La Franja

El govern d’Aragó cancel·la les subscripcions de Temps de Franja | Lo finestró del Gràcia.

Fa dues o tres setmanes, el govern d’Aragó (PP-PAR) va cancel·lar 29 subscripcions de la revista Temps de Franja, corresponents a les escoles de la Franja. La persona que va trucar a l’Associació Cultural del Matarranya va donar a entendre que era una mesura d’estalvi, que havien donat de baixa totes les subscripcions i que no tenia res a veure amb les característiques i llengua de la revista. El lector pot pensar el que vulgui, tot i que el resultat és que les associacions editores de Temps de Franja es queden sense aquesta  aportació o subvenció indirecta, fen més difícil encara el funcionament de la revista. I per altra banda, es priva als nens de les escoles d’una eina de cultura i coneixement de la llengua pròpia.

La crisi és una bona ocasió per barrejar cultura, estalvi i ideologia. El resultat no és altre que: l’aculturització del poble, l’uniformisme cultural i ideològic, i en el cas de Temps de Franja, l’anorreament de la llengua catalana a l’Aragó, o tal vegada una volguda agressió directa.

Han mort els premis literaris d’Aragó | Lo finestró del Gràcia.

Amb data u de març el BOA (Butlletí Oficial d’Aragó) publica un vergonyós decret regulador dels premis de creació literària i del llibre d’Aragó. No dedicaré massa temps a explicar el seu contingut, propi d’un govern PP-PAR, al qual li fa nosa la cultura i odia les llengües pròpies com ho demostren dia rere dia. Per a ells la cultura i la lingüística son sinònims d’ideologia i desinformació.

Resumint: el “Premio de las Letras Aragonesas”, el “Premio Miguel Labordeta”, el “Premio Trayectoria profesional en el sector del Libro” i el “Premio mejor editado” seran honorífics, altrament dit, sense dotació econòmica.

El “Premi Guillem Nicolau” en català i el “Arnal Cavero” en aragonès es refonen —sembla oportú fusionar, diuen— en un, anomenat “Premio Arnal Cavero-Guillem Nicolau” per a treballs escrits “en qualsevol de les llengües i modalitats lingüístiques pròpies d’Aragó” i la seua finalitat és “contribuir a la conservació y difusió del patrimoni lingüístic aragonès” i “estimular la creació”.  Quin rostre! Quines i quantes són les llengües pròpies d’Aragó i quantes són les seues modalitats? Això no ho diu el decret. Són deu, cent, mil, una per poble? Esclar, tampoc tindrà dotació econòmica. Tot i que amb un cinisme, digne de la pitjor escola filosòfica, diuen al decret que donaran autorització per a que el llibre premiat el puguin publicar en qualsevol editorial i indicar la referència al premi. Quines penques! Però si en compte d’un honor serà un deshonor fer esment al govern d’Aragó.

Ho tenien prou fàcil justificant-se que no hi ha diners i prou, però no, es carreguen els premis amb escarni de tots els autors aragonesos i humilien els parlants del català i l’aragonès.

Si algú té la gosadia de presentar-se gratia et amore als premis 2012, sapigueu que ho podeu fer fins el 20 de març.

Ad honorem Aragonie

Esta “joteta” podria cantar-la la consellera de Cultura d’Aragó, el dia del lliurament dels premis literaris d’Aragó a ningú.  

Ni es lengua el aragonés
ni nadie habla catalán
y Aragón tiene mil lenguas,
le dice el Ebro al Pilar.

A Saragossa sí | L’esmolet.

