(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 24 de desembre del 2016)

Com en els darrers anys durant el pont de la Puríssima es van desenvolupar a Queretes unes interessants jornades sobre la història local del segle passat. Són unes xerrades properes a la gent i a les situacions de la vida quotidiana.  Tenen objectius divulgadors i també de recollir informació gràfica (fotos) i informació directa tot recollint la memòria personal històrica d’alguns veïns que van viure aquells períodes passats.

Aquest any tocava investigar sobre la dècada dels anys 50. Un dels successos més importants d’aquells temps fou la terrible gelada del febrer de 1956. Millor dit, de tot un seguit de gelades i inclemències atmosfèriques que és van succeir durant l’esmentat mes. El fred va ser terrible i se’l va culpabilitzar de vàries conseqüències entre elles la d’accelerar el procés d’emigració que havia començat als anys 20 del passat segle.

Desprès de les jornades la meva idea del que va significar la gelada han canviat. I això reforça la dita que la història és una construcció permanent, d’acord amb la informació que anem rebent. Així ara crec que la mecanització del camp i els baixos preus, no ajustats a costos, de les dècades següents tenen molt més impacte i són molt més determinants que la catàstrofe puntual d’aquell mes de febrer.Enumeraré unes quantes premisses necessàries per entendre el que va passar: L’efecte va ser sobre diferents cultius, no solament sobre l’olivar. Es va generar una nova activitat amb l’aprofitament de la llenya morta de les oliveres. La vinya i ametllers van tenir un impuls importat en els anys següents. Es van perdre molts jornals de treball durant el 1956 i en els anys següents. Els veïns més afectats van ser els jornalers i petits propietaris. La sensació de ruïna va fer que s’arrancaren més oliveres de les realment mortes. De les soques de moltes oliveres serrades van sorgir part del olivers actuals.

Tot i això, dos anys desprès de la gelada els molins d’oli ja tornaven a funcionar de manera similar als anys anteriors. Per tant l’efecte de la gelada sobre l’emigració i despoblament dels nostres pobles s’ha de relativitzar.

Juan Luís Camps

Origen: Qüestió de noms | Lo Finestró

Qüestió de noms

Origen: Llengua llemosina | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 17 de desembre del 2016)

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 3 desembre de 2016)

Mozart tenia 30 anys  al 1786. Estava en plena maduresa creativa. Tothom està d’acord en que aquesta data inaugura les últimes grans creacions del geni de Salsburg: les tres darreres simfonies, les últimes peces camerístiques, els últims concerts per piano, les peces mesòniques, el Rèquiem, l’Ave verum, el concert per clarinet o les cinc grans òperes finals.

Tothom està d’acord en que els millors concerts per piano són el últims, però en la seva època Mozart va anar perdent clientela un darrere l’altre, res a veure amb els èxits dels concerts anteriors. Les òperes finals van evolucionar de l’èxit de les Noces de Fígaro (malgrat que “tenia massa notes”) al desconcert que produí  Don Giovanni, al fracàs (com ara) de La Scuola degli amanti, més coneguda com Cosí fan tutte, o a l’oblit i incomprensió (com ara) de La Clemenza di Tito. És cert que La Flauta Màgica va ser un èxit, però a un teatre popular, diguem-ne de barriada.

El públic de la època il·lustrada i pre-revolucionaria no va comprendre massa bé les innovacions mozartianes.

El públic d’ara tampoc. Tant els auditoris simfònics com els grans teatres d’òpera estan pensats per al repertori romàntic. Els millors concertistes de piano i violí no toquen Mozart. Els grans directors no dirigeixen Mozart. Les estrelles del cant (Flòrez, Kauffman, Netrebko, Garanca) no canten Mozart. El públic operístic espera molt més (i és molt més crític) del “bel canto”, de Verdi, Puccini, Wagner o Richard Strauss, que del geni austríac. Les òperes de Mozart no apassionen massa als països mediterranis. Gairebé mai venen amb repartiments de luxe. Fins i tot una abonada del Liceu les va definir com “operetes”. Curiosament el públic tampoc se molesta gaire si el “cast” és mediocre. Mozart és el millor només de boca. Com en la seva època, ni l’òpera de la Llibertat (Don Giovanni), ni la de la Igualtat (Les Noces), ni la de la Fraternitat (Flauta Màgica), ni la de la posada en solfa de les tres coses (Cosí) troben el seu lloc entre el públic. Caldrà esperar millors temps per donar la raó als saberuts musicòlegs o al Salieri d’Amadeus.

