Skip to content

Archive

Category: Activisme

(Article publicat ahir a “El Diario de Teruel”)

                                                                             ” José Miguel Gràcia

No es fácil ni agradable disentir de la mayoría, en este caso, de casi la totalidad de lo que piensan y actúan las instituciones y las gentes de Aragón en el tema objeto de estas líneas.

Según pudimos leer en la prensa, no ha mucho tiempo: “Administraciones públicas, organizaciones sindicales, empresariales, académicas y partidos políticos han firmado (12 de septiembre) un manifiesto conjunto en apoyo del eje 16 RTE-T y en defensa de la Travesía Central Pirenaica (TCP) como única solución al transporte ferroviario de gran capacidad para mercancías.” El gobierno de Aragón ha decido impulsar grandes actos de apoyo y actuar como una especie de “lobby”. Un día sí y otro también hay declaraciones, reuniones y peticiones al respecto. Toda la Cámara aragonesa al unísono.

No voy a entrar a discutir las bondades de la TCP para Aragón ya que tan prolija y efusivamente se vienen difundiendo. Mi disensión anda por otros derroteros. En primer lugar, en Aragón, dígase lo que se diga, se está en contra de la Travesía o Corredor Mediterráneo (CM) por la sencilla razón que las dos no se van a hacer, no hay ni habrá dinero suficiente. (¿Por qué no asistieron en Madrid a la reunión del día 14 de septiembre los presidentes de las autonomías levantinas?)

Las grandes inversiones en estructuras, instalados en la crisis o ya fuera de ella, se van a limitar hasta extremos insospechados. ¿Quién las paga o financia y cómo?, ¿son imprescindibles?, ¿en qué se basa su rentabilidad?, ¿cuál es la mejor opción?, son preguntas que se harán hasta el infinito antes de decidir una gran inversión europea.

Pongamos los pies en el suelo y no somiem truites (utilizadísima frase hecha que significa en catalán creer posibles cosas irrealizables). La producción industrial de las comunidades mediterráneas incluido Aragón supera el 50 % de España y las que comprendería el eje central incluido Aragón también, no alcanza el 20 %. Teniendo en cuenta la inexistencia de un corredor ferroviario en el Mediterráneo; el peso económico presente y futuro de esta amplia parte de España; la comunidad de intereses de una parte de Andalucía, Murcia, Valencia y Cataluña; las exportaciones agrícolas; el número de habitantes —no olvidemos que son votantes—; las importantes relaciones económicas actuales; etc.; ¿no hacen sospechar al lector cual será el corredor que se decidirá primero?  ¿Qué pasará con la TCP?: ustedes mismos.

Pienso yo que Aragón, a parte de malgastar energías en este proceso se ha desgajado voluntariamente —craso error— del Corredor Mediterráneo, el cual, dicho sea de paso, también comportaría enormes ventajas para Aragón, sobre todo si se actúa como parte activa y no contraria dentro del proceso de discusión y justificación. Aragón no tiene costa, pero es una región mediterránea. Aragón debería volcarse en promocionar su papel logístico entre el norte y el levante español, económicamente más importe de lo que pudiera parecer a primera vista. De ambos lados le vendría la riqueza. ¿Por qué se ha de aislar el norte de España?

Si nos limitamos a las comarcas turolenses —les recomiendo que abran a partir de ahora el Google Earth en su ordenador para que sean los ojos los que les ayuden en mis afirmaciones, al acercarse a la Península Ibérica, a Aragón, Teruel, la costa… —, es mucho más importante y necesario para su desarrollo el CM  que la TCP. Mírese como se mire, las relaciones comerciales, logísticas y turísticas han sido, son y deberán ser muy estrechas y profundas con Valencia y Cataluña, obviamente en primer lugar por su proximidad.

Si no somos capaces de aprovechar y desarrollar los vínculos económicos más allá de la circunscripción política y administrativa, no iremos por buen camino. Lo ideal para Teruel sería tener dos o tres vías rápidas de salida hacia la costa. Apelo a la ciudadanía en general en el contexto de una Europa de las Regiones. Si me permiten la chanza: ¿no sería bonito caminar hacia un reconstituido Reino de Aragón económico? Y para que nadie se enfadase podría llevar por nombre VALARACAT.

Muy seriamente, en la solución o alternativa central hay algo, reconozco, que me produce urticaria: es el hecho de que este gran eje ferroviario debería pasar inexorablemente por Madrid. No aprenderemos nunca, siempre caemos en los mismos errores de la España radial, centrípeta y centralista, irracional y antieconómica. ¿Cómo se puede despreciar permanentemente una racional estructura viaria reticular?

Y para más inri a la hora de justificar el paso por Madrid se vincula también su conexión con Lisboa. Si tienen el Google Earth abierto observen cuan de lógica sería una vía que saliendo de Lisboa o de sus alrededores discurriese por Badajoz, Mérida, Ciudad Real, Albacete y el Mediterraneo, por ejemplo. A este respecto la plataforma Teruel Existe tiene unas imaginativas soluciones para una parte del recorrido.

El deber de las instituciones en general y de los políticos en particular, debería circunscribirse en transmitir a la ciudadanía proyectos realistas con elevadas probabilidades de realizarse, y no distraer al personal con proyectos quiméricos, y menos aún plantearlos como la única solución posible.

O tal vez me equivoco y los políticos dicen solamente aquello que el pueblo quiere oír… En ese caso, hacen bien su trabajo. A mayor abundamiento, una de las consignas del mayo parisino del 68 decía: “Seamos realistas, pidamos lo imposible”.  Debo ser poco realista, porque me inclino por lo factible y posible.

¿De todas formas, quién se acordará de todo esto dentro de diez, veinte o más años? Miren que pronto se ha olvidado Gran Scala. ¡Y los distraídos e ilusionados que estuvieron los aragoneses durante un par de años!”

Travesía Central: una quimera « Lo finestró del Gràcia.

 

JORGE ROMANCE

“En aragonès aquest diari es diria ‹O Punto Huei›”

Jorge Romance Foto: Laira Gonzalo.

Què vol dir Arredol?

Arredol és la paraula aragonesa per dir “al voltant”. Volem aportar proximitat, especialment als pobles i comarques, però en general, a tots els aragonesos.

Es tracta del primer diari digital escrit en aragonès?

El primer de vocació generalista. Hi ha alguna altra publicació, però centrada només en temes de llengua. Fa anys hi va haver un intent, però no va funcionar. El què sí que volem és que Arredol sigui el primer diari digital en aragonès estable i que a més de la llengua aporti coses noves al panorama informatiu d’Aragó.

