La Franja

// Natxo Sorolla

«Hemos descubierto que el Foro [sic] de Jaca romanceado original que data del año 1077 está escrito en una lengua que por comparación es prácticamente idéntica al Chapurriau actual». Pam!! Tal com ho sentiu: l’any 1077 a Jaca legislaven en xapurriau. Aixina arreplegue La Comarca (20/11/2021) les paraules en boca de Juan José Barragán i Héctor Castro, autors del llibre Historia del Aragón Oriental y su Lengua, editat per la Comarca del Bajo Aragón. Los autors no només pretenen estudiar qualsevol similitud del parlar del Matarranya en paraules escrites a 300 km, si no que tenen com a objectiu últim negar la similitud en parlars que estan a 12 km. Recursos públics per a hipòtesis audaces. Que mai han arribat a defensar-se en un fòrum acadèmic. Però què en diuen les Universitats, sobre esta hipòtesi?

No cal dir que la primera sorpresa és que el Fur de 1077 és en llatí. Però quan un segle i mig més tard se fa la traducció al romanç, al llatí vulgar del poble, lo Fur de Jaca s’escriu en allò que actualment coneixem com «llengua occitana». La de «Toulouse». Ni aragonès, ni català, ni castellà. Ni encara menys xapurriau, perquè encara falten 7 segles per a que algú denomino aixina a la llengua del Matarranya. Lo fur de Jaca està en occità. I com pot ser que a Aragó redactaren les primeres lleis en occità? Los estudiosos usen una paraulota per a referir-s’hi: «occità cispirinenc». Aixina denominen l’occità que es parle del Pirineu cab aquí pels que hi arriben des del nord, i tenen prou preponderància social com per a afavorir la seua escriptura del romanç. Algunes referències accessibles a un clic de distància, com la Wikipedia en castellà, s’hi refereix com «un dialecto del occitano que se hablaba en las localidades del sur de los Pirineos en la Edad Media, más particularmente en Aragón y en Navarra, en las ciudades de Estella, Jaca y Pamplona […] [E]ste dialecto también marcó su presencia […] en la redacción de documentos oficiales como los Establecimientos de Jaca y el Fuero de Jaca». Fa més de mig segle que s’hi dediquen llibres i articles, i el 2012 Santomá Juncadella deduca a la Complutense una tesi doctoral completa al tema. I si tos interesse una visió més social sobre el procés de com lo llatí vulgar acabe definint les llengües que coneixem actualment, tos recomano «El aragonés medieval: lengua y estado en el reino de Aragón», de Guillermo Tomás Faci (2020).

Però tornant al tema. Los defensors del xapurriau estan proposant que el parlar del Matarranya és lo mateix que el de Tolosa Llenguadoc, o el llemosí de Llemotges, a 700 km de distància, obviant les parles que estan a 12 km? Com és habitual en teories negacionistes, s’obrin dubtes i més dubtes, però sense (aparentment) prendre posició. Consideren que «este documento ha sido estudiado por diferentes lingüistas que no se han puesto de acuerdo en torno a la lengua en que está redactado» (25/11/2021). Obviant que els debats que mencionen se van superar fa dècades, se centren en la idea principal que volen defensar, i és que «se trata de un documento escrito en una lengua con destacadas similitudes con la que hoy día se utiliza en la zona oriental de Aragón». És curiós que qualsevol alternativa per a defensar el xapurriau que passe per Jaca acabe abraçant lo panoccitanisme, una proposta que englobe en la mateixa llengua no només Matarranya i Jaca, si no tots los parlars del sud de França i l’est d’Espanya (aragonès, català i occità). Esta idea és per la que històricament lo català apareix sovint com a «llemosí», i que en lingüística es va abandonar a principis del segle XX.

