Entrevistem el conservador del Museu de Lleida, que ens parla de la importància històrica de les peces de Sixena i l’obstinació del govern d’Aragó per a recuperar les peces que hi ha exposades al Principat de Catalunya

Origen: A. Velasco, expert sobre l’art de Sixena: ‘Al final et preguntes si l’interès del govern d’Aragó per les obres és que estiguin a Lleida’

Albert Velasco és conservador del Museu de Lleida Autor: Mikel Aristregi

Per: Josep Rexach Fumanya

21.08.2016  22:00

Albert Velasco és conservador del Museu de Lleida i una veu autoritzada per a parlar del litigi que mantenen obert els governs català i aragonès sobre les obres del monestir de Sixena. Ens explica que totes les restitucions patrimonials responen a una raó política, fins i tot les que es fan al Principat de Catalunya. Però en el cas de Sixena, lamenta que aquesta reclamació es faci a una comunitat veïna amb la qual hi ha units llaços històrics i econòmics. ‘Aquestes peces són fonamentals per al Museu de Lleida. Aquest és l’únic museu del món que explica què és la Franja avui dia i què ha estat durant els segles’, diu Velasco, que tem que el Museu de Lleida pugui perdre una de les seves essències.

Però Velasco no solament lamenta, sinó que argumenta amb fets. Ha regirat tot el patrimoni catalogat pel govern d’Aragó i un terç de les peces es troben al Museu de Lleida. Ni rastre de les altres que hi ha repartides per museus i esglésies de l’estat espanyol. Ens en posarà exemples, alguns d’escandalosos i que l’indueixen a pensar que darrere aquestes reclames hi ha un sentiment anticatalanista.

—Hi ha desenes d’obres d’art de Sixena repartides per l’estat espanyol. Per què no han estat reclamades pel govern aragonès?
—L’argument que sempre utilitza l’Aragó per a justificar que no es reclamen aquestes obres és la sentència de la jutgessa d’Osca, segons la qual la declaració del monestir de Sixena com a monument nacional el 1923 abastava tant l’edifici com el contingut de les obres d’art de l’interior. Això vol dir que per a vendre-les, s’havia de demanar una autorització al ministeri competent. És clar, aquest és l’argument que utilitzen per a no reclamar les obres que estan en uns altres museus i que van sortir abans del 1923. Aquesta sentència és molt discutible. Hem de recordar que és fonamental: aquesta sentència és d’un jutjat de primera instància i ha estat recorreguda. Això anirà a l’audiència d’Osca i al Tribunal Suprem molt probablement, que haurien de ratificar aquesta decisió.

—Ara, la sentència no diu pas que aquestes obres ja estiguessin al Principat de Catalunya
—Aquest és un matís important. Quan la Generalitat i el MNAC van adquirir les 97 peces de Sixena el 1983, 1992 i 1994, aquestes ja estaven en territori català des de feia molts anys. Perquè les monges se’n van anar del monestir de Sixena el 1970 i es van instal·lar a Valldoreix. Quan se’n van anar es van emportar les peces. Algunes les van dipositar al Museu de Lleida i unes altres al MNAC. Uns quants anys després, van parlar amb la Generalitat, van arribar a un acord i es van formalitzar tres compres els anys que he dit. Aquest matís és molt important. De fet, el TC, el 2012, ja va sentenciar que la Generalitat i el MNAC havien exercit correctament aquest dret de compra i que l’Aragó no tenia dret de retracte perquè les peces ja eren fora del seu territori.

El govern de l’Aragó fila molt prim amb Catalunya, i en canvi, no ho fa amb territoris espanyols

—I després del 1923, tan sols Catalunya ha obtingut peces procedents de Sixena?
—No. Hi ha un cas molt interessant que és el d’un fragment del retaule major que es conserva al Museu del Prado. No se sap del cert si en va sortir abans o després del 1923, però en el cas que en sortís abans, aquesta peça es va posar a subhasta el 2002 i ningú no la va reclamar. La casa de subhastes hauria d’haver notificat que posaven a la venda una peça d’un monument nacional que era catalogat. No ho va fer ningú. Vull dir que si ens posem a filar molt prim, arribarem a molts llocs que no ens agradaran. El govern de l’Aragó fila molt prim amb Catalunya, i en canvi, no ho fa amb territoris espanyols.