Costa d’entendre que a Saragossa s’editi un diari digital en una llengua que no sigui l’espanyol.

Es podria dir que és estrany perquè no n’hi ha cap més, però si alguna cosa facilita internet a les llengües minoritzades és l’ús d’eines noves per publicar i comunicar en mercats no gaire grans, com pot ser el dels parlants d’aragonès. És una oportunitat que no podíem deixar escapar.

Sí el 0 és l’extinció absoluta i el 10 la plena normalització, quina nota li posaria a l’aragonès?

L’Atles de llengües en perill de la Unesco ho deixa ben clar: l’aragonès és una llengua en un perill imminent de desaparició. De 0 a 10 li posaria un 3, amb les possibilitats que obria la llei de llengües. Com que el nou govern té la intenció de carregar-se-la, baixarem un numeret més.

Hi ha possibilitats que la llengua sobrevisqui a la globalització?

Les llengües no moren si els parlants no les deixen morir. És clar que calen més coses, suport legal i educatiu, mitjans de comunicació, possibilitats reals de comunicació…, però la voluntat dels parlants també és important. Precisament la globalització ha permès que l’aragonès sigui conegut fora d’Aragó, i internet és una eina de transmissió fonamental. Si l’aragonès mor no serà per la globalització, perquè no el substituirem per l’anglès, sinó per l’espanyol.

No sembla que el govern aragonès tingui gaire interès a protegir-la i molt menys a potenciar-la.

L’antic govern va trigar onze anys a fer una llei de llengües i el nou no trigarà ni sis mesos a derogar-la. El nou director general de Cultura va dir abans de ser nomenat que l’aragonès era com els klingon… Per això la mobilització i sensibilització de la societat civil és molt important.

Podem dir el mateix del català a la Franja de Ponent?

Exactament igual, amb l’única diferència que el català està molt més viu a les comarques on es parla, i que poden veure i llegir mitjans de comunicació en la seva llengua, provinents de Catalunya i el País Valencià. En aragonès no tenim aquesta sort.

Per acabar, com diríem en aragonès El Punt Avui?

En diríem O Punto Huei.

 

mitjançantEl Punt Avui – Notícia: “En aragonès aquest diari es diria ‹O Punto Huei›”.

Premi Franja 2010

Al lliurament del IV Premi Franja 2010 a Emilio Gastón, Artur Quintana, president d’Iniciativa Cultural de la Franja no va poder assistir-hi, el passat divendres a Fraga, tot i que va enviar el seu parlament a Josep Labat, president de l’Institut d’Estudis del Baix Cinca, per a que el llegís ell mateix. El propi Artur Quintana me l’ha enviat també a mi. Podeu llegir les seues paraules aquí: pdf Emilio Gastón

Emilio Gaston, companys,

Iniciativa Cultural de la Franja atorga avui el Quart Premi Franja: Cultura i Territori. Jo

no puc ser entre vosaltres, tanmateix  en Pep Labat m’ha ofert de llegir-vos un missatge

meu per a aquest acte. I li ho agraeixo de tot cor.

El premi ha recaigut en n’Emilio Gastón Sanz per la seua gran tasca en favor de les

llengües minoritzades del nostre país, l’aragonès i el català.

Sé prou que tots el coneixeu, però encara que siga innecessari l’haig de  presentar.

Perquè us situeu us diré que és de Saragossa amb arrels pirenenques, i també un any

més gran que jo. Ens coneixem sobretot pels escrits, però darrerament hem coincidit en

alguns actes. És poeta en aragonès i en castellà, escultor i advocat. Andalanista des del

primer moment, i fundador del Partit Socialista Aragonès. Ha estat Justícia del 1987 al

1993, i el primer a ser-ho després de 277 anys d’haver-se abolit aqueixa institució.

I des d’aquest càrrec va redactar i publicar el 1993 a partir de les queixes que se li

havien anat presentant sobre la discriminació de l’aragonès i del català, un Informe i

Resolució que ha estat fonamental per a la dignificació de la llengua aragonesa i de la

catalana, i, es clar, per a l’atorgament  del Quart Premi Franja. Cultura i Territori.

Breument passo a comentar-vos-en els trets més importants.

Comença l’Informe declarant que “és sabut” que a l’Aragó es parla, castellà, aragonès i

català. És molt important subratllar que el Justícia no només diu que a l’Aragó es parla

aragonès i català, sinó que diu també que tothom sap que és així —i per tant no pot

declarar-ne ignorància. El Justícia mostra a l’Informe que la Constitució Espanyola a

l’article 3.2 prescriu l’oficialitat de l’aragonès i del català, un fet que l’Estatut d’Aragó

no pot obviar, sinó només regular. Com que l’Estatut ni declara ni regula l’oficialitat de

l’aragonès i del català, cal concloure —encara que l’Informe no ho diga

explícitament— que l’Estatut d’Aragó no s’ajusta a la Constitució, o com altres

comentaristes ho han posat “és de constitucionalitat dubtosa”.

Davant d’això el Justícia va posar de manifest a les Corts d’Aragó i de la Diputació

General la necessitat que l’Estatut d’Aragó anés d’acord amb la Constitució Espanyola i

la legislació internacional sobre la no discriminació per raons de llengua dels ciutadans,

legislació que Espanya havia signat. Va recomanar que l’aragonès i el català fossen, en

conseqüència oficials, que s’ensenyés obligatòriament, si més no, per començar,

l’assignatura de llengua aragonesa o catalana a totes les localitats on es parlen aquestes

llengües, i moltes més recomanacions d’estudi, foment, presència a l’administració,

etc. de l’aragonès i del català, que obvio per abreujar. Recordem-ne els dos punts

bàsics: l’Informe del Justícia recomana l’oficialitat de l’aragonès i del català i el seu

ensenyament obligatori.

L’Informe ha estat molt important perquè es mogués l’activitat legislativa  aragonesa

sobre les llengües minoritzades, que era pràcticament aturada. I què n’ha passat de

l’Informe a aquesta posterior activitat legislativa a l’Aragó? Doncs ben poc: les dues

reformes de l’Estatut l’han ignorat. El Dictamen l’ha tingut prou en compte, no així

l’Avantprojecte de la Llei de Llengües, i ben poc la mateixa Llei. Aquesta ni declara

l’oficialitat ni l’ensenyament obligatori de l’aragonès i del català. L’únic punt

important de l’Informe que la Llei ha incorporat és el nom de les llengües: aragonès i català. Però és més: l’actual govern aragonès i els partits que el conformen han dit

abans, durant i després de les darreres eleccions que a l’Aragó  no es parla català,

afirmació que no pot ser veritat ja que, “és sabut” com escriu el Justícia, que a l’Aragó

es parla català. En resum: a l’Aragó continua obert el procés de genocidi cultural dels

ciutadans aragonesos de llengua catalana.

