(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 20 de febrer del 2016) La meva primera trobada amb Savall va ser pels anys vuitanta. Era un complet desconegut per al gran públic, i als seus concerts hi a…
Origen: Jordi Savall | Viles i Gents
La Franja
Actualitat sobre la Franja de PonentArchive
Category: Lo CresolOrigen: Viles i Gents
Titular que podem trobar en qualsevol mitja de comunicació: “La comarca del Matarranya perd més de 100 veïns en el darrer any i baixa als 8.385 habitants.” Informació certa i alhora completament errònia, però molt important d’acord amb l’actual distribució del poder polític i de recepció de la part distributiva de la “caixa única”, la caixa dels impostos. I encara més distorsionant respecte al discurs que les ciutats riques subvencionen al pobles menuts i pobres.
On mos compten a tots aquells que treballem a les ciutats però cada cap de setmana acudim sistemàticament als nostres pobles, on a més mantenim les nostres vivendes i alguns un petit negoci o propietat agrícola. Los impostos que paguem a les ciutats serveixen també per a pagar les despeses dels nostres pobles?
L’actual sistema econòmic afavoreix la concentració del treball en grans conurbacions poblacionals alhora que les creixents concepcions de l’estat del benestar i d’una vida sana i saludable direccionen persones i famílies cap a les zones rurals en caps de setmana i vacances. I d’aquí surten enormes incongruències, desigualtats creixents i injustícies distributives.
Los col·lectius que habiten los pobles rurals no poden ser los únics pagadors o finançadors de les despeses de manteniment de les diferents estructures indispensables per al nivell de vida que tots desitgem. Unes estructures que cada cop més són utilitzades pels visitats, ja siguen fixes de cap de setmana o vacances o esporàdics pel turisme creixent.
Per tant camins, patrimoni, telefonia, tractament de les aigües, neteja de boscos, etc, etc., han de sortir de la “caixa única”, la dels impostos al igual que la sanitat, ensenyament, pensions, seguretat, etc. I ha de sortir de manera sistemàtica amb pressupostos estables i consolidats com a despeses del territori en lo seu conjunt. Res de beneficència, subvencions o decisions arbitràries de l’administració de torn.
Potser “los censos” se tindrien que fer en caps de setmana i períodes vacacionals.
Juan Luís Camps
Origen: Per la seua llengua los reconeixereu | Viles i Gents
(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 23 de gener del 2016)
Als catalanoparlants franjolins sovint se mos reconeix fora del territori autòcton per la nostra parla: trets al lèxic, a la morfologia (conjugació dels verbs, articles determinats, possessius, pronoms…) i a l’accent. Part del grup del català occidental, té personalitat pròpia, o millor dit, personalitats. I és que a cada poble n’hi ha alguna característica diferenciada, afavorida per l’aïllament tradicional de les comunicacions en un passat i l’escassa interferència d’altres llengües, configurant diverses parles locals, que estudia la Dialectologia. Al món contemporani globalitzat han desaparegut moltes circumstàncies propiciadores d’esta diferenciació, que evidencia la procedència rural i el caràcter sobretot oral però també la seua riquesa. Si a les comunitats autònomes a on lo català és llengua oficial, la presència d’una norma —a l’escola, l’administració, los mitjans de comunicació— va eliminant diferències, a la nostra Franja sense Llei protectora la influència del castellà oficial va aigualint lo més “bell catalanesc del món”, que es parlava abans de l’omnipresència actual de la televisió. Hi ha una invasió imparable de barbarismes, castellanitzacions lèxiques que es superposen a una gramàtica i entonació encara autòctones.
A mi encara ara me pregunten per ahí lo meu origen. O me’l reconeixen directament. Me va passar, per exemple, fa un parell d’estius a Horta de Sant Joan, al recital que el 14 d’agost organitza la poeta Cinta Mulet, en acabar de llegir uns versos de Desideri Lombarte: una dona de Bot me va identificar amb una que coneixia de la meua vila, casada a Batea, que tota la vida va mantindre la seua parla. I esta mateixa setmana de visita mèdica, lo metge ja a la segona frase me pregunta d’a on sic: era un “filofranjolí”, bon coneixedor del Bergantes, del Matarranya, dels seus paratges i personatges. Fa uns dies una cadena catalana va entrevistar l’arquebisbe Omella, que en la seua bella parla de Queretes demostra la profunditat i senzillesa dels seus orígens. Llàstima que a uns quants xiquets franjolins ningú no els podrà reconèixer mai per la llengua dels seus pares!
