¿Cómo ve las relaciones entre las diócesis de Barbastro y Lérida?
Pues ahí están, todas las tormentas pasan. Los bienes quiero y además creo que volverán porque las sentencias deben cumplirse.
¿Presume de pueblo en Barcelona?
¡Siempre! Me preguntan mucho en Barcelona y cuando vuelven de conocer Cretas me dan la razón. He vivido aquí, venía después a veranear y guardo esa buena relación con todos los vecinos del pueblo. Estos días de descanso he oficiado en Lledó, Arens y aquí en Cretas donde desgraciadamente hemos tenido dos entierros seguidos. Pero qué bonito es ver cómo todo un pueblo se vuelca en acompañar a las familias, es un símbolo de solidaridad y aporta consuelo. Siempre se ha hecho así y no debemos perderlo.
Entrevistem el conservador del Museu de Lleida, que ens parla de la importància històrica de les peces de Sixena i l’obstinació del govern d’Aragó per a recuperar les peces que hi ha exposades al Principat de Catalunya
Albert Velasco és conservador del Museu de Lleida Autor: Mikel Aristregi
Però Velasco no solament lamenta, sinó que argumenta amb fets. Ha regirat tot el patrimoni catalogat pel govern d’Aragó i un terç de les peces es troben al Museu de Lleida. Ni rastre de les altres que hi ha repartides per museus i esglésies de l’estat espanyol. Ens en posarà exemples, alguns d’escandalosos i que l’indueixen a pensar que darrere aquestes reclames hi ha un sentiment anticatalanista.
—Hi ha desenes d’obres d’art de Sixena repartides per l’estat espanyol. Per què no han estat reclamades pel govern aragonès?
—L’argument que sempre utilitza l’Aragó per a justificar que no es reclamen aquestes obres és la sentència de la jutgessa d’Osca, segons la qual la declaració del monestir de Sixena com a monument nacional el 1923 abastava tant l’edifici com el contingut de les obres d’art de l’interior. Això vol dir que per a vendre-les, s’havia de demanar una autorització al ministeri competent. És clar, aquest és l’argument que utilitzen per a no reclamar les obres que estan en uns altres museus i que van sortir abans del 1923. Aquesta sentència és molt discutible. Hem de recordar que és fonamental: aquesta sentència és d’un jutjat de primera instància i ha estat recorreguda. Això anirà a l’audiència d’Osca i al Tribunal Suprem molt probablement, que haurien de ratificar aquesta decisió.
—Ara, la sentència no diu pas que aquestes obres ja estiguessin al Principat de Catalunya
—Aquest és un matís important. Quan la Generalitat i el MNAC van adquirir les 97 peces de Sixena el 1983, 1992 i 1994, aquestes ja estaven en territori català des de feia molts anys. Perquè les monges se’n van anar del monestir de Sixena el 1970 i es van instal·lar a Valldoreix. Quan se’n van anar es van emportar les peces. Algunes les van dipositar al Museu de Lleida i unes altres al MNAC. Uns quants anys després, van parlar amb la Generalitat, van arribar a un acord i es van formalitzar tres compres els anys que he dit. Aquest matís és molt important. De fet, el TC, el 2012, ja va sentenciar que la Generalitat i el MNAC havien exercit correctament aquest dret de compra i que l’Aragó no tenia dret de retracte perquè les peces ja eren fora del seu territori.
El govern de l’Aragó fila molt prim amb Catalunya, i en canvi, no ho fa amb territoris espanyols
—I després del 1923, tan sols Catalunya ha obtingut peces procedents de Sixena?
—No. Hi ha un cas molt interessant que és el d’un fragment del retaule major que es conserva al Museu del Prado. No se sap del cert si en va sortir abans o després del 1923, però en el cas que en sortís abans, aquesta peça es va posar a subhasta el 2002 i ningú no la va reclamar. La casa de subhastes hauria d’haver notificat que posaven a la venda una peça d’un monument nacional que era catalogat. No ho va fer ningú. Vull dir que si ens posem a filar molt prim, arribarem a molts llocs que no ens agradaran. El govern de l’Aragó fila molt prim amb Catalunya, i en canvi, no ho fa amb territoris espanyols.
Retaule de la Santa Creu, donat a l’església de Castilsabás (Osca) Autor: Albert Velasco
—Si es ratifica la sentència de la jutgessa d’Osca, es pot obrir un meló de demandes.
—Efectivament i això assentarà jurisprudència. A partir d’aquí, Aragó podrà reclamar allò que consideri. I no ho oblidem, uns altres pobles, ciutats i comunitats de l’estat espanyol també podran començar processos similars. Aquest és el gran perill d’aquesta sentència. I no solament abastaria museus, sinó col·leccionistes privats i monuments. Hi ha un cas molt curiós com el de la Catedral de Tarazona, que va ser declarada monument nacional el 1921. El 1939, un cop acabada la guerra, s’hi va començar una restauració. Van remodelar tota la zona del claustre i dos retaules que hi havia a les capelles els van regalar a dues parròquies aragoneses. És clar, això també seria abastat per aquesta sentència. Es van treure d’un monument nacional. Tant hi fa que es traslladin quaranta metres com cent quilòmetres. Segons el que diu la jutgessa, no es podien tocar. I de casos d’aquests n’hi ha infinits.
