La Franja

Origen: Tinença d’armes | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 23 de juliol del 2016)

Són notícia freqüent les matances produïdes als Estats Units per algun pistoler descontrolat. Perfil d’individu solitari i estrany que entra a una universitat o institut i dispara contra un professor que li cau mal o un altre qualsevol i tots los que troba al seu pas, però també, últimament, algú d’origen immigrant que reivindica mòbils islamistes per matar de manera indiscriminada o discriminada contra un col·lectiu concret, tal i com va passar fa poc a la discoteca gai d’Orlando. Cada desgràcia nova va acompanyada del debat corresponent sobre la necessitat de controlar la possessió d’armes. Los partidaris, de tarannà conservador, presidits per la poderosa associació del rifle, ho reivindiquen com a un dret emparat per les lleis americanes, protectores de la llibertat individual. Los detractors, d’ideologia més progressista, encapçalats pel mateix president Obama, s’esforcen a demostrar els perills de posseir tot tipus d’armes de foc, tant per la gran sofisticació tècnica d’algunes, eficaçment mortíferes, com per l’absència de restriccions en la seua compra.

Dóna la impressió que als Estats Units viuen encara com als temps de la conquesta de fronteres cap a l’Oest, on una pistola era garantia de supervivència. Los actuals descendents d’aquells aventurers ho vinculen a la legítima defensa. En la lluita per la vida i pel territori, los hòmens de les nostres zones rurals també anaven sovint amb un gavinyet o navalla damunt, peces imprescindibles tant per matar un animal com tallar una corda o un matoll o preparar l’aliment diari al mig del camp. (Encara ara molts llauradors guarden a la butxaca una navalla petita —i legal—, molt útil.) Però inclús l’home més assenyat pot convertir-se en una bèstia amb una arma a la mà, tal i com passava fa molts anys en renyines regades per malentesos i alcohol, produint-se morts. Miguel Primo de Rivera, general que va governar amb mà de ferro entre 1923-1930, va prohibir les armes blanques de grans dimensions. Segons m’han contat vells testimonis, la mesura va eradicar la xacra mortal, mereixent l’aprovació de totes les gents d’ordre, a dreta i esquerra.

María Dolores Gimeno

Origen: Un Sant Joan molt especial | Viles i Gents

Origen: Moses und Aron, l’impossible comunicació de la veritat | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 16 de juliol del 2016)

De quan en quan tenim la sort d’assistir a veritables esdeveniments artístics. Això ha succeït a Madrid amb la representació de l’òpera d’Arnold Schönberg “Moisés i Aaró”. Aquesta extraordinària creació musical la va acabar “her Schönberg” l’any 32 del segle passat a Barcelona. En realitat va restar inacabada, ja que faltava per musicar un acte, però el senyor Arnold no li ficà mai música. Després de la seva fructífera estada barcelonina, Schönberg va tornar a Berlín, on només va tindre temps de constatar que el nou govern nazi l’havia expulsat del conservatori, ja que aquest senyor tenia dos grans pecats: un original: era jueu; l’altre mortal: feia música que en deien degenerada. Aviat va fer les maletes, i es va establir als Estats Units per sempre.

Del primer pecat la història ja l’ha absolt, però del segon (del musical i artístic) el públic i la societat encara el considera imputat. La societat i la cultura actual no està d’acord amb la prohibició d’aquesta música, però sembla compartir els mateixos gustos que el nazisme, ja que afirma que no té ni ritme, ni melodia, ni harmonia (així m’ho va dir una amiga meva) i que “aquesta música de cassoles” és inoïble. “Moisés i Aaró” està considerada per la musicologia una de les cinc òperes més importants del segle vint, i de les vint o vint i cinc de la història. En canvi ocupa el ridícul lloc 275 de les més representades actualment.

