El ministro de Medio Ambiente defendió la necesidad de construir un embalse en el río Bergantes, a su paso por Aguaviva, por motivos de seguridad “y utilidad social” ante posibles avenidas que no puede asumir la presa de Calanda. Así lo aseguró, aunque se comprometió ante las demandas de los partidos a buscar consenso en la zona, donde este embalse suscita un amplísimo rechazo social y el firme rechazo de partidos como PSOE, CHA o IU. El propio PAR, cuyo portavoz Alfredo Boné le recordó a Arias Cañete el artículo del Estatuto que obliga a los poderes públicos a oponerse a cualquier trasvase, considera que esta obra (no incluida en el Pacto del Agua) debería debatirse en la Comisión del Agua. El portavoz del PSOE, Javier Sada, reclamó que explique “los motivos” por los que se construye la presa y busque el consenso. Los portavoces de CHA e IU, Joaquín Palacín y Miguel Aso, respectivamente, mostraron su firme rechazo.
(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 27 de juliol del 2013)
Darrerament he llegit el text d’un blogaire que se sorprèn que entre els catalans tant l’obra com la persona d’en Machado siguen molt ben vists i considerats, malgrat que aquest poeta en els seus escrits manifeste un profund anticatalanisme. Machado efectivament escriu, amb desvergonyiment, quan l’adveniment de la República, que Los catalanes no nos han ayudado a traer la República, pero ellos son los que se la llevarán. Quan es preparava l’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 1932 el qualifica de atraco en economia i d’intolerable a l’ensenyança. Més tard, al Mairena, diu dels catalans: desconfiad siempre … suelen ser españoles incompletos de quienes nada grande puede esperarse. Realment penós, però entenc que el blogaire encara s’hauria de sorprendre més que Machado, un home que en altres temes sempre mostrà ser extraordinàriament crític i honest, pogués fer seues les infàmies i matusseries de l’anticatalanisme, difondre-les i defensar-les. En descàrrec del poeta s’ha de dir que en els darrers dos anys de la seva vida, refugiat en terres de llengua catalana —primer a València, després a Barcelona i finalment a Cotlliure, on va morir—, va mostrar l’enteresa i la dignitat necessàries per a poder substraure`s a l’abassegador anticatalanisme de la gran majoria dels seus —i dels nostres— conciutadans. A Barcelona llegia en lengua catalana, i no deu ser casualitat que esmente pel seu nom justament Maragall, mossèn Cinto, Ausiàs Marc i Llull, els màxims poetes dels tres grans territoris de la llengua catalana: Catalunya, el País Valencià i les Balears —els Països Catalans, doncs. Ja a les acaballes declararà: Qué bien nos entendemos en lenguas maternas diferentes, cuantos decimos .. bajo un diluvio de iniquidades ‘Nosotros no hemos vendido nuestra España’ y el que esto se diga en catalán o en castellano en nada amengua ni acrecienta su verdad. Que Machado fos anticatalanista durant tants anys no ens hauria de sorprendre gaire —vista la seua formació i ambient era quasi inevitable—, però sí que no pogués alliberar-se del seu anticatalanisme fins que no va conviure dos anys amb catalans sota les difícils circumstàncies de la Guerra.
Artur Quintana i Font
