Enguany han mort quatre representants de l’estudi i foment d’aquest patrimoni tan íntimament aragonès que és la llengua catalana: el 20 de gener Maria Rosa Fort, el 19 de febrer Vicent de Melchor, el 20 de març José Antonio Carrégalo i l’1 d’abril Pasqual Vidal –confiem que s’ature aquesta maltempsada. Vidal tenia 75 anys i feia temps que estava malalt. Era escriptor, il·lustrador i investigador de la història, la llengua, la literatura oral i l’etnografia del seu poble –Massalió– i comarca –Matarranya. Vidal, llaurador d’ofici, coneixia molt bé la cultura tradicional. Ignorem molt del seu lo primer camí, aqueixes Forques Caudines per on hem de passar els que parlem català. Alguna cosa n’ha escrit Carme Alcover, amiga seua de Massalió: inicia la recollida de materials cap als anys setanta amb una fecunditat extraordinària. Fou ella qui el va posar en contacte amb els que el 1988 preparaven Lo Molinar, el recull de la literatura oral del Matarranya, i en fou prolífic col·laborador. D’aleshores ençà Vidal ja no parà de treballar en l’estudi i foment de la llengua catalana i la cultura que conforma. Com a escriptor publicà A la falda de la iaia (2005), contes recollits de l’oralitat del seu poble, a l’estil del que Tomàs Riba, Jordi Moners o Pep Coll han fet per a altres viles o comarques franjatines. Fou soci d’ASCUMA i membre de la Junta del 1991-1994. Publicà un devessall d’articles a revistes franjatines, saragossaness i barcelonines. Escrigué un bon puial de llibres, molts dels qual il·lustrà i ho feu també a obres de Rovira, Ferrer, Bengochea, etc. Muntà exposicions etnogràfiques, i en dirigí tallers informatius, també d’història de Massalió. No li faltaren decepcions com quan el Jurat del Premi-Guillem-Nicolau preferí declarar-lo desert que atorgar-lo a un llibre seu, rebutjat per no ajustar-se a pretesos formalismes. El Museu Lo Masmut de Pena-roja li encarregà les il·lustracions per als materials exposats, però n’esborrà els textos catalans, i només quan en Pasqual Vidal va protestar restituïren els textos originals catalans. M’asseguren que segueixen sent-hi.
No sic un metge dialectòleg, sinó un pacient de la Franja. Un d'eixos pacients repel·lents que se documenten un poc.
Amb este mapa de 3 isoglosses, 1 frontera entre llengües i 1 límit autonòmic vull explicar que el català d'Aragó no existeix. pic.twitter.com/2DBnlRKHnC
— Manel Riu Fillat ||*|| 🏴☠️ (@Mireiagalindo) April 27, 2021
3.9 L'inexistent català d'Aragó
Entre aragonès i català hi ha isoglosses que s'entrecreuen; la més rellevant: diftongació (viello) / no diftongació (vell). D'astí ix la línia lila nord.
Entre castellà i català no s'entrecreua res: el castellà importat se va menjar l'aragonès. pic.twitter.com/NxhDJ0s0hZ
— Manel Riu Fillat ||*|| 🏴☠️ (@Mireiagalindo) April 27, 2021
5.9 L'inexistent català d'Aragó
La línia roia és la isoglossa "pllat(o)" (dintro de la línia) / "plat(o)" (fora de la línia). Com se veu, "pllat(o)" no se dóna a tota la Franja, se dóna en català i en aragonès, se dóna a Aragó i a Catalunya. No és de cap "català d'Aragó". pic.twitter.com/9f6uug2fvu
— Manel Riu Fillat ||*|| 🏴☠️ (@Mireiagalindo) April 27, 2021
7.9 L'inexistent català d'Aragó
La línia açul és la isoglossa "cantés(e)-cantesa-cantase" (al nord) / "cantara" (al sud). "cantés(e)" no se dóna a tota la Franja, se dóna a Catalunya i País Valencià; "cantara" se dóna al País Valencià. No és de cap "català d'Aragó". pic.twitter.com/lE2F3B2IxH
— Manel Riu Fillat ||*|| 🏴☠️ (@Mireiagalindo) April 27, 2021
9.9 L'inexistent català d'Aragó
D'on vine, doncs, això de "català d'Aragó"? És de fa poc. La llei PP-PAR anomenava LAPAO el català (2013). La llei PSOE ho va canviar (2016), però… amb l'ull posat en l'immens blaverisme aragonès. "Sí, es catalán; pero catalán de Aragón, ¡ojo!" pic.twitter.com/SyNyKjlatZ
— Manel Riu Fillat ||*|| 🏴☠️ (@Mireiagalindo) April 27, 2021
Rebo la fotografia d’un ban, escrit sobre foli blanc i clavat aquest a la paret entre quatre xinxetes. És el manifest del ‘lloc’ sobre el dia de la llengua materna. No porta signatura, no és datat més que en la referència del text al 21 de febrer, tampoc no porta segell i és difícil saber si es ban, pregó municipal o manifest corporatiu d’algun colectiu social o professional. En aualsevol cas, és cartell o pòster anònim sense que ningú no pugui entendre per què aquest tipus de manifests no porten alguna identificació. És que el seu autor o autores s’avergonyessen d’haver-lo escrit i difós?
