Skip to content

Archive

Category: Activisme

Josep M. Baró: “Les ratlles no han pogut esborrar esta comunió que ens uneix des de l’Edat Mitjana” | Comarques Nord.

cartelO tractamiento d’as luengas ye estau a soben obchecto de polemica en ista feria y iste anyo no iba a estar-ne menos. D’una man sí que se recupera en o cartel o nombre d’a feria en aragonés, catalán y castellano, lo que yera cutiano, pero que en o cartel d’a edición pasada heba desapareixiu. D’atra, a Institución Ferial de Monzón ha incluyiu as presentacions d’os libros de asociacions contra o catalán, como Lo Timó y Amics de Fraga, en o “Diya d’a luenga aragonesa” (o sabado 7), chusto contino d’as que ferán Rolde d’Estudios Aragoneses, Gara d’edizions y Consello d’a Fabla. A polemica por a presencia d’a FACAO y as suyas asociacions en a Feria vien de luen y qualques editorials y asociacions han protestau a soben por iste afer, mesmo plegando a procedimientos chudicials.

Més informació: A Feria d’o Libro aragonés de Monzón celebra a suya XIX edición | Arredol.

La X Trobada d’Entitats i Associacions Culturals de l’Antiga Diòcesi de Tortosa reivindica més projectes conjunts en els ‘espais de cruïlla’ | Institut Ramon Muntaner.

La X Trobada d’Entitats i Associacions Culturals de l’Antiga Diòcesi de Tortosa reivindica més projectes conjunts en els ‘espais de cruïlla’ 02/12/2013

“La Cultura uneix els territoris” per això “s’han de promoure més activitats comunes en els espais de cruïlla”. Aquesta és una de les principals conclusions que se n’han extret de la X Trobada d’Entitats i Associacions Culturals de l’Antiga Diòcesi de Tortosa que sota el títol de “Cultura i frontera” s’ha celebrat avui al poble de Beseit amb una cinquantena de participants. Organitzada per l’Institut Ramon Muntaner, l’Associació Cultural del Matarranya, el Museu de les Terres de l’Ebre i la URV i amb el suport de l’Ajuntament amfitrió, la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana, el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, la Diputació de Tarragona, la Fundació Josep Irla i la Fundació Nous Horitzons, la trobada volia aprofundir en la idea que “la cultura no té fronteres”. Al llarg de les diferents ponències s’ha remarcat el fet que “per a les poblacions no hi ha fronteres de cap tipus, la gent dels pobles propers, siguin o no d’una mateixa demarcació, sempre s’han relacionat” és per això que “hi hauria d’haver més projectes de col·laboració en aquestes zones properes entre sí i amb molts elements comuns, uns territoris que com millor se’ls pot nomenar és com a com a espais de cruïlla”.

Un clar exemple d’aquesta ‘unió’ o ‘relació’ cultural és la que es promou precisament en els territoris de l’antiga diòcesi de Tortosa a cavall de tres comunitats autònomes, la catalana, la valenciana i l’aragonesa, entre les comarques de les Terres de l’Ebre, Priorat, Franja, Maestrat i Ports. En la jornada d’avui s’han donat a conèixer concretament tres dels projectes que tenen l’àmbit d’incidència en aquesta zona i “que venen a demostrar com la Cultura està per sobre de les fronteres administratives”. Aquests projectes són: el Festival Músiques en Terres de Cruïlla, celebrat per primer cop el passat mes d’octubre a la Sénia, el Certamen Literari Vila Vall-de-roures impulsat per la Llibreria Serret i que serà un important esdeveniment, i també s’ha fet el balanç de l’actuació de la Comissió Cívica de Patrimoni de les Terres de l’Ebre. La jornada també ha servit perquè els investigadors Raimon Collet, Carles Ripollès, Natxo Sorolla i Josep M. Baró, presentin diversos estudis que tracten des de diferents perspectives (històrica, sociolingüística i geogràfica) aquesta relació entre Cultura i frontera i per presentar les actes del III Congrés Cultura i Territori a les comarques de la Diòcesi de Tortosa que va tenir lloc l’any 2011. Un dinar de germanor ha donat per closa la jornada.

