La Franja

Aneu apuntant dia: el 3 de setembre hi haurà… – Aragó Pel Català.

Es prepara la tercera tertúlia, amb l’escriptor Carles Terès | L’esmolet.

Carles Terès a la plaça d’Alcanyís

El pròxim dissabte 17 d’agost, a les 22:30h, tindrem el plaer de comptar amb una xerrada de Carles Terès, autor del fabulós llibre ‘Licantropia’, una de les sensacions literàries del rader any. La tertúlia es farà a l’ermita en runes de Santa Margarita.

Carles Terès resideix entre Torredarques (Matarranya) i Alcanyís (Baix Aragó), on treballa com a dissenyador gràfic i publicista. Tot i que ell va nàixer a Barcelona, té unes arrels ben franjolenques, ja que son pare prové d’Estopanyà (Ribagorça) i sa mare de Queretes (Matarranya). Ara fa vint anys va decidir abandonar la seua Barcelona natal i instal·lar-se al Matarranya, on desenvolupa la seua activitat professional a l’estudi ‘Terès&Antolín‘.

Des de 1995 forma part del col·lectiu ‘Viles i gents‘, que publica un article setmanal al diari La Comarca d’Alcanyís i al Diario de Teruel. Des de 2003 publica una columna mensual (‘L’esmolet’) a Temps de Franja, l’única revista en català que es fa a l’Aragó, de la qual també n’és dissenyador gràfic, maquetista i, des de fa un parell d’anys, hi fa funcions de direcció. També manté un interessant blog: esmolet.wordpress.com.

‘Licantropia‘ és la seua primera novel·la, tot i que abans ja havia publicat diversos contes en obres col·lectives i publicacions periòdiques. Amb el llibre ‘Licantropia‘ va guanyar el premi Guillem Nicolau 2011, atorgat pel Govern d’Aragó a la millor obra literària en català. Es dóna la circumstància que esto llibre ha estat lo rader que ha rebut el premi Guillem Nicolau, ja que l’any 2012 el Govern aragonès va decidir deixar-lo en blanc, i no l’ha convocat per a l’edició del 2013. En les estranyes circunstàncies politico-lingüístiques actuals hi ha massa possibilitats de que no es torne a convocar en una temporada llarga. Carles Terès va aconseguir rescatar els drets d’autor i publicar el llibre en una editorial comercial catalana: Edicions de 1984. Ja va per la segona edició.

Carles Terès mos il·lustrarà sobre les llegendes de l’home llop al nostre context cultural, així com en totes les vicissituds passades fins a publicar el llibre dignament. Un llibre que realment s’ho mereix. Llegiu-lo i ho comprovareu.

Aragó Pel Català ha afegit una nova foto: “Esto divendres, mos vem a la plaça…”.

1) Quan parlem… parlem com parlem | Tertúlies a la fresca.

Crònica il·lustrada de la tertúlia (gentilesa de l’organització):

Lectura del manifest per part dels espontanis d’Aragó pel Català’

La sessió es va iniciar amb la lectura d’un manifest en favor de la llengua catalana a l’Aragó elaborat i llegit per un grup de joves que s’han agrupat en l’anomenada plataforma Aragó pel català. Quan vam programar la tertúlia ignoràvem l’existència d’esta agrupació, però mos va fer molta il·lusió deixar-los lo micròfon per a que es presentesen davant el nombrós públic que omplia la plaça (les 150 cadires que hi vam portar es van quedar curtes). Després de la lectura van obsequiar els dos ponents amb una samarreta on es pot llegir el lema ‘continuo parlant en català’. Tota una declaració de principis i una mostra de vitalitat i empenta (i que dure!).

Miquel Àngel Pradilla al micro, escortat per Javier Giralt a la seua esquerra. Tots dos van reconèixer que mai havien feit una conferència des de la porta de missa.

Acontinuació va prendre la paraula el professor Miquel Àngel Pradilla, que va intentar transmetre’ns les bondats de pertànyer a un àmbit comunicatiu i cultural consolidat i de prestigi com el de la llengua catalana. Es pensa, potser amb raó, que no mos atrevim a dir que parlem català perquè mos dóna vergonya. D’acord amb les seues paraules, mos calen missatges d’autoestima que mos ajuden a pensar que la nostra identitat lingüística és, com a mínim, tan bona com la dels altres.

Los seus arguments es poden sintetitzar en els següents 4 punts:

1    1) La potencialitat demogràfica

Per a Pradilla, les llengües no tenen més o menys importància en funció del seu nombre de parlants. Però sovent, des de determinats sectors, s’ataca la llengua catalana com una cosa d’una colla d’amics que s’entretenen parlant català per a que no els entengue ningú. Com si ho féssem per emprenyar! És un error, clar, i també un argument molt fàcil de rebatre, ja que, segons ell, el català es parla en un territori on hi viuen 13 milions i sis-centes mil persones. A més, les estadístiques disponibles mostren que hi ha 11 milions de persones que l’entenen, i uns 10 milions declaren saber-lo parlar (dades del 2012). És sorprenent, perquè també se sap que només 4,5 milions de persones l’han après dels seus pares, mentre que la resta l’ha après a fora de l’àmbit familiar, i això vol dir que té una forta capacitat d’atracció. És una llengua molt viva!

Los porrons de cervessa i gaseosa circulaven a gran velocitat

El ponent va dir que en els rankings mundials la llengua catalana s’ha catalogat en el 88è lloc per nombre de parlants. Si al món hi ha unes sis mil llengües, més de cinc-mil nou-centes tenen menys parlants que el català. Per tant, a nivell mundial és una llengua mitjana, amb una important base demogràfica al darrera. Per a Pradilla, una comunitat lingüística d’estes dimensions mos hauria de permetre viure en la nostra llengua amb total plenitud.

També va comentar que el català és la vuitena llengua de la UE, per davant del danès, el finès, l’eslovè, el letó, el lituà, l’estonià, l’eslovac, el maltès… El maltès és llengua oficial d’Europa i només té 400.000 parlants. En canvi, el català no és llengua oficial d’Europa amb més de 10 milions de parlants. Evidentment és una anomalia que s’haurà de corregir algun dia.

