La Franja

Fomento no considera servicio público las relaciones ferroviarias entre Caspe y Mora y Monzón y Lérida.

Rafael Fernández de Alarcón es consejero de Obras Públicas, Transporte y Vivienda

además…

• 

  Rajoy afirma que no ha sido posible llegar a un acuerdo en el plan del carbón

Zaragoza.- Las relaciones ferroviarias entre Caspe y Mora y Monzón y Lérida no son consideradas por el Ministerio de Fomento como un servicio público. Se trata de una primera declaración de intenciones del Gobierno central, que debe cumplir una directiva europea de transporte que tenía que haberse iniciado en 2011 y que establece unos porcentajes mínimos de usuarios para considerar un servicio ferroviario de interés público y, por lo tanto, financiable.

El primero, entre Caspe y Mora, es un servicio sin casi viajeros y que cuesta una “enorme” subvención. Mientras que el segundo, Monzón y Lérida, que se seguirá conectando con los ferrocarriles del servicio de Zaragoza-Monzón-Lérida, sólo tenía un servicio al día a las 13.15 horas llevando a tres viajeros diarios.

A pesar de estos dos, la mayor parte de los servicios han superado la primera criba del Ministerio de Fomento, que culminará con la no financiación estatal de los servicios que no incluya en su declaración de intenciones. Estos son Madrid – Zaragoza, Salamanca – Valladolid – Zaragoza, Zaragoza – Arcos de Jalón, Zaragoza – Barcelona, Zaragoza – Jaca – Canfranc, Zaragoza – Caspe, Zaragoza – Castejón de Ebro, Zaragoza – Castejón – Logroño, Zaragoza – Castejón – Pamplona, Zaragoza – Huesca, Zaragoza – Monzón – Lérida y Zaragoza – Teruel – Valencia.

Tal porcentaje ha sido logrado gracias a que el Gobierno de Aragón ha conseguido modificar la metodología del Ministerio a la hora de valorar, ya que en un primer documento no existían tantos servicios aragoneses. Aunque el consejero de Obras Públicas, Rafael Fernández de Alarcón, ha mostrado su satisfacción por esta primera consideración, no está de acuerdo con la eliminación de la relación Monzón-Lérida.

Por otro lado, Alarcón se muestra preocupado porque en los próximos meses, en la segunda fase del proceso para articular las modificaciones, se caiga alguna relación ferroviaria de las que ahora se contemplan. Por ello, la Consejería sigue trabajando en que sigan manteniéndose con Renfe y se está elaborando su estudio sobre qué relaciones ferroviarias serán de interés general para Aragón. “Seguiremos trabajando para que el servicio de transporte sea lo más eficiente, pero también lo más social posible”, ha sentenciado. Y es que Alarcón cree que no se trata sólo de utilizar un criterio económico, sino territorial y social. Para las que decaigan el Decreto del Gobierno prevé facilitar acciones complementarias con un servicio de autobús.

Si después de este proceso con dos fases, iniciado con una directiva europea en 2008, con la “formalización de los detalles” en el Plan de Servicios que propondrá a Renfe se deja de prestar algún servicio en Aragón, la Consejería suplirá las carencias que considere importantes con su Plan de Transporte Ferroviario.

Mitjans de comunicación públics sota el PP « Lo finestró del Gràcia.

Fotos de la cronologia.

Angel Villalba – Olivera d’ Aragó – YouTube.

Angel Villalba – Lo darrer desti – YouTube.

Duo Recapte – l’ ONSO – YouTube.

Mestres « L’esmolet.

Columna «L’esmolet», Temps de Franja n. 116, gener 2013

Als que tenim fills en edat de batxillerat ens toca pensar tot sovint en el seu futur. Pensar i parlar-ne, amb ells i entre nosaltres. Jo sóc dels que repeteixen allò de no tancar-se cap porta. Segurament perquè quan ja ha passat una porció considerable de la pròpia vida, a voltes ens envaeix el vertigen d’allò que hauria pogut ser i ja mai més no serà. En el camp que ens ocupa —els estudis— la transcendència de les decisions és aparentment enorme. La tria pot dur-los a un futur gratificant, frustrant o a un punt intermedi, que és el més habitual. Tot i que la nostra funció com a pares és molt important, el paper dels mestres i professors és fonamental. Un pedagog que sàpiga inocular el desig d’aprendre, de desenvolupar les pròpies potencialitats, marcarà el futur dels seus alumnes. Això ho veig en les meues filles, però també ho he viscut en pròpia pell. Ho he pogut comprovar fa pocs dies, en una trobada d’antics alumnes d’EGB. Va ser una experiència estranya, la descoberta de les faccions infantils en aquells rostres revinguts per la vida —feia trenta-sis anys que no els veia. Passada la primera impressió, quan el cervell identificava les fesomies i les associava a un nom, es produïa un estrany fenomen de metamorfosi: l’home que tenia al davant es trasmudava en l’alumne de vuitè de bàsica que havia estat. Jo mateix m’hi transformava, i no podia evitar de riure a gust de les mateixes criaturades d’aleshores. A la trobada va assistir-hi en Miguel Omedas, el mestre que, juntament amb el recentment traspassat Gregorio Ruiz, havia cohesionat aquell grup. El tàndem Omedas-Ruiz ens va transmetre moltes coses, entre elles el gust per aprendre. Penso que tant de bo les meves filles se’n trobin uns quants com ells, en el seu periple educatiu.

Todos a una en el Matarraña – Aragón – El Periódico de Aragón.

