Skip to content

Archive

Category: Normalització del català

MAGAZIN 29 d’octubre de 2016.
LA VEU DEL BAIX MATARRANYA. 107.6 FM.FAVARA (Saragossa)
Pots escoltar-nos per internet anant a (google/la veu del baix matarranya).
Tel. 976 635 263
11- 11:40.- Efemèrides / Santoral/ Aemet (agència estatal de meteorologia) el temps / El cabals dels rius Matarranya i Algars/ Aigua als embassaments/ Les frases del dia/ Notícies de la setmana.
11:40- 11:55.- Paraules per a la música. Mari Conchi Balaguer
11:55- 12:30.- Àgora : “Pecats capitals: GULA. Què mengem?”. Eduardo Satué, Arancha Bielsa, Joaquín Meseguer, Ramón Arbona, Luis Valén i Elías Satué.
12:30-12:40.- Apuntes de salud. Eduardo Satué.
12:40- 12:55.- Cunicultura. Michel Campanales
12:55- 13:10.- Els esports. José Manuel Pelegrín, Juan Carlos Valén i Ramón Oliver.
13:10- 13:25.-Corresponsal a Nonasp. Josep Mª “Lo Gravat”
13:25- 13: 40.- L’opinió de Pepe Bada.
13:40- 14.- Entrevista a Ascen Jaso, assistenta social de la Comarca del Baix Aragó Casp. Els diferents tipus d’ajuts i la seva gestió.
Participants: Mari Conchi Balaguer, Eduardo Satué, Arancha Bielsa, Joaquín Meseguer, Ramón Arbona, Luis Valén, José Manuel Pelegrín, Juan Carlos Valén, Ramón Oliver, Michel Campanales, Pepe Bada, Ascen Jaso, Marcos Calleja i Elías Satué.

Origen: “La falta de consenso en política lingüística afecta a los hablantes: ven su lengua como materia de conflicto”

ENTREVISTA: Natxo Sorolla

“La falta de consenso en política lingüística afecta a los hablantes: ven su lengua como materia de conflicto”

El sociólogo Natxo Sorolla es autor de una tesis sobre la situación del catalán en las comarcas orientales de Huesca

“Una cuarta parte de los alumnos catalanohablantes recurren al castellano para comunicarse entre ellos; podría ser la fase previa a la decisión de dejar de transmitir la lengua a sus hijos”

“Se puede conseguir que catalán y aragonés sean lenguas oficiales de Aragón, pero si luego no hay medidas que lo desarrollen, se quedará en el terreno de lo simbólico”

“Ver que médicos y profesores usan el castellano puede inducir a pensar a los padres que es la lengua que va a dar más oportunidades a sus hijos”

Natxo Sorolla, autor del estudio sobre la situación del catalán en La Franja.
Natxo Sorolla, autor del estudio sobre la situación del catalán en La Franja.

El sociólogo Natxo Sorolla (Peñarroya de Tastavins, Matarraña, 1980) presentó recientemente en las jornadas Cinga Fórum, organizadas por el Institut d’Estudis del Baix Cinca, las conclusiones de su tesis doctoral sobre la situación sociolingüistica en las comarcas del Bajo Cinca y La Litera, en las que muchos pueblos han sido históricamente catalanohablantes. Según arroja su estudio, el uso del catalán está en retroceso entre los jóvenes de la zona oriental de Huesca, lo cual sería el paso previo a lo que se conoce como sustitución lingüística.

El próximo 28 de octubre Sorolla volverá a tratar el tema en la Facultad de Filosofía y Letras de Zaragoza, dentro de las jornadas ‘El reto de investigar sobre La Franja de Aragón’, organizadas por la  Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes y el Área de Filología Catalana de la Universidad de Zaragoza.

¿Qué es la sustitución lingüistica?

En sociolingüística, se entiende como el momento en el que un grupo social determinado cambia la lengua que venía utilizando hasta entonces y decide sustituirla por otra. El punto crítico de este proceso, lo que determina que el uso de una lengua está amenazado, es cuando los progenitores deciden no transmitir su lengua a sus hijos, sino otra que consideran más prestigiosa o útil. Antes de llegar a ese extremo hay fases previas.

¿Y en qué fase se encuentran las comarcas del Bajo Cinca y La Litera?

La realidad es que yo no estaba estudiando la sustitución lingüistica en La Franja; con mi tesis buscaba analizar la situación sociolingüistica en un territorio que ha sido históricamente catalonohablante. Pero lo que me encontré fueron datos que, si no alarmantes, apuntan a lo que ya algunos intuían: que las generaciones jóvenes están dejando de usar su lengua en las relaciones sociales. Soy de una comarca más al sur, el Matarraña, y no esperaba que la situación fuera tan diferente al norte. Según hemos podido comprobar, una cuarta parte de los alumnos catalanohablantes, aquellos que usan el catalán como lengua habitual con sus dos progenitores, recurren al castellano para comunicarse entre ellos. Esto nos indica, a falta de consolidar el estudio, que podría ser la fase previa a la decisión de, en el futuro, y si se quedan en el territorio (porque la despoblación es otro problema de estas zonas), dejar de transmitir el catalán a sus hijos.

