Skip to content

Archive

Category: Lo Cresol

Alfonsina i el mar

(Columna de lo Cresol d’avui al Diario de Teruel)

El 25 d’octubre del 1938, a Mar del Plata, la poetessa argentina Alfonsina Storni, caminant suament des de la platja, s’endinsà a la mar fins que l’aigua la va esborrar totalment. Per uns instants la sorra de la platja guardà les petjades delatores del seu destí.

Ariel Ramírez, gran pianista i compositor del folklore argentí, li va compondre trenta anys més tard la magnífica zamba, Alfonsina i el mar, amb lletra de Felix Luna que comença dient: “Por la blanda arena que lame el mar/su pequeña huella no vuelve más…” Ariel Ramírez ens va deixar el passat 18 de febrer als 89 anys. Molts artistes han interpretat aquesta sentimental i poètica cançó que conté paraules de l’últim poema d’Alfonsina, tot i què la més popular i sentida interpretació la va fer, qui sap quantes vegades, la cristal·lina veu de Mercedes Sosa, la Negra, la qual, malauradament també ens va deixar, el 4 d’octubre de l’any passat. Amb aquestes línies vull expressar el meu sentit record al compositor i a la cantant. Ara m’agradaria que algú em contestés la pregunta de la canço: “Te vas Alfonsina con tu soledad,¿qué poemas nuevos fuiste a buscar? Ni Ariel Ramírez ni Mercedes Sosa no ho podran fer, ni ara ni mai, ni tal sols preguntar-ho…

El passat cap de setmana en assabentar-me de la mort d’Ariel Ramírez, vaig col·locar al plat del meu tocadiscos el vinil “Gracias a la vida” de Mercedes Sosa, per la cara dos que comença amb la cançó Alfonsina i el Mar. Ben escalfats els tríodes de l’amplificador, portaven més d’una hora donant sentiment i música, em van captivar quatre minuts i trenta cinc segons: un instant i una eternitat.

En una oberta estança del no-res, quan la matèria i el sentiment s’han fusionat amb el temps, retrobo Ariel Ramírez acaronant el piano i la Negra cantant, envoltats de cargols marins escrits amb nous poemes d’Alfonsina, i aquesta, vestida de mar, entre cavallets marins, escoltant. I “cinc sirenetes l’estan portant/per camins d’algues i de corall”. I “una veu antiga de vent i sal” canta per a mi la cançó: “Gracias a la vida, que me ha dado tanto” de Violeta Parra.

José Miguel Gràcia

Alfonsina i el mar « Lo finestró del Gràcia.

Escena Humana… Absurda

M. Momblant Categoria: Article Viles i Gents, Lo Cresol

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 6 de febrer del 2010)

Ionesco, un dels grans obeliscs de l’escena europea del període d’entre guerres mundials, aportà a la llengua francesa un magnífic corpus dramàtic en la vesant del Teatre de l’Absurd. Per exemple, a la famosa obra La Cantant calba (La Cantatrice chouve, 1950) els personatges barregen les seves identitats malgrat ells mateixos i no s’acaben dient res més que incongruències. L’essència del tall dramàtic de l’absurd és la denuncia de la vida quotidiana de l’home mitjà, del que està ofegat per la banalitat, del que només se sent inquietat per la necessitat personal, d’aquell que, en definitiva, ha quedat mutilat per la manca d’imaginació. Es descomponen la lògica formal del comportament il•lustrat per quedar enlluernats únicament amb els components irracionals, portant-nos a l’absència de raó de ser, surant en l’absurd intrínsec… com anar avui a El Corte Inglés de Barcelona, rebre el comprovant del tiquet de compra imprès en català i la persona que l’ha despatxat agraint i acomiadant-se en castellà, al mateix temps que pels pobles de la Franja, pots acudir a un acte institucional, per exemple, al lliurament de premis d’un certamen de dibuixos infantils, on l’acte es desenvoluparà amb la naturalitat del català i l’auditori bandint a la mà l’eina per la qual se’ls ha convocat, una carta oficial, en castellà.
Ens ha tocat viure en la veritable escena humana de l’absurd.
A una banda del nostre territori lingüístic, l’oficialitat de la llengua, amb llàgrimes i suor, ha aconseguit imposar la seva normalització just quan cada cop és més difícil trobar un catalanoparlant pels carrers de la Ciutat Comtal, on ja no es pot anar ni a la Boquería a demanar “Posi’m una dotzena d’ous, si us plau”, perquè no t’entendran, enorgullits a l’hora d’escriure literatura catalana que aviat ningú no copsarà, mentre que a la Franja, on pots expressar-te amb els teus veïns amb la llengua mare comuna, has d’anar demanant “por favor” a les escoles que ensenyin una mica als nens, a llegir els contes en la llengua que dicta el cor de les seves àvies.
Tot plegat si que és absurd. Al menys, a La Cantant Calba, la inconnexió dels seus personatges i les incongruències que es diuen son totes en la seva mateixa llengua.