Transcorreguts dos dies de la publicació d’aquesta informació a ‘Entre Páginas’, Artur Quintana me comunica que el pasquí sobre el dia de la Llengua Materna aparegué clavat amb quatre xinxetes sobre la porta de l’Ajuntament de La Codonyera, la que dona a la carrera del Pare Faci. És a dir que l’anònim va aparèixer sobre la porta de la casa consistorial d’un ajuntament que permet i consent l’enganxada de cartells anònims per les parets d’els edificis de la localitat, inclosa la casa de la vila.
L’anònim meçquinenc, enganxat a la paret amb quatre xinxetes, diu així: “Día internacional de la lengua materna. Hoy, día 21 de febrero, es el día de la lengua materna. Nuestra lengua materna es la que nos enseñaron nuestros padres cuando éramos pequeños y, en La Codoñera, se llama chapurriau . Ha sido, y es, una lengua de transmisión oral desde hace muchos siglos, de padres a hijos. Queremos seguir hablándola así y escribirla también con unas normas, pero sin que se desvirtúe y se pierdan nuestras peculiaridades. Nuestra lengua es una riqueza cultural y patrimonial que tenemos en el Aragón oriental y queremos que se siga llamando chapurriau, como siempre se ha dicho. A mucha honra y orgullo. Aúpa el chapurriau, como lengua materna, en su día internacional”.
De veritat volen que el seu xapurriau s’escrigue? Abans no era així, tal i com figura a la pancarta de la foto. “Queremos seguir hablándola así y escribirla también con unas normas…”. Quines normes? Eixa norma universal de tots els idiomes segons la qual en castellà hablar se escriu així encara que se pronuncia ablar, en inglès before s’escriu tal qual però se diu bifor i en català el carrer escrit pareix carré amb accent agut quan s’escolta? Acliu-vos, amics defensors del xapurriau perquè no fa tant que defensaveu només un idioma local parlamentat pero no passat a paper amb el llapis, la ploma, la màquina de cinta entintada o el ordenador.
Es, de totes formes, molt gratificant de comprovar que aqueix idioma “chapurriau, como siempre se ha dicho” sigue defensat per tants alcaldes, mestres d’escola, catedràtics de filologies diverses, doctors, legisladors, magistrats, rapsodes sols en castellào i moltes il·lustres i il·lustrades personalitas més. Només els falta comptar con un o altre acadèmic en esta o aquella acadèmia. Tot aplegarà. Així de contents i satisfets estan tots els defensos del xapurriau “de siempre”. Per cert, també seria interessant d’investigar sobre el concepte de ‘sempitern’ aplicado al caso que ens ocupa. Cert és que ells, els “chapurriaunadores” estan feliços com anisses, igual que el tort que se sent satisfeto amb el seu ull de vidre.
J més m’estimo de quedar-me amb l’acordo del Consell Insular de Formentera (Illes Balears) a favor de la unitat de la llengua catalana perquè como dieva m’ agüelo, citant en Juan Moneva i Pujol, “Aixó que en Bellmunt en diuem xapurriau es català, la mateix llengua que se parla, amb totes les variables que se vullga, en Aragó, Catalunya, Balears o València”. No cregueu pas que m’agüelo i Moneva eren abrandats catalans separatistas, sinó aragonesos de cap a peus”.