En definitiva, Pradilla considera que no tenim una llengua minoritària, sinó una llengua minoritzada, que per motius polítics veu obstaculitzats els seus usos, en uns territoris més que en altres

    2) Una llengua de cultura

El català és una llengua de cultura que compta amb una tradició literària importantíssima, que es remunta a una edat mitjana esplendorosa, amb grans escriptors,… I que s’ha projectat al segle XXI amb una literatura i amb una cultura que fa molt de goig. Pradilla cita el mequinensà Jesús Moncada com a exemple d’un gran escriptor reconegut internacionalment que ha fet una importantíssima aportació a la literatura i a la llengua des d’esta terra, des de l’Aragó catalanòfon.

Miquel Àngel Pradilla va desgranant los seus arguments de forma impecable i cada vegada més convincent.

Miquel Àngel Pradilla també va ressaltar que el català té una normativa lingüística que es va elaborar a principis del segle XX a partir de les propostes de Pompeu Fabra. Tot i els seues possibles dèficits, ell considera que és una normativa que ha permès que la llengua circuli amb una comoditat extraordinària per tots els àmbits culturals que necessiten regir-se per una norma. En esto sentit, ell va insistir a diferenciar els usos de la llengua: una cosa és parlar amb els amics, familiars o veïns, on només mos cal seguir el que hem après oralment, i una altra cosa són els usos més formals (per a parlar en públic en actes solemnes, per a actes administratius, per escriure a persones a les que no coneguem, etc.) on totes les llengües del món disposen d’una normativa que orienta sobre com escriure i parlar de manera més adequada. Pradilla insisteix que estos actes formals solen ser molt esporàdics i que en la major part de la nostra vida quotidiana no necessitem seguir gaire la ‘norma’.

El públic no perdia detall, tot demostrant un elevat domini del LAPAO i altres llengües autòctones

El ponent també posa de relleu que lo català és una llengua molt present en l’ensenyament, però en uns territoris més que en altres. Ell considera que el model d’immersió lingüística vigent a Catalunya està actualment patint atacs molt potents perquè s’ha constatat que és l’element que ha permès que el català haja pogut mantenir la seua vitalitat malgrat totes les adversitats històriques. En esto sentit, per a Pradilla, la polèmica pel nom del LAPAO és només una broma que mos oculta altres coses més greus, i considera que hauríem de ser capaços d’anar més enllà de l’anècdota, perquè el que es pretén amb la nova Llei de Llengües d’Aragó és evitar la normalització formal del català, i en això l’ensenyament hi juga un paper essencial. Les llengües s’han de podre aprendre a l’escola, si no no tenen futur. Saber-les parlar és bo i útil, però saber-les escriure és clau i més en el món en què vivim. L’ensenyament és la base del progrés de la llengua, i la Llei de Llengües del 2013 ho posa en perill.

El ponent comenta que és una llengua que té una producció editorial molt potent, ja que s’editen més de 8 mil llibres en català cada any. També és la dotzena llengua més traduïda al món (‘Poca  broma, eh’); i la 22ena llengua amb més presència a Internet. I té també una forta presència als mitjans de comunicació (no només TV3 com a buc insígnia, sinó Canal 9 i IB3, i una enorme xarxa de premsa local, comarcal, ràdios, etc.).

        3) L’estatus d’oficialitat

El professor Pradilla comentà que la llengua catalana té un estatus jurídic molt dispar, que va des de l’oficialitat exclusiva a Andorra (on el català és l’única llengua oficial), fins a territoris on no té cap oficialitat lingüística, com la Catalunya Nord o a la Franja. A Catalunya, País Valencià i a les Illes hi ha oficialitat compartida amb el castellà.

Pradilla continua implacable, vigilat de prop per Giralt.

A Aragó en pocs anys s’han aprovat dos lleis de llengües, una el 2009 i l’altra el 2013. La primera, la del 2009, que va arribar de la ma d’un president autonòmic catalanoparlant, Pradilla considera va eixir llastrada de bon començament perquè a l’Estatut d’Autonomia d’Aragó, reformat el 2007, no es va aconseguir l’estatus d’oficialitat que es mereixia. Per a ell, aquella Llei de llengües (del 2009) apuntava coses interessants i suscitava moltes esperances, però encara molt insuficients per a garantir-ne la normalitat i donar-li un impuls important. En canvi, la Llei de Llengües actual (la del 2013) posa en qüestió la subsistència futura de la llengua, cosa que és lamentable que haja pogut ser aprovat en un Parlament democràtic actual.

         4) Reptes de futur

Per al professor Pradilla, naltros que som ací escoltant-lo tranquil·lament, despreocupats i sense gaires pretensions, tenim pel davant un repte importantíssim. Per un costat, hauríem de ser capaços d’aparcar absolutament les dinàmiques identitàries. Tal com es deia en el manifest llegit a l’inici de l’acte pels joves de la Plataforma, es pot parlar català i ser  aragonès, ningú no diu que parlar català vulga dir ser català… cadascú sent el que sent, un conjunt emocional… cada-u té la seua identitat, i cada-u sap quins són els elements que la defineixen. Pradilla ho té clar, i és molt d’agrair que el jovent actual també ho tinga tan clar.

A n’estes alçades de la nit, l’auditori havia anat guanyant fileres i ja quasi no es veia la punta.

Per a ell, més enllà d’això, compartim una llengua, compartim un element de comunicació, compartim una eina poderosíssima, amb una cultura al darrera brillant, importantíssima,… Segons ell, hauríem de poder aprofitar tots els avantatges que mos dóna el fet de formar part de l’univers comunicatiu i cultural català. En paraules d’en Pradilla: “Este és el repte que tenim, aconseguir sinèrgies i funcionar col·lectivament en relació a la llengua”. Tal com ho fan els parlants de les altres llengües importants del món.