—Expliqui-me’n un més.
—El més al·lucinant de tots. La catedral d’Osca va ser declarada el 1924 monument nacional. Bé, doncs el 1969 hi van començar una restauració i van desmuntar tot el cor de la nau central; un cor renaixentista excepcional, preciós. Als canonges els sobraven peces perquè volien aclarir la nau central per fer-la més diàfana i no volien tornar a muntar el cor. Entre les peces que els sobrava, hi havia una reixa del segle XVI, i se la van vendre juntament amb un faristol, unes escultures barroques, dues piques baptismals… El cas més curiós és que la majoria d’aquestes peces va anar a parar al Santuari de Torreciutat, el santuari promogut per Josepmaria Escrivá de Balaguer. Però tot i l’alt valor que tenen, ningú no les ha reclamades ni ningú no les ha catalogades.
Reixa de la Catedral Osca, venuda el 1969 i exposada avui al Santuari de Torreciutat
—Casos com aquests demostrarien que les reclames de Sixena responen a un motiu polític.
—També s’ha de dir que aquestes reclamacions, que reben el nom de restitucions patrimonials, a escala internacional sempre es fan des d’un punt de vista regionalista, autonomista, nacionalista i, és clar, amb contingut polític al darrere. Sempre és així. Que ningú no s’enganyi. A les reclamacions dels grecs dels frisos del Partenó, o a les reclamacions dels egipcis que hi ha al BritishMuseum o al Louvre, hi ha un component polític important darrere. Els aragonesos no fan res diferent de la resta del món i fins i tot algunes reclamacions catalanes tenen un contingut polític al darrere. No és res dolent. Però sí que és dolent quan les teves reclamacions per a la restitució patrimonial entren en conflicte amb una comunitat veïna amb la qual t’uneixen infinitat de llaços històrics, econòmics i vivencials. Una comunitat que, a més, és a tocar i hi comparteixes una frontera natural com la Franja.
El govern d’Aragó ha catalogat peces del Museu de Lleida que no tenen cap mena d’interès històrico-artístic
—Us he llegit que darrere aquestes reclamacions hi podria haver un sentiment anticatalanista. —És que si entres a la secció de béns mobles de la web del govern d’Aragó, a la base de dades trobaràs 298 peces. D’aquestes gairebé tres-centes peces, un terç és al Museu de Lleida. Però és que m’he mirat totes les fitxes i he vist que peces aragoneses catalogades en aquest fons i que estiguin fora de l’Aragó, no hi ha sinó les de Lleida. Ni les que hi ha al Museu del Prado, ni les del Museu Arqueològic espanyol, ni tantes altres peces aragoneses que hi ha per l’estat espanyol. I també és molt curiós que moltes peces que hi ha a museus i parròquies aragoneses, amb una importància excepcional, tampoc no siguin catalogades. I, en canvi, les de Lleida sí que són catalogades i n’hi ha algunes que no tenen cap mena d’interès històrico-artístic. És clar, al final et preguntes si l’interès d’algunes peces és que estiguin a Lleida. Fa lleig…
‘La Nativitat’, retaule major del monestir de Santa Maria de Sixena que el 2003 fou comprat per l’estat espanyol en una subhasta. En va pagar 90.000 euros i és exposat al Museu del Prado
—En aquesta catalogació, ni rastre de peces que estiguin a museus espanyols? —No. Per exemple, el fragment del retaule major de Sixena, que està al Prado, no és inclòs entre aquestes 298 peces, com tampoc no ho són les dues taules del retaule major de Sixena mateix, que estan al Museu de Toledo.
—Tot plegat és una contradicció. —Per exemple, un cas flagrant més. El 2009 la Diputació de Lleida va adquirir una pintura gòtica de Benavarri en una subhasta. Una subhasta per a la qual havien avisat l’Ajuntament de Benavarri, però el govern d’Aragó no hi va voler participar. La Diputació de Lleida va adquirir la peça, perquè era de Benavarri, perquè era de la Franja i perquè s’adequava al discurs del Museu de Lleida, i a més, era obra de Pere Garcia de Benavarri, que era un dels autors fetitxe de la col·lecció de gòtic del museu. Automàticament quan l’Aragó va veure que l’adquiria Lleida la va catalogar. Això els va permetre d’exercir el dret de retracte durant els següents sis mesos i automàticament van recuperar la peça. Aquestes actituds et fan pensar.
—… —Mentre passava tot això, la Comunitat de Madrid catalogava tres peces de Juan de la Abadía, un altre dels grans pintors del gòtic aragonès, les tres procedents de l’església de Marcén, a Osca. L’Aragó no n’ha dit res, quan sí que ha corregut a recatalogar peces que ja eren catalogades al Museu de Lleida.
—De moment, de les 97 peces reclamades pel govern aragonès, 44 encara estan al museu de Lleida, del qual sou conservador. Expliqueu-me quin valor tenen?
