Un 20 % de los que pertenecen a familias que lo hablan se comunica en castellano. Fraga ha acogido una nueva edición de las jornadas de debate Cinga-Fórum.
l catalán está en retroceso como lengua de comunicación entre los jóvenes de la Franja, pese a seguir siendo la lengua materna de la mayoría. Esta es una de las conclusiones que se presentaron este fin de semana en las jornadas de debate Cinga-Fórum, que organiza anualmente el Institut d”Estudis del Baix Cinca.
n veinte por ciento de los jóvenes de familias catalanoparlantes de la Franja hablan castellano entre ellos. Esta fue una de las conclusiones que expuso el profesor Natxo Sorolla en las jornadas Cinga Forum que se celebraron el pasado sábado en Fraga, organizadas por el Institut d’Estudis del Baix Cinca. La llengua catalana, també un patrimonio aragonés era el título de esta edición de las jornadas Cinga Fórum que se desarrolló en tres ponencias el pasado sábado, en el Palacio Moncada.
Una jornada en la que se planteó la necesidad de reconocer el catalán como patrimonio cultural y como lengua propia de Aragón y buscar medidas que frenen ese proceso de sustitución lingüística y que promuevan la normalización del catalán en la Franja, el territorio aragonés dónde es lengua propia.
La primera ponencia corrió a cargo de Maite Moret, profesora de la Universidad de Zaragoza, que puso ejemplos de documentos aragoneses escritos en catalán, como parte de ese patrimonio lingüístico aragonés, que hay que preservar y proteger.
En la segunda ponencia, Natxo Sorolla, doctor en sociología por la Universidad Autónoma de Barcelona, presentó las conclusiones de su trabajo sobre la sustitución lingüística del catalán en el Bajo Cinca, en el que se refleja el retroceso que está sufriendo el catalán con respecto al castellano, como lengua de comunicación habitual. “En los últimos años hemos pasado de una situación en la que el catalán se transmitía de padres a hijos y éstos la utilizaban con normalidad a observar que hay entre un 20 y un 25 por ciento de jóvenes catalanoparlantes, que ya hablan habitualmente en castellano entre ellos”. Sorolla advirtió que “si no se pone freno, en un par de generaciones se habrá roto la correa de transmisión de la lengua materna”.
Las causas que provocan e inciden en que el catalán esté en retroceso está la preponderancia del castellano en la escuela, en los medios de comunicación y en el cada vez más numeroso colectivo de inmigrantes. .
De las medidas para conseguir una plena normalización del catalán como lengua propia de una parte de aragoneses, se encargó en la tercera y última ponencia, Javier Giralt, profesor de la Universidad de Zaragoza.
El profesor Giralt destacó que para normalizar una lengua deben darse tres condiciones básicas: un marco jurídico que la reconozca y la proteja; una voluntad política de pone en marcha medidas que la protejan y la promuevan y un apoyo popular de los propios hablantes, pero también del resto de ciudadanos, que sean conscientes de la realidad trilingüe de Aragón. Para Javier Giralt “en Aragón no se ha dado, hasta ahora, ninguna de estas condiciones. Nadie ha tenido la valentía de declarar el catalán como lengua oficial en Aragón”.
A la jornadaCinga Fòrum de l’Institut d’Estudis del Baix Cinca vaig tindre oportunitat d’exposar al territori els resultats de la tesi (pdf). La sociolingüística situa el moment en què els progenitors deixen de transmetre la llengua als fills com el punt d’inflexió en què una llengua es troba en situació d’amenaça. Els diferents estudis demolingüístics ens mostren que la tranmissió familiar del català es troba estable a la Franja, tant els anys 90, com l’enquesta de 2004, com la recent de 2014.
Al meu treball em plantejava aprofundir en tot allò què ocorre abans que es desenvolupe el trencament de la tranmissió familiar, mitjançant l’anàlisi de xarxes socials. Perquè quan els progenitors han decidit parlar castellà als fills, el procés ja està molt, o massa, avançat. Els resultats apunten que en la dècada anterior al Baix Cinca i la Llitera hi ha hagut uns canvis poblacionals importantíssims que han minoritzat demogràficament la llengua. Això no és cap novetat, i ha afectat històricament tots els territoris de llengua catalana, fins i tot els que observen atracció de nous parlants de català, com Catalunya i Andorra. Tampoc és cap novetat la minorització lingüística del català a la Franja, que amb el desenvolupament de l’Estat de les autonomies només ha vist com es recuperava lentament, i de forma inconsistent, el reconeixement de la seua existència, o una classe de llengua opcional, que presenta multitud de limitacions per a una comunitat lingüística històricament minoritzada. Unes mesure que han resultat insuficients amb la nova realitat demogràfica, econòmica i social de la Franja.
Els resultats de la meua tesi venen a dir que estos factors haen acabat per provocar el canvi en el comportament dels jóvens de la comunitat lingüística catalanoparlant. Al voltant d’una cinquena part de les interaccions entre alumnes catalanoparlants familiars (parlen català amb el pare i la mare) es produeixen en castellà. I que de fet, una quarta part dels alumnes catalanoparlants desenvolupen rols sociolingüístics castellanoparlans, el que vindria a dir que, tot i el seu origen catalanoparlant, pel seu comportament, i a ulls dels seus companys, són castellanoparlants. No cal dir que el desnevolupament de rols castellanoparlants és majoritari entre els bilingües familiars, i hegemònic entre els qui no han après català en l’àmbit familiar.
Dissabte, a la Jornada, vaig tindre oportunitat de refermar els resultats amb l’experiència de diferents persones del territori. Constant que la situació és diferents segons les poblacions, etc. etc. etc., apuntaven que fa 10 anys la cosa estava millor que no pas ara, i que actualment el castellà és l’única llengua que s’escolta al pati a Fraga. Caldrà analitzar a fons les dades longitudinals que tenim d’aquells alumnes que vam estudiar quan van cursar 1er i 4at d’ESO, i 2on de Batxillerat. Però en tot cas la realitat pareix que pot estar canviant a una velocitat més ràpida que la pròpia capacitat que tenim de desenvolupar ferramences d’investigació apropiades. Lo proper 28/10/2016 continuarem discutint-ho a Saragossa, a la Jornada de l’AILLC.
El treball planteja l’estudi dels processos de manteniment i substitució lingüística mitjançant l’anàlisi de les interaccions i les tries lingüístiques dels individus. El procés de modernització i homogeneïtzació política ha portat a la pèrdua de diversitat lingüística i cultural arreu d’Europa i el món. Des de la sociolingüística més preocupada per les interaccions socials se sol considerar que les xarxes denses i cohesionades tendeixen a formar espais en què els processos d’homogeneïtzació troben més dificultats per a la difusió de les llengües estatals o les varietats lingüístiques estàndard.