—Si es ratifica la sentència de la jutgessa d’Osca, es pot obrir un meló de demandes.
—Efectivament i això assentarà jurisprudència. A partir d’aquí, Aragó podrà reclamar allò que consideri. I no ho oblidem, uns altres pobles, ciutats i comunitats de l’estat espanyol també podran començar processos similars. Aquest és el gran perill d’aquesta sentència. I no solament abastaria museus, sinó col·leccionistes privats i monuments. Hi ha un cas molt curiós com el de la Catedral de Tarazona, que va ser declarada monument nacional el 1921. El 1939, un cop acabada la guerra, s’hi va començar una restauració. Van remodelar tota la zona del claustre i dos retaules que hi havia a les capelles els van regalar a dues parròquies aragoneses. És clar, això també seria abastat per aquesta sentència. Es van treure d’un monument nacional. Tant hi fa que es traslladin quaranta metres com cent quilòmetres. Segons el que diu la jutgessa, no es podien tocar. I de casos d’aquests n’hi ha infinits.

—Expliqui-me’n un més.
—El més al·lucinant de tots. La catedral d’Osca va ser declarada el 1924 monument nacional. Bé, doncs el 1969 hi van començar una restauració i van desmuntar tot el cor de la nau central; un cor renaixentista excepcional, preciós. Als canonges els sobraven peces perquè volien aclarir la nau central per fer-la més diàfana i no volien tornar a muntar el cor. Entre les peces que els sobrava, hi havia una reixa del segle XVI, i se la van vendre juntament amb un faristol, unes escultures barroques, dues piques baptismals… El cas més curiós és que la majoria d’aquestes peces va anar a parar al Santuari de Torreciutat, el santuari promogut per Josepmaria Escrivá de Balaguer. Però tot i l’alt valor que tenen, ningú no les ha reclamades ni ningú no les ha catalogades.

—Casos com aquests demostrarien que les reclames de Sixena responen a un motiu polític.
—També s’ha de dir que aquestes reclamacions, que reben el nom de restitucions patrimonials, a escala internacional sempre es fan des d’un punt de vista regionalista, autonomista, nacionalista i, és clar, amb contingut polític al darrere. Sempre és així. Que ningú no s’enganyi. A les reclamacions dels grecs dels frisos del Partenó, o a les reclamacions dels egipcis que hi ha al British Museum o al Louvre, hi ha un component polític important darrere. Els aragonesos no fan res diferent de la resta del món i fins i tot algunes reclamacions catalanes tenen un contingut polític al darrere. No és res dolent. Però sí que és dolent quan les teves reclamacions per a la restitució patrimonial entren en conflicte amb una comunitat veïna amb la qual t’uneixen infinitat de llaços històrics, econòmics i vivencials. Una comunitat que, a més, és a tocar i hi comparteixes una frontera natural com la Franja.

El govern d’Aragó ha catalogat peces del Museu de Lleida que no tenen cap mena d’interès històrico-artístic

—Us he llegit que darrere aquestes reclamacions hi podria haver un sentiment anticatalanista.
—És que si entres a la secció de béns mobles de la web del govern d’Aragó, a la base de dades trobaràs 298 peces. D’aquestes gairebé tres-centes peces, un terç és al Museu de Lleida. Però és que m’he mirat totes les fitxes i he vist que peces aragoneses catalogades en aquest fons i que estiguin fora de l’Aragó, no hi ha sinó les de Lleida. Ni les que hi ha al Museu del Prado, ni les del Museu Arqueològic espanyol, ni tantes altres peces aragoneses que hi ha per l’estat espanyol. I també és molt curiós que moltes peces que hi ha a museus i parròquies aragoneses, amb una importància excepcional, tampoc no siguin catalogades. I, en canvi, les de Lleida sí que són catalogades i n’hi ha algunes que no tenen cap mena d’interès històrico-artístic. És clar, al final et preguntes si l’interès d’algunes peces és que estiguin a Lleida. Fa lleig…

—En aquesta catalogació, ni rastre de peces que estiguin a museus espanyols?
—No. Per exemple, el fragment del retaule major de Sixena, que està al Prado, no és inclòs entre aquestes 298 peces, com tampoc no ho són les dues taules del retaule major de Sixena mateix, que estan al Museu de Toledo.