—Aquestes peces són fonamentals per al Museu de Lleida. Aquest és l’únic museu del món que explica què és la Franja avui dia i què ha estat durant els segles en què el Bisbat de Lleida ha fet un paper fonamental en aquest nexe d’unió geogràfic entre els dos territoris. El Bisbat de Lleida s’endinsava en territori aragonès –les fronteres religioses no han coincidit mai amb les administratives– i això va crear tot un seguit de relacions que es remunten a l’edat mitjana. I el Museu de Lleida és l’únic que explica tot això. Si el desposseeixen d’aquestes peces de Sixena o de les famoses peces de l’art de la Franja, que aquest és un litigi més, perdrà un dels grans valors discursius, que és explicar aquest passat en comú.
—Però no totes són exposades. Per què?
—Bé, això és normal a tots els museus del món. Els museus grans, com ara el British o el Louvre, potser exposen un 1% o menys del fons total. Els museus tenen les sales d’exposició que tenen i no es pot exposar sinó una part petita. En el cas de Lleida, ja ens hauria agradat exposar moltes més peces de la Franja i Sixena. Però les sales arriben fins on arriben. Les peces, encara que siguin al magatzem, són vives. Aquest és un argument que ha utilitzat molt l’Aragó. Però és un argument que des d’un punt de vista tècnic no s’aguanta per enlloc.
És una aberració des del punt de vista tècnic traslladar els frescos de Sixena
—Per una altra banda, hi ha el litigi sobre els frescos, que s’hauran de restituir a la sala capitular del monestir. Quins riscs pot comportar això des del punt de vista de conservació?
—Sí, els riscs existeixen. Això ja es va posar de manifest al judici. Els tècnics del MNAC que van declarar al judici ja van explicar que era una operació molt complexa i que en qualsevol dels casos, aportaria afectacions a les pintures murals. Recordem que són cremades, arrencades, restaurades i posades sobre una estructura molt complexa. És impossible fer el trasllat sense que no hi hagi una afectació sobre les pintures. És una aberració des del punt de vista tècnic fer aquest trasllat. L’inconvenient és que a la sentència aquesta qüestió tècnica s’ha ventilat d’una manera excessivament superficial, quan és la clau de la qüestió.
La darrera polèmica anticatalanista alimentada pel PAR, que és incansable en estos menesters, arribe a un punt absolutament delirant. Resulte que la Diputació Provincial de Lleida ha patrocinat i distribuït, de bades, pels instituts i escoles de la Franja catalanoparlant d’Aragó l’Agenda de la Terra, una publicació on figuren les festes pròpies dels Països Catalans
-que no s’assusto ningú, no és un terme carregat de pancatalanisme agressiu, només vol dir tots els territoris de parla catalana- a més de moltes altres informacions interessants i d’innegable valor pedagògic per a l’alumnat. Entre els pecats més grossos de “agenda pancatalanista”, com l’han batejat els mitjans de comunicació aragonesos, figura el de fer referència “l’àrea idiomàtica catalana”. No haurie d’escandalitzar a ningú està expressió referida a la Franja, perquè es sabut -per a tots els que volen saber- que a la Franja es parle català i, per tant, forme part de “l’àrea idiomàtica catalana”. A l’Aragó central i occidental es parle castellà, o siga que forma part de l’àrea idiomàtica castellana, i ningú s’emprenya. I un altre pecat, i este molt gros segons denuncia el PAR, és que la polèmica agenda reivindica “la normalització del català”. A on anirem a parar! Convertir el català en una llengua amb tots els drets en peu d’igualtat amb el castellà en lloc de tenir-la arraconada i sota la bota del castellà!
Per cert, els promotors de la creuada antiagenda se’n guarden bé de dir que entre els promotors també n’hi ha entitats aragoneses, com el Casal Jaume I de Fraga o l’Associació Clarió de pares d’alumnes. Però no son de fiar perquè no passen la prova de puresa de sang que demane l’aragonessisme baturro, pilarista i, és clar, castellanoparlant.
I, per arrodonir la jugada, arribe el Govern d’Aragó, i li done la raó als paranoics anticatalanistes i ordena que no es distribuisque l’agenda. Depriment.
(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 13 d’agost del 2016)
Com que són pocs els que d’una manera o una altra estudiem la literatura catalana de l‘Aragó passen les coses que passen. Per això gairebé no ens hem adonat que en la nòmina d’escriptors aragonesos en català hi falten tots els nostres reis del Casal d’Aragó. La GEA no els cita com a tals, ni figuren tampoc en altres panorames de la literatura catalana de l’Aragó. Només he sabut trobar un fragment de la Crònica del Cerimoniós a l’antologia d’autors aragonesos en català de La nostra llengua, la gramàtica catalana que el 1984 publicà la DGA a l’època Bada. I això que tots els nostre reis escriviren en català, i no pas poc: Jaume I i Pere IV hi redactaren les cròniques –avui en diríem memòries- del regnats respectius, que continuen essent de molt bona lectura; a Jaume I s’atribueix , a més, Lo llibre de saviesa. Joan I fundà els Jocs Florals i escriví moltes poesies, perdudes, sembla. I hi ha més reis i reines d’Aragó que escriuen en català: de gairebé tots ells tenim, si més no, abundosos carteigs i uns quants escrits miscel·lanis. No ens els hem d’imaginar redactant ells mateixos els textos –per a això tenien els escrivans- però sí intervenint-hi directament, i dictant-los en bona part. El Conqueridor no s’està a la Crònica de declarar-ne la pròpia autoria: G. de Puyo qui era amb Nos quan férem aquest llibre. Tots ells també tenen textos en les altres llengües oficials de la Corona: aragonès i llatí. Quan arriben els reis del Casal de Castella, els Trastàmares, l’aragonès desapareix substituït pel castellà. Es mantenen el llatí i el català, si bé aquest darrer, amb tendència a la baixa, i només a empentes i rodolons persistirà entre els Habsburgs. Els Borbons ja no hi escriuen res. Molts dels nostres compatriotes veuen amb mals ulls que els nostres reis haguessen escrit també en català: ja al segle XVI Bernardino Gómez Miedes, bisbe d’Albarrassí, baladrejava per això mateix contra en Jaume I, i no falten mestres que a l’hora actual presenten als alumnes el Conqueridor com un traïdor a l’Aragó.