Els contextos socioeconòmics i polítics que poden causar els processos de substitució lingüística, activen els mecanismes socials que porten a la desaparició d’una llengua, tals com la bilingüització, la distribució funcional de les llengües, el trencament de la transmissió lingüística intergeneracional i el desplaçament de la llengua en les relacions endogrupals.
En la nostra recerca a la Franja detectem que, a diferència de la situació observada durant els anys 90, el català es troba minoritzat demogràficament. A més, en oposició al que sovint s’havia considerat en l’estudi de la substitució lingüística, la llengua sofreix un retrocés en l’àmbit familiar en les relacions horitzontals (tria de llengua entre progenitors o tria de llengua entre germans), més que no pas en les relacions verticals (transmissió lingüística de progenitors a fills). Estos resultats fan encara més rellevant l’estudi de les interaccions entre iguals.
Amb l’objectiu d’analitzar les interaccions i les tries lingüístiques es proposa el desenvolupament del concepte de rol sociolingüístic, que es considera la pauta de comportament sociolingüístic que cada individu efectua tant en relació a la seua posició sociolingüística com a les expectatives de comportament que el grup espera que seguisca en funció del seu estatus sociolingüístic. A partir d’esta proposta interaccional, s’analitza les tries lingüístiques, les normes socials i els rols sociolingüístics, mostrant que en la cohort d’alumnes estudiats al Baix Cinca i a la Llitera el desenvolupament dels rols sociolingüístics catalanoparlants només es produeix en alumnes que tenen esta llengua com a familiar, i que els qui no la tenen com a llengua familiar, desenvolupen rols castellanoparlants mantenidors, i que no fan ús del català. A més, la recerca destaca que fins a una quarta part dels catalanoparlants familiars desenvolupen rols castellanoparlants, això és, tendeixen a usar el castellà entre ells, desplaçant l’ús d’esta llengua fins i tot en les interaccions endogrupals, un mecanisme clau en els processos de substitució. A més, es desvela que la major part dels bilingües familiars desenvolupen rols castellanoparlants, i usen majoritàriament el castellà, fins i tot amb els catalanoparlants familiars, encara que esta llengua no la compartisquen familiarment.
Així, la recerca fa diferents aportacions per a l’aplicació de l’anàlisi de xarxes socials en la recerca sociolingüística, tals com l’adaptació de l’anàlisi blockmodeling i l’aplicació de models ERGM, i fa diferents aportacions en el coneixement de la situació sociolingüística d’un territori que fins el moment s’havia mostrat com una excepció dels processos de substitució lingüística a nivell general.
(ENGLISH)
Natxo Sorolla natxosorolla arrova gmail punt com (ORCID 0001-7480-0359)
«Linguistic choice and sociolinguistic roles on La Franja from social networks analysis perspective» (Catalan speaker strip in Aragon)
The research studies processes of language shift and maintenance by analysing the interactions and language choices of individuals. Processes of modernization and homogenization policies have led to the loss of linguistic and cultural diversity throughout Europe and the world. Sociolinguists concerned with social interactions have proposed that dense and cohesive networks tend to form spaces where homogenization processes have more difficulties disseminating state languages or language varieties.
Socioeconomic and political contexts that can cause language shift activate social mechanisms which lead to the disappearance of a language, such as bilingualism, the functional distribution of languages, intergenerational language shift and change of intra-group language.
Our research found that in La Franja (a Catalan-speaking strip in Aragon, Spain), unlike the situation observed during the 90s, Catalan language demography is minoritized. In addition, the Catalan language experiences loss in horizontal family relations (language choice between parents or language choice between siblings), than in vertical relations (language transmission from parents to children). These results contrast with other research into Language shift and show the importance of researching interactions between equals.
In order to analyse interactions and language choices, the concept of sociolinguistic role has been developed. This is defined as the sociolinguistic behavioural patterns that each individual enacts in regard to their position and to the behavioural expectations of the group. From this interactional proposal, language choices, social norms and sociolinguistic roles are analysed. In the cohort of pupils studied in Baix Cinca and La Llitera, Catalan-speaker roles are only developed by students that have Catalan as a home language. Those who do not have Catalan as a home language develop Spanish-maintainer roles and never use Catalan. In addition, our research highlights that up to a quarter of Catalan-speakers at home develop Spanish-speaker roles. That is, they tend to use Spanish with their classmates, displacing the use of Catalan even in intra-group interactions. This is a key mechanism of the language shift process. In addition, our research reveals that the majority of pupils that use both languages with their parents develop Spanish-speaker roles, using primarily Spanish, even with home Catalan-speakers.
Thus, this research contributes to the application of social network analysis in sociolinguistic research, adapting blockmodeling analysis and applying ERGM. Our research makes several different contributions to knowledge about the sociolinguistic situation of a region that, until now, had been an exception to general linguistic shift processes.
El proper 28 d’octubre se celebra a Saragossa la Jornada de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes titulada “El repte d’investigar sobre la Franja d’Aragó“.
L’activitat està organitzada pel Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Saragossa i l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, i compta amb la col·laboració de la Institució de les Lletres Catalanes.
L’acte, que començarà a les 09.30 h a l’Aula Magna de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Saragossa, estàcoordinat per Javier Giralt Latorre, Maria Rosa Fort Cañellas i l’estudiant del grau de Llengua i Literatura Catalanes de la UOC, Maite Moret Oliver.
L’objectiu de la jornada és divulgar la recerca sobre la llengua i la literatura catalanes de la Franja d’Aragó, amb la finalitat de reflexionar sobre les investigacions que s’han dut a terme fins ara i presentar les que s’estan desenvolupant actualment. Les conferències i pòsters se centraran en aspectes diversos relatius a dialectologia, sociolingüística, història de la llengua, literatura oral i literatura d’autor d’aquest territori catalanoparlant de la Comunitat Autònoma d’Aragó.
L’activitat us pot interessar tant si voleu assistir-hi com a oient, com si voleu presentar-hi algun treball, atès que hi ha oberta una crida per a la presentació de pòsters. Si esteu interessats a enviar alguna proposta sobre qualsevol tema relacionat amb la llengua i la literatura catalanes a la Franja d’Aragó, el termini de presentació finalitza el 15 d’octubre i la comunicació de la resolució de les propostes seleccionades serà abans del 20 d’octubre. Si us hi voleu inscriure com a assistent, sense presentació de pòster, el termini que teniu és el 26 d’octubre. Per a més informació us podeu posar en contacte amb Javier Giralt Latorre (jgiralt@unizar.es) o Maite Moret Oliver (mmoret@unizar.es).
Des del grau de Llengua i Literatura Catalanes us animem a participar en aquesta activitat tan interessant, que contribueix a l’estudi i coneixement de la nostra riquesa lingüística, literària i cultural.