I esta és la incoherència interna per la que els autors del llibre mai presenten la tesi audaç davant un tribunal acadèmic o una revista avaluada per altres acadèmics. Només s’hi abracen polítics. Los autors presenten la publicació apadrinats a la seu del Baix Aragó pels consellers María José Gascón i José Manuel Insa (PAR). De fet, un dels autors és també regidor pel PAR. Però l’acte no és només del partit. David Arranz, diputat per VOX, va estar a l’acte i va fer una difusió molt entusiasmada a Twitter de la «magnífica conferencia», perquè per a ell lo més important és demostrar que «Aquí NO se habla catalán. Se habla español y chapurriau (aragonés oriental)». Cal dir que esta tesi filològica té més il·luminació que quan lo mateix diputat de VOX va defensar en seu parlamentària que «las modalidades lingüísticas propias de la franja oriental de Aragón conocidas históricamente como “chapurriau”, incluye múltiples variedades dialectales (el fragatino, el tamaritano, el maellano…)». En aquell moment no ere conscient del nivell del fang que estave produint en mesclar la «franja» i la «modalitat lingüística chapurriau» per a integrar-hi «dialectes» com lo «fragatí».

Però suposo que ja enteneu per què una hipòtesi aparentment tan novedosa i arriscada, com la del Fur de Jaca en xapurriau, mai se defense en un àmbit acadèmic. I és per la pròpia falta de coherència interna. Si unim xapurriau i Fur de Jaca per a demostrar l’aragonesitat dels dos parlars, s’ha de reprendre la hipòtesi panoccitanista, que tan poc coherent és per a demostrar que a Aragó es parle qualsevol cosa excepte allò que parlen a Gandesa o a Morella. I és que només per interessos polítics intensament anticatalanistes es pot adoptar la idea sense veure la incoherència. Maria José Gascón (PAR), a la presentació a tot color que La Comarca fa de la columna «El mundo del chapurriau» (11/02/2020), diu que «nosotros os vamos a presentar temas tan importantes como el origen del chapurriau, por qué se le llama así y peculiaridades de cada pueblo; qué es el romance aragonés, el lemosín, el aragonés oriental». Un argument similar al de Luís Arrufat al mateix espai (1/10/2020), escriptor en xapurriau que diu que el tronc comú és el «latín y lemosín» i «en él crecieron cuatro ramas casi iguales (el valenciano, el mallorquín, el catalán y el chapurriau)». Que és l’argument calcat al que ja usaven la directiva dels Amics del Chapurriau, Abella i Fontcuberta, al mateix diari (22/09/2017): «nuestro Chapurriau es hermano de otras lenguas como el Valenciano, el Catalán o el Mallorquín… Todas estas lenguas son hermanas entre si, de igual importancia, todas han evolucionado de igual a igual pero, eso sí, cada una en su territorio, todas tienen los mismos padres el Latín y el Occitano o Lemosín». En lo viatge anticatalanista se salten la via aragonesa per aterrar al panoccitanisme. No és poca cosa.

Però esta trama no ha escomençat aquí. L’escriptor del chapurriau, Arrufat, és un multipremiat als Premis de la FACAO «Roberto G. Bayod», en honor a l’ultradretà de Bellmunt, representant de l’involucionisme més dur del franquisme. Castro, un dels autors del llibre, és membre fundador de FACAO, l’organisme que done els premis. I l’alcaldessa Gascón té llaços familiars en la direcció de FACAO. I quina rellevància té la FACAO en tot este entramat panoccitanista? L’any 2004 un dels membres fundadors de FACAO, Julián Naval (Tamarit de Llitera), escriu sobre el Fur de Jaca: «No deja de causarnos sorpresa la lectura de estos Fueros a los tamaritanos, pues están redactados en nuestra lengua, emparedada en la Zona Oriental de Aragón desde Benasque hasta Valderobles [sic], pasando por Fraga y Tamarite (a la que no se le ha prestado hasta la actualidad atención). Separados por casi 1.000 años, los habitantes de esta zona con una tozudez rayana en la paranoia la han conservado con pequeñas variantes, pese a las presiones de los dos idiomas mayoritarios el Castellano y el Catalán». Les Corts d’Aragó encara conserven textos i presentacions a on Naval defense estes idees en seu parlamentària. Sovint amb «tozudez», i no sabem si també la consideraria «rayana a la paranoia». Però ja hi estem de nou: la hipòtesi audaç que només se presente en àmbits polititzats. I és que la hipòtesi del llibre de Barragán i Castro està tan ben protegida contra acadèmics que a la pròpia notícia anuncien que «el libro no está a la venta». Recursos públics per a defensar una tesi que no es podrà contrastar a les Universitats. Una trama interessant.