“Matarranya Íntim tanca la seva 4a edició consolidant-se com a referent cultural i motor per a l’economia de la comarca.
El Festival Matarranya Íntim va concloure el passat diumenge la seva edició més musical amb un èxit rotund en totes les activitats. Fontdespatla va acollir una edició marcada per un índex d’ocupació proper al 98% i la satisfacció dels veïns, comerciants, l’administració, les companyies convidades i l’equip del festival.
Fontdespatla, 2 d’agost del 2016. La 4a edició del Festival Matarranya Íntim, organitzat per Francachela Teatre i la Comarca del Matarranya, va aconseguir congregar aquest cap de setmana passat al voltant de 1.400 espectadors. Una xifra que reflecteix la bona salut d’aquest festival que s’ha convertit en una cita estival ineludible a la Comarca per als veïns i sobretot, pels amants de les arts escèniques.
Després d’un intens cap de setmana en què el teatre i les seves múltiples variants van aterrar a l’interior de les cases particulars i altres espais singulars de la petita localitat de Fontdespatla, el director del festival, Jacobo Roger, fa un balanç “molt positiu”: “Estem molt satisfets amb la programació traçada i la resposta del públic d’aquest any, un públic molt heterogeni en el qual hem vist a joves, gent gran, infants i famílies senceres que han volgut viure en primera persona aquesta experiència escènica”. Roger afegeix “La gent del poble ha quedat molt impressionada amb la quantitat de públic que va acudir al festival; no només pel nombre d’assistents sinó també per la varietat de la seva procedència: Barcelona, Saragossa, València, Pamplona, estudiants d’Holanda, Txecoslovàquia i altres països europeus i, per descomptat, veïns de les comarques properes i habitants dels altres disset municipis que conformen el Matarranya “.
Durant el divendres 29, dissabte 30 i el diumenge 31, Fontdespatla es va transformar en un gran teatre íntim en el qual es van desenvolupar fins a 10 espectacles multidisciplinars de petit i mitjà format a través de més de 30 representacions amb un índex d’ocupació proper al 98 %
L’equip del festival també ha remarcat l’empremta econòmica que deixa el Matarranya Íntim als bars, restaurants, hotels, botigues, cases rurals i altres comerços de cada municipi de la Comarca on aterra el festival. No només a la localitat on es celebra cada edició, sinó també a la resta de poblacions, ja que els espectadors i companyies que acudeixen cada any aprofiten l’ocasió per fer turisme per les poblacions veïnes. Alguns dels comerciants de la localitat han afirmat a l’equip que “ha estat sens dubte el cap de setmana que més feina hem tingut de tota la temporada; hem esgotat el gènere i hem hagut de doblar la plantilla per poder atendre tota la quantitat de gent que ha aterrat a Fontdessparla per gaudir del festival”.
El musical Concierto Sentido de Les Reinas Magas aconsegueix el premi del públic 2016.
Aquest any el festival va incorporar el Premi del Públic a les seves activitats; una iniciativa participativa, ja que va ser el propi públic el jurat de les peces, donant-li la possibilitat de votar per l’espectacle que més els ha commogut. La peça premiada va ser Concierto Sentido de Les Reinas Magas, una proposta musical d’una sensibilitat exquisida, creada sota la batuta de l’actriu i directora valenciana María José Peris i interpretada per 8 actrius-cantants, acompanyades d’un quartet d’arpa, acordió, guitarra i clarinet, que acaronaven elles mateixes, i que van delectar el públic amb la vibració de les seves veus i les seves abraçades.
Aquest premi consistia en un lot de productes d’alta qualitat creats a la comarca “Delícies del Matarranya”, cortesia de diversos patrocinadors del festival: Arcoiris, Mas de Catxol, Lagar D’Amprius, Productes de cosmètica natural Matarrania, Mineral Gràfics, Cerveses Ambar i Roquet de Monroyo.
El segon i tercer lloc van ser per als espectacles On està Mercè? de la companyia d’humor clown Bandada i Las madres presas, de Pilar Martínez, respectivament. Cal destacar l’alta participació del públic en aquesta iniciativa corroborant la importància d’involucrar els espectadors com la part més important i imprescindible del festival.
L’Ajuntament de Fontdespatla ha manifestat estar més que satisfet amb els resultats d’aquesta experiència escènica, així com en el positiu impacte que aquest ha tingut en la seva localitat, en els seus negocis i en els seus habitants. Així, amb un balanç més que positiu, tanca la seva quarta edició el festival Matarranya Íntim, i comença a treballar en la de 2017, que aterrarà amb noves i suggeridores propostes el proper estiu a Queretes.