Programa de la Jornada “El repte d’investigar sobre la Franja d’Aragó”
09.30 h Presentació de la Jornada
10.00 h Fronteres lingüístiques en una Europa sense fronteres – Ramon Sistac
10.45 h Variació geolingüística del català al sud de la Franja d’Aragó – Pere Navarro
11.30 h Descans
12.00 h Presentació de pòsters
13.00 h Cap a on va el català de la Franja? Alguns exemples de canvi lingüístic en curs – Esteve Valls
14.00 h Dinar
16.00 h Panorama de la literatura contemporània catalana a l’Aragó – Artur Quintana
16.30 h A propòsit de la literatura popular catalana a l’Aragó – Hèctor Moret
17.15 h Un enigma oriental: Franja, frontera i llengua vint anys després – Josep Espluga
18.00 h Descans
18.30 h Presentació pòsters
19.15 h Repte a la Franja: detectar la fase prèvia a la interrupció familiar del català (i evitar-la!) – Natxo Sorolla
20.00 h Cloenda
“És cert que la Franja d’Aragó no és una realitat tangible, perquè no s’identifica amb un grup humà concret, ni tan sols amb un territori amb unes demarcacions definides i amb unes relacions internes ben assentades. Tanmateix, hi ha un fet lingüístic que li dóna unitat i que permet diferenciar-la d’altres zones dins la Comunitat Autònoma d’Aragó: en aquesta àrea es parla català i per això ha estat objectiu d’estudi des que Joaquín Costa, el 1879, dediqués unes quantes pàgines a descriure el panorama lingüístic de la Ribagorça i la Llitera. Després vingueren la tesi d’Antoni Griera sobre la frontera catalanoaragonesa (1914) i la ressenya que en féu Ramón Menéndez Pidal ara fa justament un segle.
»D’aleshores ençà, la recerca sobre la Franja no s’ha aturat, de manera que, a la vora dels estudis descriptius de les varietats dialectals, se n’han desenvolupat d’altres de caràcter històric, sociolingüístic i literari, a través dels quals s’ha aconseguit tenir una visió exacta de la riquesa cultural d’aquesta zona d’Aragó, amb unes arrels compartides amb Catalunya.
»Aquesta jornada pretén, en primer lloc, divulgar la investigació duta a terme fins ara sobre la Franja d’Aragó des de diverses perspectives; en segon lloc, presentar els treballs que s’estan realitzant actualment sobre aquest territori; i, finalment, proposar noves línies de recerca d’interès científic i, sobretot, social.»
Jornada de l’AILLC a Saragossa
Organitzen: Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes i Àrea de Filologia Catalana de la Universitat de Saragossa, amb el suport de la Institució de les Lletres Catalanes.
Coordinadors: Javier Giralt Latorre, Maite Moret Oliver i Maria Rosa Fort Cañellas
Lloc de realització: Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Saragossa
Data: 28 d’octubre de 2016
Objectius: L’objectiu d’aquesta jornada és divulgar la recerca sobre la llengua i la literatura de la Franja d’Aragó, amb el propòsit de reflexionar sobre les investigacions que s’ha dut a terme fins ara i presentar les que s’estan desenvolupant actualment. Les conferències i els pòsters oferiran contribucions centrades en aspectes diversos relatius a dialectologia, sociolingüística, història de la llengua, literatura oral i literatura d’autor d’aquest territori catalanoparlant de la Comunitat Autònoma d’Aragó.
Presentació de pòsters: Es convida a tots els investigadors interessants a enviar les seves propostes de pòster sobre qualsevol aspecte relacionat amb la llengua i la literatura de la Franja d’Aragó.
La proposta de pòster (un resum de 500 paraules com a màxim) haurà d’enviar-se per correu electrònic abans del 30 de setembre i el resultat del procés d’avaluació es comunicarà als autors abans del 7 d’octubre.
Inscripció: Serà indispensable que tots els investigadors que vulguin presentar un treball facin la inscripció definitiva abans del 21 d’octubre, per tal de ser inclosos en el programa definitiu. Les inscripcions sense pòster tenen com a termini el 26 d’octubre de 2016.
El proper diumenge 11 de setembre, els senyors Artur Quintana i Font i José Bada Panillo rebran de mans del govern d’Aragó el premi Desideri Lombarte, a la trajectòria en defensa la llengua catalana.
El premi, que no té dotació econòmica, es lliurarà a la vila natal del poeta que li dóna el nom, Pena-roja de Tastavins.
A hores d’ara no tenim cap notícia de què hagi estat invitada oficialment a l’acte, l’Associació Cultural del Matarranya.
Lloc: Santuari de la Mare de Déu de la Font.
Vila de Pena-roja
Hora: 18 hores.
Assistents
Sra. María Teresa Pérez Esteban, consellera d’Educació, Cultura i Esport.
Sr. Alcalde de Pena-Roja, Francisco Esteve Lombarte
President de la Comarca de Matarranya, Sr. Rafael Martí Casals.
La Dirección General de Política Lingüística del Gobierno de Aragón ha dado a conocer a los medios de comunicación algo que podemos considerar muy positivo para las lenguas propias de Aragón, que es incluirlas en el currículo educativo y declarar que puedan ser lengua vehicular en clase siempre que se sujeten a unas normas (poco claras) y se haga un proyecto que deberá ser aprobado por la autoridad competente. La noticia, que ha puesto nerviosos a los contrarios al reconocimiento del catalán como lengua propia de Aragón y a todos aquellos que están en contra de la presencia del aragonés y catalán en las escuelas, al menos con esos nombre, los únicos que científicamente son aceptables, ha sido aplaudida –la noticia, digo- de manera general por los defensores del trilingüismo. Otros, en cambio, aplaudimos que el Gobierno por fin saque del limbo de la extraescolaridad las lenguas y las incluya en el currículo, pero ¿de verdad eso va a tener una especial repercusión en la salvaguardia del catalán y del aragonés? ¿Realmente con eso se ha llegado a lo necesario y deseable? Pues no; en mi opinión rotundamente no. Y voy a explicar de modo breve por qué tengo mis dudas sobre la efectividad de las medidas, que más bien parecen paños calientes que remedios reales.
En primer lugar tenemos el hecho de que ambas lenguas mejoran su estatus escolar al pasar de materia extraescolar a escolar. Es decir, ya no se impartirán fuera de horario escolar pero seguirán siendo una materia de segunda por el hecho de ser voluntarias, y con problemas muy serios de competencia, especialmente el aragonés. Seamos sinceros: si el aragonés ha de competir con una tercera lengua (francés, inglés, alemán o la que sea), mal lo tiene. No tanto el catalán, porque muchos de los jóvenes de la zona oriental de Aragón acaban estudiando en Lérida y hacia esas tierras miran a la hora de plantearse el futuro, por lo que para ellos el catalán les facilita el estudio y el trabajo. Sin embargo ¿para qué necesita el aragonés un niño, si en secundaria y ya no digamos en la universidad no va a servirle para nada porque es una lengua ausente? ¿Le abre puertas para su futuro? ¿le facilita el trabajo? La respuesta creo que es fácil: NO. De modo que sólo aquellas familias con verdadera conciencia lingüística van a matricular a sus hijos en aragonés, mientras que muchos van a optar por otra lengua o por materias que consideran más “prácticas y útiles”. Así que no sé si el hecho de que el aragonés (la historia del catalán es muy otra por lo que ya he explicado) aparezca en horario escolar y dentro del currículo es suficiente o haría falta algo más.