La Franja és el territori on estadísticament la llengua té més vitalitat en les comunicacions de la vida quotidiana, és el territori on les interaccions globals en català són més potents. Pradilla ho atribueix a que històricament hi ha hagut un funcionament  molt poc conflictiu, amb una distribució de funcions molt clara, on el castellà s’ha utilitzat per a l’administració pública, per a l’escola, etc., per a les qüestions formals del poder; i on el català ha funcionat perfectament en la privacitat, en la col·loquialitat, ha estat i és el paisatge lingüístic de la nostra terra. Segons ell, per a la pervivència de la llengua en el futur és molt important que puga tindre espais de formalitat, per exemple en l’àmbit de l’ensenyament, o en certes relacions amb les administracions públiques, però sense deixar que les generacions més joves renuncien a parlar català en les seus interaccions col·loquials.

Amb això Pradilla va acabar la seua intervenció. Després dels aplaudiments vam aprofitar per a recordar que una noia entre el públic (Laia) estava venent exemplars del ‘Lèxic de la Llitera‘ de Javier Giralt, enviats astutament des de l’editorial.

Javier Giralt inicia la seua dissertació sobre el panorama lingüístic d’Aragó. Per a desgràcia nostra, només mos va dir dos o tres frases en ‘Santistebano’.

A continuació va prendre la paraula el professor Javier Giralt, que va iniciar la seua xerrada agraint a Miquel Àngel Pradilla haver-nos mostrar que la nostra no és una llengua només d’anar per casa, que és la idea que hem tingut sempre a esta zona, que a casa parlem ‘xapurreat’ i prou, sinó que hi ha tota una comunitat lingüística a la que hi som connectats i que és molt més important  del que sovent pensem. I que això no té per què ser un obstacle per a sentir-nos aragonesos.

En la seua intervenció Javier Giralt va traçar el panorama lingüístic d’Aragó en general, així com la situació a la comarca de la Llitera.  Va començar la seua dissertació amb una anècdota que li explicaven de petit per a entendre per què a Sant Esteve parlaven diferent dels altres llocs del voltant, especialment de Binèfar. En les seues paraules:

“Diuen que quan Nostro Senyor anava pel món repartint les llengües, per ací repartia el castellà, per allà el català… i quan va arribar al Pont de Perera ja estava molt cansat, es va assentar a una pedra i va dir ‘bé, ja n’estigo farto de repartir llenguas, d’ací enta dalt que arragonen com los done la gana’.

Esta anècdota demostra dos coses: la primera és que hi havia  una consciència de parlar diferent, i la segona és que hi havia una incapacitat de definir allò que es parlava, potser la gent ho intuïa, però no ho sabia dir.

Per això és important conèixer el panorama lingüístic d’Aragó. Segons ell, tots els lingüistes i acadèmics universitaris tenen clar que a Aragó es parlen almenys tres coses: castellà, aragonès i català.

Mapa lingüístic d’Aragó editat pel ROLDE de estudios aragoneses. Es pot aconseguir a: http://www.roldedeestudiosaragoneses.org/mapa-lingistico-de-aragon-95/

Castellà: Òbviament el castellà és actualment l’única llengua oficial. Històricament no era llengua pròpia d’Aragó, ja que es va introduir en el segle XV quan, en quedar-se el rei d’Aragó sense descendència, arribà un rei castellà (pel famós Compromís de Casp). A partir d’aquell moment el castellà s’incorporà a les nostres terres i per això actualment és una llengua tan pròpia com les altres dos.

Aragonès: És una altra de les llengües que es parla a l’Aragó, sorgida del llatí vulgar que es parlava al nord de la província d’Osca. Durant tota l’Edat Mitjana era una de les llengües que s’utilitzava en els documents oficials a la Corona d’Aragó, al costat del llatí i del català. També va tindre un cert cultiu literari, sobretot en forma de traduccions de textos llatins i grecs. Amb l’arribada de la dinastia dels Trastámara, el castellà comença a guanyar terreny i l’aragonès, a poc a poc, desapareix totalment de l’administració, s’abandona el seu cultiu literari, i va reculant fins els racons on avui encara es parla, que són les famoses “modalidades lingüísticas aragonesas”. L’aragonès ha quedat reduït a les valls pirinenques: a la vall d’Echo el cheso, a la vall d’Ansó l’ansotano, a la vall de Tena encara es conserva el tensino, a la vall de Bielsa el belsetán, a la vall de Chistau el chistavino, a la vall de Benasc el benasquès, i a la Ribagorça occidental tenim el ribagorzano. Tot són varietats d’una mateixa llengua, no són uniformes però constitueixen el testimoni viu i evolucionat d’aquell aragonès medieval.

Català: El català és el que es parla al territori anomenat ‘la Franja’, concretament la variant anomenada ‘català nord-occidental’. Giralt va fer un incís sobre el topònim ‘Franja’, ja que és discutit per algun sector polític que no el reconeix com a vàlid, però ell va garantir que des de fa dècades és utilitzat sense problema en l’àmbit acadèmic i científic per a referir-se a la zona catalanoparlant d’Aragó. Reconeix que no té encara una acceptació social total, però sí en els àmbits universitaris i des de fa molt de temps.

Mentre Giralt parla, Pradilla aprofita per a fer una mica de contorsionisme.

Giralt mos explicà que el català es parla des de la zona de l’Alta Ribagorça, des dels llocs d’Aneto, Montanui, etc. fins al Matarranya i el Baix Aragó, i que entre els territoris de la Franja i els de l’altra banda de la frontera administrativa no hi ha cap problema d’intercomprensió lingüística. És a dir, que mos entenem perfectament los d’Alcampell amb los d’Alfarràs o d’Almacelles, o los de Calaceit amb los de Gandesa o Tortosa, per dir alguna cosa.

Històricament, els textos reials, de la cancelleria, els textos notarials, les actes municipals, les trobem escrites en català en tota esta zona. Això permet pensar que la llengua que es parlava llavors a n’esto territori era el català. Però, com l’aragonès, quan arriba el castellà també comença a deixar-se d’utilitzar per escrit a efectes administratius, però es va seguir parlant (i encara el parlem).

Els parlars de transició (o la mare dels ous de la confusió):

Entre el català i l’aragonès tenim una zona que està ocupada pels anomenats parlars de transició, que de vegades no se sap molt bé com classificar. La majoria d’estos parlars de transició tenen una base lingüística catalana sobre la que s’hi han superposat elements aragonesos, i després castellans, òbviament.

