La Franja
Actualitat sobre la Franja de PonentSource: Fronteres lingüístiques | Lo Finestró
Hernando de Aragón y Gurrea
(Publicat al Diario de Teruel)
Els nostres erudits a l’hora d’establir les fronteres entre les tres llengües del país no s’atreviren a fer-ho, dominats com estaven per la ideologia d´en Juan Moneva, segons la qual “tot ho que´s parla a Aragó es aragonés.” És per això que hem hagut d’esperar la vinguda d’erudits de fora per a explicar-nos-les, perquè els erudits nostrats, malgrat saber-les, no gosaven descriure-les. Només un s’hi va atrevir, limitant-se a la Província d’Osca, però: en Benito Coll y Altabás. Tanmateix la seua descripció caigué en mans monevistes i quedà oblidada durant més de cent anys, mentre el monevisme segueix ben viu entre molts dels nostres conciutadans. En són una bona mostra el lapaisme i el lapapysme, la plataforma “No hablamos catalán” o la consigna “En Aragón no se habla catalán, ni se ha hablado ni se hablará” que proclamava a les Corts una diputada quan les votacions de la Llei de Llengües del 2009. A pesar de tants entrebancs tant la lingüística com especialment la romanística internacionals saben fins al darrer detall per on passen les fronteres entre les nostres tres llengües. Això sí: sabem les actuals, però encara cal molta recerca per a saber com eren en el passat. En aquest tema la llosa del monevisme encara s’hi fa notar. N’és un exemple característic el cas de Montsó. El jesuïta reusenc Pere Gil va deixar clar en el pròleg a la seua traducció del Kempis el 1621 que Montsó era al seu temps de llengua catalana. I tanmateix no s’acaba d’acceptar-ne el testimoni –potser perquè el jesuita era català? Hi ha un altre cas ben conegut: el d’en Ramon Muntaner que al segle XIV declarava que a Múrcia es parlava “de bell catalanesc del món”, que tampoc no s’acaba d’acceptar –el cronista almogàver era de Perelada, català doncs. Recentment ha estat publicat al número 28 (2016, p. 156) d’Alazet un text de 1555 de n’Hernando de Aragón y Gurrea, arquebisbe de Saragossa, virrei d’Aragó i nét d’en Ferran el Catòlic, on escriu que “en Monçón y su tierra” es parla català. Confiem que se n´acceptarà el testimoni.
Artur Quintana
Source: El aragonés, oficializado – Aragón – El Periódico de Aragón
El aragonés, oficializado
El aragonés, oficializado –
Eloy Sánchez Clemente
30/12/2018
No había alusión específica en el Estatuto de Autonomía de Aragón, si bien su artículo 13 señalaba que «Todas las personas tienen derecho… al disfrute del patrimonio cultural. Todas las personas y los poderes públicos aragoneses tienen el deber de respetar el patrimonio cultural y colaborar en su conservación y disfrute». En la reforma de 1996 se disponía que «Las lenguas y modalidades lingüísticas propias de Aragón disfrutarán de protección. Se garantizará su enseñanza y el derecho de los hablantes en la forma que establezca una Ley de las Cortes de Aragón para las zonas de utilización predominante de aquellas».
Un gran escándalo se montó al aludir de manera estrafalaria y camuflando la realidad de esas lenguas: «El catalán que se habla en la Franja de Aragón será llamado a partir de ahora LAPAO (Lengua Aragonesa Propia del Área Oriental) y el aragonés LAPAPYP (Lengua Aragonesa Propia de las Áreas Pirenaica y Prepirenaica)». Es imposible discurrir algo más atrabiliario y ofensivo.
El nuevo Gobierno de mayo del 2015, presidido por<b> Javier Lambán</b>, del PSOE, con el apoyo de CHA (decisiva presencia de José Luis Soro como consejero), supuso un giro espectacular, al que debemos añadir el nombramiento como director general de Política Lingüística del Departamento de Educación, Cultura y Deporte a José Ignacio López Susín, un veterano jurista y estudioso del aragonés. Una de sus primeras medidas fue una jornada de trabajo en noviembre del 2015 sobre La aplicación al aragonés del Marco Común Europeo de Referencia para las Lenguas con un grupo de profesores de la universidad, la inspección educativa de la DGA y once asociaciones del sector. Explicó su gestión en la Comisión de Educación el 25 de octubre del 2016, informando sobre «el convenio de colaboración con la Universidad de Zaragoza para el impulso del aragonés», y sobre las «decisiones tomadas y/o previstas a corto y medio plazo por el Gobierno de Aragón en materia de protección y puesta en valor de las lenguas aragonesas».