María Dolores Gimeno
Origen: Qüestió de prenom | Lo Finestró
(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 9 de gener del 2016)
Molts dels nostres polítics i intel·lectuals fa temps –des de la pèrdua dels Furs el 1707, i sovint des de Casp– que treballen per destruir aquest patrimoni tan íntimament aragonès que és el nostre català d’Aragó. Per aconseguir-ho hi apliquen els procediments més indignes, o sofisticats, si ho preferiu. Com que és ben sabut que el nom propi, el prenom, és per a les persones un tret identitari molt fort, el primer que van fer, fou prohibir-nos-en l’ús oficial en català. D’entrada en tingué cura l’Església, tan submisa al poder, després el Registre Civil. Durant segles només han admès prenoms castellans, mai catalans –ni aragonesos, evidentment. Al començament no em fèiem gaire cas: una cosa era la paperassa oficial i l’altra la vida diària. Per molt que els papers posessen Luisa, Pedro, Juan o Rosario, seguíem dient-nos Lluïsa, Pere, Joan o Roser. A la llarga, gràcies a una ben orquestrada discriminació i ridiculització dels prenoms catalans, hem acabat, però, per renunciar-hi, i ara fem servir només els prenoms castellans. Fa uns cinquanta anys ja eren residuals els catalans, actualment no en queda cap: tots ens diem Juan Luis, Dolores, Luis Maria, José Antonio, Luis Miguel, Rosario, Ángeles … . És més, ho hem interioritzat tant, que en els casos d’algun foraster que es diu oficialment Joan, Josep o Antoni –ja fa alguns anys que no ens prohibeixen oficialment de dir-nos-en–, inevitablement l’anomenem Juan, José o Antonio. Ni Déu se n’escapa: en algunes viles l’anomenem Dios, i mantenim la forma catalana només per encantar els plegamans: Andreu, Andreu, plega los braços per l’amor de Déu. Tot amb tot, i malgrat la ferotge persecució a què els sotmetem, els nostres prenoms es resisteixen a morir. En trobem en algun Pedro lo Pere o Juan lo Jon, perquè són persones de malnoms Peres o Jons; se’ns amaguen darrere un sant de molta anomenada: Sant Roc, Sant Valer, Sant Miquial de les Cantrelletes, persisteixen en la toponímia –Lo Port de Sant Just– o en la literatura –com Andreu en l’encantall del plegamans. Són els últims reductes que tenen. Sempre, però, a flor d’oblit.
Artur Quintana
Origen: El futur de les viles i pobles petits | Lo Finestró
(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 19 de desembre del 2015)
És un fet més que evident que la gran majoria de viles i pobles petits de l’Estat Espanyol, i més concretament de les nostres terres, estan travessant un període de pèrdua d’habitants continua i en alguns casos progressiva, any darrere any. No cal tenir grans coneixements demogràfics per entendre el que passa, només cal observar les piràmides poblacionals: molts vells, pocs joves i escassísims naixements. Hi ha cap solució per frenar o endarrerir aquesta greu sagnia? Amb allò que fa referència a la gent gran, cap ni una. En quant als joves que se’n van a les ciutats o pobles grans de la contrada o més llunyans, o a l’estranger, a la recerca de treball malgrat la crisi general, només la possibilitat de poder treballar al poble, amb unes condicions més o menys normals, podria detenir en certa mesura el despoblament. Però, com fer-ho? Vull dir, com crear llocs de treball als pobles? No esperi el lector que jo, en el poc espai d’aquesta columna, li pugui oferir l’ungüent miraculós, tot i que puc indica-li allò que no s’ha d’esperar o demanar per impossible, ineficaç o fora de la realitat. La vella cantarella de demanar directament als governs la creació de llocs de treball és un disbarat i, a la vegada, una impossibilitat en una economia europea de lliure mercat. Les institucions públiques ja en tenen prou en establir les condicions òptimes per al bon funcionament de l’economia, em refereixo a les estructures econòmiques fonamentals. Esperar subvencions fiscals o a fons perdut per crear petits o grans negocis estables no és pas una solució. Si la rendibilitat d’un negoci o explotació familiar està basada en les subvencions públiques, mal negoci és aquest i tindrà els dies comptats. Els bons negocis i les explotacions familiars estables i productives han de sortir de idees innovadores, de donar un valor afegit al producte que no tenen els altres, de fer les coses diferents de com s’han fet tota la vida, de prendre riscs i d’aprendre dels errors, etc., etc. La salvació dels pobles no vindrà de fora, han de ser els propis habitants, en especial els joves, els que s’impliquin en la recerca de noves possibilitats de creixement econòmic. Si així no es fa, el perill de desaparició de moltes viles petites va en augment.