Lleis tan retrogrades com efímeres | Lo finestró del Gràcia.

 

Spain's Education and Culture Minister Jose Ignacio Wert reacts in parliament while debating his education reform bill in Madrid

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 30 de novembre)

No s’entén la facilitat, la pressa i la gosadia amb les que legisla el Partit Popular, o potser sí, mitjançant decrets-lleis o lleis aprovades a les Corts amb la seua majoria absoluta. Són normes de tipus general o purament ideològiques que precisarien l’acord, encara que numèricament no el necessitin, d’altres forces polítiques, a fi i efecte d’evitar canvis dràstics quan arribi al poder un altre partit, o el PP perdi la majoria, la qual cosa és més que evident en aquets moments. No sé si és producte de la seua prepotència adduint els onze milions de persones que els van votar, o un sentiment d’ingenuïtat en pensar que tot allò que legislin restarà per sempre. Jo em decanto per la primera alternativa  d’intenció claríssimament involucionista.

Tot aquest afany legislatiu del PP podria tenir un sentit si les reformes tinguessin com a destí els canvis tan necessaris dels partits polítics i de gairebé totes les institucions de l’Estat —caduques i desprestigiades pel gruix de ciutadans— i el canvi de model social i econòmic, que algun dia s’haurà de fer, si volem que els ciutadans tornin a confiar en el seus dirigents i les seues institucions, en injectar un xic d’il·lusió a la societat i no malmetre més encara l’Estat del benestar.

Per contra, el que tenim és la llei d’Educació de Wert que no la vol ningú amb l’excepció del PP; la reforma laboral en vigor i les modificacions que estan preparant i que buidaran de drets la legislació laboral existent; les reformes de la justícia de Ruiz-Gallardón amb tots els membres de la magistratura en contra; el projecte per a reformar la llei de l’avortament; la llei de Seguritat Ciutadana que s’està gestant, etc., etc. Tot el conjunt està pensat per anar cap enrere, en alguns aspectes retornar a la situació preconstitucional.

Se equivoca el PP si pensa que amb les seues lleis podrà barrar el canvi social. Tot se n’anirà en orris quan els ciutadans, de manera tan plausible com desitjada, mitjançant les seues paperetes a les urnes, empenyeran el PP cap a l’oposició. Si més no, és el gran desig que molts tenim. Només un dubte: tenim realment uns bons substituts?

                                                                                               José Miguel Gràcia

cartell jornades per corregir CAT (1)

Es desperten els valencians? | Lo finestró del Gràcia.

Fotografies del lliurament de premis 2013 de l’IEBC-IEA, del passat 23-11-13 a Torrent de Cinca.

Adjuntem també les dades del projectes becats a les beques d’investigació Amanda Llebot 2013

XIV BEQUES AMANDA LLEBOT 2013, DE LIEBC-IEA

Premi:

Raúl Villagrasa Elías:  “Los hospitales medievales en la ciudad de Fraga”.

Menció:

Luís Campillo Maza: “Medios de comunicación en la sociedad fragatina del siglo XXI”.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Artur Quintana: l’apòstol de la llengua a l’Aragó | Núvol.

Plataforma per la Llengua ha convocat el premi Martí Gasull, en memòria del fundador de la Plataforma, que va morir l’any passat a l’Himàlaia. Aquest premi ha de reconèixer la feina d’una persona o entitat que pel seu activisme hagi promogut la llengua com a eina de cohesió social. El guardó es troba en la fase de nominacions i esteu convidats a nominar el vostre candidat al web de Plataforma per la Llengua fins al 30 de novembre. Avui des de Núvol Carles Terès nomina el filòleg Artur Quintana, amb una glossa molt personal. Podeu enviar-nos la vostra glossa si heu nominat algú a info@nuvol.com i en valorarem la publicació.

Artur Quintana.

Parlar d’Artur Quintana és parlar del català a la Franja. També de l’aragonès, i de tants d’altres idiomes que sobreviuen, com a joiells irrepetibles, en les franges i illots on la història els ha confinat.