—Tot plegat és una contradicció.
—Per exemple, un cas flagrant més. El 2009 la Diputació de Lleida va adquirir una pintura gòtica de Benavarri en una subhasta. Una subhasta per a la qual havien avisat l’Ajuntament de Benavarri, però el govern d’Aragó no hi va voler participar. La Diputació de Lleida va adquirir la peça, perquè era de Benavarri, perquè era de la Franja i perquè s’adequava al discurs del Museu de Lleida, i a més, era obra de Pere Garcia de Benavarri, que era un dels autors fetitxe de la col·lecció de gòtic del museu. Automàticament quan l’Aragó va veure que l’adquiria Lleida la va catalogar. Això els va permetre d’exercir el dret de retracte durant els següents sis mesos i automàticament van recuperar la peça. Aquestes actituds et fan pensar.

—…
—Mentre passava tot això, la Comunitat de Madrid catalogava tres peces de Juan de la Abadía, un altre dels grans pintors del gòtic aragonès, les tres procedents de l’església de Marcén, a Osca. L’Aragó no n’ha dit res, quan sí que ha corregut a recatalogar peces que ja eren catalogades al Museu de Lleida.

—De moment, de les 97 peces reclamades pel govern aragonès, 44 encara estan al museu de Lleida, del qual sou conservador. Expliqueu-me quin valor tenen?
—Aquestes peces són fonamentals per al Museu de Lleida. Aquest és l’únic museu del món que explica què és la Franja avui dia i què ha estat durant els segles en què el Bisbat de Lleida ha fet un paper fonamental en aquest nexe d’unió geogràfic entre els dos territoris. El Bisbat de Lleida s’endinsava en territori aragonès –les fronteres religioses no han coincidit mai amb les administratives– i això va crear tot un seguit de relacions que es remunten a l’edat mitjana. I el Museu de Lleida és l’únic que explica tot això. Si el desposseeixen d’aquestes peces de Sixena o de les famoses peces de l’art de la Franja, que aquest és un litigi més, perdrà un dels grans valors discursius, que és explicar aquest passat en comú.

—Però no totes són exposades. Per què?
—Bé, això és normal a tots els museus del món. Els museus grans, com ara el British o el Louvre, potser exposen un 1% o menys del fons total. Els museus tenen les sales d’exposició que tenen i no es pot exposar sinó una part petita. En el cas de Lleida, ja ens hauria agradat exposar moltes més peces de la Franja i Sixena. Però les sales arriben fins on arriben. Les peces, encara que siguin al magatzem, són vives. Aquest és un argument que ha utilitzat molt l’Aragó. Però és un argument que des d’un punt de vista tècnic no s’aguanta per enlloc.

És una aberració des del punt de vista tècnic traslladar els frescos de Sixena

—Per una altra banda, hi ha el litigi sobre els frescos, que s’hauran de restituir a la sala capitular del monestir. Quins riscs pot comportar això des del punt de vista de conservació?
—Sí, els riscs existeixen. Això ja es va posar de manifest al judici. Els tècnics del MNAC que van declarar al judici ja van explicar que era una operació molt complexa i que en qualsevol dels casos, aportaria afectacions a les pintures murals. Recordem que són cremades, arrencades, restaurades i posades sobre una estructura molt complexa. És impossible fer el trasllat sense que no hi hagi una afectació sobre les pintures. És una aberració des del punt de vista tècnic fer aquest trasllat. L’inconvenient és que a la sentència aquesta qüestió tècnica s’ha ventilat d’una manera excessivament superficial, quan és la clau de la qüestió.