*Text cedit per l’autor. L’original en castellà el podeu llegir al seu blog Entre páginas.
En relació al català, considerem que els pot interessar l’ensenyament que s’hi imparteix, des de B2 fins a C2. El dia 28 hi haurà una prova de classificació per accedir a un d’aquests cursos i es classifica l’alumnat en funció del nivell de coneixements: https://www.eoialcaniz.com/index.php/secretaria/pruebas-de-certificacion.
Aquest any, per primera vegada a l’Aragó, s’impartirà el C2 de forma semipresencial, i la preinscripció en aquest nivell ha estat aclaparant, però tenim la resta de nivells una mica escassos d’alumnat.
El fet de tenir certificacions oficials de l’idioma pot repercutir en avantatges educatius i laborals molt importants. Molts dels nostres joves i també dels professionals que desenvolupen la seva tasca a cavall entre les diferents comunitats de parla catalana, necessiten una formació lingüística adequada i, en la major part dels casos, reconeguda oficialment.
A causa de la situació de la Covid, la matrícula de l’alumnat ha disminuït considerablement en tots els idiomes, així que els preguem que facin difusió d’aquest correu i que animin a qui li pugui interessar que vingui a visitar-nos i realitzi els nostres cursos d’idiomes.
El nostre afany és poder continuar impartint els diferents idiomes: alemany, anglès, català i francès, i no perdre un servei consolidat a les nostres comarques al llarg dels darrers trenta anys. Considerem que la nostra feina ha contribuït que els nostres ciutadans tinguin les mateixes possibilitats que els de la gran ciutat, com ho demostren els mils d’alumnes satisfets que han passat per la nostra escola.
Esperem que en puguin fer difusió i aprofitem l’ocasió per saludar-los ben atentament.
L’Equip Directiu de l’Escola Oficial d’Idiomes de Alcanyís
Poden consultar tot tipus d’informació a les nostres xarxes:
2 SECCIÓN III. Otras Disposiciones y Acuerdos Fecha de Publicación: 17/12/18 Número de boletín: 242 Organo emisor: DEPARTAMENTO DE PRESIDENCIA Título: ORDEN PRE/1996/2018, de 5 de noviembre, por la que se dispone la publicación del convenio de colaboración entre el Gobierno de Aragón y la Comarca de La Ribagorza, por el que se concede una subvención para la implementación de medidas a favor de la lengua (aragonés y catalán de Aragón) y sus variedades dialectales.
3 SECCIÓN III. Otras Disposiciones y Acuerdos Fecha de Publicación: 10/12/18 Número de boletín: 237 Organo emisor: DEPARTAMENTO DE PRESIDENCIA Título: ORDEN PRE/1937/2018, de 5 de noviembre, por la que se dispone la publicación del convenio de colaboración entre el Gobierno de Aragón y la Comarca de Bajo Cinca/Baix Cinca, por el que se concede una subvención para la implementación de medidas a favor de la lengua catalana y sus variedades dialectales.
4 SECCIÓN III. Otras Disposiciones y Acuerdos Fecha de Publicación: 10/12/18 Número de boletín: 237 Organo emisor: DEPARTAMENTO DE PRESIDENCIA Título: ORDEN PRE/1942/2018, de 26 de noviembre, por la que se dispone la publicación del convenio de colaboración entre el Gobierno de Aragón y la Comarca de La Litera / La Llitera, por el que se concede una subvención para la implementación de medidas a favor de la lengua catalana y sus variedades dialectales.
5 SECCIÓN III. Otras Disposiciones y Acuerdos Fecha de Publicación: 9/08/18 Número de boletín: 154 Organo emisor: DEPARTAMENTO DE PRESIDENCIA Título: ORDEN PRE/1319/2018, de 16 de julio, por la que se dispone la publicación del convenio de colaboración entre el Gobierno de Aragón y la Comarca de Matarraña/Matarranya por el que se concede una subvención para la implementación de medidas a favor de la lengua catalana y sus variedades dialectales.
8 SECCIÓN I. Disposiciones Generales Fecha de Publicación: 20/04/18 Número de boletín: 77 Organo emisor: DEPARTAMENTO DE EDUCACIÓN, CULTURA Y DEPORTE Título: DECRETO 56/2018, de 10 de abril, del Gobierno de Aragón, por el que se aprueban los Estatutos de la Academia Aragonesa de la Lengua.