Com ha escrit Hèctor Moret, sense Artur Quintana i Font, la situació de la llengua catalana a Aragó seria tota una altra. Molt més precària i marginal del que ara és. Va ser l’estiu de 1967, que els veïns de la Codonyera —i, per extensió, tot els aragonesos— van tenir la fortuna que el filòleg comencés la seua tesi doctoral sobre llur parla.

Aragó és una terra on, de fa unes quantes generacions, les dues llengües patrimonials són fortament estigmatitzades. L’aragonès per la seua debilitat, el català, entre d’altres coses, perquè és català. Des del principi, l’Artur Quintana va tenir clar que calia dur la nostra llengua a la lletra impresa, treure-la de la pura oralitat a què l’havien relegada, crear un corpus literari que fes evident, als ulls dels propis parlants, el seu valor. Per això, entre d’altres coses, va començar a treballar per a cohesionar les poques veus literàries que ja existien i a fomentar que n’apareguessin de noves.

A la introducció de l’antologia de poesia del Baix Aragó de llengua catalana Roda la mola (Instituto de Estudios Turolenses, 2009) en Quintana cita Espriu: «Comú a molts d’aquests autors és el decidit afany de salvar-nos els mots, i no solament la paraula catalana en general […], sinó més encara els mots específics de la seua vila natal, […]».

L’Artur hauria pogut posar el seu talent i erudició al servei de causes més visibles, cosa que, ben segur, li hauria reportat més ressò mediàtic i reconeixement institucional. Tanmateix, aquesta fal·lera que té pels extrems de la llengua (com molt bé va dir Joan-Carles Martí Casanova aquí a Núvol), l’ha dut a treballar fora dels centres d’opinió i decisió. El resultat és altament satisfactori: només cal revisar la gran quantitat d’obra publicada d’aleshores ençà, en molta de la qual ell, directament o indirecta, hi ha estat implicat. Tot plegat li ha dut també garrotades. Per exemple, la querella criminal que li va interposar la FACAO per dir obvietats (vegeu vídeo). O, pitjor encara, les conseqüències que li han dut, a ell i la seua esposa Sigrid, els «Fets de la Codonyera» (vegeu l’article d’Andalán o del codonyerà J. M. Gràcia). Des d’aleshores, una part dels seus veïns, atiada pels de sempre, els ha mostrat una actitud que res té a veure amb la cordialitat que han compartit durant més de quatre dècades.

Per sort o per desgràcia encara hi ha moltes persones que són dignes d’aquest reconeixement per defensar la nostra llengua, però el cas de l’Artur Quintana penso que té un punt d’èpic (ell, tan respectuós i tranquil) que li’n fa especialment mereixedor.

Tachan la pintada del «chapurriau» en Valderrobres.

Tachan la pintada del «chapurriau» en Valderrobres

alt

Imagen de la pintada tachada el sábado

Cuando parecía que esta historia ya no podía sorprender más a los vecinos, este fin de semana se ha producido una nueva vuelta de tuerca en Valderrobres. La pintada «Yo parlo chapurriau» realizada hace semanas, falsamente atribuida a niños y reivindicada el viernes por un nuevo colectivo con este mismo nombre, ha aparecido tachada con pintura roja. Por ahora, se desconoce la autoría de los responsables.

La reivindicación inicial del «chapurriau» fue llevada a cabo por una peña de Valderrobres para criticar la defensa del catalán por parte de la mayoría de instituciones de la comarca. Asimismo, recalcaron que se había realizado contando con el permiso del propietario del solar.

Manifestación en Fraga
Decenas de personas se reunieron el sábado en Fraga en una cita convocada por el Rolde Choben y el Partido Aragonés en «defensa de una historia de Aragón sin manipulaciones ni tergiversaciones así como en la defensa de la lengua aragonesa y de la propia identidad». Los participantes defendieron la actual Ley de Lenguas aprobada en Las Cortes.