Origen: Reis escriptors | Lo Finestró

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 13 d’agost del 2016)

Com que són pocs els que d’una manera o una altra estudiem la literatura catalana de l‘Aragó passen les coses que passen. Per això gairebé no ens hem adonat que en la nòmina d’escriptors aragonesos en català hi falten tots els nostres reis del Casal d’Aragó. La GEA no els cita com a tals, ni figuren tampoc en altres panorames de la literatura catalana de l’Aragó. Només he sabut trobar un fragment de la Crònica del Cerimoniós a l’antologia d’autors aragonesos en català de La nostra llengua, la gramàtica catalana que el 1984 publicà la DGA a l’època Bada. I això que tots els nostre reis escriviren en català, i no pas poc: Jaume I i Pere IV hi redactaren les cròniques –avui en diríem memòries- del regnats respectius, que continuen essent de molt bona lectura; a Jaume I s’atribueix , a més, Lo llibre de saviesa. Joan I fundà els Jocs Florals i escriví moltes poesies, perdudes, sembla. I hi ha més reis i reines d’Aragó que escriuen en català: de gairebé tots ells tenim, si més no, abundosos carteigs i uns quants escrits miscel·lanis. No ens els hem d’imaginar redactant ells mateixos els textos –per a això tenien els escrivans- però sí intervenint-hi directament, i dictant-los en bona part. El Conqueridor no s’està a la Crònica de declarar-ne la pròpia autoria: G. de Puyo qui era amb Nos quan férem aquest llibre. Tots ells també tenen textos en les altres llengües oficials de la Corona: aragonès i llatí. Quan arriben els reis del Casal de Castella, els Trastàmares, l’aragonès desapareix substituït pel castellà. Es mantenen el llatí i el català, si bé aquest darrer, amb tendència a la baixa, i només a empentes i rodolons persistirà entre els Habsburgs. Els Borbons ja no hi escriuen res. Molts dels nostres compatriotes veuen amb mals ulls que els nostres reis haguessen escrit també en català: ja al segle XVI  Bernardino Gómez Miedes, bisbe d’Albarrassí, baladrejava per això mateix contra en Jaume I, i no falten mestres que a l’hora actual presenten als alumnes el Conqueridor com un traïdor a l’Aragó.

Artur Quintana  

Curriculum: http://www.boa.aragon.es/cgi-bin/EBOA/BRSCGI?CMD=VEROBJ&MLKOB=921670621818

Asimismo, la Ley 3/1999, de 10 de marzo, del Patrimonio Cultural Aragonés, en su redacción vigente, establece que el aragonés y el catalán de Aragón, en las que están incluidas sus variedades dialectales, son las lenguas y modalidades lingüísticas propias a las que se refieren el artículo 7 del Estatuto de Autonomía de Aragón de 2007. Nuestra realidad lingüística, reconocida en dicha Ley, se concreta mediante la incorporación del área de Lenguas Propias de Aragón desarrollada en este currículo con objeto de fomentar, en las zonas de utilización predominante, el aprendizaje de las lenguas propias.

Once. Se incorpora una Disposición transitoria quinta: “Disposición transitoria quinta. Enseñanza de la lengua aragonesa. Con carácter excepcional y con objeto de garantizar la enseñanza de la lengua aragonesa, los centros autorizados podrán continuar impartiendo esta materia fuera del horario lectivo”.
Doce. Se modifica el anexo II. Se modifica el currículo del área de Ciencias Sociales y se recoge el del área de Lenguas Propias de Aragón (Lengua Aragonesa y Lengua Catalana).

A partir de la pàgina 86, llengua aragonesa. A partir de la pàgina 117, llengua catalana.