¿Qué?
Algunos llevamos mucho tiempo diciendo que sólo si, en las zonas de uso dominante, es obligatorio el estudio de la lengua se garantiza la supervivencia. Sé que el tema levanta ampollas en la derecha y en una parte de la izquierda, pero es lo que hay: u obligatoriedad o la nada. Ojalá me equivoque, pero vamos a ver cuánto aumenta el número de alumnos matriculados, creo que no va a ser muy grande. Si me equivoco me alegraré de haber prejuzgado, pero aunque me equivoque seguiré defendiendo que sólo la obligatoriedad garantiza la supervivencia de una lengua enferma y agonizante como es el aragonés.
El segundo aspecto que me parece hecho cara a la galería, es la posibilidad de que aragonés y catalán sean lenguas vehiculares para explicar cualquier materia. Sobre el papel queda bien, hay que reconocerlo, y posiblemente es loable la intención del legislador. Pero díganme si no hay una enorme contradicción, porque ¿cómo se va a explicar matemáticas o geografía en catalán o en aragonés si todos los alumnos que hay en clase no han estudiado esas lenguas? ¿Acaso se presupone que todos las hablan? Y si las hablan ¿el nivel de conocimiento que tienen de ellas les va a permitir seguir la enseñanza de materias que no siempre son fáciles de comprender? También aquí es muy distinta la realidad de la zona catalanoparlante y la aragonesoparlante. Posiblemente en Fraga o Mequinenza, por ejemplo, el nivel de conocimiento de su lengua sea muy superior al de un chico de Graus o Bielsa. Y no solo eso, el catalán es una lengua perfectamente normatizada y los maestros que la han estudiado tienen el nivel suficiente para explicar la lengua y cualquier materia, además de contar con recursos pedagógicos suficientes, si bien sería de desear que los profesores fueran nativos de la zona y conociesen a fondo las variantes locales y contribuyeran a mantenerlas, lo que no está reñido con el conocimiento del catalán normativo. Pero ¿qué pasa con el aragonés? ¿Dónde acude un maestro para adquirir la terminología científica para explicar cualquier materia cuando no hay recursos? ¿Qué titulación académica hay en Aragón que garantice la formación del profesorado de lengua aragonesa? ¿Aplicamos para medir ese conocimiento los cánones internacionales o nos olvidamos de eso? Porque los profesores que imparten catalán sí tiene reconocido el nivel adecuado, pero ¿y el aragonés? Seamos sinceros: el aragonés vehicular en una clase de ciencias naturales, por elemental que sea el nivel, no pasaría de ser el aragonés coloquial, y eso no es precisamente lo ideal para enseñar ni la materia ni la lengua.
Seguramente la profesionalidad de muchos docentes sabrá salvar estas dificultades, pero creo que la Administración deberá hacer un esfuerzo muy grande si realmente quiere obtener unos mínimos resultados. Aún recuerdo yo los problemas que tuve para dar las clases de Historia del Arte en catalán cuando ni siquiera había un diccionario de términos artísticos. Cada dos por tres debía acudir a la consulta telefónica con la oficina de ayuda. ¿Es consciente el Gobierno aragonés de que hacer del aragonés una lengua vehicular lleva parejo un esfuerzo especial y que no se puede dejar todo a la fuerza de voluntad del docente, que si es consciente se va a encontrar con problemas bastante serios? De nuevo otra diferencia con el catalán. Y es que, en general, lo que el Gobierno propone tiene un tercer problema que se me antoja particularmente importante: pretender poner al mismo nivel la enseñanza del catalán y el aragonés, lo que opino que es un error garrafal. El aragonés necesita cuidados más que intensivos, atención especial y diferenciada del catalán. Y eso las normas que nos han dado a conocer para aplicar el curso próximo no lo recoge. Esperemos que se corrija.
Y como antes decía, ojalá me equivoque y dentro de unos años me vea obligado a rectificar.
El Gobierno autonómico cataloga ambas lenguas como vehiculares en el nuevo currículum de Primaria y habilita a los centros para utilizarla como idioma principal en cualquier asignatura.
Casi 600 alumnos estudiaron el pasado curso aragonés en colegios e institutos del Pirineo
ZARAGOZA .- El catalán y el aragonés –o fabla- serán a partir de este próximo curso idiomas normales en la enseñanza Primaria en las escuelas de Aragón. El nuevo curriculum que comenzará a aplicarse en septiembre en esa etapa de la enseñanza obligatoria integra a ambas al recuperar el área de Lenguas Propias de Aragón como asignatura optativa en sus zonas de uso, con lo que los rescata del ámbito extraescolar, en el que llevaban décadas.
El currículum reconoce al aragonés y al catalán de Aragón, por vez primera, la categoría de idiomas vehiculares, lo que supone que el profesorado de los centros escolares de sus “zonas de utilización predominante” podrá usarlas para enseñar cualquier materia, e incluso como lenguas principales, siempre que lo autorice el servicio provincial de Educación.
De esta manera, las lenguas maternas de más de 140.000 aragoneses pasan a equipararse, a nivel educativo, con otras como el inglés y el francés, que sí son vehiculares, junto con el castellano, en los centros bilingües.
El colegio público Miguel Servet de Fraga es uno de los más de 30 centros de enseñanza aragoneses donde ya se enseña catalán
“Trabajamos para incluir el aragonés en la ESO”
El Gobierno autonómico había incluido el aragonés y el catalán como materias optativas en el currículum de Primaria en 2014, aunque esa iniciativa fue suspendida por el Tribunal Superior de Justicia (TSJA) mediante dos medidas cautelares. Ahora, explicaron fuentes de la Consejería de Educación, los centros “podrán ofertar su enseñanza y también desarrollar proyectos lingüísticos que faciliten el aprendizaje funcional de esas lenguas y de sus modalidades [locales] mediante su uso como lengua vehicular para la enseñanza de otras materias”.
La enseñanza del catalán y del aragonés ya figura en el curriculum de Secundaria. De hecho, según explicaron fuentes de Educación, aprobar la segunda de ellas en cuarto de la ESO permite obtener el título de nivel B2 de esa lengua. “En Bachillerato sólo se incluye el catalán, pero se trabaja para que pueda incluirse también el aragonés”, anotaron.
Veintisiete escuelas públicas de las cuatro comarcas del Pirineo oscense –Alta Ribagorza, Sobrarbe, Alto Gállego y Jacetania- y un instituto –Aínsa- ofrecieron el año pasado clases de aragonés en las que se matricularon 585 alumnos.