La manifestación planteada tuvo que suspenderse y hubo gente que no pudo llegar debido al temporal. Los actos comenzaron a las 13:00 en las Ventas del Sotet de Fraga con la lectura del manifiesto de la jornada ‘Aragón, nuestra tierra, nuestra fuerza’. Finalmente, Javier Allué, miembro de la ejecutiva del PAR, hizo un alegato en defensa de los «derechos históricos de Aragón, los cuales están recogidos también en el Estatuto de Autonomía».

 

X Trobada d’Entitats i Associacions Culturals de l’Antiga Diòcesi de Tortosa. Cultura i frontera

El proper 30 de novembre se celebrarà a Beseit (el Matarranya) la X Trobada d’Entitats i Associacions Culturals de l’Antiga Diòcesi de Tortosa, que en aquesta ocasió porta per títol “Cultura i frontera” i que està organitzada per l’Associació Cultural del Matarranya, el Museu de les Terres de l’Ebre, la URV i l’Institut Ramon Muntaner, amb el suport de l’Ajuntament de Beseit, la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana, el Departament de Cultura i la Diputació de Tarragona.

La trobada consistirà en tres conferències sobre aquesta temàtica a càrrec de Raimon Collet, Carles Ripollès i Natxo Sorolla i les presentacions del treball ”L’autoritarisme a la corona de Castella contra les llibertats a la Corona d’Aragó”, a càrrec de Josep M. Baró, i de les actes del III Congrés Cultura i territori a les comarques de la Diòcesi de Tortosa. Finalment, s’exposarà el balanç d’actuació de la Comissió Cívica de Patrimoni de les Terres de l’Ebre, a càrrec de Victòria Almuni, i es presentarà el Festival Músiques en Terres de Cruïlla, a càrrec de Mercè Gisbert.

Es prega confirmar l’assistència i la participació en el dinar abans del 26 de novembre al tel. 977401757 o a merce@irmu.org. El preu del dinar és de 18 €. El pagament es realitzarà el mateix dia de la Trobada.

Trobareu el programa complet de la trobada al document adjunt a aquesta notícia.

Descarrega document
Trobada d’Entitats I ASSOCIACIONS CULTURALS DE LES COMARQUES DE LA DIÒCESI DE TORTOSA

(Terres de l’Ebre, Priorat, Franja, Maestrat i Ports)

Cultura i frontera

Programa de la jornada

30 de novembre de 2013 Beseit
09.30 h.Rebuda dels participants i acreditació
10.00 h.Inauguració de la trobada a càrrec del Sr. Josep Maria Baró i Pugès, president d’ASCUMA, el Sr. Àlex Farnós, director del Museu de les Terres de l’Ebre, en representació de l’organització de la Trobada, del Sr. Ferran Bladé, director dels Serveis Territorials de Cultura de les Terres de l’Ebre i vicepresident primer de l’Institut Ramon Muntaner i l’Il·lm. Sr. Alberto Moragrega, alcalde de Beseit.
10.15h.Conferència “Fronteres de la comunitat, comunitat de frontera. El cas del riu Sénia”, a càrrec de Raimon Collet, antropòleg.
10.45 h.Conferència “Ratlles entre carrasques: evolució de les fronteres al massís dels Ports”, a càrrec de Carles Ripollès, del Centre d’Estudis dels Ports.
Debat
11.30 h.Pausa-cafè
12.00 h.La sociolingüística vista des del Tossal dels Tres Reis a càrrec de Natxo Sorolla, sociolingüista

12.15h.Presentació del treball ”L’autoritarisme a la Corona de Castella contra les llibertats a la Corona d’Aragó”, a càrrec de Josep M. Baró, president de l’Associació Cultural del Matarranya
12.30 h.Presentació de les actes del III Congrés Cultura i Territori a les Comarques de la Diòcesi de Tortosa
12.45 h.Presentació de l’exposició itinerant “Els oficis dels Ports”, a càrrec de Pepa Nogués, educadora ambiental al Parc Natural dels Ports
13.00 h.Balanç d’actuació de la Comissió Cívica de Patrimoni de les Terres de l’Ebre, a càrrec de Victòria Almuni, presidenta de la Comissió.
13.15 h.Presentació del Festival Músiques en Terres de Cruïlla, a càrrec de Mercè Gisbert, professora de la URV i vicepresidenta de l’Agrupació Musical Senienca.
13.30 h.Presentació del Certamen Literari “Vila de Vall-de-roures”, a càrrec d’Octavi Serret
14.00 h.Dinar al restaurant de l’Hotel La Fàbrica de Solfa.
16.30 h.Visita guiada per la població “Beseit, los Ports i Tortosa”

El Palau C/ El Palau, 35
2013 Beseit

Viles i Gents :: Profecies :: October :: 2013.