Según recoges en tu tesis, en los años 90, incluso entrados los 2000, la situación era bien distinta. ¿Qué ha ocurrido para que se produzca este cambio?

Hay que preguntarse qué es lo que no había ocurrido hasta entonces. La Franja era un territorio rural que históricamente enviaba emigración a otras zonas, pero a partir del cambio de siglo se ve envuelto en el proceso de migraciones internacionales que ya no solo involucra a grandes capitales, sino que llega a pueblos, lo que altera su composición demográfica. Otro factor es la minorización de la lengua: en las generaciones mayores la mayoría de sus componentes son catalanohablantes, es su lengua de socialización habitual, pero entre los jóvenes tenemos más variedad, con gente de fuera, autóctonos castellanohablantes, o hijos de parejas mixtas que funcionan en la práctica como castellanohablantes. Suponemos, porque hay que profundizar en el análisis, que estas paulatinas variaciones en la sociedad se traducen en cambios lingüisticos muy rápidos, que pueden conducir a que el castellano se convierta en lo que en sociolingüistica se llama lengua no marcada, esto es, aquella que por su uso no te define como miembro de un grupo determinado.

¿El catalán en La Franja está perdiendo prestigio social?

No se puede decir que se haya llegado a ese punto, porque no hemos detectado que los padres dejen de transmitir el catalán como lengua, estaríamos todavía en la fase previa. La cuestión del prestigio de la lengua tiene relación con el proceso de modernización global (aumento de las migraciones, incremento de población urbana, posibilidad de cambio de clase social…), que tiene consecuencias socioligüisticas claras: las lenguas minoritarias pierden su capacidad de cohesión social, mientras que las lenguas más usadas se hacen más grandes. Las cuestiones de clase social han sido importantes en otros procesos de sustitución, como se ha visto en Alicante o Valencia. En La Franja no hemos trabajado este aspecto y tengo mis dudas de que sea un factor influyente, pero sí puede tener cierto efecto que en el sistema educativo y sanitario se funcione de forma monolingüe. Ver que médicos y profesores usan el castellano puede inducir a pensar a los padres que es la lengua que va a dar más oportunidades a sus hijos.

¿Qué medidas ayudarían a preservar la lengua patrimonial?

La principal es que la lengua propia esté en el sistema educativo, y no solo como asignatura optativa, porque, aunque facilita, no es suficiente para posibilitar la alfabetización de los alumnos. Hay que incorporar la lengua propia como vehicular, que no solo se aprenda a escribirla, sino que también sirva para enseñar otras asignaturas como Ciencias Sociales o Naturales. Igual que todos los alumnos aprenden castellano, deben aprender catalán (e inglés, claro), para que luego puedan decidir libremente qué lengua usar en su vida diaria. No es la solución mágica, pero creo que la Administración debe transmitir a los padres el interés por mantener la lengua del territorio.

¿Medidas como la cartelería y la señalización bilingüe tienen un efecto real en el mantenimiento de la lengua propia?

Tienen su importancia, sí, pero no dejan de ser simbólicas. Las políticas tienen que ir mucho más allá, han de buscar un efecto a largo plazo. En las discusiones se pone el acento en la cooficialidad del aragonés y el catalán en Aragón, pero la realidad política es que no hay una mayoría suficiente para introducir esa cuestión, en la medida en la que sería necesario, en el Estatuto. Se puede conseguir que sean lenguas oficiales de Aragón, pero si luego no hay medidas que lo desarrollen en reglamentos y leyes, será importante, pero se quedará en el terreno de lo simbólico. Puede darse una situación similar al gaélico en Irlanda, donde es la lengua oficial pero hay enormes dificultades para que se mantenga. Es preferible lo que ocurría en La Franja, donde estaba extendido el uso popular del catalán en un nivel informal, a una situación de oficialidad en la que no existan hablantes.

La política lingüistica siempre genera grandes controversias…

En el año 2001 empezaron las guerras por la lengua en Aragón. Fue entonces cuando el PAR se distanció de su política tradicional de defensa del aragonés y el catalán, con esas denominaciones, para decidir que el anticatalanismo y no reconocer la lengua en su propio territorio le podía dar réditos entre cierto electorado, como de hecho ocurre. Este viraje se traduce en una guerra simbólica, en la que se hace una Ley de Lenguas, al cabo de dos años entra otro gobierno y hace una nueva ley donde aparece lo del LAPAO, en poco tiempo vuelven a cambiar los contenidos de la ley… Todo esto afecta a los hablantes, porque al final entienden que la lengua es un problema, la ven como materia de conflicto, y eso no es positivo.

¿Cuál es el camino a seguir?