*Publicat a Compromiso y Cultura, n. 85, gener de 2022

// L’oncle Jupiari

Lo dissabte 13 i el domenge 14 de novembre s’ha presentat a la Torre de Vilella, al Matarranya, en bon éxit de públic, lo documental Lo Chapurriau dirigit per Ferran Rañé, ben conegut artista barceloní en arrils torredanes —un agüelo seu ere de la Torre— i realitzat per Gemma Blasco. A cada un d’estos dos dies s’hi han projectat 4 capítols d’una duració de quinze minuts cada un. Jo no hi vai assistir per raons òbvies, si bé he pogut informar-me’n ben complidament en persones que hi van ser presents. Tots ells m’han explicat que el documental ere ben fet. Pel cartell del documental, distribuït pel territori, en Rañé ha comptat en l’ajuda de la Diputació de Terol, de la Comarca del Bajo Aragón i de l’Ajuntament de la Torre de Vilella, institucions totes regides pel PSOE, segons tinc entés, entre d’altres més.

En una entrevista des de Temps de Franja a en Rañé se li va preguntar si no trobe absurd que un intel·lectual com ell, inevitablement ben informat, titulo lo seu documental Lo Chapurriàu, conegut qualificatiu infamant per a designar ixe patrimoni tan íntimament aragonés que és lo català de la Torre de Vilella, d’agon ell té a gala declarar que venen ancestres seus. I este qualificatiu encar resulte més contradictori quan afirme que fa el seu documental pal foment i estudi del parlar de la Torre de Vilella, una llengua que, en tota la raó del món, qualifique d’espléndida, i que sap que es trobe en avançat procés de substitució per parlars castellans. Atrapat en flagrants contradiccions l’actor va intentar ixir-se’n, com un nou Ponç Pilat, dient que ell no entrave en això de si català o xapurriau, i afegint: quina ha de ser la gramàtica que per a escriure’l [lo xapurriau] és un tema que s’haurà de debatre, tot fent veure que ignore que la gramàtica del català fa segles que es va establir pa a tots els territoris agon se parle —la Torre inclosa, és clar.

Lo film és parlat totalment en català —fet que cal subratllar— subtitulat en castellà en l’ortografia acadèmica d’ixa llengua. Quant al títol i als crèdits observo que són en català i en castellà, escrits en el primer cas en una ortografia-ficció de base castellana, i en el segon en l’ortografia acadèmica d’ixa llengua. S’hi presenten conviarses sobre el català propi dels actors i la cultura que ixa llengua conforme, en especial la camperola tradicional, però no només. Al primer capítol ixen assentats al voltant d’una mesa tres persones originàries de localitats que els seus termes fan boga en lo de la Torre de Vilella: de la Codonyera, representada per José María Celma, qui ja pels anys seixanta del segle passat havie informat àmpliament del seu català al meu company Artur Quintana —sí, aquell que els de la revista torredana Eco del Barranfondo qualifiquen de sicari al servei de l’imperialisme català; de la Ginebrosa hi parle la coneguda escriptora en llengua catalana Carmeta Pallarés, i de la Canyada de Beric ho fa una senyora que, malauradament, no conec. En tots los siat capítols restants han actuat de la mateixa manera los torredans, entre ells Nieves Velilla, gran narradora, que té textos publicats a Lo Molinar. Literatura popular catalana del Matarranya i Mequinensa, entre altres llibres.

Lo Chapurriàu, este documental que os he presentat, pot ser ben profitós sobretot per a les escoles des d’Aiguaviva de Bergantes a l’Alguer i de Bono a Guardamar, si més no, i ben útil pals estudiosos, especialment pals lingüistes. I ixo a pesar de les manipulacions a què l’ha sotmès en Ferran Rañé. Només s’han d’aplicar al documental uns canvis mínims, com titular-lo Lo català de la Torre de Vilella, o, si més no, La llengua/Lo parlar del Bergantes i el Mesquí, i escriure com cal els textos catalans dels crèdits, i, ixo sí, que les institucions turolenques del PSOE que l’han promocionat i la Direcció General de Política Lingüística no amàgon el cap davall de l’ala com fins ara i reacciónon com cal. Ja se sap que, com diu la dita, “Pagant Sant Pere cante!”.