Marta Momblant

Viles i Gents :: Escena Humana… Absurda :: February :: 2010.

Imágenes de la firma de libros en Serret

Ramón Mur

Para quien le pueda interesar, coloco aquí esta muestra de fotografías tomadas por Octavio Serret, el sábado 30 de enero, en su librería de Valderrobres durante la mañana en la que José Ignacio Micolau Adell y yo firmamos ejemplares de nuestros dos últimos libros.














Entre páginas: Imágenes de la firma de libros en Serret.

Llibres escollits

Ramón Mur

Un inesperat contratemps resolt feliçment al remat, m’ha impedit escriure abans d’ara de la signatura de llibres que vaig tindre l’honor de compartir amb José Ignacio Micolau Adell, dissabte passat, a la llibreria Serret de Valderroures. Ell va signar i va dedicar exemplars del seu llibre ‘Cuestiones bajoaragonesas’ que també vaig tindre l’honor i el plaer de presentar a Alcanyís el 21 de novembre de l’any passat. Jo vaig fer lo mateix amb la meva novel.la ‘Huellas de herradura’. Tot en aquest ambient sacrosant,-perquè no hi ha res més sant, encara que pel civil i intel.lectual, que una biblioteca-de la Llibreria Serret de Valderroures.

Al llarg del matí van passar lectors coneguts i desconeguts. Saludàvem als primers i Octavi feia les presentacions dels segons. He parlat tantes vegades i sempre bé, perquè s’ho mereix, d’Octavi i la seva ‘botiga’ de llibres que no vaig a insistir per no caure en l’adulació que sempre embafa.
Sí deixaré constància que Serret és un dels punts més ideals d’aquest planeta per ESCOLLIR llibres. Afirmació més que apropiada parlant del llibre ‘Cuestiones bajoaragonesas’ al que José Ignacio Micolau fa aquesta encertada afirmació: “Avui, que els mitjans de comunicació de masses – forma subtil de dominació – tendeixen a uniformar i manipular el saber i la informació, el llibre, no el llibre anunciat, sinó el llibre escollit, és encara una esperança per a la necessària independència de criteri de l’home de l’últim terç del segle XX “. Afegeixo, amb llicència de l’autor, que la sentència serveix per a aquest començament del segle XXI en el qual per adquirir aquesta “necessària independència de criteri” que donen els llibres “escollits”, res millor que pasar per la llibreria Serret de Valderroures. Allà sempre hi ha un llibre o un altre d’escollir amb la llibertat de gust literari i l’orientació ideològica de cadascú

Viles i Gents

24 January, 2010

L’ànima dels topònims

M. D. Gimeno Categoria: Article Viles i Gents, Lo Cresol

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 23 de gener del 2010)

Encara que diuen que una imatge val més que mil paraules, l’expressió verbal és la forma més perfecta que té l’ésser humà de comunicar les seues idees, voluntats i sentiments. És també la nostra principal diferència amb los animals i va vinculada al progrés de l’espècie humana. Los mots mos prenen i els convertim en expressió, passió i confrontació —ho demostra lo llarg debat legal de l’Aragó trilingüe— o en matèria literària i d’estudi. I és que les llengües evolucionen incorporant a les seues paraules la memòria dels orígens, remota i indesxifrable, que molts estudiosos de la filologia intenten descobrir davall de les etimologies, los topònims i els antropònims. Així han anat apareixent diccionaris, recopilacions o estudis, entre les quals vull recordar los treballs de Desideri Lombarte sobre la seua Pena-roja natal. Perquè los noms diuen qui som i d’a on venim, qüestions que mos importen ja que mos vinculen a la família i al món inexplicable.
Segons l’època han anat les modes i les normes, i si en passats temps predemocràtics només hi havia una possible denominació toponímica —i del “nom de pila”—, ara prevaleix la de la llengua originària a la zona. Hi ha també una tradició feita norma lingüística de traduir los noms de ciutats importants a la llengua del discurs, cosa que unida al costum i obligació d’utilitzar les denominacions castellanes, ha creat prudents adaptacions gràfiques a viles franjolines com Arenys de Lledó-Arens de Lledó, la Codonyera-La Codoñera; o curioses traduccions com Fontdespatla-Fuentespalda, Massalió-Mazaleón, la Sorollera-La Cerollera, la Torre de Vilella-Torrevelilla. S’han configurat així falses etimologies amb associacions conceptuals simples o imaginatives. Una Ordre Ministerial de 1840 obligant tots los ajuntaments espanyols a adoptar un escut propi va provocar en molts d’aquells que no en tenien produccions heràldiques dignes d’un Walt Disney o un Harry Potter cassolà, com alguns topònims traduïts. La Llei de Llengües d’Aragó del passat desembre establix que els topònims seguiran únicament la denominació tradicional amb la restricció “d’allò establert per les comarques i municipis” (art. 33), lo que promet continuar amb la toponímia literària.

María Dolores Gimeno

Viles i Gents :: L’ànima dels topònims :: January :: 2010.