Hay que volver a los consensos en política lingüística. En este sentido, es importante el papel del PAR. Cuando gobernó con el PP en los años 90, el PAR incluso votó diferente que su socio en leyes como la de Patrimonio Cultural y defendió que el aragonés y el catalán eran lenguas propias de Aragón y que debían ser cooficiales. Su giro empieza cuando gobierna con el PSOE y recurre a este tema para marcar distancias.

¿Cómo valoras las decisiones del actual Ejecutivo aragonés de PSOE-CHA?

Después del LAPAO, que suponía negar la propia existencia de una lengua sobre la que académicamente no hay ninguna duda, cualquier paso que se diera iba a ser positivo. Insisto en que hay que trabajar para lograr que haya continuidad en las políticas, que no se cambien cada vez que entra un nuevo ejecutivo. Ahí está el ejemplo de las clases optativas de catalán en La Franja, que se implantaron en 1984 con el socialista José Bada como consejero de Cultura. Esas clases se han mantenido, incluso se han ampliado, con los gobiernos posteriores e indiferentemente incluso de la ley del LAPAO. Hay que separar la política lingüistica de otros conflictos, que pueden dar muchos réditos en el debate a nivel estatal, pero que acaban afectado a las gentes que viven en la frontera y se convierten en un problema para su día a día.

más INFO

imatge

Origen: El Ball del Poll a Torredarques | Lo Finestró

14715699_1273040099427254_7880593752212366002_o

El dissabte 29 d’octubre es celebra a Torredarques el Ball del Poll, una tradició que s’hi va recuperar l’any 1997 i que s’ha aconseguit mantenir fins avui, alguns anys amb millor fortuna que d’altres. Des del 2014, i gràcies a La Rondalla dels Ports, se li va donar un nou impuls. Enguany ho tornaran a provar.

La petita vila de Torredarques, la més meridional de la Franja, rebrà de molt bon gust a tots el visitants.

Imatges històriques: https://www.facebook.com/Festival.Torredarques/posts/1273052692759328

Origen: El català de la Franja, entre dues paradoxes – Esteve Valls – RLD blog

800px-localitzacio_franja_ponent_paisos_catalans-svgNo és cap casualitat que al llarg d’aquests darrers mesos una munió de veus s’hagin alçat per reclamar al govern de l’Aragó una intervenció pública urgent que contribueixi a dignificar unes varietats de la llengua catalana, les de la Franja, que han perdut bona part de la seva vitalitat etnolingüística del tombant de segle ençà. Veus com les de Mercè Ibarz o Natxo Sorolla han alertat recentment del risc de substitució lingüística que corre el català a l’Aragó, especialment arran de la constatació que perilla la transmissió intergeneracional de la llengua en les parelles autòctones amb fills i que la llengua de relació entre els joves catalanoparlants comença a ser el castellà en una proporció molt elevada. Per tot plegat, entitats com l’Institut d’Estudis del Baix Cinca han arribat a fer una crida per salvar el català de la Franja, amb la intenció de somoure consciències i pressionar unes administracions autonòmiques que, en paraules de Joaquim Gibert, han promogut un “lingüicidi legal”.

Davant del repte de capgirar una situació sociolingüística tan adversa, fruit de dècades de contraplanificació lingüística, hom podria pensar que la qüestió de la qualitat de la llengua que parlen els franjolins és secundària, subalterna. No ho comparteixo en absolut. En un context de progressiva minorització demolingüística dels catalanoparlants, cal que els franjolins percebin la llengua catalana com una eina útil, necessària, pròpia i prestigiosa. Cal, doncs, no només enterrar el terme chapurriau (com sembla que estan fent sense complexos les noves generacions), sinó també eliminar de l’imaginari col·lectiu tots els prejudicis que aquesta denominació duu associats, a saber: que el que es parla als pobles de la Franja és una barreja de català i de castellà; i que els parlars són locals i, per tant, inútils per comunicar-se amb persones alienes a l’entorn més immediat.

Per això em semblen tan preocupants, d’una banda, els indicis que assenyalen una progressiva degradació dels trets propis de les varietats franjolines en favor de solucions adoptades del castellà; i, de l’altra, la tendència de les varietats nord-occidentals de banda i banda de la frontera administrativa a divergir cada vegada més.