La Comarca, columna «Viles i gents», 1 de març de 2013

M’abelleix de compartir les meues impressions de la presentació de El català de la Codonyera (Gara d’Edizions, Saragossa 2012) a la seu de la Institución Fernando el Católico de Saragossa.
Ens encabírem dins un cotxe cinc persones provinents de diferents viles (la Codonyera, la Torre del Comte, la Freixneda, Torredarques i Queretes) —tots residents a Alcanyís excepte el company codonyerenc, que té la fortuna de viure a la seua privilegiada vila.
L’amenitat de la conversa va fer curt el viatge. En arribar, ens donà la benvinguda, fent l’esment “ya llegan los de Alcañiz”, el director de la IFC Carlos Forcadell. L’acte va ser per a sucar-hi pa; i els parlaments —de Carlos Forcadell, de Chusé Aragüés (Gara d’Edizions) i Javier Giralt (cap del Departamento de Lingüística General e Hispànica de la Universitat de Saragossa)— van ser interessantíssims per als que estimem els idiomes i, en especial, el català de la Codonyera. El professor Giralt va fer la seua presentació en un català estàndard precís i preciós. Després, el Dr. Artur Quintana va esplaiar-se en les peripècies de l’obra amb l’amenitat que el caracteritza. El record dels vergonyosos “Fets de la Codonyera”, i l’ambient que diuen que han deixat, em van agrejar el goig de l’escolta. Vaig preguntar-me perquè hi ha persones que atien la ignorància i en fan bandera. Quin guany en treuen? Aquest núvol el va esvair un altre codonyerà il·lustre, Tomàs Bosque, mostrant-mos la bellesa del parlar del seu “lloc”. Al final tot el públic, independentment del seu idioma, va acabar cantant “Roda la mola”. Al rovell de l’ou de Saragossa. Un acte de justícia i normalitat. A l’eixida vam poder saludar, entre molts d’altres, José Bada i Eloy Sánchez Clemente.
La pregunta és inevitable: per què no es fa també aquesta presentació a la vila privilegiada per l’estudi? Suposo, espero, que algun dia, abans que siga massa tard, algú esmeni aquest oprobi escandalós.

8-10 de març de 2013.

Programa: 1-4

Programa: 2-3

Lo Cresol: El català de la Codonyera « Lo finestró del Gràcia.

‘El catalán de La Codoñera’, de estreno en Zaragoza.

La Institución Fernando El Católico de Zaragoza acogió esta semana la presentación de la nueva publicación de Artur Quintana, filólogo afincado en el Bajo Aragón. Se trata de ‘El catalán de La Codoñera’.

El libro presentado es una reedición muy ampliada del volumen que publicó hace unos meses con el mismo título. Respecto a la defensa del catalán, Quintana tiene claro que «si los políticos ponen en práctica lo que predican de proteger las lenguas no castellanas en Aragón, el futuro puede ser prometedor».

El propio autor definió su libro como una obra de consulta para interesados y maestros. Aclaró que se trata de «una introducción para mejorar al que ya sabe, no es para aprender», concluyó.

El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia.

Autors: Ester Limorti i Artur Quintana

Edició a cura de Brauli Montoya.

Institut d’Estudis Catalans

Barcelona, 2012

ISBN: 9788499651187

El Carxe és una comarca conformada en el segle XIX a la Regió de Múrcia com a resultat d’un corrent migratori valencià que anava a la recerca de noves terres de conreu. El llibre pretén ser testimoni de la cultura tradicional, expressada a través de la literatura popular, d’aquest enclavament de llengua catalana dins Múrcia. S’hi recullen mostres de narrativa (contes, llegendes, història oral, etc), de “jocs de pallissa” (peces parateatrals), del cançoner (amb partitures de cançons de Nadal, de Pasqua, escatològiques) i de refranys i frases fetes….

El català de la Codonyera « Lo finestró del Gràcia.

