La Franja

// Carlos Grifoll*

Tan sols deu dies a la regió del Tigray, al nord d’Etiòpia, per fer me qüestionar molts dels valors del desenvolupat món occidental, i com membre d’aquest primer món, molts d’aquestos suposats valors que en lo temps he adquirit.

Aquest ha sigut el meu segon viatge al Tigray com a membre de l’ONG ADIA. Al primer viatge vaig posar els peus a un món nou i desconegut per mi. Vaig aterrar allà en lo compromís ferm de seguir la tasca, que ara fa vint anys, va assolir ADIA en vers a la població del Tigray. La línia primera i principal, que seguim mantenint a dia d’avui, a sigut donar suport alimentari a les xiquetes i xiquets menors de cinc anys en greu perill de desnutrició. Però a més, hem fet pous per captació d’aigües, hem concedit micro-crèdits a mares caps de família, hem fet horts tant a la zona urbana com a la rural, hem fet edificis al Centre de Salut de la ciutat de Wukro, i ara mateix acabem d engegar un projecte de suport alimentari per ancians q estan sols i no tenen res de res, i un altre d’esport per adolescents i joves. Continuar llegint… Un viatge a Etiòpia » Temps de Franja

(Publicat a La Comarca, 4/5/2018)

Natxo Sorolla

No fa massa va saltar la polèmica perquè a una gran superfície s’estaven venent jerseis per a crios. Los de color rosa deien «Bonita como mamá» i els de color blau deien «Inteligente como papá». En definitiva, les xiques han d’aprendre a «agradar» als xics «intel·ligents». Són casos extrems de sexisme. Però la nostra cultura popular està repleta de casos més subtils de sexisme. I és que els referents de la televisió fan reproduir este sexisme.

La televisió, les pel·lícules o la literatura imposen models de «personatges» als que seguir. Això és evident quan mirem quins noms tenen més èxit per a «batejar» xiquetes i xiquets. Lo referents religiosos i els los noms dels sants patrons locals baixen posicions al top-10 dels noms. Mentres, pugen noms d’actors, futbolistes, esportistes o models. A les estadístiques destaquen los repunts de noms com Iker, Leo, Dylan, Thiago, Abril, Arlet, i inclús Milan, Arya o Daenerys.

I és que la televisió i la literatura des de que som menudets contaminen molts dels nostres comportaments. Les històries infantils mos ensenyen què convé que fem, segons si som xic o xica. Als contes Disney les xiques són princeses, passives, desvalgudes i dependents, i esperen ser alliberades per un príncep blau, actiu, que s’impose a les contrarietats.

Hi ha un test (Bechdel) que destaque com a sexista una pel·lícula a partir de tres regles molt senzilles: que ixquen almenys dos personatges femenins, que estos personatges parlon entre ells en algun moment, i que la seua conversa tracto alguna cosa que no sigue un home (com una relació romàntica o sobre un pare). És una regla bastant simple, però que no superen multitud de pel·lícules, com Harry Potter, Shrek o Esmorzar amb diamants. La regla inversa, dos hòmens que no parlen d’una dona, és superada per la major part de la filmografia.

Una variant del sexisme televisiu és lo «Síndrome Barrufeta». Cada un dels «Pitufos» té unes característiques pròpies (filòsof, bromista, «gruñón») però n’hi ha un, la Pitufina, que no té cap particularitat especial més enllà de ser xica. Este patró, que singularitze la xica només per ser xica, és general en moltes històries. En algun moment les noves generacions hauran de superar la dependència del rosa respecte el blau.

Source: Dies de llibres i roses | Viles i Gents

Source: Bruckner | Viles i Gents

Source: Llibres i més llibres | L’esmolet

Amb motiu de Sant Jordi, vaig sentir un debat sobre si era millor el llibre electrònic o en paper. Les raons de qui defensava l’electrònic —un economista brillant i mediàtic— eren incontestables: la comoditat de dur tota la biblioteca a la butxaca, l’agilitat de navegació… fins i tot deia que la lectura electrònica era molt més adequada a la manera de funcionar del nostre cervell. Em va semblar una teoria plausible. Però hi havia alguna cosa que em fallava, algun element que anava més enllà de la usabilitat i que fa que continuem llegint llibres sobre paper.

Jo mateix sóc usuari assidu dels llibres electrònics precisament per la comoditat que em reporten. Però malgrat això, els llibres se’ns continuen acumulant per tot el pis. A les prestatgeries, a les tauletes de nit… I a Torredarques en tenim un munt a les golfes, alguns ficats en caixes i d’altres apilats sobre mobles vells o directament per terra, sota una capa de pols.