En relació amb el primer d’aquests punts, en estudis recents he pogut constatar que en diversos indrets de la Franja s’estan produint canvis lingüístics que afecten la fonologia de les varietats autòctones (i, per tant, la sonoritat d’aquestes varietats, que no deixa de ser un dels elements que més influeix en la percepció dels parlants i, de retruc, en el prestigi associat a aquestes varietats). Alguns d’aquests canvis són, a tall d’exemple: la tendència a la desfonologització de les vocals obertes /ɛ́/ i /ɔ́/ per anivellament a /é/ i /ó/ en alguns parlants ribagorçans, la qual cosa dóna com a resultat un inventari vocàlic idèntic al de la llengua castellana; la tendència a l’apitxament, que sembla estar avançant de nord a sud des de la Ribagorça (on és un fenomen característic dels parlars locals) cap a la Llitera (on el canvi s’ha acomplert al llarg del segle XX) i el Baix Cinca (on ja és perceptible entre alguns parlants joves); la tendència a la desfonologització de /ʎ/ en favor de /j/, que ja és absolutament hegemònica entre els usuaris joves de la llengua; o la tendència a la despalatalització de /ʃ/, prou freqüent entre els parlants més joves de Fraga. Paral·lelament a l’extensió d’aquests canvis, que com s’observa són unidireccionals i tendeixen a escurçar la distància lingüística entre les varietats franjolines i el castellà, s’està produint una penetració imparable de termes provinents d’aquesta llengua en el lèxic nuclear del català de la Franja. Mots com sacar, enero, cebolla, pimiento, buey, erizo, lobo o jaula, que no formen part del grup de manlleus històrics del castellà en aquestes varietats, són d’ús habitual entre els parlants més joves d’algunes comarques en detriment de les formes autòctones. En alguns casos, fins i tot, aquests mots estan tan consolidats que els parlants els han adaptat a la morfologia catalana: ell pedís (del verb pedir ‘demanar’).

Paradoxalment, doncs, sembla que en el moment en què més parlants tenen clar que el que parlen no és cap barreja de llengües, la pressió de la llengua castellana en un entorn hostil a la normalització del català està contribuint a fer de les varietats franjolines una barreja. O, si es vol dir d’una manera més crua: les varietats de la Franja es podrien acabar convertint de facto en el chapurriau que no han estat mai. No cal dir que aquesta és una amenaça que plana sobre moltes altres varietats de la llengua; que això es produeixi en el català de la Franja, tanmateix, on és tan important treballar per augmentar el prestigi de la llengua en aquests moments incerts, és especialment preocupant.

I vet aquí una segona paradoxa, relacionada amb el segon prejudici que esmentava més amunt: que, en un moment en què la consciència d’unitat lingüística entre els franjolins augmenta, el contínuum dialectal nord-occidental s’afebleix. En efecte, sembla clar que al llarg del segle XX s’ha produït un augment de la distància lingüística entre les varietats situades a banda i banda de la frontera catalanoaragonesa, especialment a causa del procés d’acostament de les varietats nord-occidentals de Catalunya a les varietats catalanes de prestigi: l’oriental central, secularment, i l’estàndard, més recentment. Dit d’una altra manera: les discontinuïtats ideològiques que tradicionalment han afavorit un estat d’opinió contrari a la unitat de la llengua a la Franja s’estan neutralitzant en un moment en què precisament s’incrementen les discontinuïtats lingüístiques transfrontereres. Només dues varietats principatines semblen estar resistint parcialment la tendència a convergir amb l’estàndard: el ribagorçà, al nord, i el tortosí, al sud, avui dia els dos principals garants de la unitat de la llengua amb les varietats aragoneses.

Per tot plegat sembla evident que cal repensar amb coratge les polítiques lingüístiques de Catalunya i l’Aragó. A la Franja, caldrà treballar de valent per dotar la llengua de la projecció pública i el prestigi necessaris per fer augmentar la lleialtat lingüística dels parlants i revertir la pèrdua de transmissió intergeneracional entre els autòctons, com a primer pas perquè els nouvinguts sentin la necessitat de conèixer la llengua d’acollida. I a Catalunya, caldrà creure’s d’una vegada per totes que fer una política lingüística que treballi pel manteniment de la dialectalitat dels diferents parlars no afavoreix la fragmentació de la llengua, sinó que precisament contribueix a enfortir-ne la unitat des de la diversitat. És la vella idea de la dialectalitat al servei de la genuïnitat, avui més necessària que mai.

De tot això en parlarem a bastament el proper 28 d’octubre a la jornada El repte d’investigar sobre la Franja d’Aragó, organitzada per l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes i la Universitat de Saragossa. Si hi voleu venir, sereu benvinguts!

Esteve Valls
Universitat de Barcelona

Podemos defiende en aragonés una moción sobre Jánovas y el PP se niega a votar

El pleno de las Cortes ha aprobado hoy por unanimidad instar al Gobierno a que ejecute la partida de 100.000 euros del presupuesto para la restitución de Jánovas, un punto de una moción que el PP no ha querido votar porque el diputado de Podemos Nacho Escartín la ha defendido en aragonés.

El diputado ha expuesto los argumentos de su grupo tanto en castellano como en aragonés y eso ha provocado la intervención del portavoz del PP, Roberto Bermúdez de Castro, quien ha asegurado que los miembros de su grupo no entendían la segunda parte de la intervención de Escartín y si había sido una traducción literal de la primera.