Mientras tanto, el catalán se impartía en 21 escuelas, siete institutos y un centro de adultos de la zona oriental de la comunidad –Matarraña, Bajo Cinca, Cinca Medio, Bajo Aragón turolense y caspolino, Litera, alta y baja Ribagorza-, además de en cuatro sedes de la Escuela Oficial de Idiomas, entre ellas la de Zaragoza. Es decir, que ambas se enseñan, porque se hablan en la calle, en una cuarta parte del territorio de la comunidad.
Esos centros podrían, en caso de proponerlo, ser habilitados para utilizar el aragonés o el catalán como lenguas vehiculares en sus proyectos educativos, por encontrarse en las zonas de uso mayoritario de ambos idiomas.
Niveles de uso de hasta el 70% en algunas zonas
Según el INE (Instituto Nacional de Estadística), 55.387 aragoneses hablan o conocen el aragonés, 87.575 usan el catalán y 2.604 más señalan como su lengua el chapurriau, palabra, en ocasiones despectiva, para referirse a las variedades locales de éste. Eso supone que en la fecha del estudio -2011- las hablaban 145.566 aragoneses, casi el 11% de la población.
El Seminario Aragonés de Sociolingüística, por su parte, matiza esos datos: saben hablarlas 81.068 personas -55.513 el catalán y 25.556 el aragonés-, lo entienden 127.639 -83.199 y 44.439- y lo conocen 145.566 -89.331 y 56.235-.
El uso del catalán en la calle alcanza niveles del 70% en algunas zonas de la comarca del Matarraña
“Un tercio de los hablantes del aragonés (8.618) y una cuarta parte de los catalanoparlantes (13.711) se encuentran en la comarca de Zaragoza, especialmente en su capital”, señalan en un estudio en el que indica que el conocimiento de la primera de esas lenguas alcanza el 28,4% de la población en las zonas de mayor extensión, mientras que la segunda oscila en las suyas entre el 54% y el 70%.
Junto con la incorporación del área de las lenguas propias de Aragón, que requirió la reforma previa de la Ley de Patrimonio Cultural en las Cortes, el currículum de Primaria incluye, a partir del próximo curso, “aprendizajes relacionados con las producciones culturales propias de la comunidad”, como “su territorio, su patrimonio natural, social y cultural, dentro de un contexto global”, según indica la orden con los contenidos definitivos del plan de estudios.
Entrevistem el conservador del Museu de Lleida, que ens parla de la importància històrica de les peces de Sixena i l’obstinació del govern d’Aragó per a recuperar les peces que hi ha exposades al Principat de Catalunya
Albert Velasco és conservador del Museu de Lleida Autor: Mikel Aristregi
Però Velasco no solament lamenta, sinó que argumenta amb fets. Ha regirat tot el patrimoni catalogat pel govern d’Aragó i un terç de les peces es troben al Museu de Lleida. Ni rastre de les altres que hi ha repartides per museus i esglésies de l’estat espanyol. Ens en posarà exemples, alguns d’escandalosos i que l’indueixen a pensar que darrere aquestes reclames hi ha un sentiment anticatalanista.
—Hi ha desenes d’obres d’art de Sixena repartides per l’estat espanyol. Per què no han estat reclamades pel govern aragonès?
—L’argument que sempre utilitza l’Aragó per a justificar que no es reclamen aquestes obres és la sentència de la jutgessa d’Osca, segons la qual la declaració del monestir de Sixena com a monument nacional el 1923 abastava tant l’edifici com el contingut de les obres d’art de l’interior. Això vol dir que per a vendre-les, s’havia de demanar una autorització al ministeri competent. És clar, aquest és l’argument que utilitzen per a no reclamar les obres que estan en uns altres museus i que van sortir abans del 1923. Aquesta sentència és molt discutible. Hem de recordar que és fonamental: aquesta sentència és d’un jutjat de primera instància i ha estat recorreguda. Això anirà a l’audiència d’Osca i al Tribunal Suprem molt probablement, que haurien de ratificar aquesta decisió.
—Ara, la sentència no diu pas que aquestes obres ja estiguessin al Principat de Catalunya
—Aquest és un matís important. Quan la Generalitat i el MNAC van adquirir les 97 peces de Sixena el 1983, 1992 i 1994, aquestes ja estaven en territori català des de feia molts anys. Perquè les monges se’n van anar del monestir de Sixena el 1970 i es van instal·lar a Valldoreix. Quan se’n van anar es van emportar les peces. Algunes les van dipositar al Museu de Lleida i unes altres al MNAC. Uns quants anys després, van parlar amb la Generalitat, van arribar a un acord i es van formalitzar tres compres els anys que he dit. Aquest matís és molt important. De fet, el TC, el 2012, ja va sentenciar que la Generalitat i el MNAC havien exercit correctament aquest dret de compra i que l’Aragó no tenia dret de retracte perquè les peces ja eren fora del seu territori.
El govern de l’Aragó fila molt prim amb Catalunya, i en canvi, no ho fa amb territoris espanyols
—I després del 1923, tan sols Catalunya ha obtingut peces procedents de Sixena?
—No. Hi ha un cas molt interessant que és el d’un fragment del retaule major que es conserva al Museu del Prado. No se sap del cert si en va sortir abans o després del 1923, però en el cas que en sortís abans, aquesta peça es va posar a subhasta el 2002 i ningú no la va reclamar. La casa de subhastes hauria d’haver notificat que posaven a la venda una peça d’un monument nacional que era catalogat. No ho va fer ningú. Vull dir que si ens posem a filar molt prim, arribarem a molts llocs que no ens agradaran. El govern de l’Aragó fila molt prim amb Catalunya, i en canvi, no ho fa amb territoris espanyols.
Retaule de la Santa Creu, donat a l’església de Castilsabás (Osca) Autor: Albert Velasco
—Si es ratifica la sentència de la jutgessa d’Osca, es pot obrir un meló de demandes.
—Efectivament i això assentarà jurisprudència. A partir d’aquí, Aragó podrà reclamar allò que consideri. I no ho oblidem, uns altres pobles, ciutats i comunitats de l’estat espanyol també podran començar processos similars. Aquest és el gran perill d’aquesta sentència. I no solament abastaria museus, sinó col·leccionistes privats i monuments. Hi ha un cas molt curiós com el de la Catedral de Tarazona, que va ser declarada monument nacional el 1921. El 1939, un cop acabada la guerra, s’hi va començar una restauració. Van remodelar tota la zona del claustre i dos retaules que hi havia a les capelles els van regalar a dues parròquies aragoneses. És clar, això també seria abastat per aquesta sentència. Es van treure d’un monument nacional. Tant hi fa que es traslladin quaranta metres com cent quilòmetres. Segons el que diu la jutgessa, no es podien tocar. I de casos d’aquests n’hi ha infinits.
—Expliqui-me’n un més.