Para disponer de una normativa clara, la DGPL recurrió al arbitraje de tres lingüistas de fuera, y resumió su informe provisional y lo publicó en el BOA como grafía provisional hasta que la academia opinase, mezclando criterios etimológicos, fonéticos, etc. Grupos y estudiosos manifestaron que no las emplearían. Eran los mismos que se habían ido del anterior consenso (unas rápidas reglas de 1974 de carácter fonemático, y las Normas gráficas de l’aragonés, aprobadas en 1987 en el I Congreso ta ra normalización, que venían a ratificar, mejorando y completando, aquellas), liderado por el Consello d’a Fabla Aragonesa.
Es magnífica la ya citada web Lenguas de Aragón (Charrar, hablar, parlar), en que cuelgan vídeos en aragonés y en catalán de Aragón, y otros contenidos didácticos, culturales e históricos. El sábado 14 de abril se celebró en Zaragoza la I Feria Agora x l’aragonés, con la participación de REA. Fue un espacio de encuentro para particulares, asociaciones, negocios e instituciones, y un escaparate del panorama de iniciativas en pro del aragonés de los distintos colectivos.
Se ha convocado el premio Braulio Foz de cómic en aragonés (por cierto: está a punto de salir una edición privada de ¡Tintín en aragonés!). Y hay en las redes, además de una Biquipedia en aragonés, un traductor automático Apertium y otros varios recursos. La DGPL ampara un diccionario de aragonés en internet, sufragado en 2/3 por el proyecto europeo Linguatec. Y un Curso on line de lengua aragonesa, con la colaboración de la Cátedra Johan Ferrández d’Heredia de la Universidad de Zaragoza. Un hecho sigificativo es que el Decreto del Gobierno de Aragón otorgando en mayo pasado el premio Chuana Coscujuela, justificaba el galardón… ¡por primera vez, en aragonés!
En mayo del 2017, el BOA publicó los estatutos de la Academia Aragonesa de la Lengua (compuesta por 15 miembros vitalicios y sin sueldo, elegidos por el Gobierno de Aragón, las Cortes y la Universidad de Zaragoza entre especialistas de prestigio) que velará por el correcto uso del aragonés y el catalán, consideradas «lenguas propias» de la comunidad. Se incorpora al Instituto de l’aragonés y el Institut del catalá d’Aragó. Sus dictámenes gozarán de «criterio de autoridad» y colaborarán en la formación del profesorado. Va despacio y preocupa, pues el ambiente sigue enrarecido y tenso por críticas y enfrentamientos de algunos de los mejores conocedores del aragonés como Chesús Vázquez <b>Obrador</b>, <b>Anchel Conte</b> o<b> Chusé R. Usón</b>.
Source: Gegants i capgrossos | Viles i Gents
(Publicat a La Comarca el 2 de novembre del 2018)
En unes fotografies de Vall-de-roures, del 1926, apareixen a la plaça, per a la festa major, els personatges més populars per als xiquets que participaven en les animades cercaviles per la població. Eren els tradicionals gegants i capgrossos que s’acompanyaven de la banda de música municipal vestida de rigorós uniforme i gorra de plat. En una d’estes fotos, al centre i davant dels gegants, es veuen un grup de set dones jóvens, vestides elegantment, que pareixen les probables amfitriones dels actes festius organitzats per l’ajuntament. En una altra instantània, els capgrossos, d’aspecte poc agradable i simpàtic, estan acompanyats per la canalla. En altres dos fotos la comitiva festiva està a casa Pallarés, esperant el pas de la processó religiosa, amb creu i peanyes, que passa pel carrer Pla en direcció al carrer del Carme. Els gegants representen el rei i la reina, amb capa i corona, i els capgrossos en són sis: un senyor amb barret de copa, un baturro amb mocador al cap, una dona guerxa, un personatge desdentegat i dos més, un d’ells pareix una dona. Tota la gent que acompanya la comparsa va ben mudada, els hòmens amb camisa blanca, ajustador i, alguns, el cap amb gorra, uns pocs amb mocador. Segons ham escoltat a la gent més gran els gegants i els capgrossos van desaparèixer de les festes patronals durant la revolució del desembre del 1933. Els revoltats, profundament antimonàrquics, van llançar els reis al riu des del pont de pedra i, després, els hi van seguir els capgrossos. Els xiquets, en córrer la notícia per la vila, van anar a veure com baixaven els seus personatges populars arrossegats per la corrent d’aigua del Matarranya sense que ningú s’atrevire ha salvar-los de morir ofegats. I pareix que els nostres transmissors, que durant els fets revolucionaris eren menuts, conservaven una bona memòria perquè els aquells tradicionals personatges mai més van formar part dels actes festius.