Certament l’Informe del Justícia ara com ara no ha pogut trencar, o, si més no, frenar

aquest procés, però actituds com les que  l’Informe reflecteix, sí que ens permeten

creure que és possible un Aragó fraternal on puguen conviure en igualtat de drets les

seues tres llengües i les cultures que comporten, i no com fins ara on una sola llengua i

cultura, la castellana, escarneix i devora les altres —l’aragonès i el català.

Emilio, sabem prou que continuaràs lluitant per aquest Aragó fraternal, sense odis ni

atavismes, que tots desitgem.

Gràcies, moltes gràcies, Emilio.

Artur Quintana

El “Cant a la llibertat” no serà l’himne d’Aragó « Lo finestró del Gràcia.

Mulet

M. Momblant Categoria: Article Viles i GentsLo Cresol

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 10 de setembre del 2011)

Molts dels grans dramaturgs de la història han estat també poetes. O fins hi tot, primerament grans poetes. Per citar-ne alguns, només alguns, faré crida pel bé de la memòria col•lectiva que ja a l’antiga Grècia els dramaturgs eren nomenats, poetes, des de Sòfocles, i mirem-nos després Shakespeare, o Oscar Wilde, amb Lorca o ara l’Albert Mestres, i, així en podríem anar anotant… I és que el seu amor per la paraula, la seva, més ben dit, reverència, per la paraula, aquella que professen intrínsecament els poetes a l’hora d’atrevir-se a sortir de la mètrica per intentar navega entre les aigües de la Dramàtica, fa que els suri, fins hi tot sense voler, bellesa.
I d’aquesta manera, fem atenció a Cinta Mulet i Grau.
Paraula bella, que d’un text escrit, el fa desitjar ser dit.
Això també és teatre. I diem “també”, expressament, per bé que, sí, el teatre és moltes coses, és, per exemple, conflicte, crítica social, judicis de valor, emocions… i totes elles imprescindibles; però no oblidem -que darrerament sembla que ho fem- que també és paraula. I la paraula que es escrita, i després dita, amb bellesa, ens apropa al plaer, un plaer semblant al que proporciona la música, —mots en lloc de notes per aconseguir melodies, cadències, ritmes, embrancades com estan pel seu parentesc en el si de les arts—, i amb aquest plaer és com se’ns complementa la quintaessencia dimensió del fet teatral.
Amb Cinta Mulet i Grau intuïm aquesta experiència en el transcurs de la seva peça, Qui ha mort una Poeta, tota una capbussada a la Poesia Escènica. I és entre els títols de Teatre Contemporani d’Arola Editors a l’abril del 2007, en la seva acurada col•lecció Textos a part, que s’hi inclou aquest bucle dramàtic de la poetessa d’Horta de Sant Joan. Tres veus de dona desprenen de les seves llagues femenines punyents sagetes. De denuncia. També de ressentiment. I de decepció. Que no per belles, menys doloroses. Retornant-nos aquest valor de paraula, al públic se li oferirien impactes carnals confrontats als impactes sublims: també per la anihilació de la pròpia veu poètica planyent la pròpia poesia i, en equació directe, l’ànima humana, la qual, divaga, perduda. El clam d’aquestes tres veus de dona que en harmònica fusió en fan una, esdevé dramàtic per l’encantament del seu so, pel contingut directe. I poesia, mort i bellesa són prou elements com per omplir bé, tot un escenari, que d’aquesta manera, Cinta Mulet ens porta de la mà, per la seva, d’Escena Humana.

Marta MomblantViles i Gents :: Escena Humana… de la mà de Cinta Mulet :: September :: 2011.

Us informem de dues activitats de l’Institut d’Estudis del Baix Cinca –
IEA amb el prec de que les doneu a conèixer entre les persones
interessades del vostre àmbit d’actuació.

1
El divendres 16 de setembre l’Institut d’Estudis del Baix Cinca organitza
la seua gala anual. L’acte tindrà lloc a les  22 hores al Castell de
Fraga.

Durant el transcurs de la gala es lliuraran els XV Premis “Josep Galan” a
la Normalització Lingüística i Cultural que atorga anualment l’IEBC.
Aquests premis s’atorguen als particulars, entitats o empreses que
destaquen per fer una labor exemplar pel que fa a l’ús social del català a
la nostra comarca. Aquest any premiem la Fina Vilar, empleada de les
piscines municipals de Fraga, l’empresa fragatina d’agricultura ecològica
‘Del Camp a Casa’ i els partits Convergència Democràtica de la Franja i
Esquerra Unida de Fraga.

També es lliurarà IV Premi “Franja: Cultura i Territori”, de caràcter
honorífic, i que atorga anualment la lniciativa Cultural de la Franja
(formada pel Centre d’Estudis Ribagorçans, els Consells Locals de la
Franja, l’Institut d’Estudis del Baix Cinca-IEA i l’Associació Cultural
del Matarranya). El guardó d’aquesta edició serà per a l’Emilio Gastón, ex
justícia de l’Aragó, com a reconeixement a tota una trajectòria en favor
de la normalització lingüística i cultural a la Franja.
La gala es clourà amb una actuació de la cantautora tortosina Montse
Castellà i un petit àpat.

2
Us adjuntem les bases de la convocatòria 2011 de beques d’investigació
Amanda Llebot, en les seues categories general i escolar, perquè les doneu
a conèixer.

Atentament,

Institut d’Estudis del Baix Cinca – IEA
Fraga

III Trobada dels Amics del Cavall en el Matarranya (2011)

El mes de setembre de 2011 se celebrarà la III Trobada d’Amics del Cavall al Matarranya. Tindrà lloc el 25 de setembre a Queretes (Matarranya).Programa

  • 08:30 h. Arribada dels cavalls a la localitat de Queretes on s’acreditaran cavalls i genets
  • 09:00 h. Esmorzar amb productes típics del Matarranya.
  • 09:30 h. Sortida dels cavalls. Recorregut apte per a cavalls muntats i tot tipus de carruatges (dificultat de la ruta baixa)
  • 14:00 h. Dinar popular. Productes típics de la comarca del Matarranya.
  • 17:00 h. Gimcana amb cavalls (per a tots els genets)
  • 19:00 h. Tancament de la III Trobada dels amics del cavall
Programació infantil (gratuït)
Tots els nens participants tindran un obsequi. Edat dels participants a partir dels 3 anys. Les activitats per a nens es realitzaran al centre eqüestre MB de Queretes.Horari de 10:00 a 13:30 h. i de 16:00 a 19:00 h.

