La Franja

Francho Nagore: Remera os tiempos zereños / en que charrar aragonés yera un delito,[1]

Chabier Tomás: A luenga ye a mía nazión / que me dixen de fateras[2]

***

Tu padre suelta cada parrafada sentit per mi a Castelserás el març del 2004.

Allí [Bestué] hablan todavía muy mal, ¡Malismo! sentit per mi a Sercué el setembre del 2006.

Nantros parlem molt mal, però a … encar parlen més mal que nantros sentit per mi a la Codonyera el març del 1967.

// Artur Quintana i Font

A l’Aragó s’hi parlen tres llengües: l’aragonès i el català des dels orígens, i el castellà des del segle XV. A totes elles hi ha diglòssia, amb una llengua alta: el castellà, i dues llengües baixes: l’aragonès i el català. Oficialment des de l’abolició dels Furs el 1704, i realment des de bastant abans,[3] el castellà hi discrimina, fortament i eficaç, no solament l’aragonès i el català, limitant-ne l’ús a l’oralitat, i encara, sinó també els propis parlants quan fan servir romanalles aragoneses o catalanes en llur castellà, tal com evidencia la primera citació meua que encapçala aquest article. Malgrat que la Constitució Espanyola del 1978, actualment vigent, declarés a l’article 3.2. que Las demàs lenguas españolas serán también oficiales de acuerdo con sus estatutos l’aragonès i el català no ho són, ni tampoc hi ha mostres d’especial respecte i protecció de la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques tal com s’hauria de fer d’acord amb l’article 3.3. de la Constitució esmentada. En el dia a dia els parlants d’aragonès i de català —els de les llengües aragoneses baixes— han de suportar tota mena de discriminació per part dels parlants de castellà —els de la llengua aragonesa alta-, una discriminació caracteritzada pel negacionisme omnipresent amanit amb recaragolades calumnies i avoleses d’investigadors,[4] polítics,[5] de la judicatura,[6] de l’escola,[7] dels mitjans[8] i de diversos col·lectius —FACAO[9], No hablamos catalán,[10] Els Fets de la Codonyera[11]…—. És la mateixa acció que s’exerceix sobre els parlants aragonesos de castellà si fan servir en la conversa o en l’escrit romanalles d’aragonès o de català.[12] L’objectiu final d’aqueixes discriminacions, com tothom sap, és de fer desaparèixer del territori aragonès tota llengua que no sigue la castellana ben neta de residus d’aragonès i de català. Continuar llegint: ‘Lo primer camí’* en les literatures aragoneses contemporànies** » Temps de Franja

// Carles Sancho

És recent la mort de Carmelo López després d’una llarga malaltia que, a poc a poc, l’anava limitant. Va nàixer al petit municipi de Jatiel —Bajo Martín, Terol— el 1940, estudià batxillerat a l’Institut d’Alcanyís i ingressà com a treballador de correus a la capital del Baix Aragó el 1958. Set anys més tard es traslladà a l’oficina de Vall-de-roures com administrador de correus on va treballar fins la seua jubilació. El 1982 serà un dels impulsors de l’Asociación Cultural de Valderrobres (ASCUVAL) i de la revista comarcal bilingüe, sobretot en la primera època, Gaceta del Matarraña. Boletín informativo y cultural que estarà activa durant una dècada, entre 1984 a 1993.

Per dinamitzar la lectura de la població, apareixerà com un dels principals promotors de la Biblioteca Municipal de Vall-de-roures. També s’implicarà durant molt de temps en la Junta de Pares i Mares en els seus primers passos de l’Institut ‘Matarraña’. El seu interès en el món de la cultura el portarà a formar part de la Junta Directiva de l’Asociación Cultural Repavalde que es constituirà el 2003, una vegada desapareguda ASCUVAL. Amb el professor Manuel Segurana Roglán publicaran Valderrobres paso a paso (2005) un treball molt complet i ampli sobre la capital del Matarranya. Carmelo tenia una gran afició per recórrer tot el terme del seu poble d’adopció, visitar masos i parlar amb els masovers, fotografiar, preguntar als més vells, entrevistar als personatges més interessants sobre costums i tradicions i anotar en tota classe de detalls tot allò que observava i que li contaven. Totes estes investigacions han donat lloc a un arxiu personal prou estens i important, fruit del seu minuciós treball de recerca durant més de quaranta anys. Publicà gran quantitat d’articles a Gaceta del Matarraña, en solitari i amb col·laboracions, i també a La Comarca, Diario de Teruel, programes de Festes de Vall-de-roures i altres pobles de la comarca. El 20017, ja molt afectat per la seua malaltia, es va organitzar un emotiu homenatge a Vall-de-roures en reconeixement del seu treball en el món de la cultura i una exposició amb una petita mostra del seu gran arxiu personal.