—El més al·lucinant de tots. La catedral d’Osca va ser declarada el 1924 monument nacional. Bé, doncs el 1969 hi van començar una restauració i van desmuntar tot el cor de la nau central; un cor renaixentista excepcional, preciós. Als canonges els sobraven peces perquè volien aclarir la nau central per fer-la més diàfana i no volien tornar a muntar el cor. Entre les peces que els sobrava, hi havia una reixa del segle XVI, i se la van vendre juntament amb un faristol, unes escultures barroques, dues piques baptismals… El cas més curiós és que la majoria d’aquestes peces va anar a parar al Santuari de Torreciutat, el santuari promogut per Josepmaria Escrivá de Balaguer. Però tot i l’alt valor que tenen, ningú no les ha reclamades ni ningú no les ha catalogades.
Reixa de la Catedral Osca, venuda el 1969 i exposada avui al Santuari de Torreciutat
—Casos com aquests demostrarien que les reclames de Sixena responen a un motiu polític.
—També s’ha de dir que aquestes reclamacions, que reben el nom de restitucions patrimonials, a escala internacional sempre es fan des d’un punt de vista regionalista, autonomista, nacionalista i, és clar, amb contingut polític al darrere. Sempre és així. Que ningú no s’enganyi. A les reclamacions dels grecs dels frisos del Partenó, o a les reclamacions dels egipcis que hi ha al BritishMuseum o al Louvre, hi ha un component polític important darrere. Els aragonesos no fan res diferent de la resta del món i fins i tot algunes reclamacions catalanes tenen un contingut polític al darrere. No és res dolent. Però sí que és dolent quan les teves reclamacions per a la restitució patrimonial entren en conflicte amb una comunitat veïna amb la qual t’uneixen infinitat de llaços històrics, econòmics i vivencials. Una comunitat que, a més, és a tocar i hi comparteixes una frontera natural com la Franja.
El govern d’Aragó ha catalogat peces del Museu de Lleida que no tenen cap mena d’interès històrico-artístic
—Us he llegit que darrere aquestes reclamacions hi podria haver un sentiment anticatalanista. —És que si entres a la secció de béns mobles de la web del govern d’Aragó, a la base de dades trobaràs 298 peces. D’aquestes gairebé tres-centes peces, un terç és al Museu de Lleida. Però és que m’he mirat totes les fitxes i he vist que peces aragoneses catalogades en aquest fons i que estiguin fora de l’Aragó, no hi ha sinó les de Lleida. Ni les que hi ha al Museu del Prado, ni les del Museu Arqueològic espanyol, ni tantes altres peces aragoneses que hi ha per l’estat espanyol. I també és molt curiós que moltes peces que hi ha a museus i parròquies aragoneses, amb una importància excepcional, tampoc no siguin catalogades. I, en canvi, les de Lleida sí que són catalogades i n’hi ha algunes que no tenen cap mena d’interès històrico-artístic. És clar, al final et preguntes si l’interès d’algunes peces és que estiguin a Lleida. Fa lleig…
‘La Nativitat’, retaule major del monestir de Santa Maria de Sixena que el 2003 fou comprat per l’estat espanyol en una subhasta. En va pagar 90.000 euros i és exposat al Museu del Prado
—En aquesta catalogació, ni rastre de peces que estiguin a museus espanyols? —No. Per exemple, el fragment del retaule major de Sixena, que està al Prado, no és inclòs entre aquestes 298 peces, com tampoc no ho són les dues taules del retaule major de Sixena mateix, que estan al Museu de Toledo.
—Tot plegat és una contradicció. —Per exemple, un cas flagrant més. El 2009 la Diputació de Lleida va adquirir una pintura gòtica de Benavarri en una subhasta. Una subhasta per a la qual havien avisat l’Ajuntament de Benavarri, però el govern d’Aragó no hi va voler participar. La Diputació de Lleida va adquirir la peça, perquè era de Benavarri, perquè era de la Franja i perquè s’adequava al discurs del Museu de Lleida, i a més, era obra de Pere Garcia de Benavarri, que era un dels autors fetitxe de la col·lecció de gòtic del museu. Automàticament quan l’Aragó va veure que l’adquiria Lleida la va catalogar. Això els va permetre d’exercir el dret de retracte durant els següents sis mesos i automàticament van recuperar la peça. Aquestes actituds et fan pensar.
—… —Mentre passava tot això, la Comunitat de Madrid catalogava tres peces de Juan de la Abadía, un altre dels grans pintors del gòtic aragonès, les tres procedents de l’església de Marcén, a Osca. L’Aragó no n’ha dit res, quan sí que ha corregut a recatalogar peces que ja eren catalogades al Museu de Lleida.
—De moment, de les 97 peces reclamades pel govern aragonès, 44 encara estan al museu de Lleida, del qual sou conservador. Expliqueu-me quin valor tenen?
—Aquestes peces són fonamentals per al Museu de Lleida. Aquest és l’únic museu del món que explica què és la Franja avui dia i què ha estat durant els segles en què el Bisbat de Lleida ha fet un paper fonamental en aquest nexe d’unió geogràfic entre els dos territoris. El Bisbat de Lleida s’endinsava en territori aragonès –les fronteres religioses no han coincidit mai amb les administratives– i això va crear tot un seguit de relacions que es remunten a l’edat mitjana. I el Museu de Lleida és l’únic que explica tot això. Si el desposseeixen d’aquestes peces de Sixena o de les famoses peces de l’art de la Franja, que aquest és un litigi més, perdrà un dels grans valors discursius, que és explicar aquest passat en comú.
—Però no totes són exposades. Per què?
—Bé, això és normal a tots els museus del món. Els museus grans, com ara el British o el Louvre, potser exposen un 1% o menys del fons total. Els museus tenen les sales d’exposició que tenen i no es pot exposar sinó una part petita. En el cas de Lleida, ja ens hauria agradat exposar moltes més peces de la Franja i Sixena. Però les sales arriben fins on arriben. Les peces, encara que siguin al magatzem, són vives. Aquest és un argument que ha utilitzat molt l’Aragó. Però és un argument que des d’un punt de vista tècnic no s’aguanta per enlloc.
És una aberració des del punt de vista tècnic traslladar els frescos de Sixena
—Per una altra banda, hi ha el litigi sobre els frescos, que s’hauran de restituir a la sala capitular del monestir. Quins riscs pot comportar això des del punt de vista de conservació?
—Sí, els riscs existeixen. Això ja es va posar de manifest al judici. Els tècnics del MNAC que van declarar al judici ja van explicar que era una operació molt complexa i que en qualsevol dels casos, aportaria afectacions a les pintures murals. Recordem que són cremades, arrencades, restaurades i posades sobre una estructura molt complexa. És impossible fer el trasllat sense que no hi hagi una afectació sobre les pintures. És una aberració des del punt de vista tècnic fer aquest trasllat. L’inconvenient és que a la sentència aquesta qüestió tècnica s’ha ventilat d’una manera excessivament superficial, quan és la clau de la qüestió.
