(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 24 de juliol del 2010)

Al rader suplement literari Styli•locus (3) lo Dr. Artur Quintana parlava del teatre com lo “gènere més desatès” entre les lletres catalanes a Aragó, mancat d’infrastructura, però descrivia un panorama actual més esperançador. Sense anar més lluny, lo segon volum de la col•lecció “Lo trinquet”, de l’Instituto de Estudios Turolenses, és la peça teatral Fora de temps, fora de lloc de la Marta Momblant, companya d’esta columna, que Quintana menciona entre els nous dramaturgs franjolins; i al suplement citat s’extracta una escena de la Resposta a Cartes Impertinents, en què Momblant adapta al teatre l’epistolari de la Maria Aurèlia Capmany.
La lectura dels dos textos deixa endevinar entre les preferències temàtiques de l’escriptora —que cultiva altres gèneres— la reflexió sobre la condició femenina i la seua afectivitat, tractades en diferents registres. Si l’adaptació és un “Divertiment Autocrític” —diu lo subtítol—, l’obra original mos oferix una anàlisi reflexiva i serena de l’imprevisible món dels afectes, que s’obstina a seguir una lògica diferent a la que marca la societat. A poc a poc, escena a escena, van creixent quatre personatges de diferents edats que coincidixen en un mateix espai, una empresa barcelonina, tot i que tres d’ells hi han feit cap des de Beseit en diferents etapes. L’apropament és de dos en dos gràcies al diàleg i poca cosa més: la professional atractiva i el madur seductor; lo madur seductor i la jove estudiant; la jove estudiant i el jove executiu; lo jove executiu i la professional atractiva, tancant lo cercle. Los personatges parlen, sinten i manifesten les atraccions cap a l’altre, fascinats per una imatge mental que s’han creat. Però dones i hòmens prenen la iniciativa buscant l’afecte de qui pensen que volen i així troben nous afectes. Perquè teatre és paraula en escena, la màgia de l’intercanvi verbal que desfà prejudicis i fa avançar l’acció, la vida. L’autora domina l’art del diàleg, que és la carn que crea personatges, la fibra que teixix trames amb temes concrets i quotidians, és a dir, universals. Caldria trobar un “lloc” per a este nou “temps” teatral tan prometedor.

María Dolores Gimeno