Malgrat tot allò de positiu que s’ha exposat en aquesta nota de premsa (satisfacció dels comerciants, veïns, ajuntament, companyies …) i del bon rumb i la bona repercussió del festival, l’equip tanca aquesta edició posant l’accent en la precarietat econòmica del Matarranya Íntim i reclamant així una major ajuda institucional per a la viabilitat del mateix.
Afegeixo jo a aquesta nota, emfatitzant l’últim paràgraf, que hauria de ser el govern aragonès el gran promotor econòmic del Festival Mataranya Íntim, possiblement el més singular i important, en el seu gènere, de totes les terres aragoneses. Aprofitant que la majoria de les companyies són valencianes, la presència del valencià o català hauria d’estar més present al festival, una molt bona ocasió per promocionar i protegir la llengua de la Franja.
L’entitat es mostra sorpresa pel veto a un projecte educatiu i cohesionador com són les Agendes de la Terra que s’han repartit a la Franja
La Plataforma per la Llengua ha demanat una reunió d’urgència amb el govern d’Aragó després de saber que l’executiu impedirà distribuir les Agendes de la Terra entre l’alumnat de les escoles de La Franja. A través d’un comunicat enviat aquest dijous, l’ONG del català s’ha mostrat ‘sorpresa’ per aquesta decisió i ha considerat que és ‘una censura’ a la possibilitat de l’alumnat d’aquelles comarques de tenir una agenda en català que, segons l’entitat, ‘té una finalitat educativa i significa un element de cohesió positiva’. La Plataforma ha detallat que ha conegut aquesta decisió pels mitjans de comunicació, ja que no ha rebut cap notificació del govern d’Aragó.
La Plataforma per la Llengua ha explicat que intentat diverses vegades explicar el projecte Agendes de la Terra al govern aragonès i que mai ha atès aquesta petició. En concret, la directora de l’entitat, Neus Mestres, va enviar tres cartes a la consellera d’Educació, Cultura i Esports, Maria Teresa Pérez, el desembre del 2015 i els mesos de febrer i maig d’enguany. En aquestes missives, Mestres sol·licitava una trobada amb el departament per presentar-li aquest projecte lingüístic centrat en l’àmbit educatiu que la Plataforma per la Llengua realitza a les comarques de parla catalana d’Aragó.
Aquest dijous, Neus Mestres ha tornat a dirigir-se per escrit a la consellera Maria Teresa Pérez per demanar-li, novament, una trobada amb caràcter d’urgència per exposar-li el projecte de les Agendes de la Terra de la Franja, ‘que volen donar aquest suport a la normalització lingüística del català a la Franja, una de les seves zones autòctones’.
Les agendes escolars en català és un projecte de la Plataforma per la Llengua, amb la col·laboració del Moviment Franjolí per la Llengua, el Casal Jaume I de Fraga i l’associació de pares i mares Clarió del Matarranya i que compta amb el suport de la Diputació de Lleida que estan dirigides als alumnes de primària i secundària de la Franja amb l’objectiu de facilitar noves eines de normalització de la llengua pròpia a les comarques de la Franja. Segons l’ONG del català, ‘les agendes proposen continguts basats en diferents iniciatives socials, a més de posar en relleu diferents dates de l’àmbit lingüístic català com les dates festives, també de l’Aragó, i d’afavorir la inclusió de dades referencials de la Franja, com els mapes comarcals, referències a autors franjolins o la toponímia pròpia i correcta’. Per tot plegat, la Plataforma ha reiterat la seva voluntat de repartir aquestes agendes.
Recetas: La inequidad crónica o por qué España sigue sin tener una tarjeta sanitaria única. Noticias de Alma, Corazón, Vida. El acceso con normalidad al Sistema Nacional de Salud con independencia de la comunidad de origen del usuario sigue sin ser una realidad
La Plataforma per la Llengua ha elaborat unes agendes en català que ha difós entre alumnes de la Franja per via d’associacions (Clarió, AMPA…). Lo Govern d’Aragó ni ha fet ni ha desfet en la producció i difusió, perquè entre les seues funcions no està la de supervisar activitats d’entitats privades. Com no supervise les visites escolars a espais militaritzats (Un militar muerto y 11 escolares graves al volcar un blindado en Zaragoza, Visita a la Escuela Militar de Montaña, i 3) ni revise l’ensenyament religiós en horari escolar. Més enllà de consideracions que es puguen fer sobre el format de la campanya, tindre una agenda en català normalitze la llengua en un àmbit formal a on la llengua pròpia té un paper d’excepcionalitat, si arribe a tindre’l.
Lo secessionisme, per via del PAR, ha demanat al Govern d’Aragó per l’agenda de les associacions (?). Com si el Govern tinguere res a dir en activitats privades. Diuen que l’agenda està redactada “en catalán normativo”, es fan referència a l’”Àrea Idiomàtica del Català” i s’usa la toponímia en català. Preguntes previsibles per a un PAR que ha evolucionat des de demanar l’oficialitat del català i l’aragonès a traure rendiment de l’anticatalanisme per via de la llei del LAPAO. I sobretot, en època d’estiu, en què hi ha poca cosa noticiable, venim de resoldre el conflicte de Sixena, i al setembre és previsible que intentaran erosionar el Govern posant en agenda els Bens de la Franja.