Ante esta apreciación, la portavoz de Ciudadanos, Susana Gaspar, ha incidido en que de momento en el parlamento se debe utilizar el castellano porque es la lengua oficial de Aragón, y el del PSOE, Javier Sada, ha incidido en que hay que diferenciar entre lenguas propias y oficiales.

La moción constaba de cuatro puntos, tres se han aprobado y uno no ha salido adelante en una votación en la que el PP no ha participado porque, según ha indicado el diputado Ramón Celma, aunque tenían intención de votarla, se trata de un asunto importante para tratarlo sin “extravagancias” y por tanto los populares presentarán una proposición no de ley similar.

Además, ha sugerido a la presidenta de las Cortes, Violeta Barba, de Podemos, que ejerza su cargo como representante de todos los grupos parlamentarios y no solo de uno, y que haga una interpretación rigurosa del reglamento de la Cámara y del Estatuto de Autonomía.

Barba le ha replicado que lo viene demostrando día a día y ha señalado, respecto al uso o no de las lenguas de Aragón, que es un asunto que puede tratarse en la Junta de Portavoces.

En el turno de explicación de voto, Escartín, tras agradecer el apoyo a tres de los cuatro puntos de la moción, ha recordado que no es la primera vez que se expresa en aragonés y ha indicado que igual lo utiliza más veces mientras el PP no vote.

El aragonés en Cataluña

Lluís-Xavier Flores Abat

18/10/2016

La visita a Barcelona, hoy martes 18 de octubre, del primer director general de Política Lingüística del Gobierno de Aragón, el señor José Ignacio López Susín, simboliza para todos los que desde la capital catalana trabajamos por la lengua y cultura aragonesas, un hito histórico que viene a reforzar y alentar un trabajo continuo de muchos aragoneses y/o aragonesistas en estos últimos veinte años.

El espíritu aragonesista, ya presente desde los inicios del Centro Aragonés de Barcelona en 1909, ligado a la admiración hacia Joaquín Costa, así como el incipiente aragonesismo político representado por Gaspar Torrente, la Unión Aragonesista y el diario El Ebro, radicados en la capital catalana, son referentes que posibilitaron con el tiempo la aparición en los años 70 de colectivos como el Grupo Secano en Barcelona. Aunque la defensa y cultivo de la lengua aragonesa no fue precisamente una demanda prioritaria del aragonesismo cultural y político, ni en Aragón ni en Barcelona, los aires de libertad en la dictadura y el proceso de reivindicación lingüística que se vivía en Cataluña (experimentado en menor escala en Aragón) germinaron en 1989 con la aparición del Rolde Aragonés de Barcelona.

A partir de esta entidad, se empezarán a vehicular diversas actividades relacionadas con nuestra lengua autóctona, siendo algunos ayuntamientos como el de Gavà y el de Sant Boi del Llobregat, en el cinturón metropolitano barcelonés, los que acogerían el primer curso de aragonés en 1997 y apoyarían la edición del cómic A brespa samboyana o la emisión del programa Charrando de Aragón, que se estrenó en Ràdio Sant Boi con una entrevista al primer Justicia, Emilio Gastón. Posteriormente se sucedieron los festivales de música Ararock y Desperta Folk. Música de l’antiga Corona de Aragó, la habitual paradeta de libros en la Diada de Catalunya y Sant Jordi en la Rambla, los cursos de aragonés con profesores como Manuel Marqués, el escritor Ánchel Conte, el músico Pepe Lera o el maestro Virgilio Valenzuela, las actuaciones del cantautor Kike Ubieto y de Chundarata.

El Centro de Aragonés de Barcelona no solo es el lugar de reunión de aragoneses de primera generación, básicamente un público de la tercera edad, nostálgico de sus raíces y, en muchos casos, catalanohablantes y catalanes por propio derecho. Entre sus socios, y desde la década de los 70, compañeros jóvenes, emprendedores y concienciados, han hecho posible la organización de más de 200 actos. Ahora también impulsados desde la Colla de charradors o Corrinche, nacida en 2012, como son los cursos de aragonés, con Alberto Lamora, Miguel Vidal y un servidor, la exposición L’aragonés, luenga viva, la jornada festiva de la Calçofabla, los seminarios de Lengua Aragonesa –con apoyo de la Universitat de Barcelona– o la creación del grupo Brin teatro, coordinada por Andrés Castro, un jienénse aragonesista en Barcelona. Que este compromiso de todos con Aragón y el aragonés dure muchos años en nuestra comunidad vecina. H