Quina és la zona dels parlars de transició? Bàsicament els pobles de la Vall de l’Isàbena, arribant cap a la zona de Llasquarre, Jusseu, Torres del Obispo, Aler… I a la nostra comarca els pobles de Calassanç, Açanui i Sant Esteve,… i una mica també Gavassa i Peralta (però aquests ja quedarien fora de la transició en sentit estricte).

L’aragonès oriental? (algú l’ha vist mai?)

Entre el públic, vells lluitadors (del temps del color sèpia)

Per acabar Giralt també va dir alguna cosa sobre una ‘llengua nova’ que algun sector minoritari de la nostra societat intenta impulsar, i que amb la nova llei de llengües (LAPAO) pot assolir una certa importància: l’aragonès oriental. En realitat, l’aragonès oriental és simplement lo català. El que passa és que hi ha alguna associació (molt minoritària) que no accepta que a la Franja es parla català, i per això proposen que el que parlem és aragonès, com si fos una varietat més del que es parla a les valls pirinenques, però amb unes característiques particulars pròpies de la zona, per això l’anomenen ‘oriental’. I tot per tal d’evitar que es digue que és ‘català’. Una tossuderia com un altra.

Des del punt de vista filològic, l’aragonès oriental hauria de ser allò que es parla a Graus, a Estadilla, a Fonz o a la Puebla de Castro. O fins i tot a Alins. Com a molt. Però seria una denominació que tampoc s’accepta per la comunitat lingüística ni pels parlants d’estos pobles, ja que ells l’anomenen ‘ribagorzano’. Així que l’aragonès oriental es torna a quedar sense parlants.

En la nova Llei de Llengües (de 2013) pareix que vulguen indicar que tant l’aragonès com el català d’Aragó fos tot la mateixa llengua, només que a un li diuen aragonès del nord (o LAPAPYP) i l’altre aragonès oriental (o LAPAO), quan és evident que no ho són. Els acrònims de LAPAO i LAPAPYP han sorgit a la premsa com una befa del que diu la lei, i per extensió, com a befa dels polítics que han acceptat aprovar esta resolució.

Panorama lingüístic a la Llitera:

Comarca de la Llitera (font: http://www.comarcas.es)

1) Hi ha la zona dels pobles que parlen castellà, que són Binèfar, Vencilló i Esplucs (si bé en els dos primers hi ha un important contingent de catalanoparlants).

2) Hi ha una zona on es parla clarament català, formada per Tamarit, Altorricó, Albelda, Alcampell, Camporrells, Baells, Valldellou i Castellonroi). La comunitat acadèmica no té cap dubte de que és català (català ribagorçà), un català que a grans trets es correspon amb el que es parla a l’altra banda de la frontera (on també diuen plla, plloure, fllama,… especialment si pugem cap a muntanya).

3) Una altra zona seria la de Gavassa i Peralta, que tenen una base lingüística catalana, però amb algunes característiques aragoneses (per exemple, ells pronuncien la ‘z’, diuen ‘azi’) (tot i que, segons Giralt, això de l’expressió ‘azi zom’ és un invent malèvol de la resta de la comarca). Però és bàsicament català, utilitzen estructures i paraules molt paregudes a les que diem a Alcampell, però amb alguns trets més aragonesos.

4) Una altra zona és la de Calassanç, Açanui i Sant Esteve de Llitera. Aquí sí que ja trobem parlars de transició pròpiament dita, de transició del català a l’aragonès. Ramon Sistac, que el dia de la xerrada estava entre el públic (tot i ser les festes de Camporrells!) ja va demostrar en la seua tesi doctoral que la parla d’estos pobles té una base catalana amb molts aragonesismes, i (òbviament) castellanismes. Per això s’acostumen a posar en els mapes del domini lingüístic català.

Giralt mos dibuixava a l’aire mapes imaginaris de la Llitera. Coses de no tindre power-point…

5) Finalment hi ha la zona d’Alins del Mont. Un poblet molt petit, on potser només hi viuen 8 ó 10 persones, on es parla aragonès. Un aragonès molt proper al que parlen a Fonz. Potser en algun moment del passat van parlar alguna cosa més semblant al que parlen a Açanui o a Calassanç, però actualment és l’únic poble de la nostra comarca on es pot dir que es conserva un parlar purament aragonès.

Amb tota esta riquesa lingüística que tenim a la comarca (i més encara si hi sumem les nombroses variacions lèxiques entre uns pobles i altres), és fàcil entendre l’anècdota que Javier Giralt va comentar a l’inici de la seua intervenció: d’ací cap a dalt que parlen com a vulguen. Perquè històricament, per a la gent normal sense cap tipus d’informació ni, sovent, de formació, era molt difícil identificar el que parlaven uns i altres. Els ha costat als estudiosos, com no els havia de costar a la gent normal!

Però ara que ja ho sabem… ja no mos cal dissimular. Ho podem assumir perfectament amb totes les conseqüències. Podem ser aragonesos i parlar català (i escriure’l!). I qui no ho vulgue o ho pugue entendre és que té un problema que no és lingüístic. Com a mínim, als que ho assumim amb tota normalitat mos podrien deixar tranquils.

El públic va agrair amb un gran aplaudiment les intervencions dels dos ponents, per a donar pas a un interessantíssim debat que ressenyarem en una pàgina a part.

Lo debat (imprescindible) | Tertúlies a la fresca.

Per esta tertúlia hem preparat un resum del debat. Pensem que val la pena deixar constància de com va anar aquella nit màgica. Los que hi eren ho podran recordar i los que no podran sabre lo que se van perdre.

————————————————————————————————-

Lo debat va estar molt animat. Naltros havíem portat dos ponents pensant que així, si la gent no s’animava a preguntar, ells dos podrien fer-se preguntes l’un a l’altre i garantir un debat fluït i d’altura. Lo tema s’ho valia. Però no va caldre.