Els enemics de l’ànima

A. Bengochea Categoria: Lo Cresol

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 16 de gener del 2010)

No ho acabava de comprendre, allò: el Món, el Dimoni i la Carn…els enemics de l’ànima. Bé, el cas del Dimoni era bastant clar, però el Món i la Carn…per què?
A mi la carn m’agradava molt, i allò del Món…en aquell temps jo no sabia què era el Món (i ara no gaire). Si m’ho preguntaven a la Doctrina, la resposta era fàcil:
—El Mundo, el Demonio y la Carne (en castellà, és clar)— Ho recitaves de carrera i el Senyor Rector content. Però…què volia dir?
Al remat em vaig descarar i li vaig esclafir:
—Serà un enemic de l ànima, però a mi la carn m’agrada.
—Com que t’agrada la Carn? Això no pot ser!
—Doncs què li plau a l’ànima?: El peix? La verdura?
—No home, no, què dius? No és d’aquest tipus de carn. No és per menjar. És la Carn, amb majúscules. És la LASCÍVIA, la CONCUPISCÈNCIA.

Redéu, quines paraulotes, no m’estranyà gens ni mica que allò no li agradés a l`ànima; a mi tampoc.
Més endavant vaig saber que el verd era el color del sexe, i que començava als Pirineus, i que els acudits verds eren pecaminosos. Definitivament a l’ànima no, no li plauria la verdura. I el peix? Originalment un símbol cristià, però després l’eliminaren: massa fàl·lic. L’ànima romandrà impenetrable al peix. Fora, descartat.
La pista bona eren les paraulotes. Quan per fi vaig desxifrar aquells maleïts mots, vaig comprendre que els enemics de l`ànima eren l’antítesi de la Santíssima Trinitat: si el Pare, el Fill i l’Esperit Sant (que no era ni home ni dona) eren les emanacions diferents d’un únic Déu vertader, així el Món, el Dimoni i la Carn eren les emanacions diferents del vertader enemic de l`ànima: l’innominable (el Sexe). Perquè els plaers del Món i les temptacions més punyents del Dimoni eren sobre tot el desordre i la disbauxa sexual, que duen a la mol·lície, al preservatiu i, a l’homosexualitat i, fins i tot, a l’avortament. La mateixa procreació era conseqüència del pecat.
Amb un mecanisme normal, neutre, sense plaer, hagués estat molt senzill…Deu meu, perquè ho vas fer?… perquè vas crear… l’innominable?

Antoni Bengochea

Viles i Gents :: Els enemics de l’ànima :: January :: 2010.

Capital centralista, Estado descentralizado

(Article publicat avui al Diario de Teruel)

“José Miguel Gràcia*

Me refiero a España y a su capital Madrid. A través de la Constitución del año 1978 nos dimos un país descentralizado denominado Estado de las autonomías —unas de ellas mediante el artículo 151 (Cataluña, País Vasco, Galicia i Andalucía) i el resto por el artículo 143. El resultado político final, llámense regiones, nacionalidades o naciones según algún estatuto reformado reclama, se aproxima tanto a un Estado Federal, que podríamos decir que solo le falta el nombre. No fue mal camino el emprendido, si lo juzgamos por los resultados económicos de nuestro país o por la creciente aceptación y adhesión inquebrantable de cualquier parte de España hacia el   sistema autonómico que establecimos.

El traspaso de competencias produjo los correspondientes traspasos de funcionarios directos que a tales competencias correspondían. Ahora bien, las estructuras ministeriales, la mayoría de ellas en Madrid, quedaron prácticamente intactas, al mismo tiempo que se creaban las equivalentes en las diferentes autonomías. Con el paso del tiempo y hasta el día de hoy, pocos avances se han  producido al respecto: siguen las mismas estructuras ministeriales, aferradas en mantener el poder que realmente se fue a las autonomías. Ministros y ministerios que deberían ser meros coordinadores, actúan como si lo fueran de nuestra vecina Francia, país centralista por excelencia. La estructura de poder político y funcionarial conlleva una serie de compañeros de viaje: entes públicos, entidades autónomas e incluso privadas que se justifican por estar al lado del poder. Y el poder político los necesita a ellos para engrandecer su entorno y arroparse. El resultado del conjunto es el mantenimiento de pesadas estructuras, tan costosas como innecesarias, propias de un estado centralista.