MAGAZIN 22 d’octubre de 2016.
LA VEU DEL BAIX MATARRANYA. 107.6 FM.FAVARA (Saragossa)
Pots escoltar-nos per internet anant a (google/la veu del baix matarranya).
Tel. 976 635 263
11- 11:40.- Efemèrides / Santoral/ Aemet (agència estatal de meteorologia) el temps / El cabals dels rius Matarranya i Algars/ Aigua als embassaments/ Les frases del dia/ Notícies de la setmana.
11:40- 11:55.- Paraules per a la música. Mari Conchi Balaguer
11:55- 12:30.- Àgora : “Privacitat a l’era digital”. Eduardo Satué, Arancha Bielsa, Joaquín Meseguer, Ramón Arbona, Raquel Llop i Elías Satué.
12:30-12:40.- Escriure i viure. Raquel Llop Labaila
12:40- 12:55.- Els masos. Natxo Sorolla
12:55- 13:10.- Els esports. José Manuel Pelegrín, Juan Carlos Valén i Ramón Oliver.
13:10- 13:25.- Corresponsal a Maella. Yolanda Abad.
13:25- 13: 40.- Espais naturals. Vicente Roc
13:40- 14.- Entrevista a la caspolina Laura Gandul, dietista –nutricionista.
Participants: Mari Conchi Balaguer, Eduardo Satué, Arancha Bielsa, Joaquín Meseguer, Ramón Arbona, Raquel Llop, Natxo Sorolla, José Manuel Pelegrín, Juan Carlos Valén, Ramón Oliver, Yolanda Abad, Vicente Roc, Marcos Calleja i Elías Satué.

Origen: Tot esperant la pluja | L’ esmolet

posta-sol-alcanyis_5-web

Cada vespre, com un regal, el Sol declina enllà de les planes que hi ha per la banda de Calanda, per amagar-se finalment rere les serres terolenques. La finestra que tinc vora l’ordinador és encarada cap al sud-est, per tant no hi puc veure l’espectacle de la posta; però el moment me l’anuncia un raig de llum, una flamerada que travessa la casa per incendiar la paret de l’estudi. No puc estar-me de desviar els ulls per mirar aquell roig impossible. Invariablement abandono la cadira i, amb la Canon a les mans, segueixo el rastre lluminós fins al balcó que s’obre a ponent. Del carrer m’arriben veus, fressa, enrenou de motors diversos, però també la piuladissa frenètica dels pardals que cada matí i cada capvespre es reuneixen als arbres que hi ha a la vorera del davant. Piulen tots alhora, amb entusiasme, com si el cor estigués a punt d’eixir-los del pit. Però el Sol no s’espera, llisca cel avall, i haig d’apressar-me a fer-ne fotografies. Sé que és inútil, que aquella lluentor, aquella amplitud tibant que s’estén al meu davant mai no podrà ser capturada per mi. Malgrat tot, persisteixo a prémer el disparador.

Haig de confessar que espero la pluja, l’espero desesperadament. Que les fonts revisquin i els ametllers deixin de patir; i que torni l’olor de terra humida, el respir del bosc amerat. M’exaspera quan les dones i els homes del temps (quin nom tan estimulant) em diuen, sense dissimular el somriure d’urbanita pixapins, que el “bon temps” continuarà encara un dies, que no es veu cap “empitjorament” de la meteorologia en l’horitzó. Per a ells, “bon temps” significa que podran anar de cap de setmana al camp, quan el que passa en realitat és que la sequera es perllongarà més i més dies.

Tanmateix, aquests minuts en què el sol és una bola vermella i el cel una làmina roent, no puc evitar d’extasiar-me. El desig de pluja s’evapora uns instants.

(El cor i el cap sempre en contradicció. Carpe diem, que deia Horaci.)

La Comarca, columna «Viles i gents», 14 d’octubre de 2016

posta-sol-alcanyis_1-web

presentazion-16-17
aragones-1

nachoTos combidamos a o martes binien a ra Presentazión d’o Curso d’Aragonés. Iste año cumplimos 20 años fendo cursos d’aragonés en Barzelona, d’els cuals 19 en o Centro Aragonés de Barzelona. Tendremos a oportunidá d’escuitar a o Director CHeneral de Politica Lingüistica d’o Gubierno d’Aragón, Ignacio López Susín.

Colla de Charradors O Corrinche http://ocorrinche.blogspot.com.es/

Martes 13 d’otubre, 19:30 oras. 
Centro Aragonés de Barcelona
Joaquín Costa, 68
Sala d’actos.

El cinema infantil en català arriba aquesta tardor a 51 localitats de Catalunya i 2 de la Franja de la mà del CINC, el programa de cinema infantil en català de la Direcció General de Política Lingüística del Departament de Cultura. Amb la col·laboració del Consorci per a la Normalització Lingüística i diverses institucions, entitats i cinemes, el CINC potencia l’oferta de pel·lícules en català amb una programació de reestrena, preus baixos i àmplia distribució territorial.

