La Franja

// Artur Quintana i Font

Dissabte 4 de març vam tenir a Ascuma una video-conferència amb el professor franco-canadenc Rémi Carbonneau, catalanòfon d’arrels occitanes i de primera nació, conferència on van prendre part una dotzena de participants. En Rémi ja havia estat entre nosaltres, calcigant terra, l’any 2020 per a documentar-se sobre un estudi comparatiu entre la situació sociolingüística de les llengües sòrab, aragonesa i catalana. Ara a l’abril publicarà a les Presses Universitaires du Québec el llibre Fédéralisme et légitimation des langues minoritaires. Le cas de la Lusace et des Pays Catalans on en 388 pàgines tracta de la situació sociolingüística dels sòrabs i nosaltres. Confiem que el llibre sigui presentat en un lloc o altre del nostre país —al Campus de Saragossa, al d’Osca, a la DGPL?— o traduït, per més que pel fet de ser en francès no ens hauria de ser gaire impediment per a llegir-lo, lectors com som de dues llengües romàniques, si més no.

Comparar el sòrab amb el català pot semblar desproporcionat, perquè els sòrabs amb prou feines són 60.000 persones, amb un coneixement no sempre ple de la llengua, i nosaltres uns 13 milions, que per més que no tots tenim tampoc un coneixement ple de la llengua, superem d’un bon gruix de milions els sòrabs. I tanmateix tenim en comú que tant el sòrab com el català són llengües minoritzades: el sòrab per l’alemany i nosaltres pel castellà, francès i italià, llengües totes que malden per fer desaparèixer les nostres respectives llengües i les cultures que conformen. Això és així actualment, amb una diferència important en el passat: quan el nacionalsocialisme triomfava a Alemanya hi havia el projecte de practicar l’anorreament físic de les poblacions eslaves —i els sòrab són eslaus—, mentre que entre nosaltres durant els diferents governs feixistes a Espanya, França i Itàlia sembla que en tenien prou d’arrabassar-nos la llengua i la cultura que conforma.

La video-conferència anava adreçada a franjatins, i ací sí que la comparació amb el sòrab és ben proporcionada: nosaltres som també unes 60.000 persones i, com ells, amb un coneixement no sempre ple de la llengua. Malgrat la minorització que patim sòrabs i franjatins, es va fer evident que ells estan en molt millor situació que no pas nosaltres, com es va veure ben clar en comparar el nombre de treballadors a l’Institut Sòrab i a la Direcció General de Política Lingüística: a l’Institut hi ha 72 persones, de les quals 25 són fixos i els altres col·laboradors ben pagats —en Rémi n’és un— i a la DGPL, que també treballa per a la llengua aragonesa, quants n’hi ha? A més de l’Institut Sòrab es fan emissions de ràdio i televisió en sòrab, i no pas escarransides o merament testimonials, o ni això, com passa entre nosaltres, i no falta tampoc un teatre estable en sòrab – i ací? Publiquen un diari en sòrab de dalt i un setmanari en sòrab de baix, a més d’algunes revistes, i tenen una important casa editora, la Domowina, força activa en les dues variants de sòrab. A les escoles -guarderies incloses- la llengua vehicular i d’ensenyament, o si ho preferiu la immersió, és en sòrab, mentre que entre nosaltres la immersió és en castellà a tots els nivells. En un punt si que nosaltres estem més bé que els sòrabs: ells es troben dividits en dues variants: el sòrab de dalt i el sòrab de baix, mentre que nosaltres, per més que xapurriadistes, lapaïstes i llengua-ribagorçans malden per esmicolar-nos, només hi ha un català —el cas aragonès és, ara com ara, malauradament, bastant pitjor. Això sí, hi ha tant una única càtedra de sòrab a la Universitat de Leipzig com de català a la de Saragossa. En el nivell simbòlic els sòrabs són de nació sòrab, no alemanya, i nosaltres? A Temps de Franja ja ens havíem interessat de feia temps per la llengua sòrab i la cultura que conforma, com podeu comprovar si seguiu aquests enllaços:

Els sòrabs, la minoria eslava d’Alemanya

El lapaïsme a Soràbia

El professor Rémi Carbonneau

En aquests dos articles també s’hi esmenta el sòrab:

