La Franja
Actualitat sobre la Franja de PonentArchive
Category: Territori(Publicat a La Comarca, Viles i gents, 26/10/2018)
Natxo Sorolla
La conca del Matarranya té tres dels pobles més pobres a Aragó: Favara, Maella i Calaceit. I també apareixen a la llista de rendes baixes un altre poble de la Franja (Saidí) i un altre que està al límit d’esta perifèria nostra (Bellver de Cinca). Aixina apareix a l’estadística de l’Agència Tributària.
Però vigileu! L’estadística només inclou pobles de més de 1.000 habitants. I es que la mida del municipi està molt associada a les rendes dels seus habitants: als menors de 1.000 habitants tenen 12.000€ anuals per càpita, los de 1.000 a 5.000 habitants en tenen ja 16.000€, i els majors de 500.000 habitants dupliquen als més menuts, en 26.335€ per habitant.
Un factor que pareix ben associat a la riquesa és la capitalitat: les tres capitals provincials aragoneses estan al top-10, juntament en municipis dormitori de la classe mitjana de Saragossa (Cuarte de Huerva, Villanueva de Gállego i María de Huerva), i Jaca. Més enllà de la força de la mineria, que manté Andorra en primera posició. I les coses no són molt millors si passem la frontera autonòmica: Batea, Corbera o el Pinell de Brai tenen rendes paregudes a les no-capitals nostres, i Gandesa, a les sí-capitals nostres.
I és que les fronteres autonòmiques no pareix que mos diferencion en això. Però segur que entre les causes de les rendes baixes hi ha la mida del municipi, i també la capitalitat: allà on hi ha institut de secundària, hospital, extensió agrària, oficines comarcals, etc. segurament que hi ha sous que requereixen major instrucció, i per tant, sous més alts. I aquí les comarques han descentralitzat les aventatges de la capitalitat, que d’altra manera s’emportarien Saragossa i Terol. Però les comarques també han concentrat los serveis a les capitals comarcals, que creixen a costa dels altres pobles.
Per tant, que el Matarranya arreplego 3 dels pobles més pobres a l’estadística no és més que una il·lusió òptica: perquè són pobles que superen los 1.000 habitants, però que no tenen capitalitat comarcal. Però segur que no són los més pobres. I podem mig respondre a la pregunta del títol: som los pobles més pobres? No. Almenys pels que ixen a l’estadística.
MAGAZIN 27 d’octubre de 2018.
LA VEU DEL BAIX MATARRANYA. 107.6 FM.FAVARA (Saragossa)
Pots escoltar-nos per internet anant a (google/la veu del baix matarranya).
Tel. 976 635 263
11- 11:40.- Efemèrides / Santoral/ Aemet (agència estatal de meteorologia), el temps atmosfèric / El cabals dels rius Matarranya i Algars/ Aigua als embassaments/ Les frases del dia/ Notícies de la setmana.
11:40- 11:55.- Paraules per a la música. Mari Conchi Balaguer.
11:55- 12:30.- Àgora:”L’obsolescència”. Arancha Bielsa, Eduardo Satué, Joaquín Meseguer, Ramón Arbona, Luis Valén i Elías Satué.
12:30-12:40.- L’opinió de Pepe Bada, filòsof.
12:40- 12:55.- Corresponsal a Nonasp. Josep Mª Ràfales “Lo Gravat”
12:55- 13:10.- Els esports. José Manuel Pelegrín, Juan Carlos Valén, Ramón Oliver.
13:10- 13:25.- Corresponsal a Casp. Néstor Fontoba
13:25- 13: 40.- Actualitat agrària. Alberto Balaguer.
13:40- 14.- Entrevista a Marcos Víctor Calleja, president de la societat de caçadors de Favara. Nova temporada de caça i una trobada emocionant de pescadors…
Participants: Mari Conchi Balaguer, Arancha Bielsa, Eduardo Satué, Luis Valén, Joaquín Meseguer, Ramón Arbona, Pepe Bada, Josep Mª Ráfales, Néstor Fontoba, José Manuel Pelegrín, Juan Carlos Valén, Ramón Oliver, Marcos Víctor Calleja, Alberto Balaguer, Marcos Calleja i Elías Satué.