11 SECCIÓN III. Otras Disposiciones y Acuerdos Fecha de Publicación: 27/09/16 Número de boletín: 187 Organo emisor: DEPARTAMENTO DE EDUCACIÓN, CULTURA Y DEPORTE Título: ORDEN ECD/1204/2016, de 1 de septiembre, por la que se convocan las ayudas a proyectos editoriales en las lenguas propias de Aragón (aragonés y catalán de Aragón) para el año 2016.
Revista aragonesa en català d’actualitat i reflexió
N. 94 • 6 d’abril de 2020
Esperem que hores d’ara hàgiu rebut la revista en paper Temps de Franja 145, amb el suplement Temps d’escola 8. Sabem que hi ha poblacions on el servei de correus està limitat.
Obituari. El dia 22 de març del 2020 ha mort en Germà Colon i Domènech a Barcelona als 91 anys victima del corona virus. Era un dels grans estudiosos de les llengües romàniques. Nascut el 1928 a Castelló de la Plana estudià filologia romànica a la Universitat de Barcelona i ben aviat va passar a treballar a la de Lovaina, i el 1963 a la de Basilea on va treballar fins a la jubilació el 1997 com a catedràtic de Filologia Romànica.
Enguany es compleixen 25 anys de l’estrena de la pel·lícula Terra i llibertat de Ken Loach, un viatge al cor de les col·lectivitzacions que es van portar a terme abans i durant la Guerra Civil a molts indrets d’Aragó. Loach va mostrar en el seu treball de ficció aquella realitat per la què cada vegada s’interessen més historiadors. El film, com va explicar aleshores el cineasta anglès, narra «la història d’una gran esperança, la d’una societat on la terra fos un bé comú». El somni anarquista s’enfronta a la realitat social d’aquells temps: unes estructures de poder on grans terratinents i l’església tenen el control. Les noves idees revolucionàries que arribaren van ser un revulsiu que va intentar trencar amb tot el passat.
Juan José Omella ha viscut sempre a l’alba o al primeríssim començament d’una nova època. Va néixer a Queretes el 1946, en l’alba dolorosa de l’Espanya franquista, després de la Guerra Civil. Va conèixer al seminari la mort de Pius XII, substituït per Joan XXIII, “el papa bo”, que al començament de 1959 va sorprendre el món amb la convocatòria del Concili Vaticà II. L’alba d’una nova època per a l’Església. I Omella hi era.
L’acabat d’elegir president de la Conferència Episcopal Espanyola, no és un prelat progressista sinó més conservador del que pareix. Els bisbes han estat, són i seran conservadors perquè és molt tot el que l’Església ha de conservar i preservar. Omella pot ser tingut com a progressista per haver estat un capellà del Concili, dels quals molt pocs van aconseguir la dignitat episcopal perquè d’ells en van recelar sempre els papes Joan Pau II-Wojtyla i Benet XVI-Ratzinger, sobretot, i fins i tot el propi Pau VI-Montini, que va clausurar el 1965 el Concili inaugurat per Joan XXIII el 1962.
Us passem aqueixes normatives del nostre Govern per a fer front a la present crisi sanitària, i us preguem que en feu cabal. Com veieu estan escrites en les tres llengües del país, com és (o hauria de ser) normal.
Divendres 24 de gener va tenir lloc la cinquena sessió del curs 2019/2020 del Seminari de sociolingüística i política lingüística del CUSC-UB. Esteve Valls, cap de la Unitat de Català de l’Institute for Multilingualism de la Universitat Internacional de Catalunya i investigador del CUSC-UB hi va comentar els resultats de la seva recerca sobre l’autonomització dels parlars nord-occidentals a la cruïlla catalanoaragonesa, publicats recentment en el volum La llengua escapçada, guanyador de la V Beca Joan Veny.
La presentació es va dividir en tres parts:
una panoràmica del canvi lingüístic en el català nord-occidental (basada en la tesi doctoral del ponent);
una ampliació sobre el procés de canvi lingüístic en curs a les comarques de la frontera autonòmica entre Catalunya i l’Aragó (basada en la recerca que recull el volum La llengua escapçada);
i finalment un tast dels resultats d’una recerca en curs sobre les tries lingüístiques de la població escolar de la Ribagorça a partir de mètodes d’anàlisi de xarxes socials, en col·laboració amb Natxo Sorolla.