Krabat

Pegida

// Artur Quintana i Font

Mentre que l’ensenyament d’una llengua estrangera i del castellà és obligatori, s’observa que el de l’aragonès i el català, les nostres llengües pròpies i històriques, és optatiu, i això passa malgrat que la Constitució a l’article 3.2 proclame que ‘seran oficials’. L’Estatut no ho recull, ço que el fa contrari a la Constitució, car el dret constitucional se situa per damunt del dret comunitari, i ja fora hora que tant el dret constitucional com l’estatutari anessen de conjunta.

Com que no és així, ara com ara l’ensenyament de les llengües pròpies i històriques es limita a classes setmanals, de durada d’una hora i mitja a tres, a infantil i primària, al principi fora de l’horari escolar, i ara a dins. L’ensenyament infantil de l’etapa de 0 a 3 anys depèn dels ajuntaments, els quals decideixen en quina llengua es fa. A secundària hi ha ensenyament de català, i de vegades d’alguna altra assignatura en aqueixa llengua, i en aragonès tot just si es va aplicant.

Per a l’aragonès s’ha passat de ser present a 4 centres escolars el curs 1997 a ser-ho a 27 amb més de 1200 alumnes el curs 2021-2022, repartits per tota l’àrea de llengua aragonesa amb prou densitat en general. A les terres altes dels Pirineus hi ha escoles quasi a tot arreu, des de la Jacetània fins a la Ribagorça , i concretament a Echo, Ansó, Chasa, Berdún, Santa Zilia, Jaca, Sallén de Galligo, Tramacastiella de Tena, Pandicosa, Biescas, Candarenas, Aineto, Torla, Broto, Fiscal, Bellanuga, Samianigo, Bielsa, A Espuña, Sarabiello, Plan, San Chuan de Plan, Chistén, l’Ainsa, Sarllé, Benás, Lupiñén, Castillón de Sos, Saún, Graus, Capella, La Puebla de Castro, Nabal, Lo Grau, Estada, Estadilla i Fonz. Hi ha poques bosses, i més aviat petites, on no s’ensenya aragonès: Canfrán, Aisa, Puen da Reina de Chaca, Santa Cruz d’as Serós, Muriello de Galligo, Riglos, A Fueba, Campo, Seira… Als Somontanos les localitats amb ensenyament de l’aragonès van més espaiades: Ayerbe, Almudébar, Boleya, Osca, Barbastre, Montsó, a Luenga, Berbegal i Uerto, mentre les bosses sense ensenyament d’aragonès són encara considerables: Agüero, Lobarre, Santa Olaria de Galligo, Biscarrués, Lupiñán, Nueno, Arguis, Igriés, Loporzano, Sietemo, Ibieca, Alcalá d’o Bispe, Angüés, Casbas, Biarche, Blecua, Antillón, As Ziellas, Abiego, Colungo, A Liena, Abergüela d’A Liena, Adagüesca, Salas, Pozán de Bero… S’ensenya aragonès a dues escoles en viles actualment de llengua castellana: Salbatierra d’Esca i a Peralta de Alcofea. I a bastants escoles en territori de llengua catalana no s’ensenya aquesta llengua, com pertocaria, sinó aragonès. Això passa a la Ribagorça de llengua catalana de la Vall de l’Isàvena des de la capçalera a les Paüls fins a Llaguarres, que comprèn les escoles les de les Paüls, de la Pobla de Roda i Lasquarri, mentre Llaguarres a l’Isàvena i Jusseu i Torres del Bisbe, ambdós al Sarro, van a Graus. Sanui a la Llitera, també de llengua catalana, només té ensenyament d’aragonès , però no de la llengua pròpia. Aquestes anomalies, que ja fa anys que duren, tenen l’anuència, tàcita sembla, de les instàncies educatives: Conselleria, Direcció General de Política Lingüística, Academia Aragonesa de la Lengua…, i de les associacions d’estudi i foment de l’aragonès.