Carles Sancho Meix
Source: Anna | Viles i Gents
(Publicat al Diario de Teruel el 3 de novembre del 2018)
Anna Heller, la besàvia dels meus fills, va néixer a Leipzig l’any 1861, ciutat del regne de Saxònia, un dels molts estats en què es trobaven aleshores dividits els Països Alemanys. Quan tenia 10 anys, el 1871, després de la Guerra Franco-Prussiana, una gran part dels Països Alemanys s’unificaren i fundaren Alemanya; en quedaren fora un muntó de països, i encara ara no s’ha aconseguit la unificació de tots els alemanys. Això últim no afectà gens l’Anna que des del 1871 passà a ser ciutadana alemanya d’Alemanya i ho fou fins a la seua mort el 1930. Va tenir sort de morir aquell any perquè només que hagués viscut cinc anys més, fins al 1935, s’hauria trobat que per les Lleis de Raça de Nuremberg –que no eren lleis sinó un muntó d’ignomínies decretades pel nou Estat Nacional-Socialista Alemany– li haurien arrabassat la nacionalitat alemanya, perquè un avi seu era gitano. L’honor i la puresa de la raça ària alemanya no permetia que en formés part algú que era quarteró gitano, com la besàvia dels meus fills. D’haver viscut encara més anys, fins a la Segona Guerra Mundial, hauria estat internada en un camp de concentració i molt probablement assassinada. Son fill, l’Erich, avi dels meus, com que només tenia un besavi gitano gaudia de l’honor i la puresa de la raça ària alemanya, i així va poder fer de funcionari alemany de justícia dins de la Polònia ocupada durant la Guerra. L’Erich no responia gaire bé al tipus alemany suposadament ari: sí que era prou alt i tenia els ulls blaus, però era més aviat fosc de pell i amb uns cabells molt negres. I és així que mentre caminava per la voravia d’una ciutat polonesa li van venir de cara dos oficials de les SS, que en veure que ell no s’apartava per a deixar-los passar, li van etzibar una bufetada que de poc si no cau, perquè es pensaven que era polonès. Quan van saber que era funcionari alemany de justícia, li van presentar excuses. De tota manera va tenir sort que no sabessen res del seu besavi gitano.
Artur Quintana
Source: L’amenaça estàndard | Viles i Gents
(Publicat a La Comarca el 16 de novembre del 2018)
Los defensors del xapurriau a ultrança estan molt preocupats pel perill de desaparició de la llengua del Matarranya desnaturalitzada per la imposició del català estàndard. Però los exemples de convivència d’una llengua normalitzada en les variants dialectals se poden trobar per tot el món, de fet són la norma. Només cal mirar a la potència i vitalitat de l’andalús encara que a Andalusia la normalització del castellà se remunta a la Reconquesta. La normalització comporta l’ensenyament de l’estàndard castellà i la seua utilització en les relacions en l’Administració i en totes les comunicacions escrites de caràcter oficial així com als mitjans de comunicació. Però, al carrer, viu i perviu en força l’andalús. No ha desaparegut ni desapareixerà. No se l’ha menjat l’estàndard. No entenc perquè haurie de passar lo contrari en lo català i lo xapurriau. Per cert, determinar l’àmbit geogràfic d’este suposat dialecte xapurriau no serà fàcil. Els defensors de la seua existència afirmen que se parle a Aiguaviva (Baix Aragó) però n’exclouen Arnes (Terra Alta), encara que la parla del primer poble està molt més diferenciada que la del segon respecte del parlar de la capital del Matarranya, Vall-de-roures, per posar un exemple.
Però, acceptant que l’estàndard català és una amenaça per al xapurriau -o dit d’una altra manera, la parla de la comarca del Matarranya-, corre perill lo 10% de característiques que lo diferencien del català normatiu. Respecte del vocabulari, no n’hi ha cap discrepància. Tan catalanes son ‘granera’ i ‘espill’ com ‘escombra’ i ‘mirall’, les dos primeres del català matarranyenc i les dos segones del barceloní. Per tant, consumada l’assimilació de la nostra forma de parlar per l’estàndard català s’haurà perdut el 10% de la nostra llengua. Però els defensors del xapurraiu no estan preocupats, o no ho manifesten, per l’evident i comprovable substitució del que s’ha parlat al Matarranya des de l’Edat Mitjana pel castellà, un procés que, a la llarga, eliminarà el 100% del nostre patrimoni lingüístic. Preocupa més una dubtosa retallada del 10% que una segura desaparició.
Lluís Rajadell