El CINC arriba enguany a 53 poblacions: Agramunt, Arenys de Mar, Badalona, Balaguer, Barberà del Vallès, Barcelona, Begues, Bellpuig, Blanes, Cabrils, Cambrils, Canet de Mar, Castelldefels, Cerdanyola del Vallès, Cervera, El Vendrell, Els Hostalets de Pierola, Falset, Figueres, Girona, Granollers, Juneda, La Seu d’Urgell, L’Hospitalet de Llobregat, Mataró, Mequinensa, Montblanc, Montcada i Reixac, Olot, Piera, Platja d’Aro, Puigcerdà, Reus, Ribes de Freser, Ripoll, Roquetes, Rubí, Sant Andreu de la Barca, Sant Boi de Llobregat, Sant Celoni, Sant Feliu de Codines, Solsona, Sant Cugat del Vallès, Tamarit de Llitera, Tarragona, Tàrrega, Terrassa, Torredembarra, Tremp, Vielha, Vilafranca del Penedès, Vila-seca i Vilassar de Dalt.

En total es programaran 36 pel·lícules infantils diferents doblades en català amb un total de 295 sessions. Les pel·lícules més programades són Buscant la DoryAngry Birds, Zootròpolis, Ice Age. El gran cataclismeKung Fu Panda 3MascotesEl meu amic el gegant i El Petit Príncep.

Notícia

Font: Direcció General de Política Lingüística de Catalunya, via www.infozefir.com

Origen: Premsa aragonesa? | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 1 d’octubre del 2016)

La cobertura informativa dels recents premis Desideri Lombarte i Chuana Coscujuela oferís un panorama eloqüent de l’Aragó actual. Instaurats enguany pel Govern autonòmic, encapçalat pel PSOE en coalició amb la CHA, són una prova evident d’una nova sensibilitat tendent al reconeiximent de les llengües minoritàries ­–i històriques— de la comunitat. És significatiu que els decrets corresponents han estat firmats tant pel president Lambán com per la consellera de Cultura, Pérez Esteban, i també l’alta representació institucional als lliuraments respectius a Pena-roja de Tastavins i a Osca, presidits per esta consellera, amb presència del conseller Soro de Vertebració del Territori i del primer director general de Política Lingüística de la nostra història, López Susín.

Qualsevol aragonès pot llegir encara les notícies a la pàgina web governamental, igual que al seu moment al Diario del Alto Aragón i al Diario de Teruel. Este diari va publicar una documentada notícia de l’acte del lliurament del I Premi Desideri Lombarte lo dia abans, una crònica l’endemà (10 i 12-9-16) i una excel·lent entrevista al premiat José Bada (18-9-2016), tot per Maribel Sancho Timoneda; bastant abans (25-7-16), en fallar-se lo premi, la mateixa periodista havia entrevistat Artur Quintana, l’altre premiat ex aequo. Però si algú va obrir La Comarca d’Alcanyís —que vol exercir la capitalitat informativa a la seua zona d’influència—, només llegiria una breu crònica dos dies després. No res a Aragón Televisión, tan aficionada a viatjar pels pobles de la geografia regional, ni a les cadenes de ràdio de titularitat pública o privada —Bada és col·laborador de la SER a Saragossa— ni als diaris de la capital: ni l’Heraldo de Aragón, ni El Periódico de Aragón, on Bada escriu articles d’opinió —just un anunci al juliol del nom dels premiats—, ni ABC Aragón —solament una notícia a l’abril de la creació dels premis amb una foto d’arxiu de Lambán i Puigdemont—. Estranyen les omissions i discontinuïtats informatives de mitjans que s’intitulen “de Aragón”, considerant la importància i abast dels premis. Esta premsa ho és realment? S’adreça a tots los aragonesos? Quin Aragó pretén?

María Dolores Gimeno

MAGAZIN 15 d’octubre de 2016.
LA VEU DEL BAIX MATARRANYA. 107.6 FM.FAVARA (Saragossa)
Pots escoltar-nos per internet anant a (google/la veu del baix matarranya).
Tel. 976 635 263
11- 11:40.- Efemèrides / Santoral/ Aemet (agència estatal de meteorologia) el temps / El cabals dels rius Matarranya i Algars/ Aigua als embassaments/ Les frases del dia/ Notícies de la setmana.
11:40- 11:55.- Paraules per a la música. Mari Conchi Balaguer
11:55- 12:30.- Àgora : “Les bodes”. Eduardo Satué, Arancha Bielsa, Joaquín Meseguer, Ramón Arbona i Elías Satué.
12:30-12:40.- Conclusiones de las XIX Jornadas de la Red Española de Atención Primaria. Eduardo Satué.
12:40- 12:55.- Corresponsal a Casp. Néstor Fontoba.
12:55- 13:10.- Els esports. José Manuel Pelegrín, Juan Carlos Valén i Ramón Oliver.
13:10- 13:25.- Actualitat agrària. Alberto Balaguer.
13:25- 13: 40.-Els nostres cuiners. Rubén Martín
13:40- 14.- Entrevista a Ángel Villalba. Trajectòria vital del cantautor favarol.
Participants: Mari Conchi Balaguer, Eduardo Satué, Arancha Bielsa, Joaquín Meseguer, Ramón Arbona, Néstor Fontoba, José Manuel Pelegrín, Juan Carlos Valén, Ramón Oliver, Alberto Balaguer, Rubén Martín, Marcos Calleja i Elías Satué.