El Senado que debiera haberse transformada en la cámara de las autonomías, se ha quedado anclado en sus orígenes, destino de políticos que han dejado de importar a sus partidos, con honrosas excepciones: un órgano de escasa representación y prácticamente sin ninguna utilidad real, eso sí, ostentando la vacua responsabilidad de Cámara de segunda lectura de la leyes. Cámara de entorpecimiento de las leyes, habría que llamarla.  Y luego dirán que la Constitución está bien como está y no necesita ningún cambio…

No es poco todo lo que he dicho, no obstante, queda lo más negativo por relatar de ese Madrid centralista. Iré directamente al tema. La capital del Reino se ha convertido en la central de la administración de la ideología uniformadora, o al menos así quiere serlo, de un país diverso en el campo cultural y lingüístico, geográficamente diferente y más complejo de lo que a primera vista parece en cuanto a los sentimientos de pertenencia al Estado. Seria largo y prolijo el mencionar todos los núcleos, medios de comunicación y grupos de presión que representan lo que quiero trasmitir al lector. Tomemos los cuatro grandes periódicos de Madrid y veamos su comportamiento e influencias. El Mundo, ABC y La Razón, con ediciones en otras grandes ciudades, pero manteniendo la mismas editoriales, comparten prácticamente una ideología más ultramontana que el mismo Partido Popular, el cual se siente atrapado en medio de los tres rotativos, a los cuales ha de obedecer por si acaso. La concepción del Estado de dichos medios se basa en una interpretación restrictiva de la Constitución y en una permanente crispación hacia lo diferente y lo plural. Nadie duda de la profesionalidad de El País, ni de su ideología más centrada y responsable, no obstante desde hace un tiempo se observa en él un cambio con una crítica permanente al Gobierno y haciendo gala de una tendencia más centrípeta que hace un par de años. España, o mejor dicho Madrid, salvadas las excepciones, se aleja del espíritu de la transición. A pesar de las leyes progresistas que el gobierno del PSOE ha logrado aprobar, referentes a la familia, a la educación, a la protección social y a determinados derechos del individuo, grandes nubes de pensamiento conservador y catolicismo integrista se ciernen sobre Madrid. La mayoría de ellas logran esparcirse por toda la geografía española, al no encontrar barreras de pensamiento propio, ni en la ciudadanía, ni en medios de comunicación de las diferentes comunidades, con algunas excepciones.

¿Cuál es la conclusión de todo esto? Pues miren, a mi modo de entender, España iría mucho mejor con un Madrid aligerado de funcionarios y cargos políticos, de centros de poder, de tertulianos y de medios de comunicación. Lo que pudiera parecer un Madrid integrador, no es mas que un centro de uniformismo y de tensiones, y a la larga, motor de desafecciones de ciertos territorios. Criticar los nacionalismos de algunas partes de España, no es ni justo ni coherente, si no se extiende la crítica al nacionalismo centralista, integrista y uniformador. No es la primera vez que escribo lo siguiente: la fábrica de los separatismos está en Madrid y en algún partido político.

El pensamiento predominante no ha de surgir de un núcleo central privilegiado; el verdadero pensamiento integrador y cohesionante saldrá de las diferentes corrientes y comunidades de todo el país. Y el caldo de cultivo no habría de ser otro que el respeto a las diferencias —no me refiero al folclor—, nunca la amenaza, ni el deprecio.

Permítanme una ligereza: para bien del país, habría que desmontar Madrid. No se asusten, quiero decir desnudarlo al menos ideológicamente.

*Escritor

pdf artículo

Capital centralista, Estado descentralizado « Lo finestró del Gràcia.

LO CRESOL

Auctoritas i alienació

María Dolores Gimeno

L’11 de novembre passat se va celebrar a Alcanyís dins del Curso Interdisciplinar de Humanidades una taula redona sobre el “Present i futur de la llengua i literatura catalana a l’Aragó”, moderada pel periodista Ramón Mur. Grosso modo, los diferents professors implicats van efectuar una descripció dels aspectes lingüístics (Pere Navarro, dialectòleg de la Universitat Rovira i Virgili), la producció literària (jo mateixa, professora de literatura espanyola també a la URV), la situació legal (Artur Quintana, de l’IEC) i la implantació educativa a la zona (Pietro Cucalón, director del CRE de Castellote).

Los especialistes van parlar ex cathedra dels aspectes que coneixen des de la consideració científica de la llengua autòctona de l’Est d’Aragó com a dialecte occidental del català. Los arguments lingüístics van estar il·lustrats amb mapes de l’expansió de les llengües romàniques i altres sobre lèxic, fonètica i morfologia. Les dades sobre literatura van evidenciar una eclosió excepcional d’escriptors des de la dècada dels 80, paral·lela a la recopilació de la literatura tradicional. L’explicació de l’actual projecte de Llei de Llengües, que reconeix de facto però no de iure l’estatus oficial de català i aragonès, indica que tampoc ara se complirà lo mandat constitucional de l’article 3.2. I l’experiència de l’ensenyament del català va revelar la precària situació: ni materials didàctics ni preparació suficient dels mestres ni un marc legal per a l’assignatura, a diferència de la llengua estatal i de les estrangeres.