Antoni Bengochea

Origen: La difícil relació entre Mozart i el públic | Viles i Gents

Origen: Avionetes fantasma | Viles i Gents

Gentilicis

Posted on 28 Novembre, 2016 by graciaz

(Publicat al Diario de Teruel)

Gentilici és definit al diccionari com pertanyent a un poble, a una família; denota la nació o pàtria d’una persona. I sí, tots sabem passablement bé què vol dir “anglès”, “alemany”, “francès”, …, però no tant quan diem “català”, “curd”, “occità”, “sard”, .., i menys encara quan parlem de “roma/romani/gitano” o “jueu/hebreu/israelí” etc.. Les  coses es compliquen més perquè molts gentilicis designen no només la pàtria d’una persona, sinó també la llengua: “italià” tant vol dir “ciutadà d’Itàlia” com “parlant d’italià”. Sembla prou clar què vol dir “llengua alemanya, anglesa, francesa, rusa, aragonesa, arpitana, …”, i les enciclopèdies ens informen bastant bé dels indrets on aquestes llengües es parlen. El mateix passa amb “literatura alemanya, búlgara, anglesa, italiana, asturiana, basca, polonesa, albanesa…”, perquè les enciclopèdies diuen sempre el mateix: “literatura polonesa és l’escrita en llengua polonesa, literatura persa es l’escrita en llengua persa, literatura curda és l’escrita en llengua curda, …” sempre igual, repetitivament. El consensus omnium és total. I tanmateix, quan fa no gaires anys Catalunya va ser el convidat especial de la Fira del Llibre de Francfurt els escriptors catalans en castellà van muntar un sagramental perquè no els hi van convidar. Argumentaven que ells eren catalans i que per tant els seus escrits en castellà eren literatura catalana. El sidral segueix durant. En el cas del gentilici “aragonès” encara és complica més tot plegat, perquè si bé a Catalunya hi ha catalans, com acabem de veure, que afirmen que la literatura castellana és literatura catalana a Catalunya, no afirmen, ara com ara, que la llengua castellana sigui llengua catalana a Catalunya, mentre que al nostre país, seguint l’exemple d’en Juan Moneva, s’afirma que tota llengua parlada a l’Aragó és llengua aragonesa: ergo el català d’Aragó no és tal sinó aragonès oriental. Del castellà d’Aragó encara no en diuen que siga aragonès meridional, però tot arribarà. No en dubteu pas: tindran més glorious days les manipulacions i mixtificacions al nostre país. Ja en tenim  tradició: “polaco” vol dir “ciutadà polonès” i “parlant de polonès”. com també significa, en versió infamant, “ciutadà català” i “persona parlant de català”.

Artur Quintana

Origen: Gentilicis | Lo Finestró

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 29 d’0ctubre del 2016) Enguany es compleixen vint anys de la desaparició de la gran Pilar Lorengar, la soprano saragossana que va triar Berlín per  d…

Origen: Pilar Lorengar, la Cendrolina aragonesa de Berlín | Viles i Gents

Origen: Una exposició que cal veure | Lo Finestró

(Publicat al Diario de Teruel)