(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 13 d’agost del 2016)
Com que són pocs els que d’una manera o una altra estudiem la literatura catalana de l‘Aragó passen les coses que passen. Per això gairebé no ens hem adonat que en la nòmina d’escriptors aragonesos en català hi falten tots els nostres reis del Casal d’Aragó. La GEA no els cita com a tals, ni figuren tampoc en altres panorames de la literatura catalana de l’Aragó. Només he sabut trobar un fragment de la Crònica del Cerimoniós a l’antologia d’autors aragonesos en català de La nostra llengua, la gramàtica catalana que el 1984 publicà la DGA a l’època Bada. I això que tots els nostre reis escriviren en català, i no pas poc: Jaume I i Pere IV hi redactaren les cròniques –avui en diríem memòries- del regnats respectius, que continuen essent de molt bona lectura; a Jaume I s’atribueix , a més, Lo llibre de saviesa. Joan I fundà els Jocs Florals i escriví moltes poesies, perdudes, sembla. I hi ha més reis i reines d’Aragó que escriuen en català: de gairebé tots ells tenim, si més no, abundosos carteigs i uns quants escrits miscel·lanis. No ens els hem d’imaginar redactant ells mateixos els textos –per a això tenien els escrivans- però sí intervenint-hi directament, i dictant-los en bona part. El Conqueridor no s’està a la Crònica de declarar-ne la pròpia autoria: G. de Puyo qui era amb Nos quan férem aquest llibre. Tots ells també tenen textos en les altres llengües oficials de la Corona: aragonès i llatí. Quan arriben els reis del Casal de Castella, els Trastàmares, l’aragonès desapareix substituït pel castellà. Es mantenen el llatí i el català, si bé aquest darrer, amb tendència a la baixa, i només a empentes i rodolons persistirà entre els Habsburgs. Els Borbons ja no hi escriuen res. Molts dels nostres compatriotes veuen amb mals ulls que els nostres reis haguessen escrit també en català: ja al segle XVI Bernardino Gómez Miedes, bisbe d’Albarrassí, baladrejava per això mateix contra en Jaume I, i no falten mestres que a l’hora actual presenten als alumnes el Conqueridor com un traïdor a l’Aragó.
Asimismo, la Ley 3/1999, de 10 de marzo, del Patrimonio Cultural Aragonés, en su redacción vigente, establece que el aragonés y el catalán de Aragón, en las que están incluidas sus variedades dialectales, son las lenguas y modalidades lingüísticas propias a las que se refieren el artículo 7 del Estatuto de Autonomía de Aragón de 2007. Nuestra realidad lingüística, reconocida en dicha Ley, se concreta mediante la incorporación del área de Lenguas Propias de Aragón desarrollada en este currículo con objeto de fomentar, en las zonas de utilización predominante, el aprendizaje de las lenguas propias.
Once. Se incorpora una Disposición transitoria quinta: “Disposición transitoria quinta. Enseñanza de la lengua aragonesa. Con carácter excepcional y con objeto de garantizar la enseñanza de la lengua aragonesa, los centros autorizados podrán continuar impartiendo esta materia fuera del horario lectivo”.
Doce. Se modifica el anexo II. Se modifica el currículo del área de Ciencias Sociales y se recoge el del área de Lenguas Propias de Aragón (Lengua Aragonesa y Lengua Catalana).
A partir de la pàgina 86, llengua aragonesa. A partir de la pàgina 117, llengua catalana.
Recetas: La inequidad crónica o por qué España sigue sin tener una tarjeta sanitaria única. Noticias de Alma, Corazón, Vida. El acceso con normalidad al Sistema Nacional de Salud con independencia de la comunidad de origen del usuario sigue sin ser una realidad
La Plataforma per la Llengua ha elaborat unes agendes en català que ha difós entre alumnes de la Franja per via d’associacions (Clarió, AMPA…). Lo Govern d’Aragó ni ha fet ni ha desfet en la producció i difusió, perquè entre les seues funcions no està la de supervisar activitats d’entitats privades. Com no supervise les visites escolars a espais militaritzats (Un militar muerto y 11 escolares graves al volcar un blindado en Zaragoza, Visita a la Escuela Militar de Montaña, i 3) ni revise l’ensenyament religiós en horari escolar. Més enllà de consideracions que es puguen fer sobre el format de la campanya, tindre una agenda en català normalitze la llengua en un àmbit formal a on la llengua pròpia té un paper d’excepcionalitat, si arribe a tindre’l.
Lo secessionisme, per via del PAR, ha demanat al Govern d’Aragó per l’agenda de les associacions (?). Com si el Govern tinguere res a dir en activitats privades. Diuen que l’agenda està redactada “en catalán normativo”, es fan referència a l’”Àrea Idiomàtica del Català” i s’usa la toponímia en català. Preguntes previsibles per a un PAR que ha evolucionat des de demanar l’oficialitat del català i l’aragonès a traure rendiment de l’anticatalanisme per via de la llei del LAPAO. I sobretot, en època d’estiu, en què hi ha poca cosa noticiable, venim de resoldre el conflicte de Sixena, i al setembre és previsible que intentaran erosionar el Govern posant en agenda els Bens de la Franja.
Però l’acció imprudent és lo moment en què el Govern d’Aragó, des de la Conselleria d’Educació (PSOE) i en la signatura de la Cap de Servei Ana Isabel Ayala Sender, s’interpose explícitament en la societat civil, i use els directors per a “que evite la entrega de las citadas agendas al alumnado de su centro“. Tics franquistes. I els arguments per a fer-ho no deixen de ser obscurs i confusos: “consideramos que invade competencias de la Comunidad Autónoma en relación con los contenidos y la identificación de las zonas lingüística y los centros de Aragón”. Això d’invadir competències del Govern per via d’una agenda no deixa de ser menys còmic que el moment que Catalunya es va annexionar territori per via d’una enquesta. Eren moments del PP-PAR.
Però la imprudència més fulminant és la mostra del Departament del total desconeixement sobre les pròpies llengües d’Aragó i la seua normativa: “La determinación del catalán como lengua propia en la Comunidad Autónoma de Aragón se rige por normativa propia especifica de la Comunidad y en ningún momento referencia a otras zonas o entidades”. Deu desconèixer que la Comunitat Autònoma d’Aragó mai ha tingut cap normativa pròpia ni específica per a regir el català, perquè PP, PAR o PSOE han fet servir de la comuna. Com tampoc la C. A. d’Aragó ha tingut mai cap normativa pròpia ni específica per a l’aragonès, perquè mai ha arribat assumir-la com a llengua pròpia, i com a tal, com ningú de fora li ha fet la norma, la C.A.A no ha tingut mai norma pròpia per a l’aragonès. Així és lo país (esto no da más de sí).
Lo progressisme aragonès ja porte massa activitat a l’agenda marcada pel secessionisme, com abandonar l’Euroregió pels conflictes de les propietats de l’Església, o deixar d’anar a actes d’estudi del català de la Franja per conflictes en la propietat privada de les monges de Sant Joan de Jerusalem. Igual de coherent que considerar que la Llei de llengües és més convinent anunciar-la a Catalunya per a aturar l’independentisme que presentar-la al propi territori a on ha de tindre efectes. Només interessen los Bens que tenen los catalans, res de parlar dels que estan a Madrid, Nova York, Boston o Toledo.
