Source: Hedonisme* » Temps de Franja
Source: Hedonisme* » Temps de Franja
Source: Carta oberta a Javier Lambán (i a moltes altres persones) » Temps de Franja
El president de l’Aragó, Javier Lambán, va declarar fa poc que “Bona part dels energúmens que aquests dies incendiaven Catalunya han sortit de la fàbrica de l’escola catalana i TV3”, paraules que afegien acusacions d’“adoctrinament” d’aquestes institucions contra la seua població. No ho va dir en un bar, sinó en una sessió de control parlamentari, tal com recull l’Heraldo de Aragón en l’edició electrònica del 25 d’octubre. Desgraciadament, tampoc és l’única persona amb responsabilitats polítiques abonada a la retòrica incendiària d’aquests darrers anys, que fan servir com a comodí aquest “adoctrinament” a l’hora d’intentar autoexplicar-se els moviments tectònics en la composició i opinions polítiques dels seus veïns a l’altre costat de la Franja.
Es pot entendre que bona part de l’opinió pública espanyola se senta irritada davant del fet de l’expansió de l’independentisme a Catalunya. Es tracta d’un procés que, contràriament als desitjos de moltes persones, ni funciona com un suflé, ni respon a cap conspiració judeomaçònica-marxista-separatista, sinó que existeixen causes profundes i factors múltiples que aprofundeixen les desavinences entre ambdues comunitats polítiques. És cert que Espanya i Catalunya han viscut evolucions divergents en les darreres dècades, però és en els darrers anys que s’ha desenvolupat una hostilitat profunda cap a les expressions de catalanitat. Lambán hauria de ser conscient d’això, quan en el seu propi territori es va intentar eradicar fins i tot el propi terme ‘català’ de la llengua de diverses desenes de milers de ciutadans i ciutadanes aragonesos, inventant-se un “LAPAO” que respon a un profund menyspreu cap a l’àmplia comunitat de persones catalanoparlants.
Buscar explicacions simples com ara “adoctrinament” és una estratègia per a obviar les responsabilitats pròpies en aquest conflicte. Només cal escoltar el senyor Lambán per entendre que denominar “energúmens” als nostres estudiants no ajuda precisament a reforçar llaços entre veïnats. Però, per a postres, acusar l’heterogeni i divers conjunt de vuitanta mil docents catalans d’“adoctrinadors”, a banda de pura difamació, resulta una ofensa profunda que no fa més que inspirar ressentiment. Haver de donar explicacions sobre allò que és evident és frustrant, però qualsevol docent de qualsevol racó de l’Aragó o d’Espanya sap que la seua capacitat d’influència sobre els jóvens i adolescents és episòdica i superficial perquè, per sort, els nostres alumnes, tal com ha de ser, acaben desenvolupant idees pròpies. Així mateix resulta frustrant haver de defensar un col·lectiu que actua a diari de manera professional tractant de mostrar la diversitat com un patrimoni irrenunciable, o la tolerància i la pau com a valors imprescindibles. Senyor president, en compte d’acusar, per què no parleu amb els centenars de mestres i professors aragonesos que exerceixen la seua professió a Catalunya, especialment a la demarcació de Lleida? Realment penseu que TV3, amb un 17,3% de share (respecte a prop del 50% independentistes), ha convertit en independentistes centenars de milers de persones per art de màgia?
Si els nostres estudiants s’han llançat al carrer a protestar contra el que consideren una injustícia no és per cap adoctrinament, ni perquè siguen cap classe d’energúmens, ni perquè hagen crescut amb Bob Esponja en català. Probablement la imatge de la policia pegant a ses mares i iaies l’1 d’Octubre de 2017 per voler votar, i l’“a por ellos” borbònic de dos dies després, hi té bastant més a veure que les classes d’història de quart d’ESO. Mireu cap a vostè mateix i l’espai que representeu. Exigiu autocrítica als independentistes quan hauríeu d’aplicar-vos el mateix principi, tant vostè com el partit que representeu. Les vostres diatribes contra els nostres jóvens atien el foc. No seria millor escoltar-los? Però sobretot és la vostra obsessió per criminalitzar una opció politica la que ha provocat aquest profund, probablement irreversible, divorci emocional entre la majoria de catalans i bona part dels espanyols. I dic majoria perquè us recordo que, almenys quatre de cada cinc, considera que problemes d’aquesta transcendència han de ser resolts mitjançant el mecanisme del diàleg, sobre el qual, col·lectivament, ens acusem els docents catalans d’haver intentat inocular en els nostres estudiants. Per la vostra part, i pert la de molts altres, criminalitzar una opció política i un col·lectiu, despersonalitzar els nostres jóvens com a “energúmens” i els nostres docents com a “adoctrinadors” sí que és un repugnant acte de banalització del mal. Us recomano (o us adoctrino) que us llegiu Hannah Arendt. Veureu com determinades idees poden tindre conseqüències. I la degradació del clima polític espanyol té molt a veure amb declaracions com les vostres.