Algunes intervencions del públic van presentar la cara dels prejudicis vigents, fills de la ignorància o de la càrrega política que arrossega lo català a l’Aragó. L’argumentum ex auctoritate, generalment acceptat als àmbits científics estrictes, pareix insuficient als humanístics, en què intervenen sentiments i vísceres en detriment de la raó objectiva. Cal molta reflexió i diàleg per tal d’acabar l’alineació —terme marxista destacat per un assistent­— d’alguns catalanoparlants aragonesos, que li neguen a la llengua pròpia lo nom consensuat pels lingüistes i la dignitat i necessitat d’estudiar-la, utilitzar-la en públic o transmetre-la als seus fills. Humani nil alienum (res humà m’és estrany) diuen a Alcanyís, premissa que haurem d’adoptar per construir la unitat sociolingüística.

Viles i Gents

9 November, 2009

La corrupció

J. M. Gràcia Categoria: Article Viles i Gents, Lo Cresol

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 7 de novembre del 2009)

Cada vegada que hi surten nous casos de corrupció política, la societat munta en còlera contra tots els polítics en general i s’escolten frases com: aneu-vos-en al diable, tots sou iguals. Si voleu que us parli amb sinceritat us diré que a mi em succeeix tot el contrari. En primer lloc, me n’alegro de que la justícia hagi descobert un presumpte nou corrupte i que sigui jutjat i recaigui sobre ell tot el pes de la llei. També me n’alegro perquè la justícia hagi funcionat. I una altra cosa més encara, amb la nova descoberta, tal vegada algú que estava a punt de cometre algun delicte, es freni.
El fet cabdal que més ha contribuït a la corrupció ha estat la bombolla immobiliària sense cap mena de dubte. Quan, mitjançant un acte administratiu de requalificació d’un terreny per part d’un ajuntament, es pot multiplicar per “x” el seu valor, s’obre un ventall de possibilitats d’actuació, legals, quasi legals, aparentment legals, explícitament al marge de la llei —vull dir corruptes— de dimensió incalculable. El ball entre els constructors, els especuladors, els promotors, els regidors d’urbanisme i construcció, i els alcaldes, pot produir una mena, diguem-ne, de laxitud en la consciència d’algunes persones, albirant les grans corrents monetàries. Suposo que en aquests moments, quan la construcció està sota mínims, el risc de la corrupció haurà baixat a xifres infinitesimals. Una elevada fiscalitat sobre les plusvàlues reals, entre altres mesures, hagués estat un fre, tant de la corrupció com de l’increment incontrolat dels preus de l’habitatge.
Malgrat tot, tinc la convicció de que el nivell de corrupció de la classe política és similar al de la societat en general. El diner negre, l’economia submergida, les factures petites i grans sense IVA, la contractació d’emigrants sense papers, etc., etc, refermen la meua convicció. Però, ni tots els partits polítics són iguals, ni tots els ciutadans.
No vull deixar-me al tinter una aparent fortuïtat amb referència al descobriment dels casos de corrupció: fa uns anys eren el diaris els que posaven al descobert el casos de corrupció, ara és la justícia. Els diferents mitjans es dediquen a repetir les noticies i a personar-se a la porta dels jutjats amb les càmeres. Tot això em dóna que pensar. Què s’ha fet del periodisme d’investigació? Està la premsa massa vinculada al poder?

José Miguel Gràcia

Viles i Gents :: La corrupció :: November :: 2009.

31 October, 2009

Camins lombartians

A. Quintana Categoria: Article Viles i Gents, Lo Cresol

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 31 de novembre del 2009)

Enguany, el dia 3 d’octubre, s’han escaigut vint anys de la mort de Desideri Lombarte i Arrufat. I a Pena-roja, a l’Alt-Matarranya, ho han recordat caminant llargament per les serres, valls i masos del territori íntim lombartià, on el poeta havia passat la infantesa i la primera joventut, i on sempre que podia retornava. En dues ocasions, els dies 2 de maig i 11 d’octubre, els caminants guiats per Joaquín Sorolla, bon coneixedor de la contrada, han eixit de la vila pel camí de Coratxà cap al Masmut, la muntanya emblemàtica del microcosmos lombartià, primer indret on han llegit Les Roques del Masmut: Dura maça de pedra està clavada, pesada pena cab al cel creixent, … i camí avant, pujant per les vessants del riu dels Prats cap al Mas de Borla i d’allà a la Creu del llop, amb lectura del romanç del mateix nom. Enfront s’ataülla el Cingle de Sant Jaume i la frontera del Regne és a tocar. Baixada al maig al Mas d’Antolino, i ara a l’octubre al de Ginero, i desfent el cabdell dels camins escampats que ningú fa servir i estan mig esborrats, han travessat el Barranc d’en Ferri just per allà on fa el Toll Bugader, ja sabeu on les dones del masos propers passaven bugada, i han aplegat a les ruïnes del Mas del Molinar, lloc de naixença d’en Desideri. Abans han escoltat el romanç de Sant Jaume, i ací el d’El xiquet perdut al Molinar. I han vist també l’esparver d’ales fines que el poeta volia ser, i foc i flama als orons, als grèvols verd i brasa, i el card, lo panical, l’arç i la gavernera, la botja, l’espinal, lo gram i herba pucera, o han sentit el tord i el pinyarot, …, la garsa i el pigot. La caminada, entre deu o dotze quilòmetres, ha acabat a Sant Llambert de l’Escresola i al Mas d’Eixendri, on van dur a viure Lombarte quan tenia dos anys. I ací, alguns parant l’orella, hauran pogut sentir encara la serp encantada, …, que a les nits de lluna cante enamorada.