A. Quintana Categoria: Article Viles i Gents, Lo Cresol

(Publicat al diario de Teruel, el dissabte 5 d’octubre del 2013)
Ací al Palatinat rellegeixo, amb la persistent pluja als vidres, l’Epistolari d’en Desideri Lombarte, el gran escriptor de la nostra Terra Baixa. En paraules del prologuista, n’Eloy Fernández Clemente, es tracta d’abundoses, nodrides, sucoses lletres plenes de cordialitat, on hi ha en molts de casos una rica informació sobre l’activitat cultural de les terres aragoneses catalanoparlants.Són paraules que faig meues i no puc fer altra, sinó recomanar-vos decididament la lectura de l’Epistolari lombartià. La relectura m’ha fet venir a la memòria unes afirmacions d’un corresponsal d’en Lombarte, que tenia oblidades, i que sens dubte haurem de declarar com profètiques: són les lletres 120 i 123 de l’Epistolari de l’agost del 1987, poc després que el conseller José Ramón Bada, del PSOE, hagués estat substituït per un del PAR. Escriu el corresponsal: Són capaços d’inventar-se una nova llengua. I afegeix: Vol dir que cercaran un venut qualsevol perquè s’inventi el que sigui, mentre serveixi per ser “diferent” –i per acabar d’ensorrar el català a l’Aragó, que és el que cal. Ja veig que al final acabarem en un acte de fe a la Plaça del Pilar, on cremaran els teus llibres (per la grafia imposada des de Barcelona) amb els altres del “Pa de casa” […] i tot en presència “de las más altas autoridades y el pueblo fiel”. De passada també podrien cremar la Constitució i l’Estatut, perquè si només serveixen per a això … . I una mica més endavant indica: Alguna cosa haurem de fer […] si ara es despengen els de la DGA amb una gramàtica celtibèrica per al català. Poc podien pensar ni en Lombarte ni el corresponsal que aquestes paraules carregades d’ironia, però retòriques en el fons, esdevindrien 25 anys després, amarga i brutal realitat. Certament ni en Desideri Lombarte ni el corresponsal no han acabat -de moment- a la foguera, ni tan solament en efigie, però el Govern ha inventat per al català una nova llengua, la LAPAO, mentre que d’anomenar celtibèric el català n’ha tingut cura el PP valenciá. En bona part les profecies del corresponsal, malauradament, es van acomplint.
Artur Quintana

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 12 d’octubre del 2013)

10 d’octubre de 2013. Avui fa 200 anys que va néixer Verdi.

Al principi de Novecento de Bertolucci, un bufó (símbol del secular endarreriment de la pagesia italiana) anuncia: “Verdi è morto”. Amb ell, moria el XIX. Avui celebrem el seu naixement, la seva vida i la seva obra. La vida i la obra d’un home que, amb l’acrònim del seu cognom, va donar il•lusió a la nova Itàlia, i que representa els valors i la mentalitat de tot el seu segle.

Les obres de Verdi són plenes de turbulències i d’humanitat. De vegades es critica el seu tremendisme, però… què es podia esperar d’una persona que, als 26 anys, havia perdut a la seva estimada muller i als seus dos fills? A punt de tirar la tovallola, un gran èxit el catapultarà a la fama: Nabucco. El seu cor d’esclaus esdevé tot un cant a la llibertat. El mestre Muti l’utilitza avui per protestar contra les retallades a la cultura i reivindicar l’òpera com símbol i essència d’Itàlia.