Recetas: La inequidad crónica o por qué España sigue sin tener una tarjeta sanitaria única. Noticias de Alma, Corazón, Vida. El acceso con normalidad al Sistema Nacional de Salud con independencia de la comunidad de origen del usuario sigue sin ser una realidad

Origen: Recetas: La inequidad crónica o por qué España sigue sin tener una tarjeta sanitaria única. Noticias de Alma, Corazón, Vida

Origen: Persecució del català: “evite la entrega de las agendas al alumnado”. Tics franquistes. | Xarxes socials i llengües

La Plataforma per la Llengua ha elaborat unes agendes en català que ha difós entre alumnes de la Franja per via d’associacions (Clarió, AMPA…). Lo Govern d’Aragó ni ha fet ni ha desfet en la producció i difusió, perquè entre les seues funcions no està la de supervisar activitats d’entitats privades. Com no supervise les visites escolars a espais militaritzats (Un militar muerto y 11 escolares graves al volcar un blindado en Zaragoza, Visita a la Escuela Militar de Montaña, i 3) ni revise l’ensenyament religiós en horari escolar. Més enllà de consideracions que es puguen fer sobre el format de la campanya, tindre una agenda en català normalitze la llengua en un àmbit formal a on la llengua pròpia té un paper d’excepcionalitat, si arribe a tindre’l.

Lo secessionisme, per via del PAR, ha demanat al Govern d’Aragó per l’agenda de les associacions (?). Com si el Govern tinguere res a dir en activitats privades. Diuen que  l’agenda està redactada “en catalán normativo”, es fan referència a l’”Àrea Idiomàtica del Català” i s’usa la toponímia en català. Preguntes previsibles per a un PAR que ha evolucionat des de demanar l’oficialitat del català i l’aragonès a traure rendiment de l’anticatalanisme per via de la llei del LAPAO. I sobretot, en època d’estiu, en què hi ha poca cosa noticiable, venim de resoldre el conflicte de Sixena, i al setembre és previsible que intentaran erosionar el Govern posant en agenda els Bens de la Franja.

Però l’acció imprudent és lo moment en què el Govern d’Aragó, des de la Conselleria d’Educació (PSOE) i en la signatura de la Cap de Servei Ana Isabel Ayala Sender, s’interpose explícitament en la societat civil, i use els directors per a “que evite la entrega de las citadas agendas al alumnado de su centro“. Tics franquistes. I els arguments per a fer-ho no deixen de ser obscurs i confusos: “consideramos que invade competencias de la Comunidad Autónoma en relación con los contenidos y la identificación de las zonas lingüística y los centros de Aragón”. Això d’invadir competències del Govern per via d’una agenda no deixa de ser menys còmic que el moment que Catalunya es va annexionar territori per via d’una enquesta. Eren moments del PP-PAR.

Però la imprudència més fulminant és la mostra del Departament del total desconeixement sobre les pròpies llengües d’Aragó i la seua normativa: “La determinación del catalán como lengua propia en la Comunidad Autónoma de Aragón se rige por normativa propia especifica de la Comunidad y en ningún momento referencia a otras zonas o entidades”. Deu desconèixer que la Comunitat Autònoma d’Aragó mai ha tingut cap normativa pròpia ni específica per a regir el català, perquè PP, PAR o PSOE han fet servir de la comuna.  Com tampoc la C. A. d’Aragó ha tingut mai cap normativa pròpia ni específica per a l’aragonès, perquè mai ha arribat assumir-la com a llengua pròpia, i com a tal, com ningú de fora li ha fet la norma, la C.A.A no ha tingut mai norma pròpia per a l’aragonès. Així és lo país (esto no da más de sí).

Lo progressisme aragonès ja porte massa activitat a l’agenda marcada pel secessionisme, com abandonar l’Euroregió pels conflictes de les propietats de l’Església, o deixar d’anar a actes d’estudi del català de la Franja per conflictes en la propietat privada de les monges de Sant Joan de Jerusalem. Igual de coherent que considerar que la Llei de llengües és més convinent anunciar-la a Catalunya per a aturar l’independentisme que presentar-la al propi territori a on ha de tindre efectes. Només interessen los Bens que tenen los catalans, res de parlar dels que estan a Madrid, Nova York, Boston o Toledo.

L’agenda no em deixe de portar records. Quan era menut un familiar me va regalar el llibre “Bleda, bleda, no ho és”. No el vaig arribar a llegir mai. Però tindre un llibre en català entre mans me va fotre una sensació estranya. Encara el recordo! Als 10 anys tenia el primer contacte en “la meua llengua” per escrit. I ere pel granet d’arena que hi posave un familiar. No pel sistema educatiu. De fet, l’Escola es va esforçar en evitar qualsevol contacte en la llengua pròpia, i en ocasions, va arribar a demanar que els pares parlaren castellà a casa.

