La localidad busca los restos de once fusilados en la guerra civil – Aragón – El Periódico de Aragón.

F. V. L. 04/05/2014

La búsqueda de fosas con fusilados de la guerra civil no data de la última etapa de la España democrática. Alcampell, en Huesca, fue una localidad pionera en esta materia allá por 1986. Ese año, cuando el municipio era gobernado por Ángeles Blanco, primera alcaldesa del PCE en Aragón, se lanzó una iniciativa para localizar a 17 vecinos que habían sido fusilados en el pueblo.

“Se halló, de forma casual, una fosa donde había seis represaliados, entre ellos mi bisabuelo, pero cuando se interrumpió la búsqueda todavía estaban pendientes de localización otras 11 personas que fueron fusiladas en plena guerra civil”, explica Sebastián Agudo, hijo de Ángeles Blanco y del histórico líder comunista Sixto Agudo, que se exiliaron en Francia al término de la contienda y regresaron en la épca de la Transición.

RESTOS DE 11 FUSILADOS Ahora, los vecinos de la localidad de Alcampell, que mantienen vivo el recuerdo de aquellos sangrientos años, se han propuesto recuperar los restos de los otros 11 fusilados. Sebastián reconoce que no va a ser fácil. “Entre los recortes de las administraciones y las dificultades burocráticas que ha puesto el Gobierno del PP, que ha implicado a los juzgados en el asunto, resulta muy complicado organizar la búsqueda de fusilados”, explica.

En el caso de Alcampell se sabe que había tres fosas y su ubicación aproximada. Una de ellas es la que se exhumó en 1986 y otra de las dos que quedan pendientes de descubrir podría estar debajo de un almacén construido en los años 60.

La represión de los sublevados fue notable en la frontera entre Aragón y Cataluña, donde se encuentra esta localidad oscense. Ya en 1958, de hecho, se llevó a cabo una excavación que dio con los esqueletos de una veintena de vecinos del cercano municipio de Almacellas que habían sido fusilados en la guerra.

Pese a los problemas, Alcampell “no desiste” de buscar a sus víctimas. “El deseo de hacer justicia pasa de generación en generación, y mientras no se hallan las tumbas de los seres queridos el trauma sigue abierto en el presente”, afirma Sebastián Agudo.

En su opinión, las cosas podrían cambiar, desde el punto de vista legal, si el resto de comunidades toma nota de la ley de memoria histórica que tramita el Parlamento andaluz, que se promulgará al final del verano próximo y despeja el camino a la búsqueda y apertura de fosas, al traslado de los restos y a la definitiva rehabilitación y dignificación de las víctimas.

Ja teniu el ‪#‎TempsdeFranja‬ 121 a @Issuu: http://t.co/uA6zJXIh8Q. Els subscriptors ja el van rebre a principi d’abril a la bústia de casa

Temps de Franja

No som territoris de segona | LaRàdio.cat.

Manifestació pel delta de l’Ebre | Lo Finestró.

“L’Ebre sense cabals és la mort del Delta”. Manifestació el diumenge 30 de març a Deltebre. El diumenge es tornarà a veure la samarreta blava amb un nus blanc que fa tretze anys que es van posar milers de ciutadans per frenar el Pla Hidrològic espanyol. Ja han anunciat la seu assistència diverses associacions.

▶ LOS DESAYUNOS TVE: Entrevista a Luisa Fernanda Rudi – YouTube.

A partir del minut 5:42

Vídeo relacionat: APM

Si voleu escoltar ‘Efecte Lupa’, un programa que es perpetra cada dos divendres a Canallitera.es
Si us interessa hi podeu arribar a través de: http://efectelupa.wordpress.com/
A més, en breu també hi haurà un espai blog a http://www.canallitera.es (des d’on també es podrà escoltar o descarregar).

Efecte Lupa | Un programa radiofònic d’anàlisi i reflexió sobre la Llitera, la Franja i la resta del sistema solar [audible només a Canallitera.es].

