Com ja tots sabeu, últimament los senyors de la corbata negra estan jugant als escacs a un tauler que coneixen bé: Ucraïna.

Esta antiga república soviètica, serveix de connector entre Europa i Rússia, i per tant és una posició estratègica per a les dos entitats, que fan lo possible per clavar-hi els nassos i, a poder ser, la butxaca. Però ara ve la pregunta del milió: hi haurà guerra a Ucraïna?

No és la primera vegada que Rússia els Estats Units s’oloren lo baf. Allà pel 1962, la «nació de la igualtat» va col·locar un arsenal de míssils a Cuba, apuntant directament a la «nació de la llibertat», qui ja havie col·locat prèviament míssils a Turquia, apuntant cap al nord. Encara que, inicialment, es va intentar mantindre-ho en secret, una filtració a la premsa va estendre lo pànic per tot lo món, que va retindre la respiració durant dos dies, mentre les constants amenaces no feen més que créixer. Finalment, los gossos que lladren van decidir no mossegar, i les dos nacions van pactar per retirar los míssils.

No obstant, poc després, una guerra civil va esclatar a l’altra part del món: Vietnam. Allí, les dos potències van intervindre per «assegurar els interessos de la nació», de manera que, sense barallar-se cara a cara, s’amostraven les dents davall les fulles tropicals de la selva. Un poc diferent (i posterior) serie lo cas d’Afganistan, on no hi han fulles, perquè és un desert ressec que aconseguirie ressecar inclús l’or negre que les dos potències buscaven davall l’arena.

Ara hem de preguntar-mos, què en podem traure, de les ensenyances de la història, per aplicar al present? Una guerra oberta entre les dos potències és, a dia d’avui, una aberració totalment improbable. Encara aixina, no hem de descartar la possibilitat que les dos nacions tórnon a mossegar-se; esta vegada buscant les canonades de gas que abasteixen Europa, i que travessen lo país per davall la terra nevada.

Luismi Agud. Viles i gents

Una de les majors riqueses que tenim les persones és la capacitat d’expressar-mos a través del llenguatge. Gràcies al sistema educatiu que tenim i a altres mitjans que ho fan possible, cada volta són més les oportunitats de poder aprendre altres idiomes que mos aporten un valor intel·lectual i una major autonomia. No obstant això, a voltes, es té la tendència a enfocar-se cap a n’esta internacionalització lingüística (que està molt bé i és necessària) però, en canvi, a descuidar la llengua pròpia.

Jo sempre penso que, de les llengües que sóc capaç de parlar i de les que puga aprendre en un futur, tinc molt clar en quina em quedo. A través d’un arbre genealògic del segle XVII que s’ha conservat a casa, puc saber que, fa quatre segles, la meua família ja vivie a Nonasp. Això implique la transmissió generacional, de forma natural, d’una herència immaterial molt valuosa com és la llengua del nostre poble. Una llengua que em sento meua, que la parlo, l’escric i la reivindico perquè no s’ha de dixar morir.

Quan enraonam en los nostres veïns catalanoparlants, sigon d’Aragó, de Catalunya o d’un altre territori, no és necessari canviar de registre perquè tots parlam lo mateix i mos entenem perfectament. Cada un en les particularitats que té la seua parla, estes paraules i formes verbals que varien entre pobles i que, precisament, són la senya que mos identifique. En dir «D’a on sos?» pots saber fàcilment d’on sóc jo, i això és fantàstic.

Perquè no hi ha res més majo que la diversitat dins d’una mateixa llengua, és molt important valorar-la, fer-la servir i no sentir-la inferior respecte a altres.

Estela Rius. Viles i gents

Mai en ma vida haig fet una paella d’arròs. Si que haig acompanyat moltíssimes vegades, en una cerveseta a la mà, a gent que la fa. Però mai, mai, mai haig fet un arròs. Estic segur que si em proposara aprendre’n, me n’eixiria en fer un arròs comestible. Preguntaria a casa, a amics, miraria vídeos a Youtube, i me n’eixiria. De fet, sóc més d’arròs negre, aixina que la faria al meu gust. I segur que entre tots los consells, tindria que triar: que si mai posos peix o costella de gorrino, que si el socarrat done gust, que si és sacrilegi posar ceba… Això només per a la tècnica de fer bons arrossos.

Però és que la «recepta» de com elaborar una cosa també el tenim per a encendre el foc, o per a fer la carn a la brasa, o per a couré bé els calçots. Un «codi» que es passe de generació a generació, d’amic a amic. I alguns s’arrisquen i el modifiquen. A un altres los agrade la innovació i l’adopten. I sempre, tot de bades.

La gran pregunta és per què fem tot això sense «res a canvi»? Principalment, perquè si mos reconeixen que fem bones paelles, mos aconvidaran a fer-ne moltes, i mos escoltaran atents en una cerveseta mentre expliquem la nostra tècnica. De fet, mai ningú podrà patentar lo «codi de fer paella», així, en global. Si aprenem a fer bones paelles, només mos caldrà reconèixer que «ma mare em va ensenyar que…». Perquè aquí està part de la lògica humana: lo coneixement lliure, basat en lo reconeixement, la popularitat… Des de fer paelles, penjar fotos a Instagram, o fer programes informàtics. Tot passe, en part, pel reconeixement que mos fan los altres.

Però a l’era industrial va aparèixer el «dret d’autor» o copyright. Per esta via es promou una altra lògica: qui invente una cosa nova veu reconegut lo dret a explotar-la econòmicament. En això mos assegurem que la gent invertirà temps en inventar, perquè podrà cobrar posteriorment los drets d’autor. Fins després que es mòrigue, que passarà a ser de domini públic, i aixina redundarà en favor de la humanitat. Però de moment això ja està cuit, i ho deixem reposar 10 minuts. D’aquí unes setmanes parlarem de com lo saber fer un bon arròs se cou en los drets d’autor dels codis informàtics. Bon profit!

Natxo Sorolla. Viles i gents