A les 19,30 h del passat dimecres 13 de febrer, es va presentar a Saragossa el llibre d’Artur Quintana i Font, El català de la Codonyera, editat per Gara d’Edizions. A l’Aula de la Institución, Fernando el Católico, un nombrós grup de persones romangué ben interessat des l’obertura de l’acte per Carlos Forcadell, director de la Institución Fernando el Católico, i durant les intervencions de: Chusé Aragüés, com a cap de Gara Edizions i Javier Giralt, cap del Departamento de Lingüística General e Hispànica de la Universitat de Saragossa. El professor Giralt manifestà sentir-se molt honorat de presentar el llibre i va fer un documentat repàs dels treballs del Dr. Quintana, de com es van conèixer, de l’estructura de l’obra i dels seus valors filològics i lingüístics, en especial del seu vocabulari de la cultura popular de la Codonyera. El Dr. Quintana va fer esment de la seua arribada a la Codonyera, de les seues estades estivals i de la seua vinculació definitiva, de com era el “lloc” fa 50 anys, de la situació —abans i ara— de la llengua… . Ens va oferir multitud de frases fetes i curiositats de la Codonyera, farcides d’humor, però sempre amb una finalitat didàctica, i va agrair tant els editors com les institucions col·laboradors, Institución Fernando el Católico i Prensas Universitarias.  L’acte es va cloure amb la intervenció de Tomàs Bosque, poeta i músic de la Codonyera. Tomás cantà amb sensibilitat i mestria i va fer cantar el públic, acabant amb la cançó tradicional, “Roda la mola”, amb modificacions i arranjaments d’ell mateix. En la tornada participà tot el públic. Tot un èxit.

L’autor diu en la introducció del llibre: “Aquest treball es fonamenta en la meva tesi doctoral, El parlar de la Codonyera. Resultat d’unes enquestes. Premi Nicolau d’Olwert 1973, redactada l’any 1972 i publicada al número XVII de la revista Estudis Romànics, Barcelona: Institut d’Estudis Catalans 1976-1980 [1986], pàgines 1-253. El text que ara publico n’és una versió corregida i considerablement ampliada especialment en el capítol dedicat al vocabulari, que té ara gairebé un 25% més de mots.” Més endavant l’autor diu. “El parlar de la Codonyera és una variant del català occidental, amb característiques comarcals, i fins i tot, locals prou remarcables. Tanmateix no té justificació parlar ací de català de transició a l’aragonès o al castellà o bé al revés, …”

No cal dir que l’obra és d’una profunditat i amplitud lingüístiques inusitades tractant-se de una variant dialectal del català d’una població de uns 400 habitants. L’autoritat i coneixements del Dr. Quintana la fa insuperable.

Tant de bo s’hagués pogut presentar a la Codonyera! Els reprovables fets succeïts en aquesta població el març de 2010, quan un nombrós grup de persones —afavorides per autoritats locals i alguns partits polítics— que van impedir la presentació de la Llei de Llengües, han fet repensar recentment el lloc de presentació del llibre. Posar pals a les rodes de la cultura qualifica el tarannà intel·lectual de qui ho fa, l’obstruir un acte cultural demostra quin són els valors cívics i democràtics dels seus actors. Els delictes els sancionen les lleis.

                                                                                                      José Miguel Gràcia

Se presenta en Zaragoza el libro “El català de La Codonyera” | Arredol.

O volumen fa una completa descripción d’o catalán en iste lugar d’o Matarranya

13 febrero, 2013 | Cultura, Matarranya, Zaragoza | Autor: Arredol |

Artur Quintana, autor d’o libro (Foto: Wikipedia)

Iste miercols se presenta en Zaragoza o libro “El català de La Codonyera”, de Artur Quintana i Font. Ista ye a segunda edición, correchida y enamplada d’a tesi doctoral de l’autor, que se publicó en Barcelona en l’anyada 1986 y ye agora publicau por Gara d’Edizions, a Institución Fernando el Católico y Prensas Universitarias de Zaragoza.