Ramon Llull va morir fa 700 anys. Amb aquest motiu hi han hagut molts d’actes a França, Itàlia, el Nord d’Àfrica, …, i sobretot a Catalunya, Mallorca i València. S’hi ha tractat del Llull que per primera vegada escriu en una llengua popular, el català, de tots els temes que fins aleshores eren reservats al llatí; en conseqüència, doncs, del Llull fundador de la literatura catalana; del Llull que en ple segle de les Croades contraposa la tolerància i el diàleg a la guerra, o la raó al fanatisme; del Llull traductor de l’àrab, del català, del llatí; del Llull pedagog, teòleg, filòsof, … . Tot això i molt més –els punts suspensius no són pas buits de contingut– trobareu a l’exposició que des del setembre i fins a l’onze de desembre es pot visitar al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona amb el títol La màquina de pensar: Ramon Llull i l’ars combinatoria. Us en ben recomano la visita –encara en queden dies. Només entrar ja quedareu corpresos a la vista de les dotze imatges a tot color del Breviculum, manuscrit del segle XIV on es descriu la vida d’en Llull i que ara se’ns ofereixen en moviment: així veureu en Ramon aprenent la llengua àrab, peregrí a Sant Jaume i Rocamador,  escrivint l’Ars combinatoria, navegant per la nostra mar, encarcerat a Tunis o apedregat a Bugia, … . Les nombroses altres sales de l’exposició presenten la lògica combinatòria de l’ Ars Magna que Llull va estudiar en profunditat, maldant per aconseguir una descripció total del món, i que, divulgada per en Nicolau de Cusa al Renaixement i en Wilhelm Leibniz a la Il·lustració, fa d’en Ramon Llull el pare dels ordinadors. En paral·lel a la descripció i comentari a aquesta màquina lul·liana de pensar per tot el curs de l’exposició,  s’ofereixen també múltiples exemples dels camps on Llull ha influit: pintures, esculptures, músiques, altres màquines de càlcul i pensament, prosa, poesia, teatre, i el tot acompanyat d’ una bona bibliografia –manuscrits, primers impresos, la Moguntina i llibres actuals- i documentació lul·liana.

Artur Quintana i Font

Origen: Premsa aragonesa? | Viles i Gents

Origen: Estiu ardent i canvi climàtic | Viles i Gents

Origen: Desideri Lombarte i els calatravos del futur | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 24 de setembre del 2016)

Hi a coses que són per a sempre, com la Festa de la Visita dels Calatravos a Pena-Roja de Tastavins. Tot un dia dedicat a representar un fet que va ocórrer al segle XVI i que, d’alguna manera, resulta tan actual com les coses del dia a dia.

Pel matí el context social, fent una recreació d’un mercat popular de l’època. El programa anuncia un mercat medieval, que és totalment autèntic, ja que, malgrat que el segle XVI de manera oficial pertanyeria al renaixement, és més que clar que l’estatus socioeconòmic era purament medieval. Només mercaders i mercaderies de l’època, res de l’actualitat, a més d’oficis com els sabaters, cistellers, ferrers i ferradors de mules o munyidors de cabres i ovelles. No pot faltar la taverna.

Per la tarda la representació de la Visita dels cavallers de l´Orde de Calatrava que s’escenifica en tres espais. Aquests senyors venien a cobrar els delmes, ni més ni menys, moment que els vilatans aprofitaven per parlar dels seus problemes quotidians i demanar algunes millores. L’extraordinari text de Desideri Lombarte analitza la situació econòmic, social i cultural de l’època, però permiteix ficar-la al dia d’una manera totalment natural. Es passa  dels greus problemes  estructurals als petits problemes locals, sempre amb realisme i assaonat pel sentit de l’humor tan característicament lombartià. Entre mig podem gaudir d’unes quantes danses del renaixement, i un bon tast de música instrumental i coral rigorosament d’època, tot interpretat pels actors pena-rogins. Com cal suposar l’aspecte cultural més sobreeixit és l’ús del llenguatge, emprant el català els vilatans, i el castellà els Senyors, com passava a l’època que es recrea, i que reivindica la finalitat principal del llenguatge, que és principalment la d’entendre’s tots de la millor manera possible. A vore si algú aprèn la lliçó.