  • Munta en un cavall
  • Taller de volteig. Condueix en una corda llarga un cavall
  • Taller de pintar cavalls. Hauràs d’expressar la teva imaginació en un cavall de veritat.
  • Jocs cooperatius. Resoldrem problemes amb històries de cavalls
  • Taller de la vida diària d’un cavall
  • Taller de Horsemanship. Anem a conèixer millor com pensen els cavalls.
  • Jocs a cavall
  • Taller de manualitats.

Inscripcions fins al dia 21 de Setembre de 2011. Preu de la inscripció: 10euros per persona (inclou esmorzar, dinar popular i avituallaments).

Per a les activitats infantils no cal inscripció.

Més informació a Matarranya a Cavall, a la Comarca del Matarranya o al telèfon 978.890.886. Pàgina i Event al Facebook, i Twitter

Organitza: Comarca del Matarranya. Col.labora: Ajuntament de Queretes, Hípica MB de Queretes (Terol) i Voluntaris – Conjuntar voluntats és crear oportunitats

mitjançantIII Encuentro de Amigos del Caballo/ III Trobada d’Amics del Cavall | Caballos Matarranya.

Les presses de la consellera Serrat

(Article publicat a la columna Lo Cresol del Diario de Teruel d’avui)

        “El passat 24 d’agost, poc abans de començar la Comissió d’Educació de les Corts d’Aragó, la consellera d’Educació, Universitat, Esport i Cultura, Dolores Serrat, anuncià, entre altres coses, que a l’àrea de Cultura tenia com a prioritat  la reforma de la Llei de Llengües, la qual  anirà dirigida a protegir les modalitats lingüístiques pròpies de la Comunitat “però sense imposar l’anomenada normalització de l’aragonès i del català”.

        Per què té tanta pressa la senyora Serrat, catalanoparlant, en voler canviar la Llei per protegir les modalitats lingüístiques? S’ha llegit la Llei? Què s’ha de fer per protegir més encara aquestes modalitats més enllà d’allò que s’estableix a la Llei? Ho sap de debò? Per què no demana l’opinió del Consell Superior de Llengües, abans de parlar d’aspectes tècnics lingüístics?

        A quines llengües pertanyen les modalitats lingüístiques d’Aragó? No l’haurà donat per pensar que l’Aragó és multilingüe? Sap que la Constitució Espanyola obliga a la cooficialitat de totes les llengües pròpies? Quin merder, oi? Està d’acord el PAR amb el que la consellera ha manifestat?

        Senyora Serrat, li convindria saber la diferència entre normalització i normativització, és possible que l’ajudés en les seues decisions, o potser no, perquè hauria de substituir les simplificacions polítiques per lògics criteris científics.

        Cregui’m, senyora consellera, si no vol fer el ridícul, demani l’opinió del Consell de Llengües. Les llengües no són, ni de dretes ni d’esquerres, encara que es puguin utilitzar per guanyar vots. També l’aniria bé fer cas a la Real Academia Española de la Lengua, a l’Institut d’Estudis Catalans, a la Comissió Europea, a filòlegs, lingüistes, escriptors, acadèmiques, a qualsevol científic, etc., etc. Sisplau, no li pregunti al seu director de Cultura, li dirà que ja es veu a primera vista que allò que es parla a la Franja no és català. També li dirà que la Llei és d’esquerres com l’art, el cinema, la pintura…

        Aprofitant l’avinentesa, quan pensa la consellera convocar els  premis literaris de la DGA (Lletres Aragoneses, Guillem Nicolau, Arnal Cavero  i Miguel Labordeta? Aquesta convocatòria sí que és prioritària i urgent. Una petita precisió, pel que fa al Guillem Nicolau i a l’Arnal Cavero: sempre s’han convocat fent esment a treballs en català i aragonès o en les seues modalitats. El Miguel Labordeta, per contra, no contempla les modalitats del castellà.

                                                                                                   José Miguel Gràcia”

Les presses de la consellera Serrat « Lo finestró del Gràcia.

Ramonet

C. Sancho Categoria: Article Viles i Gents

Les festes d’agost d’enguany a Vall-de-roures van iniciar-se amb un merescut homenatge a Ramon Puyo Serrano, més conegut popularment com a Ramonet. Un personatge molt estimat per la població, entre altres coses, per la seua dedicació a una part important del folklore popular: la jota. Ramonet va nàixer a Queretes el 1927 i, de ben menut, va formar part de la rondalla de la vila. Més tard, va casar-se a Vall-de-roures i va passar a col•laborar activament amb el grup local Aires del Matarranya. Es va implicar en la recuperació del bolero de Vall-de-roures, ell és l’autor de la lletra, la peça més destacada del repertori folklòric de la capital del Matarranya i que s’interpreta i balla cada any el dia de Sant Roc a la plaça complint la tradició des que es va recuperar, al principi de la dècada dels cinquanta. Anys més tard, quan l’edat i les obligacions no li ho permetien seguir la rondalla, va organitzar, amb altres companys cantadors de jota, les trobades dominicals. Primer al bar Maestrazgo de Vall-de-roures des del 1991 i, més tard, al Casino. Reunions que s’inicien puntualment a les nou del matí. Per a celebrar la seua implicació amb el folklore, els seus companys de trobada, van oferir-li un emocionant festival de jotes en el pati exterior del castell de Vall-de-roures que va congregar un total de vint-i-dos cantadors de jotes i una rondalla, on hi havia participants d’un ampli territori. Del Baix Aragó: Nonasp, Samper de Calanda i Híjar I Matarranya: Vall-de-roures, Queretes, la Portellada, Beseit, Mont-roig, Pena-roja i Massalió. Algunes de les lletres interpretades feien referència a l’homenajat. Al final de l’acte Ramonet, amb vuitanta-quatre anys i visiblement emocionat per l’encontre, va tindre encara ànims i il•lusió, per a interpretar una jota en solitari i seguidament unes altres acompanyat amb tots els amics cantadors participants en la vetllada folklòrica. Enhorabona Ramonet!

Publicat a La Comarca 26 d’agost 2011

Viles i Gents :: Ramonet :: August :: 2011.

Número de votantes:45Primer voto:Martes, 30 de Agosto de 2011 11:42

Último voto: Jueves, 01 de Septiembre de 2011 12:03

Podeu votar des de la pàgina principal del diari, a la part dreta

¿Cree que debería cambiar la Ley de Lenguas?.

