La Franja

Lluis Rajadell

L’excel·lent novel·la ‘El viaje del anarquista’, d’Elifio Feliz de Vargas, conta la història d’un llibertari barceloní, Francesc Casals, que degut al rebombori que es produeix a Barcelona el juliol de 1909 per l’embarcament de les tropes que van a lluitar a l’Àfrica, la coneguda com Setmana Tràgica, ha de fugir a les quatre soles i amagar-se a un poblet aïllat del Maestrat, Villarluengo. Ajudat per un parent farmacèutic, Casals escapa de la repressió i de la incorporació a les files de l’Exèrcit. De fons es dibuixa també l’aparició de l’Escola Moderna, promoguda pel pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia, executat poc després per la seua suposada vinculació amb la revolta.

Durant la fugida, el protagonista té la desgràcia de topetar-se amb una emboscada al passar per Valljunquera, on una suposada partida anarquista intercepta el carro on Francesc Casals viatja d’amagat. L’autor descriu, per boca del fugitiu, la parla de la gent d’aquell poble per a ell desconegut com “un confús dialecte del català” que no pot entendre del tot. Encara que llavors la llengua de Valljunquera estave molt menys castellanitzada que ara i, per tant, ere més pareguda al català estàndard que, suposadament, parla Casals.

Més endavant, per boca d’un comerciant d’oli d’Alcanyís, el fugitiu esbrina que l’emboscada ha estat a Valljunquera, un poble que, com altres pròxims al riu Matarranya, “txapurreja una llengua pareguda al català”.
Les aventures i desventures de Casals tiren per avant fins arribar a Villarluengo, on es relaciona amb la gent del poble fins al seu tràgic final. Feliz de Vargas reprodueix el parlar dels veïns del poble del Maestrat, i en particular el d’un camperol analfabet, Raidera. Al recrear la parla de Raidera es multipliquen les paraules en cursiva per mostrar la divergència, molt substancial, respecte de l’espanyol estàndard, fins al punt que podrie dir-se, sense exagerar, que parla un “dialecte” del castellà o, també, que “xapurreja” el castellà.

Engironats (© C. Terès, 2018)

L’Eix Transversal és una via que ens permet anar de la Franja a Girona sense passar per Barcelona. Infraestructures que ajuden a ‘desradialitzar’ una mica les Catalunyes, i que són una oportunitat de gaudir de paisatges plens de contrastos.

L’altre dia, doncs, vam travessar les comarques aragoneses cap al nord: Alcanyís, Casp, Mequinensa, Torrent i Fraga; carreteres silencioses envoltades, a partir de Casp, de camps de fruiters ben pentinats i nodrits per l’aigua del pare Ebre.

Després, les planúries lleidatanes, que també coven fruits saborosos i ens fan sabedors de l’amplitud del món. Records de joventut, d’Alsina Graells i de nits agredolces de boira i cervesa. Vaig tornar a sentir la mirada severa de la Seu al clatell mentre seguíem rabents cap a llevant. Els pobles de la Segarra navegaven feliços per les ondulacions verdes de cereal.

I més avant, el país dels sots feréstecs, de boscúries compactes i cingleres que fan rodar el cap. Vam deixar enrere la plana de Vic. El paisatge que solcava la carretera em traslladava de nou cap al record, aquesta vegada més antic, de quan tenia dotze anys, les cames primes i els ulls esbatanats. Excursions de motxilla i xiruca, cantimplores d’alumini i uns sentits que s’embriagaven de tanta natura. L’existència d’aquelles muntanyes em va barrar el pas al gaudi de les discoteques del meu barri. La felicitat, si existia, només podria trobar-la a cel obert. Aquesta certesa impregnà l’embrió d’adolescent que era jo, i ja no m’ha abandonat mai més.

I per fi, Girona. Ràpidament cap a la Facultat de Lletres, al rovell de l’ou de la ciutat, a explicar què és Temps de Franja i com funciona.

En començar a parlar, encara duia enganxat a les sabates el fang del Puigsacalm. I una mica de boira amarga arrapada a la gola, que em va fer estossegar. (Res de greu. Coses de l’Eix Transversal.)

Columna «L’esmolet», Temps de Franja 138, juliol-agost 2018