José Miguel Gràcia
Origen: Votar per les nostres viles | Viles i Gents
Votar per les nostres viles
(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 12 de desembre del 2015)
Ha arribat la campanya electoral després d’una llarga precampanya en tot lo seu ritual: blocs cronometrats a les teles, notícies de portada als informatius, polítics que abracen xiquets i repartissen globus o fotos, debats dels candidats, debats de periodistes… I paperassa a les bústies que sintetitza els programes de cada partit, tan sintètica com els eslògans que van repetint los candidats.
Fa uns anys que no voto a la meua vila aragonesa, obligada a empadronar-me a la ciutat catalana de residència. Això o no rebre atenció sanitària. Però encara penso en clau rural a l’hora de votar, amb la consciència culpable per l’abandó, i miro les propostes dels partits sobre l’Espanya interior, despoblada i envellida, engolida per les ciutats. La nostra llei electoral pondera el vot de la circumscripció sobre el nombre de votants, amb la voluntat d’equilibrar el despropòsit demogràfic. Los programes van per un altre camí, amb líders, estètiques i missatges ben urbans.
Entre els pasquins propagandístics rebuts, un partit emet un missatge únic de plantar cara a l’Estat i cap proposta de govern; un altre es planta contra el secessionisme i desgrana una llista de temes ben diferents de la gestió realitzada. Dos aposten per la integració Catalunya-Espanya: un fa una llista sensata de solucions, cap d’elles sobre temes rurals; l’altre demana un acte de fe, ni una proposta acompanyant la cara del candidat a Madrid i la candidata a Barcelona.
A Catalunya, rics en partits, em queden algunes propostes per rebre: dos d’esquerra, tres de centre-dreta. No hi tinc massa confiança. Lo sistema de partits establert —tot i les noves aparicions—, forts amb llistes tancades, se pot permetre tractar els votants com a menors d’edat d’elecció en elecció. Així los candidats aniran fent quilòmetres atents al director de campanya. I després, com en aquella caravana de Mister Marshall, continuaran ignorant l’àmbit rural, ben instal·lats als seus escons. Sé d’un partit que va més enllà i amb tota impudència, obertament, se vol carregar los seus alcaldes en nom de l’eficiència “ciutadana”, és a dir, urbana.
María Dolores Gimeno
Origen: De dol i de sol | Viles i Gents
(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 28 de novembre del 2015)
El dol és per la mort, al juny, d’en Roberto Cortés Alonso, a Saragossa, on havia nascut 43 anys abans. Possiblement ens veiérem en alguna ocasió; no ho sé, però freqüento la seua obra poètica, pel goig de llegir-lo, per la feina. Sempre m’ha atret la passió seua per la llengua alemanya i la cultura jueva, tant sefardita com asquenasita. Potser més encara m’atrau la dèria comuna de traduir la Todesfuge d’en Celan: Cortés a l’aragonès i jo al català, llengües que, com sabeu, el nostre nou president considera indignes de cooficialitat. En Cortés ja no ha pogut tenir notícia d’aquestes declaracions presidencials, però les pressentia el 2004 quan escrivia A nuestra luenga perbibirá en a memoria d’os muertos. Com a en Desideri Lombarte li agradaven els aurons i, a més, passejar-se baxo as telleras, la gran avinguda berlinesa de Unter den Linden, d’aquest Berlín que ell va donar-nos en llengua aragonesa, i que m’ha servit de guia ara al gener quan hi he tornat després de trenta anys d’absència; o nuebo museyo chodigo mos amuestra a suya frontera metalica de zinc, sin de finestras, fent-nos pensar en as bitimas aragonesas engarcholatas con as suyas parolas, entre as parez d’os bagons d’a muerte, con destin á os campos d’acotoladura… .