Artur Quintana

mitjançantViles i Gents :: Camins lombartians :: October :: 2009.

“Derechos pisoteados”

Avui dimecres m’han publicat a l’Heraldo l’article “Derechos pisoteados”, del qual penjo el PDF que podeu llegir més avall. Els he agraït la publicació i els he dit que la pluralitat d’opinió és el que fa important a un diari.

Us deixaré tranquils un dies, amics seguidors del bloc, marxo de viatge. Seré tot ulls i alguna cosa escriuré a la tornada.

PDF: Derechos pisoteados

“Derechos pisoteados” « Lo finestró del Gràcia.

L’anticatalanisme d’Aragó

(Publicat al Diario de Teruel, el 17 d’octubre del 2009)

“Algú que recorregués les terres d’Aragó, especialment la capital, on viuen més del cinquanta per cent de tots el habitants d’aquesta comunitat, i demanés opinió sobre les comunitats veïnes, no trigaria a adonar-se’n de l’irracional i generalitzat sentiment anticatalanista que existeix. Expressions com: “als catalans, ni tant sols aigua”,  “els catalans tot ho volen per a ells”, “els pancatanalistes reivindiquen les terres de la Franja”, “ens han robat els bens de la Franja”, “se’n volen emportar l’aigua”, “ens volen imposar el català”, “són uns insolidaris”, etc., són comunes per tot arreu. No vull analitzar cadascuna d’aquests expressions, tot i què pretenc manifestar que són el producte de la insuficiència d’anàlisi racional, dels tòpics, de la manca de coneixement i, lo que és pitjor, de la influència dels dirigents de tot tipus i dels mitjans de comunicació fonamentalment.

Jo que conec, per raons òbvies, la societat catalana, igual o més que l’aragonesa, mai m’hi he trobat a Catalunya amb sentiments antiaragonesos i desqualificacions tan punyents; tot al contrari, el fet de ser aragonès m’ha sumat punts i per parlar català m’han discriminat—discriminació positiva, s’entén. No vull que el lector pensi que no hi ha excepcions a ambdues bandes, prou que ho sé, parlo de una gran majoria, però no de tots.

Al respecte, vull manifestar també que són ben pocs els aragonesos que, en viure poc o molt a Catalunya, demostrin sentiments tan anticatalans. Llavors, què és allò que està succeint?: a qui l’hi ha convingut i quan l’hi ha convingut ha aixecat tanques al diàleg per impedir la veritable comunicació i enteniment entre els pobles; s’han repetit fins l’extenuació tòpics y més tòpics; alguns partits polítics, per a captar-hi vots, no han dubtat en engreixar el sentiment anticatalanista; el mitjans de comunicació saragossans, i amb l’entestament dels columnistes, han burxat i burxen sempre que poden contra els veïns catalans. Unes vegades són els bens de la Franja, altres la llengua, i l’aigua de l’Ebre i els independentistes i el que calgui. Agafen un petit exemple, de vegades no tan cert, i el generalitzen. El resultat: anticatalanisme a dojo.

No gosaria mai enviar aquestes línies a cap diari o mitjà escrit de Saragossa, no me’l publicarien de totes totes. No em cansaré de repetir que tenim més llibertat d’expressió a Terol que a Saragossa.

L’anticatalanisme a l’Aragó, ha esdevingut un problema de psicoanàlisi col·lectiva.

José Miguel Gràcia

L’anticatalanisme d’Aragó « Lo finestró del Gràcia.

Ja n’hi ha prou

S. Hernández Categoria: Article Viles i Gents, Lo Cresol

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 16 de setembre del 2009)