Només acabar de parlar Giralt, una estesa de mans es van llevar per demanar el micròfon. Es nota que hi havia ganes. L’organització va a començar a témer que es produís algun conflictiu incendi emocional dels típics  en les discussions sobre estos temes. Però, sorprenentment, el debat va ser d’allò més pacífic i constructiu. Això fa uns anys hagués estat impensable, deu ser que ja hem entrat en una altra fase històrica i estem evolucionant cap a la civilització. (deu ser).

El primer en intervindre va ser el ciutadà S., qui va reconèixer haver-se sentit menyspreat per la seua forma de parlar tant a Aragó com a Catalunya, fins que va podre obtenir suficient informació per valorar positivament la seua llengua. És un procés que possiblement mos ha passat a tots los aragonesos catalanòfons. Es queixà perquè la gent gran (i també molts joves)  no han tingut les oportunitats per a adquirir estos coneixements i guanyar prou autoestima vers la seua llengua. A més, va reclamar una major comunicació entre iaios i joves, per tal que moltes de les nostres formes d’expressió més típiques no es perden per sempre més.

Una altra persona, el ciutadà P., va criticar els ponents per haver posat tant d’èmfasi en la distinció entre diferents varietats lingüístiques catalanes (tortosí, ribagorçà, parlars de transició, estàndard, etc.), ja que tot és català i prou. Per a justificar la seua argumentació va adduir que en castellà, tot i que també té moltes variants (andalús, mexicà, argentí, etc.) ningú posa mai en dubte la seua unitat normativa.

Una de les intervencions més significatives de la nit va anar a càrrec del ciutadà F., que va arrencar una bona sarpada d’aplaudiments de tot el públic. Donat l’interès de la seua argumentació, tan clara i sincera, sobretot si tenim en compte que és una persona que ja deu rondar los vuitanta anys, mos hem permès copiar-lo ací de manera literal:

“Jo he  anat moltes vegades a treballar per províncies… i sempre m’han dit ‘lo català’. I jo sempre los haig dit lo mateix ‘jo no sic català, jo sic aragonès. Lo que passe é que com que llindem en Catalunya…’. Però mai lis podia explicar per què parlàvem català.  Lis diva que, potser en lo temps…, com que Catalunya havia estat un principat, potser van arribar hasta ací… Però sempre ho diva en un plan de… sense sabre-ho, vaja. Però jo… què voleu que us diga, estic molt orgullós de parlar en català,… Però no ho soc!… A vegades… me vaig trobar al tren en unes situacions… que quasi mos amenaçaven per parlar en català… Que anàvem quatre o cinc a treballar i resulta que mos diven ‘¡hablen ustedes en castellano!’. I allavons jo lis diva ‘señores, por cortesia les vamos a hablar en castellano, porque también sabemos hablar en castellano, y en cambio ustedes no saben hablar en catalán. Por lo tanto… para nosotros saber lenguas es cultura…, porque en el fondo las lenguas son cultura”. Y allavons se quedaven parats. ‘Quizá sea un dialecto catalán, no lo sé, però he oido decir que en China hay más de mil dialectos… Y eso es cultura.” Y ells se quedaven parats. Però sempre mos diven que si érem catalans… No hi havia manera de… Per tant, hauríem d’estar orgullosos de parlar en català. Entonces… a lo que iba… representa que hablamos catalán. Otra cosa es que… perdó que em passo al castellà… Quan érem jovenets quan anàvem a l’escola, com sempre havíem sentit a casa parlar català…   pues resulte que… Jo crec que si mos haguessen amostrat a escriure lo català, haguéssem sigut molt més llestos en les qüentes i en  tot… perquè resulta que mos atrassava lo no podre… no sabíem parlar castellà. Jo crec que si des de bon començament mos haguéssem ensenyat lo català, tal com ho fan ara, mos haguéssem desarrollat amb una intel·ligència diferent, seríem molt millors. Això us asseguro jo que ho he trobat a faltar sempre…”

Després de la llarga tanda d’aplaudiments que va rebre la intervenció anterior, va prendre la paraula la ciutadana L. i el primer que va fer va ser tornar demanar nous aplaudiments per al ciutadà F., literalment “perquè é una persona gran que ha reconegut públicament que saber llengües é cultura. Que é un problema que avui en dia encara costa de reconèixer, sobretot des del govern aragonès que s’invente estes denominacions absurdes, d’aragonès oriental, de Lapao, etc.”. La ciutadana L. també va agrair als ponents que haguessen deixat tan clar que una cosa és la llengua que un parla i una altra la seua identitat territorial. Podem dir perfectament que parlem català, aprendre a escriure’l i a utilitzar-lo en molts àmbits de la nostra vida diària, i al mateix temps sentir-nos aragonesos, o sentirnos catalans, o com cada-u vulgue sentir-se. No hem de perdre de vista que són coses independents. També va agrair al professor Giralt l’explicació panoràmica de les llengües d’Aragó i de la Llitera, i va manifestar la seua sorpresa (i indignació) perquè mai ningú mos ha volgut explicar per què parlem lo que parlem. Certament, per a bona part del públic era la primera vegada que algú li ho explicava de manera tan clara i entenedora.

Mentre el públic parlava, los ponents no baixaven la guàrdia.

El professor Miquel Àngel Pradilla va aprofitar el seu torn de rèplica per a colar-mos algunes idees més:

• Totes les llengües són com un mosaic, tenen un pòsit comú però s’expressen en moltes varietats i formes dialectals en cada territori. I la llengua catalana, encara que no mos ho paregue, és una de les més uniformes de les llengües romàniques.

• –        No hi ha una forma de parlar català millor que una altra. Totes les varietats tenen la mateixa validesa, i no hi ha unes més dignes que unes altres. “Per tant, sobre la dignitat del vostre parlar… no en tingueu cap dubte! No en tingueu cap!” (paraules literals de Pradilla).De vegades, los parlants tenim un cert complex d’inferioritat que fa que més que autoestima acabem sentint auto-odi, i llavors amaguem la nostra varietat, quan l’hauríem d’exhibir. D’això se n’aprofiten los que voldrien que no la parléssem ni l’aprenguéssem a escriure. L’aragonès oriental o el Lapao no és altra cosa que un reflex d’això.