[Efecte Lupa – 3] La Llitera, terra de frontera

Programa emès a Canallitera.com el 7 de febrer de 2014.

Podeu escoltar o descarregar-vos el programa ací:

Se sol dir que la Llitera és una comarca de frontera. Però… som conscients de què significa això realment? A n’esto programa mos volem fixar en les implicacions del fet fronterer. Volem reflexionar una mica sobre les circumstàncies de la vida a la frontera, en general i en concret a la nostra comarca, i sobre com això ha pogut condicionar unes determinades formes de vida i unes actituds entre la població.

La ‘frontera’ és un concepte de naturalesa híbrida: és al mateix temps un límit i una zona. Un límit que podem representar amb una ratlla (unidimensional); i una zona o espai euclidià bidimensional (o inclús tridimensional si comptem els elements que conté).

Les zones frontereres són sempre uns territoris apassionants, on la complexitat de la  nostra societat assoleix les formes més innovadores i desenvolupades.

Amb les fronteres és fàcil d’ensopegar-hi, acostumen a ser ben senyalitzades i moltes tenen guardians que les vigilen i en seleccionen els transeünts.

En l’imaginari literari més estàndard les fronteres sempre estan situades lluny, als confins del món civilitzat, allà on la societat es troba amb les forces salvatges de la naturalesa. D’ací que s’haja estès una visió romàntica de la frontera, un lloc d’aventura i excitació. Això està molt bé. Però… què passa quan resulta que un viu a la frontera? No pas a milers de milles, com poèticament es diu, sinó al damunt mateix! Per força la percepció és una altra. I els habitants de les fronteres en paguen les conseqüències. Per bé i per mal.

De tot això i més parlem en aquest programa, que ha comptat amb una selecció musical íntimament relacionada amb el tema:

1. La frontera – La Frontera (1985)
2. La vida en la frontera – Radio Futura (1985)
3. Dame una frontera – Ferrobós (1989)
4. Clandestino – Manu Chao (1998)
5. Fronteras – Jorge Drexler (1999)
6. Terra de frontera – Los Draps (2006)
7. New Frontiers – Franco Battiato (1982)

Efecte Lupa | Un programa radiofònic d’anàlisi i reflexió sobre la Llitera, la Franja i la resta del sistema solar [audible només a Canallitera.es].

Arxivat a La Llitera

Carles Terés: ‘Los catalanes no van a invadirnos mañana, no’ – Aragón – El Periódico de Aragón.

JOAQUÍN CARBONELL 13/02/2014

–¿Qué es Temps de Franja?

–Una revista mensual para hablar de unos territorios desarticulados, que solo se unen por el punto común de la lengua, de los que hablamos catalán.

–¿Catalán? ¿No habíamos quedado en que era Lapao?

–Lapao son las siglas de la definición, pero es catalán. En realidad ni siquiera lo concreta la DGA. Pero nosotros aquí lo tenemos claro. Es un patrimonio propiedad de todos, más importante incluso que el patrimonio físico, porque en este caso pertenece a todo el mundo.

–¿Tienen dificultades por hablar así?

–Tenemos dificultades. Nos han eliminado las suscripciones que había para las bibliotecas de la Franja y la poca ayuda que teníamos.

–Su radio de acción son cuatro comarcas aragonesas.

–Eso es; el Matarranya, el Baix Cinca, la Ribagorza y la Llitera, comarcas fronterizas con una lengua común. La idea brotó de Josep Galán, de Fraga, que ya falleció, y que se empeñó en 2000 en enredarnos con la creación de esta revista, un órgano para expresar lo que sentimos en todos los aspectos. Es la única revista aragonesa que se edita íntegramente en catalán.

–¿Qué tirada hacen?

–Tiramos 1.000 ejemplares que se distribuyen en las cuatro comarcas, así como a un buen número de suscriptores; otra cantidad va a Barcelona, Valencia, zonas donde viven algunos de estos aragoneses.

–¿Con alguna condición?

–Ninguna, nos alimentamos de artículos de opinión de nuestros colaboradores y de noticias culturales de la Franja.

