(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 13 d’agost del 2016)
Com que són pocs els que d’una manera o una altra estudiem la literatura catalana de l‘Aragó passen les coses que passen. Per això gairebé no ens hem adonat que en la nòmina d’escriptors aragonesos en català hi falten tots els nostres reis del Casal d’Aragó. La GEA no els cita com a tals, ni figuren tampoc en altres panorames de la literatura catalana de l’Aragó. Només he sabut trobar un fragment de la Crònica del Cerimoniós a l’antologia d’autors aragonesos en català de La nostra llengua, la gramàtica catalana que el 1984 publicà la DGA a l’època Bada. I això que tots els nostre reis escriviren en català, i no pas poc: Jaume I i Pere IV hi redactaren les cròniques –avui en diríem memòries- del regnats respectius, que continuen essent de molt bona lectura; a Jaume I s’atribueix , a més, Lo llibre de saviesa. Joan I fundà els Jocs Florals i escriví moltes poesies, perdudes, sembla. I hi ha més reis i reines d’Aragó que escriuen en català: de gairebé tots ells tenim, si més no, abundosos carteigs i uns quants escrits miscel·lanis. No ens els hem d’imaginar redactant ells mateixos els textos –per a això tenien els escrivans- però sí intervenint-hi directament, i dictant-los en bona part. El Conqueridor no s’està a la Crònica de declarar-ne la pròpia autoria: G. de Puyo qui era amb Nos quan férem aquest llibre. Tots ells també tenen textos en les altres llengües oficials de la Corona: aragonès i llatí. Quan arriben els reis del Casal de Castella, els Trastàmares, l’aragonès desapareix substituït pel castellà. Es mantenen el llatí i el català, si bé aquest darrer, amb tendència a la baixa, i només a empentes i rodolons persistirà entre els Habsburgs. Els Borbons ja no hi escriuen res. Molts dels nostres compatriotes veuen amb mals ulls que els nostres reis haguessen escrit també en català: ja al segle XVI Bernardino Gómez Miedes, bisbe d’Albarrassí, baladrejava per això mateix contra en Jaume I, i no falten mestres que a l’hora actual presenten als alumnes el Conqueridor com un traïdor a l’Aragó.
Asimismo, la Ley 3/1999, de 10 de marzo, del Patrimonio Cultural Aragonés, en su redacción vigente, establece que el aragonés y el catalán de Aragón, en las que están incluidas sus variedades dialectales, son las lenguas y modalidades lingüísticas propias a las que se refieren el artículo 7 del Estatuto de Autonomía de Aragón de 2007. Nuestra realidad lingüística, reconocida en dicha Ley, se concreta mediante la incorporación del área de Lenguas Propias de Aragón desarrollada en este currículo con objeto de fomentar, en las zonas de utilización predominante, el aprendizaje de las lenguas propias.
Once. Se incorpora una Disposición transitoria quinta: “Disposición transitoria quinta. Enseñanza de la lengua aragonesa. Con carácter excepcional y con objeto de garantizar la enseñanza de la lengua aragonesa, los centros autorizados podrán continuar impartiendo esta materia fuera del horario lectivo”.
Doce. Se modifica el anexo II. Se modifica el currículo del área de Ciencias Sociales y se recoge el del área de Lenguas Propias de Aragón (Lengua Aragonesa y Lengua Catalana).
A partir de la pàgina 86, llengua aragonesa. A partir de la pàgina 117, llengua catalana.
Recetas: La inequidad crónica o por qué España sigue sin tener una tarjeta sanitaria única. Noticias de Alma, Corazón, Vida. El acceso con normalidad al Sistema Nacional de Salud con independencia de la comunidad de origen del usuario sigue sin ser una realidad
La Plataforma per la Llengua ha elaborat unes agendes en català que ha difós entre alumnes de la Franja per via d’associacions (Clarió, AMPA…). Lo Govern d’Aragó ni ha fet ni ha desfet en la producció i difusió, perquè entre les seues funcions no està la de supervisar activitats d’entitats privades. Com no supervise les visites escolars a espais militaritzats (Un militar muerto y 11 escolares graves al volcar un blindado en Zaragoza, Visita a la Escuela Militar de Montaña, i 3) ni revise l’ensenyament religiós en horari escolar. Més enllà de consideracions que es puguen fer sobre el format de la campanya, tindre una agenda en català normalitze la llengua en un àmbit formal a on la llengua pròpia té un paper d’excepcionalitat, si arribe a tindre’l.