Un llibre en català a les mans que em portaven “de Barcelona”. Allò que m’ere pròxim i llunyà simultàniament. Tant llunyà i pròxim com a qualsevol andalús li podrie parèixer llegir a Ramón J. Sénder. Però en la diferència que des de l’escola només s’havien preocupat de fer-me pròxim i quotidià allò que parlaven “a Madrid” o “a Saragossa”. Fins i tot me feen pròxim allò que parlaven “a Buenos Aires”, “a Londres” o “a Nueva York”. Però d’explicar-me que allò “de Barcelona” ere molt llunyà no calie que s’hi preocupare l’Escola, que a casa, els veïns, al carrer, mos feem prou evident que “el xapurriau no ere català”.

Però a la vegada, no deixave de ser una sensació estranya que quan venie un foraster de Barcelona no canviàvem de llengua. Per més que vulgueu, a un xiquet li ha de produir una sensació estranya que en “los que no parlen com natres” no es canvie de llengua, i en “los pròxims” d’Escola, sí que es canvie de llengua. Però recordo que eixe primer llibre va normalitzar en mi vore la meua llengua escrita. Per més diferent que sonare a com parlava, no ere més diferent que la llengua d’escola.

A pesar de l’espai perifèric que el sistema educatiu li reserve a la llengua, quan no és de persecució, per a molts xiquets actuals los serà més normal tindre coses en català que no ho va ser per a natres, igual que també per a ells serà més normal tindre molts amics castellanoparlants, i parlants d’amazic, àrab, romanès o wòlof. La seua Franja ja no serà la nostra Franja. I la seua Franja farà més complicat mantindre viva la llengua. Però ara no tenim prou espai per a palar-ne. I alguns tics se mantenen.

Fa uns mesos a Fraga es va gestar un projecte engrescador de la mà de diversos col·lectius impulsat principalment per la Plataforma per la Llengua i editades per Agenda de la Terra. Es tractava de fer arribar pel curs vinent unes agendes en català a les escoles de la Franja de Ponent.

En aquella primera trobada ens vam veure, a banda de la PxL, representants del Casal Jaume I de Fraga i del Moviment Franjolí per la Llengua, a més de contactar amb l’associació de Pares del Matarranya en defensa del Català CLARIÓ. Les agendes reberen el suport de la Diputació de Lleida.

Teníem la intenció que el contingut de les agendes fos el més plural possible, que estiguessin referenciades en la Franja i connectades amb la resta del domini lingüístic. Sabíem que era un projecte ambiciós, complicat i no exempt de riscos, però la il·lusió que l’alumnat franjolí tingués unes agendes en la seva llengua ens impulsà a tirar-ho endavant.

La distribució als centres educatius de la Franja i l’acceptació dels continguts de l’agenda fou un èxit, fruit de l’esforç, la dedicació i la complicitat d’una xarxa de persones que el va fer possible.

La cosa anava bé, i n’hi havia previstes sengles presentacions de les flamants agendes a les primeries de setembre a Fraga i Lleida.

Novament, l’espantall pancatalanista serveix d’excusa per no fomentar l’ús del català a les aules i ha fet emporuguir una DGA* que diu defensar el “català d’Aragó”
I vet aquí que les agendes (ja reservades a centres de totes les comarques catalanoparlants d’Aragó), van topar amb la política d’interessos de partit i les queixes respecte a que els xiquets i xiquetes de la Franja tingueren agendes en la seva llengua i amb informació d’arreu de la catalanofonia (dates assenyalades, diades, mapes lingüístics i comarcals, etc.) van trascendir a les Corts aragoneses de la mà del PAR, ordenant llavors el govern aragonès que es retirin les agendes i no les facin servir els centres educatius el curs vinent per “invadir competències d’Aragó en relació als continguts i identificació de les zones lingüístiques de la comunitat”.