Aquesta creació (testimoni artístic del compositor) tracta de la dificultat de comunicar les veritats (conceptuals, artístiques, filosòfiques, etc.), sense alterar-les, edulcorar-les o mistificar-les, i la música atonal és imprescindible pel seu desenvolupament i comprensió i aporta un dramatisme únic (com una gran “performance”). Una gran música i un gran espectacle. La orquestra i el cor del Real van ser a l’alçada, i el públic va aplaudir de debò. Al Liceu de Barcelona (on segueixen tenint un deute amb Schönberg), en canvi, continuen amb el repertori de sempre (el que agrada a la gent) perquè s’ha de recuperar el dèficit i no estan per “aventures intel·lectuals”.

Antoni  Bengochea

Origen: Any Llull | Lo Finestró

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 2 de juliol del 2016) Lo futbol és l’esport rei als nostres pobles. Qui ho pot posar en dubte. Per tant forma part de l’entreteniment preferit de bona part…

Origen: Adequació esportiva: del camp de futbol al pavelló municipal | Viles i Gents

L’escàndol ha estat gran, però sense efecte a les urnes, tot el contrari, pot semblar que ha estat positiu. (Tot seguit, l’article publicat al Diario de Teruel  el passat dissabte 25 de…

Origen: El gran escàndol d’unes gravacions | Lo Finestró

Un conseller comarcal del Bajo Aragón-Caspe/Baix Aragó-Casp, Javier Sagarra, ha dimitit recentment del càrrec, a causa del jurament en català i “per imperatiu legal” del nou conseller Víctor Prats, representant de la CHA a l’Ajuntament de Maella. Com que la fórmula la van utilitzar tots los consellers de la formació aragonesista, se pot deduir que el detonant principal va ser lingüístic. Cal recordar que la comarca és bilingüe i es denomina com a tal, i tant Favara del Matarranya, a on se va celebrar la sessió plenària, com qui va jurar tenen lo català com a “llengua pròpia”. Tot i que enguany lo nou Govern aragonès del PSOE, coaliat amb la CHA, ha reconegut esta condició, sense una nova llei de llengües, encara està en un llim legal i continua provocant reaccions adverses per la intolerància política vestida d’arguments pseudofilològics.

Sagarra, membre del consell comarcal des de l’inici i president entre 2009-2011, està caracteritzat per la mobilitat i l’eclecticisme. Integrant d’un grup maoista i trotskista, va perpetrar un atemptat al Consolat francès de Saragossa al 1972 a on va morir cremat el cònsol: condemnat en consell de guerra, va ser indultat a l’amnistia general de 1977. Instal·lat des d’allavòrens a Casp, a on exercís d’advocat, va passar de les simpaties inicials pel PSOE local a la decepció amb l’esquerra després del 23-F. D’ací va al CDS; és alcalde del PAR (1995-1999) i diputat en Corts; i acaba creant un partit propi, el CPC, amb representació entre 2003-2015, aliat del PSOE i impulsor continu de querelles municipals. Recordant esta trajectòria en una entrevista al digital baix-aragonès El Agitador (14 i 21-12-2012), confessava que la vida l’ha feit moderat, partidari tant dels postulats liberals com d’algun socialdemòcrata; ara és regidor del PP. Qui a la clandestinitat franquista s’anomenava “Fidel” i protestava amb violència per detencions d’etarres a França, va declarar després del jurament de Favara: “No estoy dispuesto a seguir sentado en un consejo comarcal que aplaude a un antisistema”. Los drets lingüístics al Baix Aragó exhibits pacíficament són ara una acció revolucionària.

María Dolores Gimeno

Origen: Ocaz Enigma | Viles i Gents

(Publical al Diario de Teruel el dissabte 11 de juny del 2016)

El seu nom traduït és “Orquestra de Camara del Auditorio de Zaragoza. Grupo Enigma”. Aquest “ensemble”, com es diu en l’argot musical, és una de les dos orquestres estables que representen a l´Auditori, cap d’elles simfòniques.

El grup Enigma, com tothom els coneix, es dedica amb preferència al repertori de l’anomenada música contemporània. Fa vint i un anys que existeix i en ell es sosté a Saragossa gairebé tota música dels compositors de tradició culta dels últims cent anys.