Lo secessionisme, per via del PAR, ha demanat al Govern d’Aragó per l’agenda de les associacions (?). Com si el Govern tinguere res a dir en activitats privades. Diuen que l’agenda està redactada “en catalán normativo”, es fan referència a l’”Àrea Idiomàtica del Català” i s’usa la toponímia en català. Preguntes previsibles per a un PAR que ha evolucionat des de demanar l’oficialitat del català i l’aragonès a traure rendiment de l’anticatalanisme per via de la llei del LAPAO. I sobretot, en època d’estiu, en què hi ha poca cosa noticiable, venim de resoldre el conflicte de Sixena, i al setembre és previsible que intentaran erosionar el Govern posant en agenda els Bens de la Franja.
Però l’acció imprudent és lo moment en què el Govern d’Aragó, des de la Conselleria d’Educació (PSOE) i en la signatura de la Cap de Servei Ana Isabel Ayala Sender, s’interpose explícitament en la societat civil, i use els directors per a “que evite la entrega de las citadas agendas al alumnado de su centro“. Tics franquistes. I els arguments per a fer-ho no deixen de ser obscurs i confusos: “consideramos que invade competencias de la Comunidad Autónoma en relación con los contenidos y la identificación de las zonas lingüística y los centros de Aragón”. Això d’invadir competències del Govern per via d’una agenda no deixa de ser menys còmic que el moment que Catalunya es va annexionar territori per via d’una enquesta. Eren moments del PP-PAR.
Però la imprudència més fulminant és la mostra del Departament del total desconeixement sobre les pròpies llengües d’Aragó i la seua normativa: “La determinación del catalán como lengua propia en la Comunidad Autónoma de Aragón se rige por normativa propia especifica de la Comunidad y en ningún momento referencia a otras zonas o entidades”. Deu desconèixer que la Comunitat Autònoma d’Aragó mai ha tingut cap normativa pròpia ni específica per a regir el català, perquè PP, PAR o PSOE han fet servir de la comuna. Com tampoc la C. A. d’Aragó ha tingut mai cap normativa pròpia ni específica per a l’aragonès, perquè mai ha arribat assumir-la com a llengua pròpia, i com a tal, com ningú de fora li ha fet la norma, la C.A.A no ha tingut mai norma pròpia per a l’aragonès. Així és lo país (esto no da más de sí).
Lo progressisme aragonès ja porte massa activitat a l’agenda marcada pel secessionisme, com abandonar l’Euroregió pels conflictes de les propietats de l’Església, o deixar d’anar a actes d’estudi del català de la Franja per conflictes en la propietat privada de les monges de Sant Joan de Jerusalem. Igual de coherent que considerar que la Llei de llengües és més convinent anunciar-la a Catalunya per a aturar l’independentisme que presentar-la al propi territori a on ha de tindre efectes. Només interessen los Bens que tenen los catalans, res de parlar dels que estan a Madrid, Nova York, Boston o Toledo.
L’agenda no em deixe de portar records. Quan era menut un familiar me va regalar el llibre “Bleda, bleda, no ho és”. No el vaig arribar a llegir mai. Però tindre un llibre en català entre mans me va fotre una sensació estranya. Encara el recordo! Als 10 anys tenia el primer contacte en “la meua llengua” per escrit. I ere pel granet d’arena que hi posave un familiar. No pel sistema educatiu. De fet, l’Escola es va esforçar en evitar qualsevol contacte en la llengua pròpia, i en ocasions, va arribar a demanar que els pares parlaren castellà a casa.
Un llibre en català a les mans que em portaven “de Barcelona”. Allò que m’ere pròxim i llunyà simultàniament. Tant llunyà i pròxim com a qualsevol andalús li podrie parèixer llegir a Ramón J. Sénder. Però en la diferència que des de l’escola només s’havien preocupat de fer-me pròxim i quotidià allò que parlaven “a Madrid” o “a Saragossa”. Fins i tot me feen pròxim allò que parlaven “a Buenos Aires”, “a Londres” o “a Nueva York”. Però d’explicar-me que allò “de Barcelona” ere molt llunyà no calie que s’hi preocupare l’Escola, que a casa, els veïns, al carrer, mos feem prou evident que “el xapurriau no ere català”.