Quan la filla gran ens visita, es mira les lleixes del menjador i em diu «No sé per què me’n compro si aquí en tenim tants», i pregunta quins li aconsellem. «Este és boníssim, l’has llegit?», «Sí, però no em va agradar gaire»; «I este? Que bé m’ho va fer passar!» Ella l’agafa i se’l mira. «Teniu aquell…?», «Ui sí, el vaig llegir de ben jovenet; a veure si el trobem… ». I el trec del prestatge, li passo la mà per la coberta, el fullejo. La meua memòria és curta, però cada volum m’encomana la sensació que em va fer viure, fins i tot quan no en recordo clarament l’argument. Els llibres de terror, per exemple, em traslladen a les nits d’estiu de Queretes, als udols de gos que presagiaven morts impensades. D’altres se m’emporten al taller d’esmolar, a la pausa d’havent dinat, amb l’olor del ferro calent i l’enrenou a l’altra banda de la persiana metàl·lica. Cada llibre m’explica no solament la seua història, sinó els moments que vam compartir, encara que sigui d’una manera evanescent. Al final serà per això: guardem els llibres ja llegits perquè, quan els retrobem, tornem als camins que en el seu dia ens van fer recórrer aquelles pàgines.

La Comarca, columna «Viles i gents», 27 d’abril de 2018

Escrit per Carles Sancho al 26 d’abril de 2018. Publicat a Lo primer camí

Source: Desterrat a Alcanyís i Villarluengo | Lo Finestró

Source: Vuitanta anys | Viles i Gents

Source: El bé | Viles i Gents

Source: La jaqueta de piquets | Viles i Gents

Source: Desterrat a Alcanyís i Villarluengo | Lo Finestró

(Publicat al Diario de Teruel)

La dictadura d’en Primo perseguí amb afany qualsevol dissidència de la ideologia governamental. Qui s‘hi manifestava en contra era desterrat per un temps allà on decidia el Govern. El cas més conegut, i que ha estat molt sovint acuradament descrit i divulgat, és el d’en  Miguel de Unamuno, desterrat a Fuerteventura, d’on finalment va fugir a Iparralde. Menys conegut és el desterrament a Alcanyís i Villarluengo el 1929 del reusenc Salvador Torrell i Eulàlia, més conegut pel pseudònim Torrell de Reus, ciutat on havia nascut el 1900. Des de molt jove es manifestà com gran activista en moviments de foment de la llengua i la literatura catalanes, i hi destacà com a poeta i més encara com a llibreter, bibliòfil i editor de nombrosos llibres i revistes. El juliol del 1929 va rebre per la seua condició d’editor una invitació per a assistir a un acte cultural organitzat pel Governador Civil de Tarragona. La invitació era en castellà i en Torrell la retornà al governador amb una nota on li demanava que la hi traduïssen al català, perquè ell no entenia el castellà. Evidentment el governador no va accedir a la petició d’en Torrell i per ordre del Ministre de la Governació el desterrà un mes a Alcanyís a fi d’aprendre-hi el castellà, i perquè l’aprengués del tot bé li va afegir quinze dies més a Villarluengo. Sobre els detalls d’aquests desterraments d’en Torrell a les nostres terres no n’he pogut traure més detalls. No sé, doncs, si el van dur escortat per la Guàrdia Civil, o si anava emmanillat o no, ni com –amb les mans a davant o a darrera. Ignoro també on es va allotjar, tant a Alcanyís com a Villarluego, si hi fou ben rebut o si, per contra, la canalla li anava al darrera cantant-li allò de Torrell, enano, habla castellano! Si va rebre visites de familiars, amics i partidaris, o no, i si els fou fàcil o complicat de venir a veure’l. Els historiadors, i a Alcanyís en tenim de ben bons, espero que algun dia ens ho explicaran.

Artur Quintana

Source: Moviment Franjolí per la Llengua: “La Franja, malgrat tot” [opinió]

“La Franja, malgrat tot” [opinió]

Casa de Desideri Lombarte (Pena-roja de Tastavins)

El passat 10 de març es va presentar a Calaceit un conveni de col·laboració entre l’Institut d’Estudis Catalans i l’Associació Cultural del Matarranya (ASCUMA).
Un mes abans la xarxa d’entitats d’Enllaçats per la Llengua va organitzar una taula rodona a la Universitat de València on s’exposava la situació de l’escola en català amb representants de tot el domini lingüístic català. Per la Franja de Ponent hi participà en Francesc Ricart, del Casal Jaume I de Fraga convidat pel Moviment Franjolí.