Com li dius a un científic ancià que ha malgastat el seu temps i que ha d’assumir noves idees?
Com l’hi ho planteges a un experimentat mestre a qui pensen obligar-lo a canviar la seva forma d’ensenyar?
Com li comuniques a un feinater que la seva forma de treballar és obsoleta i que precisa un canvi radical?
Com li contes a uns pares que el seu fill mai no serà res en la vida o que fins i tot és carn de canó?
Espero sincerament que no pronunciïs mai per mai paraules com aquestes i menys encara que mai sentis frases similars dirigides cap a tu o envers algun dels teus amics o familiars.
I en canvi potser t’atreveixis a dir-li a uns pobres ancians, tal vegada els teus avis, als teus amics, als teus votants, potser fins i tot als teus fills, que no saben parlar, que simplement xipollegen, que enxampurren les paraules, com si la història no importés, com si el passat, la cultura de milers d’aragonesos hagués d’arraconar-se per una simple qüestió de denominació. Saps perfectament que ja ningú envaeix a ningú en les cultures democràtiques, que un animador del Barça, de l’Atlhetic o del Reial Madrid no deixa de ser aragonès o murcià, o de qualsevol altra part, pel simple fet de simpatitzar amb un nom.
Suposo que al científic ancià el lloaràs la seva perseverança i reconeixeràs que gràcies a persones com ell, el món avança. Li diràs al mestre, que ha educat a generacions senceres i que encara pot ajudar; calmaràs l’ansietat d’aquests pares explicant-los que el seu fill o filla encara pot millorar i intentaràs que aquest treballador s’adapti gradualment als canvis que precisa l’empresa.
De manera que, ¿per què no acceptes almenys que alguns aragonesos desitgen recuperar les arrels de l’aragonès i que d’altres, potser tu mateix, parleu d’una manera que s’assembla a la dels catalans, els mallorquins, els valencians i, a més a més, per a enveja de molts, posseeixes dues llengües maternes a més de les que els teus fills aprenen a l’escola y que ningú qüestiona: anglès, francès, rus, japonès…
Potser no respectes la memòria dels teus avantpassats? No ho crec. Et sembla desgavellada, fins i tot perillosa, la demanda dels teus conveïns aragonesos que no desitgen oblidar una part de les seves arrels culturals? M’estranya. Potser és una simple paraula la que us separa, o aquest mot és l’excusa per no continuar avançant tot i sense saber exactament el perquè?
De què tens por? Segur que d’’ltres coses, però d’un simple nom no. Potser d’una paraula dimonitzada o d’estranys fantasmes interiors? Ho dubto, doncs la majoria d’adults vam deixar de creure en fantasmes temps endarrere i només les ments insegures temen misteriosos complots.
Sens dubte, la millor manera de sentir-te apreciat i integrat en la teva Comunitat, és veure com els teus amics, els teus veïns, els teus polítics… respecten les teves inquietuds i el teu passat, assenyaladament quan això implica enriquir la Cultura Aragonesa integrant totes les diferències culturals que tenen cabuda en ella per engrandir-la.

Silvestre Hernàndez

Viles i Gents :: Ja n’hi ha prou :: September :: 2009.

Viles i Gents

13 September, 2009

Els vestits del Sr. Camps

J. M. Gràcia Categoria: Article Viles i Gents, Lo Cresol

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 12 de setembre del 209)

El Sr. Camps, president de la Generalitat Valenciana, va dir que ell pagava els seus vestits. Fins avui no ha presentat cap factura y totes les informacions semblen demostrar que ens va mentir. Però, no cal que es preocupi el lector que no vull parlar en aquest moment de la manca de responsabilitat, indignitat o culpabilitat del Sr. Camps. El meu comentari anirà pel camí de l’estètica o de la moda dels vestits que llueix generalment el president de la Generalitat. He vist escrites als diaris, lloances al bon gust del Sr. Camps, especialment pel seus vestits i camises. Què voleu que us digui? a mi em sembla gairebé tot el contrari, per la qual cosa passo a exposar-vos els motius.

Bàsicament parlaré de les jaquetes que mitjançant una primera repassada semblen escarransides. Mireu-li en primer lloc les mànigues, sempre curtes, curtíssimes, com si li haguessin crescut els braços després d’haver-se-les fet. Només que estiri un xic el braç se li queda fora tot el puny planxat de la camisa amb botons de puny. I què em digueu de l’estretor de les mànigues? Em prou feines deixen espai per als punys de la camisa. Si això és elegància! Tal vegada sí, però per a un noiet de pocs anys. Amb referència als botons de la jaqueta només cal dir que quan la moda era de portar-ne tres, ell en portava només dos i molt baixos i massa llargues i amples les solapes. Com a conseqüència una gran superfície de la camisa hi era a la vista, inclosa tota la corbata. Cordada la jaqueta —sempre la porta així— i malgrat que el Sr. Camps té una bona figura, sembla que camina inclinant massa el cos i com sentint-se oprimit, la qual cosa, estic segur no és certa. És el producte d’un sastre poc avesat en l’art de tallar un bon vestit.

Els pantalons, no sé, alguna cosa tenen que no donen el pes. Tal vegada la ratlla massa artificiosa? Tal vegada l’amplària? Sobre el coll de les camises, l’espai no em dóna per tot allò que podria escriure: només dic que en ser alts i rectes, no endevines si amb un coll llarg li volen fer un coll curt, o d’un coll curt, un coll llarg.

Ha fet bé el Sr. Camps en no pagar-li els vestits al sastre, jo, força indignat, se’ls hagués tornat. És més, sentint-me ara malgirbat en la meua figura, li demanaria danys i perjudicis.

José Miguel Gràcia

mitjançantViles i Gents :: Els vestits del Sr. Camps :: September :: 2009.