Source: Efecte led | Viles i Gents
Source: Capellà i obrer | Viles i Gents
Source: Aflú, aflú! | Viles i Gents
Source: Ficció? | L’esmolet
Source: El que no va poder ser (Francesc Serés)
Els polítics aragonesos troben en Catalunya la distracció perfecta per no abordar problemes com l’envelliment o la despoblació de grans zones de la regió que són a hores d’ara irrecuperables
FRANCESC SERÉS Escriptor
Fa pocs dies el president d’Aragó, Javier Lambán, deia que els separatistes són excloents, supremacistes autoritaris i neandertals polítics. Ho va dir perquè aquestes paraules són rendibles i perquè dir-les amb regularitat és part del contracte polític que s’estableix a Aragó: la catalanofòbia és un requisit imprescindible, si es vol fer carrera política. Cada polític la modula segons li convé, fins i tot, en alguns casos -el de Marcel·lí Iglesias és el més evident-, com una fatalitat -acceptada fins a cert punt a contracor, però acceptada al cap i a la fi-, com el preu que s’ha de pagar perquè la dreta no li retregui cap mena de contaminació catalana.
Ha estat així des de fa molt de temps i res no indica que les circumstàncies canviïn: els polítics aragonesos van trobar en Catalunya la distracció perfecta per no abordar problemes com l’envelliment o la despoblació de grans zones de la regió que són a hores d’ara irrecuperables. Hi podem afegir la manca de plans culturals de recorregut i abast, una falta de projecte que explicaria no tan sols la deixadesa i la incúria general, sinó també la voluntat d’amagar el català, de no dotar-lo de cap mena de reconeixement fins que desaparegui. Aragó és un petit resum d’Espanya. Saragossa és un Madrid que s’ha fet gran gràcies a la despoblació que també ha provocat i la resta un territori que compta poc o res.
El procés independentista ha accentuat uns contrastos que tard o d’hora s’haurien acabat mostrant amb tota la seva magnitud. M’agrada pensar que podria no haver estat així, hi ha un altre jo que vol mantenir viva alguna esperança de canvi, un cert idealisme naïf que recorda que potser si les coses s’haguessin fet diferent als vuitanta i als noranta avui no estaríem així. Aquest altre jo és poc realista, són els vestigis que queden, borrosos i desdibuixats, d’un pensament federal o confederal, basat en el progrés, en l’entesa i en els contes de fades. El lloc de naixement, en aquest cas, és un avantatge.
Un avantatge fotut, perquè a alguns ens van fer viure, de prop i anticipadament, l’estat de xoc i el xoc amb l’Estat en què estem immersos. La bestiesa de Lambán és l’expressió educada i articulada d’un historiador, diputat de cultura a la Diputació de Saragossa. I és generalitzada perquè cap a baix no hi ha sostre i les expressions que es poden sentir, com es pot imaginar, són encara més dures. Una de les darreres vegades que vaig anar a Saragossa per parlar, entre altres coses, de la situació del català a la Franja, una veu de prestigi va tancar la discussió dient que, tal com estaven amb ETA, com volíem que es fes res pel català… Aleshores jo ja sabia que el català a l’Aragó era una taca, però començava a comprendre que pensaven que també els tacava a ells, que no se n’anava encara que freguessin fort i, el pitjor de tot, veia que no tan sols era estructural a l’Aragó, sinó que l’estructura era compartida a la resta de l’Estat.
Maleït avantatge, oi? Sí, perquè ho dic ben sincerament, si pogués triar, jo també hauria volgut un govern de l’Aragó que es fes càrrec de la diversitat lingüística i cultural, un govern que hagués vist en la diferència una riquesa i en la situació geogràfica una oportunitat. És clar que a Catalunya l’autonomisme va estrafer la política fins a deixar-la capada i sense projectes de debò, poruga i mesquina, satisfeta de si mateixa, i això podia ser observat des de fora sota una lent d’augments que mostrava una societat superba. No hi ha res perfecte, però fins i tot acceptant que fins a cert punt pogués ser així, ¿no era l’Estat, qui de debò tenia poder i per això la responsabilitat més gran?
