La Franja

És temps de banderes. Vaig per Alcanyís i n’hi ha unes quantes, Saragossa n’és ple, i quan vaig cap a llevant, molts pobles de Catalunya en llueixen en rotondes i balcons.

La bandera és un símbol que aixopluga un col·lectiu de persones unides per una qüestió legal, de sentiments, per interessos, per territori… o per tot plegat alhora.

Per entendre aquest esclat banderer, he volgut fer una mica de memòria sobre la història de l’Espanya que jo he viscut; un resum fruit de la meua experiència personal i sense cap pretensió d’objectivitat ni, déu me’n guard, d’exactitud.

Un cop mort el dictador, els agents polítics van acordar mantenir la mateixa bandera del règim anterior, substituint l’escut de l’àliga de sant Joan pel constitucional actualment vigent. Els partits d’esquerra, doncs, van renunciar a la tricolor de la República, el darrer període democràtic que havíem gaudit els espanyols. Això va fer que, durant dècades, algunes persones de sensibilitat progressista no acabessin de sentir-se còmodes amb la “rojiguada”. D’altra banda, amb l’adveniment de les autonomies, van florir tot de banderes territorials, algunes d’històriques i d’altres de nova factura. (Una bona època per als estudis de disseny.) Van ser uns anys —massa pocs— on pareixia que els espanyols assumíem la pluralitat de manera entusiasta. En recitals i actes públics era normal veure-hi onejar fraternalment les banderes dels pobles d’Espanya, i les llengües no castellanes se celebraven amb alegria.

Amb els 80, la “movida” madrilenya va aparcar la reivindicació per centrar-se en la diversió. Al mateix temps, el 23 de febrer del 81 queia sobre nosaltres el cop d’en Tejero. Vam quedar advertits que tanta diversitat podia emprenyar els que manaven de veres, per això a les Corts van fer un ‘oído cocina’ i, en setze mesos, aprovaven la llei del cafè per a tothom, altrament dita LOAPA, que posà fil a l’agulla per acabar amb tanta disbauxa plural. Poc després aconseguíem ser admesos al club de la Comunitat Econòmica Europea i els diners van començar a ploure’ns. Una altra bandera, color de nit amb estels fent rotllana, que ens aixoplugava. Ja érem rics.

Amb el temps, van evaporar-se el colorisme de la ‘movida’ i les llonganisses que ens arribaven d’Europa per a lligar els gossos. L’eufòria de la diversitat també va fer-se fum i va renéixer —si és que mai havia marxat— el desig atàvic d’uniformitat que tantes «alegries» ens havia donat a les cultures perifèriques. Sabia greu que les llengües pròpies haguessin començat a recuperar els espais de prestigi d’on n’havien estat expulsades feia segles. Van sorgir campanyes i manifestos contra les legislacions favorables als idiomes no castellans, especialment contra la immersió lingüística. Gran part dels votants va tornar a creure que la diversitat era un atac a “lo común”, en comptes de considerar-la un patrimoni digne de ser assumit, estimat i defensat.

I així hem arribat fins aquí, enarborant banderes els uns contra els altres. Al final només ens uniran de grat els banderins de les garlandes de la festa major.

(Alcanyís, desembre de 2017-gener de 2018). Publicat a El Salto Aragón, n.10, febrer de 2018