• –        Com totes les llengües del món, la llengua catalana també té una ‘norma’, que serveix per a situacions molt específiques (per a comunicacions que depassen la comunicació més immediata, la col·loquialitat entre veïns). És una norma que es pot aplicar de manera molt flexible (tot i que de vegades també hi ha fonamentalistes de la ‘normativa’, i en el cas del català malauradament no n’han faltat).

• –        Entre els territoris on es parla català no hi ha gaire intercomunicació. Som una comunitat lingüística que no tenim ben travats els mecanismes de comunicació entre tots els territoris. Mos desconeixem els uns als altres. Si no som capaços de crear mecanismes de coneixement mutu, els prejudicis sempre seran vigents. I els altres sempre seran considerats els ‘raros’, o, simplement, els ‘altres’. Començant des de Catalunya. Des del seu punt de vista, des de Catalunya hi ha una manca de comunicació total cap a la resta de la comunitat catalanòfona. I això genera molts malentesos i malfiances.

Los ponents aprofiten per a criticar per l’esquena l’esforçat presentador de l’acte.

El micròfon va tornar cap a l’auditori. El ciutadà P. va criticar en Pradilla perquè digués que havíem d’adaptar la nostra llengua a cada situació concreta, ja que ell procurava no fer-ho i parlar sempre igual. Pradilla li va respondre que la llengua no la podem utilitzar sempre de la mateixa manera, ni en català, ni en castellà, ni en cap idioma del món. El ciutadà P. no va quedar gaire convençut.

 Després va prendre la paraula el ciutadà I., que va fer una pregunta concreta (totes les anteriors persones havien explicat les seues històries, però a la pràctica no havien preguntat res), referida a com s’haurien de traduir els topònims o noms dels llocs de la Llitera. El ciutadà I. és partidari de reconèixer que a Alcampell es parla català, però no està tan disposat a que per això s’haja de canviar lo nom del lloc i posar-hi El Campell, ja que pensa que molta gent (i ell mateix) no s’hi sentiria còmoda.

El professor Giralt va respondre que, si los noms dels llocs s’haguessen de posar en bilingüe, s’haurien de posar en la solució catalana. Les investigacions dutes a terme pel propi Giralt mostren que als documents medievals i d’època moderna, del segles XIV al XVIII, no hi trobem mai Alcampell, ni Altorricón, sempre hi posa El Campell, El Torricó… Però si la societat del lloc decideix que la forma local i oficial ha de ser Alcampell, endavant.

El ciutadà I. replica que les llengües evolucionen, i que encara que al segle XV es digués El Campell, en l’actualitat ja ens hem acostumat a veure-ho escrit d’una altra manera.

Giralt li respon que ell com a lingüista pot indicar com es deia històricament lo nom d’un lloc determinat, però acceptarà sense problema que oficialment en l’actualitat se li pose una forma evolucionada, ja que és la societat amb el seu ús la que acaba definint com se li dirà. Giralt posa l’exemple d’una partida del terme de Sant Esteve de Llitera que es diu Binafelda. Està documentat que és un topònim àrab, que prové d’un senyor que es deia Abin Fendal. Òbviament no li tornarem a dir Abin Fendal, sinó que conservarem lo nom que socialment s’ha configurat al llarg del temps, que és Binafelda. Amb el topònim d’Alcampell passaria el mateix. Tenim documentada una cosa, però socialment se n’ha acordat una altra

Giralt comenta, per exemple, que en el cas d’Algaió no hi ha dubte, ni en el d’Albelda tampoc, perquè són topònims d’origen àrab i des del principi, en la documentació antiga, ja s’escrivien així. En canvi, en el cas d’Altorricó i d’Alcampell no són d’origen àrab sinó llatí, i a tota la documentació històrica fins al segle XVII hi posen El Torricó i El Campell. És a dir, la ‘torre petita’ i el ‘camp petit’ (el públic riu ostentosament en adonar-se del paral·lelisme etimològic dels dos pobles lliterans).

Pradilla apunta que estos debats terminològics i sobre toponímia sempre són material inflamable, on els lingüistes tenen massa possibilitats d’eixir per cames. Per ell, com ha dit Giralt, el lingüista informa sobre l’origen, i després la societat decideix. Algú podria dir ‘és que ací tota la vida li hem dit Alcampell!’. Bé, però el lingüista ha trobat que en una extensa documentació de l’edat mitjana i moderna on s’ha escrit El Campell, i això no es pot ignorar. Una altra cosa és que hi hagi un consens ampli en que avui s’ha de dir Alcampell, la llengua evoluciona i si el conjunt del poble es troba més còmode amb Alcampell, esta haurà de ser la forma ‘oficial’, sentencia Pradilla.

La ciutadana X. reitera que l’argument de ‘tota la vida li hem dit Alcampell, o Altorricó’ no sempre és realista… Segons ella, ‘tota la vida’ és una expressió molt inexacta. Més encara si tenim en compte que durant segles quasi ningú ha vist escrit els noms dels llocs, perquè la gran majoria de la gent no sabia ni llegir ni escriure. Els que s’han dedicat a buscar documents són els que els han trobat. A més, la ciutadana X. recorda que quan a les comarques de la Franja es va començar a normalitzar els noms dels llocs, la pressió del franquisme encara era molt forta, i no era tan fàcil canviar un nom per un altre. De feit, quasi no se’n va canviar cap.

El ciutadà Ch. demana la paraula per a aclarir per què el nom d’Alcampell sí que es va canviar. Va ser l’any 1985, durant la segona legislatura democràtica, quan a l’Ajuntament es va presentar una proposta (impulsada pel propi ciutadà Ch, llavors regidor socialista ) per a canviar el nom de ‘Alcampel’ (que era el nom oficial d’aleshores) per ‘El Campell’. Esta proposta va ser discutida amb l’equip de govern de llavors i es va arribar a un pacte per a catalanitzar el nom, que va consistir a sumar una ‘L’ final: Alcampell. Per què? Perquè tothom col·loquialment deia Alcampell, i a partir de llavors lo nom oficial del lloc és Alcampell, amb A inicial i LL final.