Partint del melodrama belcantista i romàntic, que feia furor en aquella època, Verdi inicia un viatge que el durà cinquanta anys més tard a la culminació de l’òpera italiana: les dos peces shakespearianes de maduresa: Otello (74 anys) i Falstaff, (80 anys), un drama i una comèdia humana com mai s’havien vist a l’òpera, amb una continuitat dramàtica sorprenent i una riquesa musical totalment al servei de l’expressió dramàtica. Ni rastre de l’òpera de números per a lluïment dels “divos” de torn; ni rastre del virtuosisme belcantista. El vell Verdi ens deixa a les portes del teatre líric contemporani. Mai un compositor madur havia arribat tan lluny. Entremig Macbeth, obscura, innovadora e incompresa; la Traviata, principi de l´òpera realista (crítica a la hipòcrita i conservadora burgesia); la humanitat de Rigoletto; frescos històrics com el regicidi de Ballo in Maschera o la llegenda negra espanyola en Don Carlo; la síntesi entre l’exotisme romàntic i la Grand Òpera francesa en Aida, i especialment la originalíssima adaptació a la tradició italiana de les innovacions del drama musical wagnerià.

Per tot això, en un dia com avui, volem brindar per Verdi.

Antoni Bengochea

mitjançantViles i Gents :: Un brindis per Verdi :: October :: 2013.

Viles i Gents :: Ballen com abans :: October :: 2013.

M. D. Gimeno Categoria: Article Viles i Gents, Lo Cresol

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 19 d’octubre del 2013)

És lo dia gran del Pilar. TeleAragón retransmitís en directe l’ofrena de Flors a la patrona. Enguany n’hi ha més participants que mai. De bon matí van arribant de tots los punts d’Aragó viles i gents agrupats al voltant d’un estendard. Los carrers de la capital se transformen en un espectacle increïble de colors: vestits típics i multitud de rams. Los locutors van entrevistant participants. Alguns venen de lluny, aragonesos pel món contents de tornar un dia tan senyalat. D’altres hi han anat a viure i desfilen amb les cases regionals o amb les comunitats dels països respectius, molts d’ells llatinoamericans. Entre tots i amb d’altres vestits típics donen encara més varietat a l’espectacle. Se respira l’alegria, la importància de l’individu dins de la festa, convertit en protagonista.
Com cada any, un centre comercial ha instal•lat davant la seua frontera un tauler a on ballen la jota. És un grup jove que aixeca els braços i garres ben amunt fent una vistosa i severa coreografia. A la plaça del Pilar, en canvi, una dotzena de dones van ballant en parelles primer i després en rogle: també aixequen los braços però els peus s’arrimen més a en terra, marcant segures lo pas al compàs de la música de guitarres i bandúrries. Pareix que s’ho passen bé. La locutora explica que ja fa quinze anys que van a Saragossa a fer el seu ball. Mi mare les mira i em diu: “Mira, ballen com abans”. Sorpresa! Li pregunto si ella ha ballat així o ho ha vist ballar mai. No, massa jove per haver-ho vist. Massa difícil, diu, per haver-la ballat quan per edat li tocava. Era al temps dels Coros y Danzas, que van recuperar el patrimoni folklòric a la seua manera, segons el gust per la simetria imperant en aquell moment. La iaia li dieva que ballar la jota era fàcil: s’aixequen una mica i els braços i es marca el punt en los peus així. I la iaia ballava davant la néta la seua jota, la de sempre, un ball popular.

María Dolores Gimeno

Viles i Gents :: Ramon Segura, un capellà afrancesat :: October :: 2013.