Però a la vegada, no deixave de ser una sensació estranya que quan venie un foraster de Barcelona no canviàvem de llengua. Per més que vulgueu, a un xiquet li ha de produir una sensació estranya que en “los que no parlen com natres” no es canvie de llengua, i en “los pròxims” d’Escola, sí que es canvie de llengua. Però recordo que eixe primer llibre va normalitzar en mi vore la meua llengua escrita. Per més diferent que sonare a com parlava, no ere més diferent que la llengua d’escola.
A pesar de l’espai perifèric que el sistema educatiu li reserve a la llengua, quan no és de persecució, per a molts xiquets actuals los serà més normal tindre coses en català que no ho va ser per a natres, igual que també per a ells serà més normal tindre molts amics castellanoparlants, i parlants d’amazic, àrab, romanès o wòlof. La seua Franja ja no serà la nostra Franja. I la seua Franja farà més complicat mantindre viva la llengua. Però ara no tenim prou espai per a palar-ne. I alguns tics se mantenen.
Fa uns mesos a Fraga es va gestar un projecte engrescador de la mà de diversos col·lectius impulsat principalment per la Plataforma per la Llengua i editades per Agenda de la Terra. Es tractava de fer arribar pel curs vinent unes agendes en català a les escoles de la Franja de Ponent.
En aquella primera trobada ens vam veure, a banda de la PxL, representants del Casal Jaume I de Fraga i del Moviment Franjolí per la Llengua, a més de contactar amb l’associació de Pares del Matarranya en defensa del Català CLARIÓ. Les agendes reberen el suport de la Diputació de Lleida.
Teníem la intenció que el contingut de les agendes fos el més plural possible, que estiguessin referenciades en la Franja i connectades amb la resta del domini lingüístic. Sabíem que era un projecte ambiciós, complicat i no exempt de riscos, però la il·lusió que l’alumnat franjolí tingués unes agendes en la seva llengua ens impulsà a tirar-ho endavant.
La distribució als centres educatius de la Franja i l’acceptació dels continguts de l’agenda fou un èxit, fruit de l’esforç, la dedicació i la complicitat d’una xarxa de persones que el va fer possible.
La cosa anava bé, i n’hi havia previstes sengles presentacions de les flamants agendes a les primeries de setembre a Fraga i Lleida.
Novament, l’espantall pancatalanista serveix d’excusa per no fomentar l’ús del català a les aules i ha fet emporuguir una DGA* que diu defensar el “català d’Aragó”
I vet aquí que les agendes (ja reservades a centres de totes les comarques catalanoparlants d’Aragó), van topar amb la política d’interessos de partit i les queixes respecte a que els xiquets i xiquetes de la Franja tingueren agendes en la seva llengua i amb informació d’arreu de la catalanofonia (dates assenyalades, diades, mapes lingüístics i comarcals, etc.) van trascendir a les Corts aragoneses de la mà del PAR, ordenant llavors el govern aragonès que es retirin les agendes i no les facin servir els centres educatius el curs vinent per “invadir competències d’Aragó en relació als continguts i identificació de les zones lingüístiques de la comunitat”.
Mentre els anticatalanistes treuen pit, un cop més, els grans perdedors d’aquesta història són els alumnes franjolins, que d’acord a la voluntat del govern aragonès, no podrien gaudir d’una eina amb la que treballar a l’escola en la seva llengua pròpia.
Novament, l’espantall pancatalanista serveix d’excusa per no fomentar l’ús del català a les aules i ha fet emporuguir una DGA* que diu defensar el “català d’Aragó”, això sí, que estigui ben isolat de la resta del territori amb el que comparteix llengua, un català que després de dècades d’autonomia encara espera la seva normalització i un estatus digne a dins de l’Aragó.