Viles i Gents

5 September, 2009

Tornar a escola

M. D. Gimeno Categoria: Article Viles i Gents, Lo Cresol

(Publicat al Diario de Terue, el dissabte 5 de setembre del 2009)

Los xiquets d’Aragó estan a punt de tornar a escola: llibres amb olor a paper nou, plàstics per folrar-los, llibretes sense estrenar, carteres i motxilles plenes d’il•lusió o de perea… Després de l’època forta de festes majors i les vacances, setembre significa l’inici d’un nou curs i, al mateix temps, a la nostra zona matarranyenca és també l’etapa radera d’un important cicle agrícola amb la collida de molts fruits: la bresquilla, la vinya, les almeldes… Inici escolar i final natural s’ajunten així en un mes que molts se proposen com lo dels propòsits: anar al gimnàs, fer dieta, inscriure’s en algun curs, comprar fascicles de noves col•leccions que s’acaben d’eixir…

Lo sol encara calenta i reviscola l’ambient a finals de mes, per Sant Miquel, com una resistència de la Naturalesa a entrar dins de la fredor sense llum de l’hivern. Però los dies se van fen més curts i els aparadors de les tendes ja exposen la roba de la nova temporada anunciant la pròxima estació. A la tele apareixen anuncis de “La vuelta al cole en El Corte Inglés”, que en estos temps descreguts és qui fa oficial lo pas a una nova etapa, i no sé per què la depressió se mos apodera. Resulta un autèntic avanç l’escolaritat obligatòria fins als setze anys, que és l’edat laboral mínima permesa, però en època de crisi això no vol dir edat laboral possible i en època de bonança significa imposició mal acceptada. En la ressaca d’esta molts adolescents inconscients han vingut reaccionant a l’escola gratuïta obligatòria amb absentisme i conflictivitat a l’aula, lo qual ha produït un índex de fracàs escolar que fa tremolar —d’un 25%, un dels més alts de la UE—; una de les seues múltiples causes és lo poc valor que es dona a l’estudi com a manera de progressar socialment. Per desgràcia, ham perdut la memòria de temps passats, en què l’educació era un privilegi, i mos queden molt lluny los països del Tercer Món, que viuen en la misèria perquè encara no han arribat a obtindre este dret fonamental.

María Dolores Gimeno

mitjançantViles i Gents :: Tornar a escola :: September :: 2009.

Diada de lectura a Bellmunt

J. M. Gràcia Categoria: Article Viles i GentsLo Cresol

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte dia 29 del 2009)

El dia 15 d’agost ens hi varem reunir a Bellmunt un grup nombrós de persones, la majoria de la pròpia vila, és clar, per llegir el llibre Si les pedres parlaren… d’en Jesús Pallarès i jo mateix. No faré una crònica de la jornada, entre altres raons, perquè ja va estar feta al seu moment, en alguns mitjans de comunicació i blocs personals diversos. El meu interès en escriure aquestes línies, en primer lloc, és el d’agrair en Ramon Mur la dedicació, l’entusiasme i el savoir faire en aquests tipus d’actes. L’any passat va marcar l’inici de les jornades de lectura amb el llibre El porvenir de mi pueblo de Juan Pío Membrado. Segons em va comentar ja té mig pensada la jornada de l’any vinent.
Em plau comentar també que vaig tenir un munt de sorpreses segons s’hi anaven llegint els poemes, tant en català com en castellà: alguns d’ells que en considerava magres de contingut i menys encara irònics o graciosos, rebien aplaudiments amb els rostres explícitament somrients. A la inversa, uns altres que havia escrit amb un volgut animus jocandi, passaven força desapercebuts. Alguns altres més, els quals sense arribar a la irreverència expressa, però fora d’allò que s’entén com reverible, produïen complaença entren les oients entrades en anys i de conviccions explícitament catòliques —havien arribat d’escoltar missa.
No voldria deixar-me al tinter l’esplèndida lectura que van fer en català dues o tres persones, habituals estiuejants de Bellmunt i nascudes a la vila, que mai s’havien destacat per la defensa de la unitat del català; més encara, semblaven tenir tendències clares envers el castellanisme. El primer sorprès va estar el mateix Ramón Mur. I jo més encara de la bona dicció en català d’en Ramón i del obert, fluid i estudiat català de la Codonyera de la Elsa i del Germán, joves germans codonyerencs, amb la joia dels seus pares. Una petita confidència: no m’estranyaria gens ni mica que l’amic Ramon s’animés un dia d’aquets a sorprendre’ns amb algun petit escrit en català.
La lectora de més edat, ultrapassava els noranta anys i la més jove, potser no arribava al set. Moltes gràcies als bellmuntans, especialment als membres de l’associació cultural Amigos del Mezquín.

José Miguel Gràcia

mitjançantViles i Gents :: Diada de lectura a Bellmunt :: September :: 2009.

This website stores cookies on your computer. These cookies are used to provide a more personalized experience and to track your whereabouts around our website in compliance with the European General Data Protection Regulation. If you decide to to opt-out of any future tracking, a cookie will be setup in your browser to remember this choice for one year.

Accept or Deny

La Franja