El públic de la música clàssica ja és bastant minoritari, però aproximadament només un cinc per cent d’aquest està interessat pels compositors anomenats contemporanis. Això ha estat la principal raó per reduir la temporada de Enigma de sis concerts a només quatre els últims anys. El prestigi i el nivell tècnic del grup ha anat augmentant mentre la presència d’aquesta estigmatitzada música i, com podem veure, del mateix grup ha anat disminuint. Actualment és un dels poquíssims grups estables d’aquest repertori arreu de l’estat i amb notorietat a l’estranger.

Gràcies a la seva tasca, les persones que no considerem empestats aquests compositors contemporanis hem pogut gaudir de la seva música de debò, i en moltes ocasions hem escoltat obres esplèndides i de vegades extraordinàries. I així hem pogut revisar clàssics com el Pierrot Lunaire de Schönberg o la Història del soldat de Strawinsky, o disfrutar de Webern a Hindemith, de Milhaud a Xenakis, de Weill a Ligeti, de Messiaen a Boulez, de Saariaho a Takemitsu, o de Gerhard a Sánchez Verdú, passant per Luis de Pablo, i per compositors aragonesos de l’actualitat com Rebullida, Satué o Montañés. I el mèrit i la seva professionalitat és encara més gran si ens adonem que aquests músics de Enigma eren tots a Saragossa quan es va formar el grup, però ara molts estan treballant fora.

Des d’aquest petit raconet cresolaire desitgem salut i fortuna per molts anys a aquests destacats hoplites de la música (amb el seu director Juan José Olives) que lluiten contra la rutina i l’endogàmia i que tan han fet per enriquir la nostra ànima sonora. Mercès infinites.

Antoni Bengochea

Origen: En Joan Sales i el castellà d’Aragó | Lo Finestró

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 4 de juny del 2016)

En general els nostres escriptors fan ben poc ús de les modalitats del  castellà d’Aragó, i se solen limitar als models tendencialment acadèmics. Com a molt n’amollen alguns mots en textos de caràcter jocós. I això que l’article 3.3 de la Constitució declara que la riquesa d’aquestes modalitats castellanes nostres és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció. Però n’hi ha alguna  important excepció, com és el cas de la narrativa d’en Joan Sales, i tant aIncerta glòria, la gran novel·la seua de la nostra darrera Guerra, amb molts d’escenaris baix-aragonesos, redactada a partir del 1948 i publicada l’any 1956, com a l’extens carteig que l’autor mantingué de 1936 a 1941 amb Mercè Figueras i Màrius Torres. Entre el 1937 i el 1938 en Sales visqué quasi un any entre nosaltres, majoritàriament al Baix Aragó, on havia vingut a defensar la legalitat republicana enfront dels sublevats. El juny del 37 el tinent Joan Sales començà a escoltar i aprendre la modalitat castellana de Calanda, i no se’n pogué estar de comunicar-ho als seus corresponsals: usen el verb caler i l’exclamació rai tan sovint com nosaltres; diuen esparvero, ólipa, cado (cau), ludria, alberge (albercoc), presco (préssec),impelto, royo (roig), cinglo, cardelina (cadernera), loguero (lloguer), albergenia, letonero (lledoner). A Estercuel -Olivel de la Virgen a Incerta glòria– observarà que la gent del país anomena per cert azerollas les atzeroles, que diuen lorenza a la tremuja, fiemo als fems, … . És sobretot en els mesos passats al front aturat d’aquesta darrera localitat on el tiniente Don Juanico aprendrà bé la modalitat baix-aragonesa del castellà. Aquest cabal lingüístic que hi ha anat assimilant l’incorporarà a Incerta glòria en les freqüents intervencions que s’hi troben de gent d’Estercuel i encontorns. María de Olivel, figura central de la primera  part de la novel·la, és descrita: Si salió tan siñorica, algún impelto tindría, … Que en impeltando un albergero, da prescos como el mesmo puño.  Són una vintena llarga d’intervencions a la novel·la en castellà d’Aragó, que algun dia s’hauran d’estudiar com cal.

