Fraga Digital
mitjançantCOMIENZAN LAS FIESTAS DE TORRENTE.
La Franja
Actualitat sobre la Franja de PonentArchive
Category: Baix CincaFraga Digital
mitjançantFRANCISCO GARCIA SE REBAJA EL SUELDO.
Fraga Digital
mitjançantMORET NUEVO DELEGADO DE LA DGA EN HUESCA.
Fraga Digital
mitjançantEL ALCALDE NO RESPONDE EN EL PLENO A LAS PREGUNTAS.
Fraga Digital
Fraga Digital
mitjançantAJEDREZ RELAMPAGO EN FRAGA.
Fraga Digital
mitjançantEL ALCALDE DE FRAGA EL QUE MAS COBRA DE LA PROVINCIA.
“Del català de Fraga”. P. BARNILS
Per sucar-hi pa
Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol.
El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat.
Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó un element bàsic de la taula que arriba a definir el caràcter d’un país, no és, tanmateix, ancestral. El cuiner d’Alguaire Josep Lladonosa explica que la primera documentació de la presència de pa amb tomàquet a les nostres cases és del segle xviii. El gastrònom i escriptor de Mataró Nèstor Lujan ho concreta més, i situa la primera referència escrita el 1884: “Lo que menjàrem certa nit | ço és pa amb oli amanit | amb tomaca, e bon profit, | s’ha fet de moda… | Madama Adam n’ha menjat | Judit Gautier molt li ha agradat | e fins la gran Sarah Bernart | s’ha fet la llesca”. Són versos que imiten un català antic, escrits al comte de Foixà des de París pel periodista i escriptor Pompeu Gener.
Per fer un bon pa amb tomàquet, cal una llesca de pa de pagès fred, d’un centímetre de gruix, tallada amb un ganivet de serra.
El tomàquet ha de ser de penjar, de secà, perquè deixa anar el suc necessari. En trobarem de varietats autòctones i híbrids. Els primers tenen més gust i es poden conservar fins a sis mesos en un lloc fresc i sec (mai a la nevera!), encara que els altres els veiem vermells, més grans i brillants: no ens enlluernem!
El tomàquet s’ha de tallar de costat i s’ha de fregar amb moviments circulars per la crosta del pa, així es trenca la carn i s’unta la molla sense desfer-la. Només se suca una banda de la llesca, així la llengua nota el pa a baix i el tomàquet a dalt. Hi ha qui manté que cal sucar les dues bandes del pa, però això són coses de famílies i cases.
Amanim amb un pensament escàs de sal i un raig d’oli d’oliva verge extra de Les Garrigues, fruitat, suau i amb un punt dolç.
Acompanyem el pa amb tomàquet amb el que ens vingui de gust, i gaudim de la tertúlia a la fresca.
Trampa
Els anys que en comptes de crisi hi havia misèria, les dones van inventar la trampa, un record d’infantesa que sobreviu en algunes taules – a la meva, sense anar més lluny. La truita amb trampa va ser un enginy per allargar les menges elementals quan eren escasses. N’hauria de dir cuina creativa d’allò que feien les nostres jaies – o padrines – però ara la creativitat sembla un espai reservat a l’abundància, el glamur i la projecció mediàtica, per això pareix més idoni anomenar-la cuina de subsistència.
Es baten ous i s’hi afegeix farina fins a formar una pasta suau sense grumolls, després una mica de julivert picat i alls tendres, si es vol. En una paella, es cou la mescla en forma rodona. Després, es talla a triangles o a daus i es col·loca a la cassola per allargar el tall, de peix o de carn, amb suc.
Els ous de la truita es poden canviar per aigua quan la cosa està més que magra. També hi ha versions amb molla de pa remullada amb llet en comptes de farina.
He de dir que l’abadejo amb carxofes i ou dur no és el mateix sense el bocí de truita amb trampa, que es confon amb un tall de peix fins que arriba a la boca.
Escriu Jaume Fàbrega a La cuina al país dels càtars que la truita amb trampa de Ponent es diu tannara o pannada a l’Alt Empordà; truita de pobre a l’Ebre; a la Ribagorça, truita de llet; a la Vall d’Albaida, gatxamiga; i al Ripollès, agafa-sants. És, per tant, una menja estesa, que a les nostres terres pren un nom si més no incitador.
Llegeixo que l’art de fingir floreix especialment en èpoques de crisi. Ho diu Adam Soboczynski a L’art de no dir la veritat, i ho corrobora el comportament de les persones en diferents escenaris de la vida. L’existència pacífica, segueix Sobczynski, només és possible en un país pròsper que no conegui triomfadors ni perdedors.
En el gran teatre del món, tots representem papers sense guió ni assaigs. Enganyem amb un somriure o amb un bon dia a qui desitjaríem escopir, i aquesta ficció ens permet avançar per aconseguir l’objectiu desitjat. Amb els anys, l’experiència acumulada i el caràcter temperat ens permetem sofisticar les reaccions, mantenir el control i l’equilibri, i, fins i tot, enganyar amb veritats.
Com la truita amb trampa que es confon al plat amb l’abadejo, ens disfressem del que volem aparentar, i, com el meló, que amaga la dolçor o la insubstancialitat, fins que no ens tasten no coneixen si som mascle o femella. La finalitat que tenien el cap les jaies i padrines era noble: allargar el tall per omplir la panxa, tanmateix, els objectius no sempre són tan elevats.
Això sí, quan ens passem de vanitosos i la ficció traspassa al límit del frau, alto les seques! perquè llavors se’ns veu el llautó, i només podem explicar sopars de duro.
MEQUINENZA GANA LAS 24 HORAS LA FRANJA
El pasado 9 y 10 de julio se celebraron las 24 horas de futbol sala “La Franja” en Torrente de Cinca por segunda vez, en ella participaron tres equipos de Mequinenza, tres de Fraga, uno de Soses, uno de Massalcoreig y ocho de Torrente. El Campeón Senior de esta edición fue el Equipo de Mequinenza F.S. y el Subcampeón fue El Soses, en tercero fue 3 Parrillas y el cuarto clasificado fue El Madison. En cuanto a los equipos femeninos, el equipo Campeón fué Non Tenim Prou y el Subcampeón, Frutas Magda, los dos equipos de Torrente.