I el sol és per la publicació enguany pel Club Editor de la novel·la Lo libre dels grands jorns [El llibre dels finals en la versió d’en Joan Lluís Lluís] d’en Joan Bodon, el màxim escriptor occità dels nostres dies, a qui Alcanyís ha dedicat un carrer sens o saber, i de qui ja tenim, sortosament, la versió catalana i castellana de Lo libre de Catòia. Escric –sortosament– perquè els escriptors en llengües maleïdes, i l’occitana n’és una, solen obviar-se a l’hora de fer-ne traduccions a les dites llengües universals, tanmateix de vegades les coses surten bé. Esperem, doncs, que no trigue a eixir la versió castellana d’aquesta segona obra bodoniana, i d’altres en eixa llengua, en català i aragonès. I que també ben prest tinguem una bella i acurada edició de l’obra completa d’en Roberto Cortés.
Artur Quintana
Origen: Immersió. Patrimonials | Lo Finestró
(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 24 de noviembre del 2015)
Les llengües fortament minoritzades i discriminades, com és el cas, ací a l’Aragó, de l’aragonès i del català, només poden sobreviure, si als territoris on són llengües pròpies i/o històriques l’ensenyament és majoritàriament en aquestes llengües, amb immersió sense excepcions ja des de la guarderia, i vehicularització de la llengua minoritzada. Que aquests programes donen bons resultats és cosa provada –només cal mirar cap a Israel amb l’hebreu, i no és l’únic exemple: sense que calga anar lluny en tenim també, de bons resultats, entre els nostres veïns: al País Basc, al País Valencià i a Catalunya. I és per això, perquè és ben sabut que aqueixos programes donen bons resultats per a les llengües minoritzades, que molts dels nostres polítics, en llur afany per fer desaparèixer tota llengua que no siga la castellana, s’esforcen qui sap lo perquè no hi siguen aplicats els dits programes -és el que passa aci a l’Aragó on en el millor dels casos només hi ha un ensenyament irrisori de l’aragonès i del català-, o hi posen tants entrebancs com poden perquè no puguen funcionar bé els programes d’immersió i vernacularització allà on són presents –els casos del País Valencià i les Balears en són emblemàtics, i no pas únics, evidentment. Tenen aquests polítics molt de poder: una constitució que només pot ser interpretada com els convé, i en cas d’interpretacions no convenients disposen d’altres mitjans per a inutilitzar-les, com tothom sap. Nosaltres, els que no volem ser discriminats per raons de llengua, per parlar aragonès o per fer-ho en català, tenim la força de la raó, mentre que ells tenen la raó de la força –que val molt més, per més que no siga gens democràtica. Què ens queda davant de la força? Esperances, o potser utopies? Sabem que no es poden aplicar judicis de valor a les llengües, que no hi ha doncs llengües bones o dolentes, que totes són igual de vàlides, que al cap d’uns tres a quatre anys qualsevol llengua morta pot tornar a tenir parlants patrimonials, volem viure en democràcia… Tot això ho sabem, i ells ho saben. Eppur ... .
Artur Quintana
Origen: Voluntat de no voler entendre’s | Viles i Gents
(Publicat al Diario de Teruel el disabte 26 de setembre del 3015)
Com s’ha arribat fins aquí? Es pregunta molta gent, fent referència al tema secessionista català.
En realitat no sé fins on hem arribat, ni on arribarem, però és ben cert que la confrontació de nacionalismes ja fa pudor. Quan la legislatura del president Aznar era el “Plan Ibarretxe”, ara és la “hipotètica” independència de Catalunya. Macroeconòmicament la economia “va bé” (o això diuen) i territorialment sempre hi ha problemes: un tros del que encara és Espanya vol “fotre el camp”, ara Catalunya, abans el País Basc (no sé si això forma part de l´ADN del PP).