Artur Quintana

Origen: Descobrint Teruel | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 28 de maig del 2016)

Avui farem un viatge pels temps passats. Retrocedirem a l’any 1967, per a mi època d’estudiant intern al Col·legi dels Escolapis d’Alcanyís. Època d’estudiar, de fer esport, d’escoltar música, Època del Batxiller, de la OJE (Organización Juvenil Española) i dels Beatles, entre moltes altres activitats i aficions.

Estes tres activitats principals enunciades van anar lligades per a que descobrís la nostra llunyana capital i que a partir de llavors, formés part del meus millors records inoblidables. Fou un cap de setmana a la sortida de l’hivern. D’Alcanyís, l’equip representant de la OJE en el que jo jugava a “baloncesto” i a “balonmano”, vam sortir amb autobús per arribar a Teruel ben entrada la tarde-nit. Passat l’“acueducto” vam accedir directament a la Fonda Utrillas. Teníem aires de campions. Vam sopar los “bocates” que mos havia preparat “la cocinera” del col·legit i allí va començar la festa.

Com si fos lo paradís i tot fos possible, en acabar de sopar vam anar a donar una volta pel “Teruel” nocturn i llavors misteriós. Teníem tretze anys però mos sentíem homes i, a més, ho volíem ser. En un no res vam fer cap a la Plaça del Torico. Realment a tots mos va sorprendre i vam entendre perquè l’anomenaven amb aquell diminutiu. D’aquí los meus records ja em col·loquen directament en un bar espaiós jugant al billar, cigarro a la boca. Un bar que s’anomenava, si mal no recordo, Juanito, situat en un dels carrers que donaven a la plaça. Este local tenie una flamant màquina de discos. Singles dels millors grups del moment. I com no, los nostres preferits los Beatles s’emportaven la “pauma” de ser escoltats.

L’hora de tornada, les dotze, va ser complida estrictament. I allà, a la fonda, reunits en un dels “quartos” –habitacions més allunyats del nostre tutor responsable va seguir l’aventura. Ara tocava jugar a les cartes fins a altes hores de la nit. Pel matí mos vam alçar al primer toc com si la concentració hagués estat efectiva. No sé les cares però l’anima estava repleta de felicitat. Tots recordàvem les bromes i rialles de la llarga nit. Ho vam guanyar tot, i això que alguns vam jugar un partit de cada especialitat. Tretze anys. “Imparables”.

Juan Luís Camps   

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte  21 de maig del 2013)

Hem començat ja una nova campanya electoral a Espanya i els partits polítics l’única cosa que estan manifestant, uns més que uns altres, és la incompetència i culpabilitat dels altres partits polítics de no haver pogut formar un govern, derivat dels resultats del 20 de desembre.  La meva temença es que seguiran gairebé fent el mateix fins el 26 de juny, la data de les noves eleccions. Per la qual cosa, modestament, em dirigeixo als partits polítics per  preguntar-lis: per què no deixeu d’una vegada per totes els retrets als altres i us dediqueu a explicar-nos els vostres programes concrets? Què en faríeu si estiguéssiu al govern, sols o en coalició? Com voleu reduir el dèficit públic, veritable problema de la nostra economia? Què penseu del què ens pot passar si puja el preu del petroli un 10, 20 ó 30 per cent, o si pugen els interessos o si el Banc Central Europeu ens tanca més o menys l’aixeta? Deixeu d’omplir-vos la boca dient que el problema més greu del país és l’atur, que ho és, i digueu-nos quines serien  les mesures concretes que implementaríeu per a reduir-lo si fóssiu govern. Com ho faríeu per transformar els treballs temporals i “escombraria”? El finançament   de les Comunitats Autònomes és un desgavell total que va augmentant dia rere dia –el desgavell vull dir–, per tant quins són els vostres plans per corregir les desigualtats, primer, i després augmentar les dotacions? És normal que durant la crisi, els Ajuntaments i les Comunitats Autònomes hagin reduït les seves despeses i l’Administració Central les hagi augmentat substancialment? Que en penseu fer del gran Madrid, km. cero, pol d’atracció cada cop més centralista?  Pujareu els impostos o els baixareu? Expliqueu-nos les conseqüències d’una actuació o de l’altra. Considereu que la sanitat, l’educació i els serveis socials no estan prou retallats encara? Volem veure als vostres programes xifres i no frases ressonants i buides de contingut. Ja us adoneu que Catalunya s’està desconnectant d’Espanya? Teniu ofertes concretes i democràtiques que hauríeu de presentar al poble de Catalunya, mitjançant el seu govern, la Generalitat? Penseu que actuant com  l’estruç el problema es solucionarà? O ja penseu que no té solució? Si no fos que aquesta columna ha de tenir unes dimensions reduïdes, podria omplir unes quantes pàgines amb desitjos o suggeriments que podríeu incorporar als vostres programes electorals. La ciutadania en general és més intel·ligent del que penseu.