Tanmateix fan, com es diu en castellà, el paper del “perro del hortelano, que no come ni deja comer” mentre milers de persones a la Franja veuen conculcats els seus drets lingüístics dia rere dia.
Diu que s’envaeixen les competències del govern sobre continguts i identificació de les zones lingüístiques
El govern aragonès ha vetat la distribució a la Franja d’unes agendes escolars en català que havia fet la Plataforma per la Llengua juntament amb entitats locals. L’objectiu de l’agenda és de contribuir a la normalització del català. La Conselleria d’Educació ha dit que la decisió s’ha pres perquè considera que s’envaeixen ‘les competències d’Aragó en relació als continguts i identificació de les zones lingüístiques de la comunitat’. Ha avisat als promotors de l’agenda que no la distribueixin més.
La portaveu del Partit Aragonès (PAR), María Herrero, ha criticat que a les agendes només hi figurin referències a ‘la denominada ‘Àrea Idiomàtica del Català’ i altres continguts de caràcter ideològic, determinant un enfocament social’. Igualment, ha denunciat que a les agendes s’hi assenyalen dates com l’Onze de Setembre o el Vint-i-cinc d’Abril, i expliquen que aquestes dates festives recorden ‘la caiguda de Barcelona’ i ‘la Diada del País Valencià’, respectivament i ‘no tenen res a veure amb Aragó’.
A raíz de la publicación en la revista Littera, editada por el CELLIT, de un estudio sobre el motín ocurrido en Binéfar en octubre de 19161, parece conveniente remarcar que no se trató de un hecho aislado. Los literanos supieron protagonizar distintas acciones de protesta social en las postrimerías del siglo XIX y primeros años del XX, antes de que los partidos políticos y sindicatos de ideología obrera impusieran formas de protesta «modernas», propias de sociedades industrializadas.
La gran crisis agraria de finales de siglo, unida a la pertinaz sequía, sumieron a la comarca en un estado de miseria en que la principal reclamación fue la del trabajo. El Canal de Aragón y Cataluña, en el cual tantas esperanzas estaban puestas, catalizó gran parte de las protestas. Su construcción fue reclamada en decenas de reuniones y mítines organizados por propietarios y políticos, aunque algunos se convirtieron en auténticas manifestaciones de descontento popular.
Es el caso de la reunión realizada en Tamarite el 6 de mayo de 1896, a la que acudieron entre 4.000 y 5.000 personas, la mayoría de ellos braceros que reclamaron a gritos un trabajo que garantizara su subsistencia. Pocos meses después, en agosto, muchos de esos braceros estuvieron también presentes en el mitin de Binéfar, que contó con la presencia de más de 10.000 personas.
La construcción del Canal dio lugar también a las primeras huelgas que tuvieron lugar en la comarca. La primera de ellas, en San Esteban de Litera, donde en marzo de 1897 los obreros reclamaron más tiempo de descanso y que se les mantuviera el jornal, ante los rumores de que iba a ser reducido. Al mes siguiente y en el mismo municipio, obreros sin trabajo interrumpieron una reunión de alcaldes reclamando una ocupación. En Alcampell, durante enero de ese año, tuvo lugar una manifestación pacífica pidiendo que se les admitiera en las obras.
En 1905, este tipo de reivindicaciones fue frecuente. En enero, un grupo de unos mil obreros procedentes de Francia y Cataluña se presentó ante el alcalde de Tamarite en demanda de trabajo, reclamando ser admitidos todos o ninguno y que se comenzasen los trabajos de un nuevo sector del canal, donde todos tendrían cabida.
En Albelda se produjo un curioso motín que movilizó a los obreros en contra de las personas acomodadas, a las que culpaban de que no se les admitiera a trabajar en el canal. Se trató de un levantamiento un tanto violento —el secretario de la localidad terminó herido con piedras y palos— que acabó cuando las autoridades ayudaron a los obreros a escribir una instancia al Gobierno para que ampliase las obras. Hay que señalar que los manifestantes marcharon tumultuosamente a Tamarite para conferenciar con el ingeniero director de las obras, y obligaron a los mayores contribuyentes de Albelda a encabezar la marcha.