Però l’acció imprudent és lo moment en què el Govern d’Aragó, des de la Conselleria d’Educació (PSOE) i en la signatura de la Cap de Servei Ana Isabel Ayala Sender, s’interpose explícitament en la societat civil, i use els directors per a “que evite la entrega de las citadas agendas al alumnado de su centro“. Tics franquistes. I els arguments per a fer-ho no deixen de ser obscurs i confusos: “consideramos que invade competencias de la Comunidad Autónoma en relación con los contenidos y la identificación de las zonas lingüística y los centros de Aragón”. Això d’invadir competències del Govern per via d’una agenda no deixa de ser menys còmic que el moment que Catalunya es va annexionar territori per via d’una enquesta. Eren moments del PP-PAR.
Però la imprudència més fulminant és la mostra del Departament del total desconeixement sobre les pròpies llengües d’Aragó i la seua normativa: “La determinación del catalán como lengua propia en la Comunidad Autónoma de Aragón se rige por normativa propia especifica de la Comunidad y en ningún momento referencia a otras zonas o entidades”. Deu desconèixer que la Comunitat Autònoma d’Aragó mai ha tingut cap normativa pròpia ni específica per a regir el català, perquè PP, PAR o PSOE han fet servir de la comuna. Com tampoc la C. A. d’Aragó ha tingut mai cap normativa pròpia ni específica per a l’aragonès, perquè mai ha arribat assumir-la com a llengua pròpia, i com a tal, com ningú de fora li ha fet la norma, la C.A.A no ha tingut mai norma pròpia per a l’aragonès. Així és lo país (esto no da más de sí).
Lo progressisme aragonès ja porte massa activitat a l’agenda marcada pel secessionisme, com abandonar l’Euroregió pels conflictes de les propietats de l’Església, o deixar d’anar a actes d’estudi del català de la Franja per conflictes en la propietat privada de les monges de Sant Joan de Jerusalem. Igual de coherent que considerar que la Llei de llengües és més convinent anunciar-la a Catalunya per a aturar l’independentisme que presentar-la al propi territori a on ha de tindre efectes. Només interessen los Bens que tenen los catalans, res de parlar dels que estan a Madrid, Nova York, Boston o Toledo.
L’agenda no em deixe de portar records. Quan era menut un familiar me va regalar el llibre “Bleda, bleda, no ho és”. No el vaig arribar a llegir mai. Però tindre un llibre en català entre mans me va fotre una sensació estranya. Encara el recordo! Als 10 anys tenia el primer contacte en “la meua llengua” per escrit. I ere pel granet d’arena que hi posave un familiar. No pel sistema educatiu. De fet, l’Escola es va esforçar en evitar qualsevol contacte en la llengua pròpia, i en ocasions, va arribar a demanar que els pares parlaren castellà a casa.
Un llibre en català a les mans que em portaven “de Barcelona”. Allò que m’ere pròxim i llunyà simultàniament. Tant llunyà i pròxim com a qualsevol andalús li podrie parèixer llegir a Ramón J. Sénder. Però en la diferència que des de l’escola només s’havien preocupat de fer-me pròxim i quotidià allò que parlaven “a Madrid” o “a Saragossa”. Fins i tot me feen pròxim allò que parlaven “a Buenos Aires”, “a Londres” o “a Nueva York”. Però d’explicar-me que allò “de Barcelona” ere molt llunyà no calie que s’hi preocupare l’Escola, que a casa, els veïns, al carrer, mos feem prou evident que “el xapurriau no ere català”.
Però a la vegada, no deixave de ser una sensació estranya que quan venie un foraster de Barcelona no canviàvem de llengua. Per més que vulgueu, a un xiquet li ha de produir una sensació estranya que en “los que no parlen com natres” no es canvie de llengua, i en “los pròxims” d’Escola, sí que es canvie de llengua. Però recordo que eixe primer llibre va normalitzar en mi vore la meua llengua escrita. Per més diferent que sonare a com parlava, no ere més diferent que la llengua d’escola.
A pesar de l’espai perifèric que el sistema educatiu li reserve a la llengua, quan no és de persecució, per a molts xiquets actuals los serà més normal tindre coses en català que no ho va ser per a natres, igual que també per a ells serà més normal tindre molts amics castellanoparlants, i parlants d’amazic, àrab, romanès o wòlof. La seua Franja ja no serà la nostra Franja. I la seua Franja farà més complicat mantindre viva la llengua. Però ara no tenim prou espai per a palar-ne. I alguns tics se mantenen.
El govern aragonès ha vetat la distribució a la Franja d’unes agendes escolars en català que havia fet la Plataforma per la Llengua juntament amb entitats locals. L’objectiu de l’agenda és de contribuir a la normalització del català. La Conselleria d’Educació ha dit que la decisió s’ha pres perquè considera que s’envaeixen ‘les competències d’Aragó en relació als continguts i identificació de les zones lingüístiques de la comunitat’. Ha avisat als promotors de l’agenda que no la distribueixin més.