José Miguel Gracia  

Origen: Volem saber els programes concrets | Viles i Gents

Origen: La mà esquerra | Viles i Gents

 (Publicat al Diario de Teruel el dissabte 14 de maig del 2015)

Som éssers rituals. Tenim tendència a celebrar esdeveniments importants a les nostres vides amb cerimònies, que compartim amb lo nostre entorn. Ho fem —ho fan— des de la nostra arribada al món, que cada any recorda la festa d’aniversari. A continuació, los sagraments, durant molts segles, han anat indicant dins de la tradició cristiana les etapes vitals (comunió, casament, mort), que ara, en una societat més laica, conviuen amb celebracions alternatives com les bodes civils al jutjat o l’ajuntament o les cerimònies fúnebres de comiat, generant nous rituals sobre la base dels anteriors amb més o menys solemnitat i traça. Flors, colors de la roba, música, objectes i regals van associats a cada una, part d’una memòria heretada sense saber per què ni preguntar-ho, entre formes fixes i la seua normal evolució, i que, significativament, han adoptat característiques particulars dins de cada cultura, formant part dels costums comuns.

Lo compromís nupcial queda rubricat amb l’aliança de matrimoni, que als territoris catalanoparlants de l’antiua Corona d’Aragó, inclosa la Franja, sempre se l’han ficat al dit anular —dit que pren precisament lo seu nom per l’anell característic— de la mà esquerra. Això té un sentit evident i ben poètic per la connexió directa amb lo cor que batega, de manera que no és estrany que sigue un costum universal a tot Occident. Esta combinació de la lògica i la metàfora afectiva se trenca a Castella i terres de la seua influència històrica, on los esposos se la fiquen a la mà dreta; no calen raons sinó la simple prevalença del costum per continuar-lo. De totes maneres, diluït ara l’entorn local dins d’altres estímuls, en una cultura global mestissa i amnèsica, perduda la consciència i vivència de la tradició pròpia, se generen variacions particulars i cada u, independentment del lloc d’origen o de residència, se fica l’aliança a la mà a on li fa menys nosa o, si li en fa molta, pel motiu que sigue, ni se la fica. Al final, importa el fons més que la forma.

María Dolores Gimeno

Origen: Músics del Matarranya | Viles i Gents

(Publicat el dissabte 23 d’abril del 2016)

La nostra comarca del Matarranya es troba perfectament situada delimitant l’Aragó de les comunitats veïnes de València i Catalunya. Algun cop he relacionat este enclavament amb la gran afició cap a la música dels seus habitants. I és que sabedors que les fronteres administratives actuals són generalment poc encertades, en cap cas es poden evitar les influències naturals dels pobles a banda i banda de les línees traçades des de fa temps.

I vet aquí que mos agraden tant les jotes i rondalles, potser més pròpies de l’Aragó, com també les bandes musicals a l’estil valència i també los grups musicals i corals molt propis de l’àrea catalana. La música com la cultura traspassa fronteres i en un temps de fàcils comunicacions les seues varietats es difonen sense dificultats, propiciant nous i entusiastes practicants.