A presentación se ferá  o miercols a las 19:30 en l’Aula d’a Institución Fernando el Católico (C / Cinco de Marzo) y contará con a presencia, antimás de l’autor Artur Quintana,  de Carlos Forcadell, director d’a Institución Fernando el Católico, Pedro Rújula, director de Prensas Universitarias de Zaragoza, Chusé Aragüés, editor de Gara d’Edizions, Javier Giralt, chefe d’o Departamento de Lingüistica Cheneral y Hispanica d’a Universidad de Zaragoza

O libro, que en ista edición s’ha enamplau con un 25% más de voces, fa una descripción fonetica, morfolochica y lexica d’o catalán d’iste lugar d’o Matarranya. Tamién se bi incluyen alpartaus t’a toponimia, un atlas lingüistico, muestras de literatura popular u un amplo vocabulario. O libro antimás, presenta a realidat lingüistica de La Condonyera de fa quaranta anyadas, quan o proceso de sustitución lingüistica d’o catalán por o castellano no yera tan enantau como en ye agora. Seguntes l’autor, o libro se entiende “como una contribución a l’estudio y fomento d’o patrimonio lingüistico aragonés, y como una ferramiento ta superrar o proceso de sustitución d’a luenga catalana.”

Temps de Franja-digital 7.

L’ASCUMA organitza cursos de llengua catalana.

Us serviran per aprendre i millorar en l’escriptura en la nostra llengua, ajudar-vos a traduir el vostre web professional, o per a preparar-vos els exàmens oficials, o per obtenir punts de cursets… Cadascú tindrà els seus motius, però sobretot no deixeu perdre l’oportunitat ja que, segons pinta tot, serà segurament la darrera vegada que L’ASCUMA POT ORGANITZAR CURSOS DE CATALÀ GRATUÏTS!!!
El curs és intensiu de 60 hores. S’ha sol·licitat realitzar-ne tres, a tres llocs diferents. Els horaris són provisionals:

VALL-DE-ROURES: dilluns de 16,30 a 19 h

CALACEIT: dilluns de 19,30 a 22 h
ALCANYÍS: dimecres de 19 a 21,30 h

Comencem el 4 de març i la sessió informativa serà el 25 de febrer.

Inscripcions: A l’ASCUMA o a l’Aula de Formación de Personas Adultas de cada lloc.

Avui fa 76 anys del naixement de Desideri Lombarte « Xarxes socials i llengües.
Lo mes de febrer de 1937, en plena Guerra Civil, va nàixer Desideri Lombarte, estudiós i escriptor polivalent de Pena-roja.

Cada vegada que reviso les novetats de Desideri a Internet, em sorprenen més coses! S’ha editat el seu llibre Les aventures del sastre Roc d’Arça (2012), s’ha anunciat que el 13 de juliol de 2013 es tornarà a representar la seua recreació d’una visita dels senyors de Calatrava a Pena-roja, el maig de 2012 els vallibonencs van tornar a visitar Pena-roja i es va tornar a representar la seua obra de teatre, Montse Castellà versiona la lletra de Vull un trosset de terra de D. Lombarte musicada per Túrnez i Sesé,

i Glòria Arrufat teatralitza La Creu del Llop.

i se segueix editant el seu article a la Wikipedia amb novetats. Una autor prolífic, amb amples ressons.

Altres apunts relacionats:

• 23 anys de la mort de Desideri Lombarte
• Xeic! trien lletres de Desideri Lombarte per a gravar el proper videoclip
• Avui faria 75 anys Desideri Lombarte – Caminada de commemoració
• 22 anys de la mort de Desideri Lombarte, escriptor de la Franja
• Continua la internacionalització de Desideri Lombarte gràcies als projectes menuts per normalitzar el Matarranya
• Seguint los camins de Desideri Lombarte en l’Escola d’Estiu de la Franja
• “No vull una pàtria gran, ni una pàtria mitjaneta, que la vull ben menudeta. Conéixer-la pam per pam i estimar-la sencereta”
• Pena-roja i Vallibona, pobles germans.Viles i gents: “Gelades i l’Emigrant pena-rogí”
• La Creu del Llop escrita

Malgastar el dinero público « Lo finestró del Gràcia.