El canvi lingüístic en el català nord-occidental
El primer estudi del ponent va permetre analitzar la direccionalitat, el ritme, l’abast i la naturalesa del canvi lingüístic en català nord-occidental. Esteve Valls va aplicar l’anàlisi dialectomètrica a un corpus format per les respostes d’informants andorrans, de les comarques occidentals de Catalunya i de la Franja a un qüestionari de 712 ítems. En total, el corpus contenia més de 110.000 ítems i gairebé 700.000 segments, 320 informants de 4 franges d’edat (nascuts entre 1922 i 1994) i de 40 localitats diferents (2 d’Andorra, 8 de l’Aragó i 30 de Catalunya), a més de l’estàndard oriental central com a varietat de comparació.
El subcorpus analitzat incloïa 363 ítems pertanyents a 8 àmbits morfològics regulars: articles, clítics pronominals, demostratius, demostratius neutres, locatius, verbs, possessius i pronoms personals. Així doncs, malgrat ser un corpus limitat, l’objectiu del qual no era abastar la totalitat de la llengua, tenia un alt grau de representativitat dels aspectes gramaticals (predictibles) de les varietats dels informants. Els resultats es van analitzar a partir de mètodes dialectomètrics, i més en concret a partir de la distància de Levenshtein, que calcula la distància fonètica entre dues formes lingüístiques donades.
Aplicada al conjunt del corpus, aquesta anàlisi dialectomètrica va permetre fer diferents constatacions sobre el procés de canvi lingüístic en el català nord-occidental. En primer lloc, el ponent va explicar que bona part de les varietats de Catalunya i Andorra han patit un procés d’anivellament dialectal al llarg del segle xx per advergència (és a dir, convergència unilateral) progressiva amb el català oriental central, primer, i amb la varietat estàndard, més recentment. Així doncs, les varietats estudiades han anat perdent trets propis que les diferenciaven entre elles i respecte a l’estàndard, de forma que es pot parlar d’una desdialectalització per pèrdua de trets estructurals, d’una banda, i de l’altra d’una certa vernacularització de l’estàndard. Un procés que ha estat menys intens en el cas del ribagorçà i el tortosí, i que no s’ha produït en les varietats de la Franja.
La segona constatació d’aquesta primera anàlisi dialectomètrica és que la convergència «vertical» amb l’estàndard estava provocant, alhora, una divergència «horitzontal» entre les varietats nord-occidentals de Catalunya i Andorra i les varietats de La Franja, que permetia parlar d’un «efecte frontera», en el sentit que la frontera política també fa de frontera lingüística (un procés ben documentat i estudiat en altres contínuums lingüístics marcats per la presència de fronteres polítiques).
El ponent va mostrar els resultats mitjançant gràfics i mapes que representaven la distància o proximitat relatives a l’estàndard de les formes produïdes per la generació més gran (F4) i la generació més jove (F1) de la seva mostra. En general, els resultats mostren que mentre que els informants de més edat mantenen diferències notables respecte de l’estàndard, fins i tot entre els informants de capitals de comarca, les varietats dels informants més joves mostren més proximitat entre elles i respecte de l’estàndard.
Una qüestió irresolta sobre la divergència horitzontal observada en l’anàlisi dialectomètrica entre les varietats de la Franja i la resta de varietats nord-occidentals era si aquesta divergència es devia exclusivament a canvis en les varietats de Catalunya i Andorra, acompanyats d’una certa estabilitat dels parlars franjolins (com sembla que suggeria, a primera vista, l’anàlisi quantitativa), o si, en canvi, l’evolució dels parlars franjolins també hi havia jugat un paper.