Lo dissabte nou d’abril vam tenir una exquisida proba d’esta afició a Pena-roja de Tastavins. Tres bandes compostes bàsicament per veïns de tots los pobles del Matarranya mos van delectar tocant diferents peces de molt variats estils. La fotografia final de les tres bandes juntes, la de San Antón de Vall-de-roures, la Francisco Turull de Queretes i la de Peñarbés, amfitriona, que sumaven més de 130 músics, mos van omplir d’orgull i satisfacció. L’organització portada a terme entre los tècnics comarcals i l’Ajuntament de Pena-roja perfecta.

Una proba més que junts se poden fer moltes coses que serien impensables poder-les organitzar pobles menuts com los nostres. Més que la rivalitat i enveges entre pobles hem de buscar la cooperació i la col·laboració. Tots en traurem fruit. Estem allunyats dels centres culturals de les grans ciutats. La nostra lluita constant per la supervivència com a societat moderna fa necessària la potenciació d’actes col·lectius. Per això és tant important incentivar l’associacionisme a nivell comarcal i facilitar la participació en activitats culturals i esportives, especialment dels nostres joves, però també dels veïns en general. Això ha de ser un encàrrec clar als nostres polítics i una funció ineludible de les Comarques com administracions de proximitat. Com la nostra del Matarranya, que per molts anys sigui.

Juan Luís Camps

(Publicat el dissabte 16 d’abril del 2016) Al programa “Els matins de TV3” de la televisió pública de Catalunya, l’escriptora, periodista, humorista i show woman, Empar Moliner va cremar unes…

Origen: Empar Moliner crema unes pàgines de la Constitució | Viles i Gents

Origen: Brecht (cultura i societat) | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 2 d’abril del 2016)

Bertolt Brecht va dur a terme els anys 30 una renovació important del teatre contemporani que va ser el que ell anomenà TEATRE ÉPIC. El Teatre Èpic és en essència narratiu, i té una forma expressiva com una faula o paràbola. No té un desenvolupament lineal amb un plantejament, un nus i un desenllaç. Funciona per escenes autònomes i no busca una culminació dramàtica ni emotiva. És, doncs, un teatre per pensar, però no en el sentit filosòfic del teatre de Camus o de Sartre, massa complicat per al públic senzill. Es tracta d’activar l´intel·lecte del públic popular, a base d’un notable sentit de l’espectacle (incloent els musicals o l´humor) i de transmetre una dialèctica social i cultural nodrida amb un important bagatge històric, artístic o científic. En dos paraules, és un TEATRE DIDÀCTIC.

El problema consisteix en que els mercats i els poders econòmics i polítics no en volen saber res de teatre didàctic, i qualsevol excusa és bona per no fer-lo. Si Brecht va topar amb la dictadura nazi (i la franquista a Espanya) ara tenim la dictadura del mercat; i el teatre brechtià és espectacular i, com el de Shakespeare, necessita d’un notable planter d’actors.

Quan era estudiant vaig gaudir del meu primer Brecht al Festival Inernacional de Teatro de Zaragoza: La evitable ascensió d´Artur Ui, i la vaig veure en alemany a càrrec del Berliner Ensemble. Eren els il·lusionants temps de la transició. Des d´allavons  tot el Brecht que he pogut veure ha estat a Madrid o a Barcelona. I és una pena (o vergonya) que  ciutats com Saragossa, Osca o Terol no puguin enriquir-se de muntatges de nivell de peces tan extraordinàries com la Mare Coratge, La Vida de Galileu (que s’acaba de representar a Madrid), o la meravellosa El cercle de guix Caucasià, per no parlar de peces d’influència brechtiana com l’excel·lent versió que José Luis Alonso va fer de la novel·la de Galdós Misericordia, amb la gran Mª Fernanda d´Ocón.Considero el teatre de Bertolt Brecht una necessitat cultural i social de primer ordre i vull afirmar que la cultura (i el teatre) no són un entreteniment per a rics.

Antoni  Bengochea