Precisamente los braceros que trabajaban en el tramo entre Albelda y Tamarite amenazaron, en abril de ese mismo año, con una huelga si no se admitía a cuantos se presentaban demandando trabajo. En agosto esos mismos obreros organizaron un motín por idénticos motivos, en el que también intervinieron mujeres y chicos, obligando a abandonar sus puestos a las criadas y a cerrar las tiendas.
Ni siquiera la brillante inauguración del canal por parte de Alfonso XIII estuvo libre de tensiones, pues una manifestación desde Tamarite compuesta por 2.000 obreros de la comarca pretendió llegar hasta el rey pidiendo «pan y trabajo», aprovechando la atención mediática, lo que causó un cierto espanto entre las autoridades provinciales, que finalmente lograron disuadirles a base de promesas.
Si la falta de trabajo era la preocupación primordial para la masa obrera, para los pequeños contribuyentes y comerciantes lo era la cada vez mayor presión fiscal.
En 1893 tuvo lugar en Tamarite un motín cuando la Agencia Ejecutiva de la Hacieda pretendió cobrar el triple del importe de las cédulas personales que no habían sido pagadas en el plazo voluntario, siendo la prudente actitud del alcalde la que evitó males mayores. Ese mismo año, las mujeres de Alcampell se amotinaron como protesta por el impuesto de consumos, y para hacerlas entrar, de forma pacífica y con procedimientos persuasivos «en costura y en cocina» —tal como expresó textualmente El Diario de Huesca— fue necesaria la presencia de quince parejas de la Guardia Civil.
En 1898 en Peralta de la Sal también tuvo lugar una manifestación por el cobro del recargo de las cédulas personales, y al año siguiente las tiendas de Tamarite cerraron de forma generalizada como protesta por los impuestos que el ministro Villaverde había implantado.
En 1906 la Benemérita tuvo que volver a actuar en Alcampell cuando el vecindario se amotinó pidiendo la supresión de la cobranza de los arbitrios municipales, y en 1916 tuvo lugar el citado motín de Binéfar, relacionado con los impuestos pero provocado por su cobro arbitrario e irregular por parte del Ayuntamiento.
En 1892 se suprimió el juzgado de primera instancia de Tamarite, lo que provocó no pocas protestas. Una de ellas tuvo también que ver con los tributos, pues el comercio de la villa se apresuró a pedir la rebaja de los impuestos directos e indirectos, con arreglo a la nueva categoría de la población.
Nuestros abuelos y bisabuelos, habitantes de una teóricamente tranquila zona rural, no eran pues tan conformistas como los imaginamos y supieron buscar, con motines y protestas, la respuesta a una situación desesperada. En la segunda década del siglo XX aparecieron en la comarca las primeras formaciones sindicales, y con ellas una forma de protesta más organizada que ya ha sido objeto de atención de los historiadores. Sin embargo también merecen conocerse estos motines, formas de expresión del descontento de nuestros mayores.
Redacció / Barcelona El govern de l’Aragó ha prohibit la distribució i l’ús d’una agenda escolar en català a la Franja per al curs 2016/17. La Plataforma per la Llengua l’ha…
Organitzen: Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes i Àrea de Filologia Catalana de la Universitat de Saragossa
Coordinadors: Javier Giralt Latorre, Maite Moret Oliver i Maria Rosa Fort Cañellas
Lloc de realització: Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Saragossa
Data: 28 d’octubre de 2016
Objectius: L’objectiu d’aquesta jornada és divulgar la recerca sobre la llengua i la literatura de la Franja d’Aragó, amb el propòsit de reflexionar sobre les investigacions que s’ha dut a terme fins ara i presentar les que s’estan desenvolupant actualment. Les conferències i els pòsters oferiran contribucions centrades en aspectes diversos relatius a dialectologia, sociolingüística, història de la llengua, literatura oral i literatura d’autor d’aquest territori catalanoparlant de la Comunitat Autònoma d’Aragó.
Presentació de pòsters: Es convida a tots els investigadors interessants a enviar les seves propostes de pòster sobre qualsevol aspecte relacionat amb la llengua i la literatura de la Franja d’Aragó.
La proposta de pòster (un resum de 500 paraules com a màxim) haurà d’enviar-se per correu electrònic abans del 30 de setembre i el resultat del procés d’avaluació es comunicarà als autors abans del 7 d’octubre.