(A publicar al diari “La Comarca” d’Alcanyís)

“José Miguel Gràcia

No hacen falta demasiados conocimientos económicos para saber que cuando una empresa, pequeña o grande, quiere llevar a término una inversión de aumento de capacidad o reducción de costes, debe realizar imprescindiblemente el correspondiente estudio económico en el que se confronta el importe de la inversión con los beneficios estimados anuales, producto de la misma. Sin entrar en más profundidades diré que dicho estudio nos dará la rentabilidad y el plazo de recuperación del capital invertido entre otros resultados. Si la rentabilidad fuese buena —un porcentaje superior al interés del capital, al menos— habría que ejecutar el proyecto. Contrariamente, si la rentabilidad fuese pequeña o ni siquiera se recuperase el capital, habría que desechar el proyecto.

Traigo todo esto a colación para referirme a las inversiones que han realizado las diferentes administraciones públicas en tiempos pasados y aún recientemente. Nadie me podrá negar que las decisiones de las grandes inversiones, aprobadas por los gestores públicos, obedecen la mayoría de los casos a criterios puramente políticos más que a estudios de rentabilidad económica o social, o estratégicos.  ¿Donde están los estudios económicos que deberían preceder a la construcción de aeropuertos sin estrenar o cerrados actualmente? ¿Alguien conoce las memorias económicas  —por ejemplo el número de pasajeros estimados— de los estupendos y, en la mayoría de los casos, nada rentables tramos de Alta Velocidad Española (AVE)? Claro, como el principal fundamento para su construcción fue la cohesión territorial de España, que pinta la rentabilidad en estos casos. Mientras tanto quedaron estancadas las vías de transporte de mercancías y los trenes de cercanías. No sé cual de las dos necesidades eran más imprescindibles para el desarrollo económico de nuestro país. ¡Cuántos tramos de carretera no se habrán construido o rehabilitado por el mero hecho de que el partido que aprobó las obras buscaba votos o recompensaba los obtenidos en un territorio concreto! La lista sería interminable.

Aquella teoría de que haciendo buenos polígonos industriales en cualquier parte y vías de comunicación para acceder a ellos, las inversiones e industrias ya llegarán después, no deja de ser un brindis al sol. La referida teoría adquiere valor solamente cuando va acompañada de una demanda real y efectiva de las estructuras industriales en el momento de llevarlas a término. Lo contrario produce abundancia de polígonos industriales vacíos o subocupados por todas partes, antes y después de la crisis. Repetiría el mismo razonamiento para tantas y tantas nuevas carreteras que conducen a ninguna parte.

Soy consciente de que no todas las inversiones públicas pueden estudiarse bajo unos criterios de rentabilidad económica, no obstante, en estos casos es más necesario aún un estudio cualitativo exhaustivo que las  justifique. Las decisiones que hacen referencia a la cohesión nacional o territorial, al bienestar de los ciudadanos, a una teórica demanda social, y a tantos otros conceptos abstractos, suelen ser meras decisiones políticas interesadas o de poco fundamento.

Si nos fijamos en las inversiones y obras de mejora en los ámbitos comarcales y locales, los ejemplos de inversiones innecesarias o carentes de rentabilidad económica y social se multiplican por doquier. Nos pueden servir de ejemplo la multitud de polideportivos sin uso en pequeñas poblaciones, bibliotecas cerradas que no prestan un libro al año, actuaciones urbanísticas donde la estética es una quimera entre tanto hormigón y asfalto, pseudocentros de interpretación cerrados a cal y canto, etc., etc. Para acabar les pondré un ejemplo bien actual para su consideración: en La Codoñera/la Codonyera se está construyendo un tanatorio. Su censo de habitantes no sobrepasa los 370, y se producen entre dos y cuatro fallecimientos al año, muchos de ellos en el Hospital de Alcañiz. Puede que, para no ser menos, alguna otra población vecina lo demande. La demanda social puede devenir incontenible.”