Tornant a març, i gairebé simultàniament, mentre el sociòleg matarranyenc Natxo Sorolla oferia una conferència a Perpinyà (Rosselló) sobre llengües i xarxes, dues experiències docents quant a l’ensenyament del català a dos instituts de la Franja s’exposaven, juntament amb d’altres de la resta dels Països Catalans, en un simposi celebrat a la Universitat de les Illes Balears (Palma, Mallorca).

Aquestes quatre activitats, cadascuna al seu àmbit, en són bons exemples (n’hi ha més de ben recents, també*) que la vida cultural a la Franja de Ponent és viva i ben viva, malgrat que, sovint, la situació política i social del Principat no deixi gaire més espai mediàtic per a notícies com aquestes.

El fet de remarcar aquesta mena d’accions no és casualitat, doncs indica un camí d’entroncament de la realitat sociolingüística de la Franja dins el marc cultural de la resta de la catalanofonia. La referència d’ aquest marc, que podria semblar una evidència, no sempre és fàcil des de la Franja i massa vegades ha estat obviat o camuflat.  Activitats realitzades al País Valencià, Catalunya Nord o les Illes Balears han comptat amb representació franjolina, mentre que acords com el ressenyat obren nous (vells) camins i més possibilitats per a la promoció de la llengua i cultura catalana de la Franja.

Per a un territori difús com la Franja, poc cohesionat i amb comunicacions defectuoses, el saber-se part d’una comunitat lingüística de més de deu milions de parlants i que engloba quatre estats europeus diferents, no deixa de representar una injecció d’autoestima i dignificació per als parlants de la llengua pròpia, més enllà de localismes exacerbats i polèmiques estèrils i interessades sobre la denominació de la llengua.

I encara, més enllà del món cultural que hem de valorar, hi és present una realitat social precària però que se sent part en major o menor mesura d’una mateixa comunitat que presenta unes especificitats concretes: paisatge, llengua comuna, tradicions semblants, interessos laborals, fluxos comercials i relacions de veïnatge horitzontals, estudis i serveis fora de territori aragonès en molts casos, etcètera; aquesta comunitat es diu Franja, malgrat tot, i va de les muntanyes dels Pirineus al riu Matarranya. Terra de frontera; riquesa d’un patrimoni cultural que cal preservar.

Òscar Adamuz
Activista cultural

* https://www.lafranja.net/?p=28416

Source: El bé | L’esmolet

Estic immers en la lectura de Vida i destí, de Vasili Grossman, una obra monumental en tots els aspectes. Avanço lentament perquè disposo de poc temps de qualitat per a esmerçar-hi l’atenció que mereix, ja que a cada paràgraf hi ha motiu per a la reflexió.

Grossman se m’apareix lúcid i precís en les seues definicions del feixisme, de la llibertat o del fanatisme. Afirma que l’assoliment del bé és l’objectiu últim de la humanitat. Un concepte tan ampli, però, li suscita moltes preguntes: «Existeix un bé aplicable a tots els éssers, a totes les tribus, a totes les circumstàncies? O potser el meu bé és el mal per a tu i el bé del meu poble, el mal per al teu?». També hi ha l’evolució del concepte ‘bé’ al llarg de la història, atès que coses que abans eren vicis, ara són virtuts i viceversa. En els seus inicis, les religions i els sistemes polítics tenien el bé com a finalitat, però han acabat produint grans mals en milions de persones. I és que Grossman va viure la Revolució Russa, l’evolució del règim comunista, la Segona Guerra Mundial i els grans moviments de masses del segle XX.

Vasily Gorssman al front

Vida i destí no es va poder publicar fins el 1980, a Suïssa (feia vint anys de la mort de l’autor), després d’haver eixit clandestinament de la Unió Soviètica en forma de microfilm. M’esgarrifa pensar què hauria significat per a la literatura i el pensament la pèrdua d’aquesta obra.

Els meus avis, coetanis de Grossman, van viure el flagell de dues dictadures i l’ensorrament del somni democràtic de la República. Els pares van patir els anys de plom del franquisme fins ben entrada la trentena. Quan per fi va morir el dictador, la meua generació eixia de la infantesa… Ara, tinc la sensació que rebroten comportaments que creia superats pel progrés moral de la humanitat. Torna la intolerància contra col·lectius de persones, s’apliquen les lleis per a retallar la llibertat d’expressió… Em fa por que les meues filles no acabin vivint en un món pitjor que el d’avui. Diuen que la humanitat fa dues passes endavant i una enrere. Em temo que ara estem en retrocés. Només espero que la passa no sigui massa llarga.

La Comarca, columna «Viles i gents», 23 de març de 2018

Source: Calaceite arranca el año del centenario de las excavaciones arqueológicas – La Comarca