Inscripció: Serà indispensable que tots els investigadors que vulguin presentar un treball facin la inscripció definitiva abans del 21 d’octubre, per tal de ser inclosos en el programa definitiu. Les inscripcions sense pòster tenen com a termini el 26 d’octubre de 2016.
Fa poc va vindre a casa un amic, periodista de professió, a qui fee anys que no veia. Ens vam posar al dia de les vides respectives i de l’actualitat sociopolítica. Quan li vaig ensenyar l’estudi, va fixar-se en la pila de Temps de Franja que tenia a la taula de treball.
—¿Y esto qué es? —va interpel·lar-me.
—Una revista que editan las asociaciones del Aragón oriental.
—Pero veo que está toda en catalán…
—Bueno, supongo que ya sabes que lo que se habla en esas comarcas desde hace siglos es catalán. Lo normal es que si se hace una revista sea en la lengua propia, ¿no?
Quan va saber que TdF s’edita mensualment i sense interrupcions des de l’any 2000, i que té més de 600 subscriptors, no va poder estar-se de mostrar una certa incredulitat. Fa temps que és dins el món de la comunicació i ha passat per mitjans de tota mena i dimensió. Per tant, sap la dificultat de tirar endavant aquest tipus de projectes. Però quan es va quedar parat de veres va ser en sentir que els col·laboradors són voluntaris.
—¡Voluntarios! ¡Durante dieciséis años! Eso, Terés, no me lo creo.
En confirmar-li que era així, va exhortar-me a enviar una candidatura als premis Pulitzer.
—Seguro que os dan el premio, aunque solo sea por cabezones —va bromejar—. Maños hasta la médula…
Tot fullejant-les, va cridar-li l’atenció l’escassedat d’anuncis.
—A ver si lo entiendo. La revista tiene 600 suscritores de pago y unos 1.000 lectores mensuales, personas concienciadas, fieles, que la sienten como algo muy suyo. ¡Es un bombón para cualquier anunciante!
La conversa va seguir per estos camins fins que va virar cap a assumptes més banals. Quan va marxar, em vaig quedar pensarós. Em costava concentrar-me en la revisió de les proves del darrer número de Temps de Franja. Vaig recordar la trucada d’en Josep Galan un vespre de l’any 2000 per exposar-me la idea i animar-me a col·laborar-hi. Aleshores va semblar-me un altre projecte impossible. Al final, ironies de la vida, l’havia sobreviscut. Bona feina, Josep!
La Comarca, columna «Viles i gents», 15 de juliol de 2016
Los albergues de temporeros tanto de Tamarite de Litera como de Altorricón han constatado que en la actual campaña frutícola han llegado a la zona menos temporeros que en años anteriores
La menor producción frutícola o el aumento de autóctonos, entre las causas.
Un hecho que sorprende, aunque no preocupa ya que los puestos de trabajo están cubiertos. Alberto Broto, técnico de la agrupación agraria Uaga y responsable del albergue de Tamarite de Litera, advierte de que “en ningún caso podemos hablar de déficit de empleo, pero sí que es cierto que hay menos contrataciones, porque hay menos oferta”.
Varios son los motivos por los que la llegada de temporeros ha sido inferior a campañas anteriores. Uno de ellos es el descenso de la producción frutícola de este año, de entre un 10 y 15 por ciento, lo que se traduce en menos trabajo y, a su vez, en menos contrataciones.
Otro de los motivos, según Broto “es que cada vez más, en los trabajos temporales de recolección se incrementa el número de personas autóctonas en la zona, debido al aumento del paro”.
Y por último, una mejor organización en la contratación de temporeros en todo el país ha permitido evitar las escenas que hace unos años se podían observar en algunas localidades en las que los temporeros se veían obligados a dormir en las plazas de los municipios.
El responsable del albergue de Tamarite asegura que “la llegada de trabajadores no es masiva, como pasaba hace unos años. Los temporeros ya no van a la aventura, se informan antes de su llegada por lo que se mejora la organización en la contratación y también en la concienciación de ellos mismos”.