Per a comprovar-ho, Valls va observar més de prop diversos processos de canvi en curs en els parlars de la Franja, com ara l’expansió dels increments velar i palatal (per exemple, pas de perdera [perˈðeɾa] a perdeguera [perðeˈɣeɾa]), processos de canvi en les combinacions de clítics pronominals o reducció de l’inventari fonemàtic. Centrant-se en l’evolució dels increments velar i palatal, el ponent va poder mostrar com l’augment de la distància entre varietats no es produïa entre unes varietats que s’estandarditzaven i unes altres que romanien estables, sinó entre dos grups de varietats amb evolucions divergents. Mentre que a Catalunya i a Andorra es redistribueixen els segments velar i palatal perquè caracteritzin exclusivament algunes formes verbals, a la Franja s’observa la tendència a l’expansió interparadigmàtica de l’increment velar al Matarranya i la tendència a l’expansió interparadigmàtica i intraparadigmàtica de l’increment palatal a la Llitera i al Baix Cinca. Segons Valls, aquests processos interns de la Franja no són estranys i, de fet, la seva expansió en les varietats nord-occidentals de Catalunya i Andorra es va estroncar amb la codificació de la llengua: sense un procés d’estandardització reeixit, aquestes evolucions també s’estarien donant a Catalunya.
L’autonomització dels parlars nord-occidentals a la cruïlla catalanoaragonesa
El segon estudi del ponent es va centrar en les 4 comarques de la Franja i les 8 de Catalunya que limiten amb la frontera catalanoaragonesa. Aquesta vegada, els objectius incloïen aprofundir en l’anàlisi de l’efecte frontera (demostrar que l’autonomització política comporta una autonomització lingüística i que, per tant, no es tracta d’un fenomen exclusiu de les fronteres interestatals), identificar aquells trets o mots que es mantenen i els que no en la parla dels joves, i actualitzar els manuals de dialectologia des d’una perspectiva dinàmica (estudiant com eren però també com són avui els parlars catalans) i prospectiva (analitzant cap a on evolucionen aquests dialectes).
El nou corpus es va obtenir dels mateixos parlants que l’anterior però, a diferència del primer corpus, aquest contenia més de 50.000 ítems pertanyents a diversos nivells lingüístics (lèxic, flexió verbal irregular, fonètica, fonologia, morfologia flexiva i derivativa nominal). En total, 192 informants (8 per localitat), pertanyents a 4 franges d’edat, hi van representar 24 localitats (12 capitals de comarca i 12 localitats rurals). El corpus també incloïa l’estàndard català (IEC) i, com a novetat, l’estàndard espanyol (RAE) per comparar-hi les varietats dels informants.
La metodologia quantitativa aplicada en aquest estudi va permetre obtenir mapes de distribució de determinats trets i mots per analitzar l’evolució dels principals elements idiosincràtics de les varietats nord-occidentals. Concretament, es va observar el vocalisme, el consonantisme, la morfologia nominal i verbal i el lèxic (tant propi com manlleus), mitjançant un total de més de 870 mapes. Els resultats confirmen els de l’estudi anterior pel que fa al canvi lingüístic, ja que els joves mostren més similituds amb els estàndards que els parlants de més edat, i a més s’hi observa clarament l’efecte de la frontera autonòmica: en una anàlisi de conglomerats (mètode Ward), en el grup més jove les varietats de la Franja queden agrupades amb l’estàndard de la RAE i les varietats de Catalunya amb l’estàndard de l’IEC.
Principals agrupaments obtinguts amb el mètode de Ward (parlants més joves)
Valls va explicar que al volum que recull aquesta recerca s’hi analitzen qualitativament un gran nombre de trets i en va comentar alguns exemples. Primer, va mostrar la distribució de l’obertura de la /e/ àtona inicial en el substantiu enciam entre parlants més grans i més joves i va observar que és un tret que es manté considerablement. En canvi, no és així en mots com elefant. El ponent va compartir la seva sospita que aquesta diferència es degui al fet que la variant prestigiosa per a mots com elefant conté una grafia /e/ en català i castellà, mentre que no és així en mots com enciam, ja que la forma en castellà no presenta aquest fonema inicial (lechuga).
Com a exemples de fenòmens consonàntics, va mostrar la distribució geogràfica de la consonant lateral palatal /ʎ/ en paraules com llibre, que és substituïda per /j/ en gairebé totes les varietats en la parla dels joves. De forma semblant, la geminació de /b/ i /ɡ/ davant de /j/ o /w/ (com a gàbia) només es manté relativament entre els joves en una de les poblacions en què apareixia a la parla dels informants més grans. Quant a trets morfològics, la distribució d’adjectius invariables amb flexió de gènere masculí (com excursionista) mostra un cert manteniment entre els joves, tot i que ja ha desaparegut a diverses localitats. En darrer lloc, la primera persona del plural del perfet d’indicatiu del verb haver realitzada com ham també es manté força.