El ciutadà Ch. també comenta que amb la Llei de Llengües del 2009, a proposta de la CHA, es va aprovar que tots els pobles de la Franja podrien posar la toponímia bilingüe. Per tant, legalment, en l’actualitat lo nom del lloc és Alcampell / El Campell (suposa que encara no ho hauran derogat). De la mateixa manera, lo nom de Tamarit és Tamarite de Litera / Tamarit de Litera, Altorricón / El Torricó, Zaidín / Saidí, etc. Segons el ciutadà Ch., si ara es volgués canviar lo lletrero d’entrada a la població i posar-hi “Alcampell / El Campell” es podria fer sense problema (però també sospita que esta possibilitat la derogaran en breu)

Lo relotge del campanal ja passava de les dotze de la nit, de feit acabava de tocar un quart d’una, així que vam donar per acabat lo debat i entre els aplaudiments generals del públic encara se va sentir un crit des del fons de la plaça. Era el ciutadà P. que exclamava que ‘li hauríem de posar Lo Campell!’

Impagable imatge del nostre cantautor assistit pel ciutadà S, per evitar que l’aire s’endugués les partitures.

Per acabar lo debat i calmar els ànims abans d’anar a dormir (o a la festa de Camporrells), lo cantautor Rafael Casas mos va preparar tres ‘cançons a la fresca’. Per tal de no resultar obvi, va triar tres versions en tres llengües diferents (francès, castellà i català), i així remarcar la seua independència de criteri. Una vegada més, hem d’agrair-li el portar una mica d’art compromés a les nostres cabòries estiuenques.

Lo públic va aguantar 2 hores seguides parlant de llengües, i encara mos va ajudar a recollir les cadires. Això sí que té merit!

Acabada la xerrada, molts es van quedar pels bars de la plaça tot aprofitant la fresca, com esta colla de joves tan energètics.

La Litera Información – Comunicat de la Plataforma Aragó pel Català.

La Plataforma Aragó pel Català és un moviment cívic, desvinculat dels partits polítics, que respon a la Llei de llengües aprovada recentment pel Govern d’Aragó. Defensem la nostra llengua, d’acord amb els criteris acadèmics, ratificats per la Universitat de Saragossa.

Parlar català vivint en una regió que administrativa i políticament pertany a Aragó ha estat des de sempre un fet poc entès tant pels àmbits de govern d’Aragó, com de Catalunya. Com a conseqüència d’això, els habitants de la Franja hem vist com en diverses ocasions hem sigut objecte d’un debat que no ha fet més que perjudicar-nos.

L’últim capítol de la llarga tragicomèdia el tenim en la recent aprovació per part del govern d’Aragó de la nova llei de llengües que suprimeix la denominació de català a la llengua parlada per gran part dels habitants de les comarques aragoneses limítrofes amb Catalunya.

Des d’aquell moment són multitudinàries les notícies que han transcendit en els mitjans de comunicació, així com moltes declaracions polítiques fetes a un costat i l’altre d’una fictícia frontera, sense que als habitants de la Franja se’ns hagi permès dir massa sobre un assumpte que afecta de ple lo nostre ensenyament, la nostra relació amb les institucions, la nostra vida quotidiana i tantes altres coses que històricament ens han portat a una relació de veïnat on la llengua ha sigut sempre un instrument de comunicació i no un obstacle per la relació entre les gents.

Vista l’actitud autoritària del govern d’Aragó amb l’aprovació d’aquesta llei de llengües i la negativa ni tan sols a dialogar respecte a la seua modificació, diverses associacions culturals, així com moltes persones a títol individual hem decidit reunir-nos i formar una plataforma que visualitzi la realitat sociolingüística dels diversos habitants i pobles de la Franja, que reclami que s’escolti al món científic i acadèmic i que se’ns reconegui, com a ciutadans aragonesos que som, el nostre dret a aprendre, expressar-nos i relacionar-nos en la nostra llengua materna, el català, una llengua viva i en constant evolució.

Perquè la llengua no pot ser motiu de disputes interregionals ni motiu de diferenciació amb el veí, sinó un instrument per a comunicar-nos amb tots aquells que tenim a la vora. Cal diferenciar llengua i sentiment. Podem ser d’Aragó i parlar català.

Els pobles de la Franja, que tant bones relacions tenim amb els pobles veïns tant de Catalunya com d’Aragó, ens veiem en la necessitat de no consentir que res ens separi i buscar allò que ens atansa i agermana, sent en aquest cas, la llengua catalana i la castellana.

Ramon Sistac, serà un dels ponents de la Xerrada… – Aragó Pel Català.

Aragó Pel Català

Català a la Franja: breu aproximació a una cursa d’obstacles | La teranyina

Quan parlem de territoris de llengua catalana tenim clar que ens referim a unes entitats sociològiques i polítiques avalades per la història i la geografia.

Aragó Pel Català.

Aragó Pel Català

Alguns membres de la plataforma ‪#‎AragóPelCatalà‬ fent la presentació a Alcampell. Ara de Tertúlia en lo Javier Giralt i lo Miquel Àngel Pradilla: ‘Quan parlem…parlem com parlem’

Els ponents de la primera tertúlia ja són a punt | Tertúlies a la fresca.

Esto divendres 26 de juliol, si les tronades mos ho permeten, podrem assistir a la primera tertúlia del cicle estiuenc d’enguany. Per a començar comptarem amb la presència de dos dels principals experts en lo tema lingüístic (no un, dos! No mos estem de res!).

Per un costat, dissertarà el filòleg de Sant Esteve de Llitera Javier Giralt Latorre, professor del Departamento de Lingüística General e Hispánica de la Universidad de Zaragoza (del que actualment n’és el Director) i un dels màxims estudiosos del català d’Aragó. Es va doctorar en Filologia Hispànica l’any 1997 amb una tesi titulada “Contribución al estudio de las hablas de La Litera (Huesca)”, i des d’aleshores ha publicat nombroses obres relacionades amb les varietats lingüístiques de l’Aragó oriental. És membre del Grupo de Investigación sobre el Catalán en Aragón (GRICAR) de la Universitat de Saragossa.