Com a exemple de consells revolucionaris i de pancatalanisme que porta l’agenda en transcric un: ” Un altre petit consell per a reduir energia a casa: cal deixar refredar bé el que cuinem abans de posar-ho a la nevera. Pel que fa als envasos recorda les famoses quatre erres: reduir, reutilitzar, reciclar i reaprofitar. El millor de tot, però, és no produir cap mena de residu, això sí que és guanyar!” Si no en teniu prou us diré que l’agenda inclou, entre altra propaganda catalanista, la taula dels elements amb el nom en català a sota del símbol (carboni, nitrogen, oxigen,….., estany…. . I també diu adreces i telèfons.
I ara afegeixo jo: no trigarà massa tems que per a un jove aragonès serà més necessari o útil saber català que anglès. Temps al temps i mentre tant “caña al mono” que és català.
Fa uns mesos a Fraga es va gestar un projecte engrescador de la mà de diversos col·lectius impulsat principalment per la Plataforma per la Llengua i editades per Agenda de la Terra. Es tractava de fer arribar pel curs vinent unes agendes en català a les escoles de la Franja de Ponent.
En aquella primera trobada ens vam veure, a banda de la PxL, representants del Casal Jaume I de Fraga i del Moviment Franjolí per la Llengua, a més de contactar amb l’associació de Pares del Matarranya en defensa del Català CLARIÓ. Les agendes reberen el suport de la Diputació de Lleida.
Teníem la intenció que el contingut de les agendes fos el més plural possible, que estiguessin referenciades en la Franja i connectades amb la resta del domini lingüístic. Sabíem que era un projecte ambiciós, complicat i no exempt de riscos, però la il·lusió que l’alumnat franjolí tingués unes agendes en la seva llengua ens impulsà a tirar-ho endavant.
La distribució als centres educatius de la Franja i l’acceptació dels continguts de l’agenda fou un èxit, fruit de l’esforç, la dedicació i la complicitat d’una xarxa de persones que el va fer possible.
La cosa anava bé, i n’hi havia previstes sengles presentacions de les flamants agendes a les primeries de setembre a Fraga i Lleida.
Novament, l’espantall pancatalanista serveix d’excusa per no fomentar l’ús del català a les aules i ha fet emporuguir una DGA* que diu defensar el “català d’Aragó”
I vet aquí que les agendes (ja reservades a centres de totes les comarques catalanoparlants d’Aragó), van topar amb la política d’interessos de partit i les queixes respecte a que els xiquets i xiquetes de la Franja tingueren agendes en la seva llengua i amb informació d’arreu de la catalanofonia (dates assenyalades, diades, mapes lingüístics i comarcals, etc.) van trascendir a les Corts aragoneses de la mà del PAR, ordenant llavors el govern aragonès que es retirin les agendes i no les facin servir els centres educatius el curs vinent per “invadir competències d’Aragó en relació als continguts i identificació de les zones lingüístiques de la comunitat”.
Mentre els anticatalanistes treuen pit, un cop més, els grans perdedors d’aquesta història són els alumnes franjolins, que d’acord a la voluntat del govern aragonès, no podrien gaudir d’una eina amb la que treballar a l’escola en la seva llengua pròpia.
Novament, l’espantall pancatalanista serveix d’excusa per no fomentar l’ús del català a les aules i ha fet emporuguir una DGA* que diu defensar el “català d’Aragó”, això sí, que estigui ben isolat de la resta del territori amb el que comparteix llengua, un català que després de dècades d’autonomia encara espera la seva normalització i un estatus digne a dins de l’Aragó.
Tanmateix fan, com es diu en castellà, el paper del “perro del hortelano, que no come ni deja comer” mentre milers de persones a la Franja veuen conculcats els seus drets lingüístics dia rere dia.
Diu que s’envaeixen les competències del govern sobre continguts i identificació de les zones lingüístiques
El govern aragonès ha vetat la distribució a la Franja d’unes agendes escolars en català que havia fet la Plataforma per la Llengua juntament amb entitats locals. L’objectiu de l’agenda és de contribuir a la normalització del català. La Conselleria d’Educació ha dit que la decisió s’ha pres perquè considera que s’envaeixen ‘les competències d’Aragó en relació als continguts i identificació de les zones lingüístiques de la comunitat’. Ha avisat als promotors de l’agenda que no la distribueixin més.
La portaveu del Partit Aragonès (PAR), María Herrero, ha criticat que a les agendes només hi figurin referències a ‘la denominada ‘Àrea Idiomàtica del Català’ i altres continguts de caràcter ideològic, determinant un enfocament social’. Igualment, ha denunciat que a les agendes s’hi assenyalen dates com l’Onze de Setembre o el Vint-i-cinc d’Abril, i expliquen que aquestes dates festives recorden ‘la caiguda de Barcelona’ i ‘la Diada del País Valencià’, respectivament i ‘no tenen res a veure amb Aragó’.