L’agenda no em deixe de portar records. Quan era menut un familiar me va regalar el llibre “Bleda, bleda, no ho és”. No el vaig arribar a llegir mai. Però tindre un llibre en català entre mans me va fotre una sensació estranya. Encara el recordo! Als 10 anys tenia el primer contacte en “la meua llengua” per escrit. I ere pel granet d’arena que hi posave un familiar. No pel sistema educatiu. De fet, l’Escola es va esforçar en evitar qualsevol contacte en la llengua pròpia, i en ocasions, va arribar a demanar que els pares parlaren castellà a casa.
Un llibre en català a les mans que em portaven “de Barcelona”. Allò que m’ere pròxim i llunyà simultàniament. Tant llunyà i pròxim com a qualsevol andalús li podrie parèixer llegir a Ramón J. Sénder. Però en la diferència que des de l’escola només s’havien preocupat de fer-me pròxim i quotidià allò que parlaven “a Madrid” o “a Saragossa”. Fins i tot me feen pròxim allò que parlaven “a Buenos Aires”, “a Londres” o “a Nueva York”. Però d’explicar-me que allò “de Barcelona” ere molt llunyà no calie que s’hi preocupare l’Escola, que a casa, els veïns, al carrer, mos feem prou evident que “el xapurriau no ere català”.
Però a la vegada, no deixave de ser una sensació estranya que quan venie un foraster de Barcelona no canviàvem de llengua. Per més que vulgueu, a un xiquet li ha de produir una sensació estranya que en “los que no parlen com natres” no es canvie de llengua, i en “los pròxims” d’Escola, sí que es canvie de llengua. Però recordo que eixe primer llibre va normalitzar en mi vore la meua llengua escrita. Per més diferent que sonare a com parlava, no ere més diferent que la llengua d’escola.
A pesar de l’espai perifèric que el sistema educatiu li reserve a la llengua, quan no és de persecució, per a molts xiquets actuals los serà més normal tindre coses en català que no ho va ser per a natres, igual que també per a ells serà més normal tindre molts amics castellanoparlants, i parlants d’amazic, àrab, romanès o wòlof. La seua Franja ja no serà la nostra Franja. I la seua Franja farà més complicat mantindre viva la llengua. Però ara no tenim prou espai per a palar-ne. I alguns tics se mantenen.
Fa uns mesos a Fraga es va gestar un projecte engrescador de la mà de diversos col·lectius impulsat principalment per la Plataforma per la Llengua i editades per Agenda de la Terra. Es tractava de fer arribar pel curs vinent unes agendes en català a les escoles de la Franja de Ponent.
En aquella primera trobada ens vam veure, a banda de la PxL, representants del Casal Jaume I de Fraga i del Moviment Franjolí per la Llengua, a més de contactar amb l’associació de Pares del Matarranya en defensa del Català CLARIÓ. Les agendes reberen el suport de la Diputació de Lleida.
Teníem la intenció que el contingut de les agendes fos el més plural possible, que estiguessin referenciades en la Franja i connectades amb la resta del domini lingüístic. Sabíem que era un projecte ambiciós, complicat i no exempt de riscos, però la il·lusió que l’alumnat franjolí tingués unes agendes en la seva llengua ens impulsà a tirar-ho endavant.
La distribució als centres educatius de la Franja i l’acceptació dels continguts de l’agenda fou un èxit, fruit de l’esforç, la dedicació i la complicitat d’una xarxa de persones que el va fer possible.
La cosa anava bé, i n’hi havia previstes sengles presentacions de les flamants agendes a les primeries de setembre a Fraga i Lleida.
Novament, l’espantall pancatalanista serveix d’excusa per no fomentar l’ús del català a les aules i ha fet emporuguir una DGA* que diu defensar el “català d’Aragó”
I vet aquí que les agendes (ja reservades a centres de totes les comarques catalanoparlants d’Aragó), van topar amb la política d’interessos de partit i les queixes respecte a que els xiquets i xiquetes de la Franja tingueren agendes en la seva llengua i amb informació d’arreu de la catalanofonia (dates assenyalades, diades, mapes lingüístics i comarcals, etc.) van trascendir a les Corts aragoneses de la mà del PAR, ordenant llavors el govern aragonès que es retirin les agendes i no les facin servir els centres educatius el curs vinent per “invadir competències d’Aragó en relació als continguts i identificació de les zones lingüístiques de la comunitat”.
Mentre els anticatalanistes treuen pit, un cop més, els grans perdedors d’aquesta història són els alumnes franjolins, que d’acord a la voluntat del govern aragonès, no podrien gaudir d’una eina amb la que treballar a l’escola en la seva llengua pròpia.
Novament, l’espantall pancatalanista serveix d’excusa per no fomentar l’ús del català a les aules i ha fet emporuguir una DGA* que diu defensar el “català d’Aragó”, això sí, que estigui ben isolat de la resta del territori amb el que comparteix llengua, un català que després de dècades d’autonomia encara espera la seva normalització i un estatus digne a dins de l’Aragó.
Tanmateix fan, com es diu en castellà, el paper del “perro del hortelano, que no come ni deja comer” mentre milers de persones a la Franja veuen conculcats els seus drets lingüístics dia rere dia.
Diu que s’envaeixen les competències del govern sobre continguts i identificació de les zones lingüístiques
El govern aragonès ha vetat la distribució a la Franja d’unes agendes escolars en català que havia fet la Plataforma per la Llengua juntament amb entitats locals. L’objectiu de l’agenda és de contribuir a la normalització del català. La Conselleria d’Educació ha dit que la decisió s’ha pres perquè considera que s’envaeixen ‘les competències d’Aragó en relació als continguts i identificació de les zones lingüístiques de la comunitat’. Ha avisat als promotors de l’agenda que no la distribueixin més.
La portaveu del Partit Aragonès (PAR), María Herrero, ha criticat que a les agendes només hi figurin referències a ‘la denominada ‘Àrea Idiomàtica del Català’ i altres continguts de caràcter ideològic, determinant un enfocament social’. Igualment, ha denunciat que a les agendes s’hi assenyalen dates com l’Onze de Setembre o el Vint-i-cinc d’Abril, i expliquen que aquestes dates festives recorden ‘la caiguda de Barcelona’ i ‘la Diada del País Valencià’, respectivament i ‘no tenen res a veure amb Aragó’.
This website stores cookies on your computer. These cookies are used to provide a more personalized experience and to track your whereabouts around our website in compliance with the European General Data Protection Regulation. If you decide to to opt-out of any future tracking, a cookie will be setup in your browser to remember this choice for one year.
Albert Velasco és conservador del Museu de Lleida Autor: Mikel Aristregi
03.08.2016 14:37