Hauríem d’estar més pendents de les notícies sobre la reivindicació de les llengües d’Espanya, més enllà de l’interès solidari que desvetllen les campanyes a favor, sobretot, de l’asturià i l’aragonès: en el primer cas impulsades per tot un moviment de la societat civil que fa anys que fa campanya a través de l’etiqueta #oficialidá; en el segon, visibilitzades per la irrupció de Jorge Pueyo, la nova estrella a les xarxes arran del seu informatiu matinal en aragonès. Quan aquí no són pocs els que abandonen el català amb l’argument que així arribaran més lluny, Pueyo ha aconseguit arribar molt lluny precisament per fer servir una llengua petita i demostrar que les xarxes són un mecanisme revolucionari per difondre la diversitat lingüística. Si fins ara érem molts els que no havíem sentit mai l’aragonès, ara el tenim només a un clic.

A Catalunya hem vist sempre les demandes d’asturians i aragonesos amb sintonia, però des de la posició de privilegi que atorga haver aconseguit la cooficialitat de bell antuvi i disposar del màxim reconeixement lingüístic constitucional possible (la sentència de l’Estatut ens va assenyalar els límits del permissible), no hem deixat de veure aquestes pretensions amb certa simpatia condescendent. I caldria fer-ne un seguiment molt més intens, amb mostres de solidaritat explícita, ni més ni menys perquè el destí polític del català en terres aragoneses depèn en bona mesura del que aconsegueixin aquestes altres llengües.

Potser és perquè tenim molt clara la unitat de la llengua —de fet, és un dels pilars de la nostra autoconcepció com a comunitat lingüística—, i al capdavall les comarques de la Franja no deixen de formar part del català occidental, però el cert és que, a causa de la fragmentació a què l’ordenament jurídic estatal sotmet la diversitat lingüística (amb sengles legislacions per a cada territori), a Aragó el català està més que abandonat a la seva sort i ja pateix les pulsions secessionistes conegudes en altres contrades. Delmat de reconeixement estatutari, les mesures per a la seva protecció hauran de venir del territori mateix, o bé aprofitar el rebuf d’iniciatives de la llengua veïna i estrènyer els llaços en una reivindicació que ha de ser compartida.

Tampoc hem de menystenir les fites del reconeixement de l’asturià, perquè el que passi allà tindrà ressò en el que passi a Aragó. El passat 21 de març, el Tribunal Constitucional va donar per bo l’ús de l’asturià a la Junta General del Principat d’Astúries (el seu parlament) en desestimar el recurs d’inconstitucionalitat presentat per Vox a l’article del reglament que ho permetia, cosa que aquí ha passat inadvertida. El recurs argumentava que, atès que l’Estatut d’autonomia asturià no proclama la cooficialitat de la llengua pròpia, el reglament de la cambra no podia atorgar a la llengua una funció que consideren exclusiva justament de la cooficialitat, i que, segons com, es donava a l’asturià una cooficialitat de fet per una via espúria.

Amb bon criteri (reconeguem-ho també si l’encerten), el TC ha fet prevaler el precepte constitucional recollit a l’article 3.3, el que qualifica les diverses llengües d’Espanya com “un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”, però també —i vet aquí la gran notícia— la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, que en l’article 10 és força clara en aquest sentit: “2. Pel que fa a les comunitats regionals (…) les parts es comprometen a permetre i/o fomentar: e) l’ús per les col·lectivitats regionals de llengües regionals o minoritàries en els debats de llurs assemblees, sense excloure, tanmateix, l’ús de la llengua o de les llengües oficials de l’estat”. Celebrem la sentència, perquè ha donat prioritat a la mateixa Carta Europea per davant dels límits de l’Estatut autonòmic i d’una interpretació suspicaç i ultra del reglament de la cambra.

És clar que el que és bo per a l’asturià és, de retruc, bo per a l’aragonès i per al català. Ja se’n feia ressò el president de la Chunta Aragonesista, Joaquín Palacín, a l’article d’Heraldo de Aragón titulat “El Tribunal Constitucional y el aragonés”: “Esta sentencia favorece a nuestras lenguas propias, toda vez que avala, sin ningún género de duda, su uso público e institucional”. Seguiu Jorge Pueyo, no només per la gràcia que ens fa sentir-lo parlar, sinó perquè és la millor manera de promoure el català a la Franja.