VIII  CONCURS DE CONTES CURTS

“VILLA DE PENA-ROJA DE TASTAVINS – MATIES PALLARÉS”

 AJUNTAMENT DE PENA-ROJA DE TASTAVINS

Primer premi: 300   euros.

 Segon premi: 200   euros.

Les bases del concurs es poden consultar al ajuntament de Pena-roja de Tastavins o a la nostra Oficina de Turisme.

LLoc de presentació: OFICINES DEL AJUNTAMENT DE PENA-ROJA DE TASTAVINS.

Termini límit:   ABANS DEL 3  DE DESEMBRE DE 2011.


AYUNTAMIENTO   DE   PEÑARROYA   DE   TASTAVINS    C/Ayuntamiento, nº 1                   Tfno. y FAX   978 89 67 07

C.P. 44586      PEÑARROYA   DE   TASTAVINS   (Teruel)

VIII CONCURSO LITERARIO DE  RELATOS CORTOS “VILA DE PENA-ROJA DE TASTAVINS – MATIES PALLARES”.

 

El Ayuntamiento de Peñarroya de Tastavins convoca el VII Concurso literario de relatos cortos “VILA DE PENA-ROJA DE TASTAVINS – MATIES PALLARES” que se regirá por las siguientes bases:

 

I

Podrán concurrir al mismo todos los escritores con obras originales  inéditas y no premiadas anteriormente en ningún otro concurso. Los idiomas podrán ser tanto el castellano como el catalán.

 

II

Los originales, de tema libre, deberán tener una extensión no inferior a cinco folios ni superior a quince. Se presentarán mecanografiados a doble espacio y por una sola cara. También Se presentara obligatoriamente una copia en formato digital, no serán admitidas las solicitud que no incluyan una copia en formato digital.

 

III

Los textos habrán de ir firmados con un lema y acompañados de un sobre cerrado en cuyo exterior figure

el lema y que contenga nombre, edad, domicilio del autor y una pequeña reseña bibliográfica.

 

IV

Los trabajos se enviarán antes del 3 de diciembre de 2011 al Ayuntamiento de Peñarroya de Tastavins, en Plaza Ayuntamiento núm. 1,  c.p. 44586 Peñarroya de Tastavins, provincia de Teruel., indicando en el sobre: Para el Concurso “VILA DE PENA-ROJA DE TASTAVINS – MATIES PALLARES” de Relatos.

 

V

La dotación del Concurso será:      PRIMER PREMIO                            300,00 EUROS

SEGUNDO PREMIO                         200,00 EUROS.

 

El Ayuntamiento de Peñarroya de Tastavins se reserva el derecho de publicación del relato premiado en alguna  revista  cultural o  en el  programa de  fiestas,  sin  que puedan  ser reclamados  derechos  de autor. Asimismo podrá insertar algunos de los relatos seleccionados, abonando a sus autores su habitual tarifa de colaboración en este caso.

El trofeo acreditativo del premio se recogerá personalmente, en caso de ser posible, el 20 de enero de 2012.

 

VI

El Jurado, que podrá declarar desierto el premio u otorgar accésits y menciones si lo estimara conveniente, estará integrado por 4  especialistas en literatura, cuyos nombres se darán a conocer en el momento de hacerse público el fallo, que será inapelable, y el Concejal de Cultura del Ayuntamiento de Peñarroya de Tastavins.

 

VII

El fallo tendrá lugar el 30 de diciembre de 2011. El Ayuntamiento de Peñarroya de Tastavins no mantendrá correspondencia  sobre este Concurso ni devolverá los originales no premiados.

 

VIII

La presentación al Concurso literario ““VILA DE PENA-ROJA DE TASTAVINS – MATIES PALLARES” implica la total aceptación de sus bases, cuya interpretación queda a libre juicio del Jurado.

 

Peñarroya de Tastavins, a 9 de agosto de 2011.

 

EL ALCALDE,

Fdo. Francisco Esteve Lombarte,

 

 

VIII  CONCURS DE PINTURA 

“DESIDERI LOMBARTE”

AJUNTAMENT DE PENA-ROJA DE TASTAVINS

 

Premi únic: 800 euros

 

Lloc  de presentació: OFICINES DEL AJUNTAMENT DE PENA-ROJA DE TASTAVINS.

 

Termini limit:   ABANS DE L’3 DE DESEMBRE DE 2011.

 

Les bases del concurs es poden consultar al Ajuntament de Pena-roja de Tastavins o a la nostra Oficina de Turisme.

Telf. Ajuntament: 978.89.67.07.

Telf. Oficina Turisme: 978.89.66.67.

AYUNTAMIENTO   DE   PEÑARROYA   DE   TASTAVINS    C/Ayuntamiento, nº 1                   Tfno. y FAX   978 89 67 07

C.P. 44586      PEÑARROYA   DE   TASTAVINS   (Teruel)

 

VIII CONCURSO DE PINTURA “DESIDERI LOMBARTE”

El Ayuntamiento de Peñarroya de Tastavins convoca el VIII Concurso de pintura “DESIDERI LOMBARTE” que se regirá por las siguientes bases:

 

I

Podrán participar todos los artistas nacionales y extranjeros con una sola obra inédita y reciente, de temática y medidas libres. No serán admitidas las obras protegidas con cristal.

 

II

Las obras se depositarán hasta el día 3 de Diciembre de 2011 en el Ayuntamiento de Peñarroya de Tastavins, Plaza del Ayuntamiento núm. 1, C.P. 44586 Peñarroya de Tastavins, provincia de Teruel. (Teléfono 978896707). Si vinieran por agencia de transporte, los gastos correrán a cargo del remitente.

 

III

 

Junto con la obra se expresarán, en sobre adherido a la parte posterior, el título, técnica, medidas y precio

de venta al público de la misma, así como el nombre, DNI, domicilio y teléfono del autor.

 

IV

El concurso de pintura “DESIDERI LOMBARTE” contempla un solo premio dotado con 800,00 euros a la mejor obra que estime el Jurado.

 

 

V

El Jurado podrá realizar una preselección de las obras presentadas al Certamen, pudiendo desestimar las que considere oportuno, en función de conseguir una mayor calidad del mismo. Todas las que participan en el concurso serán consideradas finalistas.

 

VI

Con las obras preseleccionadas podrá organizarse  a criterio del Ayuntamiento, una exposición que podrá ser visitada, durante los días que se establezcan.

 

VII

El Ayuntamiento de Peñarroya de Tastavins no será responsable de las pérdidas o deterioros que puedan sufrir las obras durante las exposiciones; no obstante, pondrá el máximo cuidado en su conservación.