Resulta sorprenent tota la tasca i la implicació dels pena-rogins (totes les associacions de la vila) en la Festa; però, una vegada més, cal lloar la figura de Desideri Lombarte, autor d’un esplèndid text, sòlid i flexible, que preveu la possibilitat  de ampliar, posar al dia o millorar la representació. Sense text, no hi hauria Festa.

Antoni  Bengochea

Origen: Una molt bona notícia | Lo Finestró

Ramón Andrés

Patrick Sauzat

Michael Metzeltin

(Publicat al Diario de Teruel)

Passada l’ominosa legislatura Lapapyp-Lapao recuperem ara, de mica en mica, la nostra dignitat d’aragonesos que aquella legislatura ens havia furtat amb la seua lingüística-ficció. L’aragonès i el català tornen a ser llengües pròpies i històriques del nostre país, i ja no som la riota lapapyp-lapaoista del món. El nou Govern procura millorar la tan precària situació de les nostres llengües minoritzades amb la recent creació d’una Direcció General de Política Lingüística. En el cas concret de la normativa veiem que la del català ja fa més d’un segle que ha estat àmpliament aconseguida, mentre que per a l’aragonés, si bé s’ha avançat força en normativa fonètica, morfosintàxica i lèxica, comptem en aquest moment amb tres ortografies diferents.  Resulta molt difícil tirar endavant en la normalització de l’aragonés sense una ortografia uniforme, cal doncs aconseguir-la com més prompte millor. Vist que els partidaris de les tres ortografies són incapaços de posar-se d’acord, el director de la DGPL, J.I. López Susín, amb molt bon criteri, ha convocat  tres lingüistes especialitzats en  llengües romàniques perquè facen una proposta ortogràfica que puga ésser acceptada pels representants de les tres ortografies aragoneses ara vigents. I això és la molt bona notícia: que tres professors universitaris, els romanistes Ramón d’Andrés  d’Oviedo, Patrick Sauzat de Tolosa del Llenguadoc i Michael Metzeltin de Viena, ja han posat fil a l’agulla,  i per al primer semestre del 2017 volen presentar una ortografia de consens per a l’aragonès. En les llengües romàniques comptem amb un altre cas, molt semblant, i prou ben reeixit, en la unificació de diferents propostes normatives. Es tracta del retoromànic parlat a Suïssa, on el professor universitari Heinrich Schmidt, retoromanista de llengua alemanya de Zuric, va rebre als anys setanta l’encàrrec de la Lia Rumantscha, la coordinadora de les diverses associacions de foment del retoromànic, per unificar les codificacions de les cinc variants del retoromànic de Suïssa, i no tan solament l’ortografia, ans també la fonètica, morfosintaxi i  lèxic. Si els retoromànics ho han aconseguit, i això que ho tenien força més difícil que nosaltres, que només hem d’unificar l’ortografia, és  lícit esperar que ens en sortirem.

Artur Quintana

Origen: Històries incertes encadenades | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 10 de setembre del 2016)

És curiós com les converses mantingudes al voltant d’una taula van agafant intensitat tal com mos anem empassant los bons esmorzars que mos prepara Juanito. Los incerts motius que les iniciaran a la reunió de més d’una dotzena de comensals fan molt més emocionant la trobada. A la fase del carajillo, de cop un dels companys, l’Albert, abandona lo bar i torna amb un manollet d’espígol per a cada un dels entaulats. Tots mos enterem que avui és Sant Agustí i que a Queretes és tradició de collir espígol abans de que surtigue lo sol i guardar-lo en un lloc visible de casa per evitar los incendis.

I l’Àngel, pastor del bons, mos diu que des de fa molts anys, per esta data cull una garba d’espígol, que fa 150 manollets i los deixa al forn per a que siguin recollits per totes aquelles dones que hi vaiguen a comprar lo pa. I va i jo recordo que quan érem menuts anàvem a collir espígol durant l’estiu, que el veníem al tío Crespo i que este lo revenia a un productor de colònia d’Arnes que en feia essència de lavanda. La collita de l’espígol, lligada a més pluviometria i humitat que avui dia, era una font d’ingressos res despreciable per algunes famílies dels nostres pobles. Ara amb la sequera se’n fa poc..