Siguem realistes, demanem l’impossible « Lo finestró del Gràcia.

(Article enviat al Diario de Teruel, en versió castellana, per a la seua publicació)

“José Miguel Gràcia *

El conseller aragonès d’Obres Públiques, en referir-se al cop de porta de fa uns dies de la UE amb relació a la Travessia Central dels Pirineus, va dir que era “un pas endavant”. Un pas endavant sí que ha estat, però per donar-se novament de nassos contra el mur dels Pirineus. I encara amb els nassos sagnants s’enardeix el sentiment popular dient: anem camí de l’èxit. Quin èxit?

Ja fa un munt d’anys que escric sobre aquest tema per manifestar que, es digui el que es digui, la TCP és un projecte inviable per diversos motius, no sé quin d’ells més important. És un projecte car, molt car; possiblement hi podria esdevenir una atemptat ecològic, no té el suport de cap estudi seriós de rendibilitat, no el vol l’Estat francès; mai no ha estat considerat per la UE com un projecte prioritari, tot el contrari, sempre l’ha rebutjat; faria encara més irracional el sistema radial espanyol —Madrid km zero—; Portugal, ni vol ni pot invertir en vies de comunicació cap a Madrid —seria molt més racional fer-ho per Ciudad Real i Albacete a València; etc.  Suposo que el lector pensarà, lògicament, que amb aquesta sèrie d’inconvenients i obstacles ja tinc prou raons per justificar la meua posició sobre el tema, doncs bé, no és així, del moment que em resta per dir el més important.

Els grans fluxos mundials de comerç estan canviant significativament dia rere dia, i més que ho faran en el futur. El gran volum intracomunitari i entre Europa i els EUA està donant pas als corrents d’Europa i els EUA amb l’Extrem Orient —ara la Xina, Corea del Sud, Singapur i alguns altres —i potser aviat, Índia, Brasil i altres països de Sud-amèrica. Pel que fa al flux de l’Extrem Orient amb Europa, el camí més curt és el pas pel Canal de Sues cap a la Mediterrània, abans Mare Nostrum i aviat Mare Omnium. Tres ports de la Mediterrània seran vitals per a la recepció i enviament de productes a (o des de) Europa: Marsella, Barcelona i València. Possiblement la seua complementarietat o especialització seran les seues característiques més importants. El gran Corredor Mediterrani serà tan urgent com necessari, i les vies de connexió amb aquest corredor —espanyoles i europees— la seua inevitable conseqüència

Amb tot el que he dit abans vull posar de relleu la manca de lògica i el fracàs segur de la lluita per la TCP, objectiu que mantenen el Govern d’Aragó, les forces polítiques i gran part de la societat aragonesa. Per tot això, no vaig pas mancat d’indignació, revestida de tristesa, quan penso que un poble enganyat o desinformat no és el millor passaport per al futur.

Desitjo que el poble d’Aragó, protagonista del seu destí, dediqui tots els seus esforços a la causa del seu desenvolupament mirant cap a la Mediterrània i, per proximitat, a Catalunya i València. No és qüestió d’ideologies, ni de fílies ni fòbies, és la visió del futur i de l’economia global. Als nostàlgics de la història els aniria com anell al dit una mini resurrecció de l’antiga Corona d’Aragó. Per Aragó seria la seua gran oportunitat. I si malgrat tot, la majoria dels aragonesos segueixen donant l’esquena al Mediterrani i reivindiquen la Travessia Central cap a Madrid, sempre els restarà la satisfacció “insatisfeta” de voler contribuir a la vuitcentista idea centralista d’Espanya. I si algun dia, grans trens buits recorren el camí Madrid-Saragossa-els Pirineus i viceversa, sempre es podran omplir d’ideologia integrista i centralista o de funcionaris i polítics a la recerca d’un lloc de treball “estable” al km zero. Som a Paris del 68 o a l’Aragó del 2013?

                                                                                    *Economista i escriptor”

Licantropia.

 

 

TN comarques Barcelona, 18/12/2012 – Televisió de Catalunya.

A partir del minut 6.

90.000 visites fins avui « Lo finestró del Gràcia.

Encuentran dos acuíferos con agua abundante y de calidad en La Portellada.

67339_403406093072621_1657197503_n.jpg (Imatge JPEG, 800×600 píxels) – Escalat (99%).

ENLLAÇATS NO ACATEM: UN FUTUR PER A LA FRANJA DE PONENT.

UN FUTUR PER A LA FRANJA DE PONENT

El mite que la Franja de Ponent és el territori on més és parla el català per comparació amb d’altres territoris dels Països Catalans, no és aplicable, ni de bon tros, a Fraga. Temps enrere un amic aragonès de vora Saragossa, que va residir un temps a Fraga, m’ho va fer veure: «encara no t’has adonat que hi ha molta més gent que parla el castellà, tant pel carrer com en els comerços i altres llocs públics, que no pas el català». I, en paral•lel, la senyora Pepeta, fragatina de soca-rel, que ens va deixar ara fa més de mig any, m’havia explicat que fa unes dècades tothom, absolutament tothom, «parlava en fragatí». Deia fragatí perquè no n’acabava de ser conscient que parlava català. I és que la gent de la Franja de Ponent són l’exemple d’aquelles persones que han estat «expropiades de les seves arrels i característiques concretes», que diu Joan Ramon Resina, professor de la Universitat de Stanford (EE.UU.). Tant és així, que bona part dels fragatins no s’identifiquen com a catalanoparlants. Fins i tot, a alguns els fa un cert escrùpol ser confosos per catalans.