Mentre els anticatalanistes treuen pit, un cop més, els grans perdedors d’aquesta història són els alumnes franjolins, que d’acord a la voluntat del govern aragonès, no podrien gaudir d’una eina amb la que treballar a l’escola en la seva llengua pròpia.

Novament, l’espantall pancatalanista serveix d’excusa per no fomentar l’ús del català a les aules i ha fet emporuguir una DGA* que diu defensar el “català d’Aragó”, això sí, que estigui ben isolat de la resta del territori amb el que comparteix llengua, un català que després de dècades d’autonomia encara espera la seva normalització i un estatus digne a dins de l’Aragó.

Tanmateix fan, com es diu en castellà, el paper del “perro del hortelano, que no come ni deja comer” mentre milers de persones a la Franja veuen conculcats els seus drets lingüístics dia rere dia.

Òscar Adamuz
Moviment Franjolí per la Llengua

DGA* Diputació General d’Aragó

Origen: El govern d’Aragó veta una agenda escolar en català a la Franja | VilaWeb

Per: Redacció

03.08.2016  14:37

El govern aragonès ha vetat la distribució a la Franja d’unes agendes escolars en català que havia fet la Plataforma per la Llengua juntament amb entitats locals. L’objectiu de l’agenda és de contribuir a la normalització del català. La Conselleria d’Educació ha dit que la decisió s’ha pres perquè considera que s’envaeixen ‘les competències d’Aragó en relació als continguts i identificació de les zones lingüístiques de la comunitat’. Ha avisat als promotors de l’agenda que no la distribueixin més.

La portaveu del Partit Aragonès (PAR), María Herrero, ha criticat que a les agendes només hi figurin referències a ‘la denominada ‘Àrea Idiomàtica del Català’ i altres continguts de caràcter ideològic, determinant un enfocament social’. Igualment, ha denunciat que a les agendes s’hi assenyalen dates com l’Onze de Setembre o el Vint-i-cinc d’Abril, i expliquen que aquestes dates festives recorden ‘la caiguda de Barcelona’ i ‘la Diada del País Valencià’, respectivament i ‘no tenen res a veure amb Aragó’.

Origen: Los otros motines de la Litera @ La Litera información

Redacció / Barcelona El govern de l’Aragó ha prohibit la distribució i l’ús d’una agenda escolar en català a la Franja per al curs 2016/17. La Plataforma per la Llengua l’ha…

Origen: L’Arago prohibeix la distribució d’una agenda escolar en català a la Franja – LaSageta.net

«EL REPTE D’INVESTIGAR SOBRE LA FRANJA D’ARAGÓ»

Jornada de l’AILLC a Saragossa

Organitzen: Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes i Àrea de Filologia Catalana de la Universitat de Saragossa

Coordinadors: Javier Giralt Latorre, Maite Moret Oliver i Maria Rosa Fort Cañellas

Lloc de realització: Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Saragossa

Data: 28 d’octubre de 2016

Objectius: L’objectiu d’aquesta jornada és divulgar la recerca sobre la llengua  i la literatura de la Franja d’Aragó, amb el propòsit de reflexionar sobre les investigacions que s’ha dut a terme fins ara i presentar les que s’estan desenvolupant actualment. Les conferències i els pòsters oferiran contribucions centrades en aspectes diversos relatius a dialectologia, sociolingüística, història de la llengua, literatura oral i literatura d’autor d’aquest territori catalanoparlant de la Comunitat Autònoma d’Aragó.

Presentació de pòsters: Es convida a tots els investigadors interessants a enviar les seves propostes de pòster sobre qualsevol aspecte relacionat amb la llengua i la literatura de la Franja d’Aragó.

La proposta de pòster (un resum de 500 paraules com a màxim) haurà d’enviar-se per correu electrònic abans del 30 de setembre i el resultat del procés d’avaluació es comunicarà als autors abans del 7 d’octubre.

Inscripció: Serà indispensable que tots els investigadors que vulguin presentar un treball facin la inscripció definitiva abans del 21 d’octubre, per tal de ser inclosos en el programa definitiu. Les inscripcions sense pòster tenen com a termini el 26 d’octubre de 2016.

