Avui voldria dir veritats incòmodes i imprescindibles perquè les ideologies dins les quals tots, indefectiblement, vivim no siguin com les ulleres que posen als cavalls i ens privin de visió perifèrica.
Perifèrica com l’aragonès oriental que fa uns dies va ser objecte de tota mena de burles en les tertúlies i columnes dites i escrites en català. Unes burles -en bona part, més que justificades- que es fan des de la superioritat intel·lectual, des del “pobres ignorants” i el brandat convenciment que la Sra. Ciència -amb més força que la Merkel- ens fa costat.
I ens en fa perquè, segons alguns opinadors, això que en diem una llengua (per exemple, això que en diem català) és un fenomen natural, com les postes de sol. Semblen apuntar que hi ha una comunitat científica, blindada a totes les pressions, que sap exactament com s’agrupen els dialectes en llengües a tot el món. Són facts. Consultes la web corresponent -deu tenir seu a Massachusetts- i ho diu ben clar: “The alleged eastern Aragonese is Catalan“. Fi del debat.
És un pensament que tranquil·litza molt, com creure en els Reis. Molt més, en tot cas, que donar un cop d’ull a la història i a la realitat, perquè llavors t’adones que les llengües -vull dir les de Primera Divisió- són, al capdavall, un conjunt de parlars (més o menys convergents) que una ideologia i un poder central (més o menys nacionalista) han articulat i polaritzat. Com? Subordinant-los a un estàndard o estàndards regulats per una codificació que els habilita per a les funcions més altes de la cultura.
T’adones, doncs, que -tenint com tenen sempre a la base un fenomen natural, el llenguatge- són un constructe polític i en bona part arbitrari. Un constructe modelat per imperis que competeixen per dominar, per pobles petits que aguanten com poden, per guerres i violències que, massa sovint, se surten amb la seva. ¿O és que el que es parlava al poblet gallec a quatre passes de Portugal no s’assemblava sospitosament al portuguès septentrional? Que potser badaven, a Massachusetts?
He sentit repetir aquests dies que “no s’ha de fer servir la llengua com a arma política”. L’ADN d’una llengua, la seva raó de ser, és ser una arma política, una arma que cohesiona i dóna identitat a un poble fent-lo diferent dels veïns, com les marques que alguns indis es pinten a la cara per distingir-se de la tribu del costat. El dia que les del català no ens identifiquin, tururut viola!
Assumir tot això és agafar el toro per les banyes (toro i no bou, mai més ben dit) en lloc d’escudar-se en la ridícula coartada del naturalisme. Ridícula com els nens petits que per amagar-se acluquen els ulls. “No polititzis el debat, txxxst! -et diuen hàbils cortesans fent una rialleta de conill-. A veure si així fem passar bou per bèstia grossa”.
Pretenen fer servir, doncs, la mateixa estratègia del nacionalisme espanyol: carregar els morts a la naturalesa. Ja ho diu el Manifiesto por la lengua común: es fa mal als nens i als immigrants no ensenyant-los primàriament la llengua de tots. Com que el fet que ho sigui, també a Catalunya, és -com aquell qui diu- un fenomen atmosfèric, els que volen alterar, ignorar o subvertir l’statu quo polititzen les llengües i violenten el curs natural de les coses. I així passa a ser feixista qui pretén reparar els estralls de les dictadures.
Algú ho havia de dir i ho dic: embolcallant-nos de naturalisme perdrem sempre, perquè consagra el que ja hi ha, i amb el que hi ha el català no se’n pot sortir.
El català no desborda les nostres fronteres occidentals com una humil floreta bosquetana, perquè el català no és avui -per sort- cap floreta bosquetana, és una llengua: un constructe polític, com les llengües que tenen estat però sense tenir-ne.
Dir que la teva llengua -no pas una llengua que parles, sinó la teva- és el català, té profundes implicacions polítiques, agradi o no. La contradicció que deu comportar sentir-te espanyol, en un sentit nacional, i admetre que parles català és tan angoixant que no gosaria mai jutjar a qui és incapaç d’assumir-la.
Tampoc jutjo els que, sovint en estats democràtics, renuncien a parlar als fills amb la seva parla. Quants napolitans, per exemple, ho fan ara mateix? I quants israelians es van menjar amb patates les llengües europees maternes per parlar als fills, a Israel, un balbucejant i ressuscitat hebreu?
L’estima pel propi parlar depèn dels valors que hi van associats. I són valors massa socials per fer-ne a ningú responsable. El mateix noi que a Vall-de-roures el sent com un estigma i arriba a desitjar tenir una dona castellana per no traspassar-lo als fills, si hagués nascut passat el pont, a Arnes, n’estaria orgullós per molt que a TV3 parlin tan diferent.
El català només sobreviurà si el fem la llengua de més prestigi, la necessària, per a uns quants milions de parlants en un territori. És a dir, polititzant-lo al màxim.
Al Palau de la Generalitat de Catalunya, ahir 16 d’octubre va tenir lloc l’acte de commemoració del centenari de la publicació de la primera Gramàtica de la Llengua Catalana i la presentació del 8è volum de les Obres completes de Pompeu Fabra.
Obert l’acte pel Sr. Conseller, el president de l’IEC parlà de la tasca de la institució i de la seua fidelitat a la llengua catalana tal com inicià el mestre Pompeu Fabra. El Sr. Isidor Marí intervingué glosant la figura de Pompeu Fabra i de l’extraordinària obra Gramática de la Lengua Catalana, destacant el seu contorn quan es va publicar, la seua completa estructura, així com el seu potencial de futur. El Sr. Jordi Mir, com a coodirector amb el Sr. Joan Solà —mort ja fa uns anys—, de les Obres completes del mestre va repassar els treballs i col·laboracions amb relació al 8è volum que es presentava i que tracta de l’Epistolari, i va agrair la tasca dels 22 especialistes i de tots els col·laboradors. Va afirmar, entre moltes coses més, sobre el mestre: “va dedicar la vida a salvar i dignificar la llengua”, “Pompeu Fabra i la seua obra són uns bastions sòlids de la identitat nacional”
Clogué l’acte el Sr. Ferran Martorell fent esment del procés i dificultats de la cultura i la llengua catalanes dels passats cent anys, de la seua vitalitat i de l’ocasió històrica actual.