En ese sentido, el albergue de temporeros de Altorricón también cuenta con menos trabajadores que en anteriores campañas frutícolas. A día de hoy todavía poseen 24 plazas libres de las 64 totales. Algo nada habitual en estas fechas, según Juan Antonio Plana, presidente de este albergue y de la Cooperativa frutícola San Bartolomé de Altorricón. “Otros años, para estas fechas teníamos hasta 80 temporeros y ahora tenemos dos viviendas sin abrir”, agrega. El motivo, sospecha Plana, “puede deberse a un incremento de trabajo en otros puntos del país”.
De todos modos, Plana no descarta que en próximas semanas llegue un elevado número de temporeros.
De hecho, en esta zona el momento de mayor volumen de trabajo en la campaña se produce durante este mes de julio.
Josep Anton Chauvell Larrégola és un reconegut escriptor en llengua catalana que durant les raderes quatre dècades ha participat activament en la política local del seu lloc (Alcampell) i la seua comarca (la Llitera), així com en els moviments socials reivindicatius de la llengua i la identitat de la Franja. Fou fundador dels Consells Locals de la Franja (anys 80), alcalde d’Alcampell (des del 2003 fins ara), conseller de Cultura comarcal, i president de la Comarca (2007-2011), càrrec que repeteix en la present legislatura (2015-2019). Fa poc va tenir l’amabilitat de contestar-nos unes preguntes.
Josep Anton Chauvell
Versió de l’entrevista publicada a Temps de Franja digital, núm. 27, maig de 2016
Pep Espluga ―Arran les últimes eleccions has tornat a ser elegit president de la Comarca de la Llitera, càrrec que ja vas exercir fa un parell de legislatures. Has trobat moltes diferències ara en relació al passat?
Esta asociación juvenil mantiene su actividad todo el año,con excelente respuesta no solo de la población sino de toda la comarca.
Los más de diez eventos culturales, musicales y deportivos que organiza o en los que participa esta asociación a lo largo del año, casi uno por mes, siempre con gran afluencia y reconocimiento público la situan como el referente de la dinamización asociativa juvenil de la comarca.
“Feria de Abril”, “La Santa Farra”, carnaval, fiestas de Invierno, “Fiesta Ibicenca”, torneos de badminton, torneo de futbol sala, “Navidad Solidaria””, Halloween”, cursos de dj…. son algunas de las multiples actividades que realizan a lo largo del año y en la que participan jóvenes de la comarca y alrededores.
El pasado 2 de julio tuvo lugar la IV edición de la Fiesta Ibicenca de Altorricón .Hace 4 años que iniciaron este proyecto y desde entonces muchos han sido los dj’s que han pasado por la cabina. Nombres como Marsal Ventura, Enric Font, Miquel Fontova y Jordi MB o los ya residentes Campos, Martos y Bleizy han aparecido en los carteles del evento. Dj’s locales,nacionales e internacionales como Blanca Ross o Luka Caro , llenan en cada evento la pista de baile.
La idea surgió buscando algo nuevo para el pueblo, una fiesta veraniega, al aire libre y diferente. Comenzó como una fiesta cualquiera, con asistentes del pueblo pero año a año ha ido creciendo cada vez más, llegando más allá de los pueblos de la comarca. Los asistentes han ido aumentando y cada vez son más las personas que se visten de blanco y bajan a la plaza este día tan señalado.
Esta ilusión que nació hace cuatro años, liderada por David Alonso ,actual alcalde de la población, y una coexionada junta directiva, es actualmente una realidad consolidada gracias a la iniciativa de un grupo de jóvenes que vieron la carencia de actividad para la juventud en Altorricón que les obligaba los fines de semana a desplazarse a otros territorios en busca de fiesta.
En estos momentos con Sofía Moreno de presidenta “Altorricó en Marcha” tiene alrededor de 140 socios y es completamente autosuficiente económicamente hablando, hecho que les permite mantener su actividad y les permite ser solidarios con causas desfavorecidas.
Va ser una icona de la tele d’aquest país durant 25 anys. D’un temps cap aquí, tothom es pregunta què se n’ha fet, de Mari Pau Huguet. Tinc dos dies per trobar la resposta. M’ha convidat a Estopanyà, un petit poble de la Franja de Ponent.
03.08.2016 14:37