Javier Giralt és l’autor de l’imprescindible Lèxic de La Llitera (Editorial Milenio, 2005), un llibre que haurie d’estar a totes les cases de la Llitera (probablement ja hi és). (Si algú no el té, el pot aconseguir ací).

Un dels seus raders llibres és l’interessantíssim La llengua catalana en documentació notarial del segle XVI d’Albelda (Osca) (Ajuntament d’Albelda & Centre d’Estudis Lliterans, 2012), una esplèndida contribució a l’estudi d’uns textos antics no literaris redactats en català entre els anys 1544 i 1582 i conservats a l’Arxiu d’Albelda. L’autor fa un estudi exahustiu del vocabulari, l’onomàstica (topònims i antropònims) i altres continguts dels diferents tipus de documents (contractes, testaments, herències, capítols matrimonials, requeriments, denúncies, etc.).

Per un altre costat, comptarem amb la presència de Miquel Àngel Pradilla, doctor en filologia catalana amb la tesi “Variació i canvi lingüístic en el català de transició nord-occidental/valencià” (1993), i professor del Departament de Filologia Catalana de la Universitat Rovira i Virgili (del qual actualment n’és el Director). Va ser impulsor i primer Director del Laboratori de Fonètica Experimental de la URV, i ha realitzat numeroses investigacions de sociolingüística de la variació i sociologia del llenguatge, en particular en tres àmbits principals: 1) estudi de les dinàmiques disgregadores de la comunitat sociolingüística catalanòfona, amb una atenció especial al cas valencià (el seu llibre ‘El laberint valencià‘ n’és una bona mostra);  2) l’estudi de la vitalitat i ús de la llengua a diferents parts del territori (per exemple, va ser coordinador del llibre”La llengua catalana al tombant del mil·leni. Aproximació sociolingüística” (Empúries 1999); i 3) la planificació del corpus lingüístic (variació versus estandardització), on ha estudiat principalment les variacions en làmbit de les comarques de l’àrea de Tortosa, una zona transfronterera interessantíssima pel que fa als aspectes lingüístics (i la seva distància amb el català estàndard). És molt recomanable llegir un dels seus raders llibres: “De política i planificació lingüística: Mirades contemporànies a l’ecosistema comunicatiu català” (Onada, 2011).

A més, Miquel Àngel Pradilla és coordinador de la Xarxa CRUSCAT (una xarxa científica dependent de l’Institut d’Estudis Catalans que aplega diversos centres i grups de recerca que treballen sobre la situació i l’evolució de la llengua arreu del domini lingüístic català), i director editorial de ONADA Edicions, una editorial en català radicada a Benicarló i especialitzada en temes lingüístics, històrics i culturals, on també ha coordinat o escrit diversos llibres.

De ben segur que Giralt i Pradilla són les persones idònies per a il·lustrar-nos sobre l’estat del català a l’Aragó i les seues circumstàncies històriques, filològiques, etc., així que no hi falteu.

Divendres 26 de juliol, a les 22:30h, a la Plaça major. Si hi ha tronada, mos reunirem a la ‘Casa de la Cultura’.

Franja de Ponent Matarranya, Baix Cinca, Llitera, Ribagorça | Beseit i una mica de xirigol.

La Franja de Ponent va guanyant identitat inclòs entre els que neguen la seva existència. No tindria cap sentit donar una nom especial, a aquestes comarques del Aragó, si no tinguessin en comú la seva llengua catalana. Així es evident que si en aquests pobles es parles castellà o aragonès, La Franja no existiria. Tampoc tindria raó de ser, si aquest pobles administrativament formessin part de Catalunya. De la mateixa manera que els pobles de la franja son pobles on la seva llengua es la catalana i administrativament formen part del Aragó, les comarques de la Franja son territoris on a tots els pobles que la formen parlen català, això passa a les comarques del Matarranya, Baix Cinca, La Llitera i Ribagorça. Malauradament la recent divisió comarcal del Aragó ha deixat fora de les seves comarques naturals alguns pobles. La llista de pobles de la Franja i les seves comarques oficials (que no naturals) es la següent:

Tertúlies a la fresca | El lloc on van a parar les discussions de l’estiu d’Alcampell.

Un estiu més hem programat un cicle de xerrades a la ‘fresca’. Ací teniu el programa de les Tertúlies a la fresca [2013] [VF]:

Esperem que les tronades, tan freqüents durant les raderes setmanes, mos deixen fer petar la xerrada a la fresca. Si no mo n’anirem a cobert (a la famosa ‘casa de la cultura’).

Hi sou tothom convidat!

La Litera pide derogar la Ley de Lenguas – Aragón – El Periódico de Aragón.

EL PARTIDO Socialista en la comarca de La Litera (Huesca) llevó ayer al pleno ordinario una moción por la que pedía la derogación inmediata de la Ley de Lenguas, aprobada en mayo por el PP y el PAR en las Cortes. Ambos tienen mayoría absoluta en la comarca pero dos consejeros del PAR votaron a favor y se aprobó por 12 votos a 9. E. P.

Twitter / jachauvell: Ahir la Comarca de la Llitera ….

Ahir la Comarca de la Llitera va aprovar una nova moció de suport a la llengua catalana i a la continuïtat del seu ensenyament a les escoles

el CRA La Llitera demana el manteniment del programa “Bilingüismo Catalán”….. | ARAGÓ PEL CATALÀ.

En l’última sessió del consell escolar del CRA La Llitera i davant l’entrada en vigor de la nova Llei 3/2013, de 9 de maig, d’ús, protecció de les llengües i modalitats lingüístiques pròpies d’Aragó, es va acordar enviar al Govern d’Aragó l’escrit adjunt, on es demana el manteniment del programa “Bilingüismo Catalán” …..

Manifest CRA La Llitera

Twitter / jachauvell: L’ I.E.S de Tamarit de Llitera, ….

L’ I.E.S de Tamarit de Llitera, ha emés un comunicat on demana la garantia de continuitat de l’ensenyament de la llengua catalana al centre.

L’ I.E.S de Tamarit pregunta a la D.G.A si amb els nostres impostos es pagaran acadèmies de noves llengües inventades.# lapao#