–¿Se sienten frustrados, dejados de la mano de Zaragoza?

–Pues, sí, pero esto es exclusivo de todos los territorios fronterizos, donde en este caso nos sentimos muy aragoneses; somos bisagra, porque estamos en contacto muy directo con la zona catalana o valenciana.

–Ahora van a caminar juntas tres comarcas distintas.

–Es así; se ha hecho un convenio para promocionar tres territorios como son Matarranya, Morella y Gandesa; eso es muy importante, porque nos une la lengua y podemos ofrecer una ruta muy atractiva.

–Por contra, no sé si les molesta que desde Cataluña se hable de cosas como la corona Catalanoaragonesa.

–Eso son pequeñas anécdotas que no tienen ninguna trascendencia en Cataluña. Sin duda cada uno piensa lo que quiere, pero desde Aragón se pinta la cosa como si mañana fueran a invadirnos los catalanes. Y no.

Cinc alcaldes de la Franja a Catalunya Ràdio | Lo Finestró.

Cinc alcaldes de la Franja a Catalunya Ràdio

Ahir dia 4 de febrer va tenir lloc a Catalunya Ràdio una taula rodona amb els alcaldes de la Franja de Ponent: Josep Anton Chauvell, alcalde d’Alcampell, Magda Gódia, alcadessa de Mequinença, Josep Maria Salsench, alcalde de Calaceit, Alberto Moragrega, alcade de Beseit i José Guillén, alcalde de Camporrells. Els alcaldes expliquen que la segona Declaració de Mequinensa, signada el juny del 2013, ha ajudat a frenar les intencions del Govern d’Aragó amb l’aplicació de la nova Llei de Llengües que va rebatejar el català com a Lapao. Llàstima que no es va parlar de les associacions culturals de la Franja, nomes es va fer un brevíssim esment per part d’un del reunits.

Escolteu l’emissió aquí

El català a la Franja de Ponent – Catalunya Ràdio.

Segre.com: Dia de Reg.

Finalment comença a fer calor. Una bona notícia per a hostalers i comerciants, sobretot del sector tèxtil. No sé si també gaire per a les economies familiars, però que arran de l’anunci d’un estiu més fresquet esperen estalviar en refrigeració domèstica. La tònica d’aquesta canícula pròxima: menys aire condicionat i més ventalls. Això sí, l’oportunitat de reviure alguns plaers estivals: l’ombra, la migdiada, els sopars al descobert, els banys de mar o piscina i els gelats. Ja els enyorava, els gelats, encara que no deixo de consumir-ne tot l’any, si bé ara vindran més de gust. Confesso la meva debilitat per les taronges tropicals de Glas que compro al Plus i pels vasets de Chelats Sarrate, d’Alcampell. Una gran varietat de sabors, no sé si també de préssec, que a Fraga denominen mullarero.

Que els fragatins diguin mullarero al préssec -de fet, els arbequins en diem préssic– no significa que parlin una llengua diferent. Aquí ens referim a la sorra com arena, a les vambes com a keds o als pits de les dones com a popes, i no per això se’ns acudeix (bé, a alguns sí que se’ls ha passat pel cap algun cop, en temps del leridanismo franquista) de creure que no ens expressem en català, un català tan vàlid com el d’Olot, Tortosa, Benavarri, Pollença o Alcoi. Per cert, m’adhereixo a la campanya de la web popes.cat, en favor de preservar aquest dialectalisme tan eufònic i rotund, i la seva generalització arreu del domini lingüístic.

D’una cosa de llepar a una altra, torno als gelats Sarrate. A propòsit, per què escriuen chelats? En tot cas, txelats. L’anècdota no ve més que a confirmar la sospita que aquest nou idioma de la Franja inventat per les autoritats aragoneses -amb l’aquiescència d’uns quants col·laboracionistes locals, còmplices actius o passius de l’intent de genocidi cultural- no és més que un català amb faltes d’ortografia.