Redacció / Barcelona El govern de l’Aragó ha prohibit la distribució i l’ús d’una agenda escolar en català a la Franja per al curs 2016/17. La Plataforma per la Llengua l’ha…
Sarcòfag de Maria Ximenez de Cornel (Sixena) . Museu de Zaragoza
(Publicat al Diario de Teruel)
Allò que no es diu de les 53 peces d’art de Sixena que hi eren al MNAC i des del 26 de juliol són a Sixena, de les 44 que resten al Museu de Lleida i de les pintures murals de la Sala Capitular: que fins el 1995 no es va produir la segregació de les parròquies de la Franja (Vilanova de Sixena era una d’elles), per tant el bisbat de Lleida n’era el responsable. Que les 53 obres comprades per la Generalitat l’any 1992, dipositades al MNAC des del 1972 són d’un valor artístic relatiu, amb l’excepció d’una porta policromada. Que les 44 obres comprades per la Generalitat l’any 1983 estan protegides –catalogades– sota la Llei de Patrimoni Català. D’aquestes últimes cal destacar tres sarcòfags i les restes de figures d’alabastre del Retaule de Santa Anna. Hi ha una tomba més al Museu de Saragossa, de la qual ningú en parla. Que el bisbe Malla va demanar a la Generalitat que comprés les obres esmentades, les monges santjoanistes de Valldoreix ho demanaven insistentment per pagar el nou convent. Si no les hagués comprat la Generalitat on serien actualment? Dins o fora d’Espanya com tantes obres d’art? Que si no s’haguessin arrencat, restaurat i protegit les restes de les pintures murals de la Sala Capitular immediatament després de l’incendi en poc temps s’haguessin fet malbé. Que la gent de la vila va col·laborà en els treballs d’arrencament. Que l’any 1960, com la Sala romania encara en ruïnes, tècnics del MNAC van arrencar els fragments del tester, salvats miraculosament per una capa de calç. Que la primera restauració de la Sala Capitular va arribar els anys 1989-1991. Que si les vendes de les 97 obres van ser il·legals o nul·les segons sentències del Jutjat nº 1 d’Osca, les monges santjoanistes, o el govern d’Aragó, hauran de rescabalar a la Generalitat dels pagaments de les tres operacions de compra per import de 50 milions de pessetes, despeses de restauracions i custòdia de les obres. On són els bens, joies i obres d’art que les monges van vendre a més de les esmentades? Si el Monestir de Sixena és una unitat indivisible, que ha de fer el govern d’Aragó envers les obres d’art de Sixena que hi ha a Osca (l’arxiu i moltes taules), Saragossa, Barcelona, Toledo, Madrid i a la resta del món? Si la indivisibilitat només compta d’ençà 1923, poca cosa més serà Sixena.
Dues sentències populars per reflexionar sobre el tema: “Plets tinguis i els guanyis” i “Val més un mal acord que una bona sentència”
Deben cumplirse las sentencias, eso parece un principio claro e innegociable en un estado de derecho, los llamados bienes de la franja deben retornar Aragón.
Pero también debe ser momento de plantearnos algunas cuestiones sobre el tema, pues uno podría tener la ligera sensación de que de nuevo nos están utilizando.
Y es que uno de los deportes nacionales por excelencia del centralismo imperante ,aunque inoperante con nuestra tierra, es el de convertir a Aragón en punta de lanza de la maquinaria propagandística contra Cataluña, para eso sí que nos recuerdan con frecuencia, de dineros, inversiones, infraestructuras, cuestiones lingüísticas etc de eso mejor hablamos otro ratico… aunque la espera ya se cuenta en siglos.
Contemplo estupefacto como han surgido entre algunos unos arrebatos de amor al arte y al patrimonio, cuanto menos sorprendentes, supongo que en acto de coherencia fustigarán a la institución eclesiástica avaladora y responsable de la venta de los bienes en última instancia, supongo también que esos mismos andarán rasgándose las vestiduras por la destrucción o pésimo estado de conservación de ingentes cantidades de nuestro patrimonio, probablemente a estas horas se estén creando largas colas de nuevos colaboradores en nuestros patronatos de cultura…
¿Será eso? ¿O podría ser que esos defensores a ultranza de nuestro patrimonio no saben ni siquiera de qué piezas u obras se habla? ¿O que nunca se han molestado en conocer y explorar nuestra riqueza cultural? ¿O que tal vez sean utilizados como forofos en el viejo arte de enemistarnos a los catalanes? No sé, no sé.
Es que me resulta muy curioso, que los mismos que dicen que enterrar a los abuelos que andan por las cunetas es reabrir heridas del pasado, no duden en levantar las banderas del Aragón imperial de hace unos cuantos siglo,s y encima levantarlas bajo una nueva interpretación de la historia donde los aragoneses poco menos que sometíamos a los catalanes a nuestro libre albedrío ya que eran nuestros súbditos…total puestos a inventar, inventan el ahora, como para no inventar el pasado del que nadie va a regresar para contestar, además si así fuera, francamente, les daría igual a los manipuladores profesionales que campan por la ancha Castilla.
Que vuelvan, que regresen los bienes, origen de todos nuestros males y deficiencias, aunque de verdad que bueno sería que regresaran acompañados de nuevos aires subversivos que nos lleven a reclamar lo que es nuestro y nunca debió de dejar de serlo; el tener un presente acorde a nuestro pasado, aunque creo que eso no viene en el mismo pack, pues al parecer está segunda parte del pedido, parece que no es en Cataluña donde se debe reclamar.
Albert Velasco és conservador del Museu de Lleida Autor: Mikel Aristregi
03.08.2016 14:37