Les localitats de llengua catalana amb ensenyament optatiu d’aquesta llengua han passat de 12 centres el curs 1984-1985 a 37 el curs 2021-2022 amb un total de 4.150 alumnes, dels quals 1.447 participen en projectes lingüístics de llengua catalana. Es troben a la Ribagorça a les escoles de Montanui, Areny de Noguera, Tolba, Benavarri i Estopanyà; a la Llitera n’hi ha a Castellonroi, el Torricó, el Campell, Tamarit, Algaió, Albelda i Vensilló, i també a tot el Baix Cinca de llengua catalana: Saidí, Fraga, Miralsot, Vilella, Torrent de Cinca i Mequinensa, així com a quasi tot el Matarranya, tant a l’actual com a l’històric. Faió, Nonasp, Favara, Maella, Massalió, Calaceit, la Vall del Tormo, Queretes, Valljunquera, la Freixneda, la Portellada, Vall-de-roures, Fondespatla, Ràfels, Mont-roig de Tastavins, Pena-roja, Beseit, la Ginebrosa i Aiguaviva de Bergantes –Fórnols de Matarranya, la Canyada de Beric i Torredarques van a escoles properes. A Bordón, a territori actualment de llengua castellana, fan ensenyament de català. Des del 2017 Foz Calanda i Calanda van demanant ensenyament de català però la inspecció els ho va denegant. Hi ha algunes bosses, prou considerables, sense ensenyament de català: més amunt, en tractar de la Ribagorça, ja he indicat que a les valls de l’Isàvena i del Sarro i a Sanui de la Llitera no hi ha ensenyament de català, com pertocaria, sinó d’aragonès. A les localitats lliteranes de Peralta de Calassanç i Sant Esteve de Llitera, així com a les matarranyenques de Bellmunt de Mesquí, la Codonyera i la Torre de Vilella no hi ha ensenyament de català.

L’ensenyament de l’aragonès i del català es fomenta, a més, amb diversos programes: el de ‘Els escriptors a l’aula’ on els centres educatius en poden demanar la presència: el ‘Luzía Dueso’ per a l’aragonès creat al curs 2005-2006, i per al català el ‘Jesús Moncada’ des del curs 2001-2002, aquest darrer amb tradicionals desaparicions guadianesques de tant en tant. La molt activa Direcció General de Política Lingüística ajuda a la celebració del ‘Dia de la Llengua Materna’, al qual s’apunten fins i tot centres que en refusen l’ensenyament a l’escola, i convoca ‘Concursos de Lectura en Públic’. Al poble abandonat de Bailo es fan jornades de convivència entre alumnes que assisteixen a classes d’aragonès i de català, i s’hi ha encetat un programa d’immersió per a l’aragonès.

A la Universitat de Saragossa hi havia des dels darrers anys de la Dictadura una certa oferta de llengua aragonesa, vista aquesta com a dialecte del castellà, i de la catalana. Ara hi ha des del 2015 el ‘Diploma d’Especialització en Filologia Aragonesa’ al Campus d’Osca, on des del curs 2020-2021 també es pot cursar la ‘Menció en Llengua Aragonesa a la Facultat de Ciències de l’Educació’, mentre que no existeix una menció equivalent per al català. Els congressos internacionals de llengua i literatura aragoneses, coneguts com a ‘Estudios e rechiras d’a luenga aragonesa’, se celebren cada dos anys des del 1997. El curs l985-1986 s’inicià l’optativa de Llengua catalana a la Llicenciatura de Filologia Hispànica del Campus saragossà, i el 1996 es creà l’Àrea de Filologia Catalana del Departament de Lingüística General i Hispànica, que continua avui en dia. S’ensenya català a les Escoles Oficials d’Idiomes de Montsó, Fraga, Alcanyís i Saragossa, i no hi ha oferta d’aragonès. La càtedra universitària Johan Ferrández d’Heredia treballa en l’estudi de l’aragonès i del català i als cursos universitaris d’estiu a Jaca tant les llengües aragonesa com la catalana, i les cultures que conformen, solen ser-ne tema d’estudi.

Avancem, poquet a poquet, en l’ensenyament de les nostres llengües pròpies i històriques, amb molts i innecessaris obstacles, però avancem.

*Publicat a Compromiso y Cultura n. 99, març 2023