I acabaré citant en Carlo Maria Cipolla. Segons aquest historiador de l’economia, la gent es divideix en quatre categories: malvats, ingenus, intel·ligents i estúpids. Els primers eren els que feien accions que els beneficiaven personalment a costa de perjudicar els altres. Els ingenus es perjudicaven a si mateixos fent la vida millor als altres. Els intel·ligents feien coses que els permetien millorar la seua vida al mateix temps que milloraven la dels altres. Els estúpids, els més nombrosos, buscaven perjudicar els altres perjudicant-se a si mateixos. Entenc que preferiu mantindre la unitat d’Espanya, un desig tan legítim com el dels que pensen al contrari. Però declaracions com les vostres reforcen les conviccions independentistes al mateix temps que intoxiquen el clima polític espanyol i incrementen les probabilitats de disgregació. Sigueu intel·ligent, disculpeu-vos!
Xavier Díez
Secretari de relacions del sindicat USTEC·STEs (IAC)
Un any més, l’Institut d’Estudis del Baix Cinca, centre col·laborador de l’Instituto de Estudios Altoaragoneses, convoca la seua gala anual, que enguany tindrà lloc el dissabte 30 de novembre, a les 19:00 hores, en el Local social de Villella. En el transcurs de l’acte s’atorgaran els «Premis Josep Galan» a la normalització lingüística, així com les Beques Amanda Llebot.
El «Premi Josep Galan», que reconeix les persones o entitats de la comarca que utilitzen normalment la nostra llengua en les seues activitats públiques, ha recaigut en esta ocasió en l’Àngel Cabrera Callizo, regidor de Compromís per Fraga en l’Ajuntament d’esta localitat, per l’ús habitual que fa de la nostra llengua tant en els plens de l’Ajuntament, com en les seues intervencions en els mitjans orals o escrits.
Les Beques Amanda Llebot, que atorguen l’Institut d’Estudis del Baix Cinca i la Fundació Jordi Cases i Llebot, compten amb una dotació de 1.000 euros i tenen per objectiu fomentar estudis de qualsevol àmbit que tinguen com a marc de referència la comarca natural del Baix Cinca.
La nota artística correrà en aquesta ocasió a càrrec del grup de teatre La Garbinada, de Mequinensa, que oferirà una selecció dels contes de Jesús Moncada que han adaptat per al seu nou espectacle El rovell de l’ou.
Institut d’Estudis del Baix Cinca – IEA
Source: Persistència, plaer i utilitat (Viles i Gents) | Xarxes socials i llengües
(Publicat a La Comarca, Viles i gents, 11/10/2019)
Natxo Sorolla
«Suma cada pequeño esfuerzo y conseguirás el éxito». «Por muy alta que sea una montaña, siempre hay un camino hacia la cima». Sovint a la vida haig intentat fer el que m’agrade. I haig sigut molt insistent en fer-ho. Com si la vida fore una tassa Mr. Wonderful. Evidentment, lo benestar no és l’únic que em motive a fer coses. Me sol acompanyar també la motivació de si em serà útil allò que estic fent. Però la utilitat també la mesuro segons si tinc la motivació de fer-ho, si em produeix benestar.
Però estes frases cuquis, o altres de més revolucionàries com «Insistir, persistir, resistir i mai desistir», me solen crear desatemps. Sóc més partidari pensar que “piensa a lo grande y verás la hostia que te metes” (Jorge Ponce). I és que una frase grandiloqüent que no té una base real que la sustento, és lo camí més segur al fracàs, al posterior desànim… i en definitiva, a no entendre per què tenim èxit o fallem. Lo sistema Mr. Wonderful és un bon error. Optimisme sense cap base real. És temerari. Tirar avant sense mirar als costats. Però evidentment, hi ha una part de raó en què per a que les coses funcionon, per experiència, no és una cosa immediata. I els triomfs tarden a arribar. Potser pots invertir temps en una cosa, però fins uns anys no done fruit. De vegades, inesperat. I la meua experiència és que bona part de les coses que haig fet per plaer, perquè tenia ganes de fer-les en aquell moment, o perquè les circumstàncies m’ho demanaven, al cap d’anys tenen un impacte fortíssim sobre la meua vida. Però és al cap de bastant temps que pots sentir com aquella decisió té impacte real sobre la teua vida. Los resultats requereixen anys.
Perquè la persistència és molt important. Però no sempre sabem si serà productiva. De fet, entre la persistència i la temeritat, o entre la persistència i avançar a bandades, hi ha una passa. En l’equilibri està la virtut. I el plaer i la utilitat solen ser bons equilibradors de la persistència. Per tant, persistim en allò que mos motive, en allò que mos done benestar. Si té bons resultats al cap dels anys, millor. I si no, allò que mos ham emportat ja. Que aquí ham vingut ha passar-ho bé.