 

VIII

El Jurado estará formado por técnicos en la materia, junto al Concejal de Cultura del Excmo. Ayuntamiento de Peñarroya de Tastavins. El fallo del mismo se hará público el 20 de Diciembre de 2011. Los premios podrán quedar desiertos si se  considera que las obras presentadas no tienen calidad suficiente.

 

IX

Las obras no premiadas, podrán ser retiradas a partir del 20 de diciembre de 2011, personalmente o solicitando su devolución. . A partir de esta fecha quedarán a disposición de sus autores durante el plazo de tres meses. Concluido dicho plazo se considerará que han sido donadas al fondo artístico del Ayuntamiento de Peñarroya de Tastavins.

 

X

Las obras premiadas quedarán en propiedad del Ayuntamiento de Peñarroya de Tastavins, pasando a integrarse en su colección artística, que se reserva el derecho de reproducirlas en sus publicaciones. Los premios serán entregados el 20 de de enero del 2012, debiendo recogerse personalmente, si no se acredita causa justificada que lo impida.

 

XI

La participación en el Concurso conlleva la aceptación de las presentes bases, así como las decisiones que pueda tomar la organización, de cara al mejor desarrollo del mismo.

 

Peñarroya de Tastavins, a 9 de agosto de 2011.

EL ALCALDE,

Fdo. Francisco Esteve Lombarte,

(Al diari “La Comarca” d’Alcanyís surt publicat avui aquest article que reivindica l’antic so de la campana gran de la Codonyera i altres coses més)

                                                                                                  “José Miguel Gràcia*

         La última campanada de las horas se prolongaba amortiguándose lentamente durante un periodo de tiempo indefinido. Un tono potente y melodioso movía con decisión nuestro tímpano al mismo tiempo que lo acariciaba sin ambajes: era una redonda sensación musical. Y esperábamos con ansia la repetición de las campanadas de las horas. El tiempo y la vida se hacían música a través de la campana de La Codoñera/la Codonyera.

        Pero el pleno disfrute de la Valera, así se llamaba la campana de la Codonyera, se producía en los días de fiesta mayor o en las vísperas, cuando unos cuantos aguerridos mozos subían ansiosos las escaleras del campanario y una vez apartadas la maza del reloj y el freno, empezaban a empujar la campana hacia fuera para acercar el yugo a sus manos. Y era entonces cuando, alargando los brazos con el tronco inclinado hacia atrás, se forzaba el primer golpe de badajo (batall). Pronto llegaba otro, y otro más, la campana alcanzaba la velocidad adecuada y la cadencia de las campanadas era la perfecta. ¡Clonc, cataclonc! ¡Clonc cataclonc!: una verdadera delicia que se acercaba a una íntima sensación sexual. Nunca he escuchado un bandeo más armonioso, ni de mejor cromatismo sonoro, ni una nota musical de campana tan bien sostenida. Como la Valera no había otra! A alguien le oí decir: solo en Toledo hay una que se le parece. Como hablo en pasado de la campana, el lector se preguntará si la campana gran de la Codonyera ya no existe, pues bien, sí existe, pero esta casi muda, con voz cascajosa, sin tono y menos aún resonancia: está rajada, tiene una grieta, está casi muerta.  Hace más de un año, o tal vez dos que no se puede voltear y las horas suenan —es un decir— tan apagadas que generan nostalgia y un sentimiento profundo de desesperanza.

        La Valera, fundida en el año 1855 en la cuesta de la Basseta de la Codonyera, afortunadamente tiene arreglo. La solución vendría dada por la soldadura de la hendidura y no por ninguna otra alternativa. Con la soldadura, limpieza del bronce y ajuste del yugo (les grenyes), realizadas por manos técnicas artesanas en sus instalaciones, se recuperaría el sonido anterior y hasta podría superarlo en transparencia. Por la zona de Levante existe alguna empresa dedicada a estos menesteres. La refundición seria una destrucción del patrimonio histórico y una pérdida del sonido anterior. En los casos en que una campana histórica no se quiere o no se puede soldar por la gravedad o amplitud de su rotura, la única alternativa que queda es la de quedar expuesta en algún museo para su contemplación. En el campanario habrá de colocarse una nueva que podrá ser una copia de la antigua pero con sonido completamente diferente. Toda campana histórica tiene su sonido propio e irrepetible.

        A pesar de que en las gentes de la Codonyera se ha instalado en general una especie de aceptación del destino de su moribunda campana —nadie sabe que le ha pasado—, me niego a pensar que no exista un grupo de personas que se oponga a convertir su campana solamente en pasado e historia, envuelta entre los sones melodiosos del recuerdo que los años se encargarían de borrar.

        Las campanas enferman con los años, o por ser atacadas por badajos de materiales inadecuados u operaciones de fijación no procedentes, entre otras causas. Si sus heridas no son restañadas les puede alcanzar la muerte. La campana de la Codonyera ha de pasar por el quirófano, no puede quedarse como está. No deben repetirse  más muertes del patrimonio histórico, cultural y etnológico de la Codonyera como: los molinos de aceite con sus prensas de piedra (también los menos antiguos), lo Molí Siscar (molino de harina en plena ruina), la Acequia (la obra hidráulica más importante del pueblo), las antiguas fuentes de la villa, lo Trinquet (extraordinaria joya que aún podría recuperarse), la Nevera (llena de escombros y vergüenza), muchas construcciones de piedra seca (fuentes, pozos,casetes, paredes), balcones y puertas de madera, dovelas y arcos típicos de las fachadas, las trincheras de la Guerra Civil, etc., etc. Todo un valioso y singular patrimonio, de cuya orfandad se lamentarán los siglos. La desaparición del patrimonio cultural es la más pesada de las cargas y un eficaz freno del desarrollo turístico y económico.

        Mientras tanto toneladas de hormigón se han convertido en excesivos y antiestéticos muros, paredes y ociosas calles. Y lo que es peor, hay quien se empeña en levantar también muros virtuales de incomprensión, rechazo y aislamiento. Alguien vendrá que, a los sones de la Valera restaurada, confíe realmente en el progreso de este querido pueblo, en un creativo futuro de servicios, con nuevas ideas que movilicen la juventud, que limpien su entorno de inacabadas obras y de fealdad sobrevenida, de molestos olores evitables y de atávicos convencionalismos, que lo hagan tan acogedor a los propios vecinos como a cuantos puedan venir de fuera, y que lo enriquezcan económica y culturalmente.

        Y algo más para acabar, no se me había olvidado, no: nuestra lengua también se va muriendo poco a poco. El que quiera hacer algo para salvarla, aunque tenga conocimientos y ganas suficientes, qué se apriete bien los machos, si no quiere morir en el intento. Habrá de derribar un muro de falsa defensa y agresividad fomentada, producto de unas ideas políticas y de una baja autoestima.