image1

Origen: Moviment Franjolí per la Llengua: “La Franja està patint un lingüicidi legal davant l’immobilisme general” [entrevista a Quim Gibert]

“La Franja està patint un lingüicidi legal davant l’immobilisme general” [entrevista a Quim Gibert]

ENTREVISTA A JOAQUIM GIBERT
Joaquim Gibert és psicòleg i professor. Nascut a Arenys de Mar, fa anys que resideix a Fraga i n’és membre actiu del Casal Jaume I de la capital del Baix Cinca, a on destaca com a activista cultural en defensa de la llengua catalana. És autor de llibres com: “Qui estima la llengua la fa servir”, “Removent consciències” i coautor de diverses obres sobre el fet lingüístic als Països Catalans. Quim és una persona de conversa amena, pausada i contundent. Amb una gran capacitat de generar empatia, és un dels grans artífexs de que aquest curs escolar milers d’estudiants de la Franja disposin d’agendes en català, un projecte encetat per la Plataforma per la Llengua amb la col·laboració del Moviment Franjolí, el Casal Jaume I de Fraga i l’associació Clarió, amb el suport de la Diputació de Lleida. Des de tots els col·lectius implicats en el projecte volem agrair la gran tasca realitzada pel Quim.
Òscar Adamuz (Moviment Franjolí)
1-Com va néixer aquest projecte i a què respon la necessitat que l’alumnat de la Franja disposi d’agendes en català?
Neix d’una proposta intel·ligent de la Plataforma per la Llengua de fer costat a les comarques catalanoparlants més vulnerables en termes d’identitat lingüística. Respon a la necessitat que els alumnes de la Franja de Ponent interioritzin la llengua territorial, la catalana, com un recurs lingüístic útil, potent, propi, creatiu. I coneguin altres comarques de l’àmbit lingüístic tant de la Franja com de la resta dels Països Catalans.
 
2-Respecte als continguts de les agendes, quins són els valors que interessaven de transmetre a les aules franjolines?
L’amor per la llengua autòctona, l’univers lingüístic del català, l’ecologia, les energies alternatives, la diversitat…
 
3-Com va funcionar el primer contacte amb els centres educatius i la posterior distribució de les agendes? Va haver-hi una bona resposta en general a la iniciativa?
Amb bons ulls va vist el primer contacte. Així com amb un punt de sorpresa i curiositat sana. Durant la distribució vaig notar agraïment i vam aprofitar l’avinentesa per aclarir detalls. En general, la resposta va ser bona.
 
4-Després del vet del govern aragonès a l’agost (per considerar que invadia competències d’Aragó) per posteriorment desdir-se a mitges, quins creus que foren els efectes negatius d’aquest posicionament de la DGA per a l’entrega efectiva de les agendes?
Els efectes negatius s’han girat en contra del govern aragonès: han fet el prèssec! Les agendes feia setmanes que estaven repartides en els centres escolars quan la DGA aixeca la llebre.
 
5-Com valores la feina en xarxa que s’ha fet amb gent d’altres col·lectius col·laboradors del projecte? Hi ha voluntat de seguir col·laborant?
Tant la tasca en xarxa com altres suports són fonamentals. La Franja de Ponent continuarà sent la Franja de Ponent si s’estableix lligams sòlids amb la resta dels territoris catalanoparlants culturalment actius.
 
6-Breument, com analitzes la situació de la llengua pròpia a l’ensenyament de la Franja i quines iniciatives creus que poden ajudar a augmentar-ne la presència?
El català a l’ensenyament a la Franja rep un tracte colonial. La llengua vehicular a l’escola és el castellà. I, per tant, la nostra llengua avança amb rapidesa cap a la substitució lingüística. Es tracta, en viu i en directe, d’un lingüicidi legal, que es produeix a l’Europa democràtica del XXI davant l’immobilisme gairebé general.

És imprescindible fer oficial, a tots els efectes, el català a la Franja. I prestigiar la llengua: transmetre la joia de ser catalanoparlants. Així com cercar urgentment complicitats, de primer ordre, entre la Franja i la resta de l’àmbit lingüístic. Les poquíssimes existents són insuficients.


7-Si poguessis tirar enrere el temps, vist el resultat final, quines coses canviaries del projecte per tal d’aconseguir una major presència d’agendes a l’escola?
És preferible fer la distribució de les agendes per mitjà de les AMPES, en tant que associació privada.

8-Per acabar, alguna anècdota quant a la distribució de les agendes als centres o amb la rebuda de la proposta…
Una senyora de Mequinensa em va preguntar com s’explicava que puguéssin ser de franc les agendes. I una docent, em va dir que a l’Aragó el dia dels Enamorats no era, de cap de les maneres, per sant Jordi.

Moltes gràcies, Quim

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.

La Franja