Sigui com sigui, hi ha una part vivencial i política compartida entre la Franja, el País Valencià i les Illes -i excuso dir la Catalunya Nord-, pel que fa a l’únic motiu de debò pel qual em sembla imprescindible la independència: la pervivència d’una cultura i una societat, la possibilitat de projectar-se en el futur d’una manera plausible, és a dir, amb capacitat d’aportar a altres cultures i societats. Les històries d’Espanya són tristes perquè, més que acabar malament, sempre continuen sense remei. Que la política catalana sigui un desastre, mira, encara es pot entendre perquè mai no ha tingut poder de debò i aprendre a caminar pela els genolls a tothom. Que la justícia espanyola hagi respost amb presó; que els mitjans hagin escarnit les demandes de diàleg, deshumanitzat una societat i aquissat la ultradreta; i que, finalment, la política ens hagi descrit com a neandertals, supremacistes, autoritaris i excloents, no és res més que la confirmació d’una vella premonició. Tant de bo no hagués estat certa.
L’etimologia és l’estudi de l’origen i evolució de les paraules. És una disciplina molt útil per a entendre el món que ens envolta, atès que el llenguatge és la representació de la realitat en tots els seus aspectes, des de l’objecte més banal al sentiment més complex.
Aquest és un dels motius pel que considero que no s’hauria d’abandonar l’estudi de les llengües clàssiques en l’ensenyament obligatori, perquè, entre altres coses, ens permeten conèixer d’on ve allò que diem, que tot sovint equival a saber d’on venim nosaltres. El món esdevé més ple, més diàfan, més entenedor.
Una mostra ben clara de l’interès que pot suscitar l’etimologia, és la il·lusió que ens fa als pares saber la procedència dels noms que posem a les nostres criatures. Volem noms bonics, a voltes arrelats a la tradició familiar, però també que el seu significat s’acosti a la idea que ens hem fet de la seua personalitat.
L’etimologia és també matèria de reivindicació. Fa uns mesos, uns amics bascos, ens enviaren un fil de Twitter amb un llistat de més de trenta paraules en eusquera amb la seua explicació en castellà. S’hi podia llegir, per exemple «En euskera no decimos “febrero”, decimos “otsaila”, que más o menos se traduce como “mes de los lobos”, and I think that’s beautiful»; o «En euskera no decimos “oficio”, decimos “ogibide”, que más o menos se traduce como “camino hacia el pan”, and I think that’s beautiful». Molta gent ho va pensar, que era ‘beautiful’, perquè el fil es va fer viral, amb més de 8.000 repiulades i 15.000 likes, i va animar a euskalduns i euskofílics a fer més aportacions. M’atreviria a pronosticar que més d’una es va sentir esperonada a aprofundir una mica més en la bellíssima llengua basca. L’autor del fil, per si el voleu consultar, és un poeta i filòleg anomenat Jásier (@TheJasier).
Si ens centrem en aquest nostre país aragonès, estic segur que quan esbrinem l’origen de la denominació “chapurreau”, entendríem moltes coses. El significat ja el sabem, ens l’explica la RAE (Chapurrear: Hablar una lengua con dificultad y cometiendo errores). Però, amb el cor a la mà… algú pot creure que una comunitat de parlants, espontàniament, prengui la decisió de denominar despectivament l’idioma que els han transmès a casa, que defineix el món que els envolta? Només se m’acut que l’ocurrència la tingués un foraster, indignat en comprovar que la gent dels nostres pobles feia servir una llengua que desmentia la imatge d’un Aragó definitivament castellanitzat. No és un fenomen exclusiu del nostre país: la història és plena de viatgers que han definit com a «lladrucs», «brams», «galimaties» o «xapurrejats» les parles diferents de la seua, tan polida i civilitzada. És allò del supremacisme.
Sé que, en llegir això, els meus amics sociòlegs m’il·luminaran sobre els motius que porten els membres d’una comunitat a assumir aquests prejudicis cap a la llengua pròpia. Però no us canseu; continuaré sense entendre-ho.