Alcampell, precisament, ha estat el primer municipi a rebel·lar-se contra aquest absurd filològic, obrint la senda a una trentena de consistoris més. Es nota que té un alcalde lletraferit, l’escriptor Josep Antoni Chauvell. Un altre Josep Antoni és fill il·lustre de la vila. I algun, diria que cada vegada més, començant per bastants companys de la seva pròpia federació, a tenor de les últimes enquestes, pensem que faria un gran servei a la causa si -en català, castellà o lapao– s’abstingués de parlar tant.

Qui sóc? | Ua1 Lleida 104.5 FM.

“I llavors Déu digué a Moisès: —jo sóc el qui sóc”. Tot un autèntic embolic traduït de l’hebreu que va ser parodiat no recordo per qui amb allò de “jo sóc el qui sóc, però no hi sóc gaire”. D’altra banda, una de les nostres principals icones nacionals, el Crist en maiestas domini de Sant Climent de Taüll, en el llibre obert que sosté amb la seua mà esquerra, assevera rotundament: “ego sum lux mundi”. Hi ha, al llarg de la història, altres afirmacions no menys contundents, des del “cogito, ergo sum” de Descartes al “yo soy yo y mi circumstancia” d’Ortega y Gasset. Més críptic resulta encara el poeta valencià del segle XVI Joan Timoneda: “só qui só, que no só jo / puix d’amor mudat me só”, més o menys coetani del vers de Teresa de Ávila, “vivo sin vivir en mi”, que també déu n’hi do. Però els homenets i donetes de la nostra època encara són més opacs quan ens disparen, a boca de canó, allò tan suat de “jo sóc com sóc”, que sembla justificar qualsevol comportament extravagant, arbitrari o fins i tot asocial. Per no parlar del màxim grau de l’ambigüitat, blocant fins i tot de qualsevol possibilitat de comunicació, que es produeix quan algú truca per telèfon (o a l’intèrfon) i s’identifica amb un convençut “que no em coneixes? Sóc jo!”.

Res per a escandalitzar-se. Al capdavall, encara és més críptic i ambigu el nostre estatut d’autonomia, que diu en el seu preàmbul que “El Parlament de Catalunya, recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit Catalunya com a nació d’una manera àmpliament majoritària. La Constitució espanyola, en l’article segon, reconeix la realitat nacional de Catalunya com a nacionalitat.”. És a dir i en definitiva: que som i serem.

Ramon Sistac
Professor de Dialectologia de la Universitat de Lleida i delegat a Lleida de l’Institut d’Estudis Catalans

– See more at: http://www.ua1.cat/noticies/qui-s%C3%B3c#sthash.5drI03G6.dpuf

Moviment Franjolí per la Llengua: Un dia corrent a la Franja. Els joves davant els conflictes lingüístics.

Un dia corrent a la Franja. Els joves davant els conflictes lingüístics

Us oferim un testimoni real d’un xiquet franjolí que frega la majoria d’edat i que viu i estudia a la Llitera. Com es pot veure en aquest breu i esquemàtic relat, els joves franjolins es troben amb tot tipus de dificultats i mancances a l’hora de poder fer vida en la seva llengua, en català. Ja sigui a l’institut, en la retolació dels carrers, als mitjans de comunicació o entre la mateixa relació amb els companys, queda palesa la no normalització de la llengua catalana a la Franja. Tanmateix també és interessant veure com prenen consciència dels conflictes que palpen (bens de la Franja, relacions amb Catalunya, català a la Franja, etc.)   Aquest n’és el relat:

“Em llevo del llit i esmorzo el que pillo a la cuina, marxo cap al institut i veig el busos dels companys de fora del poble, només un ho posa en el original el nom de l’institut, mentre altres o no tenen el rètol o ho posen en castellà.  Faig classe quasi tot en castellà (quin avorriment en Filosofia!), a la classe de català, nomes fem una a la setmana o alguna vegada dues si li dóna la gana al de castellà, tenim que donar-nos pressa per acabar el temari abans de l’examen del nivell C de Català, ja què els racanos dels de la DGA* només en dóna el nivell B i gràcies. Classe d’història és molt castellanitzada, es a dir que ens diuen el que vol el Govern de torn o la DGA, però pareix que la DGA no fica res de nou a la Central. 