                                                                                                                     *Escritor”

mitjançantLamento por una campana « Lo finestró del Gràcia.

Miss Teruel i les províncies

M. D. Gimeno Categoria: Article Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 27 d’agost del 2011)

Les diputacions provincials s’han posat en qüestió. Vella institució creada al 1836, fruit de l’oposició popular a la invasió francesa de 1808 i les Corts de Cadis, es mirada com un residu inútil en temps de crisi perquè duplica competències i multiplica càrrecs en forma de diputats indirectes elegits entre els regidors municipals.
Per contra, les províncies de 1833 tenen bona salut; són la circumscripció electoral que produïx diputats i senadors estatals i, per tant, garantia de la democràcia directa i l’actual sistema de partits. Los concursos de bellesa, iniciativa empresarial decidida per jurats sui generis i un paripé de votació telemàtica, també són provincials. Però no importa haver nascut a la província en qüestió per a representar-la com a guapo o com a polític. Candidats “cuneros” van repartint-se des de la Restauració lo número u de les llistes de les províncies amb menys consciència identitària, juntament amb los locals, a la caça d’un escó obtingut a base de promeses que programen los imprescindibles assessors de campanya que ningú mai los reclamarà perquè ningú recordarà més avant qui és lo seu diputat. Dones de mides irreals, retocades i hiperblanc sonriure permanent; hòmens depilats i musculats amb roba metrosexual…, tots diuen representar territoris i repetixen altres frases estereotipades intentant provar que els guapos també pensen. No m’agraden eixes fires ràncies de bestiar humà ni en la tradicional versió femenina ni en la seua recent clonació masculina. No m’agraden tampoc les llistes electorals tancades, fruit de l’habilitat personal dins de l’estructura dels partits, ni els diputats que se desentenen dels seus representats quan ja s’han acomodat bé a Madrid.
A la tele apareix sonrient la Miss Espanya Paula Guilló Sempere a punt de marxar cap al Brasil al concurs de Miss Univers 2011. Diu que vol fer un bon paper representant “a la mujer española”; ni rastre de la terra terolana de conveniència a les paraules de Miss Teruel 2010, nascuda a Elx: valdria per a diputada. Posats a triar maneres de representar, preferia les difuntes matrícules de cotxes amb la “TE”.

Maria Dolores Gimeno

mitjançantViles i Gents.

Lo pregó de festes d’un gran amic de Calaçeit

Miquel Blanc Grau, fill de José Blanc Sanmartín. L’un, molt gran y l’atre tant o més encara.

PREGÓ DE FESTES D’AGOST CALACEIT 2011

Bona Nit. Quan l’altre dia me van invitar a fer este pregó tos confesso que em va caure una mica lo món damunt. Quin mal hai fet per a veure’m en estes trinitats? Com puc ocupar jo lo mateix lloc on han estat personalitats literaries com ara José Donoso, conegut per tot lo món?. Però em van dir que volien que fore algú del poble, sense condicionants ni afiliació política i que parlara de coses d’aquí, de casa i en la nostra llengua. I aquí estic i que paso el que Deu vulgue.

Jo no vaig nàixer a Calaceit. Als últims mesos de la guerra incivil la meua família estave a Gavà i a mon pare l’acabaven d’incorporar al front. Allí vaig vindre al món, mentre caien les bombes dels avions que cada dia acudien des de Mallorca a saludar-mos. Me van portar a este poble, en braços de ma mare, quan tenia tres mesos i aquí vaig em van batejar, vaig dependre a caminar i a parlar i hi vaig viure hasta els tres anys. Després he voltat per Tortosa i Barcelona, però de menut acudia cada any a l’estiu a estar en ma iaia, a una caseta al carrer Plà, com alguns recordaran, en situació molt precària. Eren temps difícils que val més que no tornon mai. De moço vaig vindre a Festes tots los anys, també a Fira i a Pasqua, perquè tenia una colla molt animada d’amics i d’amigues. I tant va el cànter a la font que al final vaig caure de potes a la galleda i em vaig casar en una calaceitana: la Mari del Sastre. Com que, ja li pots donar voltes que sempre acabes anant on la dona vol, des d’allavons no hai parat de pujar continuament al poble, en molt de gust, això si, i des de que em vaig jubilar hi he viscut seguit molt de temps. Tot això ve a dir que la meua visió de Calaceit ha estat una mica la del que ho veu des de dins i des de fora. Des de lluny les coses, a vegades se veuen millor i més clares que de prop. I des de la nostàlgia se veuen magnificades, més boniques del que potser són en realitat. Un bon poeta i amic, de Pena-roja, que va emigrar a Barcelona i no va parar de somniar en lo seu poble, Desideri Lombarte, va escriure una poesia que explica molt bé lo que tos dic. S’ha de dir que això de ser poeta i no fer diners hi ha molta gent que s’ho pren a xacota i Desideri es lamenta de que la terra no el vulgue tant a ell com ell a la terra. Diu així

LLUNY DE TU

Si lluny me’n vaig i de més lluny te miro
i m’aixeco més alt fugint de tu
Te tinc molt més a prop i més t’estimo
sense enyor, sense enveja de ningú
Si mirada de prop se’t veu cruel
aspra, freda, amarga i mal carada
Quan se’t mira de lluny se’t veu la pell
tebia suau redona i ben formada
Més que estar prop de tu vull recrear-te
veure’t créixer i florir com t’imagino
i estar amb tu lluny de tu sense tocarte
Terra, país, muntanya quan t’estimo!
Quants versos t’haig de fer per agradar-te?
Que lluny me’n haig d’anar per estimar-te!.

(Ara se sent la cançó pels altaveus)

Ja Donoso advertia fa molts anys que lo fet de veure cada dia les coses que mos envolten fa que no se li donon importància i per això va cridar l’atenció sobre els balcons, barbacanes, baranes, fronteres i portals que tenim escampats pel poble, de molt de mèrit i llavors no se n´hi donave gaire. Van haver de ser los de fora o los que habent marxat tornaven al poble los que van despertar l’interés en restaurar, conservar i destapar tota la bellesa del poble de Calaceit, cosa que després es va anar estenent a tota la comarca i per això ara es parle del Matarranya com un racó de món excepcional. Perque potser no tots sàpiguen que va haver un Gobernador Civil andalús que va dir que “estos pueblos estan muy sucios y quiero ver las fachadas bien limpias”, de manera que va ordenar emblanquinar la major part de les cases i només se’n van salvar unes poques. Després la feinada que ha hagut per tornar a fer sortir la pedra de davall, que ere lo verdaderament bonic i estave tapat i amagat.

