Està més que comprovat que a la majoria de la gent, des de jóvens, els agradaria tindre un bon ritme, cantar bé i tocar algun instrument. Però després cal tindre algunes aptituds musicals, que en lo meu cas crec he pogut heretar de la bisagüela Cecilia Cases, que devie ser molt entonar; i especialment de les tradicions de la Codonyera, un poble menut on abans de la Guierra de 1936, n’hi havie piano a cinc cases, dos orgues a les iglésies, tocadors de rondalla, i cantors vocacionals que interpretaven, a les misses i oficis, los repertoris en llatí de ressonàncies gregorianes i de la música culta. Però no n’hi havia prou en los bons antecedents i tindre un oïdo fi; si no haguérem tingut moltes ganes i necessitat de perseguir fins al final, lo somni de la música.

Cada vegada és més freqüent sentir a la radio, a l’Instagram o a la barra del bar que determinades persones de determinades ètnies (sempre molt concretes) han vingut al nostre país per portar la criminalitat, la pobresa i un retard quasi medieval. Per suposat, no dubtem que natres som la societat més avançada de totes, no sigui que ens fem una ferida a la punteta de l’orgull. Continuar llegint… Les dinàmiques d’odi i l’odi dinàmic

Des del Pasimiro, tocant termes de Castellseràs i Torrocella, a la punta de la vall de Ripoll, tocant al terme de Fórnols i la Mare de Déu de Montserrate (Santa Mònica), en aquell temps de misària dels anys cinquanta, a la vila de la Codonyera no n’hi havie caçador més entès, ni que tinguere més puntería que l’Adolfo lo Tananer. Ere mescla de bellmuntà i codonyerana; ben plantat, blanquejador d’ofici com son pare, sempre solter, i encara que no tenie una salut massa bona, mai li va faltar lo bon humor per dir gambirots en certa gràcia, i estar pendent si una voladeta d’aire deixava veure les camalligues d’alguna femella que estare tarqual. I com eren una miqueta de casa bona, vivie a la carrera Major pujant a la dreta, entre l’oncle Fornolenc i los Canonges. Continuar llegint… Caçadors del Mesquí

L’augment notable de la presència del món masover a Internet ha despertat un renovat interès en aquest estil de vida rural. Les xarxes socials han actuat com a catalitzadors, permetent que la vida i el patrimoni masover es converteixin en temes rellevants una vegada més. Continuar llegint… La masoveria digital

L’any només tenia, llavors, dues estacions, l’hivern i l’estiu. La primavera i la tardor no existien o, millor dit, existien, però ningú les tenia en compte. La gent llauradora tenia una solució eficaç per a situar temporalment els successos, les malalties, els grans esdeveniments familiars o les anomalies meteorològiques que podien condicionar la collita, com una pedregada, una sequera, una gelada o un temporal. La clau era vincular el fet que es volia ubicar a una collita determinada o a un treball de la terra. Continuar llegint… Les estacions

Ere finals de l’any 1983 i un grup de joves —encapçalats per Mario Rius—, en moltes cabòries i ganes de fer coses, se van reunir i van decidir fer una revista local per fomentar la cultura del poble. De nom li van ficar «Lo Portal», per ser este lo centre neuràlgic de Nonasp; un lloc de pas i de reunió. Continuar llegint… 40 anys de “Lo Portal”

Tot i que no hi vaig sovint, sempre em sorprenen les visites als cementiris. Uns indrets de repòs etern de les restes de les persones on es pretén guardar el record del seu pas per la vida. Amb l’avanç de les tecnologies, a les làpides dels nínxols, ja no sols apareixen el nom i les dates de naixement i defunció, sinó que cada vegada les persones volen deixar gravat per a la posteritat allò que van ser, els oficis que van realitzar o els llocs on van estar relacionats amb vida. Ara, fins i tot es poden gravar a la pedra fotografies com si fos una impressió, un fet que ha facilitat deixar imatges de gran realisme als nínxols.

Fa cinquanta anys que es va parar per sempre lo tren de Valdezafan o Tortosí, com també el coneixíem molta gent d’Alcanyís a Tortosa. I fem recordatori crític del final trencat d’aquelles sorolloses màquines de vapor que, des de finals del segle XIX i principis del XX, eren un símbol del progrés, travessant les terres d’olivar i vinyes del Baix Aragó i Matarranya, sempre tant allunyades del Terol institució provincial.