Contacte i informació: Javier Giralt Latorre: 876553981 // jgiralt@unizar.es // Maite Moret Oliver: 876553982 // mmoret@unizar.es

Programa

9:30 Presentació de la Jornada

10:00 Fronteres lingüístiques en una Europa sense fronteres. Ponent: Ramón Sistac

10:45 Variació geolingüística del català al sud de la Franja d’Aragó. Ponent: Pere Navarro

11:30 Descans

12:00 Presentació de pòsters

13:00 Cap a on va el català de la Franja? Alguns exemples de canvi lingüístic en curs. Ponent: Esteve Valls

14:00 Dinar

16:00 Panorama de la literatura contemporània catalana a l’Aragó. Ponent: Artur Quintana

16:30 A propòsit de la literatura popular catalana a l’Aragó. Ponent: Hèctor Moret

17:15 Un enigma oriental: Franja, frontera i llengua vint anys després. Ponent: Josep Espluga

18:00 Descans y presentació de pòsters

19:15 Repte a la Franja: detectar la fase prèvia a la interrupció familiar del català (i evitar-la!). Ponent: Natxo Sorolla

20:00 Cloenda

Organitzen: AILLC, Unizar

Amb la col·laboració de: Institució de les Lletres Catalanes

Origen: Un Pulitzer a la tossuderia

Catorce detenidos por engorde ilegal de ganado en Huesca, Zaragoza y Lleida – Canal Litera. Radio digital de la Litera/la Llitera

Origen: Catorce detenidos por engorde ilegal de ganado en Huesca, Zaragoza y Lleida – Canal Litera. Radio digital de la Litera/la Llitera

Origen: La contratación de temporeros ha descendido este año en La Litera

Los albergues de temporeros tanto de Tamarite de Litera como de Altorricón han constatado que en la actual campaña frutícola han llegado a la zona menos temporeros que en años anteriores

La menor producción frutícola o el aumento de autóctonos, entre las causas.

Un hecho que sorprende, aunque no preocupa ya que los puestos de trabajo están cubiertos. Alberto Broto, técnico de la agrupación agraria Uaga y responsable del albergue de Tamarite de Litera, advierte de que “en ningún caso podemos hablar de déficit de empleo, pero sí que es cierto que hay menos contrataciones, porque hay menos oferta”.

Varios son los motivos por los que la llegada de temporeros ha sido inferior a campañas anteriores. Uno de ellos es el descenso de la producción frutícola de este año, de entre un 10 y 15 por ciento, lo que se traduce en menos trabajo y, a su vez, en menos contrataciones.

Otro de los motivos, según Broto “es que cada vez más, en los trabajos temporales de recolección se incrementa el número de personas autóctonas en la zona, debido al aumento del paro”.

Y por último, una mejor organización en la contratación de temporeros en todo el país ha permitido evitar las escenas que hace unos años se podían observar en algunas localidades en las que los temporeros se veían obligados a dormir en las plazas de los municipios.

El responsable del albergue de Tamarite asegura que “la llegada de trabajadores no es masiva, como pasaba hace unos años. Los temporeros ya no van a la aventura, se informan antes de su llegada por lo que se mejora la organización en la contratación y también en la concienciación de ellos mismos”.

En ese sentido, el albergue de temporeros de Altorricón también cuenta con menos trabajadores que en anteriores campañas frutícolas. A día de hoy todavía poseen 24 plazas libres de las 64 totales. Algo nada habitual en estas fechas, según Juan Antonio Plana, presidente de este albergue y de la Cooperativa frutícola San Bartolomé de Altorricón. “Otros años, para estas fechas teníamos hasta 80 temporeros y ahora tenemos dos viviendas sin abrir”, agrega. El motivo, sospecha Plana, “puede deberse a un incremento de trabajo en otros puntos del país”.

De todos modos, Plana no descarta que en próximas semanas llegue un elevado número de temporeros.

De hecho, en esta zona el momento de mayor volumen de trabajo en la campaña se produce durante este mes de julio.

Origen: “Altorricó en Marcha” lidera el asociacionismo juvenil en La Litera @ La Litera información

Altorricó en Marcha