C. Sancho Categoria: Article Viles i Gents

(Publicada a La Comarca el 18 d’octubre del 2013)
“Ramon Segura, un eclesiàstic terolenc al servei de Josep I” és el projecte d’investigació presentat per Francisco Javier Ramón Solans, Doctor en Història per la Universitat de Saragossa, a la convocatòria d’ajudes concedides per l’Instituto de EstudiosTurolenses el 2013 i que, precisament, ha obtingut major puntuació entre els projectes presentats i, conseqüentment, seleccionat per la concessió de l’ajuda. S’ha valorat especialment el treball per l’escassetat d’investigacions sobre els afrancesats a la nostra província i per la connexió entre església i política a principi del segle XIX. Ramon Segura y Ruiz, nascut a Pena-roja de Tastavins el 1753, després dels seus exitosos estudis religiosos va rebutjar diversos càrrecs eclesiàstics a Saragossa per exercir com a capellà a la seua vila fins el 1800. Després d’aquesta data passà a ocupar la rectoria de Valldalgorfa on es va fer amic del bisbe auxiliar de Saragossa Miguel de Santander, home de confiança de José de Arce, arquebisbe de la capital aragonesa i que va estar amagat durant bona part de la guerra del Francès a casa del rector pena-rogí a Valldalgorfa. Tots tres religiosos eren partidaris del govern francès a Espanya –afrancesats-. Després del conflicte bèl•lic Ramón Segura no va tindre tanta sort com altres liberals i va morir exiliat en un poblet del sud de França el 1820. Es diu que Miguel de Santander quan va amagar-se a casa de Ramón Segura portava vint baguls d’or que pertanyien al tresor que posseïa Godoy, el favorit de Carles IV. Això va arribar a orelles de l’enemic i el general Salinas de l’exèrcit de l’Ebre va desplaçar-se amb més de 1000 soldats a Valldalgorfa per trobar l’or, però després de vuit dies de saqueig a la vila no van trobar res i se’n van anar amb les mans buides. Dos cents anys després encara no tenim notícies que hague aparegut ni rastre de l’or de Godoy.

Viles i Gents :: Els arcs de l’Aljaferia :: October :: 2013.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 26 d’octubre del 2013)

Com és ben conegut, el magnífic Palau de l’Aljaferia de Saragossa es va construir el segle XI per a servir de residència al rei musulmà de la taifa de Saragossa. És el monument d’art islàmic situat més al nord d’Europa. El 1492 es va convertir en residència dels Reis Catòlics, després va passar a ser seu de la Inquisició i més tard caserna militar.
L’any 1868, la “Comisión Provincial de Monumentos” de Saragossa va donar al “Museo Arqueológico Nacional” diverses peces de gran valor, entre elles, dos arcs mixtilinis i un rosetó. En aquell temps, aquest museu s’estava formant a Madrid i les peces donades del Palau de l’Aljaferia eren uns restes més, afectats pel procés de deteriorament de tot el monument.
Amb motiu de l’Exposició Internacional del 2008 i commemorant el 25è aniversari de les actuals Corts d’Aragó, el “Museo Arqueològico Nacional” —estava tancat en aquells moments per reformes— va deixar temporalment a les Corts d’Aragó o al govern d’Aragó els dos arcs mixtilinis i el rosetó esmentats per a que s’exposessin a l’entrada de la sala de sessions del Parlament aragonès. Atès que el condicionament de l’ària medieval del museu de Madrid fa temps que s’havia acabat, el ministre de Cultura del govern espanyol va demanar, el 5 de març de l’any passat, les peces prestades. Implícita o explícitament el govern d’Aragó i els partits polític aragonesos, sempre han manifestat la seua decisió de no retornar les peces d’art prestades. Tot i que, el 16 d’octubre passat, el diputat de la CHA, Chesús Yuste, va defensar en la Comissió de Cultura de les Corts espanyoles una iniciativa no de llei en la que es demanava la cessió de la propietat dels esmentats arcs a les Corts d’Aragó. La petició va ser rebutjada amb els vots en contra del PP, abstenció del PSOE, CiU i UPD i a favor la CHA i la resta de l’esquerra. Fa un temps, una iniciativa similar també va ser rebutjada a la Comissió de Cultura de les Corts d’Aragó pels vots en contra del PP-PAR amb l’excusa de que s’estava negociant.
Amb referència als conflictes territorials d’obres d’art, Aragó sempre ha mirat cap al Llevant, ara ho fa o ho hauria de fer també dirigint els ulls cap al Ponent. O si voleu, amb un ull a cada costat.
Quan de bé ens hagués fet a tots, abans de qualsevol reclamació de béns, aixecar els corresponents “meaculpes” per la deixadesa i oblit seculars envers l’art en general a les nostres terres!

José Miguel Gràcia

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.

La Franja