El nacionalisme català diu que tots els que parlen català no són espanyols, són catalans. El nacionalisme espanyol no reconeix la llengua catalana a l’Aragó perquè considera que en una comunitat veritablement espanyola és impossible que es pugui parlar català; considera aquesta llengua aliena a la espanyolitat (disfressada d´aragonesitat). Si no fos així no tindria cap inconvenient en reconèixer-la. Doncs els dos nacionalismes pensen el mateix. El nacionalisme espanyol reivindica des de fa una vintena d’anys les obres d’art religiós que hi ha als museus catalans, i no ho fa amb les obres que hi ha als museus madrilenys, i fins i tot al museu de Navarra (on hi ha bastant material de les “Cinco Villas”) Per què? Doncs, perquè en un cas considera que les obres són en un territori que tots compartim i que és semblant, i en l’altre cas, no, el territori és considerat aliè, per tant, usurpador.
Com vaig dir a un altre article, són aquestes ARRELADES XENOFÒBIES (odi o mania a allò que ens és estranger o que no sentim com a propi) que tan necessiten els nacionalistes per sobreviure i que tan ens empudeguen als que no ho som. I tan pudent és el tòpic victimisme català (especialment l’econòmic) com la hipocresia dels que avisen als catalans de les futures penúries econòmiques, socials, culturals o esportives en cas d’independitzar-se, i en realitat els preocupa la pèrdua econòmica, social, cultural o esportiva d’Espanya en cas de la secessió catalana.
En una cosa també tots coincideixen: en la voluntat de no voler entendre’s.
Antoni Bengochea
Origen: Viles paral·leles | Viles i Gents
Viles paral·leles
(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 29 d’agost del 2015)
Des de la finestra los vec passar en silenci pels carrers de la meua vila. De fesomia fina, les seues figures són altes, esveltes i elegants, vestits en lo “salwar kameez”, uns pantalons i casaca de cotó, normalment blancs o blaus lluminosos, que destaquen la seua pell obscura. Viuen a cases velles en grups d’hòmens. Venen del Pakistan.
La majoria treballa recollint fruita o fent altres faenes del camp. S’intuís certa repartició de tasques, perquè alguns són “vileros”, sempre a casa o al carrer, a càrrec, potser, de gestionar la distribució del treball de tots. Resulta insondable lo seu funcionament. Cada any, cada estiu, són una presència discreta, no sé si les mateixes cares… Se queden encara a l’hivern, quan la vila fa de base per eixir cap al Llevant a la campanya de la toronja.
La comunitat és tan nombrosa com discreta i pacífica. No fan soroll: parlen entre ells, s’assenten al carrer o a la vora del riu o passegen amb un mòbil a l’orella. Ja van tancar l’antiu locutori. De l’interior de les seues cases ixen les veus llunyanes de la televisió parabòlica o de programes de radio per wifi. Alguna nit, des d’un balcó, se desprenen les melodies d’un altre món d’uns instruments musicals de corda.
Esporàdicament se produís la integració aïllada i incerta de qui treballa per algun llaurador de la vila. També alguns s’han matriculat a l’escola d’adults, alumnes cultes que parlen urdu i anglès i volen dependre més. Se comenten idil·lis efímers, casats uns, solters los altres que tornen a casar-se amb la dona que la mare els ha triat.
A voltes s’assenten a la plaça a les escaleretes de l’ajuntament o en un banc, separats dels hòmens grans de la vila, habituals ocupants de l’espai central per mirar passar la gent i el temps. Les nits de l’estiu o en diumenge juguen a l’esport nacional, lo criquet, tan parsimoniós com ells. Pareix que van demanar un espai a l’Ajuntament, però han acabat per utilitzar un carrer ample, a on s’aturen respectuosos i somriuen al passejant. Vides paral·leles.
