Moviment Franjolí per la Llengua: Crit d’alarma sobre la llengua a la Franja.
Sempre s’ha dit i venut que la Franja n’era el territori catalanoparlant on es parlava més la llengua en relació amb els seus habitants, una mena d’oasi lingüístic que molts estan veient ara que no responia ben bé a la realitat, per molt que la majoria de la població franjolina hi visqués (i en gran part hi visqui) assiduament en català.
Aquesta realitat sociolingüística i aquest miratge idíl·lic han estat tombats i desmentits, i avui dia les noves condicions de vida i costums del territori sumat a la nova immigració rebuda (que s’expressa en castellà i en altres llengües), i, per suposat, amb l’agravant de la política lingüística del govern aragonès, discriminatòria i negadora de la diversitat cultural present a l’Aragó, està fent que el futur de la Franja ja no parli en la llengua pròpia sinó es reverteix aquesta tendència en la situació actual, on la diglòssia ja es fa (encara) més palesa i les noves generacions adopten el castellà com a lingua franca d’ús social. Molts són els senyals d’alarma que ens hi arriben des de moltes veus amb autoritat en la matèria que, sense cridar al catastrofisme, avisen del dramatisme de la situació de la llengua catalana a la Franja de seguir aquest procés d’aculturització i d’autoodi imperant avui dia al territori.
Ací en tenim uns quants exemples i un veritable avís per a navegants:
*Natxo Sorolla (sociolingüista franjolí): “Entre els nascuts als anys 90 l’ús és molt minoritari, estem en el moment del punt d’inflexió”
“L’ensenyament optatiu pot dependre de professors que han vingut de fora i només són castellanoparlants; per tant, s’hi poden oposar només pel fet que vegin perillar el seu lloc de treball”, conclou.
A l’article “Del txapurreau a l’aragonès oriental” s’acaba dient: “La Franja ha superat tres dècades d’irresolta normalització lingüística en un entorn rural i sense immigració que permetia anar tirant. Però totes les societats, fins i tot les més tradicionals, pateixen canvis i a les cinc comarques catalanoparlants de l’Aragó hi ha ara mateix un ascens important de la immigració vinculada a l’economia agrària, tot i que el punt de canvi es basa en el comportament dels autòctons o d’immigració provinent de la resta de l’Estat.”
*El president de la veïna Diputació de Lleida, Joan Reñé, alertava el passat estiu de com podia influir aquesta nova política lingüística del govern aragonès en les relacions amb els seus veïns lleidatans: “Trenca el nivell de convivència absolut i necessari que la gent de Lleida vol seguir tenint amb la gent de la Franja”, forçant situacions i plantejaments “que van més del que és la realitat quotidiana dels veïns de la Franja”, va explicar. Tot i el contingut de l’esborrany, Reñé s’ha mostrat confiat en què imperarà el “sentit comú” i molts dels veïns de la Franja “seguiran parlant i pensant en català”, com ho han fet durant moltes generacions.” L’encapçalament de la notícia deia: “El català, en perill a la Franja de ponent”.
*Quim Gibert, psicòleg i membre de “Tallers per la llengua” alertava de la situació social a la Franja vers la llengua i condicionava la possibilitat “d’un futur per la Franja de Ponent” al canvi d’aquesta mentalitat imperant de la majoria de població franjolina: “L’evident retrocés lingüístic és una qüestió vista amb força indiferència. Per a la majoria de veïns de Fraga, la llengua que compta, la de debò, és el castellà, que suposadament també és nostra. A l’escola, tant abans com ara, s’inculca, amb burles i males cares, que la llengua dels pares és quelcom obsolet i condemnat a l’extinció. No passem per alt que bona part dels habitants de la Franja són analfabets en la llengua que han popat, de la mateixa manera que també ho van ser les generacions catalanes del franquisme. Amb el panorama que hi ha, l’existent manca de consciència lingüística no és gens estrany.”
*Per últim, un estudi publicat a la UOC de l’Institut de sociolingüística catalana sobre “el català a la Franja d’Aragó”, concloïa amb aquestes afirmacions:
El prestigi social del castellà, unes actituds diglòssiques molt arrelades i les relacions ambígües entre lleialtat lingüística i identitat regional han portat la majoria dels habitants de la Franja ha acceptar la preponderància del castellà i a percebre la seva llengua com a un instrument de comunicació merament local i familiar.
Fins ara, el govern aragonès ha fet molt poc per corregir aquesta situació. El fet que el català no sigui oficial a l’Aragó l’exclou de molts àmbits d’ús on és present a les altres comunitats catalanoparlants de l’Estat.
La presència del català clarament insuficient en l’ensenyament i l’ús del català com a llengua vehicular del sistema escolar no permeten garantir als joves que segueixen les classes facultatives de català un nivell de competència en català que els permeti utiloitzar la seva llengua d’acord amb les necessitats de la societat actual. D’aquí que la transmissió intergeneracional del català, que fins ara semblava assegurada, corri el perill de desaparéixer.”
Resumint, com podem observar en aquests quatre exemples d’entre molts, la situació de la llengua catalana a la Franja ha passat d’aquell típic “a la Franja tothom parla en català” a l’actual “els nens i els joves cada colp en parlen menys, de català”. És evident que molts factors han portat fins aquí però revertir aquesta situació serà molt difícil, més ara que s’han trencat els xicotets avenços aconseguits anteriorment. Esperem que tota la catalanitat es faci seu aquest neguit, és l’única manera d’ensortir-nos, tots plegats, almenys xerrant en català.
