Viles veurem que la mateixa recepta no sempre funciona arreu.

(Publicat a La Comarca el 12 de juliol del 2024)

Vall-de-roures ha passat de tindre quatre carnisseries obertes al mateix temps a no tindre’n cap, un canvi operat entre els primers anys vuitanta del segle XX i l’actualitat, al mateix temps que la seua població passava de 1.900 habitants a 2.500. Mentre la demanda de carn i dels seus derivats creixia per damunt del 25%, d’acord amb l’augment de la població, l’oferta tradicional d’estos productes ha caigut un 100%. A començaments dels anys vuitanta, els supermercats no existien o existien en una versió embrionària, mentre que ara son la principal forma d’omplir la cistella del consumidor.Continuar llegint…Sense carnisseries | Viles i Gents

(Publicat a La Comarca el 28 de juny del 2024)

En un món cada vegada més connectat i divers, les festes locals reflecteixen la riquesa cultural que ens envolta. Amb una població que abraça diverses tradicions, creences i costums, les celebracions festives esdevenen punts de trobada on les diferències es converteixen en oportunitats d’enriquiment i comprensió.Continuar llegint…Un viatge cultural a través de les festes | Viles i Gents

(Publicat a La Comarca el 14 de juny del 2024)

Matí de Sant Joan / abans que eixire el sol, / mos vam alçar del llit / i vam anar a la Font. Mos vam rentar la cara / com un bateig d’amor. Aquell ventet fresquet / i aquell raig d’aigua clara / van trencar la dolçor / d’aquella nit sagrada».

Així comença el poema d’amor que Desideri Lombarte va escriure l’estiu de 1981 quan només tenie 44 anys i ja estave abocat a la màxima intensitat creativa perquè ere ben conscient del seu delicat estat de salut. Havie d’aprofitar el temps i ho va fer tan bé que quan la mort el va enxampar, el 1989, ens va deixar un munt de llibres i de treballs de poesia, investigació, teatre, etnografia… que en fan un referent essencial de la cultura aragonesa en català.Continuar llegint…Matí de Sant Joan, 2024 | Viles i Gents

(Publicat a La Comarca el 21 de juny del 2024)

En molts pobles petits estan traient els bars, i això representa una pèrdua enorme per a les comunitats locals. El bar no és només un lloc on prendre una cervesa o un cafè; és un centre de reunions, de trobada, un lloc on es comparteixen notícies, alegries i tristeses.Continuar llegint… Sense bar | Viles i Gents

Publicat a La Comarcal el 5 de juny del 2024)

No patiu, no m’he passat (encara) al catalanglish. Senzillament he fet una fusió de les paraules ‘ànima’ i ‘animal’, ambdues amb el mateix origen: animam, terme llatí que denominava tant l’ànima (substància espiritual distinta del cos físic) com l’alè o respiració que ens distingeix dels vegetals.

La nostra tradició monoteista afirma que el creador només va creure oportú de dotar d’ànima els homo sapiens. Per contra, moltes religions —més antigues que la nostra— atorgaven a les bèsties qualitats espirituals. És possible que si haguéssim conservat aquesta visió de la vida, no se’ns passaria pel cap que la tortura d’un animal fos un espectacle.Continuar llegint…Ànimals | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 1 de juny del 2024)

En l’adveniment de les eleccions europees de juny de 2024, Europa s’enfronta a un escenari carregat de desafiaments inèdits que amenacen la seva cohesió democràtica. Un dels temes que ressalta especialment en aquest context –i que ens afecta de manera directa– és el tractament de les llengües minoritàries, com el català, en les institucions europees. Malgrat les promeses repetides, com les del PSOE que suggerien un suport a l’oficialitat del català a la Unió Europea, la realitat és que aquesta qüestió continua “encallada”. La falta d’avanços concrets demostra una vegada més que les promeses en períodes electorals sovint es queden en l’aire sense materialitzar-se. Paral·lelament i segons els diversos baròmetres electorals, observem un augment preocupant de l’extrema dreta a Europa, una tendència que sens dubte pot afectar negativament la diversitat cultural i lingüística del continent.Continuar llegint…Juny incert a Estrasburg –i arreu | Viles i Gents

Publicat a La Comarca el 30 de maig del 2024)

L’altre dia estava present en una conversa en la qual participaven persones del poble d’una certa edat i alguns altres més pròxims a la meua. Los més grans es referien en tota naturalitat a determinades partides del terme municipal pel seu nom (Los Vilars, lo Pinyeral, la Serena, Vernola…), mentre que alguns dels més joves se’ls quedaven mirant incrèduls per no poder ubicar aquelles parts del terme municipal del seu poble a les que els altres feen referència. Algun inclús va confessar en veu baixa que mai havie sentit aquells noms.Continuar llegint…Topònims | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 18 de maig del 2024)

Ensenyar català com a aragonès, o com aconseguir la quadratura del cercle? És fàcil: només cal que observeu què fan a les escoles de l’Alt i Mitjà Isàvena. L’any 1984 va ser possible per primera vegada des de feia segles d’ensenyar català a les escoles del nostre país que ho demanessen. Les de l’Alt i Mitjà Isàvena no ho van demanar. L’any 1997 es va introduir l’ensenyament de l’aragonès a les escoles i ben aviat  la de les Paüls demanà l’ensenyament, no pas del català com corresponia, la llengua pròpia i històrica de les Paüls, sinó de l’aragonès que no n’és ni pròpia ni històrica. Les escoles d’Isàvena i Lasquarri, seguint l’exemple de la de les Paüls, també demanaren més endavant l’ensenyament de l’aragonès. La Conselleria d’Educació va estar d’acord amb aquests nyaps, sense fer cabal de les denúncies d’aquesta situació del tot contrària als dictàmens dels romanistes especialitzats en aragonès i en català, i que van des de Saroïhandy, Alcover, Griera, Krüger, Moll, Alvar, Coromines, Haensch, Veny, Sistac, Nagore, Moret H. i MT., Francino, Latas, …Continuar llegint… Ensenyar català com a aragonès | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 25 de maig del 2024)

Les colonitzacions jueves a Palestina provenen del segle XIX, però es van pontenciar sobre tot en el període de domini britànic, de 1917 a 1948. Enfonsats els països antijueus (nazis i feixistes) al final de la Segona Gran Guerra, les potències guanyadores, encapçalades per Estats Units i el Regne Unit, van creure convenient crear l’estat israelià. Malgrat que molts jueus no n’estaven d’acord (ni ho estan) per raons diverses, un cop expulsats els habitants indígenes, es van quedar els nous vinguts. Els invasors no van obligar als palestins a fugir, ja que es podien quedar en el territori del nou estat, clar que sotmesos a la nova autoritat, com ciutadans de segona i amb els drets molt retallats. La propaganda del nou estat va ser que els palestins van marxar motu proprio per por a patir una guerra. En resum: 700.000 palestins van haver de marxar, sobre tot dels territoris de Jerusalem i Tel Aviv. Aquest fet és anomenat pels palestins Nakba (desastre, catàstrofe en àrab). Nosaltres tenim dos termes molt concrets: 1ª fase, invasió; 2ª, neteja ètnica. Aquest és l’origen del conflicte actual. Continuar llegint… Nakba | Viles i Gents