María Dolores Gimeno
Origen: Agost cultural | Lo Finestró
Posted on 1 agost, 2015 by graciaz
(Publicat al Diario de Teruel)
D’ençà fa uns anys s’ha estès com taca d’oli la costum —benvinguda sigui— de celebrar la setmana cultural a gran nombre de pobles, més enllà de les pròpies festes patronals, dedicades als actes tradicionals, lúdics i de disbauxa —penyes, música, menjar i beure, a dojo. No descriure la quantitat de jornades culturals que tenen lloc en el transcurs dels quinze primers dies del mes d’agost per a la canalla i la gent gran, tot i que algunes d’elles no arriben a rasar la ratlla de lo cultural. Em vull centrar només en tres o quatre del Baix Aragó i del Matarranya, de veritable i alta qualitat, a les que penso assistir-hi, encara que no ho faci a tots els actes, donada la seua quantitat. Començo pel “XI edición del Festival Internacional de cine de Calanda. 22 x Don Luis” que tindrà lloc del 2 al 7 d’agost a Calanda. Es presenta aquest any sota el lema “El desig i la pèrdua”. Hi haurà presentació de llibres i taules redones, i, per sobre de tot, moltes, moltes pel·lícules i curts a la secció oficial i a la paral·lela. El 2 d’agost començarà el tradicional Cicle d’Orgue del Matarranya a Fondespatla i continuarà el 23 d’agost a Mont-roig —organista, ballarí i cantant—, sota la direcció de Margarita Celma. Francachela Teatre i la Comarca del Matarranya organitzen la III edició de Matarranya Íntim els dies 7, 8 i 9, per portar les arts escèniques d’avantguarda al medi rural. La localitat triada enguany és Pena-roja de Tastavins, en la qual s’hi desplegarà un recorregut teatral que es desenvoluparà a l’interior de les cases del poble amb espectacles multidisciplinars per a tots els públics, sota la direcció de Jacobo Roger. Hi haurà música, dansa i teatre. Set espectacles diferents que s’aniran repetint cada hora el dissabte i diumenge. I si voleu, per acabar us afegiré la torna, es tracta de l’Escola d’Estiu de “Clarió” que sota el títol “Escola Nostra” organitza les següents activitats: el 31 de juliol, taller de ball a Mont-roig i la Portellada; l’1 d’agost, excursió, “Som arqueòlegs” a Queretes; el dimecres 5, nit de contalles, Lo Floro a la Freixneda; i el dilluns 12 a Valljunquera, contalles d’un despoblat, Mas de Llaurador. Com podeu veure no hi caben més coses en una quinzena
José Miguel Gràcia
Origen: Votar sempre és bo | Lo Finestró
(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 11 de juliol del 2015)
Conèixer el que pensen els ciutadans mitjançant les urnes sempre és adequat, encara que la seua utilitat no sembli prou urgent o necessària. La democràcia real no es justifica només votant cada quatre o cinc anys, això només és una pantomima de la democràcia participativa. El passat diumenge els grecs van votar en referèndum la pregunta proposada per Tsipras que va resultar guanyadora, s’entén el “no”, malgrat tenir la Troica en contra i la majoria dels governs de la UE. Amb el “no” guanyador no s’arreglarà el gravíssim problema del deute públic de Grècia, ni la pobresa, ni el frau, ni els desequilibris financers en general —de cap manera tampoc ho hagués arreglat el “si”—, però ara el Sr. Tsipras compta amb un ventall més obert de possibilitats i amb més poder per portar a terme altres mesures que seran diferents de les que s’havien aplicat en el passat. Ara per ara a ningú l’interessa que Grècia se’n surti de l’euro encara que el pes econòmic d’aquest país sigui relativament petit amb relació a tota la UE. S’ha d’imposar el realisme per ambdues parts i deixar de banda les pors i les amenaces. He fet referència al realisme i no és cosa banal, Grècia mai podrà pagar la gran part del deute al BCN, ni la del FMI, ni la dels altres creditors. Cal una gran quitança. Podrà pagar Portugal, Espanya, Itàlia i altres països? Penso que tampoc. El gran problema de Grècia és econòmic, tot i que les solucions han de contemplar el prestigi de la UE, la situació geoestratègica de Grècia i un munt d’aspectes polítics, dins i fora de la península hel·lènica. Amb això de preguntar als ciutadans, per si de cas, jo no me’n refio dels que diuen, com ha fet el Sr. Rajoy, que les decisions importants del govern no s’han de preguntar al poble, perquè la responsabilitat és del govern. La ministra de Justícia, Sra Tejerina, aprofitant el referèndum de Grècia,va dir que les urnes son perilloses. Ho pensava de debò, o va ser un lapsus linguae? Si algun cop es va acceptar que “els referèndums el carrega el diable”, avui el gruix dels ciutadans crec que no pensa el mateix.
José Miguel Gràcia