Però que feien una colla de críos amb los diners que mos pagava el tío Crespo? Pos compràvem rateres a casa lo tío Emeterio per a la campanya de caça de l’hivern. Organització i emprenedoria d’uns xiquets de deu anys. Voleu millor escola? Alguns començarien a treballar als 14 anys i als 25 ya tenien empresa pròpia. I surt el tema dels autònoms i la dificultat de establir-se per compte propi i la poca il·lusió dels joves. que tots volen un sou i pocs problemes.

A passat un hora sense adonar-mon i me’n vaig cap a casa amb lo manollet de l’espígol que penjo al costat d’una foto del maset del terme d’Arenys. M’agrada. Li faig una foto i la penjo al facebook. Al rato la Belen escriu que s’ha mare li va ensenyar a s’ha filla, de iaia a neta este verset:

Santa Mònica bendita/ mare de Sant Agustí/ la meua ànima t’encomano/ quan me’n vaig a dormir,/ si m’adòrmigo vetlleu-me,/ si em mòrigo perdoneu-me.

Matí meravellós.

Juan Luís Camps

Origen: De les catifes d’Aiguaiva a la Codonyera | Lo Finestró

(Publicat al Diario de Teruel, columna “Lo Cresol”

El diumenge passat vaig visitar Aiguaiva, era la Festa del Misteri de San Agustí, la més gran de la vila del Bergantes. A trencar d’alba surten els aiguaivans als carrers del poble per marcar els espais i després, manipulant amb mota cura les serradures de colors i la fina escaiola, resseguir dissenys i plantilles. Els resultats són unes vistoses i artístiques catifes –més d’un km– sobre el paviment, que, vorejades de sanefes, s’estenen entre l’al·legoria, el simbolisme i les figures realistes. Tot un plaer per la vista, Un treball de tantes hores abans de la festa i la seua plasmació el mateix dia 28 d’agost és el fruit de l’entusiasme, la col·laboració i coordinació de tot un poble, de xics, de joves i de grans, de tots. Cal recordar que Aiguaiva sencera, amb la seua plataforma “Lo Bergantes no es toca” s’oposa a la construcció de la presa sobre el Bergantes. Un poble unit i il·lusionat, un alcalde jove i progressista i uns activistes culturals i del medi ambient, són l’explicació d’allò que ara és Aiguaiva.

Camí de tornada i albirant, des de la Torre, el meu poble, la Codonyera, em va passar un flash per la ment sobre la minsa o quasi nul·la col·laboració entre els joves i persones grans de la Codonyera en els assumptes col·lectius, sobre la desculturització progressiva de les festes i la setmana cultural, sobre la manca de disponibilitat envers els problemes comuns. Tot un reguitzell d’actituds poc positives. En arribar al poble un tuf de purins o dels propis porcs de les granges que estan tocant la vila, no ajudava pas a passar uns dies d’estiueig i menys encara a comprar-se casa a la Codonyera. I per arrodonir el desfici, al campanar sonaven les dues de la tarda. Dues vulgars campanades que res tenien a veure amb les de la Valera, fosa l’any 2014 per a fer l’actual. La Valera, de 163 anys, tenia una esquerda que s’hagués pogut soldar mantenint el seu magnífic so original o almenys deixar-la com a obra històrica i artística. De res van servir els consells. I per a més inri se’m va acudir pensar que algunes famílies de la Codonyera estarien dinant en aquells moments, menjant-se, tal vegada, ensiams, patates o tomàquets, regats amb les pestilents aigües fecals o residuals de la bassa del Cànem. On són els responsables sanitaris i del medi ambient? Per a què serveixen les lleis? Tant de bo estigués errat en tot el que he dit del meu poble…

A més de la tristor, allò que queda -si és que queda- de la Valera

Origen: Lo Molinar, vint anys | Viles i Gents