Trobo que és una obligació de tots conservar i ennoblir allò que és nostre. Lo poble, los voltants, ermites, fonts, camins, poblats (o despoblats, com diuen ara), heretats, fauna i flora. I deixar-ho tot lo més polit i en bon estat possible als nostres fills per a que ho disfruton i a la vegada ho puguen deixar al seus fills. És una cosa de sentit comú, de civisme, d’interés econòmic inclús perquè atrau visitants i tot se revalorise. Però estes coses que hai dit que s’han de conservar tenen un perill: són coses materials que es poden perdre, destruir o ens les poden prendre. En canvi tenim coses immaterials que no mo les poden prendre si no volem: los costums, les tradicions i sobre tot: la llengua.

La llengua nostra és la cosa més antiga i pròpia que conservem. Des de que existix Calaceit, fa més de vuitcents anys, que la gent mos ham entés sempre en lo parlar que van portar los primers pobladors o repobladors d’estes terres. I és una cosa íntima, que la tenim a dins del cap, que la fem servir continuament no sol per comunicar-mos, sinó per a pensar, projectar, cavilar i no ens la poden xuclar de fora. Des de fa molts i molts anys, centúries inclús, hi ha hagut un grapat de gent que, uns de manera inconscient i altres en tota la intenció, ha intentat desacreditar lo nostre parlar, deixant-lo només com una cosa familiar, d’anar per casa, però sense cap possibilitat de usar-lo publicament o en coses de cultura. Per cert això ha millorat molt i ara sentim los pregons en català i els xiquets lo deprenen a escriure a l’escola. No fésseu cas als que diuen que parlem “xapurriau” ni “aragonés oriental” ni coses així. L’any 1978, ja fa uns quants anys, la mateixa Real Acadèmia Espanyola de la Llengua va fer un dictamen, firmat per tots los membres, entre els que estaven dos Premis Nobel de Literatura, Camilo J. Cela i Vicente Aleixandre i altres tant poc sospitosos com Pemán i Laín Entralgo (que ere de Urrea de Gaén) i Dámaso Alonso, etc. afirmant, sense cap classe de dubte que tot lo que es parle a Catalunya, València, Mallorca, la Franja, Catalunya Nord (al sud de França) i a l’Alguer (una ciutat de Sicília), es una única llengua, anomenada català, en tots los seus dialectes i variants, com és natural. Concretament, los lingüistes diuen que al Matarranya parlem una variant del català occidental, dialecte tortosí, en influències de Lleida, Castelló i alguna cosa de ribagorçà. Sentireu veus que diuen coses ben diferents, però lo seu interès va per uns altres camins i no precisament culturals.

Fa prop de quaranta anys vaig escriure uns versos, que volen ser divertits (no m’atrevisco a dir una poesia, perquè això és una cosa massa seria) fent referència a una antiga dita de Calaceit, la que diu ”Calaceite, buena villa y mala gente” que traduït vol dir: Calaceit, bona vila i mala gent. Potser vos face gràcia de escoltar-los estos versos, tenint en compte que jo era jove quan los vaig escriure i tal vegada hi ha alguna paraula o expressió una mica forta o atrevida, però resulte que no ho puc tocar, sinó la rima i la mètrica no m’encaixe i no hai tingut més remei que dixar-ho tal com està. Així que començo:

Fa molts anys que a Calaceit
No sé per quina raó
Li va traure algún Cabró
“Bona vila i mala gent”
A pesar de ser tant falça
Esta frase malaïda
L’ham sentit tota la vida
Repetida a la comarca.
És cert que la vila és bona
Això ningú ho discutix
Lo pa, l’aigua, l’oli i el vi
De la terra són la mostra
Les velles cases de pedra
Que es veuen per tot arreu
Diuen que som los hereus
D’una passada grandesa
Aixó és una gran verdat
I estic content d’esta sort
En lo que no estic d’acord
És en la segona part.
A Calaceit mala gent?
Lo que això digue no sap
De la missa la mitat
I té molta mala llet
Si comencem per les dones
Com mane la educació
S’ha d’anar en mala intenció
Per a dir que no estan bones
Angelets baixats del cel
Les noies del poble són
Les més guapetes del món.
La gerreta de la mel
Que conté tots los plaers
Que no es pot ni imaginar
Difícil és de tastar
I no es pot comprar en diners
Només el home que estimen
Si en gràcia els hi fa l’aleta
Xucle una culleradeta
I en sort potser repetixque.
I si dels homens parlem
A pesar de la modèstia
I d’algún que és algo bèstia
Maravilles ne direm
Som guapots, lluïts, galdosos
I fem sempre un pam de goig
Ademés tenim la sort
I això mos ha fet famosos
De tindre una habilitat
Una gràcia i unes coses
Que dixem sempre a les dones
Plenes de felicitat
De virtut som un model
I mos sabem de memòria
Obres de misericordia
I oracions per anar al cel.
Donem beure al que té set
(sobre tot ví que no en falto) “Dar de beber al sediento”
i al que no sap estar al tanto
a clatellots l’ensenyem “Ensenyar al que no sabe”
Als tristos los consolem
a base de gots de vi “Consolar al triste”
si veiem un pelegrí
a la bodega el baixem. “Dar posada al peregrino”
Corregim al que s’enganye “Corregir al que yerra”
O se fa lo despistat
I s’olvide de pagar
Alguna ronda de canyes
Dixaré de continuar-la
La llista de bones obres
Perquè el mateix rics que pobres
Natres la tenim molt llarga (ep!, la llista)
I en parlar de Calaceit
Ja direm d’ara en davant
los que estem i els que vindran
“Bona vila i millor gent”
.

Desitjo a tot hom unes bones Festes plenes de salut i harmonia, presidides per esta Reina i estes Dames, les entrants i les eixints, tan majes i pites que representen a la Dona Calaceitana. A la joventut li recomano que es divertixque tant con pugue, però això si, en coneixement, sense abusar massa, perquè la professó és llarga i el ciri és curt. I a la gent no tant jove que tinguen paciència en aguantar els sorolls, traques, crits i xarangues que els ensordiran i penson que quan erem jovens també natres vam fer avalots per este poble. BONA TARDE I BONES FESTES DE CALACEIT 2011!.

Lo pregó de festes d’un gran amic de Calaçeit | Entre pàginas.

Imágenes de la IV Jornada de Lectura Pública en Bellmunt

Fotos de Sigrid von de Ter.Imágenes de la IV Jornada de Lectura Pública en Bellmunt | Entre pàginas.

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.

La Franja