La Franja

// L’oncle Jupiari

Lo dissabte 13 i el domenge 14 de novembre s’ha presentat a la Torre de Vilella, al Matarranya, en bon éxit de públic, lo documental Lo Chapurriau dirigit per Ferran Rañé, ben conegut artista barceloní en arrils torredanes —un agüelo seu ere de la Torre— i realitzat per Gemma Blasco. A cada un d’estos dos dies s’hi han projectat 4 capítols d’una duració de quinze minuts cada un. Jo no hi vai assistir per raons òbvies, si bé he pogut informar-me’n ben complidament en persones que hi van ser presents. Tots ells m’han explicat que el documental ere ben fet. Pel cartell del documental, distribuït pel territori, en Rañé ha comptat en l’ajuda de la Diputació de Terol, de la Comarca del Bajo Aragón i de l’Ajuntament de la Torre de Vilella, institucions totes regides pel PSOE, segons tinc entés, entre d’altres més.

En una entrevista des de Temps de Franja a en Rañé se li va preguntar si no trobe absurd que un intel·lectual com ell, inevitablement ben informat, titulo lo seu documental Lo Chapurriàu, conegut qualificatiu infamant per a designar ixe patrimoni tan íntimament aragonés que és lo català de la Torre de Vilella, d’agon ell té a gala declarar que venen ancestres seus. I este qualificatiu encar resulte més contradictori quan afirme que fa el seu documental pal foment i estudi del parlar de la Torre de Vilella, una llengua que, en tota la raó del món, qualifique d’espléndida, i que sap que es trobe en avançat procés de substitució per parlars castellans. Atrapat en flagrants contradiccions l’actor va intentar ixir-se’n, com un nou Ponç Pilat, dient que ell no entrave en això de si català o xapurriau, i afegint: quina ha de ser la gramàtica que per a escriure’l [lo xapurriau] és un tema que s’haurà de debatre, tot fent veure que ignore que la gramàtica del català fa segles que es va establir pa a tots els territoris agon se parle —la Torre inclosa, és clar.

Lo film és parlat totalment en català —fet que cal subratllar— subtitulat en castellà en l’ortografia acadèmica d’ixa llengua. Quant al títol i als crèdits observo que són en català i en castellà, escrits en el primer cas en una ortografia-ficció de base castellana, i en el segon en l’ortografia acadèmica d’ixa llengua. S’hi presenten conviarses sobre el català propi dels actors i la cultura que ixa llengua conforme, en especial la camperola tradicional, però no només. Al primer capítol ixen assentats al voltant d’una mesa tres persones originàries de localitats que els seus termes fan boga en lo de la Torre de Vilella: de la Codonyera, representada per José María Celma, qui ja pels anys seixanta del segle passat havie informat àmpliament del seu català al meu company Artur Quintana —sí, aquell que els de la revista torredana Eco del Barranfondo qualifiquen de sicari al servei de l’imperialisme català; de la Ginebrosa hi parle la coneguda escriptora en llengua catalana Carmeta Pallarés, i de la Canyada de Beric ho fa una senyora que, malauradament, no conec. En tots los siat capítols restants han actuat de la mateixa manera los torredans, entre ells Nieves Velilla, gran narradora, que té textos publicats a Lo Molinar. Literatura popular catalana del Matarranya i Mequinensa, entre altres llibres.

Lo Chapurriàu, este documental que os he presentat, pot ser ben profitós sobretot per a les escoles des d’Aiguaviva de Bergantes a l’Alguer i de Bono a Guardamar, si més no, i ben útil pals estudiosos, especialment pals lingüistes. I ixo a pesar de les manipulacions a què l’ha sotmès en Ferran Rañé. Només s’han d’aplicar al documental uns canvis mínims, com titular-lo Lo català de la Torre de Vilella, o, si més no, La llengua/Lo parlar del Bergantes i el Mesquí, i escriure com cal els textos catalans dels crèdits, i, ixo sí, que les institucions turolenques del PSOE que l’han promocionat i la Direcció General de Política Lingüística no amàgon el cap davall de l’ala com fins ara i reacciónon com cal. Ja se sap que, com diu la dita, “Pagant Sant Pere cante!”.