D’aquesta manera, l’estudi permet llistar els trets propis de cada varietat que es troben en recessió i els que sembla que es mantenen. En el cas del lleidatà, per exemple, s’ha observat la recessió de 9 trets de morfologia nominal, com les formes etimològiques o plenes de l’article masculí ([lo] cap) o els possessius femenins amb [w] (me[w]a), i 9 de morfologia verbal, com el morfema /a/ de la primera persona del singular del present de subjuntiu (perd[ɛ]). Només s’ha observat el manteniment d’un tret de morfologia nominal, el femení analògic de l’adjectiu invariable alegre (alegr[ɛ]), i un de morfologia verbal, la forma tradicional de la primera persona del singular de l’auxiliar haver en el perfet simple ([ˈaj] hai cantat).
A més, l’estudi mostra un elevat nombre d’interferències lèxiques en forma de manlleus de la llengua espanyola en la parla dels joves de totes les localitats, tot i que l’increment de manlleus entre els parlants de les noves generacions és extraordinàriament més elevat i sostingut en el temps entre els parlants de la Franja que no pas en els de Catalunya.
En conclusió, l’escapçament administratiu de la comunitat de parla ha afavorit que es consolidi una fractura geolectal com a conseqüència de la pressió de les varietats de prestigi catalana i espanyola a l’est i a l’oest de la frontera administrativa. Les tendències detectades, a més, han estat extraordinàriament coincidents amb els resultats de l’estudi anterior de Valls, de forma que es tracta de treballs complementaris amb un suport empíric molt consistent. El ponent va destacar altres conclusions generals dels dos treballs:
S’ha observat el retrocés palpable de la majoria de solucions idiosincràtiques de les varietats nord-occidentals, també a les àrees més conservadores(ribagorçanopallaresa i tortosina), així com la residualització de totes les pronúncies considerades vulgars (becicleta, asmari o llàpits).
L’anàlisi quantitativa del canvi lingüístic duta a terme permet fer hipòtesis sobre l’evolució de conjunt de la llengua, ja que identifica els trets en què el procés de desdialectalització s’ha acomplert i aquells, en canvi, en què encara es pot incidir per revertir-lo.
L’efecte frontera no és exclusiu de les fronteres interestatals, motiu pel qual calen altres treballs similars a la resta de marges polítics que escapcen l’àmbit lingüístic per obtenir una visió de conjunt dels fenòmens sociolingüístics que afecten l’estructura de la llengua.
En un to més reflexiu, el ponent va alertar sobre la possibilitat que, ara que les noves generacions tenen clar que el que parlen no és una barreja de català i castellà, sinó varietats de la llengua catalana, les varietats franjolines podrien convertir-se en el chapurriau que no han estat mai. A més, ara que les noves generacions tenen clar que la llengua és supralocal, el contínuum nord-occidental s’afebleix per factors externs a banda i banda de la frontera. Per tant, segons Valls, cal dur a terme una política lingüística real de revitalització de la llengua catalana a la Franja i una política lingüística més respectuosa amb la variació dialectal a Catalunya per a conjurar aquests riscos.
Usos lingüístics de la població escolar de la Ribagorça
En l’última part de la seva ponència, Valls va presentar la recerca en curs sobre les tries lingüístiques de la població escolar de la Ribagorça a partir de mètodes d’anàlisi de xarxes socials, que està duent a terme amb Natxo Sorolla, l’objectiu de la qual és analitzar en quina mesura es pot parlar de substitució lingüística a la Franja. Mentre que els resultats globals de les enquestes d’usos lingüístics a la Franja apunten al manteniment de la transmissió intergeneracional del català en aquestes comarques, la tesi doctoral de Natxo Sorolla ha assenyalat l’existència d’usos endogrupals del castellà entre catalanoparlants inicials del Baix Cinca i la Llitera que poden constituir un indici del procés de substitució. Caldrà, però, esperar a tenir els resultats definitius de la investigació en curs per esclarir quina és la situació actual a la Ribagorça.
Ver documento