Surto de l’institut i torno a casa veient la toponimia en castellà, algun borró que ha fet algú per reinvindicar el català. Ja a casa surt a la tele autonòmica només Saragossa i els bens de la Franja, pareix que els volen posar a Barbastre, i clar està molt bé si es posen a les Parròquies, pero si van a Barbastre, què hi guanyem? després parlo amb un company pel whats, em diuen que la setmana que ve hi ha un treball, 2 exàmens i 20 deures, ens mataràn aquestos profes!!! 

Surto de casa i vaig al repàs al poble de la vora i m’encontro un estand de la FACAO, dient a la gent lo del Aragonés Oriental i que ens volen annexionar els catalans, etc. Després torno a casa i quasi totes les cadenes de televisió son en castellà, que si la Esteban, que si els extremistes catalans i euskeras, que si ho fa malament Rajoy i a la catalana amb l’Artur Mas, que si fa el referèndum o en la aragonesa surt les jotes, quita, quita!!! 

 

Em fico en l’Ordinador i em conecto amb els companys; que si demà anem a la Flaix o a la Maxima o si anem a Lleida, la qüestió es surtir, i em fico com una cuba, a les vuit del maití truco a casa, em fan la bronca i me’n vaig a dormir…”

 

* DGA: Diputació General d’Aragó

El Punt Avui – Notícia: Temor a una frontera més sòlida.

Temor a una frontera més sòlida

Els signants de la segona Declaració de Mequinensa, el juny passat. Foto: D.M.

1

Notícies relacionades

• La mirada més propera

A la Franja de Ponent el procés cap a l’autodeterminació de Catalunya ha coincidit amb un enduriment del secessionisme lingüístic, molt minoritari fa uns anys però que ara el govern del PP i el PAR ha convertit en llei amb la derogació de la tímida llei de Llengües que havien aprovat en la legislatura anterior el PSOE i Chunta Aragonesista, en què es reconeixia el català i l’aragonès tot i que sense dotar-les de caràcter oficial. El PP i el PAR, en canvi, han aprovat una nova llei que canvia el nom de català pel circumloqui Llengua Aragonesa Pròpia de l’Àrea Oriental (les sigles, LAPAO, van causar furor a la xarxa), igual que fa amb l’aragonès, ara anomenat Llengua Aragonesa Pròpia de les Àrees Pirinenca i Prepirinenca. Aquest escapçament del català coincideix amb l’accelerada del procés sobiranista a partir de la Diada del 2012, però no es pot concloure que sigui en resposta a la política catalana: la presidenta aragonesa, Luisa Fernanda Rudi, ja es va presentar a les eleccions el 2011 amb la voluntat de derogar la llei de Llengües socialista.

La llei del LAPAO, però, ha tingut l’efecte no buscat de reactivar els defensors del català a la Franja. Una vintena d’alcaldes i regidors de la Franja van signar l’1 de juny del 2013 la segona Declaració de Mequinensa, que, com la feta el 1984, mostra la determinació de la majoria dels municipis de la Franja de veure reconegut i promocionat el català com a llengua pròpia.

Però més enllà de la defensa dels llaços culturals i econòmics amb l’altre costat de la frontera, no hi ha a la Franja cap moviment polític que pugui acompanyar el Principat cap a la sobirania. Tan sols dos ajuntaments tenen representants catalanistes (Calaceit, un regidor d’ERC, i Pont de Montanya, on governa Convergència de la Franja). El sociòleg Natxo Sorolla va apuntar que el procés sobiranista pot tenir com a primer efecte un reforç del discurs anticatalà des dels mitjans i la política aragonesa, que farà en primer terme més sòlides les fronteres de la Franja amb el Principat. Tot i que no programat, la llei del LAPAO n’hauria estat un primer episodi.

Els signants de la segona Declaració de Mequinensa, el juny passat. Foto: D.M.